Arxiu de la categoria: Algunes coses nostres

Una espècie de calaix de sastre per parlar de tot plegat.

Senyoria, de Jaume Cabré des de l’òptica d’Andreu González Castro

senyoria

@Ed_Proa @Columna_Ed @Grup62 @jaumecabre47

L’Andreu González-Castro, coautor de Bon cop de falç! ens ha fet arribar aquest text del seu blog sobre una xerrada que va fer en Jaume Cabré sobre el seu llibre Senyoria.

Aquí el teniu:

El proppassat dilluns 7 d’octubre els dos grups de lectura de la biblioteca Francesc Pujols –i algun que altre espontani– van tenir la sort de comptar amb una presència excepcional: la de Jaume Cabré, autor de les meritòries Les veus del Pamano o Jo confesso. El pretext per portar-hi Cabré va ser la lectura que els dits grups havien fet de Senyoria, però el de Terrassa va depassar els objectius inicials de la xerrada en estendre’s sobre diversos aspectes de la creació literària tal com ell la concep.

Del caos a l’ordre

En el cas de Les veus del Pamano, que es va coure durant 7 anys, l’estímul va ser un edifici escolar abandonat al Pallars. Pel que fa a Fra Junoy o l’agonia dels sons, el gest d’un braç que li va recordar, potser, un hàbit. D’aquí va acabar sorgint la idea de crear una història en un monestir de monges i de fundar un orde religiós.

Pel que fa a Senyoria, es va gestar entre els anys 1986 i 1990. Com cada cop que afrontava la creació, ho feia sense cap idea, esquema ni història prèvia. Però “del fet de voler escriure van sortint artefactes que es converteixen en un personatge, en una història”.

L’espurna de Senyoria s’encén l’any 1985, quan es jutja i condemna dos jutges del franquisme, “època durant la qual la corrupció estava institucionalitzada i tapada”. Cabré s’apropa al personatge que en un primer moment considerava principal, un jutge, des d’un vessant humà i personal, no polític ni social. Com se sent algú que havia tingut tant poder sobre la vida de les persones (les pot privar de llibertat i decidir on viuran una temporada) i, tot d’un plegat, se’n veu privat? Cabré volia indagar en la vergonya i en la por que es coneguessin els delictes d’un jutge i per això va treballar el personatge durant mesos.

Escriure és rescriure: una epifania

Al cap d’un temps, com d’habitud, “no sabia com aniria el conjunt de la història. Tenia una caos total damunt la taula, un magma d’històries diferents. Com resituar-les?”.

Llavors va ser quan un cel de novembre li va donar la resposta. (Nota del periodista. El primer vers de Claudio Rodríguez ho va pronosticar amb rotunditat de mestre: “Siempre la claridad viene del cielo”.) Va decidir estructurar el llibre en tres fases o capítols: un per a Orió, el caçador; un altre per a les Plèiades, les víctimes, i un altre per a Plutó, el planeta –almenys fins l’any 2006 ho era– de la mort.

Cabré i Valéry

Pel que fa a la manera com acabar les novel·les, Cabré va fer una afirmació molt semblant a aquella de Valéry segons la qual el poema no s’acaba, sinó que s’abandona. “Tinc la sensació que les novel·les no les acabo, que les deixo que se’n vagin”.

Ara bé: tant el principi com el final de la novel·la estan rescrits més d’un cop. “En el començament sol ser-hi tot”.

Sobre els personatges

La clau dels bons personatges, segons Cabré, rau en el fet que puguin establir alguna relació amb el lector: pena, llàstima, simpatia… El fracàs és la indiferència. Un personatge ha d’afectar, que és tant com dir que ha d’interessar: fer content el lector, moure’l a rellegir per plaer, etc.

