nosaltresllegim.cat

@ColumnaEdicions @Grup62

“La son no es recupera. Al contrari, les hores de son no dormides s’acumulen”. “Quan no dormim bé i el son no arriba a la fase REM, l’endemà la nostra memòria està menys activa”. “Eliminar la sensació que hem de contestar tots els e-mails i a l’hora que sigui perquè estem connectats vint-i-quatre hores al dia”. “Infoxicació=Angoixa”…

Nosaltres, aquestes són només algunes cites de les que he subratllat en el darrer treball del Dr. Eduard Estivill, Que no et facin perdre el son. Jo sóc de les que dormo poques hores però, en general, les dormo bé. De tota manera, de vegades no m’escapo de portar fins al coixí companys de viatge d’aquells que em fan perdre el son: que si a veure com va l’escola de la nena, que si a veure com ens en sortirem a la feina amb aquell projecte, que si a veure quan ens revisen la hipoteca… A veure, a veure i són les 3 i estic amb els ulls com a plats, de tant mirar! Qui se n’escapa, d’això? Per sort, no he hagut de recórrer mai a fàrmacs, però conec molta gent que sí que els necessita. En aquest panorama, aquest llibre té tot el sentit del món!

L’Estivill descriu d’una manera molt planera quines són les situacions que ens poden portar a dormir malament -és, sens dubte, la part en què jo crec que tots ens hi veurem reflectits-, ens dóna les claus per desactivar-les i ens explica els trucs que tenim a l’abast per mirar d’agafar el son. Un son que, a més, podrà ser profund i reparador. En voleu més? Doncs al final hi ha una bona pila de respostes a qüestions clau com ara per què dormir bé pot fer que minvi l’estrès.

En definitiva, un llibre pràctic que va de cara a la idea, perquè el desvetllament deixi de ser un problema… Si voleu que us ho digui, per a mi un bon conductor cap als braços de Morfeu pot ser un llibre (sabeu aquella sensació de girar full i pensar, “ai, ara no sé què he llegit”?), però el meu consell és que no trieu Que no et facin perdre el son per emprendre aquest viatge amb el fill d’Hipnos perquè començareu a llegir, agafareu el llapis, subratllareu el que us sembla que podeu començar a fer l’endemà… i es farà molt tard! Us ho dic per experiència! Apa, me’n vaig a dormir!! (Ep, no us penseu que dormo a la feina! Que això ho escric abans d’anar a dormir… tot i que ara sé que si em llegeix el Dr. Estivill em dirà que no hauria de fer-ho!).

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Que no et facin perdre el son
Autor: Eduard Estivill
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-6641-529-3
Preu: 16,90€

Nosaltres, m’he llegit un llibre carregat d’optimisme: Una motxilla per a l’univers, de l’Elsa Punset. Aquesta noia ha heretat del seu pare, l’Eduard Punset, la capacitat de fer-nos entendre la ciència d’una manera tan agradable que sembla fàcil i tot (científics que freqüenteu el Nosaltres, perdoneu-me, però jo vaig deixar les mates a 2n de BUP). L’Elsa, aquestes “píndoles” científiques, les encamina a orientar-nos cap a la felicitat i el benestar amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Ja sabeu que a mi tots aquests temes d’autoajuda no m’acaben de fer el pes, però amb aquest llibre m’ho he passat d’allò més bé i us ho volia explicar. De debò,  que no és un llibre de “receptes miraculoses i màgiques per ser més feliços”, sinó més aviat una anàlisi que des d’un punt de partida absolutament empíric ens porta a reflexionar sobre què podríem fer per tenir menys pors, actuar amb més llibertat i creativitat i, en definitiva, trobar-nos millor. No em creieu? Doncs mireu quina “cita” us he preparat per llegir-la en veu alta:

Penseu en el que acabeu de llegir… ho heu fet bé?

Curiós, oi, com ens enganya el cervell? Us engresqueu a seguir?

Títol: Una motxilla per a l’univers
Autor: Elsa Punset
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Àtrium
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-215-8
Preu: 19,90€

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Per una mort apropiada
Autor: Marc Antoni Broggi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’abast
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-2976-855-8
Preu: 20,50€

Quan vam rebre Per una mort apropiada, de Marc Antoni Broggi, hi va haver un moment que ens va fer una mica de respecte el tema de qui de Nosaltres l’havia de llegir. El tema de l’eutanàsia i el com es porten a terme els últims instants de la vida d’una persona són qüestions delicades, i que no sempre ve de gust llegir. Però en Lluís-Emili ens el va demanar i ens n’ha fet una magnífica ressenya. Aquí la teniu:

L’honestedat comença amb el títol. Broggi explica perquè no parla de mort “digna”: el concepte de dignitat pot tenir unes ressonàncies “heroiques” que són lluny de la proposta de l’autor. Ell defensa una mort apropiada, en el sentit d’adequada i també en el sentit que el moribund se la fa pròpia: és la seva mort i cal que sigui com ell vulgui fins al darrer moment.

