Arxiu de la categoria: Algunes coses nostres

Una espècie de calaix de sastre per parlar de tot plegat.

Cuina amb Joan Roca, de Joan Roca

cuinaambjoanrocaTots sabem que els germans Roca són l’equip del Celler de Can Roca, restaurant que ha merescut no solament estrelles Michelin i Premis Nacionals de Gastronomia, sinó també ser reconegut el 2013 com el millor restaurant del món. És també conegut que en realitat cada un dels germans té un paper diferent i rellevant: Joan, el cuiner; Josep el sommelier i Jordi el pastisser.

Avui en Joan, el cuiner, arriba al Nosaltres com a autor d’un llibre, luxós, pulcre, acompanyat d’unes magnífiques fotos de Joan Pujol-Creus.

El llibre no és en absolut un repertori de receptes de cuina ordenades per entrants, primers, carns, peixos, salses, etc. Conté quasi un centenar de receptes ben explicades, amb els ingredients i les mesures precises. (Res de les imprecisions que sovint trobem als receptaris: un “rajolí”, o un “grapat”, o “una miqueta” o “bullir una estoneta” que generen dubtes al que està seguint la recepta). Van, a més, acompanyades de la fotografia del plat resultant i de vegades amb les fotos del procés, que són clarificadores, així com un breu i senzill comentari valoratiu. Les receptes les anem trobant al llarg del llibre i més concentrades en els capítols de “Coccions” o de “Bases”.

I si no és un receptari tradicional, què és? Podríem dir que és “un curs de cuina imprès i fotografiat impartit per un cuiner de categoria”. De fet l’autor ha impartit cursos molts anys a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona.

Comença parlant sobre els nutrients, segueix per com organitzar la cuina, com cal planificar, seguir uns criteris raonables a l’hora de comprar i tenir també clars els criteris per a la correcta conservació dels aliments.

Després fa l’enumeració dels productes: vegetals, bolets i tòfones, fruites, peix, carn,… amb les descripcions i, sobretot, uns quadres que indiquen quines són les temporades (els mesos) en què seran millors.

A continuació descriu l’utillatge i maquinària necessaris per fer les elaboracions. Comença per les Preelaboracions (netejar, tallar els aliments …) i segueix amb les Coccions, què és la meitat del llibre en extensió i on il·lustra com bullir els diferents aliments, com coure al vapor, fer el bany maria, fregir, confitar, saltar… etc. I aquesta part és on les receptes il·lustren les explicacions. I per acabar, el que ell anomena, Bases: fons bàsics, salses i complements.

El llibre es tanca amb un glossari i un índex de les receptes.Tot el llibre està impregnat d’una visió de la cuina molt respectuosa amb els ingredients, amb els procediments i les tradicions, però també amb la innovació i l’experimentació. Està escrit amb el convenciment ferm que conèixer bé tots els elements quan cuinem pot permetre tothom treure el màxim partit, qualitatiu, gustatiu i nutritiu dels productes. El comentari que afegeix a la recepta del “Lluç amb vinagreta d’alls tendres” ho diu molt bé:

“En el repertori de la cuina tradicional sempre tenim una font inesgotable de bones receptes que, revisades des de les tècniques actuals, més precises pel que fa als temps de cocció, i més equilibrades nutricionalment, poden oferir elaboracions tan assequibles com exquisides. Aquesta n’és una” p. 286

Com deia aquell: bona cuina!

Títol: Cuina amb Joan Roca
Autor: Joan Roca Fontané
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Traducció: Gemma Garrigosa Alegre
Pàgines: 350
ISBN: 978-84-9708-264-8
PVP: 24,95€

Ens ha deixat Henning Mankell, el creador de Kurt Wallander

Robertson_Wallander_Henning Mankell

Avui al Nosaltres hem sabut que ens ha deixat Henning Mankell, un dels autor més prolífics i -no és broma ni exageració- sensacionals d’aquesta onada de novel·la negra que venia del nord d’Europa i que molts vam descobrir gràcies al boom de Millennium.

