L’Andreu Boix fa de policia a Andorra i mira d’anar passant la vida com bonament pot. La veritat es que no ho té gens fàcil. Fa poc temps que es vidu. Un conductor suïcida s’esclafa contra el seu vehicle deixant-lo molt mal ferit i segant-li la vida a la seva dona, i això, vulguis que no, costa de pair.

A tot això, el petit país dels Pirineus entra en un estat febril al conèixer la imminent visita del copríncep Sarkozy i de la seva flamant esposa Mme. Carla Bruni.

Tot el cos de policia va de cul amb els preparatius corresponents: premsa, protocol, mitjans, seguretat, visites a les set parròquies (set!), trobada amb el Bisbe de la Seu i els coprínceps, etc., etc. Amb la gràcia afegida que els il·lustres visitants han triat precisament els dies quan se celebra la “Setmana de l’Isard”, festa tan o més sagrada a Andorra que Meritxell.

Quan el cos de policia s’assabenta de la coincidència d’aquestes dates, s’estiren dels cabells pensant com s’ho faran per a controlar centenars de caçadors armats fins les dents, vestits amb roba de camuflatge i amb els termos a rebentar de “carajillos” i les petaques de bon whisky,… que per això som a Andorra, que caram!!!

Per acabar-ho d’adobar, un duaner jove, feliçment casat, bon noi, sense una sola màcula al seu expedient, cau abatut d’un tret fet des d’una distància impossible i amb una precisió pròpia d’un professional.

Bé, i ara què? S’ha de canviar tot el protocol preparat amb tanta cura…? És millor que s’anul•li la visita d’en Sarko…? O millor pujar a la muntanya a caçar isards i ja s’ho faran?

Al petit país on mai no passa res se’ls ha girat feina.

He gaudit a base de bé llegint aquesta novel·la. Els personatges son ben bé de carn i ossos, resulten creïbles i es fan estimar o no….

Val la pena. A més, fa un repàs a les valls que, ara amb el fred i la neu, fa venir ganes de fer-hi una escapadeta….

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Hem de situar-nos en el temps. Som al 1992 any dels Jocs de Barcelona, el mur de Berlín havia caigut tres anys abans i s’obrien un munt d’esperances, incògnites i pors sobre el futur. I molt especialment en els països que havien viscut en l’òrbita soviètica.

No parlem només del moment en el qual se situa la novel·la, sinó també del moment quan Mankell l’escriu. Ens ho explica en unes interessants “Paraules finals” datades a l’abril de 1992.

Wallander és un inspector de policia d’una ciutat petita del sud de Suècia, amb una situació professional i familiar en una certa crisi: divorciat, la filla va al seu aire i passa d’ell, i el pare rondinaire cada vegada dóna més senyals de senilitat. Un canvi de feina el tempta fortament. Percep que ja no és jove, que no pot beure una nit i treballar l’endemà com si res. Ha passat dels quaranta fa dies.

I li cau la investigació d’un cas estrany: un bot sense nom arriba a la platja amb dos homes joves morts a trets. Resulta que el bot prové de Letònia i la policia letona envia un major (allà tenen graduació militar) a col·laborar a la investigació.

El major se’n torna i en arribar a Riga és assassinat. Wallander és enviat a ajudar la policia de Riga per mirar de resoldre el cas.

A partir d’aquí el xoc és brutal: el policia suec, habituat a una normalitat democràtica, es troba amb unes regles del joc molt diferents i sense proposar-s’ho es veu embolicat en una sèrie d’esdeveniments amb el rerafons de la lluita entre els letons independentistes i els partidaris de la continuitat del predomini rus. I d’una immensa corrupció.

La trama de la novel·la, complicada i trepidant, ens porta a descobrir què s’amaga sota les pedres quan Wallander les aixeca.

No s’hi val explicar el final de novel·les d’aquest gènere. I cal arribar ben bé fins al final per saber-lo.

Mankell ens diu que Wallander “no sabia pas com s’ho faria per tornar a ser el Wallander de sempre (…). Li semblava que aquell home d’abans ja no existia”.

Ara sabem que aquell Wallander, aquella socialdemocràcia, aquella Europa, efectivament ja no existeix. Llegiu-ne el lúcid testimoni de Mankell.

Un comentari: puc certificar personalment que tot i ser una novel·la amb intriga resisteix perfectament una segona lectura.

