Arxiu de l'autor: Martí Bou

Exorcismes, de Vicenç Pagès

He tingut un únic problema amb aquest llibre. Tot i llegir-lo, li anava sentint la veu.

He recorregut les pàgines dels exorcismes personals del Vicenç Pagès Jordà amb ganes de sentir-hi un narrador diferent i ha estat llavors que m’he adonat que aquest és el llibre on hi deu haver una veu, un tò i una mena d’explicar les coses que s’assembla a com t’explica les coses en Vicenç Pagès quan és a taula, dinant un menú dels ja no tant barats, entre setmana.

D’entrada, el subtítol resa que aquest llibre és una “Antologia personal”, i el perquè de tot plegat l’explica l’autor al pròleg, on fa servir el seu estimat Foster Wallace, Victor Hugo i el recorregut personal per arribar a la conclusió que aquesta tria personal és el d’uns textos que tenen la capacitat de comprendre “l’emoció màxima” que “té lloc en el moment solitari de l’exorcisme, el procés a través del qual el conte pren forma”.

Benvinguts, doncs, exorcismes de can Pagès!

A continuació, relats de tota mena i en diferents formes: monòlegs que fan pena i riure, intercanvis de cartes, dietaris, biografies d’autors de ficció però que existeixen en altres llibres de Vicenç Pagès, i un munt de formes que ens demostren que escriure novel·les és molt complicat però que podria ser que escriure bons contes ho fos encara més.

M’ho he passat molt bé llegint les vicissituds d’aquesta dona atrapada en la inèrcia, el dia a dia, el mirar de reüll i el sospirar dient “què hi farem” del conte ‘L’altre dia vaig anar al metge’. No sé per què, la dona tenia la cara de la Vicenteta, però de jove. També m’ha agradat molt la sèrie de relats de ‘Sèrie d’infinites combinacions’, i ‘El captiu’. En aquest últim hi he llegit un Vicenç Pagès atrapat a una sala de professors de secundària visualitzant l’horror d’un ‘Com ser John Malkhovic en versió d’institut… I m’ha fet riure molt, com a fill de professors que soc!

I per acabar, de què això de sentir-li la veu? No conec a tota la gent que llegeixo però a en Vicenç si que l’he tractat. Així com a Dies de frontera li vaig sentir la terra i l’agudesa, però només alguna cosa en els seus personatges, aquí hi he notat molt sovint la seva veu, el seu somriure amb una cella aixecada, i la mirada curiosa del “què passaria si”.

I què millor que explorar les possibilitats del “què passaria si”, quan el resultat és un viatge amb en Vicenç Pagès durant “un moment d’emoció màxima”?

Aquí teniu els primers capítols en pdf dels Exorcismes de Vicenç Pagès.

I aquí teniu la seva última novel·la, Robinson, i la presentació del llibre amb en Marc Pastor.

Títol: Exorcismes
Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-17016-56-2
Preu: 18€

Share

Persecució, de Toni Sala

Vaig agafar el llibre perquè havia llegit en alguna banda que era molt bo. De fet el vaig aconseguir al mateix lloc on ho vaig llegir. “Pel lector del NÚVOL que no estigui als núvols, aquest llibre tan tempestuós”, deia aquella pàgina blanca que deixen entre la coberta i els crèdits d’impressió. Després de rondar per una taula prop del sofà va arribar el dia de marxar de vacances. Vacances?, em vaig preguntar. Potser si.

Li vaig preguntar a un amic que s’hi dedica que què tal era el llibre i em va dir de què anava i no què tal era el llibre. Però vaig veure que li havia agradat per com arquejava les celles. El meu pare, en canvi, el va agafar, el va començar i el va haver de deixar. El malestar que generava i la calor el van vèncer. Jo, en canvi, me’l vaig ventilar. “Dona mal rollo”, em deia un amic. I tant que en dona. Molt. Pobre Albert Jordi. Pobre…? Albert Jordi? Si. El maleït Toni Sala et persegueix fins que acabes sentint aquest remordiment, pràcticament, aquesta empatia per un home culte, discret, molt sovint abnegat, però sobretot psicòpata que s’arma de valor per explicar-li a l’Èlia -la coprotagonista-, que fa 10 anys va assassinar la seva dona. Té valor per això però també aconsegueix que entenguis que aquell assassinat va ser el moment d’alliberació personal i emocional més important de la seva vida. Amb aquest recorrent “ganivet calent” li va obrir el coll de la mateixa manera com ens obre ell el seu cor i pensament als lectors de ‘Persecució‘.

