nosaltresllegim.cat

Títol: Alliberament
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-9787-775-6
Preu: 18€

Nosaltres, des de ja fa uns quants posts, en Lluís-Emili té firma pròpia quan ressenya els llibres que llegeix. Però abans de que pugueu llegir l’escrit que ha fet de l’Alliberament del Sándor Márai no ens en podem estar de felicitar-lo: ha quedat en segon lloc del concurs #elfinalperfecte que reptava a acabar en una sola piulada un relat de Pere Calders.

Felicitats, Lluís-Emili!

I ara us deixem amb un gran, grandíssim Alliberament:

Budapest. Vigílies de les festes de Nadal de 1943.

Com si fossin actors d’una obra de teatre que està a punt de començar, els personatges van ocupant el lloc que el destí, la història, la casualitat, la pega els ha adjudicat. Com en un muntatge brechtià no hi ha teló i veiem tota la tramoia des que ens hem acomodat a la nostra localitat. Aviat tindrem la sensació i després la certesa que no som espectadors sinó que formem part de l’escena.

El setge ha començat, tot i que ja fa anys que Erzsébet, que en té vint-i-cinc, viu en estat de setge. I com ella tothom.

Com en una novel·la de Kafka tot és alhora versemblant i absurd, la terrible diferència rau, però, en el fet que aquí si que sabem de què acusen o poden acusar i  quina és la identitat de cadascú. A la narració de Márai molt pocs tenen nom però no són ciutadans K imaginaris i simbòlics. Són de carn i ossos.

Tots s’han d’encauar en un refugi on romandran durant dies i des d’on aniran endevinant què passa a fora, als carrers, on s’estan desenvolupant bombardeigs i combats casa per casa. I al cau aniran aflorant totes les misèries dels refugiats, col·lectiu del qual, no ho oblidem, nosaltres també en formem part.

A través dels ulls d’Erzsébet, en una mena de monòleg escrit en tercera persona, Márai ens ho va descobrint tot. Un personatge que és testimoni immòbil ens dóna una resposta: s’avergonyeix de ser un ésser humà.

I finalment l’alliberament, la sortida al carrer. Erzsébet pronuncia en veu alta “Es diria que ja sóc lliure”. Però ningú no respon.

I quan tanquem el llibre, mirem endavant i trobem que ningú no ha retirat el mirall on ens veiem reflectits juntament amb la resta d’espectadors. D’éssers humans avergonyits de ser-ne.

Genial.

Títol: L’última trobada
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Labutxaca
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-7596-901-5
PVP: 6€

1940. Un castell al país dels vampirs. Henrik, un noble de setanta-cinc anys (un ancià, diu Márai) general ja retirat de l’exercit austro-hongarès, la dida de noranta-un anys que continua vetllant per ell i ajudant-lo a compondre l’escenari i el pòsit de quaranta-un anys i quaranta-tres dies d’anar coent a foc lent la venjança que espera obtenir de l’entrevista que, finalment, mantindrà amb el que fou el seu amic de l’ànima.

Konrád el vell amic ara visitant, la ja difunta esposa Krisztina o els no menys difunts pares fan, només, de contrapunt per donar les entrades al llarguíssim monòleg on Márai va desgranant els records, reflexions i rancúnies del general.

No entén res. No entén el capteniment orgullós del seu amic que, pobre en diners, no acceptarà mai que ell li’n doni. No entén que no tingui esperit militar, que no tingui passió per la cacera. No entén que no el mati quan en té ocasió i se’n mor de ganes. No entén que Krisztina li posi banyes amb ell.

Son pare ja li va dir: “El Konrad no sera mai un bon soldat” perquè “és un home peculiar”. I és que Konrad té una incomprensible passió per la música i és vagament parent de Chopin. I Krisztina comparteix aquesta passió, tal com també li passava a la mare del general. Gent peculiar tanmateix.

Márai fa córrer el temps amb molt d’ofici i aprofita per ressuscitar el món dels vells bons temps del KK (Emperador-Rei) Franz Joseph i de Sissi, per després endinsar-se en disquisicions sobre l’amistat (només entre homes, naturalment) i el caràcter religiós de la cacera.

I acaba quan fa la darrera pregunta a la qual no cal donar resposta. Ja la sap, l’ha sabuda sempre.

La vella història del triangle i adulteri de l’esposa amb “el millor amic” s’ha convertit en el fil conductor d’una molt ben lligada narració. He llegit que és una obra sobre l’amistat i els límits d’aquesta quan ensopega amb la passió. Potser sí, però a mi em predomina la sensació d’estar escoltant l’expressió de la rancúnia per no haver entès res (perdoneu però m’ha fet pensar en el mític “Por qué, por qué?”).