En el cas de Senyoria, en un estadi més avançat del procés d’escriptura, Cabré va deixar de sentir interès pel jutge i, en canvi, es va sentir més atret per una mirada: la del personatge d’un quadre del despatx del jutge. Un personatge que havia viscut a la Barcelona de finals del segle XVIII, un temps frontissa entre l’Antic Règim i el Romanticisme. Una època de transició, d’ebullició com l’actual, cansada però estimulant. Una època en què es va abandonant la perruca: Goethe en portava de jove; de gran, no. I de Napoleó tothom recorda la seva cabellera.

En el moment de triar el protagonista d’una història, l’autor s’ha de fer una pregunta: “em veig convivint-hi dos o tres anys (que després n’acaben sent sis)?”. Pel que fa al cas concret deSenyoria, Cabré va explicar que és “dur però interessant conviure amb algú sense escrúpols. Puc menysprear-lo, però no odiar-lo. Per no arribar a odiar-lo cal un aspecte que el redimeixi”. En aquesta novel·la va optar per fer que el protagonista fos un astrònom aficionat.

De la relació íntima entre criatura i creador neixen afirmacions tan curioses com aquesta: “Quan es va morir l’Andreu, i això que vaig ser jo qui ho vaig escriure, vaig estar una setmana molt afectat. Fins al punt que no podia escriure”.

Sobre versemblança i documentació

Cabré es va estendre sobre els perills de documentar-se de forma exhaustiva sobre una època determinada, una necessitat des del moment que es tria la Barcelona del segle XVIII. “Com més en saps, més t’adones que no en saps res”. El primer parany és oblidar que s’està escrivint una novel·la i convertir-se en historiador. “És molt maco un amor a primera vista”. El segon, que el lector noti la documentació. “El lector s’ha de submergir en la novel·la, no li hem de clavar bufetades. És el que es feia el segle XIX amb aquells «estimat lector». Quan el lector s’adona de les coses, malament”. S’ha de transportar el lector a una època sense massa explicacions “i que el lector curiós investigui, si vol”.

Val a dir que la tasca de documentació de Jaume Cabré no es limita a llegir obres sobre l’època triada, sinó també escrites en aquella època, així com a escoltar música del moment.

Ser exhaustiu, però, no desfà que l’autor no es pugui prendre alguna llicència. Es pot cometre algun error històric que no ho sigui de versemblança. A vegades cal triar, i Cabré ho va tenir clar a l’hora d’optar entre un capità general de Catalunya amb un nom anodí com Domingo Izquierdo o el mallorquí Pere Caro y Sureda-Valero y Maza de Lizana.

L’estil és l’home

Pel que fa al peculiar estil de Cabré (salts temporals o canvis de narrador dintre d’un paràgraf, o fins i tot dintre d’una mateixa frase), l’autor afirma que es va anar accentuant des deFra Junoy.

Per què utilitza aquest “narrador fos amb els personatges”? Cabré ho exemplifica amb una imatge: “Si ho veus, no pots deixar de fer-ho. Com l’escalador que veu un cim. Per què hi ha de pujar si després l’ha de baixar? Doncs hi puja.”.

La informació al lector

Un dels paranys clàssics que s’expliquen a qualsevol escola d’escriptura és el de la dosificació de la informació. Com dir el que ha de saber el lector i fer-ho en el moment adequat?

Segons Cabré, cal vetllar no només per la quantitat, sinó per la qualitat de la informació. Només es poden donar cartes falses si té sentit fer-ho. “Sempre hi ha d’haver respecte al lector i a l’esforç intel·lectual que suposa la lectura”. Una de les trampes habituals la va exemplificar Cabré amb una frase còmica: “L’assassí és el majordom”. En una novel·la ben escrita no pot passar allò d’algunes novel·les d’Hèrcules Poirot, quan es descobreix a l’escena final que el pare de la víctima havia treballat a la Índia amb el majordom.

