Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

En la pell de l’altre, de Maria Barbal

enlapelldelaltreSegurament quan un bon amic “llibretraficant” em va passar aquest llibre, En la pell de l’altre, s’imaginava que essent de la , per qui em deleixo quan escriu narrativa breu, i tenint com a escenari el meu barri, Poblenou, hi havia prou arguments de pes perquè m’atrapés. Amb el que potser no comptava és que aquí, al barri, hi ha hagut èpoques en què no estàvem envoltats de turistes com ara, sinó de fàbriques. I generacions i generacions de mares i filles ens hem passat el testimoni de l’avidesa per la lectura, de la passió, de la imaginació, de la metàfora… potser per crear finestres en un entorn que, quan encara se sentia la pressió franquista ben a prop, podia resultar altament hostil.

Em vaig llegir aquesta novel·la d’un glop el mateix dia que començava vacances. L’encetava a les 12 i la tancava 8 hores més tard. Escric aquest comentari el primer dia que he començat a treballar. L’he començat a les 23:10 i espero tenir-lo llest abans de les 24:00.

Sóc jo, ara, però que m’agradaria ser en la pell de l’altra. Perquè jo tinc una vida més o menys convencional: treballo, porto la nena a l’escola, dormo poc… però ai, l’altra! L’altra tenia per davant una aventura que havia de durar tots els dies destinats al lleure. Un temps que havia de ser de tot menys monòton… Definitivament, l’altra, la que marxava de vacances, tindria coses per explicar-vos delicioses sobre aquesta magnífica novel·la. Però jo, què us he de dir, jo? L’argument? Em preneu per una aixafaguitarres? Llegiu-lo a la contra!

No seré jo qui ara jutgi aquesta dona que es posa en la pell de l’altre. Us demanaria que, un cop coneguda, Nosaltres també la perdoneu.

Us en deixo el principi:

El juliol és un temps tan bo per patir o ser feliç com qualsevol altre. A les darreries de juny havia esclatat la notícia i la Isolda havia pensat: aviat tothom estarà de vacances i tindrem una treva. Però el telèfon no havia parat de sonar i, de moment, la ciutat era un cos greixós amb la pell pavimentada de llamborda o quitrà, que, a les hores fortes de la calor, dormitava amollant un baf irrespirable.

I també els primers capítols en pdf.

Títol: En la pell de l’altre
Autor: Maria Barbal
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 350
ISBN: 978-84-664-1881-2
Preu: 20€

El cant del cucut, de Robert Galbraith (o J.K. Rowling)

elcantdelcucut

@Ed_Proa @Grup62

Que bé que m’ho he passat llegint El cant del cucut! Abans d’aquesta m’havia llegit una novel·la força espessa i tenia ganes d’alguna cosa una mica més light, així que em vaig deixar abraçar per Robert Galbraith, el pseudònim de la Rowling -una senyora que en sap un niu, d’atrapar-nos entre les seves paraules per no deixar-nos-en marxar-, i la vaig endevinar!

En aquest cas, l’autora de Harry Potter i La vacant imprevista ens ha preparat una novel·la de detectius “de tall clàssic”, és a dir, sense investigadors amb un passat truculent, amants víctimes d’abusos sexuals ni res que entri en el llindar dels “dos rombos”. Ni un bri de novel·la sueca, vaja! Aquí la trama recau sobre en Cormoran Strike, un detectiu que passa per un moment econòmic i sentimental delicat, i la seva secretària/ajudant, Robin Ellacott, que apareix pel despatx perquè l’hi envia Temporary Solutions, una empresa de treball temporal. La vida d’aquest home deprimit per un cúmul de desgràcies i d’aquesta noia eufòrica pel seu recent prometatge canviarà a causa de l’aparició a l’oficina d’en John Bristow, el germà d’una jove i triomfant model anomenada Lula que acaba de morir; segons la premsa es tracta d’un suïcidi, segons el germà, d’un assassinat.

Les pistes es van succeïnt una rere l’altra, com quan juguem a fer un dòmino i, al final, tot casa. S’acaben les peces i queda una successió de punts sobre la taula que dóna un resultat inconfusible: uns guanyen i altres perden. Negre sobre blanc. I ens ho hem passat tan bé mentre anàvem pensant quina seria la propera jugada, esperant el kairós

-Sab què és el kairós?
(…)
-És grec – li va explicar-. Kairós– El demps kairós i vol dir -i d’algun racó del seu cervell xop d’alcohol va arrencar unes paraules d’una claredat sorprenent-, el moment revelador. El moment esbecial. El moment subrem.

