Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

Més enllà, de Jonathan Franzen

@ColumnaEdicions @Grup62

Dir que Jonathan Franzen, l’autor de Les correccions i Llibertat, escriu de meravella no és cap novetat. És per això que penso que aquest Més enllà pot tenir molts lectors potencials: tots els qui han gaudit amb alguna de les seves novel·les segur que tenen ganes de més Franzen i aquí el trobaran! No en forma de ficció (tot i que cap al final hi ha un relat molt curtet titulat Les nostres relacions: una breu història) sinó en forma de crítica literària, conferència, presentació, article….

Poques vegades estic tan d’acord amb la sinopsi de la contraportada com en aquest cas:

Ja sigui explicant la violenta topada amb els caçadors furtius d’ocells a Xipre, examinant els seus sentiments contradictoris sobre el suïcidi del seu amic i rival David Foster Wallace o oferint-nos la seva visió enginyosa de com la tecnologia ha canviat la manera que té la gent d’expressar el seu amor, aquestes peces mostren com funciona una ment única, privilegiada i madura en lluita amb si mateixa, amb la literatura i amb algunes de les qüestions més candents dels nostres dies.

Ja ho veieu, una temàtica eclèctica com n’hi ha poques! Vas de la crítica d’Els Cent Germans, de Donald Antrim, a una conferència sobre la ficció autobiogràfica on l’autor explica amb una acidesa exquisida quines són les quatre preguntes més incòmodes que li fan… Deu ser un tipus peculiar, aquest senyor! Si en sou fans us recomano que us el llegiu perquè fa reflexionar sobre el personatge a partir dels seus propis comentaris, que no et deixen gens indiferent. No em creieu? Doncs us en copio alguns i jutgeu per vosaltres mateixos, amb Llibertat!

De totes les actituds que empitjoren pel mal comportament amb els mòbils, la que m’irrita de manera més profunda és la que sembla -perquè no fa víctimes de manera ostensible- que no irriti a ningú més. Estic parlant de l’hàbit, poc comú ara fa deu anys i estès arreu avui dia, d’acabar una conversa de telèfon bramant les paraules T’ESTIMO. O, de manera encara més opressiva i crispant: JO T’ESTIMO! Fa que m’agafin ganes de viure a la Xina, on no entenc l’idioma.

Com més contingut autobiogràfic hi ha en l’obra d’un autor de ficció, més disminueixen les semblances superficials amb la vida real de l’autor. Com més avall cava l’autor a la recerca de sentit, més els detalls atzarosos de la seva vida se li converteixen en impediments per somiar de manera voluntària.

Les citacions no farien justícia al llibre, ni una sinopsi. La manera de fer-li justícia és llegir-lo.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Més enllà
Autor: Jonathan Franzen
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 376
ISBN: 978-84-6641-565-1
Preu: 20€

Els mots encreuats, d’Anna Garcia Garay

@Ed_62 @Grup62

La vida és allò que ens passa
entre caselles blanques i negres.

Trobo que té raó, l’autora, en aquesta afirmació amb què comença el poemari. De vegades et despertes i tens 24h per davant de blanques

Set de gana. Fam de conversa. Mastegar paraules. Beure’t els llavis sencers, a poc a poc. A tastets. Mentre em parles. El desig, xiuxiueig. Aire.

i d’altres te n’espera un reguitzell de negres

(…) Hi ha destins escrits amb faltes d’ortografia: només cal un retolador vermell per redreçar-los.

De vegades la vida transcorre en horitzontal, com quan perdem la vista contemplant el mar, i d’altres puja i baixa en vertical, com un ascensor d’il·lusions

L’aire, carregat de pluja i realitat.
Regust de pólvora al pit,
pes de plom a les espatlles.
Respirar, viure.
A batzegades.

L’Anna Garcia Garay hi ha col·locat moltes coses, en aquests Mots encreuats. Ja veieu pels fragments que he triat que ho ha fet en dues parts: horitzontal i vertical. Es nota que hi ha posat originalitat i, sobretot, molta cura i per això ha guanyat l’onzè premi de poesia Sant Cugat a la memoria de Gabriel Ferrater. Com ella mateixa diu al final

He domat el temps dels verbs.
I la fusta de què estic feta.

Desconec com és la fusta de què està feta, perquè no tinc el plaer de conèixer-la, però el verb el té domat en tots els seus aspectes i el nom, també! Crec que us agradarà, nosaltres!

Títol: Els mots encreuats
Autor: Anna Garcia Garay
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 88
ISBN: 978-84-2977-057-5
Preu: 18€

Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats, de Jordi Llovet

@labutxaca @Grup62

En Jordi Llovet era professor de Crítica Literària de la Facultat de Filologia de la UB quan jo hi estudiava però jo no el vaig tenir mai. El veia de vegades i sentia com alguns companys deien que les classes eren de les que pagaven la pena, però els meus horaris sempre acabaven sent incompatibles amb els seus. Potser per això quan vaig descobrir Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats vaig córrer a llegir-me’l.

