Arxiu de l'autor: Martí Bou

Una relació perillosa, de Michela Murgia

En Joan Maria Morros, autor d’Els coixinets, torna al Nosaltresllegim per ressenyar-nos Una relació perillosa, de Michela Murgia:

A vegades no cal que passin moltes coses en una història per fer-la interessant. No cal que hi hagi morts, ni investigació, no cal que sigui una història coral. Podem tenir pocs personatges. I amb aquests ingredients, quedar-nos atrapats en una història.

Aquesta és una novel·la de pocs personatges: una dona de 38 anys, Eleonora, actriu, i un jove estudiant de violí, en Chirú, de 18. Una història on a vegades tens la sensació que no passa res, però el que s’explica, el desenvolupament vital, és el més important que hi pot haver. Això és ‘Una relació perillosa’, de Michela Murgia. Una novel·la on els dos aprenen: no només en Chirú, sinó també l’Eleonora. Ella aprèn tot allò que la vida, necessàriament, t’ha de portar quan només tens 18 anys. Ella veu quines són les reaccions del noi a aquelles primeres vegades. I això els dona a tots dos la necessitat de continuar després de la primera trobada. L’interès inicial d’ell xoca amb la fredor d’ella, però tots, inclosos nosaltres, els lectors, volem que hi hagi una segona trobada. Volem que ell aprengui el que li pot ensenyar ella: amb 18 anys tot ho tens per davant i una carrera d’actriu pot ser suficientment atractiva per voler saber, per voler que una persona amb una trajectòria vital que se t’acut enlluernadora, t’expliqui com actuar, com créixer, com reaccionar a tot allò que està venint; perquè et prepari. Ella hi guanya una figura que l’anirà captivant per indicar-li què s’ha de fer en determinats moments, i que hi ha situacions que es poden relativitzar per donar-hi una millor resposta.

Murgia teixeix una novel·la que es segueix amb interès. Ve de gust anar endinsant-se en aquesta relació entre dues persones a qui, des de fora, en especial el que l’envolten a ella, esperen que entre una dona i un jove amb 20 anys de diferència hi hagi alguna cosa més que un mestratge o una amistat. La confiança que s’estableix entre els dos fa que es puguin explicar amb total normalitat per què ella no s’ha casat i quina és la relació d’ell amb la xicota amb qui surt. Una confiança al llarg de les 17 lliçons en què està dividit el llibre.

Murgia ens dona suficients detalls perquè coneguem com és l’Eleonora, què ha passat a la seva vida. Ella no és tan dura com fa veure en algunes de les converses que té amb en Chirú. També té els seus punts febles, que se’ns expliquen amb alguns retorns a la infantesa. I això, com a tots, és el responsable de les reaccions que es tenen a la vida adulta. En Chirú tampoc resultarà que és el noi absolutament innocent de la primera trobada. Tot plegat ens anirà fent créixer l’interès sobre quina mena d’amistat es pot tenir entre aquests dos personatges. A anar fent-nos nostres els personatges. I a quedar sorpresos, com en tota bona història, amb l’ensenyança final. Un bon llibre per aquestes nits d’estiu.

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquesta Relació perillosa, de Michela Murgia.

Títol: Una relació perillosa
Autor: Michela Murgia
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-712-8
Preu: 16,90€

Share

Les ànimes de Brandon, de César Brandon Ndjocu

La Carlota se’ns estrena al Nosaltresllegim amb el llibre de poesia Les ànimes de Brandon, de César Brandon Ndjocu. A veure què ens explica!

Les ànimes de Brandon són complexes i reflexives. Son d’aquelles que no et poden deixar indiferent. A primera vista sembla un llibre que recull poesies inconnexes però que finalment s’acaben unint per tenir una visió general del que són temes tant vitals com l’amor, el sexe, la solidaritat, l’amistat, la salut, la mort…

És un llibre fàcil de llegir, amb un ritme pausat per les reflexions però àgil per la durada dels relats. L’escriptor ens parla sobre temes quotidians, d’una manera molt fresca, utilitzant un llenguatge molt col·loquial que fa que t’identifiquis molt més amb la història del que normalment fa una poesia.

