nosaltresllegim.cat

Títol: El pensamiento PowerPoint. Ensayo sobre un programa que nos vuelve estúpidos
Autor: Franck Frommer
Editorial: Ediciones Península
Col·lecció: Atalaya
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-9942-109-4
PVP: 21,90€

El José Luis ens porta un llibre que en més d’una ocasió segur que hem trobat a faltar… que en són, de pesades, algunes presentacions!

El llibre tracta sobre el famós programa de presentacions i el servei abusiu que les persones podem arribar a donar-li.

Un dels episodis que explica l’autor, en Franck Frommer, és el del General Stanley A. McChrystal de l’OTAN a l’Afganistan on deixa patent que l’ús del programa pot arribar a fer que ens tornem idiotes.

Personalment, El pensamiento PowerPoint. Ensayo sobre un programa que nos vuelve estúpidos és un llibre que m’ha resultat interessant perquè, jo no és que sigui un usuari habitual del programa, però a l’entorn de la universitat, a l’època que la meva dona feia el doctorat, sí que era freqüent el seu ús.

He de dir que estic d’acord amb l’autor en el fet que el programa pot tornar idiota a l’usuari i el pot arribar a convertir en un autòmat a l’hora de fer la presentació davant del públic. Bàsicament perquè a la presentació l’usuari no para de llegir els comentaris de la “diapositiva” sense tenir poder d’improvisació.

Entenc que el PowerPoint facilita, i molt, la feina que antigament fèiem amb transparències i que ens “forçava” a improvisar perquè no hi havia la possibilitat d’escriure comentaris que després pots imprimir a la vegada que imprimeixes la presentació definitiva. Les transparències eren molt elaborades, però no deixaven de ser una imatge d’una sola capa.

És per això que considero que PowerPoint ha estat una revolució en el món de les presentacions, però s’ha de saber utilitzar per no omplir d’efectes, de comentaris, de diagrames, de text per tot arreu que puguin arribar a impedir el correcte enteniment de la “diapositiva” en sí. Aquesta és la mateixa conclusió a la que arriba el general McChrystal. Les noves tecnologies avancen de manera que intenten facilitar les coses i el PowerPoint ho ha fet amb les presentacions. El món del disseny també, i les “virgueries” que es poden arribar a fer poden impedir veure l’arbre amb un bosc tan extens.

Títol: La força de l’optimisme
Autor: Luis Rojas Marcos
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9930-321-5
Preu: 8,95€

Li vam demanar a la Mª Assumpció que ens expliqués què és això de La força de l’optimisme, de Luis Rojas Marcos. I Nosaltres, aquí ho teniu! No teniu excusa per anar amb un somriure a la boca (o al cap).

Luis Rojas Marcos, l’autor de La força de l’optimisme, és llicenciat en Medicina per la universitat de Sevilla, on va néixer. Emigrà a NY per estudiar psiquiatria, ha sigut director i responsable màxim dels serveis de salut mental de l’hospital psiquiàtric municipal de NY durant 10 anys i després va ocupar el càrrec de president del sistema d’hospitals públics de la ciutat novaiorquesa quan es va produir l’atemptat de l’onze de setembre de 2001.

Més tard, deixant la pràctica clínica en segon pla, passà a dedicar-se a la investigació, la docència i l’escriptura.

Col·labora amb el diari “El Pais” i ha publicat molts llibres de psiquiatria que conviden a reflexionar des d’una forma didàctica, amb la seva manera de fer-nos recordar la capacitat de superació del esser humà: no es un mite ni un do diví, sinó una habilitat molt real.

En temps en els quals els sentiments d’aprensió, dubte, por i fragilitat semblen haver-se convertit en ingredients permanents, Rojas Marcos ens condueix a pensar en positiu. Són exemples d’optimisme, molt a tenir en compte, com els que ens explica en els seus relats quan visitava pacients terminals, l’enginyer de professió que es va lesionar la medul·la espinal afectat de paràlisi i problemes de respiració, valorava la seva vida amb un significat més profund des de l’accident laboral.

És en el camp de la malaltia i la invalidesa on l’autor més va percebre que el pensament positiu té un poder reparador immens i l’esperança abunda més del que ens imaginem.

Em va sorprendre descobrir que en els principis de la psicologia, els seus pioners eren profundament pessimistes en les seves idees, com ara William James i també el inventor del psicoanàlisis Sigmund Freud, que era un home supersticiós, preocupat per la mort i convençut de que les persones estaven destinades a patir.

Per exemple, en una revisió electrònica de les revistes de psicologia més prestigioses del món, es va trobar, per cada un que tractava un aspecte positiu de la persona, vint ho feien sobre una qüestió negativa.

En els últims vint anys, els progressos en medicina i psicologia han permès canviar el destí i reconèixer de manera oficial l’assignatura de la “psicologia positiva”.

