Arxiu de la categoria: Ficció

Persecució, de Toni Sala

Vaig agafar el llibre perquè havia llegit en alguna banda que era molt bo. De fet el vaig aconseguir al mateix lloc on ho vaig llegir. “Pel lector del NÚVOL que no estigui als núvols, aquest llibre tan tempestuós”, deia aquella pàgina blanca que deixen entre la coberta i els crèdits d’impressió. Després de rondar per una taula prop del sofà va arribar el dia de marxar de vacances. Vacances?, em vaig preguntar. Potser si.

Li vaig preguntar a un amic que s’hi dedica que què tal era el llibre i em va dir de què anava i no què tal era el llibre. Però vaig veure que li havia agradat per com arquejava les celles. El meu pare, en canvi, el va agafar, el va començar i el va haver de deixar. El malestar que generava i la calor el van vèncer. Jo, en canvi, me’l vaig ventilar. “Dona mal rollo”, em deia un amic. I tant que en dona. Molt. Pobre Albert Jordi. Pobre…? Albert Jordi? Si. El maleït Toni Sala et persegueix fins que acabes sentint aquest remordiment, pràcticament, aquesta empatia per un home culte, discret, molt sovint abnegat, però sobretot psicòpata que s’arma de valor per explicar-li a l’Èlia -la coprotagonista-, que fa 10 anys va assassinar la seva dona. Té valor per això però també aconsegueix que entenguis que aquell assassinat va ser el moment d’alliberació personal i emocional més important de la seva vida. Amb aquest recorrent “ganivet calent” li va obrir el coll de la mateixa manera com ens obre ell el seu cor i pensament als lectors de ‘Persecució‘.

I l’Èlia, què? És una dona ambivalent, tossuda, independent i mancada d’alguna cosa. Segurament perseguida, també, pels pensaments i el passat no viscut de l’assassinat de la dona de l’Albert Jordi i la mort del seu pare pescador. Al seu costat, la Teresa, col·leccionista d’amors furtius i lleugers com els que ha viscut tota la vida d’hostessa de vol fins que es converteix en una recepcionista en un hotel de Riudellots. Riu de fang, explica l’Albert Jordi, quan hi arriba. Un hotel per entrar-hi però no per quedar-s’hi, tot esperant un vol que ha de fugir cap a una altra banda. I l’Èlia el visita perseguint l’Albert Jordi i la Teresa hi treballa, en un aterratge forçós vital que només compensa a base de vols d’avioneta. “Allà dalt no hi passa mai res dolent”, sembla que digui. O potser no ho diu?

El quart que explica les coses és en Mercury, un -ja vell- delinqüent amb una parella-goril·la anomenat Andrés. Dos racistes repulsius i cocaïnòmans. El vell amb cap i el cap girat, i l’altre amb braços forts i no gaire cap. Després que els avisi l’Albert Jordi per una cita amb la vida i l’infern, ens expliquen els seus horribles plans per preparar una jubilació abans no falli el cor de tanta ralla.

En una persecució entre ells, buscant-se per saber el perquè, però sobretot per entendre’s a ells mateixos i les raons dels altres, aquests quatre personatges ens mostren l’estiu sufocant de fa dos anys. De Barcelona a Riudellots, de Riudellots a la costa gironina, i d’allà cap a la Barcelona de l’atemptat de Les Rambles. El mateix malestar, el mateix tremolor, el mateix ai al cor,… aquell fàstic vital recorre les pàgines que ha escrit en Toni Sala per entendre una mica més com funciona el mal, els dolents, els desorientats i els perduts que persegueixen alguna cosa en temps convulsos de crisi, atemptats i sang.

L’heu de llegir. I tant que l’heu de llegir.
Això sí, no us cregueu tot el que us diuen. Encara que intentin replicar una mica la forma com està escrit el llibre.

Però si. L’heu de llegir.

Aquí teniu 15 pàgines en pdf per poder començar a llegir Persecució, de Toni Sala.

Títol: Persecució
Autor: Toni Sala
Editorial: L’Altra Editorial
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-949110-4-0
Preu: 18€

Share

Mor Andrea Camilleri, creador del Comissari Montalbano

Andrea Camilleri finalment ha mort per problemes cardíacs. O potser de fàstic, després de llegir els diaris.

Deixa orfes els seus afligits fills Salvo Moltalbano, Mimi Augello, Fazio, Cattarella, Dottore Pasquano, jutge Tommaseo, Livia, Adelina, Enzo, Ragonese, el malaguanyat François, la gosseta Selene,… Com els personatges creats pel seu admirat i entreparent Luigi Pirandello, hauran de buscar un autor, inútilment.