L’inspector Kurt Wallander és un referent mundial. Un investigador que durant llibres i llibres ha anat creixent, fent-se gran, curtint-se i creant un entorn, un món i un imaginari propi. Molt anterior a Stieg Larsson cronològicament, Mankell -home de teatre i casat amb la filla de Bergman- és qui agafa la tradició literària americana que inventa Hammet, que és aquella novel·la negra però amb un contingut polític molt fort, d’esquerres i molt compromesa, i la trasllada a Europa. I a més, a una Europa molt concreta. Portar-la a Suècia va suposar, en el seu moment, que aquell meravellós nord d’Europa amb escoles públiques fabuloses, una qualitat de vida impensable vista des d’aquí, i una societat ordenada absolutament impossible des del punt de vista mediterrani se n’anés en orris quan vam començar-li a descobrir les vergonyes.

Mankell i Wallander van aixecar les catifes per espolsar tota la porqueria que sí que existia però que no arribava i que costava creure que existís. Si això li sumeu aquests trets característics del que avui anomenem novel·la nòrdica… ja ho teniu.

Més sang. Més brutalitat. Més brutícia. ¿Qué els deuen donar a l’escola a aquests escriptors noruecs, suecs, finesos… perquè tot sigui més terrible? En qualsevol cas, Henning Mankell ha estat un autor que va fer el seu camí -i un camí propi i molt personal, també alternant mitja vida a l’Àfrica- “superant” la mort de Stieg Larsson i reivindicant aquest gènere negre nòrdic acompanyat, després, de Jo Nesbo o Asa Larsson,… Estem convençuts que aquests dos escriptors podran recollir el testimoni de Mankell. De fet, n’hi ha un que ja està molt situat a convertir-se en l’abanderat d’aquest gènere negre nòrdic… I li agraden molt els animals.

Feia temps que Mankell havia preparat el terreny pel dia d’avui. L’autor estava molt malalt. De fet, va ser prou previsor per “tancar” el seu Kurt Wallander en un últim llibre de la sèrie, tot i que després ens va regalar alguna altra història més però que ja no formava part de la sèrie.

Finalment, perquè us feu una idea de qui era i què ha estat aquest escriptor i el seu personatge estrella, us donaré un exemple: a casa dels meus pares, després del cafè del dinar, a mitja tarda, fan “un Wallander”. I què és “un Wallander”? És un cafè llarg i aigualit d’aquests que no para de beure el personatge de Mankell. És aquell cafè de mitja tarda que fas apretant el botó de la cafetera sense canviar la càrrega del cafè. Us sembla prou significatiu que un tipus de cafè tingui el mateix nom que un inspector? La cultura esdevé popular quan esdevé quotidiana.

Potser no llegirem nous llibres de Henning Mankell… però sempre sabrem quin autor recomanar quan ens preguntin per una bona novel·la negra.

En aquest enllaç trobareu tots els llibres de Henning Mankell.

Llibres per a una Diada diferent

Aquest divendres els catalans celebrem la Diada. Però molts de Nosaltres sabem que aquesta Diada no serà una Diada qualsevol. No ho va ser la de fa un parell d’anys, ni la de fa un any. I té molta pinta que la d’enguany serà encara més significativa.

Al Nosaltres no som de ficar-nos en política perquè preferim ficar-nos, com a màxim, entre les línies d’allò que ens expliquen els llibres. Però l’actualitat literària ens fa pensar que potser cal fer un petit repàs d’aquests 4 llibres d’assaig polític i econòmic sobre el moment històric que Catalunya està vivint.

 

letcataloniavoteEn Ramon Tremosa

En primer lloc, tenim un economista que també és polític i eurodiputat de CDC. No és que en sàpiga una mica d’Economia. És doctor en la matèria i dóna classes a la Universitat de Barcelona. De fet, quan el dimecres 2 de setembre va presentar el seu Let Catalonia vote. El procés català vist des d’europa acompanyat de Raül Romeva, Muriel Casals i Miquel Calçada, ens va sobtar que en el moment en què havia de “fugir” cap a la llibreria on signava el seu llibre -a la Jaume Fuster no podia fer-ho- el van retenir dues noies bastant joves per parlar amb ell. No eren dos membres de les JNC. Eren dues exalumnes que li agraïen les classes i li deien que les seves classes les havien fet veure les coses d’una manera diferent.