I l’Èlia, què? És una dona ambivalent, tossuda, independent i mancada d’alguna cosa. Segurament perseguida, també, pels pensaments i el passat no viscut de l’assassinat de la dona de l’Albert Jordi i la mort del seu pare pescador. Al seu costat, la Teresa, col·leccionista d’amors furtius i lleugers com els que ha viscut tota la vida d’hostessa de vol fins que es converteix en una recepcionista en un hotel de Riudellots. Riu de fang, explica l’Albert Jordi, quan hi arriba. Un hotel per entrar-hi però no per quedar-s’hi, tot esperant un vol que ha de fugir cap a una altra banda. I l’Èlia el visita perseguint l’Albert Jordi i la Teresa hi treballa, en un aterratge forçós vital que només compensa a base de vols d’avioneta. “Allà dalt no hi passa mai res dolent”, sembla que digui. O potser no ho diu?

El quart que explica les coses és en Mercury, un -ja vell- delinqüent amb una parella-goril·la anomenat Andrés. Dos racistes repulsius i cocaïnòmans. El vell amb cap i el cap girat, i l’altre amb braços forts i no gaire cap. Després que els avisi l’Albert Jordi per una cita amb la vida i l’infern, ens expliquen els seus horribles plans per preparar una jubilació abans no falli el cor de tanta ralla.

En una persecució entre ells, buscant-se per saber el perquè, però sobretot per entendre’s a ells mateixos i les raons dels altres, aquests quatre personatges ens mostren l’estiu sufocant de fa dos anys. De Barcelona a Riudellots, de Riudellots a la costa gironina, i d’allà cap a la Barcelona de l’atemptat de Les Rambles. El mateix malestar, el mateix tremolor, el mateix ai al cor,… aquell fàstic vital recorre les pàgines que ha escrit en Toni Sala per entendre una mica més com funciona el mal, els dolents, els desorientats i els perduts que persegueixen alguna cosa en temps convulsos de crisi, atemptats i sang.

L’heu de llegir. I tant que l’heu de llegir.
Això sí, no us cregueu tot el que us diuen. Encara que intentin replicar una mica la forma com està escrit el llibre.

Però si. L’heu de llegir.

Aquí teniu 15 pàgines en pdf per poder començar a llegir Persecució, de Toni Sala.

Títol: Persecució
Autor: Toni Sala
Editorial: L’Altra Editorial
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-949110-4-0
Preu: 18€

Share

Mor Andrea Camilleri, creador del Comissari Montalbano

Andrea Camilleri finalment ha mort per problemes cardíacs. O potser de fàstic, després de llegir els diaris.

Deixa orfes els seus afligits fills Salvo Moltalbano, Mimi Augello, Fazio, Cattarella, Dottore Pasquano, jutge Tommaseo, Livia, Adelina, Enzo, Ragonese, el malaguanyat François, la gosseta Selene,… Com els personatges creats pel seu admirat i entreparent Luigi Pirandello, hauran de buscar un autor, inútilment.

Igualment desolats quedem els innombrables camilleròfags encapçalats pel genial traductor-recreador Pau Vidal.

La llengua dels sicilians perd un puntal insubstituïble. I la denúncia de la porqueria que amaguen les clavegueres dels poderosos també.

El millor consol i homenatge pòstum serà rellegir qualsevol de les seves novel·les (Una veu de nit, per exemple ) i remirar alguna de les entrevistes que trobareu a la xarxa. Us en recomano, especialment aquella en què explica com va conèixer Pirandello quan aquest va anar a visitar l’avia de Camilleri, de la qual era parent.