Un consell: si podeu, llegiu la sèrie de l’inspector Wallander per ordre cronològic. Aquesta és la segona, la primera és Assassins sense rostre i la tercera La lleona blanca.

Jo no tinc pas el nivell D de català. No, no el tinc. És la meva llengua, la que he parlat sempre a casa, a l’escola, amb els amics, a la feina… Tot i que també he llegit en castellà i puc expressar-m’hi igual de bé (crec), l’accent em delata. MOLT. Sóc catalanoparlant. Tot i això, faig faltes. No gaires (crec), però en faig. Per a mi els “perquès” són tots un misteri, i tinc tendència a escriure’ls tots igual (cosa que vol dir que malament en la meitat dels casos pel cap baix). També tinc problemes amb els apòstrofs dels pronoms febles. I, quan parlo, li foto cada “patada” a l’idioma que “bueno”…

Per això, el llibre Fronts oberts de Pau Vidal ha estat un repte per a mi. Però m’ha agradat molt! Un llibre on el protagonista és un filòleg obsessionat per les paraules (mots, que diria ell, que fa més nostrat) i que té problemes amb el català espanyolitzat que parlem la gran majoria de catalans catalanoparlants (“vale”?). Amb les seves neures, aquest filòleg m’ha fet aprendre molt de la llengua catalana. I mentre aprenia llegia una història de gènere negre entretinguda, ben escrita (això per descomptat) i amb personatges curiosos i humans (tot i que la padrina devorallibres de més de 100 anys potser si que és una mica sobrehumana) que et posen un somriure a la boca. I a més, el llibre és curtet i primet: ideal per portar al tren amb el tupper! Una combinació fantàstica!

En fi, que hauré de buscar el llibre anterior, Aigua bruta, per saber més coses del filòleg-investigador Miquel Camiller…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

M’agrada en Jo Nesbø perquè és menys maniqueu que la resta d’escriptors escandinaus del moment. També és cert que tinc un apreci personal a Noruega, sentiment que no tinc amb la resta de països de la zona.

Però té algun problema, la lectura de Nesbø, des del meu punt de vista.

El primer d’ells és que totes les novel·les que tenen en Harry Hole de protagonista tenen un fil conductor, però que si no coneixes el personatge d’altres llibres et perds. Tipus les trames personals de les sèries de la tele com CSI, que s’allarguen en el temps encara que cada llibre tingui els seus casos tancats.

El segon “problemilla” és que cada llibre tracta un dels problemes que viu Noruega. En l’anterior, L’estrella del diable, era la violència de gènere. En aquest, les drogues i les societats tancades i repressives com l’Exèrcit de Salvació. En totes les novel·les, però, comparteix el disgust per una societat hipòcrita i silenciosa.

Però tot això és buscar excuses: m’he llegit El redemptor en tres dies, i en tres dies de molta feina.

És àgil, és còmode, és agraït. Et fa passar una bona estona mentre et permet descobrir que la meravellosa Noruega capital del benestar mundial potser no és tan feliç. Et recorda que encara hi ha gent que viu les conseqüències de la guerra dels Balcans; que hi ha gent sotmesa i gent que sotmet; que la gent no és només dolenta o només bona.

En resum, m’ha agradat. La recomano. Però recomano començar per El pit-roig per poder seguir les trames d’en Hole, la Lønn, el Halvorsen i la resta.

Us entretindreu!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

La revolta dels Segadors és un dels episodis més èpics de la història catalana. De fet, l’himne nacional es basa en aquest moment de la nostra memòria col·lectiva.

Però què va representar en realitat, per a la gent del poble, la revolta dels Segadors?

Catalunya, 1640. En Joan Martí, hereu d’una hisenda important del centre de Catalunya, es troba barrejat, de la pitjor manera possible, en la revolta dels Segadors. Els terços castellans exigeixen l’allotjament que els catalans estan obligats a donar-los. Però no només aprofiten l’allotjament… En Joan, sense pensar-s’ho dos cops, els “cobra” l’allotjament. I això l’obliga a fugir de casa seva i a prendre partit en una guerra, que en primera instància sent com a pròpia però que amb el temps se li fa llunyana.

