Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

Que no et facin perdre el son, d’Eduard Estivill

@ColumnaEdicions @Grup62

“La son no es recupera. Al contrari, les hores de son no dormides s’acumulen”. “Quan no dormim bé i el son no arriba a la fase REM, l’endemà la nostra memòria està menys activa”. “Eliminar la sensació que hem de contestar tots els e-mails i a l’hora que sigui perquè estem connectats vint-i-quatre hores al dia”. “Infoxicació=Angoixa”…

Nosaltres, aquestes són només algunes cites de les que he subratllat en el darrer treball del Dr. Eduard Estivill, Que no et facin perdre el son. Jo sóc de les que dormo poques hores però, en general, les dormo bé. De tota manera, de vegades no m’escapo de portar fins al coixí companys de viatge d’aquells que em fan perdre el son: que si a veure com va l’escola de la nena, que si a veure com ens en sortirem a la feina amb aquell projecte, que si a veure quan ens revisen la hipoteca… A veure, a veure i són les 3 i estic amb els ulls com a plats, de tant mirar! Qui se n’escapa, d’això? Per sort, no he hagut de recórrer mai a fàrmacs, però conec molta gent que sí que els necessita. En aquest panorama, aquest llibre té tot el sentit del món!

L’Estivill descriu d’una manera molt planera quines són les situacions que ens poden portar a dormir malament -és, sens dubte, la part en què jo crec que tots ens hi veurem reflectits-, ens dóna les claus per desactivar-les i ens explica els trucs que tenim a l’abast per mirar d’agafar el son. Un son que, a més, podrà ser profund i reparador. En voleu més? Doncs al final hi ha una bona pila de respostes a qüestions clau com ara per què dormir bé pot fer que minvi l’estrès.

En definitiva, un llibre pràctic que va de cara a la idea, perquè el desvetllament deixi de ser un problema… Si voleu que us ho digui, per a mi un bon conductor cap als braços de Morfeu pot ser un llibre (sabeu aquella sensació de girar full i pensar, “ai, ara no sé què he llegit”?), però el meu consell és que no trieu Que no et facin perdre el son per emprendre aquest viatge amb el fill d’Hipnos perquè començareu a llegir, agafareu el llapis, subratllareu el que us sembla que podeu començar a fer l’endemà… i es farà molt tard! Us ho dic per experiència! Apa, me’n vaig a dormir!! (Ep, no us penseu que dormo a la feina! Que això ho escric abans d’anar a dormir… tot i que ara sé que si em llegeix el Dr. Estivill em dirà que no hauria de fer-ho!).

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Que no et facin perdre el son
Autor: Eduard Estivill
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-6641-529-3
Preu: 16,90€

No t’amago res, de Sylvia Day

@ColumnaEdicions @Grup62

Si ets un lector (una lectora, més aviat) trendy, et proposo un joc: llegeix aquest diàleg i separa la part del segle XX de la del XXI

– En vull més.
– Ja sé què és voler-ne més. Jo vaig inventar aquest concepte. La qüestió és quant més.
– Vull el conte de fades.
Va somriure.
– Ah, ja veig com anirà la cosa. Em faràs perdre el cap fent-me escórrer a tot arreu on pugui del teu cos.
– Que potser et queixes?
– Angelet, em fas venir salivera.

Si ho has pogut fer sense problemes, és que ja estàs al cas que les dones no només busquem en les històries romàntiques amor… també sexe! I sense embuts! Si més no això és el que em sembla que es desprèn de revisar les llistes de grans èxits dels darrers mesos. Els títols amb sexe explícit estan venent-se d’allò més.