I això últim, al cap i a la fi, és el que intenta el llibre de Ramon Tremosa: fer-nos veure les coses diferents. No només perquè, com va dir a la Jaume Fuster, “al llibre hi ha una explicació en 8 minuts de per què hem de ser independents”, sinó perquè també ens vol fer veure que fora d’Espanya el procés es veu d’una manera radicalment diferent. Per alguna cosa el llibre es titula com aquell editorial de The Economist, oi? I és que el procés es veu d’una manera prou diferent per generar, com diu Tremosa, “interès a Europa i indiferència a Madrid”. Ah, si! I prou potent per fer anar junts a una llista conjunta un excomunista desencisat amb certa política, amb un President de la Generalitat d’un partit que tira cap a la dreta, i un cap de l’oposició republicà que tira cap a l’esquerra.

El llibre de Tremosa és un assaig. I segons com, els assajos fan una mica de respecte -allò del “i jo ja ho entendré, això que explica?-. Després de llegir-nos-el una mica ja us podem dir que sí que s’entén. No oblideu que no només és polític: és professor d’universitat!

I ara semblarà un acudit… però no ho és. Van en Tremosa, en Romeva i en Martínez Martínez (del PSOE i vicepresident de l’Eurocambra) en un ascensor, i el del PSOE els diu:

¡Jajaja! ¡Qué pesados estáis! A ver si lo entendéis: nunca se hablará catalán en este Parlamento.

Sabeu quin eurodiputat d’Iniciativa i un nom-llarg-de-partit va acabar encapçalant una llista conjunta en unes eleccions després d’un viatge de només dos pisos en un ascensor?

 

unestiualestrinxeresL’Enric Vila

Fa molt poc vaig proposar-li a un amic periodista molt mític d’anar a fer un cafè i la seva resposta primer em va confondre però després hi vaig caure. Em va dir que hauríem de quedar “després de la fi del món”. Era la seva manera de dir el 27 de setembre. I el que ve ara té una mica a veure amb aquesta expressió.

Heus aquí el segon llibre de la tanda d’assajos sobre el procés. En aquest cas, es tracta de Un estiu a les trinxeres. Crònica política i sentimental de la lluita per la llibertat.

Deia l’Enric Vila en un twit que

La tensió és evident, a les dues bandes. Els contraris a la independència amenacen amb la ruïna econòmica i amb la mobilització militar, o agiten la bandera del lerrouxisme populista apel·lant al DNI dels avis. Però els favorables al procés no s’han relaxat mai, al contrari: Enric Vila ens fa veure que sense ells, sense la pressió popular d’una classe mitjana estranyament desacomplexada, no s’hauria convocat mai el 9N.

L’autor explora tot el que no apareix als diaris ni als mitjans, tot el que no es diu, però que passa i que de moment ningú no ha pogut controlar, estroncar i frustrar. El relat té una fluïdesa molt gran, per l’agilitat de l’estil i pel format fragmentari, de dietari personal i d’apunt immediat. Però sobretot el llibre té una mirada valenta, neta i perspicaç. L’autor té formació i valentia: no es mossega la llengua a l’hora de denunciar les trampes i el càlcul pusil·lànime de les elits catalanes: la mirada de reüll a Madrid, a La Caixa, al diari, al superior que demana moderació. Un llibre elèctric escrit per algú que no sap què és la correcció política.

I tot això, amanit amb perles com aquesta. En aquest cas, tot just després que Junqueras fes una crida a desobeir l’Estat si el Constitucional prohibia la consulta amanit pel Cas Pujol:

Un dels pocs periodistes que no perd les nervis enmig de tant soroll és l’Enric Juliana. Això em fa pensar que la situació està més controlada que no sembla. Segons el subdirector de La Vanguardia, Madrid serà més inflexible com més pressió li posin a sobre. Juliana diu que si Escòcia vota «sí», Rajoy serà encara més inflexible que si vota «no». Com que d’uns quants anys ençà no l’ha encertat gaire, més que una predicció, em sembla que l’article és una forma de cobrir la retirada al president Mas i, al mateix temps, d’encoratjar Rajoy, que continua hieràtic com una figura egípcia, malgrat la irritació de molts dels seus.
A la nit, la Marisol m’envia una notícia sobre una amant del president Pujol que ha passat informació a la policia secreta. M’escriu: «Ho veus, com l’amor mou el món?». Al Facebook un membre de Súmate tracta la Victoria Álvarez de «perra». L’exnòvia del Júnior -el fill gran de l’expresident- es passeja per diaris i televisions com si fos Julian Assange. Que el primogènit del millor polític que ha tingut el país des de la guerra civil s’emboliqués amb aquesta noia podria posar-se com a prova que, més amunt de la Diagonal, no saben distingir massa entre l’amor i la prostitució.