Igualment desolats quedem els innombrables camilleròfags encapçalats pel genial traductor-recreador Pau Vidal.

La llengua dels sicilians perd un puntal insubstituïble. I la denúncia de la porqueria que amaguen les clavegueres dels poderosos també.

El millor consol i homenatge pòstum serà rellegir qualsevol de les seves novel·les (Una veu de nit, per exemple ) i remirar alguna de les entrevistes que trobareu a la xarxa. Us en recomano, especialment aquella en què explica com va conèixer Pirandello quan aquest va anar a visitar l’avia de Camilleri, de la qual era parent.

Em vaig estrenar al Nosaltresllegim ressenyant un llibre de Montalbano; després van ser dotze llibres més del mestre Camilleri, deu dels quals protagonitzats per Montalbano.

Estic trist, m’enyoraré molt.

Share

Disset pianos, de Ramon Solsona

Ara imagineu que, de sobte, hereteu 17 pianos amb l’encàrrec del difunt, a qui estimàveu molt, de “no malvendre’ls”. Imagineu també que, com la majoria de persones en aquest país, no hi enteneu ni un borrall de pianos. Aquesta és la situació de la Mei (Remei o doña Remedios) a la primera plana de Disset pianos, la novel·la confegida per Ramon Solsona i publicada un parell de mesos abans de Sant Jordi d’enguany.

Al final del llibre hi ha uns “agraïments” que van més enllà de les habituals referències de l’estil de “aquells o aquelles sense els quals aquest llibre no hauria estat possible”, i que com a la cerimònia dels Òscars ja resulten tan sincers com poc interessants. En aquest cas, Solsona va més enllà i ens ensenya les cartes i ens explica la gènesi d’aquest llibre peculiar: la situació de partida -el quilometre zero, en diu- està basada en allò que li va tocar viure a una coneguda seva, i ens en diu el nom i tot.

“Quan m’ho explicava, jo veia en aquella conjunció de circumstàncies i de persones disposades a ajudar una novel·la o una pel·lícula. O un conte”
Jo hi afegiria “o una sèrie de dues temporades. O tres.”

A la primera “temporada” veuríem la protagonista en un entorn que ella troba que és de conte de fades i en la segona “temporada” com descobreix la cara fosca del conte. El final podria ser una tercera temporada o els dos capítols típics de desenllaç.

El propi autor parla de “segona part de la novel·la” i ens dona també el nom i cognom de la persona que va viure les duríssimes situacions que s’hi descriuen i que cal no desvelar aquí. En aquesta part, el context és la Romania de Ceaucescu, de la Securitate, de la pervivència de tot l’aparell després de la mort del dictador,…

Als dos blocs, pontentíssims, cal afegir-hi un poemari que porta per títol “Cartes d’amor a un piano robat”, obra apòcrifa d’un imaginari poeta romanès a qui van robar (confiscar) el piano, a més de la casa, els mobles i la dignitat.

Cadascun dels 14 capítols del llibre acaben amb un dels poemes que són, no pas en lletra cursiva sinó amb un tipus de lletra com el de les màquines d’escriure d’abans, de manera que suggereix que son mecanoscrits mig clandestins trobats en un calaix.

Les passejades pel massís de Montserrat per tranquil·litzar-se i escampar la boira, les lletres i músiques de la banda sonora de la vida de la Mei tenen una presència constant. Si realment es tractés d’una sèrie de televisió el “Come on, rise up!” del Boss seria el fons dels crèdits i imatges inicials. Al contrari del que es podria pensar, a la protagonista no li agrada ni interessa la música de grans noms del piano com Chopin, Rakhmaninov, Beethoven, Xostakòvitx, Ravel o Prokofieff. Mes aviat té, inicialment, rebuig indiferent i després, una clara aversió.

La “seva” música és la de Bruce Springsteen, Diana Krall, Nina Simone, George Harrison, Alanis Morisette, Peyroux, Peter, Paul & Mary i un llarguíssim etcetera. És a punt de fer els seixanta anys i això vol dir que el primer concert del Boss -a l’abril de 1981- la va atrapar amb 19 anys. També és de la primera generació que fa anar l’anglès amb tota naturalitat, que es permet verbalitzar que no vol tenir fills. I que vol decidir i resoldre “tota-sola-tota-sola” els seus problemes i dilemes.

