Concursos Nosaltresllegim: els llibres firmats per en David Safier ens fan mugir d’emoció!

ConcursSafier

@Ed_Empuries @Grup62

Hola a tots Nosaltres!

Com han anat aquestes festes? El tió us ha portat moltes coses i els Reis us han cagat molts llibres?

El que segur que no han fet és portar-vos un exemplar signat de Mu! de David Safier, oi? Doncs Nosaltres en tenim dos per regalar!

D’aquest llibre n’hem parlat del dret i del revés i per una raó molt senzilla: és un tros de llibre! N’han parlat l’Anna Castillo i en Lluís-Emili, i a més li vam dedicar el nostre post-inocentada!

A més, no fa gaire, l’autor alemany va visitar la ciutat de Barcelona i va fer una xerrada a la Biblioteca Jaume Fuster on va repassar la seva obra. Va ser llavors quan els amics d’Empúries van aprofitar per fer-li signar un parell d’exemplars del seu últim llibre per repartir entre tots Nosaltres.

Com bé sabeu, nosaltres no som gaire de sortejos. El que més ens interessa i ens agrada és que feu anar la vostra imaginació a l’hora de respondre les nostres preguntes. Llegir hi ajuda força!

Tenint en compte que la vaca protagonista de l’última novel·la d’en Safier es passa tota la novel·la viatjant, aquí teniu la pregunta:

Quina opinió creieu que tindria la Lolle, la vaca protagonista del Mu!, sobre els anuncis del toro d’Osborne en un viatge per les Espanyes? El trobaria un model atractiu? Quina opinió en tindria?

Nosaltres, volem que utilitzeu el vostre enginy per contestar la pregunta!

Les dues respostes als comentaris que tinguin més gràcia s’emportaran un dels dos llibres firmats pel David Safier que tenim! Teniu temps fins el dissabte 19!

Sort, enginy, llibres i molt d’humor!

Olé, de Goliat Fasier

olegoliatfasier

@Ed_Empuries @Grup62

La Lloll viu feliç a l’Índia on les vaques són respectades fins que Champion mor a conseqüència d’un estúpid accident practicant el parapente a l’Himalàia.

Així comença la novel·la que Goliat Fasier ha escrit després de la seva visita a Barcelona.

Per consolar-se, la Lloll i les seves tres amigues decideixen viatjar de nou i, aprofitant el vol que porta els convidats d’un casament d’uns indis forrats que es farà a Barcelona i després de unes quantes peripècies i entrebancs burocràtics, es fiquen al compartiment que porta el cavall, una mica presumit però bon jan, que ha de passejar el nuvi.

Asisteixen a les noces, passegen per la ciutat, descobreixen que, si bé les vaques no són sagrades, els bous sí que tenen un lloc al costat del Déu infant, com poden comprovar a la fira que aquells dies té lloc al davant de la Catedral.

Continuen fent turisme i senten dir que, no gaire lluny, fan uns espectacles on és posible veure en acció uns toros molt i molt ben dotats de banyes i altres atributs.

A la Susi la perspectiva la posa totalment a cent i anima les altres tres a anar fins a Sevilla fent autostop. Després de trencar-se les banyes en incidents que no revelarem per no fer spoilers, arriben a un lloc ideal on una colla de toros -tots molt i molt atractius- pasturen en llibertat i exhibeixen els seus fisics producte d’un acurat bodybuilding. Un d’ells, anomenat Gris i que fa moltes ombres, deixa la Susi turulata i la sotmet, ¡de grat!, a tota mena de jocs eròtics de submissió.

Quan descobreixen que l’espectacle, que per raons que no comprenen en diuen Fiesta com si fos un cotxe, acaba gairebé sempre malament pel toro, la Lloll, la Ravetó i la Hilde agafen l’AVE cap a Barcelona. La Susi es queda a Sevilla i munta una agència especialitzada en contactes per internet per a vaques addictes a les manilles sense folre.