Sorprenentment, fins l’ànima 86 no arribem a la poesia que ha fet famós a César Brandon Ndjocu. Una poesia viral narrada durant 3 minuts en un programa de televisió, on normalment s’hi fa de tot menys poesia. César va fer emocionar parlant de l’amor i la por a través de dos números, l’u i el zero.

U(n) no volia comptar amb ningú. I u no entenia per què era senar, si abans d’ell hi havia algú.
U no volia comptar amb ningú. I u sentia que després d’ell venia l’infinit, i a u l’eternitat li feia por.
De manera que u, mort de por, es va fixar en zero.

Es fa una mica estrany llegir aquesta poesia en català, però la traducció està molt ben feta. En ocasions hi ha llibres on la subtilesa de l’autor, malauradament, no aconsegueix quedar amagada per culpa de la llengua.

Si esteu en un moment reflexiu, Les ànimes de Brandon faran que llegiu i torneu enrere per tornar a rellegir el que sembla que t’ha fet un clic interior difícil de passar per alt. Sens dubte, un llibre molt recomanable si vols remoure temes quotidians d’una manera molt directe i propera.

Moltes gràcies, Carlota, pel teu escrit!

Aquí teniu els primers capítols d’aquest llibre de poesia en pdf perquè li pugueu donar un cop d’ull!

Títol: Les ànimes de Brandon
Autor: César Brandon Ndjocu
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor:  Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2408-0
Preu: 12,90€

Share

De tot cor, d’Anna Gavalda

La Meritxell torna al Nosaltresllegim per ressenyar-nos el llibre De tot cor. Quan se’ns va plantar i ens va dir aquella meravellosa frase de “passeu-me llibres, que estic lectora!” ens van venir dues paraules al cap: Anna Gavalda. – Aquí teniu el seu escrit!

El llibre recull petites histories quotidianes en les que tots ens podem sentir identificats: històries properes que ens resulten familiars i que ens retornen sentiments que hem viscut en molts moments de la nostra vida.

Una estudiant, un pare de família, una dona jove vídua, una parella amb una història tràgica al darrere, una relació entre veïns… Els protagonistes del llibre són personatges que tots coneixem, i el text descriu situacions que tots vivim en el nostre dia a dia, però que potser hem automatitzat i no ens hem parat mai a analitzar.

És per això que el llibre m’ha agradat tant, perquè connectes amb la intimitat dels personatges i amb les seves emocions, i les fas teves. No hi ha girs ni desenllaços de ciència ficció, sinó punts i seguits d’històries que podrien continuar.

La lectura és àgil i amena, i les històries no tenen connexions entre elles, pel que és un llibre ideal per anar llegint a estones, si no és que us passa com a mi, que el vaig començar i ja no vaig poder parar de llegir fins acabar el llibre!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a tastar aquest De tot cor.

Títol: De tot cor
Autor: Anna Gavalda
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-297-7666-9
Preu: 18€

Share

Quina tropa!, de Joaquin Luna

En Lluís torna al Nosaltresllegim per ressenyar-nos el Quina tropa!, de Joaquín Luna.

Aquí el teniu explicant-nos aquestes “Aventures i desventures d’un periodista divorciat”:

El periodista de La Vanguardia Joaquim Luna ha publicat Quina tropa!, una memòria de la seva carrera de periodista. És un llibre molt amè i de lectura agradable en què Luna recorre la seva trajectòria com qui explica anècdotes a la barra d’un bar. Els millors moments de trenta-cinc anys de vivències condensats en 300 pàgines: no està gens malament.

