nosaltresllegim.cat

Títol: Per una mort apropiada
Autor: Marc Antoni Broggi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’abast
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-2976-855-8
Preu: 20,50€

Quan vam rebre Per una mort apropiada, de Marc Antoni Broggi, hi va haver un moment que ens va fer una mica de respecte el tema de qui de Nosaltres l’havia de llegir. El tema de l’eutanàsia i el com es porten a terme els últims instants de la vida d’una persona són qüestions delicades, i que no sempre ve de gust llegir. Però en Lluís-Emili ens el va demanar i ens n’ha fet una magnífica ressenya. Aquí la teniu:

L’honestedat comença amb el títol. Broggi explica perquè no parla de mort “digna”: el concepte de dignitat pot tenir unes ressonàncies “heroiques” que són lluny de la proposta de l’autor. Ell defensa una mort apropiada, en el sentit d’adequada i també en el sentit que el moribund se la fa pròpia: és la seva mort i cal que sigui com ell vulgui fins al darrer moment.

Una vegada i una altra va insistint en el canvi de perspectiva que cal en les persones que l’envolten: ell (o ella) no ha de ser el pacient i prou, se li ha de deixar ser l’agent d’aquest moment tant personal i intransferible. Totes les accions han de fer-se sota aquesta premissa, tant per part de l’entorn més íntim com pel que fa als professionals de la sanitat i a les institucions.

Els temes tractats són molts i importants: el dret a ser informat i a no voler ser informat, el dret a ser consultat sobre què cal fer en decisions importants com ara la continuïtat o no de tractaments, les intervencions arriscades, la sedació… Fins al darrer moment ha de poder (si n’és físicament capaç) intervenir sense que es prenguin opcions en el seu nom, ni que se suposi que es prenen pel seu bé.

El llibre conté un munt d’idees interessants sobre l’acceptació del fet de la mort propera, sobre la comunicació de les males notícies, sobre la companyia al malalt i la solitud, sobre el moment en què “la lluita que fins aleshores es mantenia contra la malaltia pot haver canviat de sentit i dirigir-se a conseguir la màxima qualitat de vida per al malalt que ha de viure el seu final”, sobre la compassió, sobre les “mentides pietoses”…

I també és ple de suggeriments i informació sobre l’eutanàsia, el Document de Voluntats Anticipades (DVA), el marc legal català i espanyol actual, i l’actitud dels professionals (destaquem com cada vegada que en té ocasió fa una gran lloança del paper de les infermeres). Fins i tot, al final, hi ha una breu incursió en el tema del suïcidi assistit.

Broggi afirma que, tot i la molta bibliografia que existeix, les millors aproximacions al tema de la vivència de la mort propera les troba en els artistes: poetes, novel·listes, cineastes… i d’aquí la multitud de cites il·lustratives.

¿A qui s’adreça el llibre? Que al cap i a la fi és el mateix que preguntar ¿a qui pot interessar? La resposta és senzilla: a totes les persones que un dia es moriran, a totes les persones que són, seran o poden ser a la vora de malalts, als professionals del ram de la salut, als legisladors, a les institucions polítiques i sanitàries. En resum: a tothom.

Títol: La necesidad del arte
Autor: Ernst Fischer
Editorial: Península
Col·lecció: Imprescindibles
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9942-110-0
Preu: 16,50€

Quan ens va arribar aquest assaig sobre l’Art i sobre si existeix la possibilitat d’entendre’l fora del seu context social no ens vam preguntar qui se’l podria llegir. Ho teníem molt clar. Vam dir-nos: “donem-li a Núria que estudia Història de l’Art i podrà parlar amb propietat”… i així ha estat.

Nosaltres, una ressenya com aquesta és un luxe!

Ernst Fischer (Komotau, República Txeca, 1899 – Deutschfeistriz, Àustria, 1972) fou un filòsof especialista en Estètica i Art, i Ministre d’Educació al seu país. Destacà per ser un activista d’esquerres, defensor del comunisme i teòric marxista de l’estètica, essent un dels pensadors més brillants de la seva generació.