Una guerra en la qual en Joan s’implica per amor: per amor a la Maria, al seu mas, a la seva família i a la seva terra, i en la que se sent atacat per les forces a qui, suposadament, ha de retre tribut: primer el rei espanyol i posteriorment el rei de França. Entremig d’una guerra, a més, la gent ha d’intentar viure. Però com es viu amb la misèria, la fam i la pesta que sempre acompanyen els soldats i les seves ràtzies?

La Guerra dels Segadors, no ho oblidem, va acabar com acaben totes les guerres per als catalans: malament. Els espanyols i els francesos van fer la pau sobre el nostre territori i nosaltres vam haver de lluitar i callar.

Una bona novel·la, que ens acosta una mica més a la duríssima vida del segle XVII a Catalunya, quan encara no existia la crisi econòmica, perquè la crisi era total.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

Caram, quin llibre més estrany. És trepidant, futurista, enginyós, i té un no sé què de lògic, que per increïble que sigui tot el que hi diu, podria fer-se realitat. Que quan ho penses et fa posar els pèls de punta.

Un estrany virus que afecta només els homes, els fa portadors d’un furor i d’una ràbia homicida contra tota, tota, tota la població femenina.

Els marits maten les seves dones i les seves filles. Tant és que siguin nadons. Els avis a les seves nétes, i els nens, ja de ben petits, són capaços de matar les seves mares o germanes a ganivetades i amb un somriure als llavis. És bestial!!!

Al crit de ¡¡conill a la cassola!! (que és el crit de guerra que fan servir per llançar-se a l’atac) no hi ha dona vella o jove que pugui escapar d’aquest atac brutal, misogin i salvatge.

Els homes només es posen en marxa per matar dones i per res més que no sigui això. La brutícia, la immundícia, la putrefacció dels cossos amuntegats al mig del carrer els és igual.

Només hi ha una dona que aconsegueix mantenir-se viva amb penes i treballs. La Verònica, abans de la epidèmia havia treballat en uns laboratoris on feien proves d’ADN que comparaven i intercanviaven amb altres laboratoris.

En un d’aquests intercanvis, sembla ser que la cadena que se suposava havia de ser blindada es trenca, deixant escapar el virus de dimensions més monstruoses que ha conegut mai la humanitat.

En la seva fugida frenètica i constant, la Verònica troba algú que no està infectat: un noi jove, indolent, que mira d’abstreure’s de tot fumant porros un rere l’altre, un altre noi amb una infància més que tèrbola i un homosexual a qui el virus no l’afecta.

Cadascun d’ells, a la seva manera, l’ajudarà i li complicarà la vida a parts iguals, en la seva fugida perpètua.

És un llibre original, diferent, que quan vas al metge i et diu “Què? Posem una vacuna?” prefereixes contestar-li “NO, GRÀCIES”.

Pel que pugui ser!

No, amics, això és una equivocació. Recordeu allò que en dèiem “un error d’impremta” quan anàvem a l’escola i ens trobàvem el conte corrent en el llibre de català? Doncs igual! Això és un error de blocaire, perquè tot i que el meu nom és el que apareix com a signant d’aquest post, no puc ser jo mai de la vida!

Mireu, jo sóc una dona a punt de fer-ne 40, gaudeixo amb Jaume Cabré o amb J.L. Borges, acompanyo la meva neboda al Bershka però sé que “tot allò no fa per mi”, porto la meva filla al McDonald’s màxim un cop l’any i perquè no sigui dit, prefereixo Puccini als Catarres… Així les coses, ¿com podria jo admetre, aquí, davant de tots nosaltres, que he llegit la darrera novel·la del fenomen supervendes que és Federico Moccia i, més encara, que m’he distret d’allò més? Impossible! Aquesta nit digues que m’estimes no s’ha fet per a mi! Per aquesta raó he demanat l’opinió a una amiga i em comenta això:

En aquesta novel·la trobem el Moccia que vam deixar després de Perdona, però vull casar-me amb tu, presentant-nos uns conflictes humans i sentimentals de persones adultes -queden enrere les aventures on les protagonistes no superen els 20 anys-. Es tracta d’un triangle amorós entre una noia pianista que ha abandonat l’exercici d’aquesta professió per una promesa feta in extremis després d’un greu accident del seu promès; aquest xicot, que va en cadira de rodes; i un “galán” guapo, guapo, guapo, atent, atent, atent, ric, ric, ric i catxes, catxes, catxes… Ja us podeu imaginar que al voltant hi ha una galeria de secundaris que acompanyen l’acció de tal manera que ofereixen el contrapunt quan la protagonista es troba en el dilema de si tenir una aventura amb Mr. Perfecte o seguir amb el marit paralític, fidelment avorrida.

