Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

Bartomeu Fiol ha mort una mica

Títol: Càbales del Call
Autor: Bartomeu Fiol
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-8437-778-8
Preu: 13,20€

Quan es mor algú que ha dedicat la vida a la literatura no s’acaba de morir del tot, penso. Especialment en el cas dels poetes, l’obra roman i ens acompanya quan menys ho esperem. Sempre hi són, els poetes, vius o morts, sempre.

Ens ha agradat aquest “Matèria de graffiti” per acostar en Bartomeu Fiol al Nosaltres. N’hi ha molta més, de poesia lúcida en els seus llibres… us hem posat la fitxa de Càbales del Call perquè va ser el guanyador del Premi Carles Riba de 2004. Aneu a buscar-la i no us en penedireu. La seva vida fa millor la nostra.

MATÈRIA DE GRAFFITI

“Lúcid però dislocat”,
epitafi el més adient.
“M’heu destorbat la llengua,
m’heu estroncat el doll”, hi podeu afegir.

Tanmateix, entesos morbosos, faríeu malament
de centrar-vos en aquesta o en cap altra ferida:
els jos poètics són una gernació
talment com els jos no poètics.

Finalment, amb mà del tot invisible
i grafit untuós, qualcú escriu també,
a la llisa paret o al mur gratellós:
“tot jo és una exageració”.

(De Catàleg de matèries, 1998)

Share

Les Plantes d’Interior són delicades… però compensen tant!

Títol: Plantes d’interior
Autor: Borja Bagunyà
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9787-728-2
Preu: 17€

Els qui em coneguin sabran que no menteixo quan dic que m’agraden les plantes. De fet, m’agraden molt, les plantes! Tinc el balcó amb rosers, una maduixera, una marialluïsa, begònies, hibiscus… En fi, un regitzell de fulles i flors que demanen les atencions meves i de la meva filla molt sovint, la qual cosa ens ajuda a tenir projectes en comú. Són coses senzilles -hem de transplantar el romaní, la clavellina necessita adob, ha arribat la mosca blanca a les margarides- que ens distreuen, ens fan escapar de la rutina i ens permeten reflexionar juntes sobre qüestions que són menys trivials que no semblen -trobo que observar una peònia permet abordar el tempus fugit tant com llegir Virgili, per exemple-.

Les plantes d’interior em costen una mica més. Les trobo més delicades i necessito més concentració per acostar-m’hi. La meva filla, directament, les ignora. Ella s’estima més el contacte amb el sol i l’adob, mentre jo sóc dins amb les petites eines que tinc per remenar-los la terra, podar-les perquè mantinguin l’equilibri estètic, portar-les a la pica per netejar-ne les fulles…

Aquesta primavera em van regalar una orquídia. Al principi em va meravellar la bellesa de les flors però alhora em va espantar: es veia difícil de tractar. Requereix paciència, constància i poca pressa. Després d’unes quantes setmanes d’estar juntes puc afirmar que ja ens portem bé. Jo sé que no puc esperar d’ella grans tardes de sarau amunt i avall, terrejant i transplantant, però que ningú com ella m’obsequiarà amb una forma preciosista, amb un encís que em pot portar a pensar sobre tot i res…

Però jo venia aquí a parlar d’un llibre…

Què hi trobaran, els lectors? Puc dir-li el que no hi  trobaran: ni humor de patacada ni quadres de costums ni aquesta psicologia vulgaritzada de desitjos reprimits i d’èdips mal resolts que ha fet de tots nosaltres una mena de freudià feliç de sentir-se dir el que ja sap.
Plantes d’interior, d’en Borja Bagunyà (p. 186)

Aquí trobareu el primer capítol de Plantes d’interior en pdf.

Share

Ja saps què llegiràs, aquest estiu? Tu què ens recomanes?

Personalment trobo que, quan no saps ben bé què vols llegir, les llibreries són un dels millors llocs per perdre-s’hi… tot i que de vegades sigui literalment! Hi entres sense cap idea preconcebuda i de vegades sembla que els teus passos segueixen un rastre de pedretes: arribes a un llibre que et crida l’atenció, te n’enamores, el llibreter te’l recomana i, pam, al sarró!

