Arxiu de l'autor: Nosaltresllegim.cat

Quant a Nosaltresllegim.cat

Sóc en Martí Bou, l'administrador i editor del Nosaltresllegim.cat · · · Sóc periodista de formació i vaig estudiar a l'escola Nausica, a l'institut Montserrat i a Blanquerna. Com us heu quedat? Doncs jo m'he quedat amb una feina fantàstica, que és la de portar el Nosaltres! I vosaltres, llegiu? Sigueu part del Nosaltres!

Josep Torelló ens explica el seu llibre ‘La tela blanca’

En Josep Torelló publica el seu primer llibre anomenat La tela blanca amb Edicions Saldonar i el presenta durant La Setmana del Llibre en Català que començarà d’aquí molt poquet a l’Avinguda de la Catedral de Barcelona.

És per això que quan ha sortit l’oportunitat, li hem demanat a l’autor que ens expliqui d’on ha sortit aquest llibre. Com sempre, un plaer conèixer el punt de vista únic dels autors!

La primavera del 2012 vaig enviar a un reduït grup d’amics un primer esborrany de La tela blanca. Alguns em van ajudar a fer més narratiu i intel·ligible el text en el seu conjunt. D’altres no els va fer ni fred ni calor. La reacció familiar mereixeria tota una altra disgregació apart… Però recordo que un bon amic, força llegit, em va dir: «A mi m’agrada. Però qui t’ho publicarà això? Em sembla que no encaixa enlloc».

I tenia raó: La tela blanca és un text prou divers per no acabar de ser res en concret ni amb precisió. És a dir, ni és ben bé una novel·la, ni és un poemari, ni tampoc és un dietari. Tot i que, d’alguna manera, vol ser tot això a la vegada. I allò que al meu amic li va semblar un problema, a mi —esclar, que en soc l’autor— em sembla una característica prou interessant.

Ja he explicat en un article al bloc de l’Editorial Saldonar, L’experiència dels límits es concreta en obres fragmentàries, com va ser, en part, el procés de creació: primer una escriptura visceral frustrant, després l’oblit, finalment un llarg període de reescriptura que va permetre difuminar en la ficció els retalls literaris de la vida que havia anat acumulant. Evidentment no és que em passés anys i anys reescrivint el text de forma continuada; la cosa va ser, de fet, força intermitent —i amb un doctorat pel mig. I després de molts intents infructuosos, tot va agafar forma un estiu a St. Petersburg, on vaig treballar totes aquelles pàgines durant setmanes.

La novel·la parla de la vivència de l’art en primera persona, del procés creatiu, de com un pretès artista noctàmbul i adolescent —com es denomina el mateix protagonista— és incapaç de plasmar la totalitat de la vida intensa quan, als dinou anys, li esclata al cos i a la mirada. Hi ha certa reflexió estètica —que ara potser me la miro amb certa recança perquè és maximalista—, però que crec que és pròpia d’aquella edat. I també es narra una quotidianitat: una vida plena d’esperança, però també de tedi i desorientació, i de festes combinades amb períodes de reflexió, i on el sexe és una obsessió, sobretot, per la seva dolorosa intermitència.

L’acció s’estructura a partir d’acotacions temporals imprecises, fet que permet escriure, mantenint una idea de conjunt, sobre aquest seguit d’interessos dispars.

Tant de bo la novel·la trobi els seus lectors. Qui sap. Però sí que sé que va ser escrita amb les entranyes; que, en part, va ser conseqüència d’una certa necessitat. I també és cert que la publica Edicions Saldonar, que té cert gust pel risc i ha fet una feina sensacional.

Moltes gràcies, Josep Torelló, per explicar-nos La tela blanca! L’esperem aviat a les llibreries i molta sort!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf de La tela blanca.

Títol: La tela blanca
Autor: Josep Torelló
Editorial: Edicions Saldonar
Col·lecció: Narratives
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-17611-01-9
Preu: 17€

Share

La química de l’odi, de Carme Chaparro

La Xènia s’estrena al Nosaltresllegim amb un dels llibres que està cridat a ser una de les novel·les de l’estiu. La química de l’odi, de la Carme Chaparro és un d’aquells escrits que t’enganxa i no et deixa anar! I si no us ho creieu, llegiu què ens explica la Xènia!

L’odi és el fil conductor d’aquest thriller que ens relata una sèrie d’assassinats aparentment inconnexos però que a mesura que avança el llibre s’aniran trobant misteriosament.

L’Ana Arén és la inspectora en cap del departament d’homicidis de la policia de Madrid. La vam conèixer a l’anterior llibre de Carme Chaparro, No soy un Monstruo, on va haver d’afrontar el cas més difícil de la seva vida i que la va deixar emocionalment molt tocada.

El primer dia de feina, després d’una llarga baixa, és en un nou departament, amb un nou equip que no coneix i que s’ha de guanyar, i sota la pressió i estreta vigilància d’un Cap que l’odia, no pot començar millor: la investigació de l’assassinat d’una dona famosa i mediàtica de les revistes i programes del cor.

L’assassí no deixa rastre però sí missatges ocults que l’Ana haurà de saber llegir. Afortunadament, la nostra protagonista manté bons amics, dins i fora de la policia que l’ajuden a poder tornar a la feina i a encarar la investigació i els reptes que es van succeint. Trobarà també nous companys que confien en ella i que estan disposats a ajudar-la.

Quina relació tenen tots els morts entre sí? Què hi tenen a veure un polític, un presentador de televisió, un president d’un gran club de futbol, un important empresari i un cap de la casa reial? Per què sembla que l’assassí tingui algun tema personal i pendent amb ella?

Carme Chaparro aconsegueix tenir-te totalment desconcertada, sense saber com lligar cap dels esdeveniments que es van succeint fins pràcticament el final, on tot es descobrirà d’una manera sorprenent i on l’odi mostra tota la seva forma.

M’ha sorprès adonar-me que, ja encarant el final del llibre, tot passa en menys de 15 dies. La intensitat del relat, els detalls escènics, històrics, artístics, emocionals de cada situació i de cada personatge fan que no puguis parar de llegir i que necessitis saber-ne més. Fan que aquest relat sigui intens, profund, intel·ligent, minuciós. Perds la noció del temps.

