Arxiu de l'autor: Montserrat Brau

Quant a Montserrat Brau

Em dic Montserrat, sóc lingüista de formació (o deformació linguística, no ho sé) i vaig néixer el dia de Sant Isidor de Sevilla, o sigui que durant els anys de carrera vaig fer vacances sempre el dia del meu aniversari. Eps, quin luxe, eh? Si teniu interès a saber-ne més, aneu entrant per aquí i ens anirem coneixent tots plegats!! Us hi espero!

#50Anys d’Edicions 62. Quina il·lusió i quin orgull!

Els qui aneu seguint el nosaltres ja sabeu que tinc una certa tendència a parlar de les coses que em passen i relacionar-les amb els llibres. Avui no serà una excepció! Porto dies que després de deixar la nena a l’escola escolto la ràdio i em deprimeixo: començo a estar cansada de les crisis, els rescats, les pòlisses i el desànim. Per sort, de tant en tant sento discursos com el d’en Puyal en el Català de l’Any i revifo. Digueu-me ingènua, però sentir a dir que no hem de perdre el coratge i que val la pena mirar d’excel·lir en la feina quotidiana m’anima a seguir endavant. Espero que a nosaltres també, perquè si no pensareu que a què ve tot aquest preàmbul!

Edicions 62 · 50 anys amb tu Bé, doncs, ve a què avui a les 12 he tingut la sort d’assistir a la roda de premsa que s’ha celebrat al Teatre Goya de Barcelona en ocasió dels 50 anys de vida d’Edicions 62. Hi havia en Josep Maria Castellet, l’Ester Pujol, la Pilar Beltran i en Xavier Mallafrè presentant els actes que tindran lloc en ocasió de l’aniversari (han anunciat una exposició per principis d’octubre a la Biblioteca Jaume Fuster que fa molta patxoca!) i, sobretot, parlant de trajectòria i línia editorial. Ha estat interessantíssim. De fet -i ara ve quan ho lligo amb el que us deia al principi- per a mi ha estat un acte d’orgull sorgit gràcies a la feina dels altres. Els escolto i em reconec molt afortunada d’haver nascut en un país on hi havia i hi ha gent treballadora, amb criteri i un punt de bogeria. Una “assenyada rauxa” suficient com per fundar l’any 62 una editorial en català, no per tractar de receptes de cuina, de festes majors i trobades de puntaires o, a tot estirar, de literatura catalana estrictament (que és més o menys el concepte provincià que en Castellet ha acceptat que al règim no li hagués importat massa), sinó de literatura catalana i internacional, clàssica i contemporània, de tots els gèneres i temes, i d’una enciclopèdia que va posar les bases de la normalització lèxica en tots els camps, també els científics i tècnics…

Nosaltres, els valenciansMemòries confidencials d'un editorD’aquella iniciativa en som hereus i és gràcies a ella que avui tenim a l’abast un catàleg digne d’elogi: 2.079 autors, entre els quals 47 premis Nobel, i prop de 5.000 títols editats, amb vendes que en molts casos superen els 150.000 exemplars. Però el més important trobo que no són les xifres, sinó els grans moments que hem passat plegats amb en Salvador Espriu, la Mercè Rodoreda, en John Le Carré, en Gabriel Ferrater, en Narcís Oller, la Montserrat Roig, en Jordi Coca, en Baltasar Porcel, en Jaume Fuster, la Doris Lessing, en Pere Calders, la Carme Riera, en Sergi Belbel, l’Antonio Tabucchi, en Vicenç Villatoro, l’Andrea Camilleri, en Miquel Martí i Pol, en John Irving, en David Grossman, en Terenci Moix, en Paul Auster… per no parlar del més venut de tot el catàleg, Manuel de Pedrolo. Edicions 62 ens els ha portat a la casa de la memòria i allà els preservem. Personalment, crec que mai no estaré prou agraïda a l’editorial per possibilitar que, el dia que els vaig conèixer, tots parlessin català!