Admeto que la novel·la romàntica no ha estat mai el meu fort, com tampoc l’eròtica; tots dos gèneres els vaig llegir fa temps quan va ser necessari per qüestions de feina i em van semblar molt menors (no parlo de la Novel·la romàntica del XVIII i XIX, eh?) però ara, en vista de l’èxit, m’ha vingut de gust revisar com està el panorama. No t’amago res, de Sylvia Day, és una novel·la que es llegeix ràpid, ràpid, ràpid i engresca a seguir! Es tracta de la història d’una noia de bona família però amb un passat turmentós que arriba a NYC per treballar en una agència de publicitat d’un noi ric, ric, ric i guapo, guapo, guapo del qual ben aviat sabrem que, com deia La Trinca, és un fusell de repetició! A més, hi ha la família d’ell, la d’ella, i el company de pis, un noi també molt guapo i molt gai. Si en voleu saber més, prepareu les crispetes i aquesta novel·la que resa en el subtítol Si en vols més, aquest és el teu llibre.

Però avui no voldria acabar aquest comentari sense fer un “acte de contrició” públic. Fa uns quants dies una amiga MOLT lectora em va dir “M’he comprat novel·la eròtica per veure què tal i tot plegat no és gran cosa, però m’està enganxant cosa sèria”. Jo li vaig dir amb un to burleta de descreguda allò de “Vols dir? No serà que t’enganxes amb qualsevol cosa? Que ja tenim una edat…”. Bé, doncs, avui li dono la raó! 442 pàgines van caure dissabte entre les 10:00 i les 17:45! Deu ser que sí, que tenim una edat i ens hem cansat que la ventafocs no portés mai condons a la carrossa!

Títol: No t’amago res
Autor: Sylvia Day
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-6641-580-4
Preu: 17,90€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

*    *    *

I ara, un joc amb premi: si creus saber on s’acaba el diàleg de Pretty Woman i on comença el de No t’amago res a l’inici d’aquest post, digue’ns-ho perquè Columna vol enviar 2 exemplars del pròxim títol de la Sylvia Day, Reflectida en tu, a dos Nosaltres abans que el llibre no surti a la venda.

Va, que només per intentar-ho ja participes!

El bell país on els homes desitgen els homes, de Biel Mesquida

@labutxaca @Grup62

El proemi i l’epíleg d’aquest llibre, a càrrec del Dr. Jordi Llovet, és digne de comentari. M’han agradat molt! Precisament he intercalat la lectura d’aquesta poètica, com la defineix el propi Llovet, amb la del seu llibre Adéu a la universitat (de què en parlarem aquí mateix més endavant) i penso que és bo llegir autors que combinen autoritat, precisió i capacitat de divulgació sense caure en el simplisme.

Però no sóc aquí per parlar de la salsa, sinó del tall… i aquí no sé si em trobareu tan eufòrica. Modestament, hi he trobat massa carn, en aquest plat. M’explicaré. El bell país on els homes desitgen els homes és un llibre que fou escrit l’any ’74 i em puc imaginar que devia ser molt difícil fer poesia amorosa en català, sexualment explícita i, per acabar-ho d’adobar, de temàtica homosexual. Per tant, vist en aquest context, és un llibre a tenir en compte i de lectura obligatòria per entendre l’evolució de la lírica en català. Ara bé, si admeto que no ha estat una trobada colpidora per a mi és perquè no he pogut acabar d’acostar-me a la veu de l’artista. No he pogut prescindir del temps ni del tema i pensar que allò que estava dient en Biel Mesquida m’ho deia també a mi. I no té res a veure amb l’homosexualitat… Deixeu-me que m’expliqui: fa uns dies sentia en Lluís Llach parlar de Memòria d’uns ulls pintats i deia que havia relatat algunes escenes explícites entre els protagonistes, que havia parlat obertament d’amor i sexe homosexual com no ho havia fet mai en les seves cançons, perquè quan escrivia els versos li semblava que  havien de ser patrimoni de totes les orientacions (bé, potser no ho deia ben bé així perquè no en vaig prendre nota, però més o menys era això). Bé doncs, a mi en Llach em commou quan diu “érem hostes del bes i la insistència” i no tant en Mesquida quan escriu “tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta”.