Avui ja estic en condicions de dir-vos que m’ho he passat bé, amb l’ensenyament d’aquest professor, encara que hagi estat només a través de la lectura. Aquest assaig sobre com ell percep la institució de la Universitat -ara que l’ha deixada- se sustenta en les vivències d’una carrera que l’ha portat a arribar a les conclusions que presenta al llibre. El text té un estil molt amè: el tema es va desenvolupant per vies àmplies i molt ben documentades que segueixen el curs de la biografia intel·lectual, però sovint hi ha carreteres secundàries que ens porten a fer una passejada per aspectes de la vida privada de l’autor, enmig d’anècdotes i curiositats -us imagineu, per exemple, aquest savi fent una “protomàquina de vènding” per xocolatines? Té gràcia, en sap un niu i és molt didàctic!

A més, val a dir que, com que en Llovet escriu sense embuts, la polèmica està servida. El Pla Bolonya queda a l’alçada del betum (és fascinant com explica els mesos en què va conviure amb els alumnes tancats a la Central), però és que l’ús de les Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement tampoc en surten gaire ben parades, ni les autèntiques raons de la Càtedra Barcelona-Nova York…

En definitiva, un llibre que si “sou de lletres” us agradarà; si no, però sou tafaners de mena, també!

Títol: Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats
Autor: Jordi Llovet
Editorial: labutxaca
Col·lecció: no-ficció
Pàgines: 396
ISBN: 978-84-9930-544-8
Preu: 12,99€

Una trista notícia per acabar l’any: mor el Dr. Broggi

@grup62 @Ed_62

Acabo de saber que s’ha mort el Dr. Broggi i m’ha sabut molt de greu. És trist que aquest any s’acabi deixant-nos sense una de les ments més preclares del país. Que descansi en pau i que la seva obra perduri en les generacions que han de venir.

Feliç any nou, felices lectures i que per molts anys recordem els grans autors que hem llegit!

Guia de Vins de Catalunya -tast a cegues 2013-, de Jordi Alcover i Sílvia Naranjo

@Ed_Portic @Grup62

Nosaltres, aquesta nit caga el tió! Ja li heu donat moltes mandarines? Penseu que encara hi sou a temps, però si no us afanyeu no hi haurà cap possibilitat d’una cagarada de regals monumental, eh? Que les presses no són bones i difícilment s’atiparà si el feu córrer. I ja se sap: si no menja… Ben mirat, trobo que teniu una ocasió per congraciar-vos amb el tronc més estimat del país. Junt amb la teca, deixeu-li alguna copeta de vi!  Vinga, va, posem una miqueta d’ordre i il·lusió i fem les coses ben fetes.

Abans de res, passeu per la llibreria i feu-vos amb la Guia de vins de Catalunya -tast a cegues- 2013, del Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo. Ja us n’he parlat tantes vegades que em penso que no cal que repeteixi que és, amb diferència, la guia més exhaustiva, detallada, rigorosa, pràctica i didàctica de vins de casa nostra. A més, com que és de consulta obligada abans de passar pel celler, la compra s’amortitza amb escreix al cap de l’any!

Un cop tingueu la Guia a les mans, aneu de pet a la DO Alella i comenceu a buscar si n’hi ha cap que tingui el quadradet marró de vi dolç. Després, seguiu per totes les DO fins a Terra Alta, fixant-vos ben bé en el preu que més us convingui… Sííííí, ja sé que us estic fent saltar algunes de les pàgines de la Guia que són més interessants, perquè expliquen com s’ha de tapar bé una ampolla o quins són els vins més ben valorats d’enguany però, què voleu que us digui?, si us encanteu amb la lectura arribareu a la nit amb el tió en dejú!

Finalment, entreu en un celler i compartiu amb el responsable del comerç la vostra elecció, intercanvieu opinions (com que us haureu mirat la Guia anireu molt ben documentats), compreu una ampolla i aneu pitant cap a casa. Allà, serviu-li una copa al tió i una a vosaltres. Brindeu amb el tronc, confesseu-li que li picareu fort, però sense malícia, deixeu-lo menjar tranquil i, mentrestant, aneu buscant a la vostra copa els aromes de torrats, pastisseria, crema… Us prometo que sereu feliços amb les sorpreses que amaga la màgia del vi i la del Nadal!

Bones Festes, Nosaltres!