Edicions 62

Per cert, i ara que parlem de records, us proposo un joc per a la memòria. A veure si entre tots nosaltres reunim tres generacions de lectors de Mecanoscrit del segon origen. És un llibre de 1974, així que seria divertit trobar  algú que ara en tingui entre 55 i 60, un segon lector que estigui entre els 35 i els 40 i algú que ara no passi dels 20 i tots hagin descobert l’obra en la joventut. Podríem comparar els tres comentaris? Us faria gràcia rellegir-la amb la perspectiva de l’edat actual?

———————————

mecanoscrit del segon origenJa tenim força comentaris per publicar-los la setmana vinent, però en volem més!! Els esperem a nosaltresllegim@clickart.cat. Animeu-vos, que serà un exercici curiós de fer…

Com és això que passa amb les novel·les romàntiques? El cas del Marc Levy

Títol: La química secreta de les trobades
Autor: Marc Levy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-6641-518-7
Preu: 20’50€

Nosaltres, m’acabo de llegir la darrera novel·la del Marc Levy, La química secreta de les trobades, i -com sempre em passa amb aquest autor francès supervendes- m’he distret d’allò més. És una lectura amena, que tracta d’una perfumista de Londres, l’Alice, que, en els anys 50, consulta per casualitat una vident en una fira; serà ella qui li plantegi un destí enigmàtic: l’home de la seva vida li acaba de passar per darrere, però si el vol conèixer haurà de trobar sis persones més abans i haurà de viatjar a Istanbul. A tot això, ella té una colla de quatre amics íntims i un veí més aviat corcó…

Bé, fins aquí l’argument, perquè a poc més que expliqui ja em passo. Tècnicament, el llibre es divideix en tres parts clares, dues de narrades i una d’epistolar (no us dic ni des d’on ni entre qui), i segurament us cridarà l’atenció en totes elles la minuciositat amb què es descriuen les olors. Recordeu El perfum? Doncs a mi m’hi ha fet pensar! No per la trama, eh? Sinó per les constants referències a l’olor de les coses, molt plàstica i ben treballada. És precisament una de les coses que més m’ha agradat de La química secreta de les trobades, la vivesa de les imatges d’aromes. En Marc Levy s’acosta a les coses d’una manera molt immediata i atractiva, la veritat.

Però més enllà de parlar de la trama o l’ús del llenguatge, el que avui volia demanar-vos és si a vosaltres també us passa que quan arribeu al final d’una novel·la romàntica us queda el cos estranyament trasbalsat. A mi sí. Així com la novel·la negra quan l’acabo ràpidament passo a una altra cosa, amb els drames i les novel·les romàntiques estic més estona amb aquella sensació de dir “ai, com els deu anar, ara?”. No ho sé. Digueu-me bleda o que sóc de l’època de La casa de la pradera, però em passa. I no estic parlant de Literatura, eh? Parlo de qualsevol tipus de novel·la d’aquest gènere que estigui prou ben escrita com perquè m’hagi permès conèixer una mica els personatges… Digueu-me: sóc una fava o és més comú que no em penso? Espero els vostres comentaris mentre escric a Columna, a veure si poden pressionar en Levy per a una segona part!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Geronimo Stilton ajuda els nens a ser coratjosos. Benvingut sia El secret del coratge!

Títol: El secret del coratge
Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Geronimo Stilton
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-9932-492-0
Preu: 19,95€

Amb el coratge i la constància podeu realitzar coses que van més enllà del que és imaginable
Tenzin Gyatso (1935), Dalai Lama del Tíbet

Amb aquesta cita s’acaba El secret del coratge, un dels darrers títols de Geronimo Stilton; dels que va tenir més èxit per Sant Jordi. Ell li dedica A tots els lectors que, com jo, s’han fet valents perquè, quan acabes la lectura del llibre i et planteges una mica de recompte de les coses que et fan por per mirar de superar-les, obtens La medalla del coratge i pots demostrar a tu i als altres que ets valent, valent!

No sé si em creureu si us dic que me l’he llegit tot i m’ho he passat bé, però us garanteixo que ha estat ben bé així. Sí, he volgut llegir un llibre de tapa dura de l’Stilton que no fos un Viatge per veure què és allò que hi troben nens i les nenes, nosaltres tots… Ara ja puc afirmar que, novament, estic agraïda a aquest ratolí! No només està aconseguint que una generació s’enganxi a la lectura, sinó que ara, a més, també fa que assumeixin amb més naturalitat que tenen por i que mirin de trobar fórmules per superar-la. Perquè, és clar, si Geronimo té por (diu que era “més aviat caguetes”), també és lícit que en tinguin ells, oi? I al final, quan s’ha acabat la història, el ratolí ens proposa una sèrie de jocs i fins i tot una obra de teatre! Súpercomplet, vaja!

