Títol: El Barça. Per què el Barça és el millor equip de la història de futbol?
Autor: Sandro Modeo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-2976-926-5
Preu: 17,95€
Quan ens va arribar El Barça. Per què el Barça és el millor equip de la història de futbol?, de Sandro Modeo, vam buscar qui de Nosaltres és el culé més culé de tots els culés… i a en Marc li ha agradat. Llegiu-ne, però, la seva ressenya, perquè sembla que aquest llibre té més ànim d’anàlisi històrica que no pas de “hooliganisme” barcelonista…
No acostumo a llegir els pròlegs perquè em solen avorrir… però en aquest llibre qui el fa és Irvine Welsh (alerta!), autor de Trainspotting. Qui s’encarrega de respondre la pregunta “per què el Barça és el millor equip de la història del futbol” és Sandro Modeo, que una mica culé sí que podem intuir que és, ja que té un altre llibre que es diu Mourinho, l’alien.
Modeo va començar la seva història d’amor amb el Barça de l’era Guardiola a partir de la final de Wembley contra el Manchester United on els blaugranes es van passar per la pedra Ferguson i els seus.
El que fa Modeo durant el llibre és explicar, en primer lloc, teories científiques o contes populars per després traslladar-los al món del futbol.
La base de la qual parteix Modeo és l’estudi del Futbol Total, iniciat els anys vint a Anglaterra, que després va passar per la “Taronja Mecànica” holandesa, després pel Milan d’Arrigo Sacchi, i que ha culminat en el seu màxim esplendor i plenitud en el Barça, primer de Cruyff-Van Gaal-Rijkaark, i després de Guardiola.
Més que els protagonistes d’aquest equip fabulós que hem viscut, Modeo se centra en com la història ha anat modulant i moldejant el futbol per arribar al seu zenit amb el nostre Barça… i sempre, sempre, sempre comparant-lo amb el que ell considera el futbol del paleolític que practica Mourinho (que anomena “equip que té por de perdre”).
A més de les figures dels contes i les teories científiques, l’autor també fa servir símils musicals. D’aquesta manera, la “Taronja Mecànica” era una orquestra de música clàssica (amb tot el que comporta de bo i de dolent i amb les seves limitacions estilístiques), mentre que el Barça de l’era Guardiola és un conjunt capaç de tocar clàssica, heavy, pop i… i tot el que vulgui.
El llibre és distret i la manera d’explicar les coses –els símils que fa- és curiosa però molt ben trobada (anar del Big Bang al Futbol Total sense perdre l’equilibri és complicat!). Ha estat una molt bona lectura pel tren.
Si li he de posar alguna pega diria que Modeo m’ha semblat una mica “hooligan” –i jo en sóc molt!-, que és massa contrari a l’estil de futbol italià (el Catenaccio), i un pèl obsessionat en la figura de Mourinho… però tampoc li retraurem tant, oi?
Si a mi m’haguessin preguntat per què Barça és el millor equip de la història del futbol… els hauria respost “mireu els partits del Barça a la tele”.