Em vaig estrenar al Nosaltresllegim ressenyant un llibre de Montalbano; després van ser dotze llibres més del mestre Camilleri, deu dels quals protagonitzats per Montalbano.

Estic trist, m’enyoraré molt.

Share

Robert Langdon, el protagonista d’El Codi da Vinci, tindrà sèrie de televisió pròpia a la NBC

Després que Robert Langdon, el professor de simbologia creat per Dan Brown i que protagonitza ‘El Codi Da Vinci‘ visités Catalunya (Montserrat, Barcelona,… us ho expliquem aquí, això!) en el seu últim llibre, Origen, la setmana passada vam conèixer la noticia que aquest personatge tindrà una sèrie pròpia: Langdon.

De moment sabem que la NBC s’ha posat d’acord amb Dan Brown i Ron Howard (el director de les pel·lícules d’aquest personatge) per fer una sèrie a partir del llibre El símbol perdut. També hem sabut que s’està buscant un nou actor per encarnar el professor Langdon ja que probaaaaaaaaablement no serà Tom Hanks qui faci el paper. D’entrada, és una sèrie! I per altra banda, aquest actor fa cada cop més papers de senyor gran, enlloc de professor universitari!

El llibre El símbol perdut és l’única novel·la de Dan Brown que fins ara no s’ha portat a la gran pantalla després del gran èxit d’El Codi da Vinci (situat a París), Àngels i dimonis (situat a Roma i Ciutat del Vaticà) i Inferno (situat a Florència i Venècia).

Com explicava Deadline fa uns dies,

We have the first big sale for the 2019-2020 broadcast development season. NBC has given a production commitment to Langdon, a drama based on Dan Brown’s thriller novel The Lost Symbol, from Daniel Cerone (Motive, Constantine), Imagine Television Studios, the TV arm of Ron Howard and Brian Grazer’s Imagine Entertainment, CBS TV Studios and Universal Television.

Així doncs, té pinta que d’aquí no gaire ens trobarem un nou professor Langdon passejant per Washington (que és on passa la novel·la El símbol perdut)… però veurem el doctor especialitzat en codis i símbols seguint pistes per Montserrat, la Pedrera i la Sagrada Família?

No li perdrem la pista al professor Robert Langdon!

Teniu algun candidat per substituir Tom Hanks?

Share

Disset pianos, de Ramon Solsona

Ara imagineu que, de sobte, hereteu 17 pianos amb l’encàrrec del difunt, a qui estimàveu molt, de “no malvendre’ls”. Imagineu també que, com la majoria de persones en aquest país, no hi enteneu ni un borrall de pianos. Aquesta és la situació de la Mei (Remei o doña Remedios) a la primera plana de Disset pianos, la novel·la confegida per Ramon Solsona i publicada un parell de mesos abans de Sant Jordi d’enguany.

Al final del llibre hi ha uns “agraïments” que van més enllà de les habituals referències de l’estil de “aquells o aquelles sense els quals aquest llibre no hauria estat possible”, i que com a la cerimònia dels Òscars ja resulten tan sincers com poc interessants. En aquest cas, Solsona va més enllà i ens ensenya les cartes i ens explica la gènesi d’aquest llibre peculiar: la situació de partida -el quilometre zero, en diu- està basada en allò que li va tocar viure a una coneguda seva, i ens en diu el nom i tot.

“Quan m’ho explicava, jo veia en aquella conjunció de circumstàncies i de persones disposades a ajudar una novel·la o una pel·lícula. O un conte”
Jo hi afegiria “o una sèrie de dues temporades. O tres.”

A la primera “temporada” veuríem la protagonista en un entorn que ella troba que és de conte de fades i en la segona “temporada” com descobreix la cara fosca del conte. El final podria ser una tercera temporada o els dos capítols típics de desenllaç.

El propi autor parla de “segona part de la novel·la” i ens dona també el nom i cognom de la persona que va viure les duríssimes situacions que s’hi descriuen i que cal no desvelar aquí. En aquesta part, el context és la Romania de Ceaucescu, de la Securitate, de la pervivència de tot l’aparell després de la mort del dictador,…

Als dos blocs, pontentíssims, cal afegir-hi un poemari que porta per títol “Cartes d’amor a un piano robat”, obra apòcrifa d’un imaginari poeta romanès a qui van robar (confiscar) el piano, a més de la casa, els mobles i la dignitat.

