Estem d’enhorabona. L’editorial Glénat ha editat en còmic el clàssic de la literatura catalana Terra baixa, i ho ha fet en format d’alta qualitat. Una llaminera porta d’accés a l’obra del poeta i dramaturg Àngel Guimerà. L’adaptació de la famosa peça teatral neix de la col·laboració entre Glénat, TV3 i Fausto Producciones, que han fet coincidir l’estrena del film a la petita pantalla amb l’aparició del còmic.

Hernán Migoya i el dibuixant Quim Bou han estat els encarregats de traslladar l’obra teatral al llenguatge de les vinyetes, i ho han aconseguit aportant una mirada moderna i cinematogràfica que treu la pols a la prestatgeria dels clàssics. Ens trobem davant d’un còmic amb identitat pròpia, fet amb delicadesa i afecte, que enriqueix una de les obres més populars d’Àngel Guimerà.

Pel que fa als dibuixos de Quim Bou, són tan expressius i estan tan ben dibuixats que produeixen veritable plaer visual. No és habitual trobar vinyetes que reflecteixin tota l’energia i bellesa dels paisatges rurals d’aquesta “terra nostra”. La seva potència cromàtica és embriagadora.

Sobre el guió d’Hernán Migoya, ens apropa al drama del matrimoni arreglat amb un text actual que no perd els matisos ni la lluminositat de l’univers Guimerà. L’escriptor supera el repte amb una adaptació intel·ligent i brillant, que aconsegueix transmetre tota la complexitat i la tensió emocional de l’obra original.

Així doncs, els lectors de còmic que no estiguin habituats al llenguatge clàssic tindran ocasió de descobrir el poder i la intensitat de les passions que regnen a la Terra baixa. Són emocions instintives, el retrat de la maldat que habita en la dominació, en els abusos, en el tafanejar sense escrúpols. El lectors, però, també descobriran la bellesa de la innocència, del perdó i del batec dels cors valents.

Cal esmentar que es tracta d’una obra que no es mossega la llengua a l’hora de mostrar qüestions espinoses com ara els abusos del poder o la violència de gènere. La dominació d’una classe social és l’eix sobre el qual la trama avança, i el masclisme, propi de la època, no troba cap racó on amagar-se. De fet, es tracta d’una obra que ens parla de l’amor dolent. Tot el que veiem, el que ens és mostrat, són les conseqüències indesitjables d’accions egoistes i enganyoses.

Potser pròpies de l’època en què va ser escrita l’obra? O és què encara penseu que el discurs subjacent té vigència? Fa reflexionar!

En definitiva, aquesta versió de Terra baixa és una forma fantàstica de revisar la meravellosa obra de Teatre. Una nova mirada a l’obra de Guimerà sense les limitacions d’un escenari, que ens permet gaudir d’exteriors, de flashbacks i fins i tots de les aparicions que el Manelic narra als seus diàlegs.

Sincerament, crec que aquesta iniciativa és una bona notícia tant pel món del còmic com pel de la literatura catalana.

L’Albert ens explica On s’amaga en Teo, la nova entrega del nen pèl-roig més entranyable de la literatura catalana:

Què dir d’un personatge tan famós com en Teo?

La comparació podria ser la d’un Espriu, o d’un Martí i Pol de la literatura en el món de la il·lustració en català… i dit això, puc admetre que quan el vaig comprar per la meva filla el seu primer llibre de Teo va ser On s’amaga en Teo?

La idea em va semblar sensacional. Les bones idees encara que provinguin d’altres (en aquest cas un altre personatge ratllat) s’han d’aprofitar, i el recurs misteriós d’amagar el personatge entre una munió d’escenes populars i atractives per la canalla fa que s’aboquin al llibre amb uns ullets plens d’interès. La meva filla s’hi va llençar a escodrinyar la imatge amb frisor traient-ne la primera d’elles sense problemes i aprofitant la resta d’objectes per aprendre’n el nom, el  color, etc.

El que té de bo aquest tipus de llibre és que a mida que la meva filla creixi trobarà noves coses per aprendre i divertir-se (poder llegir els noms amb lletra lligada o majúscules, trobar els disbarats,…).

Bé, d’un neòfit en els llibres d’en Teo (els companys de la feina que em van veure el llibre se’m van llençar a sobre dient-me “la meva filla els té tots”) només puc dir que és un llibre molt atractiu pels nens.

Com que després, per Sant Jordi, a casa ens vénen les presses i no tenim temps ni de ser crítics, he demanat als amics d’Estrella Polar que em diguessin algun llibre d’aquells “estrella” perquè li pugui regalar a la meva filla el proper 23 d’abril i així ens ho mirem amb calma. I no s’han limitat a parlar-me’n, no. Me l’han enviat! Es tracta de Sant Jordi i un equip de llegenda. És xulíssim!

Els de Barça Toons han passat la llegenda de Sant Jordi pel “turmix” i s’han empescat un drac que menja pilotes i títols al bell mig del Camp Nou. Per sort, en Guardiola i els seus jugadors se les empesquen per resoldre el problema i tot acaba com una rosa (blava i grana).

Els dibuixos són simpàtics i el text encertat o sigui que, tot i que per edat crec que la meva filla ja ha d’aspirar a textos més llargs, ara que està en plena fase col·leccionista de cromos de la Lliga segur que li farà patxoca! De fet, us el recomano per a nens i nenes.  És divertit de llegir i fins i tot d’endevinar els noms dels jugadors que hi surten!