Fins i tot se m’ha fet necessari i m’ha despertat les ganes de llegir l’anterior llibre de Carme Chaparro ja que La química de l’odi, tot i poder-se llegir de forma independentment, n’és una continuació. Sentia que m’estava perdent alguna cosa, que podria entendre molt millor el llibre, la trama i els personatges amb molta més profunditat si ho feia.

Molt recomanable. Fins i tot quan no tens predilecció pels thrillers i les novel·les policíaques!

Gràcies pel teu escrit, Xènia! Ens llegim aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols de La química de l’odi de la Carme Chaparro en pdf!

Títol: La química de l’odi
Autor: Carme Chaparro
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-664-2397-7
Preu: 19,90€

Share

NosaltresEntrevistem en Joan Calsina, autor de ‘La ciutat de Déu’

En Joan Calsina, que ha guanyat la Beca de Creació Literària Emili Teixidor presenta La ciutat de Déu, una novel·la històrica d’aquelles que passen fa molt de temps però que també tenen molta pinta de passar volant un cop entres al llibre! A veure què ens explica…

Joan Calsina respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

La ciutat de Déu és la història d’un viatge, el viatge que emprèn el frare franciscà Giovanni de Pian del Càrpine que, l’any 1245, és enviat a una missió diplomàtica als confins del món, a l’extrem orient. Giovanni és un home experimentat i intel·ligent, però el llarg trajecte que ha de recórrer el durà a descobrir coses que mai abans no hauria imaginat, a viure extraordinàries aventures, situacions fantàstiques i corprenedores, realitats del món que, malgrat la seva notable cultura, no podia haver previst. I, és clar, com qualsevol relat de viatges comme il faut, es tracta tant d’un viatge físic, en l’espai, com també interior i anímic. Al llarg del llibre miro de combinar el misteri i les aventures, que sens dubte són molt importants, amb una reflexió interna que resulti profunda, que es plantegi la condició humana a partir de tres eixos que, a parer meu, resulten d’una especial importància: el coneixement, l’amor i l’Esperança.

  • D’on va sortir La ciutat de Déu? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?

La gènesi de tot aquest procés va començar l’any 2012, arran d’uns estudis que vaig realitzar, un màster en edat mitjana de la UAB. Vaig centrar totes les investigacions d’aquell curs en una temàtica concreta: els relats de viatges dels clergues franciscans que, durant el segle XIII, havien viatjat a l’Imperi Mongol. Va ser llavors quan vaig descobrir el relat veritable de Giovanni de Pian del Càrpine, un breu escrit en llatí que em va semblar enormement evocador. Perquè, en efecte, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge del tot autèntic, que va existir en realitat. En l’escrit original, Giovanni hi explicava de manera força concisa el seu viatge a Mongòlia, les coses que hi havia vist i que havia après. És cert que aquell text llatí no tenia cap caràcter literari, que no tenia res a veure amb una composició de caràcter artístic. Però, en canvi, de seguida em vaig adonar que podia ser una font d’inspiració immillorable per una novel·la històrica.

  • Ens han explicat que és el teu debut en el món de la narrativa. No fa tant vas guanyar el XXII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, oi? Què t’ha portat cap a la novel·la?

Jo no diria que la poesia m’hagi portat a la novel·la. Tant un gènere com l’altre sempre han estat molt importants per a mi, ja des de petit, des que era un nen. Mai he deixat de llegir tant poesia com narrativa. I, de fet, quan vaig començar a plantejar-me seriosament el tema d’escriure, ja de més gran, vaig decantar-me d’entrada per la narrativa, i no seria fins una mica després que vindria la poesia. Però no crec que això tingui gaire importància. Són dues especialitats diferents, és cert, però tot és escriure, al capdavall. I, a mi, escriure m’apassiona. «Entre tu i jo, nosaltres», que és com s’anomena el meu recull de poemes, va sortir publicat abans per una qüestió de la conjuntura editorial, però aquest fet no es correspon al procés real de composició ni als meus interessos literaris.

  • També hem sabut que ets especialista en l’edat mitjana. És una època prou revisada per part de la novel·la en català, tot i els rics referents històrics que tenim a Catalunya?

Jo no em considero especialista en edat mitjana, tot i que agraeixo la vostra consideració. És cert que sempre m’ha interessat molt; és una època que he estudiat seriosament, he escrit alguns articles acadèmics, i he tingut l’oportunitat de fer recerca al costat de veritables especialistes, aquests sí, com el professor Óscar de la Cruz o Mn. Armand Puig, pels quals sento un gran respecte.
No sé si és una època prou revisada en la novel·la en català. En tot cas, es tracta sens dubte d’un període fascinant, ric, divers i complex, però, malauradament, encara molt desconegut per la majoria de gent. Bona part de novel·les d’inspiració medieval que es publiquen (i exceptuant honroses excepcions) plantegen una imatge molt estereotipada i imprecisa del període. Ara bé, no hem d’oblidar que la qüestió històrica és un aspecte relativament significatiu. En realitat, del que es tracta és d’escriure bé. És important, és clar, oferir una imatge rica i elaborada de l’època de què es parla, sens dubte. Però si el text no està ben escrit, si no ofereix una alta qualitat literària, tota la documentació que s’hagi dut a terme resultarà fútil, del tot irrellevant.

  • D’on surt el teu protagonista, el clergue franciscà Giovanni de Pian del Càrpine?

Tal com et comentava abans, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge històric completament real, un clergue franciscà que, l’any 1245, va ser enviat per part del papa Innocenci IV als confins d’orient per tal d’investigar la naturalesa del poble mongol. La seva història resulta tan fascinant que, ja d’entrada, em va semblar que era ideal per convertir-la en una novel·la. El meu llibre, La ciutat de Déu, dista molt dels fets històrics reals, com és lògic; al capdavall, es tracta de fer literatura, no d’escriure una biografia ni tampoc un assaig històric. Però tot i això, i encara que pugui semblar contradictori, és un llibre molt respectuós amb el fons real d’allò que s’hi explica, amb el caràcter dels personatges i l’essència de l’època, malgrat que la gran majoria de la trama i dels fets narrats siguin completament ficció.

