I en el podi hi tenim mags amb ulleres, amors adolescents procedents d’Itàlia, bessones que van de tres en tres, i a dalt de tot hi tenim el ratolí més amant dels llibres de la història de la literatura. I si en dubteu, pregunteu a les rates de biblioteca.

És per això que des del Nosaltres estem encantats de poder-vos explicar que Geronimo Stilton treu un nou llibre!

I no només això!! Trrrrrrrrr… TA-DÁ!! La història està situada A CASA NOSTRA!!!

Us sona d’alguna cosa l’escenari per on passeja l’amic Stilton a la coberta del seu nou llibre? Senyeres, una rambla, parades amb llibres… És ben bé que Geronimo camina per Barcelona un 23 d’abril, oi? De fet, al Nosaltres ja us el vam fotografiar durant l’última Diada de Sant Jordi signant llibres a tort i a dret a un munt de criatures! Doncs l’experiència va ser tan positiva que ara ha dedicat un llibre per relatar-ho. I és aquí que ens volem fer eco (mai millor dit) de què ha explicat el propi Geronimo Stilton a la seva pàgina web, que va una mica de bòlid amb aquest nou llibre i per això ha explicat als seguidors del seu blog que “M’heu de perdonar però vaig contraRATllotge”:

Amics i amigues, estic caaaansaaaadíssssssim! I, alhora, molt il·lusionat!

Per què tot plegat? us preguntareu. Doncs perquè demà, dia 2, arriba a les llibreries El llibre i la rosa, la primera aventura de Geronimo Stilton (és a dir, jo mateix!) a Catalunya!!! Estic supervisant personalment que tots els paquets estiguin correctes, que les imatges siguin ultramaques, que els textos hagin quedat ben bé…

Us imagineu la feinada?? Per sort, els amic llibreters m’estan ajudant molt i estic convençut que tot sortirà rodó com un formatge de bola!

Voleu llegir de què va? Esteu impacients???

“Un perfum de primavera omplia l’aire: un ventet lleuger em pessigollejava el morro, el sol brillava, una parella de coloms festejava a l’ampit de la finestra del meu despatx i jo… jo sospirava pensant en una misteriosa rosegadora de qui estava completament i perdudament enamorat! Havia de trobar una manera de poder-me distreure’m una mica… Per sort, la meva germana Tea em va portar a la ciutat més alegre del món, Barcelona, a la descoberta de l’extraràtica Festa del Llibre i de la Rosa: la Diada de Sant Jordi!”

Ah! L’amor!! I la Diada de Sant Jordi! Oi que m’explicareu si teniu ganes de llegir-lo?

Per cert, heu de saber que cada dia estic mes orgullós dels vostres articles! Sou uns rosegadors genials! Paraula d’Stilton!!

Geronimo Stilton

El fet és que tenim un nou Geronimo, i Nosaltres no faltarem a la cita de can Stilton. Farem de rosego-redactors i us explicarem de què va aquest El llibre i la rosa i les aventures d’aquest entranyable periodista de l’Eco del Rosegador.

Doncs això, que Nosaltres ens en farem eco!
Paraula de Rosego-redactors!

Amics, avui sí que és un dia especial! En aquesta nit de Reis ens ha volgut honorar amb la seva presència l’autor més venut, admirat i estimat de la gal·làxia literària actual: Geronimo Stilton! Us deixem amb ell, no sense abans demanar-vos que sigueu bons i poseu les sabates al balcó. Aneu a dormir d’hora -però ben d’hora, ben d’hora- i apreteu els ulls si sentiu sorolls aquesta nit, que els camells d’Orient són fugissers. Espereu-vos, pareu l’orella i, sobretot, ulls clucs i silenci a la sala, que es podrien ennuagar amb les pastanagues si senten que us desperteu!

Bona nit i feliços somnis, Nosaltres!!

Hola, amics!