De moment suprem n’hi ha i espero, francament, que en vinguin molts més properament! Els amants de les sèries tipus Sherlock ja m’ho sabreu dir!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El cant del cucut
Autor: Robert Galbraith (J.K. Rowling)
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-7588-451-6
Preu: 19,90€

El ninot de neu, de Jo Nesbø

@Ed_Proa @Grup62

Tothom en parla bé, d’en Jo Nesbø… però a mi no m’agrada la novel·la negra… i tothom diu que val la pena llegir-lo… però a mi em criden més els drames… i tothom m’explica que és un rotllo més Larsson que no pas Conan Doyle… però jo quan vaig a la llibreria miro abans les novetats en llengua catalana que cap altra cosa… i tothom hi posa topets de recomanació… però, però, però jo al final hi caic i el començo… i em tothomejo: ja no el puc deixar!

No em sorpèn que tingui tant d’èxit, aquest novel·lista. El ninot de neu és obra d’algú que no només sap escriure bé, sinó que sap com anar tensant la corda de l’argument de tal manera que arriba un moment que penses “és que si el deixo ara tampoc no podré dormir, així que millor l’acabo i descanso!”.

“-Morirem.” diu un noi al final del primer capítol. Doncs sí, alguns moriran, alguns ninots de neu es desfaran i abans hauran aconseguit angoixar-nos tant com a en Harry Hole, un inspector amb clarobscurs, que s’assembla més als qui persegueix que als qui vol protegir… “És el que té la floridura. No veus que n’hi ha”.

Aquí teniu el primer capítol en pdf, el booktràiler del llibre i l’entrevista a l’autor on parla sobre El ninot de neu.

Títol: El ninot de neu
Autor: Jo Nesbø
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 312
ISBN: 978-84-7588-417-2
Preu: 21€

La infantesa de Jesús, de J.M. Coetzee

lainfantesadejesus

@Ed_62 @Grup62

Quan anava a les monges ens van explicar que la infantesa de Jesús s’inscriu en allò que s’anomena La vida oculta de Jesús, una etapa que abraça des del naixement fins que comença a predicar i en tenim documentació per part dels Evangelistes. No se’n sap, per tant, gran cosa d’aquesta etapa i poc se’n podia comentar, em deien “les senyus” o “les sors”.

Bé, doncs, han passat els anys i jo ja no llegeixo els Evangelis, però m’he llegit La infantesa de Jesús, de tot un Premi Nobel de Literatura com és J.M. Coetzee i us puc afirmar que, com aleshores els passava a elles, poc en puc comentar, jo! I no és perquè el llibre no sigui una novel·la, eh? La pura veritat és que l’autor ha tornat amb una trama de ficció allunyada dels temes més autobiogràfics que han estat publicats recentment també a Edicions 62. Així doncs, tenim una trama que podria ser més o menys aquesta:

“Un home, en Simón, arriba a una ciutat, Novilla, després de travessar un oceà on, casualment, hi viatja un noi, en David, que ha perdut les dades de la seva mare. En Simón li troba la mare, la Inés, i els acompanya en aquest espai on la gent parla espanyol i no té ni records, ni massa il·lusió, ni gaire empenta…”.

Us podria donar més detalls dels personatges (els estibadors, els germans de la mare, un gos que es diu Bolívar), del paisatge (un espai més aviat inhòspit amb un nucli urbà gris i una zona més benestant anomenada La Residencia), de la trama… crec que fins i tot us en podria explicar el final i no passaria res! Perquè el que suposo que cal fer amb aquesta novel·la és llegir-la, pensar en les frases que ens anem trobant com qui troba una perla amagada en una petxina, i inquietar-nos veient que, tots plegats, potser només busquem un lloc per viure i començar una nova vida.

Us n’he triat algunes d’aquestes perles, perquè nosaltres mateixos decidiu què en voleu fer:

Hi ha dues escoles de pensament sobre l’educació dels nens, Eugenio. Una diu que se’ls ha de donar forma com si fossin d’argila per convertir-los en ciutadans virtuosos. L’altra diu que només som nens un cop a la vida i que una infantesa feliç és el fonament d’una vida posterior feliç.

Tots volem més del que ens han de donar. És la naturalesa humana. Tots volem més del que ens mereixem.

Si haguéssim necessitat algú que ens salvés, a hores d’ara ja ens hauríem salvat nosaltres mateixos.