Tot plegat és molt distret perquè, en aquesta novel·la d’alt voltatge sexual, en Moccia posa les coses fàcils perquè el lector (més aviat la lectora) es deixi anar i gaudeixi a cor què vols d’una situació morbosa i excitant… És allò que passa amb Pretty woman, que sempre que la fan per la tele és un èxit de share. Per què? Doncs perquè de vegades ens agrada La ventafocs amb una mica de sal i pebre, potser… Creieu-me, si teniu ganes de desconnectar, aquesta novel·la és la vostra!

Us ho imagineu? Jo llegint una novel·la romàntica així… calúmnies! I a sobre, corre el rumor que m’han vist al bus amb un llibre folrat amb paper gruixut i molt opac i escoltant Jenifer!! On s’és vist!

Shht! Aquí teniu el primer capítol en pdf!

Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

Cada matí escolto El món a RAC1 quan em llevo, mentre esmorzo i faig el dinar per anar a la feina. Quan el Toni Bassas va marxar d’El Matí de Catalunya Ràdio, em vaig passar a RAC1 amb el Jordi Basté i, gràcies a Basté, tenim aquest llibre entre mans.

Quan vaig veure aquest llibre el vaig agafar amb ganes, ja que volia veure com eren aquests “davantals”. Que què és un “davantal”? Doncs jo tampoc ho sabia, però és una reflexió d’aproximadament 3 minuts que fa en Basté cada dia al programa, a les 8 del matí. És clar, a les 8… Per això no ho sabia! Tot i escoltar el programa cada dia, no he sentit cap d’aquests “davantals” en directe. Cap ni un. És el que té haver de llevar-se més d’hora (ben d’hora, ben d’hora) i escoltar la ràdio a les 7, ja que a les 8 ja haig de ser al tren arribant a Barcelona.

Després d’aquest apunt autobiogràfic, us diré que aquest recull de ràfegues de metralleta pot arribar a ser difícil de digerir. Com que recopila els millors “davantals” des del 2007 fins al 2011, et trobes una sèrie d’opinions sobre molts temes que eren notícia cadascun d’aquests dies. La majoria de pàgines parlen (quan llegia el llibre simplement el sentia a ell parlant) de temes com a mínim polèmics: des de les relacions Catalunya-Espanya (recomano llegir-los per parts, et pot agafar un atac de mala llet si els llegeixes tots seguits), la crisi, problemes socials… En canvi, hi ha altres temes més lleugers que fan passar millor la lectura: cultura, difunts il·lustres, el Barça i Pep Guardiola…

En fi, aquest és un llibre d’un senyor que parla com escriu i escriu com parla: com una bala, clar i català. Al ser discursos pensats per ser declamats per la ràdio tenen una inmediatesa, una frescor i una “incorrecció” que no té, per exemple, aquesta ressenya, que estic escrivint, esborrant i tornant a escriure, canviant-la, censurant-la, polint-la, suavitzant-la… No, no. Els “davantals” del Basté són indignació, exaltació, sentiment, adrenalina… Pensats per transmetre l’opinió d’aquest comunicador a l’audiència i, sobretot, per fer que aquesta (nosaltres) reaccioni, que no es quedi parada, que lluiti pel seu món, el nostre món.

Benvinguts al món.

Ferran Torrent és un mestre a l’hora de plantejar en les seves obres una sèrie de situacions, històries i personatges paral·lels que acaben trobant-se tot donant coherència a la història que ens planteja. En aquesta obra, Ombres en la nit, l’escriptor valencià porta al límit aquesta característica i així ens trobem que a cent pàgines del final del llibre, segueix introduint-ne de nous. Això dificulta, en la meva opinió personal, la lectura i comprensió de l’obra.

Per altra banda, pocs escriptors saben dibuixar tan bé com ho fa Ferran Torrent l’ambient de la ciutat de València. En aquest cas, una València tenyida del color gris tristament característic de la postguerra en particular i del franquisme en general.

