Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

En caure la tarda, de Jordi Coca

@grup62 @ColumnaEdicions

Fa uns quants mesos en Cèsar ens va recomanar En caure la tarda, d’en Jordi Coca, i vaig pensar que seria una de les meves lectures d’estiu. Bé, doncs, ara que ja torno a ser “al peu del Nosaltres ja us puc dir que va ser un encert fer-li cas: m’ha agradat moltíssim!

En Miquel Gironès arriba moll, gras i cansat a casa un vespre i l’acompanyarem durant unes hores, saltant entre el monol·lèg interior i la veu del narrador omniscient, a fer un tomb per tota una vida. D’una manera absolutament desordenada coneixerem el pare, el soci, la dona, la cunyada, les putes d’Alacant que freqüentava quan feia negocis a “la ruta del sud”, les veïnes lesbianes, els coneguts del bar… Un repartiment mutant per a les diferents obres que ha interpretat en Miquel al llarg de la vida. Ell, el gran protagonista, està arribant al final del seu paper com aquelles estrelles de Hollywood vingudes a menys, decadents, anyorant les glòries que han quedat enrere i justificant per què quan baixi definitivament el teló estaran absolutament soles.

M’agrada llegir narrativa catalana contemporània d’aquesta qualitat, perquè em reconec a mi (i els altres) en els detalls i la quotidianitat d’una manera molt clara, sense perdre per això la capacitat de transcendir i arribar a copsar els sentiments universals que la bona literatura ens ofereix. En voleu un exemple?

Al seu davant seia un matrimoni de mitjana edat amb una criatura petita – segurament era un nét- i els avis s’esforçaven tant, eren tan protectors, que al marge del mal que allò feia a la criatura, encarnaven l’estupidesa profunda que sovint desenvolupa la parella feliç.

De debò que us el recomano, aquest llibre!

Títol: En caure la tarda
Autor: Jordi Coca
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 222
ISBN: 978-84-297-6914-2
Preu: 22,50€

Alerta meteorits: compte amb la cua!, de Geronimo Stilton

@llibresjoves @Grup62

Aquest llibre és

un invent extraràtic per a una aventura de bigotis!

Nosaltres, no he pogut trobar millor definició per Alerta meteorits: compte amb la cua! que aquesta frase que el propi Geronimo de la prehistòria grava en un llibre de pedra, un invent del Tuf-tuf…

Però em penso que m’estic embalant massa. Primer m’agradaria explicar-vos de què va tot això dels Prehisto-rats.

Ja sabeu que de llibres d’aquest autor supervendes, Geronimo Stilton, me n’he llegit un bon grapat i per això, encara que a la meva filla ja no “li vagin gaire”, jo segueixo atenta a les novetats que publica. Aquesta nova col·lecció em va cridar especialment l’atenció perquè situa els protagonistes (els més fans hi trobaran no només Geronimo, sinó també altres, com ara Martin Gala o Benjamí) a la prehistòria. En aquest volum, tot el poblat de Pedròpolis està afectat per “El Gran Mal de Panxa” i el nostre heroi haurà de fer mans i mànigues per trobar-ne la causa i la solució (el xaman acaba preparant camamilla per tutti).

L’he llegida amb ganes, perquè és una història divertida, en la línia dels “geronimos” més irreverents i animats, perquè no paren de passar aventures perillosíssimes!!

Què voleu que us digui? M’agrada molt que a Geronimo Stilton li vagin bé les coses! Jo, que encara sóc mare de les que fa mans i mànigues per trobar lectures d’estiu que enganxin la canalla, celebro l’arribada a les llibreries de novel·les com aquesta. És una bona manera de passar unes vacances a l’ombra, llegint, en companyia de mosques, grills, T-rex i altres bestioles!