Cadascun dels 14 capítols del llibre acaben amb un dels poemes que són, no pas en lletra cursiva sinó amb un tipus de lletra com el de les màquines d’escriure d’abans, de manera que suggereix que son mecanoscrits mig clandestins trobats en un calaix.

Les passejades pel massís de Montserrat per tranquil·litzar-se i escampar la boira, les lletres i músiques de la banda sonora de la vida de la Mei tenen una presència constant. Si realment es tractés d’una sèrie de televisió el “Come on, rise up!” del Boss seria el fons dels crèdits i imatges inicials. Al contrari del que es podria pensar, a la protagonista no li agrada ni interessa la música de grans noms del piano com Chopin, Rakhmaninov, Beethoven, Xostakòvitx, Ravel o Prokofieff. Mes aviat té, inicialment, rebuig indiferent i després, una clara aversió.

La “seva” música és la de Bruce Springsteen, Diana Krall, Nina Simone, George Harrison, Alanis Morisette, Peyroux, Peter, Paul & Mary i un llarguíssim etcetera. És a punt de fer els seixanta anys i això vol dir que el primer concert del Boss -a l’abril de 1981- la va atrapar amb 19 anys. També és de la primera generació que fa anar l’anglès amb tota naturalitat, que es permet verbalitzar que no vol tenir fills. I que vol decidir i resoldre “tota-sola-tota-sola” els seus problemes i dilemes.

A més de la molt ben dibuixada protagonista, al llibre hi apareixen una llarga llista de personatges, tant a Barcelona com a Bucarest, igualment molt ben caracteritzats. Fins i tot hi ha, a ambdues ciutats, un grup d’homes (ens els imaginem jubilats) que son espectadors privilegiats de tot el que passa, que comenten i hi intervenen a la manera del cor del teatre grec.

Cosir tot això no és fàcil; he començat fent ús de l’infinitiu “confegir” -que espero que entengui encara quasi tothom- perquè és molt evident que Solsona parteix d’un aplec de peces molt diverses que cal encaixar, confegir. Té molt d’ofici i se’n surt molt bé. Els que seguim aquest autor des de fa anys i en les seves diferents facetes, li coneixem i apreciem l’especial amor per les paraules, pel llenguatge, pels diferents registres i observacions sobre les llengües comparades. I naturalment, això ho trobem i paladegem a Disset pianos.

Posats a filar més prim, penso que algun retall en el text quan la Mei es posa a interrogar-se o a fer propòsits, faria un pèl més àgil la lectura d’alguns passatges. Potser estic malacostumat per la lectura recent de novel·les “negres” i thrillers nòrdics que solen anar molt per feina!

M’agradaria tenir els drets per fer un extensíssim enllaç amb les moltes músiques i lletres de cançons amaneixen els Disset pianos de Ramon Solsona. Jo ho he fet a casa i he xalat de valent.

Aquí teniu una llista de Spotify amb algunes d’aquestes cançons mentre comenceu a llegir-ne els primers capítols en pdf.

Títol: Disset pianos
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-748-7
Preu: 19,50€

Share

L’última entrega de la Serie Millennium, a les llibreries a finals d’agost

Avui hem rebut noticies del que serà l’últim -l’últim!!- capítol de la Sèrie Millennium, protagonitzada per una de les figures més importants de la Literatura de les últimes dècades: Lisbeth Salander.

Això ens arriba des de Columna Edicions:

La noia que va viure dues vegades, de David Lagercrantz, és la novel·la que tanca la sèrie de culte que compta amb més de 100 milions de lectors a tot el món

Millennium s’acaba. L’últim llibre de la saga arribarà a les llibreries catalanes el proper 28 d’agost. Amb aquesta sisena entrega, Columna s’uneix al gran llançament internacional que significarà el tancament d’una sèrie que ha marcat un abans i un després a la història de l’edició. Més de 50 països publicaran simultàniament aquesta esperada última història.