Luna entrà a La Vanguardia un cop acabats els estudis, i aconseguí, cinc anys després, embarcar-se cap a Hong Kong per muntar-hi una nova corresponsalia del diari. Durant els tretze anys, a més de Hong Kong, ocupà les places de Washington i de París. Posteriorment, com a enviat especial, va reportar també, entre altres, els atemptats de l’11S de Nova York o la revolta de la primavera àrab a Egipte.

A Quina tropa! Luna no pretén oferir tractats sociopolítics profunds sobre els països que va visitar. Més aviat n’ofereix postals basades en episodis concrets. Són postals que no només descriuen els esdeveniments històrics sinó també els reptes que va suposar a Luna cobrir-los com a periodista. La col·lecció és admirable. M’han impressionat especialment els episodis sobre la revolta de Tiananmen a Pequín, el seu viatge d’incògnit al Tibet el 1988, l’entrada al Kuwait alliberat durant la primera guerra del Golf, i l’arribada a Nova York pocs dies després dels atemptats de l’11S, amb una fumera blanca encara sobre l’horitzó.

Tant en la seves aventures internacionals com en les seves etapes de periodista a Barcelona, Luna reivindica el periodisme (i els periodistes) de la seva generació. Un periodisme viscut les 24 hores del dia, amb un punt de bohèmia i de nocturnitat: a la Barcelona dels anys 80 sortint de nit quatre o cinc cops per setmana; a l’Extrem Orient experimentant totes les opcions de la nit asiàtica; i al París dels anys 90 gastant-se els estalvis del pla de pensions en cabarets i clubs d’intercanvi de parelles (un altre dels grans episodis d’aquestes memòries).

Al llarg de tot el llibre hi ha també una reivindicació i agraïment permanent a La Vanguardia. Potser el corporativisme és un punt excessiu, i a Quina Tropa! no hi calien tantes llistes de companys periodistes amb adjectius elogiosos (excepte algun director antic del diari, per qui els qualificatius són menys generosos.)

Quina Tropa!  és, en qualsevol cas, un llibre molt interessant, divertit i ben escrit. És el relat d’una bona vida com a periodista i és també una visió complementària a la imatge que, amb certa frivolitat intencionada, Luna, “degà dels periodistes divorciats de Catalunya”, ha construït de sí mateix els últims anys. A banda de divorcis, té molts més temes de què parlar.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Quina tropa! del Joaquín Luna.

Títol: Quina tropa!
Autor: Joaquín Luna
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9710-274-2
Preu: 17,90€

Share

Una proposta per a Barcelona, de Jordi Graupera

L’arribada de Una proposta per a Barcelona, aquest petit llibre de Jordi Graupera, ens va agafar casi tan desprevinguts com la misteriosa convocatòria que va fer en el seu moment per posar en marxa una candidatura a l’alcaldia de Barcelona.

Després de llegir l’escrit -el manifest?- de Jordi Graupera corroboro un parell de coses i me n’imagino un parell més.

En primer lloc, corroboro que és un dels joves intel·lectuals més brillants de Catalunya, caigui més o menys bé, o i estiguem més o menys d’acord. En segon lloc, corroboro una sensació que m’ha anat recorrent durant tota la lectura del llibre: Jordi Graupera no només té una proposta per Barcelona sinó que, a més, serà implacable perquè té molt clar què vol, què no vol, i sobretot, què cal deixar enrere per poder tirar endavant.

Les coses que m’imagino són un Jordi Graupera en interminables hores d’anada i tornada a Nova York, en transport públic, potser trasbalsat o contrariat, preguntant-se a partir de l’1 d’octubre un “què hem de fer” contínuament. I des de la metròpolis més influent de la terra, gira cap a la seva ciutat per abandonar un espai de comoditat com a professor universitari, docent, tertulià… per embrancar-se en una aventura que va més enllà d’una proposta.