Us parla Stilton, Geronimo Stilton. Fa dies que vinc llegint aquest bloc de nosaltresllegim i us he de dir que m’agrada força, perquè sovint recomaneu llibres per a nens i nenes a qui agrada MOLT llegir (tant com a mi, de fet!).

Bé, doncs, en aquest dia tan especial, en què fins i tot els carrers fan olor de màgia, he volgut escriure-us per comentar-vos el meu Sisè Viatge al Regne de la Fantasia. Es tracta de la novel·la que he escrit recentment, per parlar de totes les aventures que em van passar al fons del mar, en el Regne d’Aquària. Allà les coses estaven força malament, perquè la Vermellosa -la Reina de les Reines de les Bruixes- estava a punt de crear una catàstrofe que amenaçava el Regne de la Fantasia…

Per sort vaig poder… Ups! No us ho puc dir, què vaig poder fer, perquè potser no us heu llegit el llibre, encara, i us l’espatllaria! Quin greu! Perquè ara mateix tinc d’allò més ganes de seguir-ne parlant amb vosaltres… És que, us ho confesso, quan falta poc perquè arribin els Reis em poso tan nerviós que no paro de xerrar! Vosaltres també? Si voleu, veniu al meu bloc i en parlem una mica més! Us hi espero! Paraula d’Stilton!

Que tingueu sort aquesta nit!

Geronimo Stilton

L’Esteve, que té dues criatures que no arriben als deu anys, comença a trobar-se dents sota els coixins. En un atac de desesperació ens ha consultat què podia fer i li hem deixat Les cartes secretes del Ratolí Pérez de la Mercè Ubach. Aquí en teniu la ressenya:

Tinc fills. I els fills a certa edat ja ho tenen això: fan canvis de dents. És per això que he anat a buscar l’ajuda de l’especialista en la matèria: el Ratolí Pérez. De la mà de Mercè Ubach, amb l’ajuda d’en David Rosel i la Júlia Sardà a les il·lustracions, podré explicar-los què passa amb les seves dents quan van a dormir.

Tot i que espero llegir-lo amb els nens, pel que he fullejat m’ha semblat una proposta força interessant. Amb unes il·lustracions molt treballades, la història combina l’experiència d’un nen amb la pèrdua de les primeres dents i un seguit de cartes que va rebent del Ratolí Pérez.

De fet, qui necessiti les cartes del Ratolí Pérez les trobarà físicament al llibre. Estan enganxades a les pàgines del llibre per poder-ne extreure el contingut: la presentació del nostre protagonista a la criatura en qüestió, l’explicació de què ja coneix quines són les seves expectatives en relació a l’intercanvi dent-regal, i una història relacionada amb el món dels ratolins.

Quant a les il·lustracions, no espereu trobar un estil com el de la Pilarín Bayés o la Roser Capdevila, sinó un aire més proper al manga o el còmic de superherois (encara que aquí només és un ratolí… ni tan sols és un “Lobezno”), i que crec que els meus fills en gaudiran d’allò més.

Dues pegues que li trobo al llibre: a casa meva no hi ha hagut mai gaire Ratolins Pérez… a casa meva sempre hi ha hagut la figura de “l’angelet”. L’altra pega és que quan al fill més petit li caiguin les dents necessitaré sobres nous.

Per la resta, crec que és un llibre recomanable per mirar els dibuixos i llegir les cartes, que he trobat molt originals.

Us heu sentit mai com si estiguéssiu dalt del púlpit predicant el sermó aquell tan avorrit de “has de menjar més fruita”, “esmorza una mica més”, “no mengis patates fregides abans de dinar” i, la gran estrella, “acaba’t la verdura del plat”. Oi que sí? Doncs jo ja tinc la manera de fer-ho en millors condicions: he baixat del pedestal de les mares i els pares paparres per permetre que hi pugi un gran orador i divulgador científic: en Valentí Fuster.