La Ravetó descobreix que a Barcelona, a més de no fer aquelles fiestas, hi ha una gran tolerància amb les vaques que tenen orientacions sexuals diferents, tot i que al barri on això és més manifest hi ha una plaça que té el tètric nom d’Escorxador, a tocar d’un recinte dedicat fins fa poc a la Fiesta. I decideix quedar-s’hi a viure.

La Lloll, ara només amb la Hilde, atretes per la propaganda que parla d’uns pobles on corren toros en boles pel carrer van a veure aquesta festa i comproven que també és un joc molt bèstia i que corren en boles però amb boles en flames. Finalment, com que ja és el més de Juliol, se’n van cap a Pamplona per veure una exhibició de mascles corrent pel carrer però comproven que, tot i ser divertit, també acaba malament.

Decebudes, encara que veure aquelles enormes tanques publicitàries amb un toro negre els fa pujar les hormones automàticament, s’apunten a un viatge de l’Imserso -que ja tenen una edat- i fan cap a Formentera on els han dit que l’herba és molt bona i abundant, on podran conviure a la comuna del seu amic, el gat Giacomo.

Llegiu la novel·la, rieu i convertiu-vos al vegetarianisme. M’agraïreu el consell…

Títol: Olé
Autor: Goliat Fasier
Editorial: Emporion
Col·lecció: Narrativa – Fora de catàleg
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-9787-890-6
Preu: Aquest escrit i aquesta coberta no tenen preu!

Concursos Nosaltresllegim: els llibres i els torrons, a labutxaca!

Hola a tots, Nosaltres!

Amb els amics de labutxaca hem preparat un concurs nadalenc d’aquells que deixen el tió garratibat! Perquè li prenem la feina! Llegiu, llegiu…

El segell de butxaca del Grup 62 ha fet una selecció especial de diversos títols del seu catàleg perquè pugueu quedar bé amb un bon llibre. Sabeu aquelles edicions de tapa dura tan xules que fan? Doncs són aquestes! I qui són els protagonistes de la selecció? Apunteu: Carlos Ruiz Zafón, David Safier, Martí Gironell, Katie Jacobs, Dan Brown, Javier Sierra, i Marc Levy. No està gens malament, oi? Si seguiu els links al nom de l’autor, hi trobareu els llibres. Aquí teniu els títols d’aquests grans autors.

Banner Nadal

I què volem de Nosaltres per participar i com ho farem això? És molt senzill!

En primer lloc, us heu de registrar a la web del Grup62 seguint aquest enllaç amb el mateix mail que feu servir quan comenteu al Nosaltres i després ens heu de contestar la següent pregunta als comentaris d’aquest post:

En un sopar de Nadal que reunís aquests autors, quin tipus de torró portaria cada escriptor?

Els torrons poden ser ficticis! La Jacobs portaria un torró de punt de creu? El Dan Brown, un de bestseller mundial? Què hi dieu?

 

I el premi? Qui ens faci la selecció dels torrons literaris més ocurrents d’aquest sopar entre autors, s’emportarà la col·lecció sencera!

 

I si trobeu que no n’hi ha prou, tenim un extra molt important! Si li feu un follow al twitter de @labutxaca podreu triar, a més, un dels llibres de la col·lecció que el segell dedica a Paul Auster. En aquest link els trobareu tots, per si necessiteu acabar de decidir-vos.

 

Registreu-vos a can 62, feu la vostra proposta dels 7 torrons literaris corresponents a cada autor als comentaris i recordeu: el més ocurrent s’ho emporta tot! I si feu el follow, podreu escollir un Auster!

Qui vol llibres de labutxaca per Nadal? Voleu deixar el tió garratibat de bons llibres? Esperem les vostres propostes literariotorronils!

En Roger ja és un més de Nosaltres!

En Roger ja ens ha ressenyat uns quants llibres, aquí al Nosaltres, i s’incorpora com a firma titular! Aquí teniu el text on se’ns presenta com a lector i recomanador:

D’infant, i de no tan infant, un servidor era tremendament entremaliat. En vaig fer moltes i de molts colors. No me’n sento orgullós però haig de reconèixer que em diverteixo molt recordant i revivint les històries més estrambòtiques. Per què explico això? Doncs perquè va ser aquesta manca de disciplina la que em va portar a descobrir i gaudir la lectura.