Una de les afirmacions que més m’han cridat l’atenció de Graupera en el seu petit assaig amb pròleg de Clara Ponsatí és la de que el catalanisme ha esdevingut un fet obsolet. El raonament de Graupera és que el catalanisme en sí sempre ha necessitat d’Espanya per tal de poder existir, per poder ser un moviment reivindicatiu d’un lloc-espai-llengüa-tradició-manera de ser envers (que no estrictament o únicament contrari) a Espanya.

Graupera veu en una ciutadania que es deixa pegar en un 1-O individus que poden portar a terme una proposta diferent per a la ciutat de Barcelona.

Més enllà del llibre, molt curt i molt entendible per a tothom, destacar-ne l’edició. Aquest és el segon llibre que llegeixo d’aquesta col·lecció, després del Sobre la tirania, de Timothy Snyder, un llibre que va emergir del no-res després de la victòria de Donald Trump a Estats Units i que era, casi, un manual d’instruccions per sobreviure davant del “això només pot anar a pitjor: no la tornem a pifiar, si us plau”.

Benvinguts a l’esperança política de Jordi Graupera. Ell us presenta el llibre en aquest tuit:

Aquí teniu els primers capítols del llibre de Jordi Graupera en pdf.

Títol: Una proposta per a Barcelona
Autor: Jordi Graupera
Editorial: Ediciones Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-9710-268-1
Preu: 7,95€

Share

Oest, de Carys Davies

La Xènia torna al Nosaltresllegim per explicar-nos un llibre que fascina! Un llibre de vaquers i exploradors al salvatge oest? Per què no? Aquí teniu la seva ressenya d’Oest, de Carys Davies:

Oest és un llibre d’aventures, un llibre que parla de la vida, del dia a dia. Un llibre on passen moltes coses extraordinàries i quotidianes sobre, aproximadament, tres anys de la vida de diversos personatges.

John Cyrus Bellman és un home vidu amb una filla de 10 anys, la Bess. Viuen a Pennsilvània, a la seva granja i es cuiden dels animals que tenen. A en Cy fa temps que li ronda una idea pel cap: marxar a descobrir unes criatures enormes i misterioses que ha llegit que existeixen i que ningú no ha trobat.

Prepara l’equipatge que s’endurà mentre s’acomiada de la Bess. Marxarà durant més de dos anys i deixarà la nena al càrrec de la seva germana. L’estima molt i pensa que potser no és el millor per ella, però no pot resistir més seguir el seu somni. Tothom creu que aquesta expedició és una bogeria, que no existeixen aquests animals, i que millor faria quedant-se a casa. La Bess creu en ell però sap que el trobarà molt a faltar. En Cy promet que l’escriurà moltes i moltes cartes.

I ho fa, però la gran majoria no arribaran mai.

El viatge d’en Bellman és tota una aventura al salvatge Oest on es creuará amb comerciants, indis, dificultats meteorològiques i molts reptes a superar.

La vida de la Bess serà menys senzilla, se sentirà més incompresa i haurà de vigilar que alguns homes no s’aprofitin d’ella quan comenci a fer-se adolescent. Una època masclista i gens fàcil per les dones. Trobarà a faltar moltíssim el seu pare i l’esperarà amb ànsia i moltes ganes que arribin les cartes que està segura que li escriu.

Trobarà en Bellman les criatures que busca? Tornarà a casa?

Carys Davies ens presenta un llibre fresc, fàcil de llegir, amè i amb una mirada que s’allunya de les típiques pel·lícules de l’Oest. M’ha agradat precisament això, que pugui traslladar-me a aquella època i entendre una part de les seves vides, sense estereotips ni clixés.

Un petit llibre que em deixa amb ganes de més, amb ganes de saber com continuen les seves vides després de tot.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest debut literari de Carys Davies.

Títol: Oest
Autor: Carys Davies
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Anna Llisterri
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7695-9
Preu: 17,50€

Share

Quan erem els peripatètics, d’Hèctor Lozano

Tots els fans de Merlí han quedat captivats. Necessitaven més d’aquesta sèrie, aquest personatge i aquest grup d’adolescents anomenats Peripatètics.