No ho crec, no… la veritat és que La ciutat de Déu té molt poc a veure amb els autors que acabes de citar. És cert que aquest llibre és una novel·la històrica, i que té un component important de secret i de misteri (de fet, ja en els primers capítols s’explica que Giovanni ha de complir una estranya missió a Orient, la naturalesa de la qual resulta desconeguda). Però el meu estil, la meva manera d’escriure, és molt diferent dels autors esmentats. Quan un escriptor escriu, el seu estil ve determinat en bona part pel seu propi caràcter, per la seva personalitat, i, també, en gran manera, pels seu referents literaris, és a dir, per totes les lectures que ha realitzat al llarg dels anys. No és que m’hi vulgui comparar, però jo em sento molt més proper a autors com Edgar Poe, Jack London, Hermann Hesse o Marguerite Yourcenar, per citar uns pocs noms. Després de tot, aquests són alguns dels autors que realment m’han marcat com a lector i com a escriptor.

  • Quins són els teus escriptors preferits en català?

N’hi ha molts! Com a novel·listes podria citar a Pere Rovira o Emili Teixidor; com a poetes, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres o Josep Maria de Sagarra, per dir-ne alguns. Però me’n deixo moltíssims…

  • Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

M’agradaria dir-te dos noms que he descobert fa relativament poc, i que, si bé no et diria que siguin els meus escriptors preferits, m’interessen especialment. En novel·la, l’Ernesto Sábato. En poesia, en Vicente Gallego.

  • Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

Abans ja te n’he avançat algun. La llista seria molt llarga, però per no estendre’m en excés, et diré alguns dels noms que, des del meu punt de vista, més m’han influït a l’hora d’escriure La ciutat de Déu: Edgar Poe, Hermann Hesse, Jack London, Charles Baudelaire, Dante Alighieri, Joseph Conrad i Ernest Hemingway.

  • Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

«Maca és la joventut», de Hermann Hesse. Es tracta d’un compendi de tres relats força breus, però d’una qualitat literària i poètica extraordinària.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Si hagués de recomanar una novel·la d’un autor actual, diria sens dubte «Les guerres del pare», de Pere Rovira. És una novel·la molt especial, d’un marcat caràcter autobiogràfic, però d’un saber literari i vivencial impressionant. També recomanaria, del mateix autor, el dietari titulat «La finestra de Vermeer», una lectura trepidant i d’una lucidesa inaudita. A parer meu, Rovira és un dels màxims referents de la literatura catalana actual.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

Suposo que et refereixes a un autor espanyol. Fa un moment he parlat d’un llibre de relats («Maca és la joventut»), d’una novel·la («Les guerres del pare») i d’un dietari («La finestra de Vermeer»). Si m’ho permets, et recomanaré un recull de poemes que em sembla especialment brillant: «Santa deriva», de Vicente Gallego.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Voldria recomanar-vos un clàssic modern que, d’alguna manera, també té molt a veure amb La ciutat de Déu (segur que si us llegiu el llibre entendreu perquè ho dic): es tracta d’«El cor de les tenebres», de Joseph Conrad.

  • I ara, quin projecte tens entre mans?

Ara mateix estic del tot centrat a acabar la meva tesi doctoral, que, si no passa res, dipositaré després de l’estiu. És una feina molt absorbent, i gairebé no em deixa temps per a res més. La meva tesi tracta de poesia contemporània, de manera que també té un vessant molt literari. De totes maneres, ja friso per acabar-la i començar un nou llibre. Ja fa temps que tot d’idees em ronden pel cap i necessito imperiosament començar a materialitzar-les!

Gràcies, Joan Calsina per fer-nos un forat dins del teu treball de tesi per donar-nos més detalls de La ciutat de Déu. Et desitgem tota la sort del món amb la tesi i el llibre!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La ciutat de Déu, de Joan Calsina.

Títol: La Ciutat de Déu
Autor: Miquel Fañanàs
Beca a la Creació Literària Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 19,50€

Share

NosaltresEntrevistem en Miquel Fañanàs, autor de ‘Susqueda’

En Miquel Fañanàs és un autor que escriu uns llibres d’aquells que, si t’atreveixes a entrar-hi, de forma inexplicable i meravellosa, no en pots sortir perquè t’atrapen! I no et deixen anar!

És per això que quan ens ha sortit l’oportunitat de fer-li unes quantes preguntes sobre el seu nou llibre, Susqueda, ens hi hem posat ràpidament!

Miquel Fañanàs respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

Susqueda. Crònica d’una catàstrofe és una novel·la que planteja la hipòtesi del trencament de la presa de Susqueda com a conseqüència d’un moviment sísmic que s’ha produït prop del poble d’Amer, una zona justament procliu a fenòmens d’aquesta naturalesa i detalla dia a dia tot el procés de la catàstrofe.

  • Hem sabut que aquest nou llibre, Susqueda, té com a origen un relat breu que va guanyar el Premi Just M. Casero i que va atemorir la gent de la conca del Ter quan es va emetre per ràdio… Com va anar, això?

Efectivament, el 21 d’abril de 1983 Ràdio Girona de la Cadena SER va fer un programa sobre el llibre que s’acabava de publicar amb el relat curt “Susqueda” que havia quedat finalista del Premi Literari Just M. Casero, amb una entrevista a l’autor de la novel·la i es varen llegir fragments mentre el tècnic de so posava efectes especials d’aigua caient. Molta gent es va creure que anava de debò i que Susqueda havia caigut i, per tant, va fugir muntanya amunt cames ajudeu-me. Cal tenir present que des de la seva construcció Susqueda sempre ha estat motiu de polèmica i de preocupació a la societat gironina.

  • Què vas sentir, en viure aquest ‘Moment H.G. Welles’ a l’estil de La guerra dels mons?

El policia nacional que va venir a aturar el programa va dir que allò era una repetició casolana del programa d’Orson Welles però que seria millor deixar-ho córrer ja que els era molt difícil convèncer la gent que fugia aterrida que tot plegat era una lectura radiofònica d’un relat de ficció!

  • Quan vas decidir reprendre la idea d’aquella novel·la curta per convertir-la en el Susqueda que tenim entre mans i per què?

La del 83 era un relat curt i sempre he pensat que el tema mereixeria una novel·la amb cara i ulls. És el que he fet ara. I ho he fet coincidint amb el 50è aniversari del cobriment d’aigua de la presa, per al qual estranyament no es va fer inauguració oficial.

  • Després del crim del pantà de Susqueda, vas haver de replantejar alguna qüestió de la novel·la? T’ho vas plantejar en algun moment, incloure-hi alguna cosa en el teu nou text?