A més de la molt ben dibuixada protagonista, al llibre hi apareixen una llarga llista de personatges, tant a Barcelona com a Bucarest, igualment molt ben caracteritzats. Fins i tot hi ha, a ambdues ciutats, un grup d’homes (ens els imaginem jubilats) que son espectadors privilegiats de tot el que passa, que comenten i hi intervenen a la manera del cor del teatre grec.

Cosir tot això no és fàcil; he començat fent ús de l’infinitiu “confegir” -que espero que entengui encara quasi tothom- perquè és molt evident que Solsona parteix d’un aplec de peces molt diverses que cal encaixar, confegir. Té molt d’ofici i se’n surt molt bé. Els que seguim aquest autor des de fa anys i en les seves diferents facetes, li coneixem i apreciem l’especial amor per les paraules, pel llenguatge, pels diferents registres i observacions sobre les llengües comparades. I naturalment, això ho trobem i paladegem a Disset pianos.

Posats a filar més prim, penso que algun retall en el text quan la Mei es posa a interrogar-se o a fer propòsits, faria un pèl més àgil la lectura d’alguns passatges. Potser estic malacostumat per la lectura recent de novel·les “negres” i thrillers nòrdics que solen anar molt per feina!

M’agradaria tenir els drets per fer un extensíssim enllaç amb les moltes músiques i lletres de cançons amaneixen els Disset pianos de Ramon Solsona. Jo ho he fet a casa i he xalat de valent.

Aquí teniu una llista de Spotify amb algunes d’aquestes cançons mentre comenceu a llegir-ne els primers capítols en pdf.

Títol: Disset pianos
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-748-7
Preu: 19,50€

Share

L’última entrega de la Serie Millennium, a les llibreries a finals d’agost

Avui hem rebut noticies del que serà l’últim -l’últim!!- capítol de la Sèrie Millennium, protagonitzada per una de les figures més importants de la Literatura de les últimes dècades: Lisbeth Salander.

Això ens arriba des de Columna Edicions:

La noia que va viure dues vegades, de David Lagercrantz, és la novel·la que tanca la sèrie de culte que compta amb més de 100 milions de lectors a tot el món

Millennium s’acaba. L’últim llibre de la saga arribarà a les llibreries catalanes el proper 28 d’agost. Amb aquesta sisena entrega, Columna s’uneix al gran llançament internacional que significarà el tancament d’una sèrie que ha marcat un abans i un després a la història de l’edició. Més de 50 països publicaran simultàniament aquesta esperada última història.

Continuar amb el gran èxit de la sèrie Millennium de Stieg Larsson no era feina fàcil, es tractava de mantenir la qualitat dels llibres anteriors: el relleu que ha suposat David Lagercrantz ha estat reafirmat per crítica i públic i, sense cap mena de dubte, ha deixat el millor per al final.

David Lagercrantz Foto: Anna-Lena Ahlstroem

I aquesta és la sinopsi del sisè i últim llibre de la Sèrie Millennium:

La Lisbeth Salander està preparada per a la batalla final contra la seva germana Camila. Aquesta vegada prendrà la iniciativa i intentarà alliberar-se del dolor de tota una vida. S’ha estat acostant al seu objectiu: ha deixat enrere Estocolm, porta un pentinat nou i s’ha tret els piercings. Sembla una executiva més, però les executives no amaguen una pistola sota l’americana, no són hackers expertes ni tenen cicatrius i tatuatges que els fan recordar que han sobreviscut a l’impossible. Mentrestant, en Mikael Blomkvist investiga la mort d’un sense sostre de qui només se sap que ha mort mentre pronunciava el nom del ministre de Defensa del govern suec i que guardava el número de telèfon del periodista a la butxaca. En Mikael necessitarà l’ajuda de la Lisbeth, però per a ella el passat és una bomba a punt d’explotar.

L’última aventura de l’aclamada continuació de la sèrie Millennium de Stieg Larsson és una novel·la potentíssima que barreja escàndols polítics i enigmes en les més altes esferes de poder amb el desenllaç de la història d’un dels personatges més fascinants de tots els temps.

La publicació del llibre es farà de forma simultània a 50 països i ha estat envoltada d’unes altíssimes mesures de seguretat. Ens ha arribat que “un cop més, s’han desplegat grans mesures de seguretat per preservar la confidencialitat a l’entorn del llançament: només hi ha una còpia impresa del manuscrit original. A Nordsteds, l’editorial sueca, només dues persones han tingut accés a l’original, que custodiaven sota tres claus i amb diverses càmeres de seguretat. David Lagercrantz ha escrit la novel·la sense tenir accés a Internet per evitar els hackers informàtics.”