Continuar amb el gran èxit de la sèrie Millennium de Stieg Larsson no era feina fàcil, es tractava de mantenir la qualitat dels llibres anteriors: el relleu que ha suposat David Lagercrantz ha estat reafirmat per crítica i públic i, sense cap mena de dubte, ha deixat el millor per al final.

David Lagercrantz Foto: Anna-Lena Ahlstroem

I aquesta és la sinopsi del sisè i últim llibre de la Sèrie Millennium:

La Lisbeth Salander està preparada per a la batalla final contra la seva germana Camila. Aquesta vegada prendrà la iniciativa i intentarà alliberar-se del dolor de tota una vida. S’ha estat acostant al seu objectiu: ha deixat enrere Estocolm, porta un pentinat nou i s’ha tret els piercings. Sembla una executiva més, però les executives no amaguen una pistola sota l’americana, no són hackers expertes ni tenen cicatrius i tatuatges que els fan recordar que han sobreviscut a l’impossible. Mentrestant, en Mikael Blomkvist investiga la mort d’un sense sostre de qui només se sap que ha mort mentre pronunciava el nom del ministre de Defensa del govern suec i que guardava el número de telèfon del periodista a la butxaca. En Mikael necessitarà l’ajuda de la Lisbeth, però per a ella el passat és una bomba a punt d’explotar.

L’última aventura de l’aclamada continuació de la sèrie Millennium de Stieg Larsson és una novel·la potentíssima que barreja escàndols polítics i enigmes en les més altes esferes de poder amb el desenllaç de la història d’un dels personatges més fascinants de tots els temps.

La publicació del llibre es farà de forma simultània a 50 països i ha estat envoltada d’unes altíssimes mesures de seguretat. Ens ha arribat que “un cop més, s’han desplegat grans mesures de seguretat per preservar la confidencialitat a l’entorn del llançament: només hi ha una còpia impresa del manuscrit original. A Nordsteds, l’editorial sueca, només dues persones han tingut accés a l’original, que custodiaven sota tres claus i amb diverses càmeres de seguretat. David Lagercrantz ha escrit la novel·la sense tenir accés a Internet per evitar els hackers informàtics.”

Aquí teniu un enllaç a tots els llibres de Millennium que hem ressenyat al Nosaltres, siguin els de Stieg Larsson o els de David Lagercrantz.

Des del Nosaltresllegim considerem que Lisbeth Salander és un personatge que des de fa temps ja té un lloc al costat de l’Agent Smiley de John le Carré, el Jack Ryan de Tom Clancy, el Carvalho de Vázquez Montalbán, el James Bond de Ian Fleming, o el Comissari Montalbano de Camilleri.

Molt a prop, i pendents d’entrar definitivament en aquest olimp d’espies i policies literaris, el Harry Hole de Jo Nesbo, en Sebastian Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt, l’Amaia Salazar de la Dolores Redondo, i la Valentina Redondo de la Maria Oruña.

En trobeu a faltar algun, en aquesta llista que hem fet?
Expliqueu-nos-ho als comentaris!

Share

Joan Margarit, premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana

En Joan Margarit ha estat guardonat amb el 28è premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana que convoca Patrimonio Nacional i la Universitat de Salamanca (USAL).

Segons hem pogut llegir als diaris, «l’objectiu del guardó és reconèixer el conjunt de l’obra d’un autor viu, el “valor literari” del qual suposa una aportació rellevant al patrimoni cultural comú d’Iberoamèrica i Espanya.».

Segons el filòleg i membre del jurat, Víctor García de la Concha, el poeta català no està inscrit a cap estètica de grup ni ha estat encasellat en generacions poètiques i l’ha definit com “algú que exerceix la poesia com a instrument moral i de pensament “, i n’ha destacat l'”exactitud” i la “claredat expressiva”, així com el bilingüisme com el principal tret característic de la seva poesia.

La nostra més sincera enhorabona a en Joan Margarit!