Probablement es tracta de l’únic clàssic marxista actiu que, encara en època comunista, va demostrar la reducció simplista de l’Art i de la literatura com a ideologia, destacant el seu interès per l’expressionisme literari. Sentia admiració pel caràcter abstracte i formal de la música i d’aquí obté una idea clau en el seu pensament: el contingut desenvolupa la forma i fa possible el naixement de noves formes que al mateix temps donen pas a nous indicis de comunicació estètica.

En el 1959 escriu el llibre La necesidad del arte. Molt han canviat les coses en cultura, política i societat des que es va publicar aquesta obra però algunes qüestions que planteja l’autor segueixen tenint vigència tot i el capitalisme. Per això, la llegibilitat del text amb una gran argumentació segueix sent clara, evitant en tot moment el problema de la temporalitat de l’Art.

Fischer té un concepte sobre les teories socials relacionades amb els conceptes artístics força discutibles. Afirmava que en una societat futura l’Art seria el fil conductor per crear, però que en tot moment s’hauria de diferenciar la feina de l’Art.

L’Art es transforma d’aquesta manera en quelcom que globalitza la sensibilitat i l’experiència humana. D’aquesta darrera idea extreu que, totes les cultures necessiten d’un impuls artístic que configura unitats sensibles de significat col·lectiu: l’obra d’Art.

Cal destacar que en tot moment podem veure una influència kantiana que apunta a l’originalitat inèdita no cognitiva ni psicològica del criteri del gust. Kant assegurava l’existència d’un sentit comú estètic que és el que mou el criteri del gust. Aquest concepte és present al llarg de l’obra amb un altre també força important: per realitzar una activitat artística és necessari trobar una funció decisiva en el desenvolupament de la capacitat imaginativa i creativa que defineix l’home lliure.

Durant tot el llibre s’intenta donar premisses per resoldre les idees que seran el fil conductor de l’assaig: és l’Art una activitat necessària per l’home? Quin lloc ocupa en les necessitats humanes el procés de creació artística? Existeix l’ideal de bellesa inassolible? Amb totes aquestes reflexions Ernst Fischer ens intenta resoldre un gran enigma: segueix sent l’Art necessari en l’actualitat?

Títol: El pensamiento PowerPoint. Ensayo sobre un programa que nos vuelve estúpidos
Autor: Franck Frommer
Editorial: Ediciones Península
Col·lecció: Atalaya
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9942-109-4
PVP: 21,90€

El José Luis ens porta un llibre que en més d’una ocasió segur que hem trobat a faltar… que en són, de pesades, algunes presentacions!

El llibre tracta sobre el famós programa de presentacions i el servei abusiu que les persones podem arribar a donar-li.

Un dels episodis que explica l’autor, en Franck Frommer, és el del General Stanley A. McChrystal de l’OTAN a l’Afganistan on deixa patent que l’ús del programa pot arribar a fer que ens tornem idiotes.

Personalment, El pensamiento PowerPoint. Ensayo sobre un programa que nos vuelve estúpidos és un llibre que m’ha resultat interessant perquè, jo no és que sigui un usuari habitual del programa, però a l’entorn de la universitat, a l’època que la meva dona feia el doctorat, sí que era freqüent el seu ús.

He de dir que estic d’acord amb l’autor en el fet que el programa pot tornar idiota a l’usuari i el pot arribar a convertir en un autòmat a l’hora de fer la presentació davant del públic. Bàsicament perquè a la presentació l’usuari no para de llegir els comentaris de la “diapositiva” sense tenir poder d’improvisació.

Entenc que el PowerPoint facilita, i molt, la feina que antigament fèiem amb transparències i que ens “forçava” a improvisar perquè no hi havia la possibilitat d’escriure comentaris que després pots imprimir a la vegada que imprimeixes la presentació definitiva. Les transparències eren molt elaborades, però no deixaven de ser una imatge d’una sola capa.