Aquest és el paràgraf anterior al nou apunt del dietari que comença amb les paraules “La Diada.”. Segueix… però potser és millor que ho llegiu vosaltres, oi?

Ja ho veieu. En Vila escriu així (de bé) i amb aquesta tranquil·litat (i desinvoltura).
Com diu en Josep Lluch, és un “Un llibre que obre els ulls! La lucidesa mai no ha de fer por”.

 

masijunquerastianribaEn Tian Riba

Servidor, que de problemes en té molts i un d’ells és el de ser periodista, té una especial devoció per Tian Riba. És un individu d’aquells que se sap moure a la xarxa, que és ocurrent, que coneix les dades que toca saber -i potser alguna que no li toca saber- i que té capacitat per veure-les de lluny per després donar un cop d’ull ben de prop a les coses quan ja són massa a prop. El podeu sentir a les tertúlies posant a tres quarts de quinze gent molt estupenda perquè és la seva feina però també perquè n’hi ha molts que no la sabrien fer.

En aquest cas, en Tian Riba és un dels referents del seguiment periodístic del procés -sobretot- al món digital, i abans de l’estiu va publicar un assaig sobre la normalització de les figures polítiques a Catalunya després d’anys i panys de només seguir un sol cap -i segons com, arrugat i no prou net- com era en Pujol.

Riba analitza en aquest Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó com afronta una Catalunya que vol ser una altra cosa el fet que ara no només hi hagi un Mas, sinó que també hi hagi un Junqueras. A partir de la metàfora nàutica made in Mas, se’n va a les arrels i al recorregut. Al d’on vénen i per on han passat. En essència, és el recorregut que va del “parla amb en Mas, d’això… parla amb en Mas” a l’ombra de Pujol fins a la defensa del “win-win”; i en el cas de Junqueras, de les classes universitàries i les col·laboracions amb Toni Soler sobre les intimitats més íntimes dels reis catalans fins a l’esclat del “líder normal” amb experiència fent de polític a l’Eurocambra.

I sobretot -i és per això que aquest llibre no caduca malgrat l’aparició de Romeva o exlíders de la CUP- és un llibre de perfils. És un llibre molt i molt documentat sobre l’entorn, les fílies, les fòbies, les amistats i els obligats relleus generacionals dels dos partits que representen.

I la pregunta és: un país (nou?) pot tenir dos capitans i un sol timó? O com a mínim, quan intenta esdevenir un nou estat?

Ja ho veurem…

 

unbonpaisnoesunpaislowcosti en Miquel Puig

I per acabar, droga dura pels amants de l’assaig econòmic! En Miquel Puig és un vell amic del Nosaltresllegim que ja ens va explicar com calia sortir del laberint o per què cal que Catalunya sigui com Àustria i Dinamarca. Els fans de la ràdio també sabreu que és un personatge habitual que col·labora amb Mònica Terribas.

Pels qui no el conegueu, dues qüestions sobre en Miquel Puig: en primer lloc, és un d’aquells economistes que fan de molt bon escoltar perquè s’entén tot el que expliquen. I això, d’entrada, és molt complicat de trobar. I en segon lloc, és el que ell autoanomena “independentista sobrevingut”. És un senyor que “s’ha fet” independentista quan ha arribat a la implacable conclusió -amb fets, no paraules- de que això no té remei. Que si Catalunya no se’n va ho té molt magre. Això sí! És un “independentista sobrevingut” que té claríssima una cosa: si marxem d’un lloc, que no sigui per anar a una altra banda a fer-ho igual de malament.