Aquí teniu un enllaç a tots els llibres de Millennium que hem ressenyat al Nosaltres, siguin els de Stieg Larsson o els de David Lagercrantz.

Des del Nosaltresllegim considerem que Lisbeth Salander és un personatge que des de fa temps ja té un lloc al costat de l’Agent Smiley de John le Carré, el Jack Ryan de Tom Clancy, el Carvalho de Vázquez Montalbán, el James Bond de Ian Fleming, o el Comissari Montalbano de Camilleri.

Molt a prop, i pendents d’entrar definitivament en aquest olimp d’espies i policies literaris, el Harry Hole de Jo Nesbo, en Sebastian Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt, l’Amaia Salazar de la Dolores Redondo, i la Valentina Redondo de la Maria Oruña.

En trobeu a faltar algun, en aquesta llista que hem fet?
Expliqueu-nos-ho als comentaris!

Share

Carmen Pastora ens explica el seu llibre ‘On air’

La Carmen Pastora acaba de publicar el llibre On air, una novel·la que Columna descriu com “una comèdia alegre, desenfadada i picant per a les fans de les novel·les amb molt de glamour.” Però si hi ha algú encara més qualificat per explicar-nos de què va el llibre és la pròpia autora!

És per això que li hem demanat a la Carmen que ens expliqui de què va On air. Aquí ho teniu!

Recordeu la frase que Lady Gaga pronuncia a “A star is born”? “Pot haver-hi 100 persones a una habitació, i d’aquestes, 99 no creuen en tu, però una sí que ho va fer”. Bradley Cooper no va ser el meu descobridor (què més hauria volgut!), però la història de com es va gestar l’On Air s’assembla una mica a aquesta…

Corria el 2014 i ja feia un parell d’anys que havia aconseguit la feina de la meva vida: treballava com a News Director a la Broadcasting House, la seu històrica de la BBC al mateix centre de Londres. Per a una barcelonina com jo, que venia de treballar a TV3, formar part d’una institució periodística d’aquest nivell era un somni fet realitat. Gaudia del meu nou estil de vida, i relatava cada dia a Twitter les moltes anècdotes i situacions curioses que anava vivint als headquarters de Portland Place.

L’Ester Pujol, aleshores editora de Columna, es va fixar en les meves piulades, i en l’humor àcid que se’m començava a contagiar dels meus col·legues brits. No s’ho va pensar dues vegades, i em va convocar a una reunió per proposar-me escriure la història d’una noia de Barcelona que es muda a Londres per treballar a una de les televisions més importants del món: volia una barreja entre “El Diari de Bridget Jones” i “Sexe a Nova York”, una mica de “Time Out London” i unes notes de les “Cinquanta ombres d’en Grey”.

El primer que vaig fer va ser arrufar les celles i preguntar-me a qui carai l’interessaria la meva història, però després em vaig adonar que des que treballava a la BBC ja havia tingut dos “nòvios” que estaven com una cabra, havia passat per una situació d’emergència on van haver de tancar l’edifici a pany i forrellat, i m’havia trobat els Backstreet Boys a l’ascensor de la feina. Tenia material suficient per escriure una novel·la de chick lit!

La BBC és una institució on hi conflueixen molts interessos, i per contracte no estava autoritzada a revelar secrets o informació que pogués comprometre la seguretat de l’organització, així que vaig haver de demanar permís als caps de l’empresa per escriure la novel·la. Vaig inventar-me l’UKBN (United Kingdom Broadcasting Network) i la vaig situar a la BT Tower, la famosa torre de comunicacions que es troba a pocs carrers de la Broadcasting House. Després va néixer la Maria Castells, el meu alter ego, el Ben Scott, el presentador famós que li roba el cor a la protagonista i que per desgràcia té parella, i la Najda Assad, la duríssima editora que farà suar sang a la Maria. Ja podia començar a explicar les batalletes!

Mentre escrivia On Air tenia varies coses en ment: volia que el lector es divertís, passés una estona entretinguda, s’enganxés al llibre, mantingués l’atenció durant tot el relat i es quedés sempre amb ganes de saber més. També vaig voler posar banda sonora a la meva història, així que vaig escollir un vers d’una cançó coneguda per introduir cada episodi, on la lletra explica què passa en cada capítol. Finalment, vaig intentar que el lector es traslladés als carrers que vaig trepitjar, als llocs que vaig visitar, als espais on vaig beure i vaig menjar i, en definitiva, ensenyar-li la ciutat des del punt de vista d’una londoner de manual. Tant de bo els lectors trobin en On Air un retrat fidel d’aquesta ciutat tan intensa.