Siguem sincers, la meva filla ja comença a tenir una edat que l’Stilton li fa mandra, però jo estic encantada d’haver-lo llegit! Ara ja no em fa por ni Nosferatu, el ratpenat, ni l’Angela Merkel! Al cap i a la fi, com diu l’Stilton, qui té por dels abusananos?

Alerta amb l’encanteri de la Blancaneu

Títol: Blancaneu
Autor: Mayalen Goust
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: La lluna de paper
Pàgines: 24
ISBN: 978-84-9932-597-2
PVP: 12,95€

M’agraden els àlbums il·lustrats amb bogeria! Ja des d’abans que tingués la meva filla m’agradaven, però al seu costat aquesta passió ha crescut encara més. Així, ara puc dir que ens agraden aquests llibres amb passió gairebé malaltissa. Passem plegades moltes estones a les llibreries admirant-ne les pàgines i, quan creiem que sense aquell llibre la biblioteca de casa no estaria completa, ens el comprem.

Això precisament va passar amb la Blancaneu de Mayalen Goust. Ooooooh! És bonic, bonic! Val a dir que vam haver de fer una “operació amnèsia” perquè la Blancaneu de Disney havia esdevingut en l’imaginari de la meva filla LA Blancaneu i en aquest llibre és evident que això no és així. La trama, ja la sabeu, s’hi assembla molt, però hi ha alguns detalls diferents, d’aquells que als nens no se’ls passen per alt i t’aturen per dir-te “ep! Això no anava així!”. Superades aquestes divergències, ja ens vam poder centrar a gaudir dels nans, la princesa, el caçador (una figura amenaçadora fantàstica), la bruixa i el príncep!

Em sap greu no saber-ne més, d’il·lustració, perquè us en podria descriure millor l’estil, però feu-me cas i si el veieu en una llibreria, fullegeu-lo, jutgeu per nosaltres mateixos i compartiu aquí la vostra opinió, a veure si quedeu tan emmetzinats com jo mateixa amb aquesta poma temptadora que és aquest llibre!

El llibre de jocs de Crackòvia

Títol: El llibre de jocs de Crackòvia
Autor: Minoria Absoluta; Toni Soler
Editorial: Columna
Pàgines: 120
ISBN: 978-84-6641-476-0
Preu: 18,95€

Les emoticones acostumo a reservar-les per quan comento un post que no he escrit jo, però avui no me’n puc estar i començaré amb un 🙂

Si aneu seguint aquest Nosaltres ja sabreu que tinc una certa tirada pels llibres de la comitiva del Toni Soler. De fet, “Polònia” és dels pocs programes que miro de no perdre’m i “Crackòvia”, tot i que no m’agrada tant, el veig perquè a casa desperta el consens més absolut els dilluns havent sopat. Així doncs, aquest llibre no ens podia faltar.

El vam estrenar (no sé si dir-ne “llegir”) el diumenge passat a la tarda, quan una molt bona amiga de la  meva filla va venir a casa. Vaig treure el llibre i ens vam dividir en dos equips: el meu marit i jo, i les nenes. Ràpidament es va veure qui anava a guanyar aquella lliga i qui en quedaria cuer. Dau en mà vam començar per Les 1001 proves, un joc de taula en què queda claríssim com és de difícil séver la ralrap entre moltes altres coses! Aquí ja vam començar a fer pena, els grans! Però a l’Adivinar personajes (presentat pel Sergio Ramos) ja va ser el caos! Es nota que a l’escola “Crackòvia” arrasa perquè ens feien endevinar uns personatges d’allò més difícils: l’escopinya de l’Espanyol crackòvic, per exemple!

Per no enfonsar-nos en la misèria, els grans ho vam deixar córrer i elles s’hi van quedar una estona més… les sentíem riure a cor què vols!