La primera persona d’idees optimistes que va aconseguir un impacte significatiu fou Karen Horney, que el 1950 va escriure “Neurosis i creixement humà” i tot i que era deixeble de Freud, aquest llibre la va conduir a un boicot de molts dels seus col·legues.

Rojas Marcos ens explica també que la intuïció i el pressentiment són dues eines molt importants per ajudar-nos i ens relata històries de gent que en situacions importants de la vida optaven per “l’art d’amargar-se la vida”.

Destaco en particular que em són molt temptatius els seus dos llibres “La nostra incerta vida normal” i “Cor i ment”, aquest segon amb la col·laboració del també reconegut internacionalment cardiòleg Valentí Fuster, del qual sóc fan.

Títol: Guia de vins de Catalunya 2011
Autor: Sílvia Naranjo i Jordi Alcover
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Pòrtic Viure
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-9809-164-9
Preu: 23,50€

Tornaré a fer un comentari d’aquests de Teresines SA que faig de vegades, explicant-vos la meva vida… Espero que m’ho perdoneu!

Aquest estiu vam anar a Castelló d’Empúries a dinar en un restaurant magnífic que jo desconeixia però és un clàssic, amb una cuina renovada espectacular. A la sala hi ha el pare i un dels fills bessons (l’altre és a la cuina) i vam tenir la sort de comptar amb els seus comentaris a l’hora de triar els vins. Gràcies a ells, que són persones apassionades i coneixedores, vam conèixer una mica millor l’expressió de l’Empordà en la copa i, francament, vam sortir amb ganes de més. Nosaltres, que portem un adhesiu de Porrera al cotxe, buscant vins per l’Empordà… anàvem ben desorientats!

Per això vam celebrar amb renovat interès la publicació de la Guia de Vins de Catalunya 2011. Quan la vam tenir a les mans vam anar directes a aquesta DO i, un cop més, la Guia no ens va fallar! 125 referències entre blancs, negres, rosats i dolços. Amb tranquil·litat vam llegir, vam fer la llista i hem passat pel celler habitual (en el nostre cas, a Barcelona) per recordar aquell paisatge que tan trobem a faltar quan ens quedem enganxats a la feina…

Per acabar aquest comentari, abans que no em posi melodramàtica pensant en l’estiu, li he demanat al meu marit, perquè no sigi dit que només parlo jo, “tu per què recomanaries la Guia”? I això és el que m’ha dit:

• no es deixa influir per les marques
• dóna molta informació en poc espai
• hi ha moltíssimes referències
• hi ha consells de maridatge
• és entenidora i no mostra tics de divisme

Jo hi afegeixo, el Jordi i la Sílvia són de fiar! Salut i feliços vins, amics!

Títol: Per què, Mou?
Autor: Jordi Costa
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 64
ISBN: 978-84-6641-425-8
Preu: 7,95€

En Marc, el nosaltres més culé de la blogosfera, s’ha llegit el llibre Per què, Mou? del Jordi Costa, el col·laborador del Futbol a Rac1, i ens l’explica al Nosaltres.

Per què, Mou? és un llibre que recopila les frases més cèlebres i que han creat més problemes, controvèrsia i polèmica de l’entrenador del Porto, el Chelsea, l’Inter i el Reial Madrid.

El recull de frases comença el 2004 i hi podem trobar perles com aquesta: “En els últims cinc anys no hi ha hagut cap partit en què el meu equip hagi tingut menys possessió que l’oponent”. Com sàviament ens apunta en Jordi Costa això ha anat canviant amb el temps…

Durant el llibre podem trobar tots els seus enfrontaments amb Arséne Wenger, Claudio Ranieri, Raymond Doménech (exentrenador de la selecció francesa) i altres entrenadors que competien amb ell. Fins i tot hi trobem el que popularment coneixem com “una galeta” cap al seu president al Chelsea, Roman Abrámovitx.

Un exemple dels seus enfrontaments amb entrenadors més “senyors” (com ara Guardiola o Wenger) el podem trobar en frases com ara aquesta: “No em creureu, però la carrera Wenger mereix que guanyi la Champions. Gairebé tots els grans entrenadors l’hem aconseguida, i em sap greu per ell”.

Per què, Mou? és un llibre entretingut i amb molts punts d’humor. Tot s’ha de dir: Jordi Costa, per aquells que l’hagueu sentit a la ràdio, també té aquest humor-mala llet que fa servir l’entrenador del Madrid. Amb la diferència que ell és periodista i l’altre és un traductor! El que ha fet Costa en aquest llibre no només és recopilar aquestes “perles”, sinó també contextualitzar-les, de manera que el lector pot entendre el grau de mala baba que poden arribar a tenir.

Un llibre divertit on podem veure que la fixació de Mou per altres entrenadors ve de lluny. El xandall fa temps que el porta posat.