Nosaltres ja tenim ganes de visitar el Londres de la Maria Castells!

Moltes gràcies pel teu escrit, Carmen! I molta sort amb el llibre!

Títol: On air
Autor:Carmen Pastora Castillo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2493-6
Preu: 17,90€

Share

En Jordi Campoy ens explica el seu llibre ‘La noia del violoncel’

Hola a tots, Nosaltres! Hem contactat amb en Jordi Campoy, músic de professió i que debuta com a novelista amb un títol que ha sorprès a molta gent! És per això que li hem demanat que des del punt de vista de l’autor, ens expliqui de què va, d’on surt i com neix el seu primer llibre.

Aquí teniu en Jordi Campoy explicant el seu llibre La noia del violoncel:

Diuen que les històries ja existeixen. Que sempre han estat allà. Que només falta que algú les atrapi, les faci seves i tingui el valor d’explicar-les i compartir-les. Jo vaig saber que seria capaç d’escriure, quan va entrar a la meva vida aquesta noia imaginària que jo mateix havia creat. I va ser aleshores quan, de mica en mica, sense adonar-me’n, escriure es va convertir en una necessitat bàsica, una substància dependent, quelcom vital que ja no et deixa, que t’absorbeix i et xucla per sempre.

Però anem a la sinopsi. La història transcorre l’any 2007 a Londres, una ciutat que em va fascinar durant la temporada que hi vaig viure quan tenia vint-i-cinc anys. L’oferta cultural, la música en viu, la diversitat, l’entorn bulliciós i la vida en estat pur, configuren les sensacions que em van atrapar d’aquesta city tan freda i tan càlida.

L’Anne és una londinenca de trenta-quatre anys que toca amb la London Symphony Orchestra. És imperfecta i caòtica, impacient i desordenada, impulsiva i promíscua. Però hi ha una característica que sobresurt de tota la resta i que marcarà l’esdevenir de tot: la seva manca de puntualitat.
Arran d’uns objectes antics que troba dins de la funda del seu instrument, l’Anne comença a estirar de fil fins a descobrir els seus orígens, lligats amb la Barcelona dels anys 60 i 70, a través d’un nen que toca el violoncel.
Aquesta novel·la, per tant, té dues històries. L’altra, la trobem a Barcelona, i parla la vida de dos germans, un dels quals toca el violoncel. La mort inesperada del pare capgira la vida de la família. La mare, que ha quedat sola amb un sou minso i amb moltes despeses per cobrir, es veu abocada a treballar de sol a sol per poder tirar endavant els seus fills. La primera conseqüència d’una economia precària és la venda del violoncel, aquell instrument preuat i estimat pel Julià, que quedarà marcat per aquesta pèrdua irreparable.

Com arriba aquest instrument arcaic a Londres l’any 2007? Això ho haureu de descobrir desgranant les pagines d’aquest novel·la artesanal, feta a mà, composta a foc lent, amb el tarannà d’un nen amb il·lusions de nen.

En aquesta segona història també hi ha records de l’autor. I és que quan parlo de la mare dels nois, la Mercè, estic parlant de la meva, i de les primeres vivències d’infantesa. Faig memòria i la veig tornant de plaça amb el menjar de tots cinc, sento com em despertava el soroll del carretó pujant per les escales a les set del matí, en ple hivern. Recordo les seves mans treballades, les clivelles que li produïen l’aigua freda. Veig com em banyava dins d’un cubell davant de l’estufa de butà, amb l’aigua que escalfava al foc amb una olla. Recordo com m’abraçava amb la tovallola per eixugar-me mentre m’espetegaven les dents.

La cinquantena de referències musicals que hi trobareu parlen de l’Anne, dels seus estats d’ànim, exemplifiquen la cadència de les escenes, però també parlen de mi, que em despullo com no ho he fet mai en cap altra banda, amagat darrere d’aquesta noia impuntual i distreta.

Com a músic, per deformació professional, em vaig veure obligat a compondre la Banda Sonora de la novel·la, que es pot escoltar de manera gratuïta a totes les plataformes digitals. Aquí en teniu un tastet…

La noia del violoncel és una història plena de música i de misteri, tot embolcallat per sa majestat, el senyor l’atzar: aquesta força desconeguda, incontrolable i aleatòria que sempre té l’última paraula a totes les nostres decisions.

