Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

Monster High 2

Títol: Monster High 2. El meu veí és un monstre
Autor: Lisi Harrison
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’illa del temps
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9932-497-5
Preu: 17,50€

Em sento vella quan parlo amb la meva filla de “la meva època”, pero és que en aquest cas no pot ser d’altra manera! Tota l’adolescència vaig pensar que algunes de les veïnes de l’escala de la meva àvia eren unes mòmies o unes fantasmes, però mai no me les vaig imaginar vivint al pis del costat amb un Ipad consultant la música del moment… Per què negar-ho: quan jo era adolescent l’Ipad no ens el podiem ni imaginar!!!

Bé, doncs, a hores d’ara tot ha canviat: els ginys de la poma, omnipresents, arriben també a la novel·la per a joves, igual que ho fan els grans dissenyadors, Vogue… En fi, que Los Cinco i les seves ximplerietes han passat a millor vida! Llegint Monster High 2 amb la meva filla m’he sentit més antiga que la Betty Picapedra!! Les frases que a mi em sorprenien “quan es va començar a sentir Alejandro, de Lady Gaga”-per citar-ne una de tantes-, a la meva filla no li feien perdre el fil de la lectura…

I és que aquesta novel·la de monstres que viuen una vida glamurosa és la mar de divertida i, a més, te una col·lecció de nines de la sèrie que són massa. De fet, us deixo, que tinc la Frankie “perdent el cap” en un rodatge, la Cleo està que trina, la Melody… Bé, de la Melody potser en parlarem a Monster High 3!

Jaume Cabré parla de Jo Confesso a l’Òmnium

Nosaltres, he arribat a casa fa un parell d’hores i, quan ho he fet, li he regalat a la meva filla un exemplar dedicat de Jo confesso que li he comprat aquest matí. Perquè jo sabia que veuria l’autor aquesta tarda a l’Òmnium -jo i una barbaritat més de gent que omplia la sala- i volia que li dediqués precisament a ella. Sabeu que en general demano dedicatòries per al Nosaltresllegim, però en aquesta ocasió he volgut ser mare abans que Nosaltres… I és que no sempre es té l’ocasió de saludar i demanar una dedicatòria a l’autor d’una de les millors obres en la nostra llengua. I ho afirmo sense posar un “em sembla” o “des del meu punt de vista”. Amb Jo confesso vull ser taxativa: és una meravella!

Us deixo un parell de pinzellades que ens ha regalat l’autor:

a) els primers personatges que van néixer van ser un senyor que es refugia en un monestir (en el moment d’aparèixer-se-li a en Jaume Cabré encara no tenia clar on ni quan), Nicolau Eimerich i, posteriorment, en Bernat… l’Adrià  es veu que va trigar una mica més

b) L’Adrià viu en el pis on va néixer l’autor i on hi va créixer amb els seus germans (eren cinc en total)… però a la ficció el lloc és tres vegades més gran

I una frase per reflexionar: [quan escrius] Si no tens consciència d’artesania no vas enlloc.

Ja l’estic acabant, o sigui que espero poder-vos-en donar la meva opinió, però avui no me n’he pogut estar d’avançar-vos això de l’Òmnium. Ara, a llegir!

Nosaltres, ja tenim una cosa en comú amb Àngel Guimerà, Nabokov o Borges… SOM FINALISTES!

Bé, sí, és cert: el títol del post és una mica enganyós, perquè ells “només” aspiraven al Nobel i nosaltres, en canvi, som finalistes del Premis Blocs Catalunya 2011.