Si, el crim del pantà em va obligar a refer un text que ja tenia escrit. Vaig introduir-hi una nova hipòtesi d’investigació. Atesa la seva repercussió, no podia ignorar aquest tema.

  • El teu protagonista, l’Oriol Rovira, és un periodista mig retirat i en crisi. Tal com estan les coses, creus que si el que expliques al llibre fos real, la gent faria cas d’algú com ell? Últimament el periodisme viu uns temps de crisi de credibilitat… Si això passés de veritat, la gent de la conca del Ter faria cas d’algú com l’Oriol?

Efectivament, la participació del periodista Oriol Rovira és també una mica de ficció, però d’alguna manera he volgut introduir l’evidència que en un cas com aquest serien molt importants les eines de les xarxes socials i la seva immediatesa, la transmissió d’informació a través de les eines electròniques, afegides a les habituals de televisió i ràdio.

  • Quins són els teus escriptors preferits en català?

Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Josep Pla, Montserrat Roig i Marti Gironell.

  • Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

Javier Cercas, Jorge Semprún, Eduardo Mendoza.

  • Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

John le Carré, Primo Levi, Graham Green.

  • Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

Vengo del crematorio de Auschwitz, de Henryk Mandelbaum.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Josafat, de Prudenci Bertrana.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

Patria, de Fernando Aramburu.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Solo en Berlín, de Hans Fallada.

  • I ara, quin projecte tens entre mans?

Ara mateix la promoció d’aquesta novel·la, Susqueda. Quan acabi la promoció pensaré en un nou projecte, segurament vinculat també amb la professió del periodisme i la credibilitat en temps de crisi.

•    Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Miquel!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Susqueda, de Miquel Fañanàs.

Títol: Susqueda
Autor: Miquel Fañanàs
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 19,50€

Share

En Joan Todó ens explica el seu llibre ‘Guia sentimental del Delta de l’Ebre’

Va ser veure el tuit on es feia ressò del seu llibre i ens vam dir: “a aquest li hem de tirar la canya…”. I un cop la canya tirada, més que al riu Ebre, a l’autor, vam rebre un text fabulós el Joan Todó explicant la seva pròpia obra.

No sempre és fàcil tenir accés a aquesta mena d’escrits: qui escriu, escrivint sobre el seu escrit. Intentarem repetir-ho sempre que s’hi prestin tan bé com en Joan Todó!

Aquí el teniu explicant el seu llibre Guia sentimental del Delta de l’Ebre:

Primer que res, hi havia un títol: Guia sentimental del Delta de l’Ebre. O, més ben dit, un concepte, la “guia sentimental”. Que es concretés en el Delta va ser pràcticament un malentès: l’editor em parlava del Delta, jo pensava en el Delta, i no va ser fins que ja havia començat que ens vam adonar que quan ell deia “Delta” no volia dir “Delta”, sinó que pensava en “Terres de l’Ebre”, totes elles. És a dir, en un territori tan vast que donaria per a tres o quatre guies. I vam romandre, doncs, al Delta, mirant de descobrir què podia ser una “guia sentimental”, aquest concepte dual. Per una banda, la “guia”: una indicació clara, precisa, de què havia de ser el llibre, per a què havia de servir, de quina manera trencar el gel de la pàgina en blanc. I per l’altra “sentimental”: una invitació a dissoldre la claredat i la precisió, a sabotejar la utilitat pràctica, a perdre’s. Ja el propi malentès inicial donava una indicació per extraviar-se: jo no sóc del Delta, no he nascut ni he viscut allà, no parlo com ells ni sé moltes coses de les que ells coneixen. No hi tinc una relació ingènua, sinó sentimental: no sóc natura, sinó un nostàlgic de la natura perduda.

Era tot plegat tan temptador! Anar pels camins els vespres blaus d’estiu, petjant l’herba menuda, descobrir racons que no coneixia, parlar amb gent d’allà. Fer un llibre al ras, a peu d’obra, on entrés tota la llum, i la terra incerta dels arrossars, i els vols de flamencs i la solitud de les tores. Tenir una excusa per poder arribar fins on no havia pogut arribar: a l’illa de Buda, a la punta de la Punta de la Banya, als miratges del Fangar. Fornir-me un motiu per anar, amb quaranta anys!, a festivals de techno, per voltar urbanitzacions abandonades, per recordar concerts de Za! i acudits sobre Demis Roussos.

Com sempre, el projecte inicial d’un llibre, el llibre somniat, acaba sent alhora contradit i confirmat per la realitat, pels límits personals: jo no sóc periodista, ni tinc gaire do de gents, tampoc tinc fusta d’excursionista. M’he caminat gairebé tot el Delta, malgrat tot; he parlat amb força gent, tot i amb la recança que hauria pogut parlar amb molta més, que hauria pogut treure’ls molt més suc, que tot de secrets han quedat allà. Al final la realitat sempre és més grisa, més avorrida, més funcionarial, cosa que, entre altres coses, permet que el somni segueixi sent somni: bona part d’aquest llibre, com tots, s’ha escrit més aviat a base de colzes, de llegir i estudiar, de reescriure una vegada i una altra, de descartar paraules, cops d’efecte, recursos retòrics.

Al final, en queda una mena de novel·la sense argument, una llenca de text on he tingut la llibertat d’explicar el Delta no tal com és sinó tal com jo el veig, de jugar amb les paraules a lloure, de divertir-me buscant-ne combinacions insòlites, de barrejar les poques habilitats que encara pugui tenir com a poeta amb les poques capacitats que hagi adquirit com a narrador, un llibre on el protagonista podria ser el llenguatge. No en va és un diccionari.

Moltíssimes gràcies, Joan! Esperem veure’t sovint al Nosaltresllegim, sigui en forma d’autor de llibres o d’escrits. A reveure!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la Guia sentimental del Delta de l’Ebre de Joan Todó.

Títol: Guia sentimental del Delta de l’Ebre
Autor: Joan Todó
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9809-426-8
Preu: 17,50€

Share

Operació urnes, de Laia Vicens i Xavi Tedó

En Joan Maria Morros torna al Nosaltresllegim per ressenyar-nos un dels llibres estrella d’enguany: Operació urnes, de la Laia Vicens i en Xavi Tedó.

Aquí teniu l’escrit del Joan Maria!