Ara bé, hi ha vegades que -si més no a mi em passa- hi entro, m’embolico, demano consell però com que ni jo sé el que vull el llibreter no m’acaba de captar i surto amb les mans buides o amb algun llibre que difícilment aconseguirà que mantinguem una relació d’amor estable…

Si això també us passa, voleu que fem una llista de què ens recomanem per aquest estiu i què tenim ganes de llegir? Entre les revistes de les grans superfícies i aquest espai, ens refiem més de Nosaltres, oi? Per cert, què us sembla si mirem de cenyir-nos a UN sol llibre per categoria? Sí, és difícil, ja ho sé, però és que si no la botifarrada de títols pot ser indigesta, no trobeu?

Us recomano…

Tinc ganes de llegir…

  • Montserrat: L’acabadora, de Michela Murgia
  • Pere: El quadern daurat, de Doris Lessing
  • Alexandra: Guerra i pau, de Lev Tolstoi
  • Jordi: A peu per Mallorca, de Josep Maria Espinàs
  • Cèsar: Moon River, de Vicenç Villatoro
  • Albert: Juego de Tronos, de George RR Martin
  • Xavier: Un bon partit, de Vikram Seth

Podeu seguir-ho al twitter #llegirestiu

Share

I ara que ho penso… com és que jo m’he llegit “Conduir la vida” d’en Servià?

Títol: Conduir la vida
Autor: Salvador Servià
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Atrium
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9809-174-8
Preu: 17€

Permeteu-me una nota prèvia:

Actualment porto un cotxe automàtic, la qual cosa em sembla una autèntica delícia perquè tinc la impressió de conduir un cotxet de la fira que només va endavant  i enrere. A més, sempre que puc hi poso el limitador de velocitat, deixo els pedals quiets i em dedico a guiar el volant mentre escolto la ràdio. Per tant, l’anunci aquell de “T’agrada conduir?” sempre ha merescut en el meu cas la mateixa resposta: NO!

Ara que us he posat sobre avís, pensareu que a sant de què m’he llegit Conduir la vida, d’en Salvador Servià i, a sobre, em ve de gust comentar-vos-el… Bé doncs, el Nosaltres les té aquestes coses i de vegades m’arriben llibres que, si no fos perquè em cauen a les mans, mai no hauria ni vist en una llibreria. Aquest era el cas. Però com que és curtet, me’l vaig prendre com un “entreacte”. El que justifica que tingui ganes de comentar-vos-el no és, tanmateix, que me l’hagi llegit, sinó que m’ha agradat!

Us ho dic ben sincerament. És una biografia distreta, sense pretensions, honesta, amable i plena d’anècdotes curioses d’un pilot de ral·lis a qui coneixia ben poc abans de llegir-me el llibre. En definitiva, m’ho he passat d’allò més bé, descobrint les peripècies d’una família (perquè també apareixen l’avi, el pare, els fills i la dona, que es diu com jo) que ha fet coses curioses al llarg de generacions. I si això m’ha passat a mi, que ja us dic que sóc un 0 a l’esquerra quan es tracta de cotxes, m’imagino que la valoració d’aquest llibre per part dels seguidors dels esports de motor serà extraordinària…

Diu en un comentari final Mossèn Ballarín: “aquest és un llibre on t’hi trobes bé”. No puc estar-hi més d’acord!

Share

Premi Llibreter 2011 per a Sukkwan Island

Títol: Sukkwan Island
Autor: David Vann
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 169
ISBN: 978-84-9787-674-2
Preu: 18 €

El mes de novembre passat el Cèsar ens portava una novel·la que ell qualificava com a “fantàstica, de debò” (vegeu Sukkwan Island).

Bé doncs, avui, més de mig any després, aquella novel·la, Sukkwan Island d’en David Vann, ha guanyat el Premi Llibreter!

Això que “entre nosaltres” ens anem explicant llibres que paguen la pena és genial! Em perdonareu l’entusiasme, però estic contenta que un llibre que a nosaltres ens ha agradat molt acabi sent Premi Llibreter! Crec que diu molt de tots nosaltres… Ens hem de felicitar per llegir amb entusiasme i rigor tants relats, amics! Moltes gràcies!

Share

Murakami, un Premi Catalunya compromès i altruista

Veure a les notícies com una veu de la literatura internacional, amb sentit de l’humor i sense ínfules de savi, pronunciava avui mateix a casa nostra un al·legat antinuclear i compromès, ha estat una lliçó la mar d’edificant per a a tots i un motiu de conversa amb la meva filla: la literatura ens ha d’ajudar a obrir els ulls, a pensar més i millor i, a sobre, com que és un art, a gaudir mentre ho fem.

