Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

Espriu, transparent, d’Agustí Pons

@Ed_Proa @Grup62

L’ @AnyEspriu ens està donant grandíssimes alegries a tots els amants del poeta de Sinera. Que tinguem el timeline de Twitter carregat de cites d’Espriu, que al Parlament o a la llotja del Camp Nou es parli del centenari del naixement de l’autor, que a la ràdio ens delectin amb un vers cada dia, per exemple, són magnífiques notícies per difondre’n l’obra. Una obra que ha estat i és un referent per a un país sencer.

I, sumat a això, crec que hi ha un motiu que eleva encara més l’alegria de tots els qui estimem la literatura d’aquest grandíssim autor: la publicació d’Espriu transparent. Es tracta d’una obra minuciosa, rigorosa i extraordinàriament documentada que repassa la vida i l’obra de l’autor i ens ajuda a entendre millor una personalitat que no sempre ha estat ben explicada.

Un dia titulava un post aquí al nosaltresllegim amb la frase Un país necessita la poesia completa. Ara hi voldria afegir que, a més, necessita les biografies completes. Altrament, és impossible fer llum sobre aspectes com ara quan i per què va arribar Espriu a ser un símbol, què va passar amb el Premi Nobel (en el capítol Entre el Nobel i el Price) o com va ser de multitudinari el darrer viatge a Arenys en el dia del seu enterrament. I tot això explicat suaument, gairebé com si es tractés d’una novel·la, per viatjar de la mà d’Agustí Pons per la memòria d’uns temps convulsos i plens de talent.

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rial. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Espriu, transparent
Autor: Agustí Pons
Editorial: Proa
Col·lecció: Perfils
Pàgines: 768
ISBN: 978-84-7588-343-4
Preu: 22€

Estimat Miquel, de Lluís Llach

@Ed_Empuries @Grup62

Escriure el comentari d’un dels llibres que entrarà entre els més venuts de Sant Jordi, amb tota seguretat, fa respecte. Més encara quan saps que vas a parlar de dos autors (dos poetes, gosaria dir) que són dels més estimats a casa nostra per moltes raons, totes elles compartides per mi mateixa. Us escric aquest preàmbul perquè tot em porta a fer un superelogi d’Estimat Miquel i, en canvi, voldria mantenir una certa distància. Per què? Doncs perquè em penso que a l’autor els elogis l’embafen i em sabria molt de greu que si arribés a llegir aquest text -us imagineu, que en Lluís Llach passés pel Nosaltres?- el trobés excessivament ensucrat.

Així doncs, començaré dient-vos, objectivament, tres raons per les quals aquest llibre paga la pena de debò:

1. Com que es tracta d’una obra de no ficció permet conèixer de primera mà detalls de la vida i el pensament de dues de les personalitats més importants de la cultura catalana, gairebé com si es tractés de dues biografies centrades en un curt espai de temps (els ’90).

2. El lector és testimoni de la composició poètica i musical de les tres grans obres que van fer en comú Martí i Pol i Llach: Un pont de mar blava, Món Porrera i Temps de revoltes.

3. Conté 2 CDs amb la discografia completa de Miquel Martí i Pol i Lluís Llach: Jocs – Ara mateix; Torna aviat – Roda; Ara, 25 anys en directe – Valset per a innocents; Un pont de mar blava; Rar – Roses blanques; Món Porrera i Temps de revoltes.