Això no obstant, crec que està bé llegir-lo. Altrament, us perdreu no només una obra de les que han fet història, sinó també versos tan bonics com aquests:

ASSAIG D’UNA ALTRA PROVA D’EPITAFI

Devia ésser la inclinació del sol dins
el nu de les teves passes descrivint un joc
perillós, però només puc recordar que a l’altre
costat del teu cos vaig trobar una agenda
d’aquell temps amb tots els dies esborrats
per l’escuma.

Títol: El bell país on els homes desitgen els homes
Autor: Biel Mesquida
Editorial: labutxaca
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-9930-547-9
Preu: 11,95€

El soroll i la fúria, de William Faulkner

@Ed_Proa @Grup62

Començo aquest comentari amb por i això no m’havia passat mai. Sempre fins ara he pensat que la meva responsabilitat quan escric una ressenya pensant en el Nosaltresllegim és mirar d’explicar-vos tan bé com pugui les coses bones que m’ha semblat que té un llibre per tal de fer-vos despertar les ganes de llegir-lo i compartir, així, el plaer de la lectura. En aquest cas, però estic una mica insegura. Per això us dic que tinc por. No m’agradaria quedar com una “estupenda” que recomana una novel·la que no és a l’abast de la majoria. I és que aquesta afirmació, no és a l’abast de la majoria, ja em fa mal de panxa. Penso que la Literatura, com qualsevol manifestació artística, ha de poder arribar a tothom, perquè si només és per a una elit que “l’entengui”, llavors no sé si és art o una mostra d’egolatria. Això sí, el camí per arribar a una obra d’art no sempre és pla i llis. Sovint -sinó sempre- cal un coneixement previ i un esforç important per arribar a copsar tot el que amaga una obra d’art.

Crec, amics, que El soroll i la fúria és un exemple clar d’aquesta tesi. La trobo una obra magnífica que m’ha demanat un sacrifici molt alt. Us la recomano? Sí, sens dubte! Però només si us veieu en cor de començar sabent que caldrà rellegir, si esteu disposats a superar el tràngol d’unes 100 primeres pàgines escrites en primera persona per un noi amb retard mental sever (ho dic així perquè en Faulkner és tan bo que certament posa en la veu d’aquest fill de la família Compson, en Ben, el primer capítol; i es dóna el cas que aquest noi no explica els esdeveniments de manera cronològica… comencem, per tant, saltant d’una cosa a l’altra, coneixent els esdeveniments que marcaran la novel·la sense ordre ni concert i aproximant-nos als protagonistes des de la mirada del més indefens de la família). En definitiva, us la recomano si teniu ganes de llegir l’obra d’un funambulista del llenguatge que treballa sense xarxa i força als lectors a passar amb ell per la corda fluixa. A baix hi ha una família del sud dels Estats Units, amb un pare alcoholitzat, una mare hipocondríaca, quatre germans i una neboda (coneixem bé la relació amb el seu oncle Jason) i la minyona, acompanyada de la seva família.

Els personatges viuen un drama com en les millors tragèdies gregues. La cruesa dels fets explicada sense cap mena d'”air bag”, perquè t’estampis contra els esdeveniments i els vidres et facin talls fins a l’ànima.

Alguns dies del mes d’agost a la meva terra són com aquest, l’aire prim i ansiós com aquest, amb quelcom de trist i nostàlgic i familiar. L’home és la suma de les seves experiències climàtiques deia el pare. L’home la suma d’allò que tens. Un problema de propietats impures arrossegat tediosament vers un invariable no-res: escac i mat de la pols i el desig.