Gràcies, Sr. Haruki Murakami, per les paraules que ens fan sortir de la inèrcia.

Haruki Murakami en el lliurament del Premi Catalunya

Títol: 1Q84
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 784
ISBN: 978-84-9787-686-5
Preu: 26,00 €

Share

Amics, amigues: una gran novel·la que no va de batalles, de reis ni d’elefants

Títol: Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants
Autor: Mathias Enard
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-6641-397-8
PVP: 16,90€

M’acabo de llegir Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants i us escric aquest comentari encara amb aquella emoció de quan un acaba un llibre que li ha agradat molt!

Fa poc llegia un text d’en Neil LaBute que deia: “L’obra breu és una cabrona i una malparida (sí, pot ser les dues coses alhora) difícil de dominar”. Potser els atributs són grollers, però no per això menys certs. Com em penso que ja he dit aquí alguna vegada, comparteixo aquesta opinió que les obres breus (de qualsevol gènere) necessiten un esforç afegit per part de l’autor, i trobo que si han estat ben treballades resulten doblement reconfortants per al lector. És com un cafè curtet però extraordinàriament intens.

Quan vaig començar aquesta novel·la de només 161 pàgines vaig fer-ho amb intriga; quan anava per la 40 estava desorientada; a la 161, corpresa. Què ha passat entremig? Doncs d’acció no en trobareu massa, la veritat. Hi passen coses però no hi ha una trama argumental moguda ni amb traca final de pirotècnia… El resum d’aquesta novel·la històrica seria: “Miquel Àngel arriba sense un ral a Constantinoble per construir un pont al Corn d’or, després d’un intent fracassat de Leonardo”.

El que sí que hi ha és una prosa magnífica i una reflexió humana digna d’elogi. Una reflexió sobre la bellesa, l’amor, la gelosia, la por… Tot això en un precís moment històric molt ric d’esdeveniments, presents i proppassats. Potser m’acusareu de fer una cita massa llarga, però crec que si us puc recomanar en Mathias Enard és per fragments com aquest. M’acomiadaré, per tant, amb la il·lusió que us agradi tant com a mi…

Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor; que responen al buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, de la llum viva que ho presidia tot quan van néixer, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, d’aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu. Però tu sabràs, perquè ets aquí estirat al meu costat, tu, el franc pudent que l’atzar m’ha posat entre les mans, sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.

Si voleu sentir l’autor llegint la seva obra, aquí teniu un fragment del programa L’hora del lector on va anar a presentar el seu llibre:

Share

Causes per indignar-nos…

Títol: Indigneu-vos!
Autor: Stéphane Hessel
Editorial: Ediciones Destino
Col·lecció: L’àncora
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-9710-202-5
Preu: 5€

Indigneu-vos! d’Stéphane Hessel és un llibre extraordinàriament ben valorat entre els de no ficció, només cal mirar les llistes de més venuts… Jo no sóc una excepció en aquesta opinió tan i tan positiva.

És d’aquelles lectures que et tensa l’esquena, que t’escalfa les neurones, que et puja els colors.  M’ha recordat el  poema del Gabriel Celaya, Poesía es un arma cargada de futuro:

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Algunes cites que he seleccionat i penso que us causaran els mateixos efectes que a mi són:

Cal ser israelià per qualificar de terrorista la no-violència. Sobretot, cal sentir-se incòmode per l’eficàcia de la no-violència que suscita el suport, la comprensió, l’ajut de tots els qui en el món se senten adversaris de l’opressió.

Per arribar-hi [al missatge de Mandela o de Luther King], cal basar-se en els drets, i la seva violació, sigui quin en sigui l’autor, ens ha d’indignar. No podem transigir en el tema dels drets.

Desitjo que tots, cadascun de vosaltres, tingui el vostre motiu d’indignació. És necessari. Quan alguna cosa t’indigna, com jo vaig estar indignat pel nazisme, llavors et tornes militant, fort i compromès.

Vull acabar el comentari amb un text de l’inici del llibre, Als lectors catalans,

Considero d’una rellevància especial que la meva crida a comprometre’s, indignar-se, resistir al que és inacceptable arribi a la jove generació d’aquest país que ha hagut d’afrontar tantes coses i que avui és rica en la seva diversitat cultural i lingüística.