El llibre Quan érem els peripatètics recull les aventures que viu aquest grup de joves amb qui hem compartit tots tantes hores lectives, amoroses i d’amistat, però també incorpora nous elements i descriu situacions inèdites i desconegudes per tots, com ara un viatge del Bruno a Roma.

El llibre està escrit en primera persona i es tracta d’un text, a mode de missiva, del Bruno a la seva germana Mina explicant-li qui eren i com eren els Peripatètics, i sobretot, per què el Merlí va ser el millor professor de la història. És un escrit perquè la Mina també sàpiga que té el seu pare més a prop del que es pot imaginar.

Jo -ho confesso- no era fan acèrrim de la sèrie però us puc assegurar que, havent-la seguit des de lluny, el llibre explica coses que sorprendran els fans del Merlí de TV3 i Netflix perquè no apareixen enlloc més. D’entrada, la visió del Bruno, la seva mirada inconfusible, ens ofereix una visió diferent del que vam descobrir a la televisió

I comença així…

Era per fotre’s un tret al cap. Jo, amb setze anys, a classe, i per art de màgia, sense que en sabés res, a mig curs, el meu pare estava entrant amb la cartera de professor, amb el seu aire de motivat i una seguretat que feia respecte. El papa va deixar la cartera a sobre de la taula i, així, a les bones, es va presentar:
—Em dic Merlí… i vull que la filosofia us faci trempar!
Fabulós. Amb un tret no n’hi havia prou. Volia que m’incineressin i tiressin les cendres als ulls del meu pare,
i que cap col·liri en tot Barcelona li alleugerís la picor.
Què hi fotia, el meu pare, allà? Per què no m’havia avisat que era el substitut de filosofia? I el més important: per què es feia el jove parlant de trempar? Però, ei… el Pol Rubio, el malote més desitjat de l’institut, va riure. I era darrere meu lluint el seu encant. M’encantava tenir-lo a prop. No portava mai colònia, com els altres tios guapos. Ell feia la seva olor.

En voleu més? Aquí teniu el Quan érem els peripatètics de l’Héctor Lozano.

I aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf per poder-los començar a llegir.

Share

Tània Juste ens explica el seu llibre ‘Passatge a un nou món’

La Tània Juste, que acaba de publicar el llibre Passatge a un nou món s’ha prestat a explicar-nos el seu nou llibre i, sobretot, explicar-nos d’on ha sortit. Aquí ho teniu!

DE COM VA SORGIR L’ESPURNA QUE EM VA PORTAR A ESCRIURE “PASSATGE AL NOU MÓN”:

Tot va començar amb un viatge a l’Argentina i unes quantes lectures sobre homes i dones que hi van emigrar el segle passat. A mesura que recorria el país, aquelles històries de gent anònima que va emprendre la gran aventura de les seves vides a l’altra banda de l’oceà van començar a omplir el meu cap de preguntes: Com devien ser elles i ells? Què devien sentir des del moment en què van posar el primer peu al transatlàntic que els havia de portar cap a Amèrica? Se’n van penedir en algun moment de la llarga travessia? Quants van assolir aquell somni que, des de la seva vida d’abans a Europa, havien anat dibuixant? Fins a quin punt una persona pot arribar a començar de nou?