Aquests som els finalistes de Cultura i Tendències
blocs personals finalistes
Bloc de Cotxes Elèctrics
El Blog de Polseres Vermelles de Joan Pons
Les Havaneres
blocs professionals finalistes
365 dies 365e entrevistes
A Viva Veu
El bloc d’en Manel Ferrer
blocs corporatius finalistes
Ànima
Cinema 3
Nosaltresllegim

Fa goig, oi? A mi me’n fa moltíssim, perquè agraeixo de cor les aportacions de tots. L’altre dia em deia una col·laboradora habitual a qui aprecio molt que tots els posts tenen el meu comentari i li vaig respondre que si ho faig és perquè, de debò, em sembla fantàstic que en els temps que corren, quan tots plegats anem de corcoll, trobem un moment per escriure  sobre què llegim i vulguem compartir-ho aquí!

Així doncs, si guanyem, bé i, si no, també, perquè sempre podrem dir que estem igual que Ànima o Cinema 3, la qual cosa ja és molt dir, eh?! Nosaltres seguirem llegint amb la mateixa il·lusió, oi? Moltes gràcies!!!

Com ella

Títol: Com ella
Autor: Anne Sexton
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’óssa menor
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-7588-225-3
Preu: 23,50€

Abans de llegir Com ella no coneixia l’Anne Sexton -les meves mancances pel que fa a la poesia nordamericana són, més que llacunes, oceans-, de manera que aquest recull a càrrec de la Montserrat Abelló em va semblar interessant i gairebé necessari.

M’he trobat amb una autora de la segona meitat del segle XX (es va treure la vida l’any 74) que és, senzillament, colpidora. Si ho penso bé, seria més precís dir-vos que m’ha semblat una veu inquietant. Quan deixava el llibre per posar-me a fer qualsevol altra cosa, tot el que els ulls de l’Anne Sexton van veure, tot el que la seva màquina d’escriure va posar negre sobre blanc, m’anava acompanyant com una llarga ombra.

Els seus poemes no parlen de flors i violes, no. Ella aborda la bogeria, l’abandonament, Déu, la solitud, la mort… però també la masturbació, la menstruació, la condició de dona, el rol de mare i la relació amb els fills… Tot amb un to opressiu i claustrofòbic; les repeticions, l’absència de rima (la traducció ve acompanyada de l’original) i la mètrica trencada contribueixen a fer-nos ofegar en un ambient que ella va patir fins a no poder més.

Però si rellegeixo el que us he escrit em sembla que no he posat prou de manifest que l’obra m’ha agradat molt. No us diré que sigui la mena de llibre que portes al bus i et fa distreure’t de parada… si busqueu això, aquí no toca. Ara bé, si del que teniu ganes és d’una tardor per a la reflexió, no us deixeu passar Com ella. Us deixo la darrera estrofa d’un poema anomenat Paraules, veureu perquè us dic que no el deixeu passar… no ho trobeu magnífic?

Però tracto de tenir-ne cura
i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s’han de tractar amb cura.
Un cop es trenquen són coses
impossibles d’adobar.

La Setmana del llibre en català a la Ciutadella

setmana del llibre en catala

Oh, no es pot ser més feliç! Nou dies per passejar per la Ciutadella, veure les novetats, conèixer els autors… I fer-se fotos amb el Geronimo o La Tina (bé, això a mi ja no m’interessa tant, però us podeu imaginar qui frisa per fer-ho!).

Anireu vosaltres també a La Setmana? Què us fa il·lusió fer-hi? Us sembla si deixem aquest comentari uns quants dies bloquejat i ens ho anem explicant? Si voleu fer-vos-hi fotos i que les publiquem ens les podeu enviar a nosaltresllegim@clickart.cat.

__________________________________________

Avui divendres hem anat a escoltar com la Montserrat Carulla llegia un fragment de Jo confesso, de Jaume Cabré, amb l’autor i els seus editors, nacional i internacionals, presents. Ha estat molt bé! Després hem fet una passejada per La Ciutadella i ens hem firat amb un llibre de l’Escola de princeses que us comentarem aviat!

Que passeu una Diada tan bona com aquesta Setmana!

__________________________________________

Nosaltres, sabeu què ha passat? Que ens ha enviat un correu en Marcel. Aquest noi ha escrit alguna ressenya, però no l’havia vist mai parlar amb tant de fervor sobre el tema.