La rapidesa amb què va avui la informació fa que moltes vegades no tinguis temps d’entrar a fons a les notícies. Tot és vell al cap de pocs minuts. Per això es fa interessant i necessari fer una pausa i repassar o aprofundir temes. I Operació urnes, de Laia Vicens i Xavi Tedó, ho fa. És un exercici periodístic que recull l’organització del referèndum de l’1 d’octubre com si fos un reportatge. Si poguéssim llegir amb els ulls tancats, estaríem davant d’un documental de gran format que passa pels escenaris i protagonistes anònims que van fer possible el referèndum.

Com aquest:

La primera furgoneta que ha enfilat el camí cap a casa s’atura a Sant Hipòlit de Voltregà per esperar els altres voluntaris. Les urnes que van baixant la resta d’expedicionaris les lliuren a ell, que les carrega al vehicle i les porta a un magatzem provisional. Ara només ell, l’Aleix i el Joan saben on són.

Després d’entrevistes a algunes de les persones que, de forma piramidal es van encarregar del dia 1, i amb els noms degudament canviats, s’ha fet un relat ràpid, precís i captivador. I sabem a través d’ells que les urnes van venir de la Xina, es van estar a França i des d’allà es van repartir pel territori. Amagades als llocs més inversemblants que us pugueu imaginar. I tot envoltat del major del secretisme, com si ens trobéssim en plena guerra freda, a la resistència, a la clandestinitat. Tot això ho expliquen de manera molt atractiva, que t’enganxa perquè vols anar desgranant com va funcionar tot aquest operatiu.

La història és ben sabuda per tothom. Però això no fa menys interessant el llibre. Al contrari. Són poques les persones que han conegut de primera mà què va passar, com es va organitzar, quanta gent hi havia darrere de la història del referèndum. I les tenim en aquest llibre. Vicens i Tedó tramen una narració a través de la qual cada engranatge de l’organització de l’1-O té la seva importància. Els testimonis que reben en primera persona ens descobreixen com alguns d’aquests protagonistes no van explicar ni a la seva parella que tenien una urna a casa o al cotxe. I ens fem còmplices del seu neguit. Ens expliquem com van fer desplaçaments en què sospitaven que qualsevol que els mirés se’ls tiraria a sobre perquè els havien descobert. I ens posem a la seva pell. I tot explicat en un muntatge ràpid de capítols que t’enganxa. Un boníssim exercici periodístic; un llibre per saber una mica més com és la gent d’aquest país.

Gràcies pel teu escrit, Joan Maria!

Títol: Operació urnes
Autor: Xavier Tedó Gratacós | Laia Vicens Estaran
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 15,90€

Share

NosaltresEntrevistem en Josep Piera, autor de ‘El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai’

Després del Victor Jurado, en Jaume Funes i la Tània Juste, Nosaltresentrevistem un autor amb el rebost ple de coses interessants i un llibre d’assaig i cuina acabat de sortir del forn i que ens respon les preguntes del nostre qüestionari daurat.

En Josep Piera, escriptor i gastrònom valencià acaba de publicar El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai, un llibre on hi trobarem un munt de respostes sobre la paella… però també preguntes que potser encara no ens havíem formulat.

Josep Piera respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Què es trobarà el lector quan obri les pàgines d’El llibre daurat?

Es trobarà una història d’històries pròximes i llunyanes: la història interminable de l’arròs i de la paella. Ja ho diu clarament el subtítol.

  • És cert. El subtítol del teu nou llibre parla d’una “història de la paella com no s’ha contat mai”. Què és el més important que calia explicar sobre aquest plat i aquesta tradició culinària?

Tot. La història de la paella no s’havia contat mai des dels seus orígens fins a l’actualitat mateixa. El més important? Com és que un menjar nascut a les marjals de València es converteix en una icona universal.

  • Vostè diu que aquest llibre li va demanar Joan Perucho fa molts anys. Per què fins ara no s’ha decidit a escriure’l?

Així va ser: mentre menjàvem una paella a València. Abans, jo només en sabia les històries familiars. Durant dècades he anat recollint informacions, bibliografia, coneixements, i he tardat set anys en escriure’l tal com el lector el llegeix. Com he dit és una llarga història… interminable.

  • En quin moment i en quines circumstàncies es crea la paella? Què va fer-ho possible?

Si al lector li ve de gust de llegir El llibre daurat trobarà les respostes. Fins i tot a preguntes que no s’havia fet mai.

  • De paelles, en trobem cada dijous a molts menús, però tot el que s’hi serveix són paelles? Què fa que una paella sigui una paella de veritat?

Si qui la menja en queda content, convençut i satisfet, sí, per suposat. El seu paladar li ho dirà en aquell moment. El més important en una paella valenciana és que l’arròs quede “al punt”. És a dir: amb els grans cuits, eixuts, solts, sencers i saborosos.

  • Com s’està rebent aquest llibre entre els lectors valencians?

Em diuen que bé. I és natural, perquè conta la seua història i, a més, està escrit en la llengua de la paella; o millor, en la llengua amb què s’inventa la paella.

  • Què li diuen els primers lectors? I els llibreters? I els amics cuiners?

Uns em fan comentaris divertits, uns altres se’n sorprenen o em somriuen.

  • Quina és i quina ha estat la relació del món de la cultura amb la paella?

Intensa, llarga, i admirable, quan no complicada. De la paella, se n’ha escrit moltíssim, arreu del món. Per això, potser, no se n’havia escrit mai la història.

  • De quina manera la política s’ha interessat per la paella?

Hi ha qui diu que al voltant d’una paella s’han fet pactes i contubernis, i hi ha hagut controvèrsies, també. D’això també se’n parla, al llibre. I prou.

  • La paella és de dretes o d’esquerres?

La paella és un plat de temporada, i canvia d’ingredients. Per a uns és un “convit democràtic”, per a uns altres un “menjar republicà”, per a uns altres una “metàfora franquista”… Com que a tots els agrada, tots n’han fet i en fan un símbol real i compartible.

  • Quins són els seus escriptors preferits en català? I en altres idiomes?

Sobre el tema arrosser o culinari, l’esmentat Joan Perucho, però també Josep Pla, Joan Fuster i Manolo Vázquez Montalbán. Pel que respecta a la manera de tractar un motiu natural per a contar una història cultural, pense en l’italià Claudio Magris i en el croat Predrag Matvejević.