Sempre he sentit atracció pels reptes engrescadors, però quan el repte és una novel·la, el projecte esdevé una cursa de fons. Aquest camí és sempre difícil, arriscat, ple d’inseguretats, d’alegries i angoixes, però és, sobretot, un camí fascinant, dels que val la pena trepitjar-los.
En aquest aprenentatge constant, la partitura és tan llarga que no l’acabes de recórrer mai, ni en deu vides. La solució a tots els dubtes és escriure amb honestedat, senzillesa, i amb el convenciment que, per molt que avanci, mai no n’arribaré a saber prou.

Espero que aquest nen que sóc no es faci gran, que segueixi empaitant històries, per divertir-me divertint i emocionar-me emocionant. I que totes em facin assaborir cada paraula com si fos la primera que escric.

Desitjo que gaudiu d’aquesta novel·la tant com he gaudit jo escrivint-la.

Moltíssimes gràcies, Jordi! Gràcies pels teus bons desitjos, i sobretot, gràcies per compartir amb tots Nosaltres com es va compondre aquesta noia del violoncel!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La noia del violoncel de Jordi Campoy.

Aquí teniu la banda sonora a Spotify!

Bon profit i bones lectures!

Títol: La noia del violoncel
Autor: Jordi Campoy
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2460-8
Preu: 20€

Share

Sebastià Portell ens explica el seu llibre ‘Ariel i els cossos’

De nou, i en un exercici de barra 2.0, li hem preguntat a un autor si ens voldria explicar el seu nou llibre… i en Sebastià Portell ha estat MOLT amable amb el Nosaltres! Aquí teniu en Sebastià Portell explicant el seu llibre ‘Ariel i els cossos’:

Ariel i els cossos és la història d’un personatge, Ariel, que potser no ha existit mai. 

La novel·la es divideix en dues parts: “Ariel i el nonat” i “Ariel i l’estràbic”. El nonat és el cos d’Eugeni, el seu primer amant, adolescent i desesperat, convençut que Ariel existeix i que és un home. L’estràbic és David, un escriptor ofegat en el propi èxit, que és la parella d’Ariel en els seus anys de maduresa i que mai es demana si Ariel, que per ell és sens dubte una dona, existeix.

El principal repte que tenia quan em vaig embarcar en la jungla que ha estat escriure aquest text era, doncs, mantenir la indefinició. Escriure un personatge que es desescriu paraula rere paraula. Un cos de lletra que clama per existir però que ho fa sense proves, només a través de l’impacte que la seva persona, amb cos o sense, genera en els cossos que l’envolten i que el volen categoritzar.

És Ariel una realitat? És una (sola) persona? És un home o una dona? Quina és la seva edat? Quant dura, la seva estada a la Terra? Quin és, el sentit de tantes preguntes?

Per tal de respondre i alhora no respondre aquestes qüestions, l’estructura que vaig donar a la novel·la és la del díptic: una resposta als binarismes des del blanc i el negre a què ens hem condemnat. I, dins d’aquest díptic volgudament desigual i rar, tot un seguit de textures textuals i veus que es barregen, que es perden, que es contradiuen i que es donen sentit les unes a les altres: cartes no enviades, enregistraments de sessions psiquiàtriques, el quadern d’un boig, notes breus, una novel·la per acabar, correus electrònics i molt espai en blanc. Si Ariel qüestionava els gèneres de les persones, la seva forma artística també havia de qüestionar els de la literatura.

Al llarg de la novel·la són nombrosos els intents dels personatges que envolten Ariel de definir aquest personatge: deixatar allò escàpol. Però Ariel, amic dels lectors d’ànima oberta, no ho permet, això: Ariel també és l’orgull de ser a l’entremig.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES, Sebastià!

Aquí teniu els primers capítols en pdf, per si voleu començar a explorar aquest Ariel i els cossos de què ens parla en Sebastià Portell.

Aquí el teniu, a can Núvol, parlant del seu llibre en poc més d’un minut.

Títol: Ariel i els cossos
Autor: Sebastià Portell
Editorial: Columna
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-17016-81-4
Preu: 17,50€

Share

Gemma Lienas ens explica el seu llibre ‘El fil invisible’

Hem contactat amb la Gemma Lienas perquè ens expliqui amb la seva visió única -la de l’autora!- el seu nou llibre, El fil invisible. Aquí la teniu, explicant el nou Premi Sant Joan:

El fil invisible és, sobretot, una intriga basada en un secret familiar.