Aquest extraordinari i reputadíssim cardiòleg s’ha posat a la nostra pell i ha fet un llibre genial: La petita ciència de la salut. No és ni més ni menys que això: un llibre amè, il·lustrat amb uns dibuixos molt divertits, que explica amb tot luxe de detall les virtuts d’una dieta equilibrada, amb una important presència de fuites i verdures.

Però no només d’enciam i taronges viu l’home (o el nen!). Tot i que l’alimentació ocupi el gruix principal de l’obra, també tracta temes més relacionats amb la higiene (si ens donessin 1€ per cada vegada que preguntem “t’has rentat les dents?” seríem milionaris, oi?) o l’esport.

Per cert, el còmic de l’enciam és divertidíssim! A casa ha tingut gran predicament… i ens ha predisposat més l’ànim cap a les amanides, tot i que he de reconèixer que en aquest terreny “no estamos tan mal”!

Nosaltres, ja ens hem acabat la nova entrega de l’Escola de princeses. I aquest “ens” no vol ser pretesament inclusiu de tots els qui fem aquest blog, redactant-hi, comentant-hi o llegint-lo, sinó que es refereix a la meva filla i a una servidora. L’hem anat llegint a quatre mans durant setmanes, perquè m’he adaptat al seu ritme: mentre ella el portava cada matí a l’escola per fer els minuts de lectura de primera hora (a l’escola tenen el saludable costum de llegir cada dia abans de començar les classes), els caps de setmana jo arribava on ella s’havia quedat. Així, juntes, hem anat compartint les aventures de la Sunny -que pren molt de protagonisme en aquesta ocasió-; els seus pares -la Lena i en Dino, dos famosos cantants de rock folk-; en Hurka -un mànager que va a sac-; i, no cal dir-ho, de Les Quatre Fabuloses.

Voleu un titular? Ens ho hem passat molt bé! De fet, com sempre que llegim Escola de Princeses.

La meva filla troba que aquests llibres són simpàtics, precisament perquè “les protes” són l’antítesi de les princeses i “molen molt perquè són modernes i els agraden les mateixes coses que a nosaltres”. A mi això ja em queda una mica lluny (sincerament, no m’acabo d’identificar a aquestes alçades amb una noia que es posa una mena de casc amb braços per treballar de nit mentre un giny li aguanta l’ordinador, la beguda i li fa llum), però valoro l’esforç per crear llibres ben pensats per als nens i les nenes (especialment les nenes). Estan ben escrits, les trames enganxen, les protagonistes són interessants i enriquidores, les il·lustracions estan molt treballades…

En fi, que ara que vénen dies de festa amb els nanos per casa us recomano qualsevol dels títols de la col·lecció. A casa ja ens els hem cruspit tots i molt em temo que al ritme que creix la meva “partner”, pel que fa a aquestes lectures primerenques, aviat se’ns haurà passat l’arròs. Ai, quin greu! Les trobaré a faltar.

L’Adrià ens ha fet la ressenya d’El diari taronja de la Carlota de la Gemma Lienas. Nosaltres, aquí la teniu:

És increïble el que podríem fer pel món i no fem, ja sigui per por, vergonya o qualsevol altre excusa que ens inculquem.

Doncs la Gemma Lienas ha decidit fer-se’n ressò explicant d’una forma gens objectiva, sinó amb la mirada d’una noia que creu en la justícia, els temes més tabús de l’actual societat Occidental donant-li veu a un personatge: una noia adolescent molt conscienciada i preocupada per aquests temes, i el més important: actua sense excuses!

La noia, anomenada Carlota, decideix escriure una sèrie de diaris on hi explica les seves impressions sobre un o més d’aquests temes tabús o mal vistos, assignant-li a cadascún d’ells, un color que el representi.

Aquest diari en qüestió és el de color taronja, i decideix reivindicar-se en contra del racisme, l’homofòbia i el masclisme: en resum discriminacions de tota mena; intentant enderrocar els prejudicis arrelats en el nostre subconscient i criticant sense compassió la societat catalana respecte als immigrants.

