nosaltresllegim.cat

Títol: Coraline
Autor: Neil Gaiman
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’odissea
Pàgines: 184
ISBN: 978-84-9932-008-3
Preu: 10€

Coraline és un una novel·la breu, d’aparença innocent, on hi abunden les il·lustracions i la lletra és grossa i fàcil de llegir. Amb aquesta targeta de presentació, no és d’estranyar que sigui un llibre recomanat a molts estudiants de secundària i que se n’hagi fet una pel·lícula d’animació.

Coraline és una nena que es muda amb els seus pares a un vell casalot al mig del camp. Un dia, avorrida i cansada de que ningú li faci cas, descobreix un porta que la transporta a una dimensió paral·lela on tot és més divertit. Però poc a poc anirà descobrint que a l’altra banda no tot és tant fantàstic com semblava al principi…

És cert que Coraline és de lectura ràpida i per tots -o quasi tots- els públics, però va també una mica més enllà. La història que s’explica és tendra però també pertorbadora, i a estones transita fins i tot pel gènere de terror. En aquest sentit enllaça potser amb escriptors com Roald Dahl, o fins i tot Lewis Carroll, que malgrat admetre una lectura d’evasió no descarten traumatitzar els seus joves lectors.

A priori, aquesta novel·la complia dos dels requisits fonamentals per convertir-se en llibre de capçalera de Les Males Herbes: adscripció al gènere fantàstic i autor amb bagatge vivencial singular. Malauradament, després de llegir-la, no tinc més remei que negar-li aquest privilegi i entaforar-la al prestatge dels intents fallits.

És cert que Avel·lí Artís-Gener (1912-2000) no fou un tipus qualsevol. Més conegut com Tísner, treballà de periodista i ninotaire fins la guerra, arribant al grau de comandant de l’exèrcit republicà durant aquesta. Després, als anys d’exili a Mèxic, escrigué novel·les tan reconegudes com Les dues funcions del circ (1966) o Prohibida l’evasió (1969). L’any 1965 tornà a Catalunya i reprèn en la mesura del possible les seves activitats periodístiques. L’any 1993 s’incorporà a ERC, on va militar fins a la seva mort.

Però parlem d’Opoton! La novel·la planteja l’engrescadora hipòtesi històrica que els asteques ens haguessin “descobert” a nosaltres, un parell d’anys abans de l’arribada de Colom a les Índies Orientals. Sota aquesta premissa -no exenta d’ironia-, Tísner narra l’arribada dels mexiques a unes Espanyes encara convulses per la Reconquesta, i les penes i desventures que pateixen en la seva cerca del Déu Quetzalcóatl. La hipòtesi d’una conquesta “a la inversa” serveix a l’autor per plantejar qüestions com ara la futilitat de les invasions militars o per dibuixar una Espanya plurinacional integrada per gallecs, bascs, castellans o catalans, tots ells sotmesos a la fèrula dinàstica dels “tantomontamontatanto”.

(…)

Títol: Cosmòpolis
Autor: Don DeLillo
Editorial: Grup 62
Col·lecció: MOLU s.XX – Les Millors Obres de la Literatura Universal Segle XX
Pàgines: 224
EAN: 9788429753110
PVP: 21€

Fins fa ben poc, Don DeLillo era un dels molts noms els quals sovint fixo als prestatges de la llibreria. Autors que, ben probablement, no llegiré mai, si no és que algun atzar decisiu m’hi porta. És trist però és així, la vida sempre serà massa curta per un lector compulsiu. Per sort fa uns dies vaig llegir que David Cronenberg estava adaptant la novel·la Cosmòpolis, i fanàtic del director canadenc com sóc, vaig córrer a buscar el llibre. Aquí tenim l’atzar decisiu.

A Cosmòpolis, Don DeLillo descriu un dia en la vida d’un jove multimilionari que recorre Nova York a través d’un embús de tràfic dins la seva limusina. El cotxe, des d’on l’empresari treballa, és ple de pantalles per on van passant noves dades i estadístiques de mercat. Al llarg del llibre,  el vehicle (que és el seu intermediari amb el món exterior), tan li serveix de despatx com de consultori mèdic o fins i tot de trinxera. A fora, pels carrers de Nova York, conviuen les violentes manifestacions anarquistes amb les processons estrafolàries i els ramats de turistes fent cua per qui sap què. Al llarg del dia, però, la sensació d’amenaça és permanent. Amenaça a la vida del protagonista, a la de la ciutat i a un sistema capitalista que veiem esfondrar-se.

El que ha aconseguit DeLillo en aquest llibre dolorós i bonic alhora, és crear una novel·la de gènere sense fer servir pràcticament cap element futurista ni fantàstic, i situant-la en l’actualitat. És un llibre sobre la fi del món, o més aviat enclavat en la fi del món, ja que l’apocalipsi és el lloc on transcorre la nostra vida quotidiana. La clau està en el seu estil expressionista, proper a Ballard, i en com tria les peces que decideix mostrar-nos per crear una sensació d’irrealitat perillosament familiar. En aquest mosaic histèric hi caben des de la dessecació de les relacions humanes, fins a la virtualitat com a realitat dominant, la vida instal·lada en un futur constant on el present ja és passat, o les dimensions còsmiques de la  paranoia post 11-S.

(…)

Ramon

Si voleu seguir llegint, passeu-vos per Les Males Herbes.

Sorres rogenques és un recull de contes curts escrits per Ballard entre 1956 i 1970. Per bé que independents entre sí, tots ells comparteixen un mateix paisatge: un estrany desert de sorres vermelles i mars d’arena, poblat per estàtues sòniques i rajades voladores. És un escenari oníric, que tant podria ser terrestre com marcià, i que respon a la intenció de Ballard de crear “un lloc en el que m’agradaria viure”.

Sorres rogenques és un enclavament turístic en decadència. Abans hi estiuejava l’stardom del cinema i els més rics financers de la Terra, però ara l’habiten artistes, poetes i directors de cinema d’avantguarda. La majoria dels contes podria esquematitzar-se així: el protagonista s’enamora d’una veïna de Sorres rogenques (sovint una artista de passat tèrbol i embogida) i, relacionant-s’hi, descobreix els misteris d’aquesta. Poden llegir-se en clau de d’explicació psicològica d’uns personatges pertorbats; ja sigui per mitjà de somnis, fenòmens fantàstics o escenaris evocadors.

(…)

Pere Grament

Si voleu seguir llegint, passeu-vos per Les Males Herbes.