Voleu un fragment del llibre, com quan comento un poemari? Doncs aquí va! Un “verset” del Sergio Ramos de “Crackòvia”:

Gana el primero que denduce, decduce, induce… el primero que acierta, vamos.

Ah, i una cosa més, mireu la faixa del llibre perquè conviden a anar al plató de “Crackòvia” durant una gravació!

Ja sé el secret d’en Salvador Macip… Hipnofòbia!

Títol: Hipnofòbia
Autor: Salvador Macip
Editorial: Proa
Col·lecció: Beta
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-7588-304-5
Preu: 16,90€
Premi Carlemany per al Foment de la Lectura

No us heu preguntat mai com és que en Salvador Macip pot fer tantes coses i tan ben fetes? Sempre que veig el seu currículum em sento aclaparada… Bé, em sentia així fins que he llegit Hipnofòbia. Entre Nosaltres, crec que l’autor ha comès un gran error i ha posat al descobert l’única fórmula possible per aconseguir arribar a aquesta increïble capacitat de treball que té: no dormir! Ara ja ho sé i confio que, amb un bon entrenament, jo també podré aconseguir-ho! Amb tot -per més que no el conec personalment- en Salvador sembla una persona cordial i afable, així que potser no, que no és aquest el sistema que fa servir! Perquè els protagonistes de la novel·la, aquests superhomes que a base de no dormir poden fer  mooooooltes coses, són de tot menys afables!

I és que la novel·la va, precisament, de com el poder de la ment pot ser dominat fins a uns límits inimaginables a base de controlar els efectes del son sobre el nostre organisme. Uns efectes brutals: La bèstia que havia sortit del capoll era filla de l’abisme. El monstre engendrat pel son de la raó. Però no us en vull explicar massa, perquè la trama és d’aquelles que si n’expliques més del compte perd la gràcia. Només us diré que el Macip home de ciència hi ha deixat una empremta (Qualsevol malaltia que no se sap d’on ve s’acaba encolomant a un virus) tant o més forta que la del Macip home de lletres, que ha escampat Shakespeare o H.P. Lovecraft ara i adés (No dormis més! Macbeth assassina el son.).

Aquesta Hipnofòbia ha guanyat el Premi Carlemany per al Foment de la Lectura i em sembla una gran elecció. Penso que el plaer per la lectura s’aconsegueix, especialment entre els joves, amb novel·les com aquesta, amb molt de ritme, una trama versemblant plena d’intriga, uns personatges propers als nois i noies de casa nostra… I qui sap si després se senten també encuriosits per Shakespeare. Que sigui fructífer començar en ordre invers em sembla ben bé impossible!

Bé, us deixo que vaig a fer-me un parell de cafès ben negres, a veure si començo l’entrenament i abans de Sant Jordi ja m’he llegit totes les novetats literàries! Visca la Bibliofília!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

#elfinalperfecte és una idea magnífica per Sant Jordi 2012

Nosaltres, l’altre dia vaig rebre un comunicat de Grup62 que deia això:

#elfinalperfecte

Grup62 et convida a ser escriptor per Sant Jordi

Un joc viral perquè via Twitter es proposi la darrera frase d’un text

T’atreviries a posar l’última frase a un relat de Pere Calders? Aquest és el repte que Grup62 et proposa aquest Sant Jordi.

A partir d’un breu conte inacabat, Grup62 posa en marxa un concurs via twitter en què cal proposar #elfinalperfecte a partir d’un text que diferents autors llegeixen en un vídeo viral penjat a YouTube, i on n’obvien el final. Aquest Sant Jordi tothom pot ser escriptor (però només amb 140 caràcters).

El text escollit pertany a un relat de Pere Calders:

Un dia, només per provar què passava, amb un esperit arrauxat d’aventura,  vaig travessar un carrer amb el semàfor en vermell. No ho aconsellaria pas a ningú! No tan sols em van atropellar dos vehicles alhora, sinó que vaig haver d’aguantar uns insults d’aquells que deixen tota la família en entredit. Ara, amb la lliçó apresa…

Per participar-hi, cal entrar a www.elfinalperfecte.cat i enviar la proposta per al final d’aquest relat a través de Twitter emprant el hashtag #elfinalperfecte (la proposta ha de ser enviada en un sol tweet). El microsite www.elfinalperfecte.cat publicarà tots els tweets que incloguin el hashtag #elfinalperfecte.