Però, deixeu-me que us expliqui què és aquest llibre, perquè no és fàcil de definir. En Lluís Llach redacta en primera persona un llarg text adreçat al seu amic Miquel Martí i Pol. Una mena de memòries sobre com van gestar, plegats, les grans composicions que van fer; fins i tot s’avergonyeix del resultat d’Ara mateix (No m’agradava com ho havia fet ni m’agradava com havia quedat). Així, mentre l’autor parla amb el poeta mort, hi va intercalant els faxos que es van escriure mentre treballaven junts. Estem, doncs, d’una obra de gènere “epistolar” però de les acaballes del segle XX… ara, en comptes de faxos, serien, segurament, correus electrònics! L’autor ho defineix així:

Miraré de ser-te lleial, a tu i a l’objecte d’aquest llibre, que no és sinó mostrar les claus de com va ser la nostra col·laboració. Algun dia, si algú se’n recorda de nosaltres, ja tindran temps de treure els drapets al sol i xafardejar les nostres moltes vulguaritats i alguns moments d’una certa volada, que també hi deuen ser. Jo, sincerament, no en tinc ganes.

I la gran riquesa del llibre és que en els faxos, sense “xafarderies” però sí amb intimitat, no només hi veiem dos grans talents perseguint la perfecció formal des del punt de vista musical i literari, sinó també dos amics greument malalts, molt còmplices, que se’n foten de tot plegat i que bullen d’idees, projectes, ganes de treballar, indignació…

A mi, la part de Món Porrera ha estat la que més m’ha agradat. Conec aquell poble molt menys del que m’agradaria però he tingut la sort de fer-hi bons amics i, llegint alguns dels passatges del llibre, m’he emocionat com si jo també els hagués viscut. Ha estat emotiu de debò. Conta en Llach que, a Porrera, una senyora li va dir a en Martí i Pol El que vostè diu sempre em deixa emocionada. Doncs sí, em sento com aquella senyora, sinó que des de Poblenou estant… el desig ens manté vius els somnis.

Títol: Estimat Miquel
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9787-838-8
Preu: 23,95€

I vosaltres, Nosaltres, ja sabeu quin llibre comprareu aquesta Diada de Sant Jordi?

Tornar és lluny, de Francesc Garriga Barata

@Ed_Proa @Grup62

Avui, 21 de març, és el Dia mundial de la poesia. Celebrem-ho! Ahir llegia que era el Dia mundial de la felicitat – o alguna cosa així-. Està bé que vagin de la mà, dues coses tan importants; una causa l’altra en una reciprocitat magnífica: la felicitat ens porta a la poesia i la poesia a la felicitat.

M’ha agradat triar per avui un llibre que us recomano de cor: Tornar es lluny, d’en Francesc Garriga Barata. És el Premi Carles Riba 2012 i la veritat és que no em sorpèn. És una delícia. Són poemes breus, “modestos”, escrits en minúscules potser per preservar la discreció amb què han estat criats, per no cridar-nos als ulls sinó per xiuxiuejar-nos a l’oïda conceptes que ens fan pensar…

De vegades, quan sento gent que diu que no li agrada la poesia trobo que és com el qui diu que no li agrada la fruita… No t’agraden els plàtans o els kiwis? No t’agraden les síndries o les cireres? Perquè no tenen res a veure! Doncs igual aquí. Pot ser que no us agradin els poemes amb metàfores un xic obscures, però aquest autor fa fàcil el que és difícil i aconsegueix tants nivells de lectura que em costa de creure que algú no li pugui agradar… és ben bé com una maduixa temptadora per començar la primavera (tot i que no ho dic perquè en el vers hi hagi una explosió de color i optimisme, eh?, però és que és tan bo!). Mossegueu aquest llibre, feu un tast de poesia i gaudiu d’aquest Dia mundial durant 365 dies!

de mi a mi
quin llarg viatge!

que inútil sense tu,
sense un nosaltres.

recull la llum si encara és clar.