El comentari maliciós que ha donat lloc al títol és, doncs, cosa estrictament meva. Estimats nosaltres, ja vau veure quan vaig llegir el llibre del Piqué que sóc culé fins al moll de l’os i no m’he pogut estar d’imaginar-me aquest drac encarnat en un entrenador ben conegut, “un drac malèfic que no podia suportar que el futbol fes feliç la gent”…

Títol: L’aniversari d’Astèrix & Obèlix. El llibre d’Or
Autor: Goscinny y Uderzo
Editorial: Salvat
Col·lecció: Asterix 50 aniversario
ISBN: 9788421683958
PVP: 12 €

Òbviament, una vegada el tenia a les meves mans, vaig llegir-lo, gairebé devorar-lo tal i com tantes vegades he fet amb els seus àlbums: estirat al llit.

És cert, i ja ho havia comentat, que la qualitat dels últims guions havia disminuït, però, com els fans d’un grup musical que saben que tot i que fan el millor que poden els últims discs ja no són les meravelles d’antuvi, continuen gaudint del nou material i de l’antic, així fem els fans del llogaret gal que resisteix ara i sempre a l’invasor.

El llibre no ens narra unes aventures com d’habitud sinó, amb més o menys gràcia esdeveniments el voltant del cinquantè aniversari dels nostres herois. Gairebé el podríem considerar com una successió de petites tires còmiques curtes que de vegades recuperen l’esplendor irònic d’antuvi i que d’altres aconsegueixen treure’ns un somrís. Ens permet recordar totes les aventures conviscudes al veure aparèixer tots els vells amics coneguts i trobats durant aquests cinquanta anys d’experiències irrepetibles i viure alguna de nova (el text del turisme és deliciós).

(…)

Si voleu seguir llegint, passeu-vos per Semirea.

Per cert, us deixo amb una il·lustració del Moebius

Títol: El Alcohólico
Autor: Jonathan Ames i Dean Haspiel
Editorial: Planeta DeAgostini
Col·lecció: Comics
Pàgines: 144
ISBN: 9788467487299
PVP: 13,95€

Va ser la setmana passada que vaig veure un llibre a la lleixa de la llibreria que no hauria comprat probablement mai. Una novel·la gràfica que, en la seva aparença externa, no m’entusiasmava gaire. Malauradament sóc dels que trien els còmics per la seva portada, però, ei! no es tracta de meitat literatura i meitat art? M’agrada que la coberta m’inspiri el seu interior. Sigui com sigui, el que sí que em va cridar l’atenció va ser el seu autor: Jonathan Ames. Un parell de mesos enrere jo no havia sentit a parlar mai de Jonathan Ames, però van començar una sèrie de televisió, Bored to Death, creada i escrita, efectivament, per un tal Jonathan Ames.

La sèrie gira entorn la vida d’un escriptor de Brooklyn, alcohòlic i drogoaddicte i de nom Jonathan Ames, que busca el seu lloc, més que en la societat, en la seva pròpia persona. Jonathan Ames, l’autor, no el personatge, juga brutalment amb l’element autobiogràfic en tots els seus treballs fins al punt de confondre què és història i què és ficció. I El Alcohólico? Doncs narra la vida d’un escriptor alcohòlic i drogoaddicte que també busca sentit a la seva vida, a la seva relació amb l’alcohol i a la seva pròpia sexualitat. La vida, aquest cop, de Jonathan A, saltant del futur al passat amb incansables flashbacks per penetrar intensament a la seva vida. Si Bored to Death ens explica una història amb un humor subtil i obscur, El Alcohólico ens presenta una realitat més crua i directe, una realitat, en definitiva, molt més real.

Ni el llibre pretén convertir-se en sèrie de televisió ni la sèrie es nodreix del llibre. Són treballs aliens i independents amb un nexe d’unió que es repeteix en la resta de treballs de Jonathan Ames: el propi Jonathan Ames. Un treball impecable per ser la primera incursió de l’autor en el món de la novel·la gràfica després de tres novel·les i quatre assajos publicats. Una incursió de la mà de Dean Haspiel, magnífic il·lustrador que trasllada amb virtuosisme l’univers de l’autor amb uns escenaris en blanc i negre on flueixen harmònicament les llums i les ombres.

“Sóc en Batman” és la frase que acostuma a sentir-se a Gotham City quan en els ambients criminals més foscos hi apareix l’home ratpenat per impartir justícia. Però, ai las!, Gotham és tan lluny… Mai no podrà venir en Batman a salvar-nos dels perills, als catalans?

Això és precisament el que devien pensar els fans dels superherois fins que l’any 2009 i de la mà d’Estrella Polar va arribar a casa nostra El Cavaller Fosc de DC Comics. Batman: Barcelona. El cavaller i el drac és una entrada del nostre protagonista per la porta gran: la coberta la signa Jim Lee i el guió Mark Waid. Però segurament no són aquests dos grans noms el més destacable de la publicació, sinó que s’hagi confiat en artistes del país per fer-ne el dibuix i el color. Diego Olmos i Marta Martínez, respectivament, fan una molt bona feina i ens permeten apreciar Waylon Jones (un Killer Croc convençut que és un drac per a l’ocasió) en una lluita per dins i fora de la Sagrada Família o a les Rambles.

Segurament els seguidors de Batman convindran amb mi que el guió queda una mica forçat per encaixar la història en la Diada de Sant Jordi, però espero que també coincidim que és un fet realment excepcional veure qualsevol dels grans protagonistes dels còmics -europeus, japonesos o americans- voltant pels nostres carrers on hi ha senyeres penjant de les façanes i parades de roses i llibres pertot.

El Woody Allen hi ve a filmar, el Freddie Mercury li dedica una cançó i el Batman la salva d’una catàstrofe colossal… qui us sembla que ha fet més per Barcelona?