Títol: Alerta meteorits: compte amb la cua!
Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Geronimo Stilton
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9932-851-5
Preu: 8,95€

Sense invitació, de Vicenç Villatoro

@Ed_Proa @Grup62

Em deia l’altre dia una de Nosaltres, la Fita, que els llibres de vegades els llegia en un ordre “desordenat”. Deia exactament: “és el que jo anomeno “cistell de cireres”, d’una cirereta primera, vas llegint les que van penjant”. Li vaig dir que algun dia li copiaria la metàfora, perquè em va agradar molt, així que, després d’aquest preàmbul, ja estic en condicions de plagiar-la. En aquest cas, el cistell el posa Proa i les cireres vénen a ser els exemplars de la col·lecció de poetes contemporanis en llengua catalana. He anat saltant de l’un a l’altre tal com anaven venint i ara m’he trobat en Vicenç Villatoro: quina delícia.

Sense invitació és un exemplar magnífic que us recomano tant si normalment llegiu poesia com si no. És fàcilment comprensible però no per això té una dosi de sensibilitat inferior a qualsevol autor més críptic. És un vers breu que construeix peces plenes de vida i de les contradiccions que aquesta vida li ha permès copsar de ben a prop a l’autor… Us en deixo algunes mostres, a veure si us encenc les ganes d’entrar, sense invitació, en aquest llibre que estic gairebé segura que us agradarà.

S’ofereix culpable per a tot.
Carrega el que calgui.
Professional. Bones referències.
Pagament, a crèdit
de vells pecats ja abandonats.
Preus sense competència.

Al cap i a la fi,
la condició que van posar a la dona de Lot
per sortir de la destrucció de Sodoma
és d’estricte sentit comú:
qualsevol perspectiva de felicitat
exigeix no mirar enrere.

Totes les paraules són, de fet, topònims.
Una frase sempre és un paisatge (i a l’inrevés).
Un diccionari, el mapa de la pàtria.

I, per acabar, una de les meves preferides:

Llegir. Mirar. Comprendre.
Sempre el mateix: la dèria
de no tenir-ne prou amb una sola vida,
de ser només un únic personatge.

Títol: Sense invitació
Autor: Vicenç Villatoro
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-7588-207-9
Preu: 16,50€

L’Arca de Babel, de Màrius Serra, amb il·lustracions de Marc Sardà

@llibresjoves @grup62 @mariusserra

Avui, ho he sabut tard, ha sigut l’aniversari d’una amiga meva, la Gemma. Una noia amb una sensibilitat evidentíssima, amb una veu que és al·lucinant i una paciència amb les criatures a l’alçada només de la seva capacitat per seduir-les i fer-les creure tot just aixecant una cella. Bé, doncs, he pensat que em faria gràcia regalar-li un llibre i aquesta tarda n’hi he anat a comprar un. Com que primer m’he trobat la pila de les novetats per a infants m’hi he aturat – tot just fa dos mesos que ha tingut una criatura -, més per inèrcia que per altra cosa. La meva sorpresa ha estat que m’he firat allà mateix! Quan he fullejat L’Arca de Babel, d’en Màrius Serra, no me n’he pogut estar!

Un cop a casa, us confesso que me l’he llegit (sé que em perdonarà la gosadia!) i m’ho he passat d’allò més bé. A la coberta hi diu que és “a partir de 10 anys” i ja és això, perquè jo 10 anys els tinc, sí! Havia conegut en Màrius Serra (vegeu Verbàlia 2.0) en termes de no ficció i aquest petit conte m’ha semblat bonic, bonic i blísquiri. És intel·ligent, tendre i divertit. Emocionant, romàntic i blàscara… I un vici per als amants de la llengua!

Bé, espero que li llegeixi a la seva filla quan sigui una miqueta més gran, que entre ella i el pare (que es diu Alfred com el protagonista) li cantin algunes cançons del llibre, com ho van fer els cantaires de “Beceroles” a l’Auditori el curs 2010-11, i que tots plegats s’ho passin tan bé com m’ho he passat jo.

Per cert, al final hi ha un joc perquè les escoles que llegeixin el llibre a classe hi participin… Que bé que hi hagi mestres que facin llegir llibres com aquest!! Us deixo el vincle perquè n’estigueu al cas!