A més a més, el diari està farcit d’una sèrie d’informacions molt interessants, com ara monografies, estudis i gràfiques; tot pensat per conscienciar els nois i noies des de ben joves d’una forma més coneguda per a ells, ja que li afegeix un toc de variabilitat que un simple diari no té.

Un llibre amb un gran sentit moral i una gran tasca a l’esquena, molt fàcil de llegir, amb gran contingut educatiu i molt didàctic.

Val a dir que amb aquests mètodes de conscienciació podrem crear un món una mica millor generació rere generació.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Em sento vella quan parlo amb la meva filla de “la meva època”, pero és que en aquest cas no pot ser d’altra manera! Tota l’adolescència vaig pensar que algunes de les veïnes de l’escala de la meva àvia eren unes mòmies o unes fantasmes, però mai no me les vaig imaginar vivint al pis del costat amb un Ipad consultant la música del moment… Per què negar-ho: quan jo era adolescent l’Ipad no ens el podiem ni imaginar!!!

Bé, doncs, a hores d’ara tot ha canviat: els ginys de la poma, omnipresents, arriben també a la novel·la per a joves, igual que ho fan els grans dissenyadors, Vogue… En fi, que Los Cinco i les seves ximplerietes han passat a millor vida! Llegint Monster High 2 amb la meva filla m’he sentit més antiga que la Betty Picapedra!! Les frases que a mi em sorprenien “quan es va començar a sentir Alejandro, de Lady Gaga”-per citar-ne una de tantes-, a la meva filla no li feien perdre el fil de la lectura…

I és que aquesta novel·la de monstres que viuen una vida glamurosa és la mar de divertida i, a més, te una col·lecció de nines de la sèrie que són massa. De fet, us deixo, que tinc la Frankie “perdent el cap” en un rodatge, la Cleo està que trina, la Melody… Bé, de la Melody potser en parlarem a Monster High 3!

Els qui aneu seguint els meus comentaris sabeu que em costa fer una crítica dura d’un llibre. En general, crec que intento posar-me a la pell del lector d’aquella mena d’obra i pensar perquè li agrada. En aquest cas, ja us ho dic, em costarà una mica. La meva filla ha estat la primera a contradir-me…

Quan vaig veure que llegia aquest exemplar dels Superherois vaig pensar que estaria bé llegir-lo amb ella. Tanmateix, no alhora, sinó per separat. Jo en els trajectes cap a la feina i ella a casa.

Voleu saber-ne la meva opinió?
a) Tot i ser del Geronimo Stilton, aquest personatge no hi surt enlloc
b) Igual que en el Geronimo, les tipografies d’algunes paraules són estranyes (són il·lustracions més que no pas lletres) i quan això s’aplica a mots de difícil comprensió per la canalla, els fa encara més difícils (“estrebada” amb el que als còmics s’anomena línies cinètiques, per exemple)
c) L’argument és massa rebuscat
d) Hi ha un tou de paraules que costen d’entendre… plexiglàs, brandar,batir-se, escrutar, batussa, eminent…
e) A una criatura que no llegeixi en català regularment… li costarà seguir el fil

Ara, voleu saber què en pensa la meva filla, de la meva opinió?
a) Són ratolins també, mama!
b) Les lletres són xulíssimes i com que la lletra del llibre també és gran se’n passa més via. A més, són de coloraines!
c) L’argument s’entén, mama, són els superherois contra els tres terribles, que es fan passar per ells
d) Les paraules que no s’entenen, es passen i ja està! L’important és seguir el fil… i si alguna paraula és molt important, te la puc preguntar o buscar, no?
e) Els nens i nenes que no llegeixen tant en català com jo tenen l’ajuda dels dibuixos!
I t’has deixat d’afegir que les parts de còmic són guapíssimes! No estàs al cas, mama!! Però és que a tu tampoc no t’agraden ni les pel·lis d’en Harry Potter!