Santiago Cortés, personatge secundari en el llibre (excepte en el tram final), és un gitano supervivent de l’Holocaust i del camp de concentració de Dachau que retorna a les terres valencianes on va néixer. En el seu retorn ho fa com a membre d’un escamot clandestí la missió del qual és liquidar un pròfug nazi que emparat pel franquisme ha trobat recer en la capital del País Valencià.

En aquesta obra, a part d’en Santiago Cortés, coneixerem altres personatges amb els quals uneix les seves forces com ara antics lluitadors republicans, agents britànics del SIS, un espia soviètic i fins i tot un expert falsificador.

Tot i que considero, sempre des de la meva òptica personal, que Ombres en la nit és amb Espècies protegides una de les obres menys reeixides de l’escriptor de Sedaví, no puc deixar de reconèixer i constatar la força i versemblança d’uns personatges profundament marcats per la gran tragèdia del segle XX que cadascun d’ells van haver de patir.

Holmes i Watson, House i Wilson… els personatges creats per Sir Arthur Conan Doyle viuen més que bé el pas del temps, perquè literàriament són impecables i perquè últimament la televisió els dóna cabuda al nostre imaginari. Però la font sempre té l’aigua més clara. I per treure l’aigua clara dels assumptes més tèrbols, el millor detectiu de la història: la Judit s’ha llegit un clàssic de la novel·la negra i la ressenya a... Elemental, estimats nosaltres: aquí!

El peculiar detectiu Sherlock Holmes torna a fer de les seves a El perro de los Baskerville juntament amb el seu fidel company i admirador, el doctor Watson.

Una vegada més, Sherlock Holmes resol de manera impecable un nou cas d’assassinat, el de Sir Charles de Baskerville al sud de terres angleses, que és trobat mort en unes estranyes circumstàncies.

Les veus del poble diuen que la mort ha estat provocada per la maledicció del gos dels Baskerville, una bèstia enorme i ferotge que persegueix tota la família. L’hereu de tota la fortuna de Sir Charles és Henry, a qui Holmes i el doctor Watson volen protegir peti qui peti perquè no acabi com el seu parent. Però gràcies a la intel·ligència i l’astúcia del nostre estimat detectiu descobrim que les causes de la mort de Sir Charles quedaven lluny dels fantasmes i les malediccions.

Arthur Conan Doyle atrapa el lector amb cada pista, cada misteri o cada obstacle que s’interposa en el camí de Sherlock Holmes. Aconseguirà el detectiu descobrir qui ha estat l’assassí abans que la família Baskerville compti amb una altra víctima?

El perro de los Baskerville és una brillant novel·la d’Arthur Conan Doyle i la fa especial el fet que l’autor, després d’haver mort el famós detectiu en la seva anterior aventura, ara fa ressucitar el detectiu. L’èxit d’aquesta novel·la, tan esperada pels seus lectors, va ser brutal.

I és que tot i ser un personatge odiós i repel·lent per a molts, fins i tot per al mateix creador, Sherlock Holmes té quelcom captivador i fins i tot m’atreviria a dir addictiu.

El Zafón m’agrada. Molt! I com tots els fans estava frisant per obrir aquesta nova porta cap al Cementiri dels Llibres Oblidats, perquè quan em vaig acabar de llegir El Joc de l’Àngel em vaig quedar amb ganes de més. Si aquella em va semblar una novel·la de les que, quan la tanques, et rosega el cuquet per tornar-la a llegir, aquesta, El Presoner del Cel, és de les que et deixa amb el neguit de voler llegir la propera immediatament!

L’únic inconvenient que hi trobo a les novel·les del Carlos Ruiz Zafón és que tothom en parla i, per aquesta raó, sovint acabes sentint coses que no voldries haver sabut abans d’encetar la lectura. Per això no us n’explicaré massa: seria un sacrilegi aixafar-vos el plaer de la descoberta d’aquest llibre, però sí que us vull dir que és un nexe entre L’Ombra del Vent i El Joc de l’Àngel que et fa qüestionar fins i tot si l’ordre cronològic o l’ordre de publicació són els millors per llegir aquestes obres.

De debò, llegiu-la, llegiu-la (i passeu pel Poblenou a fer part de la ruta). Us deixo només amb una conversa…

- Protegir-me? A mi? De què?
- De la veritat, Daniel…, de la veritat.

La Montse ens explica L’hora zen de la Teresa Solana, una història amb les peripècies d’uns personatges que el diari italià La Reppublica qualifica de “dos bergants adorables”. Aquí la teniu!

