Arxiu de la categoria: Ficció

En Pau Vidal i el nou cas de Montalbano: La piràmide de fang

Com bé sabeu, de tant en tant ens surt la barra per tot arreu i obrim les portes del Nosaltresllegim a autors, traductors, editors,… i si els ve de gust i en tenen ganes, portes obertes! En Pau Vidal no s’estrena la Nosaltres perquè ja ha estat aquí moltes vegades com a traductor, algunes com a autor de llibres, d’altres com a protagonista d’alguna notícia i alguna vegada més com a autor d’un escrit.

El cas és que en rebre el nou cas del Comissari Montalbano d’Andrea Camilleri, li vam tirar la canya!. I ell, amb la condició de que li deixéssim escriure un “vesasaber”, es va avenir a explicar-nos La piràmide de fang. – Aquí teniu el text del Pau Vidal:

Montalbano després del 155, per Pau Vidal

Aquesta vegada m’haureu d’excusar que em posi una mica més transcendent que de costum. La piràmide de fang és el primer montalbano que surt després de la trobada mundial de fans d’en Camilleri, i per a mi, ja us ho diré, té un regustet diferent.

No sé si és a conseqüència d’allò (aquí podeu llegir com va anar) o més aviat de tot el que està passant aquí, que de cop i volta m’ha trastocat la manera de llegir novel·la negra. A vosaltres no us passa? És com si, tot d’un plegat, les peculiaritats sicilianes (i no em refereixo solament a la màfia), aparentment exòtiques, s’haguessin fet molt més reals. La possibilitat que un Estat que es disfressa de democràtic et pugui tancar a la presó per defensar idees polítiques, o denunciar-te per organitzar debats a classe, o inculpar-te per fer acudits, o atonyinar-te per voler votar, o tantes altres animalades pròpies d’una dictadura africana, fa que ja no pugui llegir de la mateixa manera. I si resulta que el feixisme espanyol és molt més cruel i despietat, i sobretot arbitrari, que el crim organitzat de la Itàlia meridional? I si els jutges i fiscals de l’Estat són molt més tramposos i tendenciosos que la magistratura italiana? Una piràmide de fang… Una piràmide d’injustícia i abusos que creixen a mesura que t’enfiles vers la cúspide, sustentada en una mar de llot feta de l’apatia d’una societat anestesiada per segles, precisament, dels mateixos abusos. Una piràmide que, com a la novel·la, només un gran temporal (una Unió Europa valenta i democràtica?) podria començar a liquar.

Casualitats de la vida, fa poques setmanes vam tenir a Barcelona Roberto Saviano, el periodista napolità amenaçat de mort per la camorra. Venia a presentar la seva primera novel·la, La banda dels nanos, també modestament traduïda per un servidor. L’autor de Gomorra es va mostrar sorprès per la bel·ligerància amb què el govern espanyol rebutjava el diàleg amb el català. I en veure’l marxar de la biblioteca Jaume Fuster protegit pels seus escortes, la imatge em va evocar la d’un president protegit pel govern belga per estalviar-li una tràgica fi més que previsible. Quina amargor.

No sé què passarà a partir d’ara. La màfia fa anys i panys que resisteix al setge de l’Estat italià. La corrupció moral i material de la màfia que governa Espanya també sembla molt resistent. Ara com ara l’únic que sé és que continuaré traduint montalbanos, però, sabent el que sabem, ja no els podrem continuar llegint de la mateixa manera.

No voldria acabar sense enviar un prec al senyor Cinto Lopez, que va dir en aquesta mateixa pàgina que s’havia posat de molt mal humor llegint El joc dels miralls perquè la meva traducció no era “gens correcta”, sense explicitar per quin motiu concret. Com que precisament tinc un altre montalbano entre mans, La giostra degli scambi, que sortirà l’any que ve, estic segur que els seus entenimentats suggeriments m’anirien molt bé. Sobretot si tots són tan assenyats com el de no accentuar el seu propi cognom. Molt agraït per endavant.

· · ·

En Pau Vidal el trobareu a molts llocs. A Twitter es fa dir @PauetVidal.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

La Cavalleria Roja, d’Isaak Bábel

Confesso que no havia sentit parlar mai, que jo recordi, d’aquest escriptor. No me’n puc avergonyir; no sóc professional del ram, ni tinc estudis acadèmics de literatura.

Però sí que puc dir que lamento haver-lo conegut tan tard (amb les carxofes em va passar igual: vaig descobrir que m’agraden molt quan ja passava dels trenta i he lamentat sempre els anys perduts).