Títol: Tornar és lluny
Autor: Francesc Garriga Barata
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-7588-351-9
Preu: 16€

Després del terratrèmol, d’Haruki Murakami

@Ed_Empuries @Grup62

Després del terratrèmol ha estat el meu primer Murakami, però no crec que sigui l’últim. Tenia moltes ganes de valorar per mi mateixa aquest autor, que sempre veig a les travesses per al Nobel. És evident, tot just encetar el llibre, que té un estil propi, depurat, poètic, blanc, que ens permet entrar en el relat des de molt a prop i amb la mateixa cadència que viuen els personatges. Un ritme lent que es veu sacsejat per l’arribada del terratrèmol de Kobe. Recordo bé les imatges de la desgràcia, tot i que ja fa gairebé vint anys que va passar. Tanmateix, us dic amb franquesa que no tinc clar si les recordo perquè les vaig enregistrar a la memòria visual o bé perquè en Murakami me les hi acaba de posar. I no és que en parli massa directament, del terratrèmol. No ens l’explica… senzillament hi és.

En aquests sis relats –alguns més estrafolaris que altres- hi ha alguna cosa que es trenca. No només ho fa la terra sota els peus, sinó també les parelles (us recomano el darrer conte i el primer), les rutines, les relacions de cadascú amb les seves misèries més íntimes… Si voleu que us digui, mentre el llegia –intercalat amb una altra obra de no ficció- pensava “vols dir que anem bé?”, perquè hi ha moments que és molt… no sé com dir-vos-ho… rar. Ara bé, vist amb perspectiva, trobo que les imatges que troba l’autor són bones, memorables. Estic recordant ara mateix un fragment on es descriu com es construeix una foguera a la platja i és una filigrana, plena de bellesa plàstica i ordre narratiu: l’acció transcorre en primer pla però pel fons va passant el foc, la calor, la creació i la destrucció… bellíssim!

Us he triat una cita del relat que es titula Tailàndia. Li diu un xofer tailandès a una doctora japonesa que du un pes enorme a dins, “una pedra”:

És una cosa ben curiosa, això dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot hi ha l’expressió “tocar de peus a terra”. Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensàvem que eren ben sòlids, es desfan com si fossin líquids.

La literatura, per sort, roman.

Títol: Després del terratrèmol
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9787-834-0
Preu: 17€

Provisionalitat, de Toni Sala

@Ed_Empuries @Grup62

Vaig llegir fa uns dies aquí al Nosaltresllegim un comentari d’en Lluís-Emili sobre Provisionalitat, de Toni Sala, i em va fer venir ganes de llegir-lo – ja sabeu que sóc molt fan dels relats breus-. La veritat és que crec que en el seu comentari està perfectament explicat l’argument de totes dues històries, així que no us avorriré ampliant-ne detalls i dedicaré el temps d’aquest post a dir-vos per què m’ha agradat aquest llibre i per què crec que val molt la pena llegir-lo.

Des del meu punt de vista, al final d’haver llegit un i altre relat ens queda el pòsit d’un concepte: “el perdó”. Jo vaig anar a les monges i allà d’aquest tema se’n parlava molt. Quan era petita no entenia gens com és que tenia tanta magnitud, perquè per a mi era relativament fàcil: es limitava a disculpar una companya que t’havia agafat el llapis de color carn i no te’l tornava… ja per sempre més hauries de pintar les cares dels nens de color rosa (és ben sabut que els llapis color carn eren els grans desitjats dels “plumiers” amb cremallera). L’odi el desfermava veure l’espai de la gometa ondulada buit, sense el preat llapis carn. El perdó era substituir-lo per un llapis rosadet.

Toni Sala ens parla d’una galeria de personatges que han d’afrontar el perdó, cap a ells mateixos i cap als altres. El noi del primer relat és molt jove i es troba amb la necessitat de perdonar un fet que és més que discutible -des del meu punt de vista- que hagi de ser perdonat. | Com fa amb la majoria de passions, el pas del temps m’ha temperat la gelosia. | Els del segon relat són ben bé una altra cosa… Es pot perdonar qualsevol cosa? La família mereix que perdonem passi el que passi? No ho sé. Jutgeu nosaltres mateixos la resposta que ens en dóna l’autor, si és que ens en dóna…