Ara, que el que li ha passat també…

El fet és que ens ha enviat un correu i no puc evitar publicar-lo. Us deixo també la fitxa i el llibre de què parla… i que reclama!

Títol: Un intrús a l’estany
Autor: Joan Marcé
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-2976-840-4
Preu: 19,50€

Benvolguda Montserrat,

Vols indignats?

Doncs jo sí que estic indignat! Això no pot ser!! L’altre dia vaig agafar el portantu, que diuen a casa meva, i me’n vaig anar directament cap a la Ciutadella, a la Setmana del Llibre. I després de rondar i rondar, de donar voltes i voltes, de mirar i remirar les butxaques i tots els racons de la cartera em vaig decidir, finalment (és que sóc una mica cagadubtes jo…) per triar un llibre. Però llavors em vaig dir a mi mateix: “què fas buscant a la cartera?!”. Total, que vaig moure quatre fils -els pocs que tinc- i el vaig aconseguir a l’avançada d’algú que no penso anomenar!!

Quin? Jo te’l diré Montserrat: Un intrús a l’estany, del Joan Marcé. I és que jo no sóc gaire de llegir, però d’aquest m’ha arribat per moltes i diverses bandes (i això no passa amb qualsevol llibre) que està molt bé.

Doncs saps què, Montserrat? ME L’HAN BIRLAT!

La Rocío! Sí, sí… la Rocío que fa comentaris aquí al Nosaltresllegim me’l va birlar de la motxilla quan vaig anar al lavabo mentre fèiem el cafè de l’esmorzar. I ara no me’l vol tornar! M’ha dit que fins que no se l’acabi, que nanai!!
Com diria aquell, això és “motiu de cesse”.

Exigeixo mesures per part teva… i aviat!

Com a mínim que faci la ressenya pel Nosaltresllegim aviat, que me l’ha de tornar!!

Marcel. I si cal, “Marcel, l’Indignat”

pd. Té un morro que se’l trepitja!

Ja ho veieu, Nosaltres… haurem d’esperar el comentari de la Rocío!

Antoni M. Badia i Margarit i Jaume Cabré als informatius… estem de sort!

Quan el futbol i les tertúlies de tafaneries semblen inundar-ho tot, hi ha dies que tens la sort de sentir veus en els mitjans massius que diuen coses intel·ligents, que parlen d’esforç i de país, de cultura, de llengua, d’immersió en el plaer de conèixer… És un miracle? NO! Són en Jaume Cabré i el Dr. Badia i Margarit.

No volia plegar veles sense compartir amb nosaltres els dos vincles.

Aquí teniu l’entrevista a El Món a RAC1 (per cert, estic tot just encetant el llibre però ja us dic que Jo confesso m’està semblant una filigrana autèntica, en parlarem aviat!!).

Al vincle del final del paràgraf  hi trobareu la informació sobre el premi
que li ha atorgat l’IEC al Dr. Badia i Margarit (haureu de buscar la secció de cultura).

Madame Bovary som nosaltres

Títol: Madame Bovary
Autor: Gustave Flaubert
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-8437-599-9
Preu: 20,50€

L’estiu és el gran moment de la lectura per a mi. Tret d’excepcions (anys en què no m’hi puc dedicar tant com voldria) miro d’aprofitar-los per aquells llibres que vaig postposant però que no paren de xiuxiuejar-me des de les prestatgeries de les llibreries “tria’m, tria’m”… Bé, doncs, enguany he cedit als pecats de la literatura i m’he delectat amb Flaubert a cor què vols.