La cavalleria roja, potser el més conegut dins la poca producció que es va salvar de les purgues soviètiques, és un aplec de 38 contes? Narracions curtes? Apunts del natural? Proses poètiques terribles? No puc encasellar-lo.

Tots tenen com a escenari uns esdeveniments bèl·lics sobre els quals solem tenir molt poca informació, tant acadèmica com de la literatura o films sobre l’època: la guerra entre exèrcit “blanc” (amb aliats euroamericans), l’exèrcit “roig” i l’exèrcit polonès de la nova Polònia sorgida del Tractat de Versalles de 1918. Tot té lloc en terres ucraïneses i a la Galitzia romanesa.

Bàbel va escriure que

“No tinc imaginació… No sé inventar. He de conèixer-ho tot fins a l’últim senyal; si no, no puc escriure res. És per això que escric tan poc i tan lentament. Em surt amb dificultat. Després d’escriure cada conte m’envelleixo uns quants anys. Res de mozartianisme, res de goig de manuscrit ni de lleuger vol de la imaginació! Per molt curt que sigui el conte, no deixo de treballar-hi com un sapador, com un home que tot sol ha d’aplanar l’Everest”

Com que Gorki, després d’uns primers tempteigs que va considerar maldestres, li va recomanar que anés per món per guanyar experiència, va fer-se soldat i durant set anys en va ser a l’exèrcit de cavalleria al front romanès. La traductora ens diu que després d’haver viscut experiències esgarrifoses, Bàbel va tornar a agafar la ploma el 1923, aquesta vegada amb les idees ben clares.

Si cal dir allò de “de què va” el llibre, aviat hem acabat: va de la guerra.

Dels seus protagonistes: la cavalleria roja del títol, formada per cosacs principalment, els seus enemics al camp de batalla -sovint igualment cosacs- els pobles devastats amb població de mugics, de clergues polonesos, de jueus miserables. I els redactors dels periòdics de manteniment de la moral revolucionària, les dones fent el paper que solen jugar a totes les guerres: ase dels cops. I arreu la crueltat inútil… Però també el camp, de batalla o de repòs precari on hi ha ocasió per percebre el cel estrellat, la boira misteriosa, els capvespres de la planúria ucraïnesa… I tot com llampecs (flaixos) que se succeeixen de manera incessant i natural en un mateix paràgraf.

És inevitable la referència als “Desastres de la guerra” de Goya però només és per veure si ens hi acostem. Perquè també ens ve al cap la pintura o els vitralls de Chagall tan plens del món poètic i oníric dels pobles de jueus russos: Bàbel era jueu i algun conte podria haver-lo signat Woody Allen en col·laboració amb Tarantino o, millor, amb Kim Ki Duc.

La traductora Monika Zgustova és una molt bona escriptora txeca (7 novel·les i un llibre de contes) que escriu en català, ha fet traduccions del rus (Dostoievski i Bàbel), ha participat en la redacció dels diccionaris Rus-Català / Català-Rus, ha escrit la biografia de Hrabal, i ha traduït al català els grans txecs: Hrabal, Kundera, Havel, Hasek, Capek… Un luxe.

Ja va escriure una traducció de La Cavalleria Roja el 1986. La d’ara, dita definitiva, respon a noves aportacions de la investigació als arxius soviètics. Com a mínim les quatre darreres narracions (estilísticament menys espurnejants) no figuren a la versió de 1986.

Potser no cal explicar-ho aquí però deixeu-me dir que el 27 de gener de 1940, Isaak Bàbel va ser executat a l’edat de 45 anys en un soterrani moscovita.

I sabeu quin és l’únic topònim que em sonava d’aquesta terra martirizada? Txernòbil

No cal que digui que he trobat que aquest llibre és una joia imprescindible, oi?

Seguiu aquest enllaç per començar a llegir aquest llibre de Bábel amb la traducció actualitzada de Zgustova.

Títol: La cavalleria roja
Autor: Isaak Bábel
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Monika Zgustova Jamuskova
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-7588-679-4
Preu: 17,50€

Sèrie Bergman 4 – Silencis inconfessables, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Silencis inconfessables – Sèrie Bergman 4:

Sense perdre més temps, i amb un ull posat a les notícies, vaig obrir aquest llibre amb l’esperança de tancar aquestes setmanes tan boges gràcies a la Sèrie Bergman. Ha estat un camí ascendent, la primera novel·la em va caure a les mans amb certa curiositat però sense gaire il·lusió, i ha estat una idea fantàstica el fet de donar-li una oportunitat, fins al punt d’atrapar-me entre les seues pàgines amb aquesta quarta entrega.