Títol: Provisionalitat
Autor: Toni Sala
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9787-800-5
Preu: 14€

Carrer dels dies, d’Andreu Gomila

@Ed_Proa @Grup62

L’Andreu Gomila, com a director de Time Out, suposo que té com a objectiu fer-nos sortir al carrer a gaudir de la cultura, dels restaurants… de la nit i del dia. Com a poeta, tanmateix, en aquests carrers que omplen el poemari Carrer dels dies, no hi posa només elements atractius que ens facin delir per baixar-hi. Més aviat al contrari. M’ha semblat aquest un llibre una mica malenconiós, que aprofita sovint la imatge dels carrers i les places per fer una repassada a la vida. Això sí, no ens imaginem una melancolia tipus Chopin… ni tampoc a l’estil ja més modern d’en Van Morrison. El llenguatge d’en Gomila és molt més nou que tot això.  Ens porta de la infantesa al moment actual, amb notables meandres que li fan posar el vers al servei de la història de la humanitat. Tot amb un ritme a base de frases llargues o bé telegràfic, però sempre ple d’imatges que ens són quotidianes i sobre les quals potser no hi havíem sabut veure mai cap element poètic.

Mireu, per exemple, aquesta descripció de la visió de Rue du Seine des del llit; m’ha agradat molt:

(…) Sóc aquí, ben a prop, t’agaf la mà
mentre enregistres sons, mirades, plors,
la pluja que no cau també t’espera.
No obris els ulls encara; tenim temps
de fer un altre volt fins sullà.
Ningú no s’ha fixat en el teu reu…
Retornem al carrer sense dir res,
alcem la vista al cel, mirem la pau.

Per tancar el poemari, hi vessa un llarg poema que m’ha semblat dels més bonics de l’obra. Es titula “Carrer dels dies” i li dedica a una filla, Maria, abans encara de conèixer-la. Crec que si heu viscut la condició de pare (o mare) us resultarà inoblidable. I l’acaba així:

Sóc aquí, a casa nostra, neguitós pel que no escriuré,
el que no et sé dir, els mots que em fugen del cap.
La vida és això, pèrdua, extinció, finitud.

Aquí teniu l’Andreu Gomila recitant dos poemes de Carrer dels dies.



Títol: Carrer dels dies
Autor: Andreu Gomila
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-328-1
Preu: 16€

Nabí, de Josep Carner

El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Segurament molts de nosaltres haureu reconegut la veu del Josep Carner d’Els fruits saborosos, però m’imagino que serà més difícil identificar el mateix poeta en aquesta cita:

(…) qui nega Déu
no nega més que un sòrdid pensar que ell sol es féu;
qui vol eixir-se’n hi ensopega;
el trist i abandonat el fa venir quan prega;
dins son esclat es tapa d’ulls el fugitiu
i qui l’ignora en viu-.

Es tracta d’un fragment del cant IX de Nabí, un poema narratiu sobre la història del profeta Jonàs. Labutxaca ens presenta una edició a càrrec de Jaume Coll, que hi ha escrit un estudi sobre les formes del vers, i amb el pròleg original d’en Gabriel Ferrater per a l’edició de 1971. Les notes prèvies de l’editor són una delícia. Explica en Jaume Coll en la Introducció a la història del text -amb molta gràcia- que va poder esquivar alguns errors que s’havien anat perpetuant d’edició en edició tot just afegint el comentari en el darrer moment “Correccions introduïdes, edició acuradament revisada”. Així doncs, sí, per fi els amants de la Literatura Catalana podem tenir a l’abast una edició “acuradament revisada”.

Ja vaig dir aquí mateix en una ocasió, a propòsit de la publicació també a Labutxaca de l’Obra completa de Maragall, que la publicació crítica, acurada i a preus assequibles d’aquests textos em sembla una excel·lent notícia per a una Literatura que, com la catalana, té vocació universal. Tot i que m’imagino que Nabí no serà un llibre que desperti passions, sí que em sembla molt aconsellable per als amants del noucentisme i per als qui vulguin descobrir un Carner una mica més madur que el d’Els fruits saborosos.

