Dibuixo com els grans. Bé, això és mentida. Jo sóc una negada, però només jo a casa!

Títol: Dibuixo com els grans. Animals de la nit
Autor: Frédéric Sochard
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: La lluna de paper
Pàgines: 28
ISBN: 978-84-9932-669-6
Preu: 9,95€

Nosaltres, ara us explicaré una anècdota real com la vida mateixa que espero que us engresqui a regalar aquest llibre a alguna criatura que us estimeu.

Per raons de feina, fa uns quants dies vaig anar a Grup62 (ja sabeu, els impulsors del Nosaltres) i hi vaig veure un llibre que em va cridar l’atenció perquè hi tenia un mussol a la coberta molt simpàtic. El vaig obrir i vaig veure que està pensat perquè els nens aprenguin a dibuixar. El mecanisme és molt simple: a la part de dalt (el llibre es llegeix com un bloc) hi ha un model i el pas a pas per reproduir-lo i, a la de baix, l’artista hi té un espai gran per fer-lo segons les indicacions que li han estat donades. Tot amb un retolador fantàstic fluorescent sobre paper negre, plastificat per poder-lo esborrar. Com que em va encuriosir me’l van donar “per al nosaltres” i jo vaig pensar que hauríem de buscar algun lector/a de la franja dels més petits perquè ens digués què li semblava.

Bé doncs, quina va ser la meva sorpresa quan la meva filla – sí, sí, de 12 anys!! – el va veure i em va dir si podia quedar-se’l. Jo li vaig dir que si no era massa gran, ja; ella em va mirar i, amb uns ulls com a plats, va inquirir:

– Que té edat, això?

Suposo que ho deia per si era d’una col·lecció d’aquestes “Per a nens de 7 anys” -això li hauria carregat molt, perquè ella “ja és gran” i anar amb el pas canviat no li agrada, però jo li vaig contestar un NO d’aquells vehements perquè el que volia explicar-li és que no hi ha edat per deixar de fer res que t’agradi!

Bé doncs, el llibre s’ha guanyat per mèrits propis el dret d’estar a totes les taules -bé, no només el llibre en ell mateix, sinó també recreacions fetes en cartolines diverses- i m’ha fet pensar que… ¿què carai?, els llibres guais, com els entrepans de Nutella o la llet calenta amb Nesquik, no haurien de passar mai d’edat!

La Llança de Sant Jordi 2012. L’Òmnium ens demana parer…

La Llança

Nosaltres, només cal passar per les llibreries de casa nostra per adonar-nos que Sant Jordi és a tocar! Per celebrar-ho i començar a escalfar motors (qui diu motors, diu ebooks o pàgines!), l’Òmnium ens proposa que triem quin és el llibre que regalarem per Sant Jordi i quina és la millor coberta d’aquest 23 d’abril.

Mentre escric això veig que hem contestat ja 1249 lectors… quants som nosaltres, no ho sé, però segur que un bon grapat! Per cert, participar-hi té premi!

Avui és el Dia Mundial de la Poesia #piulempoesia

Nosaltres, avui ens sentim especialment feliços, perquè el gènere que ens acompanya en els grans moments de la vida pren tot el protagonisme. I com que ja sabeu que aquí, en aquest Nosaltresllegim, els grans moments passen molt sovint (no cal esperar un casament per llegir uns versos) no ens n’hem pogut estar de sumar-nos a aquest Dia Mundial de la Poesia.

Si encara no heu llegit el Quatre Paraules, el poema que en Narcís Comadira ha escrit per a l’ocasió, us el deixem sencer:

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

M’ha agradat aquest poema, i molt! Gairebé tant com el llibre de què jo us volia parlar avui: Aire amb Cel de Fons, d’en Miquel de Palol.  Us dic de debò que és un text d’aquells que paga la pena tenir, rellegir, deixar, perdre i tornar a comprar per tornar a prestar…

Títol: Aire amb cel de fons
Autor: Miquel de Palol
Editorial: Proa
Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-7588-293-2
Preu: 16,00€

Hi ha de tot, en aquest llibre. Des de poemes humorístics (Balada del Reunit és una conyeta d’allò més divertida i àcida) fins a reflexions de país, del pas del temps, de natura (és Des de més Amunt el poema que regala, en el seu darrer vers, el títol del llibre a l’autor), de l’amor… Però m’estaré de triar-vos-en fragments, perquè el poeta diu, només començar:

Deia Ferreter en una entrevista que les úniques unitats consistents eren el poema i el conjunt de l’obra, i que llibres, parts del llibre i tota mena d’apartats no eren més que cortines i visillos que mes que portar res a la consideració de l’autor venien a ser ridícules marejades de perdiu, una regla que per cert ell no va seguir del tot.