Al petit municipi de Torsby es troben els cossos de la família Carlten assassinats brutalment: Karin, Emil i el petit Georg i Fred. Al cas recau sobre les espatlles d’un inspector que, en veure aquesta imatge, sent com no pot estar a l’altura de la situació. Enfront d’aquesta negativa els nostres personatges apareixen a escena entre una boira densa de por i brutalitat.

Si alguna cosa m’han demostrat i és que les coses no sempre són allò que semblen. I amb una subtilesa brillant fan un gir argumental que, com a lector, a mi m’ha deixat perplex. El principal acusat, que a simple vista sembla clar que era ell, apareix assassinat. Amb cada entrega trobem un desenvolupament intern dels personatges que els humanitza, i Rosenfeldt i Hjorth arriben a la cúspide de la humanització amb aquesta quarta entrega. Ells són les bases de la novel·la. Ells són qui et fan desitjar-ne més.

La situació entre l’equip és cada cop més tensa, després d’aquell final d’infart amb el qual els autors ens van delectar a la tercera novel·la. Sebastian Bergman sobresurt per sobre de la resta de personatges, aquell home insofrible passa a ser vital a totes les investigacions, tan necessari com enigmàtic i que amb el pas del temps et fa conèixer el seu vessant entranyable.

Silencis inconfessables és una novel·la que no podeu deixar passar, potser més lleugera que les anteriors, com si fóra l’últim alè d’un autor que desprèn màgia amb cada narració. Una obra que, com les anteriors, m’ha fet ser una mica més aficionat a aquest gènere, el de la novel·la negra nòrdica i el thriller, que mai havia comptat amb el meu suport perquè ho sentia tot massa llunyà. Aquesta llunyania, a mi, els autors me l’han esborrada de qualsevol de les seues pàgines, fent que em posés al lloc d’un vertader investigador. I, si més no, el que fan és resoldre el cas de per què Hjorth i Rosenfeldt son dos dels grans escriptors d’aquest gènere en l’actualitat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir d’aquesta quarta entrega de la Sèrie Bergman.

Títol: Silencis inconfessables
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-2298-7
Preu: 19,90€

Sèrie Bergman 3 – Morts prescindibles, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Morts prescindibles – Sèrie Bergman 3:

Sense tenir gairebé relació respecte als casos, recomanaria haver llegit les dues primeres per a no deixar perdre cap detall d’aquesta trama policial tan addictiva. Després d’un canvi radical d’ubicació, els mateixos personatges que ens guiaren per les pàgines de les meravelloses trames anteriors, ho faran per un bosc on sis cadàvers apareixeran soterrats amb una meticulositat insòlita: quatre totalment despullats i dos nens, tant diferents com iguals, amb una situació personal que ens enfonsa fins a les arrels d’aquest maquiavèl·lic assassinat.

Sense gairebé pistes ni indicis, els autors ens fan viatjar fins el 2003, al pròleg, per a gaudir de més proves que els investigadors. Aquesta forma de narració, la d’abastir al lector amb més pistes que els personatges, ens fa tenir una lectura ferma, sense distraccions ni descuits i assabentant-nos d’una investigació paral·lela, la d’uns musulmans desapareguts. Aquesta Sèrie Bergman resulta una tortura deliciosa, que et posa a la pell d’un vertader investigador, com sempre havíem somniat fer amb les novel·les del millor Sherlock Holmes. Ens dóna la potestat de poder comparar dues trames policials, fent unes descripcions emocionals dels personatges que no hi havíem vist adés, despullant-los completament i apropant-nos fins a ells, fet que ens fa empatitzar i crear una cerca identificació. Una narració, si m’ho permeteu, diferent de la resta, i per mi, com a lector, encara millor. Hi podem veure una evolució, com aquells personatges que quedaven tan llunyans se’ns aproximen, una mena d’humanització que adés no hi notàvem i que crea una addicció encara major a les anteriors.

No cal dir que, com amb els dos anteriors, he caigut davant dels personatges. M’ha fet mirar-ho tot amb lupa, posant-me una boina mentre fume amb la meua pipa, com un investigador més creat per l’Arthur Conan Doyle. Per a crear una mica d’expectatives us diré que costa d’assimilar un final així. No hi ha paraules.

No és ànsia de continuïtat, sinó una necessitat de passar pàgines fins a veure que no en queden. Un ritme concís i regular, que crea tensió, racionant al mil·límetre les dosis d’intriga precisa que et guia sense perdre’t entre les línies d’aquesta joia.

Sincerament, pensava que al principi aquest llibre em defraudaria, que no podria seguir el ritme del primer i el segon, però és tan plaent veure com els autors es van superant que estic orgullós de no tenir-ne raó.