Us en deixo un fragment, de quan Nabí entra a Nínive a anunciar que el final és molt a prop. Espero que us agradi!

Car jo no só del vostre lloc i parentela
ni vinc a les folgances de noble viatger:
sóc un avís, com la llum groga que s’encela
quan sobre el camp corull la pedregada ve,
com gemega el gos i recela
abans que el terratrèmol esberli son terrer,
com vent que apaga la candela
i tira a terra el candeler-.

Títol: Nabí
Autor: Josep Carner
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-9930-460-1
Preu: 12,99€

La missió de l’oblit, de María Dueñas

@ColumnaEdicions @Grup62

No he volgut participar en el concurs de La missió de l’oblit perquè ja tinc el llibre. Ja l’he llegit. I ara em toca acosellar-vos a nosaltres que ja podeu córrer i participar, perquè és d’aquelles novel·les que quan l’haureu acabada pensareu: “ai, que bé!”.

Poques autores contemporànies tenen els tempos dels personatges tan ben controlats com la María Dueñas, gosaria dir. Aquest coneixement fluid que els lectors acabem tenint de les persones que conformen l’obra  ja es donava a El temps entre costures: de la manera més natural possible anàvem entrant en els protagonistes (i els secundaris!) fins que els arribàvem a haver tractat íntimament.

La missió de l’oblit és una nova mostra d’aquest exercici: la Blanca, la protagonista, fuig de casa seva a Madrid i deixa enrere una feina exitosa a la universitat per oblidar un matrimoni que era passat, present i futur i que ara, senzillament, és història; en Daniel Carter arriba a ser un hispanista madur i reputat de la Califòrnia del final del mil·leni (moment en què transcorre l’acció) però l’hem conegut també com a noiet inexpert enmig de l’Espanya del franquisme; la Rebecca Cullen, una professional de la Universitat de Santa Cecilia, ens presenta els aspectes més íntims de la seva família que han determinat la seva forma de ser en una escena d’un sopar d’Acció de Gràcies que és de les més emotives del llibre… I així podríem enumerar-los tots. De tots acabem sabent com eren, com són, i per què els passa el que els passa. Res no és inversemblant, tot i que sí que hi ha una defensa de l’atzar com a motor d’algunes de les forces més importants que mouen les nostres vides.

I, tornant als personatges, si a aquesta galeria tan ben treballada hi sumem el mestratge en l’elaboració de la trama -una mica d’amor, una mica de comicitat, un pessic d’incògnita i, sobretot, una dosi d’Història sàviament dosificada- ja crec que tenim una bona part de l’argumentari de per què agrada tant la María Dueñas. Ho fa molt bé, nosaltres.

De debò que us imagino molt fàcilment enganxats a la lectura com jo ho he estat aquests dies, intentant esbrinar si “oblit” és un concepte mereixedor d’haver-se escrit, o no, en majúscules en el títol.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: La missió de l’oblit
Autor: María Dueñas
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 528
ISBN: 978-84-6641-600-9
PVP: 21,90 €

Més enllà, de Jonathan Franzen

@ColumnaEdicions @Grup62

Dir que Jonathan Franzen, l’autor de Les correccions i Llibertat, escriu de meravella no és cap novetat. És per això que penso que aquest Més enllà pot tenir molts lectors potencials: tots els qui han gaudit amb alguna de les seves novel·les segur que tenen ganes de més Franzen i aquí el trobaran! No en forma de ficció (tot i que cap al final hi ha un relat molt curtet titulat Les nostres relacions: una breu història) sinó en forma de crítica literària, conferència, presentació, article….