Aquí teniu la nostra ressenya sobre el seu poemari ‘Un hivern fascinant

Share

La llibreria El Gat Pelut ens fa la llista de llibres per Sant Jordi

Enguany hem decidit convidar una llibreria perquè ens faci la llista de llibres per Sant Jordi. Va ser posar cara de gat de pel·lícula d’animació i la Marta d’El Gat Pelut s’hi va animar!

Vam demanar llibres per a grans, petits, mitjans, per ella i per ell i, sobretot, bons llibres! Aquí teniu la seva llista peluda per aquest Sant Jordi!

La cançó de la plana, Capvespre, Benedicció (Trilogia de Holt)
Les obres de Kent Haruf han arribat pòstumament a casa nostra i és una autèntica llàstima, perquè això vol dir que no podrem gaudir de res més creat per aquest grandíssim escriptor. No recomanem un, sinó els tres llibres que formen l’anomenada Trilogia de Holt. Un imprescindible a qualsevol llibreria. En català els ha publicat Edicions de Periscopi i la traducció és de Marta Pera Cucurell.

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols
Se n’ha dit tant d’aquesta novel·la que no podem fer res més que afegir-nos a les moltíssimes lloances que ha anat obtenint des del dia que es va publicar. Guanyadora del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, una meravella. Publicada també per Edicions del Periscopi.

El fill de l’italià, de Rafel Nadal
L’aventura del Mateu, que fuig de la misèria a la recerca del seu pare -un dels supervivents d’un cuirassat italià bombardejat pels nazis davant la costa catalana el 1943- li ha valgut a Rafel Nadal el Premi Ramon Llull. Columna s’encarrega de publicar el nou llibre de l’autor de La maledicció dels Palmisano, Quan en dèiem xampany o La senyora Stendhal.

Digues un desig, de Jordi Cabré
Una interessantíssima narració amb un punt de misteri, però que amaga el desdoblament de la vida de l’escriptor protagonista que un bon dia descobreix que una novel·la que no ha escrit s’ha convertit en el llibre més venut del dia de Sant Jordi i que explica la seva propia vida, una vida que no recorda haver viscut. Publicada per Enciclopèdia i guanyadora del premi Òmnium.

París era una festa, d’Ernest Hemingway
No és una novetat pròpiament. Les aventures i desventures de Hemingway a París són conegudes de fa temps, però ara per primer cop les podem llegir en català, en la primera traducció de Ferran Ràfols que ha fet Viena Edicions.

Mandela i el general, de John Carlin i Oriol Malet
Un format diferent per narrar una etapa de la vida de Nelson Mandela de la mà d’Oriol Malet i John Carlin.

Els mons on a mi m’agrada viure, d’Albert Casals
Un llibre a mig camí entre les narracions de superació personal i els llibres de viatge escrit per Albert Casals, un jove que de ben petit va quedar lligat per sempre a una cadira de rodes i que un bon dia va decidir no renunciar a viure més enllà de la cadira. Publicat per Edicions 62.

Visc, i visc, i visc, de Maggie O’Farrell
A través de disset relats, l’autora ens explica disset ocasions en què s’ha enfrontat a la mort. Una narració potentíssima, que posa els pels de punta per la seva intensitat.

Deu pometes, de Mercè Galí
Un conte sense paraules per als més petits, per aprendre a contar, però també per crèixer amb la imaginació. Les imatges parlen, però què ens expliquen?

El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas i La Colla dels Deu, de Joaquim Carbó
Estem encantadíssims amb una de les recuperacions de la temporada. La Galera recull en una edició nova aquests dos títols i més que aniran sortint, ja clàssics de la literatura infantil en català.

Quin dia tan bèstia, de Mary Rodgers i Quan un toca el dos, d’Anna-Greta Winberg
La segona de les recuperacions que ens té entusiasmats, aquest cop per L’Altra Editorial. Grans clàssics també, aquest cop de la literatura juvenil. Estigueu atents, que els títols que venen també tenen tela.

MIOLTÍSSIMES GRÀCIES, El Gat Pelut!

Si voleu saber més sobre aquesta llibreria, trobareu la Marta al barri de Les Corts i també a Instagram, Facebook i Twitter.