No sé què deu pensar en Hessel sobre les manifestacions en vigília d’eleccions… en tot cas, segur que aquest llibre serà ben rebut a #acampadabcn

Share

Avança la teva jubilació… i posa’t a treballar ara mateix

Títol: Avança la teva jubilació
Autor: Raimon Samsó
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Atrium
Pàgines: 152
ISBN: 978-84-9809-169-4
Preu: 17€

La Mª Assumpció ens explica al Nosaltres el llibre Avança la teva jubilació.

Raimon Samsó, després del seu èxit amb el llibre El Código del Dinero ens torna a descobrir les claus de com arribar a una jubilació digna amb llibertat financera.

Avança la teva jubilació, ens ensenya les maneres més pràctiques i les idees més viables per no perdre el temps -esperant que ens treguin les castanyes del foc els altres- i a no ser dependents de ningú en l’aspecte econòmic: ni dels pares, la família, l’Estat o la borsa.

Ens explica que, en els temps que corren, és millor assegurar-se un mateix la independència econòmica i intentar que aflori el nostre talent adormit, per posar-lo en marxa com més aviat millor i així preparar una feliç retirada a temps.

Amb els canvis que hi ha previstos a la seguretat social, ens explica que, mica en mica, aquesta quedarà totalment obsoleta i només les persones que hagin fet un “reset” mental arribaran a comprendre que la jubilació com la coneixem tocarà fi en el context de mig segle; per això, s’entén que és millor aprendre a valorar-nos al màxim i saber com treure  profit del nostre talent, que no té perquè ser ni coincidir amb els nostres estudis ni amb el nostre treball actual si no és satisfactori.

Ens ensenya què són els diners passius i actius, quines són les bones inversions i quines estan condemnades al fracàs.

Després d’haver treballat durant uns anys a la banca i haver estat observador dels milionaris i les seves maneres d’invertir, l’autor ens diu que s’ha de tenir aquesta ment de guanyador que tenen les persones amb poder econòmic i que se’ls coneix només parlant, perquè la seva ment ja pensa programada d’una altra manera ,diferent de la d’un perdedor.

Tinc molt clar, després de llegir el llibre, que hauré d’assistir a les seves classes on-line per aprendre a posar el meu termòstat a l’alçada d’aquests milionaris amb idees tan bones. Amb la cosa que més d’acord estic, de les que he llegit, és que si desenvolupes un projecte amb amor, basat en el que més t’agradi fer, i hi poses tot el talent possible, pot ser la millor inversió.

En fi, haurem de posar-lo en pràctica perquè no quedi solament en un somni.

Share

La Maruja Torres té ganes de matar!

M’acabo de llegir Fácil de matar, de la Maruja Torres, i m’ho he passat pipa! L’autora s’estrena amb aquest títol en la novel·la negra i té la mateixa frescor que quan escriu en qualsevol altre gènere… Val a dir que sóc dels qui pensa que quan una persona en sap, d’escriure, el gènere no és la qüestió més determinant. Em passa igual amb en Mendoza, que sempre m’agrada, o en Monzó, o en Ferran Torrent… i tants d’altres! Però estava parlant de la Maruja Torres; que no se me’n vagi el llibre al cel!

Des del meu punt de vista, allò del “qui l’ha mort i per què?”, que acostuma a ser el moll de l’os de totes les novel·les d’investigadors, no té aquí tantíssima importància. Diana Dial -la reportera prejubilada que es dedica a resoldre casos sense afany de lucre sinó pel bé de la justícia- és l’argument en ella mateixa. Les seves reflexions, les converses amb la resta de personatges, les vivències polítiques i socials,… tot està embolcallat amb l’estil Torres, que no canvio pel de cap narrador suec de moda! Al final, sí, sabem qui ha mort el germà petit de la corrupta nissaga libanesa dels Asmar; per arribar a saber-ho l’autora ens haurà fet viure grandíssims diàlegs,…

-Les daba fiesta incluso cuando no esperaba a rameras, sino a una incauta como yo. ¿Crees que alguna de esas damas de alterne habrá sucumbido al impulso de hundirlo en la bañera? (…)

– No, con su volumen físico trendría que haber sido un transexual campeón olímpico de halterofilia.

… reflexions interiors…

Lo que tiene sentado ante ella es un organismo humano indefinido, enfundado en una vida de funcionario.

… i frases que mereixen aparèixer als diccionaris de frases fetes:

Los hijos, el Señor te los da y el Señor te los quita. Por desgracia, te deja a las nueras.

En definitiva, la Maruja Torres vesteix de negre la seva prosa però segueix fent una literatura combativa i provocadorament vermella, com la sang.

Share