Sempre l’encertes, amb els clàssics, oi? Doncs amb aquest també! No us voldria avorrir amb un comentari massa tocat i posat, perquè de vegades això no fa més que frenar-ne les ganes de llegir-lo… Massa sovint els grans autors estan envoltats d’una pompa que els allunya dels lectors contemporanis, la qual cosa em sembla una desgràcia monumental. Madame Bovary es llegeix bé, amb delit, distreu i fa pensar, fa riure i patir… fa fins i tot fàstic a causa del naturalisme que impregna el final de la novel·la. Ara en dirien gore

La gran frase de màrqueting que acompanya aquesta obra és, per mèrits propis, Madame Bovary sóc jo… Bé, doncs, no seré jo qui contradigui Flaubert però, potser, quan ens posem a llegir i perdem l’oremus… Ai!
Si la lectura emmetzina l’ànima, nosaltres també som Bovary!

Paulo Coelho i Aleph, respostes no aptes per a descreguts

Títol: Aleph
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Proa
Col·lecció: Paulo Coelho
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-7588-257-4
Preu: 17€

Nosaltres, us parla una persona que quan perd l’autobús pensa que s’ha llevat massa tard, que quan dorm malament troba que ha de deixar el cafè del vespre i quan oblida un nom preveu que haurà d’anotar-lo a l’agenda la propera vegada. En cap cas que l’Univers està a favor meu, que estic tenint visions d’una altra vida o que hi ha persones a qui no hauria d’haver conegut… Vull dir amb tot aquest preàmbul que sóc de les qui toquen de peus a terra, de vegades, potser massa i tot!

I què faig jo llegint Aleph? Més encara, què faig jo recomanant Aleph? Doncs si us heu de refiar de mi us diré que són circumstàncies de la feina, però si escoltéssim en Coelho potser trobaria que hi ha alguna configuració energètica-universal que em predisposa a llegir les seves novetats una rere l’altra. I aquesta, aquest Aleph, m’ha semblat millor que les anteriors. Per què? Doncs perquè l’autor es deixa de romanços amb vocació de novel·la de ficció i va directament a l’autobiografia quan explica, amb tot luxe de detalls, una experiència transcendent viscuda al Transsiberià.

Quan jo em trobo malament vaig al metge, al cine o a cal jardiner a esbargir-me, però tinc bons amics que també busquen l’energia de les pedres o de les paraules de guies espirituals, de mestres. Bé, doncs, a tots ells Aleph els encantarà. És una obra rica en frases d’aquelles que mereixen passar als diccionaris de cites perquè fan reflexionar l’ànima i conforten l’esperit amb una dosi d’amor, pau i esperança insuperables. De fet, us puc garantir que hi ha tres persones a les quals els he recomanat aquesta lectura de tot cor.

Jo segueixo preferint la literatura per portar-me llum quan la necessito (Fecsa-Endesa també, no cal dir), però si sentiu que la foscor us pesa massa, de debò que Aleph us donarà una empenta com només el millor Coelho és capaç.

Per cert, he buscat una mica d’informació sobre aquest viatge i he trobat en premsa una menció a un episodi del llibre. És una entrevista entre Putin i Coelho:

“I know you liked the Baikal.”
The president was probably working up to a mention of how he saved the lake, but the writer replied, “I liked the river very much. I always wanted to swim in it.”
“Did you do it?!” the president asked.
“Yes!” Coelho exclaimed with glee. “It was cold – four degrees – but I felt that I had plunged into the heart of Russia!”

Tot això, i més, a Aleph.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Supernesquitt contra els tres terribles

Títol: Supernesquitt contra els tres terribles
Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Geronimo Stilton
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9932-515-6
Preu: 11,95€

Els qui aneu seguint els meus comentaris sabeu que em costa fer una crítica dura d’un llibre. En general, crec que intento posar-me a la pell del lector d’aquella mena d’obra i pensar perquè li agrada. En aquest cas, ja us ho dic, em costarà una mica. La meva filla ha estat la primera a contradir-me…

Quan vaig veure que llegia aquest exemplar dels Superherois vaig pensar que estaria bé llegir-lo amb ella. Tanmateix, no alhora, sinó per separat. Jo en els trajectes cap a la feina i ella a casa.