Share

En Jordi Campoy ens explica el seu llibre ‘La noia del violoncel’

Hola a tots, Nosaltres! Hem contactat amb en Jordi Campoy, músic de professió i que debuta com a novelista amb un títol que ha sorprès a molta gent! És per això que li hem demanat que des del punt de vista de l’autor, ens expliqui de què va, d’on surt i com neix el seu primer llibre.

Aquí teniu en Jordi Campoy explicant el seu llibre La noia del violoncel:

Diuen que les històries ja existeixen. Que sempre han estat allà. Que només falta que algú les atrapi, les faci seves i tingui el valor d’explicar-les i compartir-les. Jo vaig saber que seria capaç d’escriure, quan va entrar a la meva vida aquesta noia imaginària que jo mateix havia creat. I va ser aleshores quan, de mica en mica, sense adonar-me’n, escriure es va convertir en una necessitat bàsica, una substància dependent, quelcom vital que ja no et deixa, que t’absorbeix i et xucla per sempre.

Però anem a la sinopsi. La història transcorre l’any 2007 a Londres, una ciutat que em va fascinar durant la temporada que hi vaig viure quan tenia vint-i-cinc anys. L’oferta cultural, la música en viu, la diversitat, l’entorn bulliciós i la vida en estat pur, configuren les sensacions que em van atrapar d’aquesta city tan freda i tan càlida.

L’Anne és una londinenca de trenta-quatre anys que toca amb la London Symphony Orchestra. És imperfecta i caòtica, impacient i desordenada, impulsiva i promíscua. Però hi ha una característica que sobresurt de tota la resta i que marcarà l’esdevenir de tot: la seva manca de puntualitat.
Arran d’uns objectes antics que troba dins de la funda del seu instrument, l’Anne comença a estirar de fil fins a descobrir els seus orígens, lligats amb la Barcelona dels anys 60 i 70, a través d’un nen que toca el violoncel.
Aquesta novel·la, per tant, té dues històries. L’altra, la trobem a Barcelona, i parla la vida de dos germans, un dels quals toca el violoncel. La mort inesperada del pare capgira la vida de la família. La mare, que ha quedat sola amb un sou minso i amb moltes despeses per cobrir, es veu abocada a treballar de sol a sol per poder tirar endavant els seus fills. La primera conseqüència d’una economia precària és la venda del violoncel, aquell instrument preuat i estimat pel Julià, que quedarà marcat per aquesta pèrdua irreparable.

Com arriba aquest instrument arcaic a Londres l’any 2007? Això ho haureu de descobrir desgranant les pagines d’aquest novel·la artesanal, feta a mà, composta a foc lent, amb el tarannà d’un nen amb il·lusions de nen.

En aquesta segona història també hi ha records de l’autor. I és que quan parlo de la mare dels nois, la Mercè, estic parlant de la meva, i de les primeres vivències d’infantesa. Faig memòria i la veig tornant de plaça amb el menjar de tots cinc, sento com em despertava el soroll del carretó pujant per les escales a les set del matí, en ple hivern. Recordo les seves mans treballades, les clivelles que li produïen l’aigua freda. Veig com em banyava dins d’un cubell davant de l’estufa de butà, amb l’aigua que escalfava al foc amb una olla. Recordo com m’abraçava amb la tovallola per eixugar-me mentre m’espetegaven les dents.

La cinquantena de referències musicals que hi trobareu parlen de l’Anne, dels seus estats d’ànim, exemplifiquen la cadència de les escenes, però també parlen de mi, que em despullo com no ho he fet mai en cap altra banda, amagat darrere d’aquesta noia impuntual i distreta.

Com a músic, per deformació professional, em vaig veure obligat a compondre la Banda Sonora de la novel·la, que es pot escoltar de manera gratuïta a totes les plataformes digitals. Aquí en teniu un tastet…

La noia del violoncel és una història plena de música i de misteri, tot embolcallat per sa majestat, el senyor l’atzar: aquesta força desconeguda, incontrolable i aleatòria que sempre té l’última paraula a totes les nostres decisions.