Amèrica, aquell continent que a començaments del segle XX encara es mantenia parcialment verge, era vist com un full en blanc, com la terra de les noves oportunitats i també de la reinvenció personal. Però aleshores se’m va acudir que res acaba sent com un ho imagina des d’un inici, que resulta impossible endevinar com ens anirà, preveure la nostra nova vida fins a l’últim detall, perquè en la gran aventura hi intervé irremeiablement el destí, i per damunt de tot, les nostres històries acaben sent fruit de un seguit de casualitats. Sota aquesta darrera premissa, tan poderosa com sorprenent, vaig començar a escriure la meva nova novel·la, “Passatge al nou món”. Una història que té com a personatges centrals a dues dones que a finals del 1918 embarquen en un gran transatlàntic que surt del port de Barcelona amb destinació Buenos Aires, el Reina Victoria Eugenia, un vaixell que va existir de veritat. La Berta i la Irina procedeixen de llocs molt diferents i arrosseguen històries que res tenen a veure; són dues autèntiques desconegudes fins el moment que pugen al vaixell. Però aquell viatge per mar, aquella trobada casual, fruit de l’atzar, donarà un gir a les seves vides que mai haurien arribat a imaginar.

Un vaixell de vapor dels d’abans, una època que m’apassiona, un seguit de personatges meitat ficció i meitat realitat que començaven a habitar els recons de la meva imaginació i per als quals calia documentar-me en el vell i en el nou continent. I així va ser: a Barcelona, vaig peregrinar d’arxiu en arxiu buscant aquells documents de l’època, aquells tresors amagats, que en aquesta ocasió vaig trobar principalment a la biblioteca i l’Arxiu Històric del Museu Marítim de Barcelona: llibres d’informació per al passatger de la Compañía Trasatlántica, –a la qual pertanyia el meu vaixell–, revistes i diaris marítims de l’època, antics quaderns de bitàcola, i fins i tot el plànol original del meu vaixell! Càmera en mà, vaig fotografiar alguns d’aquests tresors de manera gairebé furtiva, amb la fam de qui vol fer-se amb un tros de l’ànima que encara viu en tots ells. I el mateix vaig fer a Buenos Aires, on hi vaig tornar un segon cop amb l’instint del detectiu que sap bé el que busca i on trobar-ho. Des de les llibreries de vell de la Calle Corrientes de Buenos Aires fins a la Patagònia, on em vaig enamorar de la terra dels pioners. Tot i que va ser a la meva tornada a Buenos Aires, de camí ja cap a casa, on vaig aconseguir el meu autèntic talismà que m’acompanyaria durant els mesos d’escriptura. Es trobava enterrat entre un munt de documentació que guarda el Museo de la Inmigración, un lloc que antigament es coneixia com l’Hotel de Inmigrantes i que ve a ser com una mena d’Ellis Island a l’argentina: un lloc situat al port de Buenos Aires on s’acollia temporalment a tots aquells acabats d’arribar al nou món sense feina ni llar on estar-se. Allà em vaig fer amb el llistat de passatgers d’una de les travessies que el Reina Victoria Eugenia, el meu vaixell, va fer a finals d’aquell 1918. Noms i cognoms, nacionalitats, professions… De tots ells he viscut acompanyada fins a escriure l’últim paràgraf de “Passatge al nou món” i qui sap quant hi ha de les seves ànimes en cada un dels personatges que transiten pel llibre. I ni tan sols ho he pogut agrair a ningú, perquè va ser un àngel anònim qui em va oferir aquest llistat de passatgers.

Tan bon punt el vaig tenir imprès a les mans, –no m’acabava de creure la meva sort!–, vaig sortir d’allà tan de pressa com el nen a qui han donat una llaminadura gairebé per casualitat, una mica de sotamà, i fuig ben lluny abans que a ningú se li acudeixi prendre-li. Això doncs, des de la distància i amb la seguretat d’haver-lo assaborit plenament, et dic “gràcies, àngel sense nom. Algun dia tornaré a visitar-te i aleshores t’ho agrairé personalment”.

Moltes gràcies, Tània, pel teu escrit! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim i si vols llegir amb nosaltres seràs molt benvinguda!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Passatge a un nou món, de Tània Juste

Títol: Passatge a un nou món
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 20€

Share

Lisbeth Salander i Millennium tornen al cine amb ‘El que no et mata et fa més fort’

Ahir vam tenir la feliç notícia que tindrem nova entrega cinematogràfica d’una de les sèries de llibres més importants de les últimes dècades: torna Lisbeth Salander a les sales de cine!