Bé, doncs, veig que si en comptes de 39 en tingués 11 la meva opinió seria tota altra… M’ho hauré de fer mirar, tot plegat!

L’Anna és una de les tietes més adorables que tenim entre nosaltres. És per això que quan vam veure el Dissenya la moda amb les Tea Sisters vam pensar en ella… i ella, evidentment, encantada!

Tinc una neboda que es diu Txell, i des que vaig rebre el Dissenya la moda amb les Tea Sisters vaig estar pensant: “el munt d’hores que et passaràs llegint i jugant amb la Txell i les Tea Sisters!”. I així ha estat!

Aquest llibre no només es llegeix -als qui ja conegueu aquesta col·lecció agermanada amb el nostre adorat detectiu-periodista ratolí Geronimo Stilton no us he d’explicar gaire res-, sinó que a més conté una cosa molt especial per criatures com la meva Txell: diversió sens fi!

I és que aquestes Tea Sisters ens proposen (a la Txell i a mi) que fem un munt de dissenys de roba amb cartolines, patrons, i siluetes on encaixar-hi diversos models i estampats, enganxines i, fins i tot, uns tatuatges molt xulos!

El que m’ha semblat més encertat d’aquest Dissenya la moda amb les Tea Sisters són els patrons, perquè m’he trobat que amb altres llibres d’aquest estil, un cop enganxades quatre coses… s’ha acabat el bròquil! En canvi, l’estona que la Txell dedica al llibre amb aquests patrons és molt més gran. I més encara essent tan presumida com és (això és herència de l’àvia!).

En fi, com ja us he dit, el que ens proposen les Tea Sisters són hores i hores de diversió i entreteniment.

A part de tot això, ja sabeu com som les tietes amb les nebodes. Fem que una mirada estranya a la feina sigui motiu que se’ns escapi un somriure d’orgull i felicitat: ja els agradaria als meus companys que un tatuatge de les Tea Sisters els quedés tan bé com a mi i la meva Txell!

La Bibiana és una noia afortunada. Acaba de començar vacances, el curs de sisè queda encara lllluuuuunnnyyyyy, i té per davant gairebé tres mesos de llegir amb llibertat allò que li vingui de gust. En homenatge als nens i nenes lectors i lectores de casa nostra (i demà als nois i noies), us proposem unes lectures per als Nosaltres que teniu festa. Ja veureu que són d’allò més divertides!

Em vaig llegir Diari d’una penjada 2, de la Rachel Renée Russell en un tres i no res. Tot i que no me n’havia llegit la primera part, totes les amigues de la classe me n’havien parlat i tenia ganes de fer-ho. Però com que primer em va arribar el segon ([sic] nota de l’admin: quin enrenou!), doncs m’hi vaig posar.

És la història de la Nikki Maxwell, que ha d’anar a una festa de disfresses i a una altra de Halloween; se li embolica la troca perquè no sap dir que no a ningú i no para de canviar-se de vestit. A més, ella està enamorada d’en Brandon, o sigui que  dir que no encara li resulta més difícil… No us en vull explicar més perquè si no ja no caldria que us la llegíssiu i és una novel·la molt divertida.

A més, hi ha uns dibuixos molt ben fets i que fan molta gràcia… L’escriptora escriu d’una manera excepcional, que t’enganxa. Per exemple, quan una cosa no li agrada a la protagonista, diu KFT, que vol dir… No us ho diré! Ho haureu d’esbrinar vosaltres mateixos, igual que GDF!! És un llibre molt xulo i segur que us agrada descobrir-ho tant com a mi!

L’Albert ens explica On s’amaga en Teo, la nova entrega del nen pèl-roig més entranyable de la literatura catalana:

Què dir d’un personatge tan famós com en Teo?