Títol: L’Arca de Babel
Autor: Màrius Serra
Il·lustrador: Marc Sardà
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’Odissea
Pàgines: 125
ISBN: 978-84-9932-803-4
PVP: 9,95€

Les dones casades no parlen d’amor, de Melanie Gideon

@ColumnaEdicions @Grup62

Nosaltres, avui per primera vegada ens trobem amb dues interpretacions diametralment oposades d’un mateix llibre: Les dones casades no parlen d’amor, de la Melanie Gideon. D’una banda, la Lia ens va dir que no li va agradar gens. De l’altra, la Sònia s’estrena al Nosaltres amb un comentari que ens va enviar a nosaltresllegim@clickart.cat per recomanar-nos, precisament, aquesta novel·la.

Els publiquem els dos junts i així que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, perquè una de les gràcies de la lectura és el debat posterior, oi?

Sònia

Hola! Tot i que fa dies que us vaig seguint, no m’he animat a escriure fins ara perquè en general no tinc gaire temps, però aquest any m’han donat les vacances al juliol i estic d’allò més relaxada: platja, piscina, becaines, cine, sèries… i llibres! Me n’acabo de llegir un que és molt divertit: Les dones casades no parlen d’amor, de la Melanie Gideon. Vaig riure tant, mentre me’l llegia! Jo sóc súperfan de Mujeres desesperadas i Sexo en Nueva York, i quan era a la llibreria preparant les lectures a posar a la maleta de seguida vaig pensar que aquesta seria la meva primera novel·la de l’estiu! No em vaig equivocar en l’elecció.

En general, tota ella és molt amena i fàcil de llegir perquè, a més, el que els va passant a les protagonistes enganxa. M’agradaria recomanar-vos un episodi que em va fer riure especialment: quan fan l’obra de teatre amb tot de nens disfressats d’oca! És que estava veient les meves amigues que tenen fills quan em parlen de les festes de final de curs… crec que els de les gandules de la platja encara se’n recorden de les meves riallades!

Bé, moltes gràcies per publicar aquest comentari i bones vacances quan us arribin  als qui encara no les estigueu fent!

Lia

Uf, toca ser sincera, feia temps que no llegia una novel·la tan ximpleta…

Ve a ser una barreja d’Esclaus de Nova York (que més voldria), Mujeres Desesperadas i Sexo en Nueva York…

Un grapat de dones de mitjana edat, es troben de tant en tant per explicar-se les seves misèries i les seves vides minúscules.

Pel mig, Facebook, Twitter, els xats, i els mails fan de protagonistes estel·lars perquè el grau d’addicció que tenen els personatges que hi surten és tan brutal que fa pena i tot.

Per postres trobo que no deixa de ser una còpia del llibre d’en Daniel Glattauer Contra el viento del norte, en el qual l’autor recrea una història d’amor via mail d’una forma diferent i original, cosa que en aquest cas… no es repeteix.

Perquè no tinc valor de tirar un llibre al foc com feia el Carvalho del Vázquez Montalbán, que si no…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Les dones casades no parlen d’amor
Autor: Melanie Gideon
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-6641-516-3
PVP: 19,90€

Una motxilla per a l’univers, d’Elsa Punset. En vols un exemplar aquest estiu?

Nosaltres, m’he llegit un llibre carregat d’optimisme: Una motxilla per a l’univers, de l’Elsa Punset. Aquesta noia ha heretat del seu pare, l’Eduard Punset, la capacitat de fer-nos entendre la ciència d’una manera tan agradable que sembla fàcil i tot (científics que freqüenteu el Nosaltres, perdoneu-me, però jo vaig deixar les mates a 2n de BUP). L’Elsa, aquestes “píndoles” científiques, les encamina a orientar-nos cap a la felicitat i el benestar amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Ja sabeu que a mi tots aquests temes d’autoajuda no m’acaben de fer el pes, però amb aquest llibre m’ho he passat d’allò més bé i us ho volia explicar. De debò,  que no és un llibre de “receptes miraculoses i màgiques per ser més feliços”, sinó més aviat una anàlisi que des d’un punt de partida absolutament empíric ens porta a reflexionar sobre què podríem fer per tenir menys pors, actuar amb més llibertat i creativitat i, en definitiva, trobar-nos millor. No em creieu? Doncs mireu quina “cita” us he preparat per llegir-la en veu alta:

Penseu en el que acabeu de llegir… ho heu fet bé? 😉

Curiós, oi, com ens enganya el cervell? Us engresqueu a seguir?

Títol: Una motxilla per a l’univers
Autor: Elsa Punset
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Àtrium
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-215-8
Preu: 19,90€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

La señora Kirchgessner | El níspero | Los lugares del delito, de Luigi Pintor

@ElAlephEditores @Grup62

Luigi Pintor, un autor inesperat

Nosaltres, avui faré un comentari diferent, com el llibre que m’he llegit: La señora Kirchgessner | El níspero | Los lugares del delito, de Luigi Pintor. M’esperava un llibre amb tres relats breus però he trobat una altra cosa. No sé ben bé com definir-la. No és prosa poètica, no són contes, no són axiomes… Us proposo que arribeu a les vostres pròpies conclusions perquè, el que segur que no és, és un llibre convencional. Espero que us agradi el que ens he triat. Són fragments agafats d’aquí i d’allà, triats mentre llegia perquè em semblava que em picaven l’ullet…

Es impresionante la cantidad de llaves, carnets y documentos que se utilizan en la vida cotidiana. Un comunismo utópico, siempre preferible a un comunismo científico, podría ser un mundo sin llaves.

Al siglo veinte se le puede perdonar todo, incluso las dos guerras mundiales y las siguientes, incluso los desfiles de moda y las carreras de fórmula uno, pero no el pecado de haber sacrificado el cine por la televisión.

El dicho según el cual el infierno está lleno de buenas intenciones es maligno. Lo decepcionante, lo efímero, son los desenlaces. Los buenos propósitos son un polen que no florece jamás, pero al menos perfuma el aire.

Seguía con mi estrafalaria pretensión de que las cosas cambiaran. Seguía sin comprender que si los perros tienen las patas torcidas, los cangrejos avanzan de lado y los topos son miopes ya está bien así.

La mentira es un arte que deberían enseñar en la escuela primaria junto al abecedario, un arte que debería estudiarse en las academias, como la retórica en la Antigüedad. Es apreciada universalmente y no hay lugar para la improvisación. Así como en poesía se dice que la vida es la sombra de un sueño huidizo, en prosa podemos decir que la vida es una mentira estructurada.

(…) Que no lamentaba morir, porque ya había visto bastante y dejaba la diversión para la posteridad. Que tres meses, un día o un año son lo mismo. Que incluso una capilla ardiente es mejor que un campo de batalla.

Sacarle brillo al marco de la fotografía es inútil, porque mañana estará tan opaco como ayer.

I, per acabar la meva selecció, una que ve al cas aquests dies:

Ya nadie quiere mejorar el mundo. Todos quieren enriquecerse y creen que es lo mismo.

Títol: La señora Kirchgessner | El níspero | Los lugares del delito
Autor: Luigi Pintor
Editorial: El Aleph
Col·lecció: Modernos y clásicos
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-1532-530-7
Preu: 18,90€

Emili Teixidor, gràcies!

@ColumnaEdicions @grup62

Emili TeixidorHo he sabut a la tarda. Era en una reunió i fins i tot el mòbil s’ha entristit: hi acabava d’entrar el missatge de la mort de l’Emili Teixidor.

És evident: s’ha mort un dels grans. Precisament en aquesta setmana que estem dedicant a Pedrolo, ens deixa una altra veu de les que mereix ser recordada. Per moltíssimes obres, per moltíssimes coses que no només tenen a veure amb la magnífica literatura que va escriure.