És per això que considero que PowerPoint ha estat una revolució en el món de les presentacions, però s’ha de saber utilitzar per no omplir d’efectes, de comentaris, de diagrames, de text per tot arreu que puguin arribar a impedir el correcte enteniment de la “diapositiva” en sí. Aquesta és la mateixa conclusió a la que arriba el general McChrystal. Les noves tecnologies avancen de manera que intenten facilitar les coses i el PowerPoint ho ha fet amb les presentacions. El món del disseny també, i les “virgueries” que es poden arribar a fer poden impedir veure l’arbre amb un bosc tan extens.

Títol: La força de l’optimisme
Autor: Luis Rojas Marcos
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9930-321-5
Preu: 8,95€

Li vam demanar a la Mª Assumpció que ens expliqués què és això de La força de l’optimisme, de Luis Rojas Marcos. I Nosaltres, aquí ho teniu! No teniu excusa per anar amb un somriure a la boca (o al cap).

Luis Rojas Marcos, l’autor de La força de l’optimisme, és llicenciat en Medicina per la universitat de Sevilla, on va néixer. Emigrà a NY per estudiar psiquiatria, ha sigut director i responsable màxim dels serveis de salut mental de l’hospital psiquiàtric municipal de NY durant 10 anys i després va ocupar el càrrec de president del sistema d’hospitals públics de la ciutat novaiorquesa quan es va produir l’atemptat de l’onze de setembre de 2001.

Més tard, deixant la pràctica clínica en segon pla, passà a dedicar-se a la investigació, la docència i l’escriptura.

Col·labora amb el diari “El Pais” i ha publicat molts llibres de psiquiatria que conviden a reflexionar des d’una forma didàctica, amb la seva manera de fer-nos recordar la capacitat de superació del esser humà: no es un mite ni un do diví, sinó una habilitat molt real.

En temps en els quals els sentiments d’aprensió, dubte, por i fragilitat semblen haver-se convertit en ingredients permanents, Rojas Marcos ens condueix a pensar en positiu. Són exemples d’optimisme, molt a tenir en compte, com els que ens explica en els seus relats quan visitava pacients terminals, l’enginyer de professió que es va lesionar la medul·la espinal afectat de paràlisi i problemes de respiració, valorava la seva vida amb un significat més profund des de l’accident laboral.

És en el camp de la malaltia i la invalidesa on l’autor més va percebre que el pensament positiu té un poder reparador immens i l’esperança abunda més del que ens imaginem.

Em va sorprendre descobrir que en els principis de la psicologia, els seus pioners eren profundament pessimistes en les seves idees, com ara William James i també el inventor del psicoanàlisis Sigmund Freud, que era un home supersticiós, preocupat per la mort i convençut de que les persones estaven destinades a patir.

Per exemple, en una revisió electrònica de les revistes de psicologia més prestigioses del món, es va trobar, per cada un que tractava un aspecte positiu de la persona, vint ho feien sobre una qüestió negativa.

En els últims vint anys, els progressos en medicina i psicologia han permès canviar el destí i reconèixer de manera oficial l’assignatura de la “psicologia positiva”.

La primera persona d’idees optimistes que va aconseguir un impacte significatiu fou Karen Horney, que el 1950 va escriure “Neurosis i creixement humà” i tot i que era deixeble de Freud, aquest llibre la va conduir a un boicot de molts dels seus col·legues.

Rojas Marcos ens explica també que la intuïció i el pressentiment són dues eines molt importants per ajudar-nos i ens relata històries de gent que en situacions importants de la vida optaven per “l’art d’amargar-se la vida”.

Destaco en particular que em són molt temptatius els seus dos llibres “La nostra incerta vida normal” i “Cor i ment”, aquest segon amb la col·laboració del també reconegut internacionalment cardiòleg Valentí Fuster, del qual sóc fan.