Una de les pacients professores que em va patir va prendre una decisió dràstica. Va decidir que a l’hora del pati (sagrada per un nen de 9 anys) l’hauria d’acompanyar a la biblioteca i ajudar-la amb l’organització, recollida i  col·locació  de llibres. A la Catalunya preolímpica i preinformatitzada, això volia dir posar gomets de colors i endreçar per ordre alfabètic.

No era una biblioteca especialment gran però a l’estar ubicada a l’àtic de l’escola, era lluminosa i calenta a l’hivern. Nomes va ser qüestió de temps que m’interessés per algun dels títols i, tot seguit, per un altre, i un altre… Fins que, finalment, vaig preferir en nombroses ocasions, anar a la Biblioteca a l’hora de l’esbarjo enlloc del pati.

Recordo, especialment, l’impacte que va provocar en mi El Corsari Negre. Aquell any, quan va arribar el carnestoltes, no vaig dubtar a l’hora d’escollir disfressa. Va ser en aquella època quan vaig descobrir el plaer per les històries i pels bons narradors, per les històries ben explicades. I de qualsevol mena. Històries que et fan viure en un altre món, que et transporten en l’espai i en el temps… i que fascinen. Visca les Històries! Llegides i explicades!

Aquell càstig em va regalar l’hàbit de llegir i la passió per la lectura, i n’estic profundament agraït. Més endavant ja vaig llegir el que s’ha de llegir, el que he desitjat llegir, i especialment el que m’han recomanat. Aquesta és per a mi la font més fiable: la recomanació d’un amic.

Espero doncs, molt agraït, aportar la meva passió i la meva recomanació, a tots Nosaltres.

Moltes gràcies i benvingut al Nosaltres, Roger! Segur que més d’un farà cas de les teves recomanacions!

L’Ana ja és una de Nosaltres!

Al Nosaltres semblem els equips de la lliga de futbol en ple mercat d’hivern! No parem de fitxar lectors… i dels bons! Avui se’ns presenta l’Ana:

M’agraden les paraules, la barreja d’idea i matèria que amaga el llenguatge, m’agrada que puguin explicar tant o tan poc segons es desitgi i calgui; m’agrada Cortázar, Pratolini, Orwell, Baricco, García Márquez, Dolores Juliano, Huxley, Rulfo, Rodoreda, Moran, Gombrich, Auster, Beatriz Preciado, Goytisolo; m’agrada saber que em deixo noms i que encara no conec la meitat dels noms que m’acabaran agradant; m’agrada llegir, una mica també perquè sí.

“Els llibres s’han d’acabar, no es poden deixar a mitges”, “primer te’n llegeixes un i després l’altre”, “als llibres no s’hi fan gargots, no es dobleguen les pàgines”… No sé d’on vaig treure totes aquestes prohibicions, tota aquesta sacralització de la literatura, de les paraules i sobretot de l’objecte llibre. Només sé que vaig recórrer un camí ben agradable per eliminar-les. Per sort! I així ara, vaig llegint tres, cinc, set llibres alhora; i alguns d’ells no me’ls acabaré mai, tot i que sí que en rellegiré trossos escollits a l’atzar; escric, subratllo, anoto paraules deixades anar una mica sense sentit; i  doblego les pàgines per les puntes de determinades maneres, seguint aquell codi propi i una mica absurd que ens creem les qui llegim, com per por a perdre l’essència d’allò que llegim.

I a partir d’ara, tindré més motius per a doblegar les puntes dels llibres, per a fer-hi gargots, per a gaudir encara més de les paraules perquè podré compartir-ho amb nosaltres; i així aconseguir, o almenys intentar, no perdre aquella essència; desitjant transmetre-la des d’un plaer més gran que llegir, el de compartir.

Benvinguda i benllegida, Ana!

La Victòria ja és una de Nosaltres!!