Títol: La infantesa de Jesús
Autor: J. M. Coetzee
Premi Nobel de Literatura 2003
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-6985-2
Preu: 17,90€

Nous, d’Albert Mestres

nous

@Ed_62 @Grup62

Si normalment comentar poemes ja se’m fa difícil, en aquest cas, especialment. No sé si sabré trobar un comú denominador per explicar-nos alguna cosa que parli del conjunt de l’obra… Potser aquest element comú el trobaré en la forma més que no en el fons. Perquè els temes són diversos en aquest Nous: amor, mort, passió, família, enyor… i també un punt d’humor, especialment en la part final que es titula Taula Peròdica. Però si parem atenció a la forma, aquí sí que veurem que l’Albert Mestres sempre persegueix depurar la llengua fins a obtenir-ne una peça que ens faci estremir.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és la manera que té d’encavalcar els sonets… Una idea, un mot, una frase del darrer tercet obre el quartet del següent sonet i aconsegueix una mena de fil d’ariadna que ens guia pel laberint d’idees del poeta.  Molt bonic, en definitiva!

No he volgut desvetllar-vos massa i per això no us copio sonets sencers, però sí alguns versos que m’han agradat. Confio que la tria us engresqui a voler-ne més!

Al final queda el do de les paraules,
la xarxa de so i significació
trenada a casa, al carrer o a les aules,

vehicle de mentides de saló
que silencia el ver per teixir faules
com de retaules en si de la visió.

Sóc una flama, prima, llarga flama
sóc migpartit, llançut i ple d’espines.
Per un cantó sóc llis com cegues nines,
per l’altre, aspror urticària que al cel clama.

Títol: Nous
Autor: Albert Mestres
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-297-7181-7
Preu: 18€

August, John Williams

@Ed_62 @Grup62

Cobdicia, luxúria, poder, traició, enveja, crim… Si us dic aquests noms i ara us faig endevinar el títol de la novel·la que he llegit, molts de nosaltres contestareu Joc de trons. Doncs fred, fred. No ens enganyem, per més que HBO i companyia ens vulguin fer creure el contrari, no hi ha res que no puguem trobar en els clàssics i, a aquestes alçades, estic convençuda que John Williams pot considerar-se un clàssic; August ho és definitivament.

Aquesta novel·la, a més, desplega un tema clàssic per excel·lència: la història d’Octavi des de la mort de Juli Cèsar fins a la seva pròpia. Però no ens deixem enganyar per les aparences, perquè aquí “clàssic” no és sinònim de “com sempre”. John Williams proposa una trama vital i la desenvolupa de manera cronològica, però els punts que creen aquesta costura que és la vida del personatge els dónen diferents autors. Així, són diverses les veus que -en general a partir de cartes- conformen el relat que ens permet entendre d’una manera polièdrica no només qui era Octavi August, el primer Emperador de Roma, sinó també com eren els qui l’envoltaven: Júlia -la filla-, Lívia -la segona dona-, Homer, Virgili, Marc Antoni… Ep, tot des de la ficció, que ja ho adverteix l’autor en les primeres pàgines!

He llegit aquesta novel·la després que l’Albert i la Fita l’hagin comentada aquí i me n’hagin fet venir ganes. Gràcies, gràcies pel gran consell! Com diu una amiga meva, #perlamordedéu llegiu-la també i gaudiu-ne a doll perquè és d’aquelles obres que compensen amb escreix. Us en deixo un fragment que crec que us pot acabar d’engrescar…

El poeta contempla el caos de l’experiència, la confusió de l’atzar i els reialmes incomprensibles de la posssibilitat; és a dir, el món on tots vivim amb tanta familiaritat i que pocs ens molestem a examinar. El fruit d’aquesta contemplació és el descobriment, o la invenció, d’un petit principi d’harmonia i d’ordre que es pot aillar del desordre que l’enfosqueix, i el sotmetiment d’aquest descobriment a les lleis poètiques que a la fi el fan possible.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: August
Autor: John Williams
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 480
ISBN: 978-84-2977-009-4
Preu: 21,95€

Els dies sense fam, de Delphine de Vigan

@Ed_62 @Grup62

Sovint penso que la tasca dels professors quan fan la llista de lectures obligatòries d’un curs és molt més delicada que no ens pensem. Tots els nois i noies d’una etapa educativa llegint la mateixa cosa, tots alhora. Bé, doncs, modestament em permeto fer una aportació per si a algú li interessa: Els dies sense fam. Aquesta novel·la autobiogràfica de la Delphine de Vigan, de qui diversos nosaltres ja heu comentat No i jo, Unes poques hores per descriure el món i Res no s’oposa a la nit, em penso que és la lectura idònia per a les noies que entren en aquella etapa en què l’anorèxia pot ser un camí cap a l’autodestrucció.