La comparació podria ser la d’un Espriu, o d’un Martí i Pol de la literatura en el món de la il·lustració en català… i dit això, puc admetre que quan el vaig comprar per la meva filla el seu primer llibre de Teo va ser On s’amaga en Teo?

La idea em va semblar sensacional. Les bones idees encara que provinguin d’altres (en aquest cas un altre personatge ratllat) s’han d’aprofitar, i el recurs misteriós d’amagar el personatge entre una munió d’escenes populars i atractives per la canalla fa que s’aboquin al llibre amb uns ullets plens d’interès. La meva filla s’hi va llençar a escodrinyar la imatge amb frisor traient-ne la primera d’elles sense problemes i aprofitant la resta d’objectes per aprendre’n el nom, el  color, etc.

El que té de bo aquest tipus de llibre és que a mida que la meva filla creixi trobarà noves coses per aprendre i divertir-se (poder llegir els noms amb lletra lligada o majúscules, trobar els disbarats,…).

Bé, d’un neòfit en els llibres d’en Teo (els companys de la feina que em van veure el llibre se’m van llençar a sobre dient-me “la meva filla els té tots”) només puc dir que és un llibre molt atractiu pels nens.

Coraline és un una novel·la breu, d’aparença innocent, on hi abunden les il·lustracions i la lletra és grossa i fàcil de llegir. Amb aquesta targeta de presentació, no és d’estranyar que sigui un llibre recomanat a molts estudiants de secundària i que se n’hagi fet una pel·lícula d’animació.

Coraline és una nena que es muda amb els seus pares a un vell casalot al mig del camp. Un dia, avorrida i cansada de que ningú li faci cas, descobreix un porta que la transporta a una dimensió paral·lela on tot és més divertit. Però poc a poc anirà descobrint que a l’altra banda no tot és tant fantàstic com semblava al principi…

És cert que Coraline és de lectura ràpida i per tots -o quasi tots- els públics, però va també una mica més enllà. La història que s’explica és tendra però també pertorbadora, i a estones transita fins i tot pel gènere de terror. En aquest sentit enllaça potser amb escriptors com Roald Dahl, o fins i tot Lewis Carroll, que malgrat admetre una lectura d’evasió no descarten traumatitzar els seus joves lectors.

Arriba una nova col·lecció juvenil de la mà de l’Alessandro Gatti on el protagonista és un miuk que sense voler-ho arriba a una ciutat enmig d’un gran bosc que fins aleshores desconeix: Frondosa. Ell és en Klincus Escorça i serà el primer humà que visiti aquesta meravellosa ciutat.

Els habitants de Frondosa son uns éssers diminuts que han construït la seva ciutat a allò que anomenen el Bosc Gran utilitzant els arbres per instal·lar-hi les seves cases. Allí hi viuen plàcidament en l’anonimat i són democràticament governats per la reina Gemínia, acompanyada sempre del seu fidel conseller Falabàs.

En Klincus Escorça és un nen que després de quedar-se orfe és tancat als Tallers de Sir Graylock, d’on aconsegueix escapar uns anys després gràcies al seu enginy per construir una moto de neu que utilitzarà per deixar enrere el seu captiveri. És doncs aquesta nit quan una tempesta de neu farà que acabi dins del Bosc Gran fugint dels seus captors i descobreixi així Frondosa.

En aquest indret coneixerà els habitants de Frondosa i els ajudarà a aconseguir llàgrimes d’un drac per evitar que la ciutat quedi submergida en una eterna foscor.

En Klincus Escorça i la llàgrima del drac és un magnífic llibre juvenil, amb precioses il·lustracions, que ens explica el principi del que ja sembla una gran història. Amb aventures trepidants i molt d’humor, l’Alessandro Gatti ens endinsa en un món meravellós del que no en voldrem sortir.

Nosaltres, em sembla que jo ja tinc el llibre ideal per als més joves de casa… Vosaltres què en penseu?