Tants llibres i tan poc temps

Abans de les salutacions i les signatures de llibres a la trentena d’assistents, a instàncies d’aquests, Cabré va recomanar algunes lectures. En primer lloc, es va referir a La Ilíada iL’Odissea com a llibres que l’han impulsat més. Pel que fa a la poesia, que l’autor sovinteja i que presenta l’avantatge que no demana una immersió tan a fons com la prosa, va citar Ausiàs March i Petrarca. També es va referir a Guerra i pau i A la recerca del temps perdut. Pel que fa a autors més propers en el temps i en l’espai, va mostrar la seva predilecció perCamí de sirga (Jesús Moncada), Pedra de tartera (Maria Barbal), Ventada de morts (Pep Albanell) o Els colors de l’aigua (Isidre Grau).

Al final, aquest modestíssim escriptor li va regalar un exemplar de Bon cop de falç! perquè el regalés a alguna víctima. Cabré em va respondre amb cortesia i un somriure acollidor: “Així que tu ets l’Andreu González de Bon cop de falç? Dedica-me’l, que així m’obligaràs a quedar-me’l”. Amén.

Amén!

Títol: Senyoria
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-330-4
Preu: 19,50€

La primera persona d’un plural que es diu Nosaltres

@Grup62 @stic @lletres @MontserratBrau #PBC13

Normalment, si trobeu un post firmat per un tal “Admin” és un servidor, el Martí Bou. Evidentment, no sempre ha estat així. Abans hi ha hagut altres persones amagades sota un “Admin” que han tirat endavant aquest projecte que es diu Nosaltresllegim i que aquest cap de setmana va guanyar el Premi Blogs Catalunya 2013 en l’apartat de blog corporatiu de Literatura.

Quan vaig conèixer la Montserrat Brau portava el Nosaltres sota el braç amb una il·lusió que el feia diferent de tots els altres projectes que manegava. Hi havia una cura, una estima, un amor cap aquella criatura digital que era -i segueix sent- bastant… inexplicable i adorable. També és veritat que si hi ha alguna cosa que té la Montse és una cura i una estima fabulosa cap a tot allò que es fa seu. I creieu-me, aquest Nosaltresllegim és molt seu.

La seva aposta per l’excel·lència i el fer les coses ben fetes, el tenir cura perquè tot estigui ben escrit i ben redactat, que tot s’entengui però que no perdi l’essència han fet del Nosaltres un lloc únic. I jo sóc molt feliç de formar-ne part.

I sí. Aquí parlem de llibres d’un grup editorial, el Grup 62, però seguim sent el que hem estat sempre. Persones que llegeixen, que gaudeixen de la lectura i que els agrada poder-ho explicar per poder dir: “Ei! Nosaltres llegim! I aquest… val la pena!”.

Moltes gràcies a l’STIC.cat pel premi, al Grup 62 per la seva valentia a l’hora de tirar endavant aquest projecte, i moltíssimes gràcies a tots els qui llegeixen i ho expliquen per a tots Nosaltres

I d’aquestes persones que llegeixen, d’aquest plural, hi ha una primera persona. Felicitats per aquest premi, Montserrat Brau.

Ah! I per celebrar aquest premi, seguirem llegint. Perquè Nosaltresllegim!

“Mamita, campeonamos!”

Sí, nosaltres, hem guanyat en la categoria de Literatura Corporatiu els Premis Blogs Catalunya que concedeix l’@STIC.cat. Quina alegria, oi? Jo en tinc moltíssima! Quan he pujat a recollir el premi de la mà de la Trina Milan, Presidenta de l’Stic, i de la Laura Borràs, Directora de la Institució de les Lletres Catalanes, he pensat “sort que no em deixen parlar!” (crec que els amics i amigues que eren a l’auditori, com que em coneixen, ho han agraït també!).

Si m’haguessin deixat, tothom hauria sentit com donava les gràcies a Grup62 i a una “comunicadora” molt valenta que sovint ens visita. Apostar per donar la veu als lectors sense coartar-nos MAI la llibertat és fer un pas endavant. Gaudir d’un espai no professionalitzat on parlar de llibres i compartir punts de vista és un luxe! Som lectors afortunats i em plau reconèixer-ho públicament.