  • Quin és l’últim llibre que l’ha emocionat?

Si parlem de narrativa catalana diré que m’ha emocionat Els homes i els dies de David Vilaseca. Si parlem de poesia, en tinc uns quants, com La netedat, de Sebastià Alzamora, Era, de Jaume C. Pons-Alorda, i Quan els grans arbres cauen, d’Àngels Gregori, que tinc molt recents. I si parlem de clàssics, Ausiàs March i Joan Vinyoli són els que sovint rellegesc.

  • I una pregunta que no fem mai però que aquí pertoca: què hem de tenir en compte per menjar una paella “com Déu mana”?

Que la paella valenciana és un plat de festa i que fa festa. Que és un menjar feliç per a passar un moment feliç… en família, entre amics, amb bona companyia, com a celebració.

  • Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Josep!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de El llibre daurat, de Josep Piera

Títol: El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai
Autor: Josep Piera
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-9809-418-3
Preu: 19€

Share

NosaltresEntrevistem la Tània Juste, autora de ‘Passatge a un nou món’

Després del Victor Jurado i en Jaume Funes, fem el nostre primer NosaltresEntrevistem a una autora! La Tània Juste, una escriptora que ja hem ressenyat -i s’ha ressenyat a sí mateixa- al Nosaltresllegim amb anterioritat, torna a les llibreries amb un llibre publicat per Columna anomenat Passatge a un nou món.

Com que volem conèixer la informació de primera mà, li hem enviat unes preguntes per conèixer una mica més el seu llibre i saber més d’ella com a escriptor i lectora.

Tània Juste respon el test del NosaltresEntrevistem.

•    Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

És l’any 1918 i el foc de la primera guerra mundial s’ha aturat mentre les grans potències negocien la pau. Un gran transatlàntic surt del port de Barcelona amb destinació Rio de la Plata, Buenos Aires i en el seu interior hi viatgen tot un seguit de personatges d’origen i condició molt diversos. El personatge central és la Berta Casals, una catalano-francesa que s’embarca cap al nou món disposada a casar-se amb un ric oveller de la Patagònia a qui gairebé no coneix. En la travessia farà molta amistat amb una altra noia, d’origen rus, i també hi trobarà un vell amic de la infància. Un vaixell farcit de somnis i una travessia on res està del tot escrit.

•    Si hem de situar als nostres lectors, on hem de posar aquest ‘Passatge al nou món’? En la novel·la històrica que escriuen María Dueñas, Care Santos o Luz Gabás?

Cada novel·lista té el seu propi món narratiu, el seu to, la seva manera d’explicar una ficció dins un context històric i per tant se’m fa molt difícil situar “Passatge al nou món” dins un d’aquests universos concrets. Podríem dir que hi trobarem complicitats amb tots tres, i també amb totes les lectures dels clàssics que han fet de l’escriptura la meva vida.

•    La teva novel·la està situada fa 100 anys, en un viatge per mar a Buenos Aires. Què és el que ens fascina -i us fascina als autors- tant d’aquesta època d’inicis de segle XX?

Jo concebo cada principi de segle com un nou full en blanc, i encara més el segle XX, ja que la humanitat deixa enrere el món antic per entrar de ple en la modernitat. És un estat psicològic molt potent, hi ha la consciència individual i col·lectiva de començar de nou, de la reinvenció a tots nivells. Artísticament està demostrat que és un moment decisiu, i també ho és en la ciència, en la política, en la filosofia, en la moda, en la vida quotidiana en general. No és estrany, així doncs, que alguns autors ens hi sentim cridats tot sovint.

•    Ens expliquen que la protagonista, la Berta Casals, té un destí -Don Julio Mitchell- i dos acompanyants en el seu viatge, l’Abel i la Irina. Ens pots donar més detalls d’ells?

Caldrà anar-los descobrint poc a poc, amb la lenta cadència dels dies de navegació, però podria avançar que la Berta és en aparença una noia com tantes altres de la seva edat, excepte pel fet extraordinari que ha decidit creuar el vast oceà per casar-se amb un desconegut. L’Abel és un amic d’infantesa que retroba per casualitat al vaixell i que li recordarà aspectes d’ella que potser havia oblidat. La Irina, ai…, qui li anava a dir a aquesta filla d’una cèlebre ballarina russa que trobaria una amiga com la Berta a bord! Una travessia que els canviarà la vida i que la Berta explicarà a la seva néta escriptora gairebé set dècades després.

•    D’on va sortir aquest ‘Passatge al nou món’? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?

Va sorgir arran d’un viatge a l’Argentina i de tot un seguit de preguntes i reflexions que em van anar sorgint. Em van atrapar les infinites històries dels europeus que hi van anar a viure, que van voler començar una nova vida en un lloc tan llunyà i desconegut. Els seus motius, les seves pors i els seus anhels van anar impregnant la meva ànima i poc a poc van anar agafant vida els personatges de la meva novel·la i la seva història particular.

•    Tens alguna època, algun moment, algun lloc, alguna situació que creus que mereix una novel·la però que encara no l’has poguda explicar en una novel·la? Tens previst fer-ho aviat?

Tinc llibretes senceres amb noves idees que algun dia voldria novel·lar! Quan acabo d’escriure un llibre –més aviat quan finalment el deixo anar a córrer món–, comença la dolorosa sensació de pèrdua que provo d’apaivagar ràpidament començant un nou projecte. Normalment viatjo a qualsevol dècada de la primera meitat del segle XX, que considero d’un gran interès històric, literari i artístic i font inesgotable d’inspiració i de reflexió.

•    Quins són els teus escriptors preferits en català?

Més que d’autors sóc de llibres, tot i que sempre hi ha hagut unes lectures constants que m’han fet una mica més escriptora, com ara les obres de Mercè Rodoreda, Víctor Català o Cèlia Suñol, i també lectures més contemporànies com Jaume Cabré, Monika Zgustova… només per citar-ne alguns. M’agrada llegir tot el que puc sobre els autors i autores de la meva generació i he fet bones descobertes.