I d’això tracta el llibre des del títol fins al final. Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència és un llibre que apel·la a tots aquells no convençuts, i sobretot als convençuts, a que si es porta a terme tot el procés per esdevenir un nou estat, Catalunya no es pot permetre “deixar-se” i ha de portar a terme les mesures necessàries per tal que un cataclisme econòmic com el que ha viscut l’última dècada el món occidental o, simplement, la deixadesa a l’hora de fer estructures d’Estat no destrueixi la (qualitat de) vida dels catalans.

En Miquel Puig ens ofereix un “mesurador de la decència” dels països, ens explica per què el nostre país no és al grup dels que produeixen llocs de treball de qualitat a Europa i amb programes inviables pel què fa a les polítiques de benestar social (el que ell anomena “Països low cost”), i finalment ens explica la seva opinió sobre algunes de les propostes i idees que sentim últimament que es portaran a terme si Catalunya esdevé un estat independent.

Anàlisi, cap fred, cor calent, el fre de mà a la vora, i com diu l’autor, optimisme. Perquè…

Perquè encara que de vegades sembli tot el contrari, aquest és un llibre optimista, perquè està construït sobre la convicció que, tot i que no siguem més que un país mediocre, esdevenir un país de primera està exclusivament a les nostres mans.

Doncs això: optimisme per sortir de la mediocritat. Sembla un bon pla, oi?

La Nostra Diada és la de Sant Jordi!

Hola a tots, Nosaltres! Avui és un dia fabulós! Sabeu per què? Perquè tots teniu un llibre a les mans. És el dia en què tots, sense excepcions, podem dir que Nosaltresllegim!

La Diada de Sant Jordi sempre és una oportunitat per mostrar el nostre amor per la lectura i els llibres, i per gaudir d’una jornada increïble en què tots ens escapem un moment o altre per tal de poder comprar aquell títol, aquell llibre, que ens fa tanta il·lusió tenir i regalar.

I ahir, com és tradició, vam anar a buscar els nostres autors preferits a les parades de les millors llibreries. Aquí els teniu!

Com l’any passat, de les fotos se n’ha encarregat en Fede Nieto (el trobareu a www.fedenieto.com, al seu Twitter i a Instagram). Què us semblen? Oi que són xules?

Sabeu dir-nos qui són els protagonistes de cada foto? Contesteu-nos als comentaris!
I l’altra gran pregunta del dia d’avui! Quin llibre de Sant Jordi us heu firat?

En Xavier Bosch? La Sílvia Soler? Volem saber quin ha estat el vostre llibre d’aquesta Diada! Esperem les vostres respostes als comentaris!

Vinga, Nosaltres!! Esperem les vostres respostes!

Quin llibre ha estat el vostre llibre de Sant Jordi? És algun dels autors que apareixen a la nostra galeria de fotos?

I si voleu compartir la vostra foto amb el vostre autor de Sant Jordi, no us n’estigueu!

 

Tots els horaris i firmes de Sant Jordi, al Nosaltresllegim!

Hola a tots, Nosaltres!

Avui és un dia especial! De fet, és EL nostre dia més especial de l’any. És com si ens hagués estat esperant durant 365 dies, oi? Doncs ja és aquí!!

I és aquí quan us fem aquella pregunta: anireu a la cerca i captura de la signatura i dedicatòria dels vostres autors preferits? Si és així, ben fet que fareu!! Però si el que us passa és que no sabeu on firmaran, us ho posem molt i molt fàcil!

Si feu click a la foto podreu consultar en pdf un llistat d’autors, llibres, horaris i localitzacions per tal d’aconseguir aquesta preuada firma.
Així doncs, Nosaltres, a gaudir de Sant Jordi.És el nostre dia!!

Signatures Sant Jordi 2015

Sortegem 10 exemplars d’El Cuc de Seda signats per Robert Galbraith!

Hola a tots Nosaltres!

Avui posem en marxa un concurs que ens fa moltíssima il·lusió! Resulta que els amics d’Editorial Proa han aconseguit 10 exemplars d’El Cuc de Seda firmats per Robert Galbraith amb certificat d’autenticitat de la firma!

Així doncs, quan ens van dir que volien sortejar-los entre tots Nosaltres… no ens ho podíem creure! És per això que posem en marxa un nou sorteig al Nosaltresllegim.cat. Per participar-hi seguiu els passos següents:

  1. Fer un follow a Proa a Twitter.
  2. Fer un RT i un FAV al Twit de Proa que teniu en aquest post.
  3. Respondre el twit de Proa dient
    1. Quin és el personatge principal de la sèrie de Robert Galbraith
    2. A quina capital europea té lloc l’acció de les seves novel·les.