Aquí teniu el tràiler que es va publicar ahir:

Ep! Aquesta Lisbeth Salander és nova i té cara de Reina d’Anglaterra a ‘The Crown’!

El que segur que tindrà és un guió al darrera fabulós perquè el llibre… és fabulós!

Aquí teniu la ressenya que va fer en Lluís-Emili de la novel·la El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4), escrita per David Lagercrantz.

millennium4elquenoetmataetfamesfortLa quarta novel·la de la sèrie Millennium reprèn els principals protagonistes dels llibres anteriors: el periodista Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, manté alguns dels personatges secundaris com Erika, cap de redacció de la revista Millennium o els policies Sònia Modig i Jan Bublanski i n’introdueix de nous o els dóna un paper que no havien tingut abans.

Un extraordinari investigador informàtic suec que ha estat treballant als Estats Units ha desenvolupat un sistema molt sofisticat d’intel·ligència artificial. Com que ja ha estat objecte d’un robatori del que tenia mig desenvolupat és extremament cautelós a donar informació a ningú sobre la seva investigació. Una sèrie de fets li capgiren la vida i decideix tornar a Suècia i recuperar el fill de 8 anys que la justícia va adjudicar a la mare arran del divorci. El nen és autista i la mare està aparellada amb un actor fracassat borratxo i brutal que maltracta mare i fill.

L’investigador s’endú el nen sense autorització però un cop a casa descobreix -li descobreixen- que la seva vida està en perill. Molt temps abans havia tingut un breu contacte, en el decurs d’una conferència, amb una noia d’aspecte poc convencional però capaç de posar en dubte les teories que ell ha exposat. Lisbeth Salander, naturalment. El contacte és curt però genera un fort corrent d’empatia mútua.

D’altra banda, en saber-se amenaçat decideix trencar el seu hermetisme i concreta una cita amb el periodista Blomkvist, que està en hores baixes, igual que la revista de la qual és l’ànima. Blomkvist accepta, una mica a contracor, pensant que pot generar el reportatge que ajudi a reflotar Millennium. Però arriba a casa de l’investigador just per trobar-se, de cara casualment,  amb l’assassí que acaba de disparar al geni informàtic i després el nen, tremolant atemorit, al costat del cadàver de son pare.

Així engega la novel·la i ja tenim a grans trets quines són les grans coordenades de la història: la informàtica d’altíssim nivell, el món de la ciència matemàtica, les característiques dels autistes, l’espionatge industrial i les seves connexions amb serveis d’intel·ligència de les grans potències entrelligats de manera poc clara amb el món del crim organitzat. I per descomptat el món dels hackers i el món de les empreses periodístiques.

Hi ha llargs fragments del llibre en què sembla que es tracti d’un híbrid entre ciència-ficció i novel·la negra.

Repasseu els llibres de mates que conserveu a casa i parleu amb aquella amiga matemàtica que teniu a mà, si teniu la sort que tinc jo de tenir-ne una. I si en teniu una altra que sigui experta (o expert) en nens autistes i “savants”, encara millor.

Cap a la segona meitat però, la narració es decanta clarament per la segona opció amb el ritme creixent i el suspens característic del gènere negre. Al final descobrim que ens hem enamorat, si és que ja no n’estàvem, del personatge de la Lisbeth i acabem desitjant saber què més li depara el futur.

A la legió de seguidors de Millennium no us decebrà gens. I el camí queda clarament obert per la següent entrega amb previsible protagonisme d’un personatge quasi nou que no us desvelo per no aixafar guitarres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest nou Millennium.