La Laure, protagonista de l’obra, és una noia de 19 anys que ens explica en primera persona com, després d’arribar als límits del seu propi cos, passa tres mesos ingressada en un hospital per recuperar-se. No és una novel·la de llagrimeta. Senzillament, és una novel·la crua.

Es mirava al mirall sense veure’s, es felicitava per les arrugues, per la magror, com per una victòria. El cos que s’enfonsa i sembla poder enfonsar-se fins a l’infinit. No podia imaginar el patiment que l’esperava, quan no li quedés per rosegar sinó la seva ànima.

De debò que m’he quedat corpresa. La vaig començar fa tot just un dia i mig i no he pogut deixar-la. I no ha estat per la trama, que és aquell ham que ens empassem els lectors i que ens estira més i més amunt fins que sortim del llibre amb el coneixement complet de què ha passat, sinó per l’emoció de saber que he viscut una vida turmentada amb la sort que només ha durat 171 pàgines. Tan de bo totes les noies que passen per aquestes vides sense fam triguessin tan poc en deixar enrere el problema.

Títol: Els dies sense fam
Autor: Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7157-2
Preu: 17,90€

“Mamita, campeonamos!”

Sí, nosaltres, hem guanyat en la categoria de Literatura Corporatiu els Premis Blogs Catalunya que concedeix l’@STIC.cat. Quina alegria, oi? Jo en tinc moltíssima! Quan he pujat a recollir el premi de la mà de la Trina Milan, Presidenta de l’Stic, i de la Laura Borràs, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, he pensat “sort que no em deixen parlar!” (crec que els amics i amigues que eren a l’auditori, com que em coneixen, ho han agraït també!).

Si m’haguessin deixat, tothom hauria sentit com donava les gràcies a Grup62 i a una “comunicadora” molt valenta que sovint ens visita. Apostar per donar la veu als lectors sense coartar-nos MAI la llibertat és fer un pas endavant. Gaudir d’un espai no professionalitzat on parlar de llibres i compartir punts de vista és un luxe! Som lectors afortunats i em plau reconèixer-ho públicament.

Però aquest no hauria estat un “gràcies” aïllat. Al darrere hi haurien anat els agraïments a la Lia, a l’Elisabeth, al Cèsar, a l’Alexandra, a la Marta, al Jordi, al Lluís-Emili, a l’Anna, a l’FX,  a la Fita, a la Patrícia, a l’Albert, al Sergi, a la Geòrgia, a la Laia, a les Males Herbes, a l’Anna, a la Cristina,  al Rubén, a la Rocío, a la Sílvia, al Pere, a la Mariela, a la Marta, a la Mireia, naturalment, al Martí i a tots els qui en algun moment, quan heu acabat de llegir un llibre, heu pensat en nosaltres. Una vegada em deia l’Alexandra que en tots -o gairebé tots- els posts hi ha un comentari meu d’agraïment. És clar! Quantes vegades no he llegit alguna cosa bona, bona que mai no m’hauria cridat l’atenció si no hagués estat gràcies a nosaltres?

Per últim, hauria donat les gràcies a tots els autors, vius i morts, que en algun moment han trobat una estona per parlar amb nosaltres a través de les pàgines d’un llibre. Sens dubte, la possibilitat de viure a través de les seves paraules és fins i tot millor que guanyar aquest premi que avui compartim. Que bé que nosaltresllegim!

Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll

@Ed_Proa @Grup62

L’altre dia vam coincidir casualment la Fita (una lectora que quan comenta al Nosaltresllegim em fa “venir gana” sempre) i una servidora. Resulta que va fer al cas que totes dues estàvem llegint Dos taüts negres i dos de blancs, d’en Pep Coll. Li vaig preguntar “-Per on vas? Ja saps qui els ha mort? Jo sí.” I ella em va respondre que encara no ho sabia, però que de fet potser això no era el més important de la novel·la. Totalment d’acord. La mort d’aquest matrimoni de masovers i les dues filles és només un punt que articula tota una teranyina al voltant i ens fa veure com era (i com és) una vall del Pirineu més esquerp: la vall del Carreu.