Llegiu, gaudiu, i enganxeu-vos a la literatura d’aquests escriptors.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir d’aquesta tercera entrega de la Sèrie Bergman.

Títol: Morts prescindibles
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-2206-2
Preu: 19,90€

Sèrie Bergman 2 – Crims duplicats, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Crims duplicats – Sèrie Bergman 2:

Mai m’ha agradat la mort, però sí els crims ocasionats per gent perfeccionista, com em puc considerar. Els qui tenim mil manies sabem perfectament la importància de cada objecte dintre de l’entorn, i quan aquestes manies les té un assassí, els casos policials comencen a gaudir d’un altre caire, intel·lectual potser, allunyat de la vulgaritat d’un tret al clatell, a l’abast de qualsevol bèstia. El simbolisme, aquell tret que enamora a qualsevol gran assassí que vol trencar qualsevol esquema de la policia, fent que treballen a fons, i, si pot ser, demostrar que són més intel·ligents que cap altre criminal.

Però què pot fer un policia quan totes les proves assenyalen a un culpable que està a presó? L’equip d’investigació que lidera Torkel serà l’encarregat de resoldre un trencaclosques que sembla tenir diverses solucions, malgrat contenir-ne només una. Aquesta continuació de la primera entrega no fa altra cosa que enganxar-te encara més dintre d’un munt de papers groguencs, proves amagades i persones que ja saben avançar-se als teus moviments. Un personatge impresentable et fa insultar al llibre amb alguna actitud fins a acabar sentint llàstima, i amb la darrera pàgina, sentir com has emfatitzat amb una creació de l’autor.

Altre tret molt ben analitzat serà el treball en grup que tant es valora ara. Un líder, un jove amb caràcter i frescor, una dona intel·ligent i un cervellet informatitzat anomenat Billy. Uns personatges ben definits, continuant amb la meravellosa redacció d’un primer llibre tan addictiu com intrigant i que retracta d’una forma realista la complexitat dels casos que la televisió ens ofereix.

Una novel·la, igual que la darrera, molt visual. Escenes que descriuen fins a l’últim detall sense convertir-se en circulars i repetitives i converses que fan que la tensió es puga palpar entre les seues pàgines. La trama policial, personalment, millor que la primera. Aquesta subtilesa a l’hora de relacionar crims del passat amb el present em sembla extreta del cap d’un artista de l’assassinat, i no de la ploma.

En resum, després d’una narració que et fa tenir ànsia de seguir i seguir, arriba un final d’infart que no deixarà indiferent a ningú, fent que llegint-la, ens isquen els instints més maquiavèl·lics a l’hora d’assassinar.

Aquí teniu l’enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Crims duplicats
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-2140-9
Preu: 19,90€

Sèrie Bergman 1 – Secrets imperfectes, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Secrets imperfectes – Sèrie Bergman 1:

Llegeix-la, em va dir Martí, t’agradarà. El veia tan confiat que em vaig posar mans en farina i, per a la meua sorpresa, com és habitual, tenia raó. Un llibre que et presenta una amalgama de temes i camins que t’enganxen ràpidament. Un desconegut que transporta un mort a les primeres pàgines em va fer mossegar l’ham com el peix més innocent, i ja no me’l vaig poder traure fins a l’última pàgina.

Els interessos personals d’un cos policial que no fa bé les coses, barrejat amb la necessitat de trobar a Roger Eriksson, un nen desaparegut, fan un perfecte retrat de la burocràcia policial, lenta i amb carències, que en lloc de mirar pels interessos del desaparegut, ho fa per a quedar bé enfront de la premsa sensacionalista. L’altre ham que vaig mossegar va ser la curiositat amb la qual l’autor envolta a Sebastian Bergman, un psicòleg criminal que passeja entre les fulles d’aquesta meravellosa obra.

La seua narració és teatral, molt de diàleg que converteix deu pàgines en un sospir, gairebé cinematogràfic, amb una anàlisi psicològica dels personatges que deixa entreveure la gran tasca descriptiva, definitòria i amb matisos, que hi ha darrere d’aquesta facilitat amb la ploma. L’ambientació és excel·lent, amb un domini absolut dels procediments d’investigació a les escenes dels crims. Descripcions ajustades, suficients per a tancar els ulls i transportar-te a prop d’aquella cinta groga que t’impedeix el pas.

Secrets imperfectes aborda uns temes de cruel realitat: falta de comunicació parental, adolescents que no troben la seua identitat o la sensació de no encaixar enlloc, creant-te un buit personal que t’allunya de totes les persones que t’envolten. La violència de gènere també té cabuda entre les seues pàgines, juntament amb el maltractament a menors o la carència d’autoestima que molts, en alguns moments, hem tingut. Quan aquest trencaclosques sembla resolt, l’autor fa un gir que te’l desmunta amb girs argumentals, creant amb cadascun d’aquest, més i més tensió.