L’hora zen de Teresa Solana és una novel·la detectivesca que narra com dos socis, en Borja i l’Eduard, es dediquen a treure les castanyes del foc investigant els assumptes més tèrbols (o no tant) de gent adinerada de la ciutat de Barcelona.

De fet, la ciutat és un dels personatges de la novel·la perquè, per sortir, surten tots els barris de la ciutat comtal. El llibre tracta més d’un cas, i el desencadenant és un personatge “particular”, la Teresa Solana (l’autora del llibre), que els demana que investiguin centres de teràpies alternatives de la part alta de Barcelona perquè ella pugui escriure un llibre sobre aquest món.

Quan van al despatx per atendre Solana, el Borja i l’Eduard es troben que tot està fet una coca i intenten descobrir per què els han regirat l’oficina. Per poder atendre la seva clienta a un lloc més decent van al pis de sobre, que està impecable però que té un petit inconvenient: hi ha un cadàver!

A partir d’aquí, un munt d’embolics amb morts amunt i avall, espies, flors de Bach i altres remeis imprescindibles pel cos, la ment i l’esperit.

Sóc fan de la novel·la negra i aquesta m’ha agradat prou, tot i que en alguns moments crec que es perd una mica en els detalls però és més que probable que me la torni a llegir en un altre moment. També és més que probable que m’agradi més la segona vegada que la primera!

En resum: és un llibre que potser podria anar, segons com, una mica més de cara a barraca. Però és que si no hi hagués aquests detalls no es podria dir L’hora zen… s’hauria de dir, Una estona de novel·la negra.

Jo em quedo amb L’hora zen.

Quan ens va arribar aquest llibre vam comentar entre Nosaltres que necessitàvem algú del ram, o com a mínim, que fos del món que estudia l’audiovisual perquè ens l’expliqués. És per això que li vam passar a l’Esther, que se’ns estrena. Aquí teniu la seva primera ressenya:

A Gonzalo Herralde. Cineasta cívic, el darrer llibre d’Octavi Martí, l’escriptor aprofundeix en la figura d’Herralde, un cineasta que, com el propi autor explica, és múltiple i canviant al llarg de la seva carrera. Des d’aquesta intenció, la d’apropar-se a un personatge de caire calidoscòpic, el llibre de Martí resulta una visió completa del recorregut del director, on l’aproximació s’aconsegueix des d’una mirada també múltiple i oberta.

Ja des del primer capítol, una mena de semblança biogràfica, l’autor no es limita a la citació dels fets que marquen la vida d’Herralde, sinó que perfila el personatge mitjançant diferents recursos. D’una banda, Octavi Martí fa una acurada descripció del context històric, d’una Catalunya “filla del Pla d’Estabilització”, i de la situació del cinema català i espanyol; i de l’altra, utilitzant sempre el cinema com a leitmotiv, estableix el contacte que l’adolescent barceloní va tenir amb les pel·lícules de l’època i amb la projecció d’aquesta etapa de descobriments en la producció cinematogràfica pròpia.

Sembla que l’Octavi Martí vol lligar-ho tot, i estimo que ho aconsegueix. Cadascun dels altres capítols, un total de 13, es configuren al voltant de les diferents pel·lícules d’en Gonzalo Herralde. Tots ells conformen un curiós repàs a la història del país, així com a la història del cinema; però sobretot, el que fa Martí és articular les diferents etapes del cineasta mitjançant l’anàlisi dels propis films.

Per tot açò, Gonzalo Herralde. Cineasta cívic és una obra on els fets que es narren estan entrellaçats magníficament amb la realitat que els envoltava i resulta una lectura enriquidora des d’una perspectiva de recuperació històrica, així com de crítica cinematogràfica. A més, la veu d’Herralde hi apareix transcrita per Octavi Martí d’una manera molt exacta, amb una gran quantitat de cites, reforçant així la intenció periodística i aportant vitalitat al text.

Aquest llibre ens aproxima a la figura d’un cineasta que va néixer als anys cinquanta, va créixer amb el cinema dels seixanta, va produir des de l’underground dels setanta i vuitanta, i que es va haver de replantejar el negoci als anys noranta endinsant-se en el món de la producció de vídeos. Un homenatge a un home de cinema autòcton que guarda, i filma, amb la seva trajectòria part de la història del seu temps.