Donem la benvinguda a la Victòria Motger, metgessa i àvida lectora! Fins fa quatre dies ens ha fet ressenyes de novel·la! I si avui estrena firma és perquè devora i devora llibres. Val la pena que sigui una més de Nosaltres! Aquí teniu la seva carta de presentació:

Jo era molt petita quan va començar a editar-se el Cavall Fort. Doncs va ser sortir el primer número, i m’hi van subscriure! Els meus pares ja van veure molt d’hora que la meva passió per llegir -o fer-ho veure- era molt gran quan anàvem amb el tren del Tibidabo i els feia cantar-me els noms de les estacions, per poder-me’ls aprendre i després fer veure que els llegia. Déu n’hi dó, oi?

Més endavant ja va ser tot una altra cosa! Jo no seria la mateixa sense la sèrie de Los cinco… però em sembla que no estic sola en aquest sentit. A l’institut i a la carrera sempre vaig ser molt bona estudiant però no em vaig perdre entre vademècums i altres llibres de la meva especialitat mèdica -obstetrícia i ginecologia-: sempre vaig poder tenir temps per llegir. Sempre vaig trobar un racó per fer-ho. De fet vaig dubtar si dedicar-me a la psiquiatria perquè abans de començar Medicina ja m’havia cruspit tota l’obra de Freud! I alternant-ho amb multitud de novel·les!

Espero poder compartir moltes lectures amb tots Nosaltres i que gaudiu tant de la lectura com jo!

Benvinguda i bones lectures, Victòria!

Senyoria, de Jaume Cabré des de l’òptica d’Andreu González Castro

senyoria

@Ed_Proa @Columna_Ed @Grup62 @jaumecabre47

L’Andreu González-Castro, coautor de Bon cop de falç! ens ha fet arribar aquest text del seu blog sobre una xerrada que va fer en Jaume Cabré sobre el seu llibre Senyoria.

Aquí el teniu:

El proppassat dilluns 7 d’octubre els dos grups de lectura de la biblioteca Francesc Pujols –i algun que altre espontani– van tenir la sort de comptar amb una presència excepcional: la de Jaume Cabré, autor de les meritòries Les veus del Pamano o Jo confesso. El pretext per portar-hi Cabré va ser la lectura que els dits grups havien fet de Senyoria, però el de Terrassa va depassar els objectius inicials de la xerrada en estendre’s sobre diversos aspectes de la creació literària tal com ell la concep.

Del caos a l’ordre

En el cas de Les veus del Pamano, que es va coure durant 7 anys, l’estímul va ser un edifici escolar abandonat al Pallars. Pel que fa a Fra Junoy o l’agonia dels sons, el gest d’un braç que li va recordar, potser, un hàbit. D’aquí va acabar sorgint la idea de crear una història en un monestir de monges i de fundar un orde religiós.

Pel que fa a Senyoria, es va gestar entre els anys 1986 i 1990. Com cada cop que afrontava la creació, ho feia sense cap idea, esquema ni història prèvia. Però “del fet de voler escriure van sortint artefactes que es converteixen en un personatge, en una història”.

L’espurna de Senyoria s’encén l’any 1985, quan es jutja i condemna dos jutges del franquisme, “època durant la qual la corrupció estava institucionalitzada i tapada”. Cabré s’apropa al personatge que en un primer moment considerava principal, un jutge, des d’un vessant humà i personal, no polític ni social. Com se sent algú que havia tingut tant poder sobre la vida de les persones (les pot privar de llibertat i decidir on viuran una temporada) i, tot d’un plegat, se’n veu privat? Cabré volia indagar en la vergonya i en la por que es coneguessin els delictes d’un jutge i per això va treballar el personatge durant mesos.

Escriure és rescriure: una epifania

Al cap d’un temps, com d’habitud, “no sabia com aniria el conjunt de la història. Tenia una caos total damunt la taula, un magma d’històries diferents. Com resituar-les?”.

Llavors va ser quan un cel de novembre li va donar la resposta. (Nota del periodista. El primer vers de Claudio Rodríguez ho va pronosticar amb rotunditat de mestre: “Siempre la claridad viene del cielo”.) Va decidir estructurar el llibre en tres fases o capítols: un per a Orió, el caçador; un altre per a les Plèiades, les víctimes, i un altre per a Plutó, el planeta –almenys fins l’any 2006 ho era– de la mort.