A mi em costa empatitzar amb un personatge que considera una raresa l’afició a la música i està tan cofoi de ser militar, caçador i ric de naixement… i això m’ha fet la lectura feixuga. Però si us agrada compartir reflexions sobre temes en majúscules potser fruïreu de la lectura.

I quin monòleg per Lluís Soler! Si s’hi decidís, no us el perdéssiu pas.

Títol: Desolacions
Autor: David Vann
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-9787-735-0
Preu: 21,90€

Per una vegada trobo que el títol que han posat a la traducció catalana és molt millor que el que té l’original, Caribou Island, que suposo que es justifica per la intenció de l’autor o de l’editor de suggerir una seqüència de l’èxit anterior: Sukkwan Island.

La desolació absoluta plana per sobre de tots els personatges d’aquesta història i també de tot l’inhòspit escenari natural d’una Alaska gens idealitzada i lluny de les imatges de calendari turístic.

Una parella de professors ja jubilats i amb els fills fora de casa emprenen un projecte foll que podria ser la darrera oportunitat de donar algun sentit a la seva vida en comú. La resta de personatges viuen, malviuen o sobreviuen, segons els casos, perseguint amb poc èxit objectius mesquins i egoistes. Només la filla de la parella més protagonista té trets de personatge “positiu” tot i que les pistes que en deixa l’autor ens fan entreveure que li espera un futur gens esperançador.

Aquests homes i dones atrapats en unes biografies i un medi hostil m’han fet pensar, salvant totes les distàncies, en els protagonistes de dues obres mestres catalanes de fa cent anys: Els sots feréstecs de Raimon Casellas i Solitud de Victor Català.

I amb tot això ¿val la pena llegir aquest llibre? I tant! Està molt ben escrit, molt ben portada la trama, molt ben dibuixats els personatges. Tot encaixa, tot resulta versemblant, fins i tot els comportaments més difícils de justificar com ara entestar-se a construir una cabana en plena turbonada a 25 sota zero. O el final.

Assegureu-vos, però, de començar la lectura en un moment que les vostres reserves de joia de viure estiguin ben plenes. No és literatura d’evasió, més aviat és d’invasió.

Títol: La lleona blanca
Autor: Henning Mankell
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Sèrie Wallander
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-8383-604-0
Preu: 9,95€

La lleona blanca, la tercera entrega de la sèrie Wallander, és un llibre clau. D’una banda hi trobem una característica atípica: més de la quarta part de la narració transcorre no tan sols lluny, sinó al marge totalment de les investigacions que l’inspector Wallander porta a terme en terres sueques.

La trama sudafricana, que ho vertebra tot, donaria per una narració independent i igualment apassionant. Però no ho és d’independent, ja que el món se’ns ha fet petit i la globalització converteix en veïnes la Suècia que encara es veu a sí mateixa com un oasi de neutralitat, socialdemocràcia i estat de dret, amb la Sudàfrica que no sap si vol ni si pot gestionar una sortida pacífica a la barbàrie de l’apartheid.

La novel·la comença a Ystad amb un crim difícil d’explicar i amb unes pistes desconcertants. El lector coneix els fets i els autors però la policia sueca trigarà molt a treure’n l’entrellat… i no del tot.

Wallander es veurà continuament en situacions que li cal saltar-se les normes, reglaments policials i fins i tot lleis per tal de salvar allò que, personalment, estima per sobre de tot.

No com un heroi solitari á la Clint Eastwod, sinó amb tota la mala consciència del món.

A Sudàfrica assistirem a la guerra bruta entre diferents parts d’una societat esquinçada i a l’elaboració i avortament d’un complot que vol que tot rebenti per tal de tornar a un impossible statu quo de poder absolut blanc. Com que tots sabem que Mandela encara és viu no desvelem res que no es pugui explicar sobre com acaba el complot.

Quan s’acaba la narració tot ha canviat en el món de l’inspector: la relació amb el pare, la relació amb la filla, els dubtes sobre la seva competència professional, la salut que el porta a una baixa indefinida per depressió…

Sort que Mankell ens deixa un parell de llums com ara la carta que finalment escriu a la dona que ha conegut a Letònia (al llibre Els gossos de Riga) i… el nou aparell de música de part dels companys de feina.

Hi ha qui creu que per aproximar-se a la Història són més útils les novel·les que els llibres historiogràfics. Certament, amb la perspectiva dels vint anys que ens separen de 1992, aquest llibre ens acosta al neguit dels canvis d’un món que caminava cap a un futur que ningú no sabia preveure.

El món havia canviat per a Kurt Wallander i per a tots nosaltres.