De vegades per posar en marxa una història en tinc prou amb una idea; d’altres, en canvi, en necessito unes quantes i acabar-les relacionant d’alguna manera. El fil invisible és d’aquestes últimes.

La primera idea que vaig tenir va ser recuperar de l’oblit la Remedios Varo, pintora surrealista d’origen català. La segona idea va ser una altra dona també perduda a la paperera de la història: la Rosalind Franklin, una científica anglesa.

I, de sobte, vaig veure clar que el nus de la novel·la seria un secret familiar, els orígens del qual es trobarien en un esdeveniment que hauria tingut lloc durant la invasió nazi.

Aleshores, és clar, necessitava un escenari on s’hagués desenvolupat la segona guerra mundial. I jo volia que fos França, però no sabia a on, fins que, documentant-me sobre la Rosalind Franklin, vaig descobrir que havia passat uns dies a l’illa de Batz, a la Bretanya francesa.

Ja ho tenia: la meva protagonista, la Júlia, una dona de 31 anys, que viu a Barcelona i que és guionista de documentals de ciència, rep una invitació per anar a l’illa de Batz a celebrar els 100 anys de la Yvonne, la seva besàvia, a qui no coneix perquè l’avia –i filla d’aquesta dona- va tallar la relació. Quan arriba a Batz estira un fil que la portarà a descobrir un secret.

La novel·la, però, va més enllà de la intriga familiar, també explica, a través del guió que escriu la Júlia, la cursa contrarellotge per descobrir l’estructura de l’ADN. I també parla d’amors i de desamors, i de l’amistat, i de la maternitat…

I la Remedios Varo on queda? Haureu de descobrir-ho llegint El fil invisible. Només us diré que el títol de la novel·la està relacionat amb la seva obra Harmonia.

Moltíssimes gràcies, Gemma, pel teu text i moltíssima sort amb aquest llibre i els que vindran.

T’esperem al Nosaltres més sovint!

Aquí teniu tots els llibres de la Gemma Lienas que hem ressenyat!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El fil invisible
Autor: Gemma Lienas
Premi BBVA Sant Joan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-9254-971-9
Preu: 7,95€

Share

Josep Torelló ens explica el seu llibre ‘La tela blanca’

En Josep Torelló publica el seu primer llibre anomenat La tela blanca amb Edicions Saldonar i el presenta durant La Setmana del Llibre en Català que començarà d’aquí molt poquet a l’Avinguda de la Catedral de Barcelona.

És per això que quan ha sortit l’oportunitat, li hem demanat a l’autor que ens expliqui d’on ha sortit aquest llibre. Com sempre, un plaer conèixer el punt de vista únic dels autors!

La primavera del 2012 vaig enviar a un reduït grup d’amics un primer esborrany de La tela blanca. Alguns em van ajudar a fer més narratiu i intel·ligible el text en el seu conjunt. D’altres no els va fer ni fred ni calor. La reacció familiar mereixeria tota una altra disgregació apart… Però recordo que un bon amic, força llegit, em va dir: «A mi m’agrada. Però qui t’ho publicarà això? Em sembla que no encaixa enlloc».

I tenia raó: La tela blanca és un text prou divers per no acabar de ser res en concret ni amb precisió. És a dir, ni és ben bé una novel·la, ni és un poemari, ni tampoc és un dietari. Tot i que, d’alguna manera, vol ser tot això a la vegada. I allò que al meu amic li va semblar un problema, a mi —esclar, que en soc l’autor— em sembla una característica prou interessant.

Ja he explicat en un article al bloc de l’Editorial Saldonar, L’experiència dels límits es concreta en obres fragmentàries, com va ser, en part, el procés de creació: primer una escriptura visceral frustrant, després l’oblit, finalment un llarg període de reescriptura que va permetre difuminar en la ficció els retalls literaris de la vida que havia anat acumulant. Evidentment no és que em passés anys i anys reescrivint el text de forma continuada; la cosa va ser, de fet, força intermitent —i amb un doctorat pel mig. I després de molts intents infructuosos, tot va agafar forma un estiu a St. Petersburg, on vaig treballar totes aquelles pàgines durant setmanes.