Però aquest no hauria estat un “gràcies” aïllat. Al darrere hi haurien anat els agraïments a la Lia, a l’Elisabeth, al Cèsar, a l’Alexandra, a la Marta, al Jordi, al Lluís-Emili, a l’Anna, a l’FX,  a la Fita, a la Patrícia, a l’Albert, al Sergi, a la Geòrgia, a la Laia, a les Males Herbes, a l’Anna, a la Cristina,  al Rubén, a la Rocío, a la Sílvia, al Pere, a la Mariela, a la Marta, a la Mireia, naturalment, al Martí i a tots els qui en algun moment, quan heu acabat de llegir un llibre, heu pensat en nosaltres. Una vegada em deia l’Alexandra que en tots -o gairebé tots- els posts hi ha un comentari meu d’agraïment. És clar! Quantes vegades no he llegit alguna cosa bona, bona que mai no m’hauria cridat l’atenció si no hagués estat gràcies a nosaltres?

Per últim, hauria donat les gràcies a tots els autors, vius i morts, que en algun moment han trobat una estona per parlar amb nosaltres a través de les pàgines d’un llibre. Sens dubte, la possibilitat de viure a través de les seves paraules és fins i tot millor que guanyar aquest premi que avui compartim. Que bé que nosaltresllegim!

Nosaltres llegim, gaudim i no volem arribar al final… però sí a finalistes!

@Grup62 @STIC

Nosaltres, aquest és un post molt especial! Per votació popular, a l’Stic.cat (els trobareu a www.twitter.com/stic) han determinat que el nosaltresllegim.cat, el nostre bloc, mereix ser finalista d’enguany. Em (deixeu-me temporalment que abandoni la primera del plural!) fa una especial il·lusió per moltes raons.

La primera, perquè tot just ahir vaig saber que s’ha mort en Martí de Riquer, un dels professors que em va ensenyar a llegir quan ja era a la UB com a alumna de filologia. M’agrada pensar que si ell hagués nascut al s. XXI hauria tingut un bloc des d’on reflexionar per a nosaltres.

La segona, perquè des de l’estiu, d’aquest meravellós celobert dels llibres ja no en tinc cura jo directament, sinó el Martí Bou, un bon amic en qui Grup62 ha depositat tanta confiança com ho va fer en mi l’any 2010, la qual cosa els honora com a Grup Editorial. En una època difícil per a la cultura, seguir apostant perquè els lectors tinguem un espai on compartir el que pensem és valent i encomiable!

La tercera -em guardo pel final la més important-, perquè això vol dir que el que fem agrada. Sabeu aquella estona que, quan hem acabat un llibre, dediquem a l’ordinador per explicar una mica què ens ha semblat la lectura? Doncs val la pena. Llibreters, editors, autors i lectors ens necessitem els uns als altres, perquè nosaltres llegim i, com que la nostra societat també és digital, doncs compartim els nostres gustos en un bloc que és un tresor que hem de cuidar.

Va, no ens posem tendres… Sabeu quantes entrades portem? Doncs aquesta és la que fa 1200! Quin bé de Déu de lectures, oi? Quina recordeu amb més afecte? Què us sembla? Ho compartim plegats i així celebrem que som finalistes? Potser no serem guanyadors, però això no ens amoïna, perquè els qui llegim sabem que no importa tant un gran final com tenir una bona història per explicar!

La Marta Gil ja és una de Nosaltres!

Hola a tots, Nosaltres!

Aquí teniu el text de presentació de la Marta Gil, que s’incorpora com a una de Nosaltres!

La meva afició per la lectura va començar de ben petita. Crec que puc dir amb prou seguretat que el primer llibre que em va deixar ben garratibada devia ser El Zoo d’en Pitus… perquè a qui no li ha agradat aquesta història? Després ja… tinc prou anys per haver coincidit amb el moment àlgid de les aventures d’Els Cinc (en castellà, això sí) o els Hollister (les meves primeres traduccions) que demanava cada Nadal com a regal.

Des d’aleshores que no he deixat mai de comprar llibres. Sí, sóc d’aquelles persones que compren més llibres dels que poden arribar a llegir, però els estius són fantàstics per recuperar el temps perdut i sempre m’alegra veure que són les quatre de la matinada i que no m’he adonat de l’hora que era per culpa d’un bon llibre.