Voleu saber-ne la meva opinió?
a) Tot i ser del Geronimo Stilton, aquest personatge no hi surt enlloc
b) Igual que en el Geronimo, les tipografies d’algunes paraules són estranyes (són il·lustracions més que no pas lletres) i quan això s’aplica a mots de difícil comprensió per la canalla, els fa encara més difícils (“estrebada” amb el que als còmics s’anomena línies cinètiques, per exemple)
c) L’argument és massa rebuscat
d) Hi ha un tou de paraules que costen d’entendre… plexiglàs, brandar,batir-se, escrutar, batussa, eminent…
e) A una criatura que no llegeixi en català regularment… li costarà seguir el fil

Ara, voleu saber què en pensa la meva filla, de la meva opinió?
a) Són ratolins també, mama!
b) Les lletres són xulíssimes i com que la lletra del llibre també és gran se’n passa més via. A més, són de coloraines!
c) L’argument s’entén, mama, són els superherois contra els tres terribles, que es fan passar per ells
d) Les paraules que no s’entenen, es passen i ja està! L’important és seguir el fil… i si alguna paraula és molt important, te la puc preguntar o buscar, no?
e) Els nens i nenes que no llegeixen tant en català com jo tenen l’ajuda dels dibuixos!
I t’has deixat d’afegir que les parts de còmic són guapíssimes! No estàs al cas, mama!! Però és que a tu tampoc no t’agraden ni les pel·lis d’en Harry Potter!

Bé, doncs, veig que si en comptes de 39 en tingués 11 la meva opinió seria tota altra… M’ho hauré de fer mirar, tot plegat!

Sukkwan Island, una novel·la impressionant

Títol: Sukkwan Island
Autor: David Vann
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 169
ISBN: 978-84-9787-674-2
Preu: 18 €

Hi ha premis i Premis. Els Premis Llibreter són, des del meu punt de vista, un sinònim de garantia. És per això que quan l’altre dia vaig anar a la llibreria per començar a fer la maleta i em van dir que no els quedava cap exemplar de L’acabadora no em vaig posar pedres al fetge i ràpidament vaig agafar Sukkwan Island.

En Cèsar ens en parlava al Nosaltres abans que li concedissin el premi (vegeu Sukkwan Island) i ja em va despertar l’interès. Bé, doncs, a dia d’avui encara no he començat vacances (fins d’aquí un parell d’horetes res!!!) però ja estic en disposició de recomanar-vos-la jo també.

És una novel·la breu però hi ha una densitat en l’aproximació als personatges que moltes obres de més de 400 pàgines voldrien! Es tracta d’un pare i un fill que -per voluntat del pare- se’n van a viure un any en una cabana atrotinada a Sukkwan Island, enmig del no-res i del fred d’Alaska. Ja a les primeres pàgines comences a veure que allò no seran precisament unes vacances idíl·liques; més aviat al contrari.  Gràcies a la magistral tècnica narrativa d’en David Vann, no només es tracta de penetrar en les relacions pare-fill, sinó també d’endinsar-se en el pensament de l’adolescent i de l’home adult; dues mentalitats que permeten al lector reflexions sobre les relacions de parella, el sexe, la solitud, la incomprensió, el desconsol, la decadència i -sobretot- el remordiment.

No és una novel·la que t’ho posi fàcil, no. Aquí no hi ha  xocolata per endolcir el relat… Més aviat és tot cru. Un entrecot suculent, proteic, però absolutament cru. Una tragèdia en tota regla, en què el paisatge i el clima són actors principals, sense ni un bri de compassió perquè el lector pugui agafar-s’hi i confortar-se.

Nosaltres, esteu advertits. Jo ara necessito alguna ximpleria light per treure’m la gelor de l’ànima que m’ha deixat aquesta excel·lent novel·la! Si no em creieu, aquí en teniu el primer capítol en pdf.