La novel·la parla de la vivència de l’art en primera persona, del procés creatiu, de com un pretès artista noctàmbul i adolescent —com es denomina el mateix protagonista— és incapaç de plasmar la totalitat de la vida intensa quan, als dinou anys, li esclata al cos i a la mirada. Hi ha certa reflexió estètica —que ara potser me la miro amb certa recança perquè és maximalista—, però que crec que és pròpia d’aquella edat. I també es narra una quotidianitat: una vida plena d’esperança, però també de tedi i desorientació, i de festes combinades amb períodes de reflexió, i on el sexe és una obsessió, sobretot, per la seva dolorosa intermitència.

L’acció s’estructura a partir d’acotacions temporals imprecises, fet que permet escriure, mantenint una idea de conjunt, sobre aquest seguit d’interessos dispars.

Tant de bo la novel·la trobi els seus lectors. Qui sap. Però sí que sé que va ser escrita amb les entranyes; que, en part, va ser conseqüència d’una certa necessitat. I també és cert que la publica Edicions Saldonar, que té cert gust pel risc i ha fet una feina sensacional.

Moltes gràcies, Josep Torelló, per explicar-nos La tela blanca! L’esperem aviat a les llibreries i molta sort!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf de La tela blanca.

Títol: La tela blanca
Autor: Josep Torelló
Editorial: Edicions Saldonar
Col·lecció: Narratives
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-17611-01-9
Preu: 17€

Share

Una relació perillosa, de Michela Murgia

En Joan Maria Morros, autor d’Els coixinets, torna al Nosaltresllegim per ressenyar-nos Una relació perillosa, de Michela Murgia:

A vegades no cal que passin moltes coses en una història per fer-la interessant. No cal que hi hagi morts, ni investigació, no cal que sigui una història coral. Podem tenir pocs personatges. I amb aquests ingredients, quedar-nos atrapats en una història.

Aquesta és una novel·la de pocs personatges: una dona de 38 anys, Eleonora, actriu, i un jove estudiant de violí, en Chirú, de 18. Una història on a vegades tens la sensació que no passa res, però el que s’explica, el desenvolupament vital, és el més important que hi pot haver. Això és ‘Una relació perillosa’, de Michela Murgia. Una novel·la on els dos aprenen: no només en Chirú, sinó també l’Eleonora. Ella aprèn tot allò que la vida, necessàriament, t’ha de portar quan només tens 18 anys. Ella veu quines són les reaccions del noi a aquelles primeres vegades. I això els dona a tots dos la necessitat de continuar després de la primera trobada. L’interès inicial d’ell xoca amb la fredor d’ella, però tots, inclosos nosaltres, els lectors, volem que hi hagi una segona trobada. Volem que ell aprengui el que li pot ensenyar ella: amb 18 anys tot ho tens per davant i una carrera d’actriu pot ser suficientment atractiva per voler saber, per voler que una persona amb una trajectòria vital que se t’acut enlluernadora, t’expliqui com actuar, com créixer, com reaccionar a tot allò que està venint; perquè et prepari. Ella hi guanya una figura que l’anirà captivant per indicar-li què s’ha de fer en determinats moments, i que hi ha situacions que es poden relativitzar per donar-hi una millor resposta.

Murgia teixeix una novel·la que es segueix amb interès. Ve de gust anar endinsant-se en aquesta relació entre dues persones a qui, des de fora, en especial el que l’envolten a ella, esperen que entre una dona i un jove amb 20 anys de diferència hi hagi alguna cosa més que un mestratge o una amistat. La confiança que s’estableix entre els dos fa que es puguin explicar amb total normalitat per què ella no s’ha casat i quina és la relació d’ell amb la xicota amb qui surt. Una confiança al llarg de les 17 lliçons en què està dividit el llibre.

Murgia ens dona suficients detalls perquè coneguem com és l’Eleonora, què ha passat a la seva vida. Ella no és tan dura com fa veure en algunes de les converses que té amb en Chirú. També té els seus punts febles, que se’ns expliquen amb alguns retorns a la infantesa. I això, com a tots, és el responsable de les reaccions que es tenen a la vida adulta. En Chirú tampoc resultarà que és el noi absolutament innocent de la primera trobada. Tot plegat ens anirà fent créixer l’interès sobre quina mena d’amistat es pot tenir entre aquests dos personatges. A anar fent-nos nostres els personatges. I a quedar sorpresos, com en tota bona història, amb l’ensenyança final. Un bon llibre per aquestes nits d’estiu.

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquesta Relació perillosa, de Michela Murgia.

Títol: Una relació perillosa
Autor: Michela Murgia
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-712-8
Preu: 16,90€

Share