He tingut èpoques de tot: John Grisham em va inspirar durant molt de temps i he llegit sempre bastant variat. Els clàssics m’encanten i sóc una enamorada del teatre de Shakespeare, però crec que el meu gènere literari preferit és la novel-la històrica. I dic crec perquè encara ho estic descobrint. Cada mes descobreixo algun escriptor, alguna novel-la que em fa replantejar els esquemes. I sort d’això, perquè hi ha tot un món literari allí fora per descobrir.

Fa un temps vaig decidir que això de llegir podia servir per alguna cosa més que per passar-m’ho bé jo tota sola, així que vaig obrir un blog per parlar dels llibres que llegia i això em va dur al Nosaltresllegim, on puc parlar del que més m’agrada i des d’on espero ajudar a altres persones a descobrir aquesta gran afició que són els llibres. Si només un sol cop us sentiu atrets per llegir un llibre que hagi ressenyat, em sentiré més que satisfeta.

Esperem que quedis molt satisfeta de formar part del Nosaltres!

Concurs Nosaltresllegim! Brindem per la Sílvia Soler i la felicitat!

#Concurs @Ed_62

Hola a tots Nosaltres!

Durant aquesta setmana volem celebrar un concurs brindant per la Sílvia Soler, L’estiu que comença i la felicitat de les nostres vacances!

Ja hem estrenat la calor però d’aquí a no res estrenarem el mes d’agost! És per això que regalem l’últim llibre de la Sílvia Soler i una ampolla de cava com la que veieu a la foto.

¿Voleu participar-hi? És molt fàcil! Només heu de seguir aquests passos:

1. Registreu-vos, seguint el link, a la nova web del Grup62

2. Responeu la següent pregunta als comentaris:

Una ampolla de cava, un bon llibre,… quin és el tercer ingredient de la felicitat?

La resposta més original s’emportarà l’exemplar de L’estiu que comença de la Sílvia Soler i l’ampolla de cava del llibre!! Teniu fins diumenge 28 de juliol a les 23:59 per contestar la pregunta que us hem fet.

Atenció!! Assegureu-vos que el correu electrònic que feu servir per respondre els comentaris és el mateix que feu servir per registrar-vos a la web www.grup62.cat. Així segur que podrem contactar amb vosaltres!

La Mariela ja és una Nosaltres!

Hola a tots, Nosaltres!

Aquí teniu el text de presentació de la Mariela, que s’incorpora com a una de Nosaltres de ple dret!

Vaig començar a sentir passió per la lectura de la mà dels llibres de l’Editorial Bruguera, aquelles històries clàssiques adaptades que tant ens van servir als nens i nenes nascuts els anys 60.

Recordo les “trampes” a la biblioteca de l’escola per aconseguir més d’un llibre a la setmana i, ja d’adolescent, recordo els coixins sota la porta perquè no es veiés el regueró de llum o llegir amb una lot fins la matinada.

Explicat així sembla una activitat delictiva… Serà perquè la lectura produeix un gran plaer!!

Després d’aquest últim paràgraf entenem perfectament la teva passió per la novel·la negra!

Benvinguda!

Al Nosaltres estem lligats a la Sylvia Day!

@ColumnaEdicions @Grup62

Hola a tots Nosaltres!

Us hem de confessar que fa temps que estem embruixats (per no dir una altra cosa menys apte per a tots els públics) pels llibres de la Sylvia Day. Però no estem sols! Ens acompanyen més de 6.000.000 de lectors!

Sens dubte, la literatura tòrrida que s’ha posat tant de moda té una cosa molt i molt bona. Si val la pena, t’arriben veus per tot arreu recomanant-te-la… i si és dolenta acaba en un contenidor dels blaus amb la portada forrada amb paper de diari però amb l’advertència de les teves amistats dient allò de “això no cal que t’ho miris, que no val un duro!”.