•    Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

Els primers que em van atrapar de joveneta van ser els de la generació del 98, potser per aquell sabor fi de segle que em va arribar a l’ànima. El teatre i la poesia de Lorca sempre m’han acompanyat, no me’n perdo cap posada en escena que, per cert, en els últims anys han estat superbes. De lectures actuals en faig moltes i molt diverses, des d’una novel·la històrica d’Almudena Grandes, passant pel més recent d’Espido Freire, fins a alguna novel·la negra de la Dolores Redondo reservada per a les vacances.

•    Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

No acabaria mai la llista! Llegeixo molts autors estrangers. En primer lloc, hi ha els clàssics que sempre m’han acompanyat i que continuo llegint compulsivament. Tinc sempre a mà les novel·les de Dickens, Thomas Mann, Zweig o qualsevol d’Irène Némirovski. Estic sempre atenta a les noves edicions i en la meva biblioteca conviu sovint un mateix títol en l’exemplar vell –de la meva àvia– i el nou. També els diaris de l’Anaïs Nin són sempre a prop meu, perquè allà hi resideix una part de la meva memòria familiar, i perquè a través d’ella trobo tot sovint reflexions, anhels i una passió per la vida que comparteixo.

•    Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

El més recent que he llegit, i que m’ha agradat molt, és “Un debut en la vida”, d’Anita Brookner.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Vaig tornar a llegir “El temps de les cireres” de Montserrat Roig en l’acurada edició commemorativa que va fer 62 i encara la vaig gaudir més que de joveneta, perquè ara els 70 són part de la meva història.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

L’últim que he llegit d’Espido Freire, “Llamadme Alejandra”, amb el qual he conegut més de prop la controvertida figura de l’última tsarina i el seu moment històric.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

“Tu no ets una mare com les altres”, de l’autora alemanya Angelika Schrobsdorff, tot un descobriment. La vida de la seva mare no pot deixar indiferent a ningú.

•    I ara, quin projecte tens entre mans?

Una nova història s’obre pas en el meu cap, de moment en un estat molt germinal com per començar-ne a parlar, tot i que puc avançar que em farà viatjar, en el proper any, altre cop cap enrere.

•    Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Tània!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Passatge a un nou món, de Tània Juste

Títol: Passatge a un nou món
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 20€

Share

NosaltresEntrevistem en Jaume Funes, autor de ‘Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito’

En Jaume Funes acaba de publicar el llibre Estima’m quan menys ho mereixi … perquè és quan més ho necessito. Una guia per a pares i mares d’adolescents. Amb el títol ja s’explica bastant el “de què va” però no del tot com funciona el llibre. Això és un llibre que esdevé recorregut de tota la carrera professional de Jaume Funes, que des de fa més de 35 anys que escriu llibres sobre els adolescents, les seves preocupacions, els seus comportaments i… com funcionen?

Com que volem conèixer la informació de primera mà sobre el llibre i l’autor, li hem enviat unes preguntes per conèixer una mica més el seu llibre i també el seu autor (i lector!).

Jaume Funes respon el test del NosaltresEntrevistem.

Aquí el teniu:

•    Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?
És una proposta per aconseguir mirar-se els nois i les noies adolescents com a personatges que experimenten, assagen per ser, volen ser feliços i aspiren a tenir unes altres relacions amb els seus adults, que mai els consideren prou madurs.
Un llibre que resumeix quatre llargues dècades del meu aprenentatge entre adolescents.

•    El títol és força significatiu de com enfocar la lectura del llibre però també sembla una frase que tots els adolescents podrien haver dit, i no només els d’ara. És així?

Si. És una frase que sent (no sempre arriba a dir) qualsevol persona quan està en mig d’un cert caos vital, en què vol orientar-se sola però no en soledat, que desitja ser interpretada per allò que intenta i no per allò que fa, estimada pels que fereix malgrat que els estima.

•    Què és el que més ha canviat en els adolescents, pares i professors en aquests últims vint anys?

De canvis n’hi ha hagut molts. Però potser els de més impacte en la necessitat d’acomodar les regles educatives són els que tenen a veure amb la societat digital i la comunicació en xarxa. No queda més remei que construir ascendència educativa sobre una base d’influències múltiples. Tot pot ser trobat, contrastat i discutit menys el descobriment de l’interès i la preocupació personalitzats de qui vol que sàpigues, que descobreixis les altres persones i esdevinguis tu mateix una persona raonablement feliç.

•    Si pares i professors d’adolescents han d’estimar quan menys s’ho mereix l’adolescent, hi ha regles bàsiques per “estimar bé” un adolescent?

Qualsevol manual d’autoajuda seria una estafa. Però si que al llibre hi resumeixo un conjunt de criteris, regles, formes d’actuar per intentar fer-ho tan bé com sigui possible, sense oblidar la diversitat adolescent i la nostra canviant i complicada vida adulta.
De fons hi ha tot el debat de com acompanyem, si més no durant quatre canviants anys de la seva vida. Tot té a veure amb la disponibilitat (sempre fora d’horari), la flexibilitat (sempre hi ha alguna raó), l’interès obert pel conjunt de la seva vida (no tan sols pels suposat problemes), l’adquisició de tones de paciència, no deixar de confiar (malgrat que ho posin difícil).
Tan sols eduquem malament quan no som capaços de reconèixer que també ens equivoquem, perquè som éssers humans i ens treuen de polleguera.

•    Una de les grans preocupacions dels pares dels adolescents d’ara és la seva relació amb la tecnologia, internet i les xarxes socials. Alguna idea fonamental que no podem perdre mai de vista, en aquest sentit?

Doncs que no es tracta de simples tecnologies, més o menys útils o perilloses, per educar, sinó de formes d’accés a la informació, de comprensió del món i de relació amb els altres que han canviat les intel·ligències, les identitats, les formes d’aprendre i les formes de conviure. I és en aquest context on no podem deixar sols els adolescents.

•    Quin és el pitjor mal que viuen els adolescents d’ara i quina és la seva major fortalesa?

Probablement les pressions del mercat, la conformació de la seva manera de ser a partir d’un domini total del mercat sobre les seves vides. Alhora, també són generacions que poden tenir molta més informació, que no estan sotmeses a dogmes, que no estan obligades a seguir tradicions, que poden crear, divulgar i expressar-se molt més.

•    Quins són els teus escriptors preferits en català i en castellà?