Cabré i Valéry

Pel que fa a la manera com acabar les novel·les, Cabré va fer una afirmació molt semblant a aquella de Valéry segons la qual el poema no s’acaba, sinó que s’abandona. “Tinc la sensació que les novel·les no les acabo, que les deixo que se’n vagin”.

Ara bé: tant el principi com el final de la novel·la estan rescrits més d’un cop. “En el començament sol ser-hi tot”.

Sobre els personatges

La clau dels bons personatges, segons Cabré, rau en el fet que puguin establir alguna relació amb el lector: pena, llàstima, simpatia… El fracàs és la indiferència. Un personatge ha d’afectar, que és tant com dir que ha d’interessar: fer content el lector, moure’l a rellegir per plaer, etc.

En el cas de Senyoria, en un estadi més avançat del procés d’escriptura, Cabré va deixar de sentir interès pel jutge i, en canvi, es va sentir més atret per una mirada: la del personatge d’un quadre del despatx del jutge. Un personatge que havia viscut a la Barcelona de finals del segle XVIII, un temps frontissa entre l’Antic Règim i el Romanticisme. Una època de transició, d’ebullició com l’actual, cansada però estimulant. Una època en què es va abandonant la perruca: Goethe en portava de jove; de gran, no. I de Napoleó tothom recorda la seva cabellera.

En el moment de triar el protagonista d’una història, l’autor s’ha de fer una pregunta: “em veig convivint-hi dos o tres anys (que després n’acaben sent sis)?”. Pel que fa al cas concret deSenyoria, Cabré va explicar que és “dur però interessant conviure amb algú sense escrúpols. Puc menysprear-lo, però no odiar-lo. Per no arribar a odiar-lo cal un aspecte que el redimeixi”. En aquesta novel·la va optar per fer que el protagonista fos un astrònom aficionat.

De la relació íntima entre criatura i creador neixen afirmacions tan curioses com aquesta: “Quan es va morir l’Andreu, i això que vaig ser jo qui ho vaig escriure, vaig estar una setmana molt afectat. Fins al punt que no podia escriure”.

Sobre versemblança i documentació

Cabré es va estendre sobre els perills de documentar-se de forma exhaustiva sobre una època determinada, una necessitat des del moment que es tria la Barcelona del segle XVIII. “Com més en saps, més t’adones que no en saps res”. El primer parany és oblidar que s’està escrivint una novel·la i convertir-se en historiador. “És molt maco un amor a primera vista”. El segon, que el lector noti la documentació. “El lector s’ha de submergir en la novel·la, no li hem de clavar bufetades. És el que es feia el segle XIX amb aquells «estimat lector». Quan el lector s’adona de les coses, malament”. S’ha de transportar el lector a una època sense massa explicacions “i que el lector curiós investigui, si vol”.

Val a dir que la tasca de documentació de Jaume Cabré no es limita a llegir obres sobre l’època triada, sinó també escrites en aquella època, així com a escoltar música del moment.

Ser exhaustiu, però, no desfà que l’autor no es pugui prendre alguna llicència. Es pot cometre algun error històric que no ho sigui de versemblança. A vegades cal triar, i Cabré ho va tenir clar a l’hora d’optar entre un capità general de Catalunya amb un nom anodí com Domingo Izquierdo o el mallorquí Pere Caro y Sureda-Valero y Maza de Lizana.

L’estil és l’home

Pel que fa al peculiar estil de Cabré (salts temporals o canvis de narrador dintre d’un paràgraf, o fins i tot dintre d’una mateixa frase), l’autor afirma que es va anar accentuant des deFra Junoy.

Per què utilitza aquest “narrador fos amb els personatges”? Cabré ho exemplifica amb una imatge: “Si ho veus, no pots deixar de fer-ho. Com l’escalador que veu un cim. Per què hi ha de pujar si després l’ha de baixar? Doncs hi puja.”.

La informació al lector

Un dels paranys clàssics que s’expliquen a qualsevol escola d’escriptura és el de la dosificació de la informació. Com dir el que ha de saber el lector i fer-ho en el moment adequat?