Sempre he sentit atracció pels reptes engrescadors, però quan el repte és una novel·la, el projecte esdevé una cursa de fons. Aquest camí és sempre difícil, arriscat, ple d’inseguretats, d’alegries i angoixes, però és, sobretot, un camí fascinant, dels que val la pena trepitjar-los.
En aquest aprenentatge constant, la partitura és tan llarga que no l’acabes de recórrer mai, ni en deu vides. La solució a tots els dubtes és escriure amb honestedat, senzillesa, i amb el convenciment que, per molt que avanci, mai no n’arribaré a saber prou.

Espero que aquest nen que sóc no es faci gran, que segueixi empaitant històries, per divertir-me divertint i emocionar-me emocionant. I que totes em facin assaborir cada paraula com si fos la primera que escric.

Desitjo que gaudiu d’aquesta novel·la tant com he gaudit jo escrivint-la.

Moltíssimes gràcies, Jordi! Gràcies pels teus bons desitjos, i sobretot, gràcies per compartir amb tots Nosaltres com es va compondre aquesta noia del violoncel!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La noia del violoncel de Jordi Campoy.

Aquí teniu la banda sonora a Spotify!

Bon profit i bones lectures!

Títol: La noia del violoncel
Autor: Jordi Campoy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2460-8
Preu: 20€

Share

Sebastià Portell ens explica el seu llibre ‘Ariel i els cossos’

De nou, i en un exercici de barra 2.0, li hem preguntat a un autor si ens voldria explicar el seu nou llibre… i en Sebastià Portell ha estat MOLT amable amb el Nosaltres! Aquí teniu en Sebastià Portell explicant el seu llibre ‘Ariel i els cossos’:

Ariel i els cossos és la història d’un personatge, Ariel, que potser no ha existit mai. 

La novel·la es divideix en dues parts: “Ariel i el nonat” i “Ariel i l’estràbic”. El nonat és el cos d’Eugeni, el seu primer amant, adolescent i desesperat, convençut que Ariel existeix i que és un home. L’estràbic és David, un escriptor ofegat en el propi èxit, que és la parella d’Ariel en els seus anys de maduresa i que mai es demana si Ariel, que per ell és sens dubte una dona, existeix.

El principal repte que tenia quan em vaig embarcar en la jungla que ha estat escriure aquest text era, doncs, mantenir la indefinició. Escriure un personatge que es desescriu paraula rere paraula. Un cos de lletra que clama per existir però que ho fa sense proves, només a través de l’impacte que la seva persona, amb cos o sense, genera en els cossos que l’envolten i que el volen categoritzar.

És Ariel una realitat? És una (sola) persona? És un home o una dona? Quina és la seva edat? Quant dura, la seva estada a la Terra? Quin és, el sentit de tantes preguntes?

Per tal de respondre i alhora no respondre aquestes qüestions, l’estructura que vaig donar a la novel·la és la del díptic: una resposta als binarismes des del blanc i el negre a què ens hem condemnat. I, dins d’aquest díptic volgudament desigual i rar, tot un seguit de textures textuals i veus que es barregen, que es perden, que es contradiuen i que es donen sentit les unes a les altres: cartes no enviades, enregistraments de sessions psiquiàtriques, el quadern d’un boig, notes breus, una novel·la per acabar, correus electrònics i molt espai en blanc. Si Ariel qüestionava els gèneres de les persones, la seva forma artística també havia de qüestionar els de la literatura.

Al llarg de la novel·la són nombrosos els intents dels personatges que envolten Ariel de definir aquest personatge: deixatar allò escàpol. Però Ariel, amic dels lectors d’ànima oberta, no ho permet, això: Ariel també és l’orgull de ser a l’entremig.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES, Sebastià!

Aquí teniu els primers capítols en pdf, per si voleu començar a explorar aquest Ariel i els cossos de què ens parla en Sebastià Portell.

Aquí el teniu, a can Núvol, parlant del seu llibre en poc més d’un minut.

Títol: Ariel i els cossos
Autor: Sebastià Portell
Editorial: Columna
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-17016-81-4
Preu: 17,50€

Share