Deixeu-me que us parli, de nou, en primera persona. Fa uns quants mesos, a l’escola de la meva filla (Virolai) vam tenir l’honor que el jurat dels Jocs Florals el presidissin en Xavier Mallafré i l’Emili Teixidor.

Quan va concloure l’acte vaig anar a buscar la nena, que estava molt emocionada, i li vaig demanar si havia donat les gràcies a la mesa quan s’hi havia atansat. Em va dir que sí. Llavors jo vaig insistir: “Però saps qui és el senyor gran que t’ha donat la mà? L’Emili Teixidor, el de la Formiga Piga”. Llavors, ella va obrir uns ulls com a taronges. És clar, quan el van presentar van parlar de Retrat d’un assassí d’ocells, Pa negre o d’Els convidats però no de les novel·les gràcies a les quals la ment de tants nens i nenes s’ha omplert de formigues, coratge, amistat, valors, diversió…

Així doncs, amb permís de la directora, vam pujar juntes a l’escenari un cop tot es ha haver acabat i l’autor era a punt de marxar. Juntes, li vam donar les gràcies per dues raons: per haver escrit llibres per a infants excel·lents, que els fan entrar en la lectura per la porta gran, i per haver volgut acompanyar nens i joves en un dia tan especial com són els Jocs Florals d’una escola.

Us prometo que quan va mirar de fit a fit la meva filla i li va dir “Tu, no paris mai de llegir, d’acord?” em vaig emocionar molt. Quin gran consell!

Nosaltres, estimadíssim Emili, us farem cas i no pararem mai de llegir(-vos).

I la Formiga Piga també es va dirigir cap al seu niu amb el tros de terra que li recordava que el món només milloraria amb el seu esforç cada dia.

El Mecanoscrit de l’origen del Batxillerat

@Ed_62 @Grup62 #Mecanoscrit

Nosaltres, inaugurem una setmana dedicada al Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, tal com us vam anunciar que faríem quan van parlar dels #50anys d’Edicions 62. Abans de res, deixeu-me dir que l’enceto jo perquè volia començar donant les gràcies a tots els qui hi heu volgut contribuir (si us ho esteu pensant, encara hi sou a temps, si voleu, enviant els comentaris a nosaltresllegim@clickart.cat). De debò que em sembla que per coses així té sentit que tots plegats estiguem a la xarxa, no ho trobeu?

Bé, no m’enrotllo més que l’Alba i el Dídac m’estan esperant… de fet, m’esperen des del juny de 1987, quan vaig acabar primer de BUP i vaig endreçar un llibre de lectura que -aleshores no ho podia ni imaginar- m’ha acabat acompanyant en quatre pisos diferents. N’han caigut altres, pel camí, però aquest Pedrolo sempre l’he acabat posant a la pila dels “sí, es queda”. Per què? Doncs perquè per a mi (i això no és res original) és més que un llibre: va ser l’entrada a les lectures “d’adult” amb totes les de la llei. Jo havia deixat les monges i havia començat “l’insti” aquell curs; m’hi vaig trobar un grup de professors entusiastes que ens van obrir els ulls a la literatura catalana moderna i contemporània. Així, Edicions 62 va arribar a casa amb en Vinyoli, la Montserrat Roig, la Rodoreda, en Carles Riba, en Calders… i és que – oh, gaudi dels déus! – els llibres de recomanació escolar es podien triar!

Me’n recordo bé, d’aquell “L’Alba, una dona de 18 anys, bruna i prenyada…”. He anat a buscar el llibre i, efectivament, ho diu així mateix. Encara hi ha coses inalterables. Per sobre de les paraules hi ha caiugut només un tel groc i una familiar olor de paper antic, tot i que… l’Alba era tres anys més gran que jo, en aquella època, i ara en té 22 menys. Com no hem canviat!

Títol: Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-9267-235-6
PVP: 10,95€