Una altra de les coses que vaig voler dir-li, i que ara m’agradaria discutir amb vosaltres, és que l’estil em va recordar una mica al d’August, d’en John Williams. Alerta! No vull dir que hi hagi un paral·lelisme entre els dos narradors, eh? El que trobo és que tant una com l’altra ens expliquen els fets a base de pinzellades que acaben conformant un tot. En aquell cas, el ritme cronològic es mantenia i els edeveniments els anàvem coneixent en l’ordre que, històricament, han tingut lloc. Aquí, les pinzellades són petits relats que porten tots dinou per títol el nom d’un personatge d’aquesta macabra funció: la filla petita, el capellà dels gitanos, el fill de l’amo… Molt interessant, sí senyor! Mantenir el ritme i l’interès amb aquestes eines no deu ser gens fàcil i en Pep Coll ho aconsegueix. A més, ho fa en la varietat de català que li és pròpia, la qual cosa afegeix un punt de versemblança encara més esgarrifós, quan penses en tot el que explica.

I el que explica és bestial. No només la mort de la família, sinó també la mort d’un estil de vida, d’uns pobles on la Guerra Civil va passar amb cruesa i la Postguerra va acabar amb les poques coses que hi havien quedat.

Si us el llegiu, espero que us sumeu a la conversa amb la Fita… segur que el diàleg serà enriquidor! Us en deixo un fragment a veure si us engresco:

-(…) Ja tens material per un llibre -va somriure-. El pots titular L’espantosa matança dels masovers de Carreu. Posa-hi que el mateix assassí t’ha fet de guia per llocs del crim, que l’assassina t’ha fet el dinar i que ens l’ha servit a la taula.
En Carles anava a respondre, jo vull fer art, no periodisme de sang i fetge. Però finalment va dir:
-Escric en català, jo. La censura no em deixaria publicar el llibre.
-Doncs escriu en castellà.
-No en sé prou per escriure-hi literatura. -No va afegir cap altre motiu. Va pensar que era inútil fer entendre a un comerciant de cotons que la novel·la com a gènere literari no li interessava gens i encara menys una novel·la rural. Dels forats i roques d’aquest cul de món poc suc literari se’n podia traure. Ja n’hi havia hagut prou, a la literatura catalana, de drames rurals i de sots feréstecs. Potser massa i tot.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Dos taüts negres i dos de blancs
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: Raval – Proa
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-407-3
Preu: 21€

Nosaltres llegim, gaudim i no volem arribar al final… però sí a finalistes!

@Grup62 @STIC

Nosaltres, aquest és un post molt especial! Per votació popular, a l’Stic.cat (els trobareu a www.twitter.com/stic) han determinat que el nosaltresllegim.cat, el nostre bloc, mereix ser finalista d’enguany. Em (deixeu-me temporalment que abandoni la primera del plural!) fa una especial il·lusió per moltes raons.

La primera, perquè tot just ahir vaig saber que s’ha mort en Martí de Riquer, un dels professors que em va ensenyar a llegir quan ja era a la UB com a alumna de filologia. M’agrada pensar que si ell hagués nascut al s. XXI hauria tingut un bloc des d’on reflexionar per a nosaltres.

La segona, perquè des de l’estiu, d’aquest meravellós celobert dels llibres ja no en tinc cura jo directament, sinó el Martí Bou, un bon amic en qui Grup62 ha depositat tanta confiança com ho va fer en mi l’any 2010, la qual cosa els honora com a Grup Editorial. En una època difícil per a la cultura, seguir apostant perquè els lectors tinguem un espai on compartir el que pensem és valent i encomiable!

La tercera -em guardo pel final la més important-, perquè això vol dir que el que fem agrada. Sabeu aquella estona que, quan hem acabat un llibre, dediquem a l’ordinador per explicar una mica què ens ha semblat la lectura? Doncs val la pena. Llibreters, editors, autors i lectors ens necessitem els uns als altres, perquè nosaltres llegim i, com que la nostra societat també és digital, doncs compartim els nostres gustos en un bloc que és un tresor que hem de cuidar.

Va, no ens posem tendres… Sabeu quantes entrades portem? Doncs aquesta és la que fa 1200! Quin bé de Déu de lectures, oi? Quina recordeu amb més afecte? Què us sembla? Ho compartim plegats i així celebrem que som finalistes? Potser no serem guanyadors, però això no ens amoïna, perquè els qui llegim sabem que no importa tant un gran final com tenir una bona història per explicar!