Títol: Guía de vins de Catalunya 2013
Autor: Jordi Alcover i Sílvia Naranjo
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Viure
Pàgines: 516
ISBN: 978-84-9809-231-8
Preu: 25€

Es perd el senyal, de Joan Margarit

@Ed_Proa @Grup62

(…) Jo no vaig poder escoltar mai el català a l’escola. Aquesta repressió duta a terme mitjançant l’amputació de la parla és de les més duradores i cruels. Ara sé que em moriré amb aquesta por i aquesta fragilitat al voltant de la percepció de la meva llengua, que vol dir, també, de la meva vida.

He volgut començar el comentari d’Es perd el senyal, el darrer i magnífic llibre de poemes d’en Joan Margarit, precisament amb un fragment en prosa, però és que l’epíleg és un dels capítols que us recomano amb més vehemència. Té tantes frases d’aquelles que et llegeixes un parell de cops, les tornes a rellegir i penses: uf! En voleu una altra?

I la veritat -i em penso que Josep Pla va per aquí quan parla de la poesia i les biografies- és l’objectiu profund de la poesia.

Doncs això és el que destil·len tots els poemes de Margarit: veritat. Quan els llegeixes et topes cara a cara amb un arquitecte, un poeta, un home vell i un pare que arriba al final del trajecte, es troba en aquell precís punt de la vida en què va perdent-se el senyal i ens presenta unes reflexions madures i amb la vista enrere però amb l’ànima davant. Sol.

No em sorpèn gens que Joan Margarit sigui el poeta català viu més ben acceptat pels lectors. I crec que és així perquè darrera d’una aparença fàcil hi amaga una profunditat colpidora. Penso que són molt pocs els autors que ens poden descriure una escena aparentment casual i deixar-nos amb el cor trasbalsat com ho fa ell. En aquest sentit, us recomano Gent a la platja. No us vull reproduir el poema perquè és molt llarg, però si el llegiu ja em direu si no és una mostra plàstica, concreta, preciosa de l’amor d’una mare cap al fill. I Dignitat? Que el ministre cap verd, si en sap, la llegeixi, si us plau!! Ser el que dius potser també farà de bon llegir a uns altres (No t’imaginaves aquests murs tan alts. | Ara el que t’ha de preocupar | és ser el que dius. No hi ha res més | que et doni prou empenta per saltar).

De debò, és un llibre magnífic, de les petites i grans coses, que no heu de deixar de regalar als qui estimeu

Potser l’amor és rentar els plats
o bé planxar una camisa bruta.

Aquí teniu el primer capítol en pdf i un vídeo de l’autor recitant dos poemes del seu nou llibre.

El club dels maleïts, de Gemma Lienas

@llibresjoves @Grup62

Teo, Pasma, Bat Pat, Geronimo Stilton, Tea Sisters… ubi sunt? De casa ha desaparegut una nena lectora i ara hi tenim una preadolescent (o adolescent completa, no ho sé!), igualment lectora però molt més reivindicativa. Ara, a les llibreries, el que li crida l’atenció són les cobertes més trencadores, que ja deixen ben clar que el que amaguen a l’interior són històries de nois i noies “que viuen al límit”. De vegades es decanta per temes més tipus crossover i en altres ocasions alguns més juvenils. Jo, com a mare, m’he de limitar a mirar-m’ho tot plegat des d’una certa distància i intentar posar en les primeres posicions de la pila dels “preseleccionats”, amb molta discreció, aquells llibres que em sembla que tenen una qualitat literària més alta. En aquest sentit, la Gemma Lienas és tota una garantia!

En aquesta ocasió, l’autora ens explica la història del Marc, un noi (prohibit dir nen, que ja fa 1r d’ESO!!!!) que va a l’institut per primera vegada amb els seus íntims amics, en Lluc i en Nil, amb els quals formarà El club dels maleïts. Només hi ha un problema: a l’institut també hi va la Carlota, que és la “maleïda germana” que resa el subtítol de la novel·la, i que té tres anys més que el protagonista. Entre els diàlegs, les il·lustracions, els còmics dels MarcPower… el llibre passa en un tres i no res!

Crec francament que si a casa també esteu passant per aquesta magnífica etapa en què els nens i les nenes comencen a decidir amb totes les de la llei quin serà el seu camí com a lectors, aquesta novel·la és de les que crea hàbit. I a més té un web Elclubdelsmaleits.cat. És una idea per aquests dies… nens i nenes doblement entretinguts!

Títol: El club dels maleïts 1. Maleïda germana
Autor: Gemma Lienas
Editorial: Estrella Polar
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9932-871-3
PVP: 14,96€

Que mil posts no son nada, que febril la mirada…

Sí, nosaltres, sí! Em sento com en Gardel en el tango, amb el temps que passa en una bufada… Sembla que va ser ahir que encetàvem aquest bloc i aquest és el post que fa mil! Ho heu llegit bé,

1.000 comentaris

Com passa el temps, oi? I quin bé de Déu de llibres que hem llegit, no trobeu? M’ho estava mirant i ha estat com fullejar un àlbum de fotos: el Jo confesso, la Memòria d’uns ulls pintats, una pila de Viatges al Regne de la Fantasia, una pila encara més gran de Ferrans Torrents, les Guies de Vins de Catalunya que eren, no com ara, poc conegudes, les obres completes de Maragall i en Gerard Piqué i tot!