Bé, doncs, si ho deia Ferrater i ho subscriu Palol, què he de fer jo? Res que no sigui callar i desitjar-vos un gran Dia!

El moment en què tot va canviar, una gran novel·la

Títol: El moment en què tot va canviar
Autor: Douglas Kennedy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 720
ISBN: 978-84-6641-467-8
PVP: 22,50€

Nosaltres, estic a punt de fer un comentari en el qual no sé ben bé què dir. Em fa por! Fa quatre dies vaig llegir al Qué Leer una entrevista amb en Douglas Kennedy i em va semblar que ell, el propi autor, “xerrava” massa, així que vull mirar de ser ben discreta…

I -oh, contradiccions de la vida!- he pensat a dir-vos-en el final! Sí, sí, l’autèntic, les darreres línies, que m’han semblat  inoblidables com les de L’amor en el temps del còlera, per citar un d’aquells finals que et fan sentir reconfortat amb l’art de la literatura. Aquí va, doncs:

(…) El desig de connectar. La por inherent de connectar.
I, enmig de tot això, també hi ha…
El moment.
El moment que ho pot canviar tot. El moment que potser no canvia res. El moment que ens menteix. O el moment que ens diu qui som, què busquem, què volem descobrir… i possiblement mai ho farem.
Som realment lliures del moment?

Ja teniu el The End d’una novel·la de 717 pàgines que no sé a quina categoria classificar… Romàntica? Sí, però és dir-ne molt poc! Thriller? Això despistaria! Drama? Home, Déu n’hi do, però… Històrica? Potser sí! La posarem també a històrica perquè, per sobre de tot, m’ha semblat una novel·la que parla de persones, en el sentit universal i transcendent de les emocions que ens fan viure les bones novel·les, a les que sí els passa el que els passa és, precisament, perquè són a Berlín als 80.

A més, ho farem així perquè penso que si algú busca una novel·la romàntica convencional i topa amb El moment en què tot va canviar es pot endur una decepció monumental! Per què? Doncs, per exemple, perquè Ella (la Petra Dussmann) surt a la pàgina 181! Això Corín Tellado no ho hauria fet mai! Bromes a banda, deixeu-me dir que estem molt més a prop de la pel·li La vida dels altres, que no pas de Tens un e-mail! Una mica com passa a El temps entre costures; també allà la Història determina les històries de la gent, tot i que sense reduir a zero la lliberat de l’individu, la qual cosa permet ordir una trama en absolut maniquea.

Bé, us deixo que tinc ganes de donar més voltes al que he llegit al llarg de les darreres setmanes… Abans, però, us puc fer una pregunta? Heu tingut mai la impressió de viure, just quan té lloc, un moment d’aquests que ho canvia tot?

El llibre i la rosa és guai!

Títol: El llibre i la rosa
Autor: Geronimo Stilton
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: Geronimo Stilton
Pàgines: 48
ISBN: 978-84-9932-762-4
Preu: 8,95€

La mare em va regalar El llibre i la rosa i me l’he cruspit en un cap de setmana. És una nova aventura de Geronimo Stilton que passa a Barcelona i us la recomano d’allò més.

Jo ja començo a ser una mica gran per aquests llibres més curts de Geronimo (ara ja m’agraden més els Viatges al Regne de la Fantasia, perquè tenen més “substància”) però aquest, com que passa a Barcelona, “la ciutat més alegre del món” segons el protagonista, doncs és especialment divertit!

Bé, doncs, que us el recomano!

* * *

Aquí comença “la mare de la comentarista” per dir-vos que jo també me l’he llegit i m’ha agradat força!

Geronimo Stilton (ell ho escriu sense determinant) no és ni de bon tros tan ximple com ho eren en els meus temps Els cinc, sinó que té un punt de sal i pebre que el fa prou distret! A més, en aquest llibre es descriu com a “encaterinat”, la qual cosa ha permès a la meva filla aprendre un mot nou i en desús! Abans de Màrius Serra, li toca a Geronimo!

Lent, de Narcís Comadira, un llibre de poemes que transcorre a poc a poc

Títol: Lent
Autor: Narcís Comadira
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Poesia
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-2976-932-6
Preu: 18€

Diu l’autor a Una indicació -una mena de prefaci de Lent– que ha titulat així aquest recull per dues raons: perquè, com una lent, “desvia els raigs de la llum convencional del llenguatge per concentrar-los en un punt de sentit determinat o per dispersar-los cap a regions insospitades” i perquè transcorre a poc a poc. Hi afegeix, per concloure, “explico tot això perquè ningú no pensi que un llibre-lent que alhora és un llibre lent, una lent i un lent, hagi de ser per força apagat i fred. Als balls lents, al sang hi bullia i cremaven les pells, i algunes lents, d’aparença glacial, poden, per concentració de la llum del sol, provocar un autèntic incendi”. Bé, doncs, estic convençuda que a aquestes alçades de la seva carrera, en Narcís Comadira ja devia ser ben conscient en el moment de tancar el manuscrit que no havia creat un llibre fred, però per si alguns de nosaltres en teniu dubtes, un cop llegit no me’n vull estar de manifestar que, definitivament, no és així.