No tinc escriptors preferits en cap llengua i llegeixo tant com puc en català, castellà i, menys, en francès. Sovint, traduccions en un d’aquests idiomes. Estimo llibres que vaig descobrint i que, després, seran substituïts per uns altres. Llegeixo bàsicament en digital, i mirar el meu lector d’ebooks significa reconstruir el meu relat lector. Llegeixo literatura i assaig.

Obres relativament recents que es troben a la memòria digital anotades i m’han agradat:

Isabel Allende: El amante japonés
Philippe Meirieu: Éduquer après les attentats
Nadeem Aslam: El jardín de un hombre ciego
Anthony Pagden: La Ilustración
Angelika Schrobsdorff: Tu no ets una mare com les altres
Jaume Cabré: Jo confesso
Patrick Modiano: L’herba de les nits
Joël Dicker: El libro de los Baltimore
Donna Tartt: El jilguero

•    Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

Patria, de Fernando Aramburu.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Desig de xocolata, de Care Santos.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

La úlima noche en Tremore Beach, de Mikel Santiago.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Los peces no cierran los ojos, d’Erri De Luca.

•    I ara, quin projecte tens entre mans?

M’he promès no escriure més llibres d’adolescents (no més articles) però no deixar d’escriure. Tinc dos compromisos editorials. Per a Eumo estic escrivint una cosa similar a “Les preguntes inevitables que s’ha de fer tot mestre”, una proposta sobre els interrogants i la recerca de respostes del que significa educar avui. Per a Rosa Sensat he d’escriure, abans d’acabar l’any, un text per a la seva col·lecció Testimonis. Serà, més o menys, així: “Grans temes amb els quals he compartit la vida. Preguntes, respostes i experiències d’una vida en bona companyia educativa”.

Ara, però, intento pintar. Al setembre faré la meva primera exposició: Llums per mirar el món.

•    Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Jaume!

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito, de Jaume Funes.

Títol: Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito
Autor: Jaume Funes
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 17,90€

Share

Sebastià Alzamora ens escriu «Algunes notes sobre l’escriptura de ‘La netedat’»

Ens el vam trobar a la Rambla Catalunya la tarda de la Diada de Sant Jordi. Estava flanquejat per escriptores d’èxit i acompanyat per un altre escriptor que no passa per ser “fàcil” com és en Vicenç Pagès. I resulta que després de fer-li un parell de fotos -a ell i a en Pagès- li vam dir allò de

“Si ens el vols explicar al Nosaltresllegim, portes obertes!”

I dit i fet! Sebastià Alzamora ens ofereix Algunes notes sobre l’escriptura de ‘La netedat’, el seu últim llibre de poesia. – Aquí el teniu!

Vaig escriure els primers poemes que acabarien formant part de La netedat l’any 2012, després de tres anys en què havia publicat dues novel·les, Miracle a Llucmajor i Crim de sang, però no havia escrit cap poema que em semblés digne de ser tingut en compte (en poesia, havia publicat el llibre La part visible l’any 2009). Aquests primers poemes varen ser els que ara es poden trobar a La netedat amb els títols “Un poema indecent” i “Un poema més presentable”. També són d’aquesta primera tongada “Els erudits” (l’única peça d’una sèrie de versions de Yeats que vaig trobar publicable) i una primera versió d’“Intent fallit”, un poema de només tres versos que va tardar, tanmateix, alguns anys a arribar a la seva versió definitiva. Aleshores ja estava malalt d’alcoholisme, tot i que aleshores jo no ho sabia o, més ben dit, no volia saber-ho. No em vaig posar en tractament fins al juny de 2016, després de més tres anys de caiguda personal en picat.

Durant aquests anys, tot i així, vaig seguir escrivint poemes, tret de l’interval que va abastar la segona meitat del 2015 i la primera del 2016, en què escriure se’m va fer extremadament difícil perquè l’alcohol m’havia atacat la vista fins a reduir la meva visió a un trenta per cent escàs. Després de la desintoxicació i en iniciar la rehabilitació (no són la mateixa cosa), vaig reprendre l’escriptura del llibre. En algun moment dels anys anteriors ja havia decidit que el títol seria el que és, de manera que vaig fer una tria dels poemes que tenia escrits, prescindint d’aquells que, al meu parer, no s’adeien amb la idea de la netedat, que a més de títol, se m’imposava com a fil conductor del llibre. Del poema llarg i homònim que ara tanca el conjunt ja n’existia una primera versió que es corresponia aproximadament amb la meitat del que ha acabat essent la versió final. En els mesos següents, vaig escriure aquesta versió definitiva del poema extens, a més d’un grapat de nous poemes breus que han acabat completant les diferents seccions del llibre (especialment les “Marines”, de les quals, en aquell moment, només n’existia la primera). També vaig publicar un article als diaris Ara i Ara Balears, en què donava a conèixer el meu alcoholisme. Vaig pensar que fer-ho podia ser útil per a la meva recuperació, i tenia a més l’esperança que també pogués fer algun servei a altres persones que es trobessin en aquesta situació. Em satisfà molt poder dir que va ser així, en els dos aspectes.

Després va entrar en la història del llibre el dibuixant Julio César Pérez, bon amic meu i no obstant això artista magnífic, que amb els seus dibuixos plens de força i bellesa va donar al llibre la fesomia que ara poden conèixer els lectors. Mentrestant, jo em trobo ara en la fase final de la meva rehabilitació, que, segons els paràmetres mèdicament establerts, dura dos anys. Escric ara aquestes notes perquè, quan se’m pregunta sobre La netedat, l’alcohol acostuma a sobrevolar la conversa de forma explícita o insinuada, com per altra banda és lògic i comprensible. Acostumo a dir, perquè és cert, que aquest no és un llibre sobre l’alcoholisme, ni sobre com recuperar-se’n. No és aquest el tema, ni ho pretén. Del que tracta el llibre és d’una caiguda en solitari dins un pou de brutícia, i de la necessitat de sortir-ne per tornar a sentir-se net, per respirar de bell nou aire no pudent ni contaminat. Crec que tots podem arribar a sentir-nos així en algun moment de la nostra vida, a causa d’una experiència o una altra. I allò a què aspiren aquests poemes és a ser dignes de fer companyia a la persona que els llegeixi, també quan això li succeeixi.

– Sebastià Alzamora

Gràcies, Sebastià, per obrir-nos una mica més les portes de La netedat.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf de La netedat de Sebastià Alzamora.

Títol: La netedat
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-696-1
PVP: 15€

Share