I Sylvia Day val molt la pena!

Ara mateix tenim una de les lectores titulars del Nosaltres feliçment perduda entre les pàgines de la tercera entrega d’aquesta saga protagonitzada per l’Eva i en Gideon que començava amb No t’amago res, seguia amb Reflectida en tu i que, de moment, continua amb Lligada a tu.

Si sou seguidors del Nosaltres recordareu que la Montse, la Lia i l’Eli van fer les ressenyes dels llibres anteriors de la saga d’aquesta autora nord-americana.

Ara estem esperant la ressenya de Lligada a tu amb candeletes! I mentrestant… que no ens molestin! Que estem ocupats!

Aquí teniu el primer capítol de Lligada a tu en pdf i el booktràiler del llibre.

La Mireia ja és una de Nosaltres!

Al Nosaltresllegim tenim un nou i gran fitxatge! Aquí teniu el text de presentació de la Mireia:

Les presentacions no són el meu fort, però m’hi esforçaré: sóc la Mireia, la majoria d’amics em diuen Mire, i ja m’està bé. Llegeixo força, tot i que tinc èpoques en què devoro els llibres com la xocolata blanca i d’altres en què vaig fent, com amb les pipes.

El cas és que a l’escola, des de ben petitona, ja em van inculcar que llegir és cultura i que el “saber no ocupa lugar”. Amb els anys aquesta dita s’ha convertit en una realitat i la lectura m’ha ajudat a omplir llargues estones de tren per anar a treballar, per acompanyar els meus estimats moments de sol a l’estiu, els matins de pluja,…

Sóc molt imaginativa. I els llibres, a part d’enriquir-me i fer-me passar estones entretingudes, també aconsegueixen fer-me sentir la protagonista de la història o part d’aquesta perquè hi entro ràpidament.

Les novel·les que més m’agraden són les fantàstiques, les socials i les sentimentals, tot i no considerar-me gens cursi, perquè les pel·lícules d’aquest estil no les puc aguantar. Però els llibres ofereixen aquest gran avantatge que és que la construcció és pròpia i feta a mida. En fi: els llibres són una finestra a una altra realitat que visc intensament, i que és perfectament combinable amb la meva. Un bon valor afegit a l’existència.

Formar part del Nosaltresllegim està ampliant tot el que us he comentat. És perfecte!

Benvinguda al Nosaltres, Mireia!

No parem de fer concursos! Ara li toca al Montecristo del Marc Pastor!

@labutxaca @grup62 #concurs #montecristo

Hola a tots Nosaltres!

La setmana passada vam tenir en marxa un concurs sobre el Temps d’innocència de la Carme Riera. Ara canviem completament de registre i anem a buscar l’apassionant Montecristo del Marc Pastor, una història situada en la segona guerra mundial, amb dolents molt dolents -d’aquells que fa molta angúnia trobar-se als malsons-, espies que fan caigudes d’ulls i que poden arribar a ser letals, i com a protagonistes, uns supervivents republicans escapats del terrorífic camp de concentració de Mauthausen en una aventura absolutament inoblidable.

Heu llegit el llibre de Dumas? Heu vist les pelis d’Indiana Jones? I ‘La gran evasió’? Barrejeu-ho tot, poseu-hi l’humor i la negror de Marc Pastor i tindreu un dels debuts literaris més brillants dels últims temps!

La qüestió és, Nosaltres, que el Marc Pastor ha signat un exemplar de Montecristo als amics de labutxaca per regalar-lo i… què us sembla? Us animeu a contestar-nos dues petites preguntes per aconseguir-lo?

Aquí la teniu:


Qui és l’arxienemic del nom d’usuari de Twitter que fa servir Marc Pastor? I com es diu la versió mèdica a la televisió actual d’aquest arxienemic?


Fàcil, oi? No perdeu el temps! Tindrem en marxa el concurs fins el diumenge dia 30 a les 23:59h!

Contesteu-nos als comentaris! Sortejarem el llibre via random.org

Sort a tots nosaltres!