Lent és un d’aquells llibres que es llegeix fàcilment i convida a tornar a llegir cadascun dels poemes per anar trobant matisos, més colors en aquest espectre que dibuixa l’autor amb mots collits dels camps semàntics de la natura, l’art, la història… mireu, si no, el final del poema Allemande, on contempla la normalitat actual en un dia de pluja a Mauthausen:

Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per als homes,
homes, senzillament. Encara

Da capo.

Però n’hi ha un especialment que vull recollir. Estic convençuda que a l’autor no li sabrà greu que el reproduïm sencer, perquè tot i que li dedica a en Guillem Terribas, és ben bé com si l’hagués dedicat a tots els qui compartim el plaer de la lectura. Confio que us agradi tant com a mi… francament, jo no sé què afegir que superi això, sobre aquest fantàstic Lent.

Llibres

Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda.
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres!

———————————————

Acabo de trobar aquesta informació al Gencat i he pensat que us podria interessar…

Narcís Comadira, protagonista d’una mostra a la Biblioteca de Catalunya

La Biblioteca de Catalunya (C. Hospital, 56. Barcelona) acull, del 14 de febrer al 7 de març, una mostra dedicada al polifacètic artista Narcís Comadira (Girona, 1942), que enguany celebra els seus 70 anys.

Amb motiu d’aquest aniversari s’ha organitzat aquesta exposició, que fa un repàs de totes les facetes artístiques de Comadira, des de la poesia fins a la pintura passant per l’assaig, la traducció, el teatre o els dibuixos.

L’exposició es pot veure de dilluns a divendres, de 9 a 20h i els dissabte de, 9 a 14h.

Celebreu Sant Valentí? Feu-ho amb el Moccia!

Títol: Aquesta nit digues que m’estimes
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-6641-452-4
PVP: 18,90€

A casa nostra tenim un dia, de fet una magnífica Diada, per poder dir “t’estimo” i, a sobre, tenir una excusa per regalar una rosa o un llibre (Nosaltres som molt partidaris d’aquesta segona opció!).

D’aquesta Diada se’n diu Sant Jordi. Però, siguem sincers, n’hi ha una altra que també celebra molta gent que és Sant Valentí. I nosaltres hem pensat “i per què no celebrar-ho dues vegades?”. És fantàstic poder dir t’estimo dues vegades (com a mínim!) regalant un llibre, oi?

Així doncs, com que fa molt poquet que s’ha publicat l’últim llibre d’un fenomen de la literatura romàntica que prové d’Itàlia i que es diu Federico Moccia, ens hem dit que estaria molt bé regalar un dels seus Aquesta nit digues que m’estimes.

Per aquells qui vulgueu celebrar el Sant Valentí amb Nosaltres, i fer-ho amb un regal, estigueu atents al nostre Twitter perquè regalarem un exemplar d’Aquesta nit digues que m’estimes a tots aquells que facin retwit de la nostra última piulada a Twitter.com/Nosaltresllegim.

A través d’un sistema de tria a l’atzar de Random.org, escollirem el guanyador/a i ens hi posarem en contacte perquè ens faciliti l’adreça postal per enviar-li el llibre d’en Federico Moccia.

Repiuleu i, si el celebreu, gaudiu de l’amor sigui quan sigui!

—————————–

S’ha acabat el dia i ja tenim guanyadora! La Carme Dolz, que ha fet RT a les 10:24 d’avui. Tan bon punt tinguem la seva adreça postal (que podem rebre a través d’un missatge privat de Twitter, d’un comentari al blog que no publicaríem o un correu a nosaltresllegim@clickart.cat)  li farem arribar Aquesta nit, digues que m’estimes, la nova novel·la de Federico Moccia. Felicitats i moltes gràcies a tots els qui heu participat!

Memòria d’uns ulls pintats és un nou motiu per admirar Lluís Llach

Títol: Memòria d’uns ulls pintats
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 348
ISBN: 978-84-9787-759-6
PVP: 20€

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

No sóc jo qui afirma haver gaudit d’Aquesta nit digues que m’estimes, d’en Federico Moccia

Títol: Aquesta nit digues que m’estimes
Autor: Federico Moccia
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-6641-452-4
PVP: 18,90€

No, amics, això és una equivocació. Recordeu allò que en dèiem “un error d’impremta” quan anàvem a l’escola i ens trobàvem el conte corrent en el llibre de català? Doncs igual! Això és un error de blocaire, perquè tot i que el meu nom és el que apareix com a signant d’aquest post, no puc ser jo mai de la vida!