Poques vegades estic tan d’acord amb la sinopsi de la contraportada com en aquest cas:

Ja sigui explicant la violenta topada amb els caçadors furtius d’ocells a Xipre, examinant els seus sentiments contradictoris sobre el suïcidi del seu amic i rival David Foster Wallace o oferint-nos la seva visió enginyosa de com la tecnologia ha canviat la manera que té la gent d’expressar el seu amor, aquestes peces mostren com funciona una ment única, privilegiada i madura en lluita amb si mateixa, amb la literatura i amb algunes de les qüestions més candents dels nostres dies.

Ja ho veieu, una temàtica eclèctica com n’hi ha poques! Vas de la crítica d’Els Cent Germans, de Donald Antrim, a una conferència sobre la ficció autobiogràfica on l’autor explica amb una acidesa exquisida quines són les quatre preguntes més incòmodes que li fan… Deu ser un tipus peculiar, aquest senyor! Si en sou fans us recomano que us el llegiu perquè fa reflexionar sobre el personatge a partir dels seus propis comentaris, que no et deixen gens indiferent. No em creieu? Doncs us en copio alguns i jutgeu per vosaltres mateixos, amb Llibertat!

De totes les actituds que empitjoren pel mal comportament amb els mòbils, la que m’irrita de manera més profunda és la que sembla -perquè no fa víctimes de manera ostensible- que no irriti a ningú més. Estic parlant de l’hàbit, poc comú ara fa deu anys i estès arreu avui dia, d’acabar una conversa de telèfon bramant les paraules T’ESTIMO. O, de manera encara més opressiva i crispant: JO T’ESTIMO! Fa que m’agafin ganes de viure a la Xina, on no entenc l’idioma.

Com més contingut autobiogràfic hi ha en l’obra d’un autor de ficció, més disminueixen les semblances superficials amb la vida real de l’autor. Com més avall cava l’autor a la recerca de sentit, més els detalls atzarosos de la seva vida se li converteixen en impediments per somiar de manera voluntària.

Les citacions no farien justícia al llibre, ni una sinopsi. La manera de fer-li justícia és llegir-lo.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Més enllà
Autor: Jonathan Franzen
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 376
ISBN: 978-84-6641-565-1
Preu: 20€

Els mots encreuats, d’Anna Garcia Garay

@Ed_62 @Grup62

La vida és allò que ens passa
entre caselles blanques i negres.

Trobo que té raó, l’autora, en aquesta afirmació amb què comença el poemari. De vegades et despertes i tens 24h per davant de blanques

Set de gana. Fam de conversa. Mastegar paraules. Beure’t els llavis sencers, a poc a poc. A tastets. Mentre em parles. El desig, xiuxiueig. Aire.

i d’altres te n’espera un reguitzell de negres

(…) Hi ha destins escrits amb faltes d’ortografia: només cal un retolador vermell per redreçar-los.

De vegades la vida transcorre en horitzontal, com quan perdem la vista contemplant el mar, i d’altres puja i baixa en vertical, com un ascensor d’il·lusions

L’aire, carregat de pluja i realitat.
Regust de pólvora al pit,
pes de plom a les espatlles.
Respirar, viure.
A batzegades.

L’Anna Garcia Garay hi ha col·locat moltes coses, en aquests Mots encreuats. Ja veieu pels fragments que he triat que ho ha fet en dues parts: horitzontal i vertical. Es nota que hi ha posat originalitat i, sobretot, molta cura i per això ha guanyat l’onzè premi de poesia Sant Cugat a la memoria de Gabriel Ferrater. Com ella mateixa diu al final

He domat el temps dels verbs.
I la fusta de què estic feta.

Desconec com és la fusta de què està feta, perquè no tinc el plaer de conèixer-la, però el verb el té domat en tots els seus aspectes i el nom, també! Crec que us agradarà, nosaltres!

Títol: Els mots encreuats
Autor: Anna Garcia Garay
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-2977-057-5
Preu: 18€