Tot això ho pots fer des d’aquest twit que tens aquí:


El concurs comença avui, dilluns 13 d’abril i el tancarem el divendres dia 17 d’abril.
Els follows, RT’s, FAV’s i respostes fora d’aquest dia ja no podran participar.

Entre tots els participants que compleixin els tres requisits farem un sorteig amb l’aplicació Random.org.

Esperem la vostra participació!

 

– JA HEM FET EL SORTEIG I ENS ESTEM POSANT EN CONTACTE AMB ELS GUANYADORS! GRÀCIES A TOTS PER PARTICIPAR! –

Torna la Sílvia Soler amb ‘Un any i mig’

Adjunt de MailUna de les autores catalanes amb més èxit dels últims, la , anys torna i torna aviat!

És per això que, mentre no us puguem explicar aquest Un any i mig, el que farem és explicar-vos-en la sinopsi i compartir-ne això que la gent del gremi editorial en diu el “booktràiler”.

Un any i mig a la vida d’una família contemporània, amb uns pares acabats de jubilar i quatre germans, tres dels quals, per motius diversos, han de marxar de casa a buscar-se la vida.

El gran és arquitecte i viu al Canadà, la segona, cuinera, viu a París, la tercera, oceanògrafa, viu a Mallorca, i el més jove, surfer, és l’únic que viu amb els pares. Durant aquest lapse de temps veurem com evolucionen els personatges i què els va passant.

I aquí, el booktràiler:

Ai, filla! Quanta raó!! La nevera plena!!!

La nevera plena, la rentadora feta, llevar-se i descobrir que no fa falta comprar cafè a les 7 del matí… Però també els llibres que pots agafar-li d’amagatotis al pare, la mare o a tons germans!

Tenim moltes ganes de poder-vos explicar aquest nou llibre de la Sílvia Soler.

Té bona pinta, oi?

En Josep Lluch ens recomana Les dones de la Principal, de Lluís Llach

lesdonesdelaprincipalEn Josep Lluch, editor de Proa, Pòrtic i Empúries, ens recomana Les dones de la Principal del .

És un llibre que a la Marta Gil li va agradar molt! A veure què ens explica…

Com és que la novel·la d’un dels personatges més populars de casa nostra (un mediàtic, diríem) ha venut els drets de traducció a editorials prestigioses de països on l’autor és pràcticament un desconegut? Això és el que li ha passat a Les dones de la Principal, de Lluís Llach, abans d’esclatar entre el públic català i castellà. Els drets de la seva segona novel·la s’han venut de seguida a Alemanya (Suhrkamp), França (Actes Sud), Holanda (Meridiaan Uitvergers) i Itàlia (Mersilio editori).

Dos anys i mig més tard de Memòria d’uns ulls pintats, primera novel·la de l’autor, Lluís Llach ha reincidit en la Literatura. Aquesta vegada amb una novel·la més complexa i on sembla haver-hi una projecció personal menys íntima. Les dones de la Principal ens remet a l’univers de la seva mare: Porrera, un poble vinater del Priorat, tancat entre turons, on els Llach i Grande passaven els estius. El músic ha preferit Porrera davant Barcelona, París o la ventejada Verges natal per fer-hi el seu refugi (juntament amb el Senegal) i també per treballar-ne literàriament el món. És una història que pivota a l’entorn d’uns personatges femenins forts, valents i arrelats a la terra.

Una vegada més ens sorprèn que una novel·la profundament local, d’una celebritat d’àmbit bàsicament nacional sigui acollida amb entusiasme per editors estrangers, seduïts per l’empenta narrativa, la força dels personatges i la recreació d’un petit món que oculta les passions més grans i universals.

Moltes gràcies pel teu escrit, Josep! I torna aviat!

I veient què ens explica en Josep, moltes felicitats al Lluís Llach!

Aquí teniu el booktràiler del llibre i els primers capítols en pdf.