Per acabar, crec que val la pena que en llegiu una bona sinopsi i algun estudi crític si teniu ganes d’una mica de suport abans de començar. No em veig amb cor de fer-ho jo, perquè seria esparracar una obra d’art dient alguna cosa que simplifiqui tots els fets que passen aquí, i com en són de diferents segons qui ens els explica. He fet servir aquest estudi (en anglès) i us el recomano: The Sound and the Fury: a Hypertext Edition. Ed. Stoicheff, Muri, Deshaye, et al. Updated Mar. 2003. U of Saskatchewan. Accessed 18 Mar. 2003

Títol: El soroll i la fúria
Autor: William Faulkner
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssics Universals
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-8437-201-1
Preu: 20,80€

Vint-i-vuit contes, de Manuel de Pedrolo

@Ed_62 @Grup62

Nosaltres, posem-nos dempeus, que anem a parlar dels Vint-i-vuit contes, de Manuel de Pedrolo. Quin gran llibre! L’edició corre a càrrec de Jordi Coca i m’ha semblat molt interessant, perquè hi trobem obres, entre d’altres, del ’38, del ’53, del ’74, del ’85 o del ’90. Una disseminació de textos que ens fan comprendre una mica millor els anys que va viure i retratar l’autor, i que donen testimoni de l’evolució de la literatura catalana en les dècades més terribles, fosques i difícils per als autors compromesos.

Tot i que l’obra és extensa i, per tant, hi ha una mica de tot, em quedo amb un regust general de literatura amarga; amb un pòsit que han anat deixant uns personatges incòmodes que passen per situacions opressives, magistralment dibuixats per Pedrolo. Fins i tot amb un punt de surrealisme, el lector es troba davant d’uns casos que segur que no el deixen indiferent.

Com que no puc parlar de tots, m’agradaria centrar-me en “Domicili Provisional”, de l’any ’53. És un conte totalment dialogat entre un pare que creu que, al cap dels anys, podria tornar a establir contacte amb el seu fill -que va desaparèxer l’any trenta-nou-, i un seguit de persones que potser han coincidit amb ell en una estada recent a Barcelona. No costa imaginar-se com una obra de teatre les vicissituds d’en Maurici Torrents, estirant d’un fil d’ariadna que pot acabar-lo portant a trobar el fill o bé conduir-lo al bell mig d’un laberint de devastació del qual no en podrà sortir mai més. L’atzar jugarà a favor d’ell… o no! De debò que és imponent!

Parlant de laberints, me ‘n ve al cap un altre, “Dèdal”, que també té tela marinera… Ja us ho dic jo, que si llegiu aquests contes d’en Pedrolo no us els traureu fàcilment del cap, ni de l’ànima.

Títol: Vint-i-vuit contes
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-2976-225-9
Preu: 22,90€

Que ningú no et salvi la vida, de Flavia Company

@Ed_Proa @Grup62

Ah, que bé! Hem començat setembre amb bon peu! Sí, sí, ja sé que pot semblar ridícul dir això, especialment si acabes de plegar el diari, però és que acabo de llegir una novel·la que m’ha deixat molt bon gust de boca… Més ben dit, m’ha deixat amb la boca oberta! Només tinc un problema: no us en puc explicar gairebé res.

Si vau llegir l’anterior novel·la de la Flavia Company, L’illa de l’última veritat, ja sabreu que l’autora domina els finals inesperats millor que l’Alfred Hitchcock ho feia a les Històries imprevistes, així que qualsevol comentari sobre l’Enzo, el Víctor i tota la comitiva de personatges principals o secundaris està de més.

I que consti que em moro de ganes per explicar-vos-en el final, perquè aquesta novel·la és de les que et deixa amb una voluntat impacient de fer-ne tertúlia amb els amics i debatre, per exemple, què deuen dir les cartes de l’antiquària (no patiu, aquesta frase no us portarà enlloc…). El títol és tot el que em veig en cor de subratllar: Que ningú no et salvi la vida. Quin gran deute contret, amb qui te l’ha salvada! Fins a quin punt, és gran? Això és un dels temes de la novel·la, però n’hi ha mes: el perdó, el penediment, la mentida… Ja veieu que no són banals, però la Flavia Company ens els presenta amb tanta suavitat que fins que no ens hem empassat l’ham de la novel·la no ens adonem que el pes que arrossenguen ens enfonsa igual que els passa als protagonistes.