Bé, doncs, només era això, dir-vos que ja n’hem fet mil… i que només n’hem fet mil! Gràcies per ser nosaltres!!

L’alcohol i la nostàlgia, de Mathias Enard

@ColumnaEdicions @Grup62

Mejor, cuanto más cerca. Això deia un anunci que quan jo era petita feien cada any per aquestes dates.  No sé si aquesta afirmació era (o és) aplicable a les colònies d’home, però des del meu punt de vista sí que ho és si parlem de “la veu del narrador”.

Sovint és el punt de vista del narrador allò que ens fa estimar o avorrir una novel·la i només els grans autors són capaços de jugar amb ell i anar-nos-el mostrant o amagant perquè siguem a la fi nosaltres, els lectors, els qui arrodonim el relat amb la nostra pròpia veu. En aquest ordre de coses, crec que entre totes les possibles veus narratives, la primera és la més compromesa, la més propera a l’autor (i per això moltes vegades quan presenten un llibre els escriptors s’esforcen a distanciar-se dels personatges) i la que porta el lector més a prop de l’abisme, perquè es troba immers en les mateixes situacions que el protagonista i, quan el relat és Literatura, s’esquitxa tant com ell.

Mathias Enard és un dels grans de la literatura contemporània en aquesta primera persona. Ja a Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants, quan apareixia ens corprenia. A L’alcohol i la nostàlgia ho fa amb molta més força.

Pràcticament tot el text recau en el jo d’en Mathias (és una coincidència que el protagonista tingui el nom de l’autor?), que acompanya el cadàver del seu amic Vladimir en el Transsiberià des de Moscou fins a Novosibirsk perquè hi descansi tota l’eternitat (“La gent no va mai fins al final dels viatges, sempre s’atura abans, l’estació de Novosibirsk és a mig cami, me n’adono ara, entre Moscou i el Pacífic, a mig camí entre nosaltres, en un buit, al bell mig d’un triangle”).

I al final, la carta de la Jeanne, demoledora: “El teu cor em batega dins la mà, els nostres cors ens bateguen a les mans, tots els cors bateguen a totes les mans. Bé que acabarà sortint, el sol.”

Entrar en tots aquests jos devastats ha estat plaent, no fàcil. Sortir-ne serà impossible.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: L’alcohol i la nostàlgia
Autor: Mathias Enard
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-6641-552-1
Preu: 12,90€

El manuscrit trobat a Accra, de Paulo Coelho

@Ed_Proa @Grup62

Un any més, Coelho. Enguany, potser més necessari que mai. Perquè tenim moltes incògnites per endavant (moltes, moltes, moltes) i cerquem respostes. Hi ha qui les troba en les obres de no ficció. Altres, les troben en Coelho, un autor -el guerrer de la llum- que en El manuscrit troba a Accra hi vessa les respostes a les grans preguntes de l’existència humana.

Però deixeu-me que us expliqui una mica de què va, tot això.

El “prefaci i salutació” és un apartat deliciós. En sap tant, en Coelho, de sumar miracle-misteri-ficció-vivència-literatura, que en tot just tres pàgines ja enganxa el lector a la narració. Deixo en mans de nosaltres que tragueu les vostres pròpies conclusions sobre els límits de la ficció en aquesta obra, que s’articula al voltant de les preguntes que el Copte respon als seus conciutadans durant la nit del setge de Jerusalem, el 14 de juliol de 1099. Cada capítol, una pregunta, un tema etern: amor, sexe, canvi, dubte, por…

Aquests dies que estem demanant les cites preferides del Coelho de tots nosaltres, jo no sé ben bé quina dir-vos. En aquesta obra, certament, n’hi ha un bé de Déu! Us en deixo una que m’ha agradat i que potser aquesta setmana fa al cas…

Arriba el dia en què un combat nou truca a la seva porta [dels derrotats]. Encara tenen por, però han de reaccionar -o es quedaran per sempre a terra-. S’aixequen i s’enfronten a l’adversari recordant el sofriment que han viscut i que no volen reviure. (…) I si aquesta vegada no obtenen la victòria, l’obtindran la pròxima. I si no és la propera, serà més endavant. El pitjor de tot no és caure, és quedar-se empresonat a terra.

Aquí teniu el primer capítol en pdf i el vídeo de l’autor parlant d’El manuscrit trobat a Accra.

Títol: El manuscrit trobat a Accra
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Proa
Col·lecció: Paulo Coelho
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-7588-342-7
Preu: 16,50€