Títol: Les dones de la Principal
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-9787-961-3
Preu: 20€

Les dones de la Secundària, de Lluís Llarg

lesdonesdelasecundariaQuan em van encarregar que llegís aquest llibre per a tots Nosaltres m’ho temia tot. I m’ho temia tot i tot dolent. Era allò d’anar pensant “mare meva, la que t’ha tocat”. M’imaginava alguna cosa així com ara una versió Sylvia Maxwell de l’Associació dels Incompresos del Francisco de Pedro. Ja m’enteneu: novel·la romàntica adolescent però força picantona (o massa picantona per l’edat que els pertoca a les protagonistes). Però no. Res a veure. En absolut.

I és que resulta que -i Martí, això t’ho has d’aplicar més a tots els aspectes de la vida!- encara no li havia mirat el cul al llibre per veure l’argument, que vaig descobrir que m’havia equivocat de mig a mig.

Va ser començar a llegir i adonar-me que m’havia enganxat de mala manera a un psicothriller del Lluís Llarg centrat en un assassí en sèrie que va a buscar dones de mala vida que treballen a les carreteres secundàries de les comarques de Catalunya. La novel·la no està situada exactament a un lloc concret de Catalunya però sabem que és aquí. És una espècie de Catalunya ficcionada!

En aquest llibre ens trobem amb tres dones protagonistes que “fan” la carretera secundària i que, miraculosament han aconseguit escapar d’un assassinat terrible però sí que han superat una tortura prèvia a base d’escoltar Joan Manuel Serrat durant 80 hores seguides amb privació de son a base d’electrodes a les ungles falses.

Les tres dones es diuen Jessica però són de llocs molt diferents: són la Jessica “La Rusa”, que és d’Alcobendas però és tenyeix de ros; la Jessica “La Morena”, que és del Baix Ebre i rossa natural però que es tenyeix els cabells; i finalment la Jessica “La Argentina”, que és de Xile. Són tres lluitadores. I són molt del Barça.

Serà gràcies a aquestes tres dones que la inspectora Miquela Martina Pola anirà seguint la pista de les ments més pertorbades i més fans del Serrat de Catalunya. I del Madrid.

Un complex i retorçat seguit de pistes basats en la poesia de Patrick Dominó i el mind-thinking del Pablo Conejo ajudaran a aquesta inspectora d’homicidis amant del vermut del diumenge sense check-in al foursquare a buscar un individu molt passat de voltes. Molt passat de voltes i del Madrid.

Sincerament, no m’esperava un final com el del llibre. D’una macabritat tan bèstia. Des de l’últim llibre potable de Houellebecq -d’això fa molt de temps- que no em sacsejaven tant uns quants paràgrafs junts. Bé, potser el paper del Frenadol sí que m’afecta, però és un altre tipus de literatura. Aquí hi ha encara més mocs i també més sang. Molta sang. I molta mala llet i música terrorífica.

Només diré tres conceptes: Abraham Mateo, Iron Maiden i José Mourinho.

Vosaltres sabreu on us fiqueu…

Títol: Les dones de la Secundària
Autor: Lluís Llarg
Editorial: Emporion
Col·lecció: Narrativa – Fora de catàleg
Pàgines: 435
ISBN: 978-84-9787-890-6 i dos números més
Preu: Aquest escrit i aquesta coberta no tenen preu!

Nosaltres també ens sumem a la panera dels “nadals” de Etfelicitofill.cat!!

Al Nosaltres hem decidit que per celebrar el Nadal ens volem sumar a la panera que ha posat en marxa la pàgina Etfelicitofill.cat.

És hora que els bons llibres siguin part d’una panera de luxe per tenir -com diuen a Etfelicitofill.cat- “uns Nadals” de veritat, oi?

Aquí teniu els llibres que Nosaltres hi aportarem, amb la col·laboració d’Edicions 62, Columna, Empúries i Proa.

Si cliqueu a la imatge trobareu la nostra ressenya per saber de què tracta cada llibre

Com ser un bon català, de Quim Morales

Underground, de Haruki Murakami

28 dies, de David Safier

No sóc d'aquesta mena de noies, de Lena Dunham

El xef, de Simon Wroe

Dies de frontera, de Vicenç Pagès

Ha tornat, de Timur Vermes


Una panera ben literària, oi? Aquesta panera també és nostra!