Mireu, jo sóc una dona a punt de fer-ne 40, gaudeixo amb Jaume Cabré o amb J.L. Borges, acompanyo la meva neboda al Bershka però sé que “tot allò no fa per mi”, porto la meva filla al McDonald’s màxim un cop l’any i perquè no sigui dit, prefereixo Puccini als Catarres… Així les coses, ¿com podria jo admetre, aquí, davant de tots nosaltres, que he llegit la darrera novel·la del fenomen supervendes que és Federico Moccia i, més encara, que m’he distret d’allò més? Impossible! Aquesta nit digues que m’estimes no s’ha fet per a mi! Per aquesta raó he demanat l’opinió a una amiga i em comenta això:

En aquesta novel·la trobem el Moccia que vam deixar després de Perdona, però vull casar-me amb tu, presentant-nos uns conflictes humans i sentimentals de persones adultes -queden enrere les aventures on les protagonistes no superen els 20 anys-. Es tracta d’un triangle amorós entre una noia pianista que ha abandonat l’exercici d’aquesta professió per una promesa feta in extremis després d’un greu accident del seu promès; aquest xicot, que va en cadira de rodes; i un “galán” guapo, guapo, guapo, atent, atent, atent, ric, ric, ric i catxes, catxes, catxes… Ja us podeu imaginar que al voltant hi ha una galeria de secundaris que acompanyen l’acció de tal manera que ofereixen el contrapunt quan la protagonista es troba en el dilema de si tenir una aventura amb Mr. Perfecte o seguir amb el marit paralític, fidelment avorrida.

Tot plegat és molt distret perquè, en aquesta novel·la d’alt voltatge sexual, en Moccia posa les coses fàcils perquè el lector (més aviat la lectora) es deixi anar i gaudeixi a cor què vols d’una situació morbosa i excitant… És allò que passa amb Pretty woman, que sempre que la fan per la tele és un èxit de share. Per què? Doncs perquè de vegades ens agrada La ventafocs amb una mica de sal i pebre, potser… Creieu-me, si teniu ganes de desconnectar, aquesta novel·la és la vostra!

Us ho imagineu? Jo llegint una novel·la romàntica així… calúmnies! I a sobre, corre el rumor que m’han vist al bus amb un llibre folrat amb paper gruixut i molt opac i escoltant Jenifer!! On s’és vist!

Shht! Aquí teniu el primer capítol en pdf!

El diumenge fem cuinetes… seguint en Fermí Puig

Títol: Més cuinetes
Autor: Fermí Puig
Editorial: Columna
Col·lecció: Cuina
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-6641-416-6
Preu: 19€

Nosaltres, ens acostem -per fi!- al cap de setmana i això vol dir que tindrem temps per anar al restaurant o -maleïda crisi- per acostar-nos als fogons i preparar un àpat com cal. He de dir que per a mi cuinar no és cap suplici… al contrari! Anar al mercat a veure què farem i, després, preparar-ho amb tranquil·litat em suposa una mena d’exercici beatífic. Especialment si ho faig amb el llibre del Fermí Puig davant! Per què? Doncs perquè ell no és un cuiner dogmàtic, dels qui et fan mesurar el gingebre o l’agar agar… amb ell no hi ha ingredients “estrambòtics” que després se’t queden a l’armari fins que es moren de l’avorriment, ni receptes que requereixen un alt coneixement previ per afrontar-les amb una mica de solvència! Amb ell hi ha “bon rotllo” i improvització si s’escau; en comptes de tensió, diàleg amb el calaix de la verdura, a veure què trobem que ens faci el pes… Els qui el seguiu a El món a RAC1 ja heu anat veient (o sentint) que això que us dic és la pura veritat, oi?

Us vindria de gust, per sopar, una sopa de peix de roca amb arròs i fideus, per exemple? O una torrada d’ous a la brasa amb pernil ibèric? O, una mica més “sofis”, llamàntol amb llet de coco i verdures? No em direu que no fa venir gana només de pensar-hi!! Doncs les receptes hi són totes, junt amb algunes que al llarg d’aquests anys els oients li han fet arribar directament a en Fermí Puig perquè ell i en Jordi Basté les comentin en antena. Ara ja només cal que us engresqueu i us poseu mans als fogons!

I, per acabar aquest comentari, un dubte: si d’una novel·la, per dir que és bona, diem que enganxa, què hem de dir d’un llibre de cuina? Que alimenta? En qualsevol cas, segur que hauria de desitjar-vos que no se us enganxi res!