El jurat, format pels autors, votarà per atorgar tres categories de premis:

1r premi: nou iPad

2n premi: un any de lectura de Grup62

3r premi: un lot de llibres de Grup62

El 20 d’abril es comunicaran els guanyadors en els canals oficials de Facebook i Twitter de Grup62, i també mitjançant les webs www.grup62.cat i www.elfinalperfecte.cat. El lliurament de premis tindrà lloc el 23 d’abril, a l’Espai 62, a la Terrassa de l’Hotel Condes de Barcelona, a les 13:30 hores.

I la qüestió és que vaig pensar: “Ràpid, que això ho haurem d’explicar al Nosaltresllegim…” Tot seguit, una veu interior em va dir “Però què fas, bleda? Si ho anuncies al bloc ja semblarà que hi estàs al darrere i no hi podràs participar!”. Així doncs, he guardat aquest email a la carpeta més oculta del correu, però em crema i no puc viure. Somio amb en Calders repetint-me “No podràs tenir #elfinalperfecte si amagues aquest concurs”. Quan baixo al túnel del metro veig un drac escopint llengües de foc que brama “Si vols un bon Sant Jordi, necessito #elfinalperfecte”. No puc més!
Ja està, ja he fet la feina i ens ho he explicat! Ara em queda buscar un bon pseudònim per participar i que no es noti que sóc jo… perquè us prometo que no hi he tingut res a veure, amb això d’#elfinalperfecte… fins ara!!

Carretera secundària, un llibre que no hem de deixar escapar

Títol: Carretera secundària
Autor: Joan Carreras
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-291-8
Preu: 18,00€

Nosaltres, avui el llibre no us el porto jo, sinó que ho fa el meu marit. Normalment no li aconsello lectures perquè, a banda que llegeix aquest bloc i en treu les seves pròpies conclusions, acostuma a triar novel·les que no són exactament novetats, la qual cosa l’aparta sovint de les que reben més atenció tant als mitjans com als punts de venda. Això no obstant, vaig fer una excepció quan vaig saber d’aquest Carretera secundària d’en Joan Carreras. Em va semblar una trama tan bona que a un lector devot de Dashiell Hammett i John Cheever li havia d’agradar segur! No em vaig equivocar!

M’ha explicat que és una novel·la boníssima… No me l’ha volguda espatllar, perquè insisteix en què me la llegeixi, però li he dit que me’n faci cinc cèntims per posar-la en comú aquí; m’ha comentat que la trama es destapa, essencialment, amb l’arribada d’un fill (en Jonàs) a casa de son pare per passar-hi (obeïnt les instruccions del segon) un cap de setmana. Allà, en el primer sopar, s’hi troba un veí (l’Albert Soler) que Déu n’hi do… Tot plegat s’embolica i acaba amb un final d’aquells de traca i mocador. Ja sé que no és explicar massa, ja! Creieu-me que he intentat treure-li més, però m’ha dit que no, que de cap manera, perquè cada detall compta i si ens n’explica més ens aixafarà la guitarra. De fet, ell recomana no llegir-ne ni la contra! I perquè vegem la importància dels detalls, me n’ha deixat una cita:

[Parlant del fet de portar corbata] L’última vegada que l’ha vist encorbatat va ser al funeral de la mare. Una corbata grisa, amb perles d’un gris més fosc, com núvols de tempesta en un cel amenaçador, gotes funestes sobre una cortina de tristesa.

Si voleu que faci de “notària” de la lectura, us diré que la va encetar un dissabte al matí i la va enllestir un diumenge a la tarda… Si el fet de “que enganxi” és un valor, Carretera secundària és el SuperGlue!!! El va atrapar tant que no vam tenir ni la pel·li del cap de setmana!

Per cert, a la nostra filla també li ha cridat l’atenció, perquè -segons ens ha explicat son pare- hi ha un moment en qual el protagonista veu per la tele dibuixos animats de Phineas i Ferb i això, és clar, ja “mola”… tot i que, en aquell moment, el Jonàs apagui la tele!