Si us plau, llegiu-la i comentem, encara que sigui encriptant els missatges!

Títol: Que ningú no et salvi la vida
Autor: Flavia Company
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-7588-331-1
Preu: 14,99€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Heu vist les signatures de la Setmana del Llibre en Català?

Nosaltres, a l’Av. de la Catedral hi haurà cues i no serà per veure pessebres, precisament! Heu vist ja la llista d’autors que signaran a la Setmana del Llibre en Català? Us en deixem només un exemple, però mireu-vos el web i prepareu agendes…

Lluís Llach presentarà la seva primera novel·la, Memòria d’uns ulls pintats, amb Carles Capdevila. Després de la presentació, l’autor signarà exemplars de la seva novel·la.
Dilluns 10 de setembre, a les 19h, a la Plaça de la Paraula.

Setmana del llibre en catala

Divendres comença la Setmana del Llibre en Català!

@Grup62

Sí, sí, entre el divendres 7 i el diumenge 16 de setembre de 2012 a l’avinguda de la Catedral de Barcelona hi trobarem autors, llibreters, editors… i LLIBRES! Totes les novetats en català per aquesta temporada i els textos de fons més interessants a l’abast i en un ambient increïble.

Enguany, a més, la Setmana del Llibre en Català celebra el 30è Aniversari, amb una pila de novetats interessants (us imagineu un aperitiu amb la Flavia Company, per exemple?). Us deixem el vincle a la web.

Setmana del llibre en catala

El meu pare és un mafiós, de Lluís Garcia

@llibresjoves @Grup62

Nosaltres, m’he llegit un llibre que m’ha fet pensar en quan vaig llegir Mecanoscrit del segon origen. Jo era llavors molt jove i vaig tenir la sensació que allò era “una novel·la per a adults”. Bé, doncs, ara em penso que els joves que llegeixin El meu pare és un mafiós del Lluís Garcia poden pensar el mateix. Per què? Doncs perquè la història és moderna i trepidant, s’expressa sense contemplacions amb un lèxic jove i desenfadat i relata episodis sexuals sense massa embuts (tot i que, no patiu, no és pornografia, eh?).

A propòsit d’aquest darrer punt, m’agradaria explicar-vos què em va passar a casa; em sembla que us farà gràcia… La meva filla (acabada d’entrar en l’adolescència) i jo vam decidir llegir-la plegades: cadascuna avançava individualment fins a un punt i a la nit, juntes, fèiem un capítol que jo llegia en veu alta. Així, vam anar patint amb les peripècies de l’Aleix, un noi de disset anys que descobreix sobtadament que el seu pare és un mafiós. Abans de sopar jo m’havia de posar al dia i avançar fins on ella ja havia arribat amb delit, perquè a l’hora d’anar a dormir volíem comentar què ens havia semblat i avançar una mica més. L’atzar va voler que em toqués llegir això:

Sí. Encara era verge. Fins a aquell moment les experiències més intenses que havia tingut havien estat una mena de 69 estrany amb una nòvia de campaments (realment va ser tan poca cosa que més que un 69 es podria dir que va ser un 34) i un parell de masturbacions mútues en dos lavabos (una als cinemes Bosque i l’altra en un bar de Gràcia que no recordo com es diu).

Em va fallar una mica la veu. Jo vaig mirar de fer com si res i ella no va preguntar, així que vam seguir el camí que ens va portar fins al següent episodi, i l’altre i l’altre fins arribar a esbrinar per què la novel·la pot començar amb aquesta anòmala frase:

Em deia Aleix i tenia disset anys. Ara estic mort.

Allò que dèiem: llegir ens fa grans!

Títol: El meu pare és un mafiós
Autor: Lluís Garcia
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Vostok
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9932-821-8
Preu: 12,95€