En José Luis ens explica l’últim llibre que s’ha llegit la seva filla, la Júlia:

Seguint el consell que ens va fer la Montserrat al Nosaltres, amb la Júlia vam estar llegint La llegenda de Sant Jordi 3D, un llibre que es llegeix en tres dimensions!

De fet, la Júlia, que té 4 anys, s’ho va passar d’allò més bé amb les ulleres que porta el llibre (d’aquelles amb un ull de cada color) i que van fer que fins i tot intentés agafar les figures que apareixen a les pàgines.

És un llibre que explica molt bé la llegenda de Sant Jordi, amb l’afegit de les tres dimensions, fet que el fa molt agraït pels més petits.

Ens ho vam passar molt bé amb aquest llibre, i la meva filla em va explicar que una de les coses que més li van agradar va ser el moment on apareixia en escena la princesa que ha de rescatar Sant Jordi. Una princesa és una princesa!

A més, fa un parell d’anys, em va tocar fer de drac a l’escola on va la meva filla, i al moment on Sant Jordi mata el drac… imagineu-vos la situació! Després vam estar dos dies sencers jugant a Sant Jordi.

Crec que n’ha gaudit molt. A veure si en trobem un altre d’igual o millor… però serà complicat!

Ho seguirem al Nosaltres, a veure si algú ens en recomana algun!

A casa tots som fans de Polònia tant com de Crackòvia.  He de dir, tanmateix, que la nostra filla s’estima molt més el programa dels dilluns. Deu ser perquè a classe estan enganxats al pim-pam, pim-pam (tot i que aquesta temporada surt menys) o a la Queca. Per això, quan vam tenir notícies que hi havia novetat editorial, vam córrer a rebre-la amb els braços oberts. Ja teníem llibre per llegir plegats durant aquestes vacances!!

Tot just avui (dilluns) l’hem començat, un cop hem paït el derbi de dissabte i abans de la final de la Copa del Rei a Mestalla (hi afegiria alguna cosa més, però em sembla sentir el Guardiola demanant prudència, així que m’estalviaré epítets!). I com que en això de les lectures compartides qui porta la batuta és la nena, hem començat el llibre pel mig, amb el conte que du per títol La Caputxeta Blaugrana. Us en faré cinc cèntims:

Una Caputxeta que estava escombrant (perquè la portera del seu edifici se n’havia anat a fitxar jugadors del Barça) es va trobar un eurooooooooooooooooooooooooooo! Us situeu, oi? Doncs aquesta mateixa Caputxeta va parlar amb l’àvia, que es deia Gaspart; volia que li portés uns frasfurs, que ella no es podia permitir, a la seva edat. Tot i advertir-li que li podia agafar una gasto-en-tiritas, va preparar-li una cistella amb tot de delicadeses: un ganxito, una tapa de iogurt amb unes restes per llepar i un xiclet mastegat. Però quan ja era a la Diagonal, el llop Jan la va aturar i, amb molt males intencions, la va fer desviar del camí cap a la suite de l’hotel on vivia l’àvia per arribar-hi ell primer. Havent-hi arribat, va entrar a la suite dient “¡Al lobo! ¡Que hay algunos que dicen que son la Caputxeta… y no lo son!” i es va cruspir l’àvia per esperar tranquil·lament la Caputxeta. Quan ella va arribar es va malfiar perquè de seguida va veure que l’àvia en comptes del pin del PP en portava un de Solidaritat i tenia una panxa com un bacóóóó. Però de res no li va servir la cautela, perquè quan el llop es va abraonar sobre ella, que va cridar esglaiada “Laporta demissió! Laporta demissió!”…

Voleu saber com es va acabar la cosa? Doncs us haureu de comprar el llibre, perquè aquí, al Nosaltres, no l’expliquem, el final de les històries! I, recordeu, conte contat i la Lliga ja gairebé s’ha guanyat!