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

Manual del picapedrer

Títol: Manual del picapedrer
Autor: Pere Ramírez Molas
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-2976-873-2
Preu: 19,00€

He llegit aquest llibre en tres tandes: a la primera, vaig llegir el pròleg d’en Salvador Giner; a la segona, vaig llegir i rellegir el poemari pròpiament -assenyalant què volia posar en comú amb Nosaltres; a la tercera, he llegit l’epíleg d’en Feliu Formosa perquè després tenia pensat escriure aquest comentari. Aquí estic, però ara em sembla que qualsevol cosa que digui serà molt pitjor que el que ja hi ha en l’epíleg.

En Formosa és amic d’en Pere Ramírez Molas (Pirrus, li diuen), igual que en Giner, i ha fet un comentari de l’obra senzillament immaculat: és breu, precís i abasta tots els punts que cal tenir en compte a l’hora de valorar aquest llibre. Què més puc fer, jo, doncs? Copiar-lo! Ni més ni menys! (bé, només li copiaré un paràgraf, però llegiu-lo sencer, que és tot teia!).

En Pirrus afirma que, amb el seu Manual del picapedrer, no ha volgut fer una “obra monolítica”, sinó un “petit popurri”. Cal dir, però, que la gran diversitat de poemes que componen el llibre se sotmeten a una estructura original: la d’un claustre amb les seves quatre galeries: el seu pati central, les gàrgoles, els timpans, el cementiri. Aquesta estructura no serveix únicament per guiar-nos a través del viatge poètic de l’autor, sinó que ofereix al lector diverses possibilitats d’emprendre el recorregut a través dels espais diversos del claustre. Un claustre és (…) un recinte on se situa tot allò que en Pirrus ha pouat de la seva experiència humana, de lector i de dominador de l’idioma per tal que el lector s’hi endinsi amb un renovat desig de recerca, per trobar-hi tota mena d’estímuls que l’omplin i li produeixin plaer i satisfacció com a lector “picapedrer” que ha seguit aquest “manual”.

M’agradaria compartir amb nosaltres alguns versos que m’han semblat representatius dels diversos temes que s’hi aborden (història, país, llengua, literatura…). Espero que us agradin i que llegiu aquest llibre amb el mateix plaer que ho he fet jo i amb què, em sembla, el va escriure l’autor, perquè no hi he trobat ni un bri de constrenyiment.

Cançoneta del pelegrí descaminat

(…)

Sant Jaume, espanya Espanya,
espanya-la, si et plau,
que voldria sortir-me’n,
i me n’han pres la clau!

L’emigrant

(…)

Car jo també sóc molt covard i salvatge
i estimo a més amb clarobscurs
de bons records i mals oblits
la que fou la meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Tothom

La suma de tu, jo i d’altres
som nosaltres i vosaltres.
Tots junts, vosaltres i nosaltres,
sumem nosaltres,
i diem vosaltres a d’altres,
i a nosaltres ens diuen vosaltres,
els altres.

Distreu la canalla i Dissenya la moda amb les Tea Sisters aquesta Pasqua

Títol: Dissenya la moda amb les Tea Sisters
Autor: Tea Stilton
Editorial: Estrella polar
Col·lecció: Tea Sisters
Pàgines: 90
ISBN: 978-84-9932-375-6
Preu: 12,95€

Avui, Dilluns de Pasqua, en comptes de parlar-vos de receptes de la mona o de les millors rutes primaverals per casa nostra, us volia comentar una lectura encara més profitosa, si això és possible: un exemplar per distreure les criatures!

No heu tingut mai un sopar amb amics en què s’ajunten un grapat de fills que, quan comencen a avorrir-se, converteixen la sobretaula en un camp de batalla? Jo sí! Per sort, tips d’aquesta situació, vam trobar el remei la setmana passada. Dissabte a la tarda, previsors, vam anar a la llibreria i ens vam firar amb Dissenya la moda amb les Tea Sisters. És molt divertit i variat: adhesius, pintures, retallables, tatuatges…  I, per sobre de tot, la Tea!

Bé, per ser honestos, val a dir que jo vaig tenir la sort de comptar amb la meva filla que anava fent d'”animadora” a tota la resta (cap no superava els 6 anys) i això no ho venen amb el llibre, em sap greu!