Segons Cabré, cal vetllar no només per la quantitat, sinó per la qualitat de la informació. Només es poden donar cartes falses si té sentit fer-ho. “Sempre hi ha d’haver respecte al lector i a l’esforç intel·lectual que suposa la lectura”. Una de les trampes habituals la va exemplificar Cabré amb una frase còmica: “L’assassí és el majordom”. En una novel·la ben escrita no pot passar allò d’algunes novel·les d’Hèrcules Poirot, quan es descobreix a l’escena final que el pare de la víctima havia treballat a la Índia amb el majordom.

Tants llibres i tan poc temps

Abans de les salutacions i les signatures de llibres a la trentena d’assistents, a instàncies d’aquests, Cabré va recomanar algunes lectures. En primer lloc, es va referir a La Ilíada iL’Odissea com a llibres que l’han impulsat més. Pel que fa a la poesia, que l’autor sovinteja i que presenta l’avantatge que no demana una immersió tan a fons com la prosa, va citar Ausiàs March i Petrarca. També es va referir a Guerra i pau i A la recerca del temps perdut. Pel que fa a autors més propers en el temps i en l’espai, va mostrar la seva predilecció perCamí de sirga (Jesús Moncada), Pedra de tartera (Maria Barbal), Ventada de morts (Pep Albanell) o Els colors de l’aigua (Isidre Grau).

Al final, aquest modestíssim escriptor li va regalar un exemplar de Bon cop de falç! perquè el regalés a alguna víctima. Cabré em va respondre amb cortesia i un somriure acollidor: “Així que tu ets l’Andreu González de Bon cop de falç? Dedica-me’l, que així m’obligaràs a quedar-me’l”. Amén.

Amén!

Títol: Senyoria
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-330-4
Preu: 19,50€

La primera persona d’un plural que es diu Nosaltres

@Grup62 @stic @lletres @MontserratBrau #PBC13

Normalment, si trobeu un post firmat per un tal “Admin” és un servidor, el Martí Bou. Evidentment, no sempre ha estat així. Abans hi ha hagut altres persones amagades sota un “Admin” que han tirat endavant aquest projecte que es diu Nosaltresllegim i que aquest cap de setmana va guanyar el Premi Blogs Catalunya 2013 en l’apartat de blog corporatiu de Literatura.

Quan vaig conèixer la Montserrat Brau portava el Nosaltres sota el braç amb una il·lusió que el feia diferent de tots els altres projectes que manegava. Hi havia una cura, una estima, un amor cap aquella criatura digital que era -i segueix sent- bastant… inexplicable i adorable. També és veritat que si hi ha alguna cosa que té la Montse és una cura i una estima fabulosa cap a tot allò que es fa seu. I creieu-me, aquest Nosaltresllegim és molt seu.

La seva aposta per l’excel·lència i el fer les coses ben fetes, el tenir cura perquè tot estigui ben escrit i ben redactat, que tot s’entengui però que no perdi l’essència han fet del Nosaltres un lloc únic. I jo sóc molt feliç de formar-ne part.

I sí. Aquí parlem de llibres d’un grup editorial, el Grup 62, però seguim sent el que hem estat sempre. Persones que llegeixen, que gaudeixen de la lectura i que els agrada poder-ho explicar per poder dir: “Ei! Nosaltres llegim! I aquest… val la pena!”.

Moltes gràcies a l’STIC.cat pel premi, al Grup 62 per la seva valentia a l’hora de tirar endavant aquest projecte, i moltíssimes gràcies a tots els qui llegeixen i ho expliquen per a tots Nosaltres

I d’aquestes persones que llegeixen, d’aquest plural, hi ha una primera persona. Felicitats per aquest premi, Montserrat Brau.

Ah! I per celebrar aquest premi, seguirem llegint. Perquè Nosaltresllegim!

“Mamita, campeonamos!”