Títol: El que no et mata et fa més fort (Sèrie Millennium 4)
Autor: David Lagercrantz
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-1986-4
Preu: 22,50€

Share

La resposta de la Cultura al terror del Bataclan

Fa dos anys, molts de Nosaltres estàvem davant del televisor, mirant el telenotícies quan de cop va irrompre un terror que aquest estiu hem viscut a casa nostra. El terror més espantós, més irracional i més repulsiu entrava en una sala de concerts de París a disparar a tot el que s’estigués movent i gaudint d’un concert de rock.

I després es van fer esclatar.

La Cultura, el nostre món, va reaccionar globalment amb un “Je suis París” que potser després ens ha acabat resultant fins i tot una mica naïf. Però després tots vam poder aprendre del pare d’una criatura, del marit d’una víctima que ens donava una resposta que no ens esperàvem.

Antoine Leiris parlava directament als terroristes per dir que No aconseguireu el meu odi. I així ho explicàvem al Nosaltresllegim:

 · · ·

noaconseguireuelmeuodiFa poc feien a la ràdio un especial d’aquells de “recordes on eres quan van dir que Barcelona seria seu olímpica?”. D’allò no me’n recordo perquè era massa petit. El que sí que recordo perfectament és on era durant aquella nit de París. Era a casa. Al sofà. I el primer que em va saltar va ser la vocació, després la feina, després la música i després l’angúnia.

La vocació, perquè sóc periodista. El primer que vaig fer va ser mirar mitjans d’aquí, de Madrid, i sobretot, de París, per saber què havia passat i, a continuació, vaig mirar Twitter. La feina, perquè alguna cosa al cervell va despertar per dir-me “despenja aquell concurs que regala un viatge a París”. La música, perquè el concert era dels Eagles of Death Metal, un grup de broma amb components de grups que sí que m’agraden molt. De fet, si hagués viscut a París, és més que possible que hagués anat a veure aquell concert. I finalment, l’angúnia. I quina angúnia.

Després del Charlie Hebdo i el Je suis Charlie, va arribar el Bataclan. I la xarxa va moure un text delicat, ple d’amor, tristor absoluta i rebuig d’un noi anomenat Antoine Leiris. I el text deia així:

Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc aconseguireu el seu odi.

Estat Islàmic havia assassinat la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, però també la mare del seu fill, el petit Melvil. En aquest No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris, hi ha un relat esfereïdorament serè d’un moment pertorbador: la pèrdua de la mare i la dona.

Leiris fa un relat de la nit del 13 de novembre de 2015 alternant la notícia, l’espera, la sala de vetlla, el jardí d’infància essent vidu amb la resta de mares que el volen ajudar,… tot això, amb el nou dia a dia trastornat. La vida segueix però segueix diferent. Segueix equivocada. Segueix malament.

Acabo d’agafar del cossi de la roba bruta les últimes peces que encara porten la seva olor. Me les planto a la cara, cada vespre, per adormir-me amb aquesta olor d’eternitat.

Però aquest diferent, equivocat i malament no farà que els doni la raó ni la justificació. Només farà que l’Antoine i en Melvil segueixin sent una família i tirin endavant, sigui com sigui. No es mereixen una cosa tan preuada com l’odi.

Nosaltres, que no us faci por. No és escabrós. És delicat. És serè. És trist. I és un homenatge preciós.

· · ·

El llibre de Leiris ens ha de servir per recordar que, passi el que passi, no tenen dret a tenir el nostre odi perquè no se’l mereixen.

Sigui per Barcelona, París, Londres,… sigui on sigui. Passi el que passi.

Enguany, el festival Inèdit de Barcelona projectava un documental sobre el grup de rock que tocava aquella nit i de qui us parlava quan vaig ressenyar el llibre. Aquí teniu el tràiler.

I és el mateix esperit: no podreu amb nosaltres perquè el nostre amor no vencerà el vostre odi.

I d’un temps ençà, des d’aquest estiu passat amb l’horror de les Rambles, podem dir que des d’aquí, només tenim amor. I no podran amb nosaltres.

Tenim la Cultura de la nostra part.

Share