Una vegada i una altra va insistint en el canvi de perspectiva que cal en les persones que l’envolten: ell (o ella) no ha de ser el pacient i prou, se li ha de deixar ser l’agent d’aquest moment tant personal i intransferible. Totes les accions han de fer-se sota aquesta premissa, tant per part de l’entorn més íntim com pel que fa als professionals de la sanitat i a les institucions.

Els temes tractats són molts i importants: el dret a ser informat i a no voler ser informat, el dret a ser consultat sobre què cal fer en decisions importants com ara la continuïtat o no de tractaments, les intervencions arriscades, la sedació… Fins al darrer moment ha de poder (si n’és físicament capaç) intervenir sense que es prenguin opcions en el seu nom, ni que se suposi que es prenen pel seu bé.

El llibre conté un munt d’idees interessants sobre l’acceptació del fet de la mort propera, sobre la comunicació de les males notícies, sobre la companyia al malalt i la solitud, sobre el moment en què “la lluita que fins aleshores es mantenia contra la malaltia pot haver canviat de sentit i dirigir-se a conseguir la màxima qualitat de vida per al malalt que ha de viure el seu final”, sobre la compassió, sobre les “mentides pietoses”…

I també és ple de suggeriments i informació sobre l’eutanàsia, el Document de Voluntats Anticipades (DVA), el marc legal català i espanyol actual, i l’actitud dels professionals (destaquem com cada vegada que en té ocasió fa una gran lloança del paper de les infermeres). Fins i tot, al final, hi ha una breu incursió en el tema del suïcidi assistit.

Broggi afirma que, tot i la molta bibliografia que existeix, les millors aproximacions al tema de la vivència de la mort propera les troba en els artistes: poetes, novel·listes, cineastes… i d’aquí la multitud de cites il·lustratives.

¿A qui s’adreça el llibre? Que al cap i a la fi és el mateix que preguntar ¿a qui pot interessar? La resposta és senzilla: a totes les persones que un dia es moriran, a totes les persones que són, seran o poden ser a la vora de malalts, als professionals del ram de la salut, als legisladors, a les institucions polítiques i sanitàries. En resum: a tothom.

Títol: La força de l’optimisme
Autor: Luis Rojas Marcos
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9930-321-5
Preu: 8,95€

Li vam demanar a la Mª Assumpció que ens expliqués què és això de La força de l’optimisme, de Luis Rojas Marcos. I Nosaltres, aquí ho teniu! No teniu excusa per anar amb un somriure a la boca (o al cap).

Luis Rojas Marcos, l’autor de La força de l’optimisme, és llicenciat en Medicina per la universitat de Sevilla, on va néixer. Emigrà a NY per estudiar psiquiatria, ha sigut director i responsable màxim dels serveis de salut mental de l’hospital psiquiàtric municipal de NY durant 10 anys i després va ocupar el càrrec de president del sistema d’hospitals públics de la ciutat novaiorquesa quan es va produir l’atemptat de l’onze de setembre de 2001.

Més tard, deixant la pràctica clínica en segon pla, passà a dedicar-se a la investigació, la docència i l’escriptura.

Col·labora amb el diari “El Pais” i ha publicat molts llibres de psiquiatria que conviden a reflexionar des d’una forma didàctica, amb la seva manera de fer-nos recordar la capacitat de superació del esser humà: no es un mite ni un do diví, sinó una habilitat molt real.

En temps en els quals els sentiments d’aprensió, dubte, por i fragilitat semblen haver-se convertit en ingredients permanents, Rojas Marcos ens condueix a pensar en positiu. Són exemples d’optimisme, molt a tenir en compte, com els que ens explica en els seus relats quan visitava pacients terminals, l’enginyer de professió que es va lesionar la medul·la espinal afectat de paràlisi i problemes de respiració, valorava la seva vida amb un significat més profund des de l’accident laboral.

És en el camp de la malaltia i la invalidesa on l’autor més va percebre que el pensament positiu té un poder reparador immens i l’esperança abunda més del que ens imaginem.

Em va sorprendre descobrir que en els principis de la psicologia, els seus pioners eren profundament pessimistes en les seves idees, com ara William James i també el inventor del psicoanàlisis Sigmund Freud, que era un home supersticiós, preocupat per la mort i convençut de que les persones estaven destinades a patir.

Per exemple, en una revisió electrònica de les revistes de psicologia més prestigioses del món, es va trobar, per cada un que tractava un aspecte positiu de la persona, vint ho feien sobre una qüestió negativa.

En els últims vint anys, els progressos en medicina i psicologia han permès canviar el destí i reconèixer de manera oficial l’assignatura de la “psicologia positiva”.

La primera persona d’idees optimistes que va aconseguir un impacte significatiu fou Karen Horney, que el 1950 va escriure “Neurosis i creixement humà” i tot i que era deixeble de Freud, aquest llibre la va conduir a un boicot de molts dels seus col·legues.

Rojas Marcos ens explica també que la intuïció i el pressentiment són dues eines molt importants per ajudar-nos i ens relata històries de gent que en situacions importants de la vida optaven per “l’art d’amargar-se la vida”.

Destaco en particular que em són molt temptatius els seus dos llibres “La nostra incerta vida normal” i “Cor i ment”, aquest segon amb la col·laboració del també reconegut internacionalment cardiòleg Valentí Fuster, del qual sóc fan.