Sí, nosaltres, hem guanyat en la categoria de Literatura Corporatiu els Premis Blogs Catalunya que concedeix l’@STIC.cat. Quina alegria, oi? Jo en tinc moltíssima! Quan he pujat a recollir el premi de la mà de la Trina Milan, Presidenta de l’Stic, i de la Laura Borràs, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, he pensat “sort que no em deixen parlar!” (crec que els amics i amigues que eren a l’auditori, com que em coneixen, ho han agraït també!).

Si m’haguessin deixat, tothom hauria sentit com donava les gràcies a Grup62 i a una “comunicadora” molt valenta que sovint ens visita. Apostar per donar la veu als lectors sense coartar-nos MAI la llibertat és fer un pas endavant. Gaudir d’un espai no professionalitzat on parlar de llibres i compartir punts de vista és un luxe! Som lectors afortunats i em plau reconèixer-ho públicament.

Però aquest no hauria estat un “gràcies” aïllat. Al darrere hi haurien anat els agraïments a la Lia, a l’Elisabeth, al Cèsar, a l’Alexandra, a la Marta, al Jordi, al Lluís-Emili, a l’Anna, a l’FX,  a la Fita, a la Patrícia, a l’Albert, al Sergi, a la Geòrgia, a la Laia, a les Males Herbes, a l’Anna, a la Cristina,  al Rubén, a la Rocío, a la Sílvia, al Pere, a la Mariela, a la Marta, a la Mireia, naturalment, al Martí i a tots els qui en algun moment, quan heu acabat de llegir un llibre, heu pensat en nosaltres. Una vegada em deia l’Alexandra que en tots -o gairebé tots- els posts hi ha un comentari meu d’agraïment. És clar! Quantes vegades no he llegit alguna cosa bona, bona que mai no m’hauria cridat l’atenció si no hagués estat gràcies a nosaltres?

Per últim, hauria donat les gràcies a tots els autors, vius i morts, que en algun moment han trobat una estona per parlar amb nosaltres a través de les pàgines d’un llibre. Sens dubte, la possibilitat de viure a través de les seves paraules és fins i tot millor que guanyar aquest premi que avui compartim. Que bé que nosaltresllegim!

Nosaltres llegim, gaudim i no volem arribar al final… però sí a finalistes!

@Grup62 @STIC

Nosaltres, aquest és un post molt especial! Per votació popular, a l’Stic.cat (els trobareu a www.twitter.com/stic) han determinat que el nosaltresllegim.cat, el nostre bloc, mereix ser finalista d’enguany. Em (deixeu-me temporalment que abandoni la primera del plural!) fa una especial il·lusió per moltes raons.

La primera, perquè tot just ahir vaig saber que s’ha mort en Martí de Riquer, un dels professors que em va ensenyar a llegir quan ja era a la UB com a alumna de filologia. M’agrada pensar que si ell hagués nascut al s. XXI hauria tingut un bloc des d’on reflexionar per a nosaltres.

La segona, perquè des de l’estiu, d’aquest meravellós celobert dels llibres ja no en tinc cura jo directament, sinó el Martí Bou, un bon amic en qui Grup62 ha depositat tanta confiança com ho va fer en mi l’any 2010, la qual cosa els honora com a Grup Editorial. En una època difícil per a la cultura, seguir apostant perquè els lectors tinguem un espai on compartir el que pensem és valent i encomiable!

La tercera -em guardo pel final la més important-, perquè això vol dir que el que fem agrada. Sabeu aquella estona que, quan hem acabat un llibre, dediquem a l’ordinador per explicar una mica què ens ha semblat la lectura? Doncs val la pena. Llibreters, editors, autors i lectors ens necessitem els uns als altres, perquè nosaltres llegim i, com que la nostra societat també és digital, doncs compartim els nostres gustos en un bloc que és un tresor que hem de cuidar.

Va, no ens posem tendres… Sabeu quantes entrades portem? Doncs aquesta és la que fa 1200! Quin bé de Déu de lectures, oi? Quina recordeu amb més afecte? Què us sembla? Ho compartim plegats i així celebrem que som finalistes? Potser no serem guanyadors, però això no ens amoïna, perquè els qui llegim sabem que no importa tant un gran final com tenir una bona història per explicar!