En definitiva, una novel·la d’aquelles que et fan tancar els ulls i et transporten al lloc del crim. Desitjant començar la segona, la tercera, i la quarta part, i tot plegat poder dir-li a Martí: tenies raó, amic.

Títol: Secrets imperfectes
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-2088-4
Preu: 19,90€

Al cor dels homes, de Nickolas Butler

He escrit més de noranta ressenyes de llibres pel Nosaltres i m’adono que, inconscientment, hi ha algunes neurones que tot just començar la lectura comencen a pressuposar l’estructura del comentari. No sempre. I sovint la redacció final no hi té res a veure.

Aquesta novel·la m’ha anat deixant la pobra neurona descol·locada.

A les primeres planes de lectura vaig pensar: “sembla que estic davant d’una mena de literatura per preadolescents tipus Enid Blyton amb tocs del Dickens de nens desgraciats com Oliver Twist.”

Molt aviat he canviat d’opinió: això té un nen protagonista però no és llibre adreçat a nens.
Ja cap a la meitat queda clar que res de res d’històries de nens, el tema és principalment el mal, els bons i els dolents. ¿Paga la pena ser bo? ¿Cal desenganyar com més aviat millor els adolescents per tal de protegir-los de les regles del joc “reals” de la societat?

Arribat aquí vaig pensar: “el que no hi ha dubte és que és un llibre “mascle”, com aquelles pelis de guerra dels anys 50 en les quals no hi sortia ni una dona. Ni una. Fins aquí hi han anat apareixent dones amb papers importants, però el punt de vista sempre ha estat mascle.”

I vet aquí que a la part final, el que hauria estat ineludiblement un llibre escrit “per un home”, comença a esdevenir una novel·la que “l’escriu una dona”. Una visió femenina del món (les relacions i les coses) és la mestressa de la narració. Hi ha pàgines d’una duresa, d’una tendresa, d’un realisme molt “de dona”, i per a mi, magistrals.

I ara toca allò de “i de què va?”. Abans de parlar dels personatges situaré quatre peces importantíssimes del puzzle:

Primera: Nord-amèrica, Wisconsin. Potser és tòpic, però llegit des d’aquí sona a paisatge d’anunci de Marlboro.

Segona: L’escoltisme. Escoltisme americà. És un món que vaig viure intensament d’adolescent i que conec com era aquí, i que correspon a la primera part del llibre (1962). Un munt de coses i valors són els que eren els nostres. D’altres, res a veure i fins i tot contradictoris. I crec que l’escoltisme dels meus fills (que correspondria al de la segona part del llibre, el 1996) era encara més diferent.

Tercera: l’entorn natural, el paisatge. Gran part de l’acció passa en una “reserva”, el Campament Chippewa, que inclou boscos on perdre’s, un llac amb una illa al mig, amb presència de cérvols, ocells autòctons i estels a la nit (que van minvant amb els anys i la creixent contaminació lumínica).

Quarta: la guerra, l’exèrcit, les armes. La naturalitat amb què aquest món forma part de la vida dels americans que apareixen al llibre deixa descol·locat a un lector com jo.

I què passa? Uf, moltes coses! El protagonista, en Nelson, és un nen que no té cap amic: porta ulleres, sempre sap les respostes a classe, és esquifit, tímid, introvertit, més aviat pobre… Convida a tothom al seu 13 aniversari i no hi va ningú. Quan està desesperat s’hi presenta en Jonathan, que arriba tard i mig de rebot però significa que té un amic. Tots dos van al Campament escolta.

Nelson té sobradament les “proves” que calen per esdevenir Gran Àliga. Però no té ni un amic. En Jonathan molt de lluny. Com que toca la corneta per despertar els matins li diuen de forma burleta “Corneta”. I el sotmeten a cruels humiliacions. En Jonathan el traeix i després mig l’ajuda… El Cap del Campament, un home gran, l’acabarà protegint i encaminant a l’exèrcit. Vietnam a l’horitzó.

Al cap de trenta anys tot ha canviat i a l’epicentre que és el Campament hi continuen passant coses que no lliguen amb l’ètica que diu que predica l’escoltisme. Nelson n’és el Cap (baixet però fornit veterà del Vietnam). En Jonathan, home de negocis d’èxit, hi porta el seu fill Trevor, de 16 anys, bon noi de cap a peus i que té una novieta, la Rachel, que no hauria volgut deixar per haver d’anar al camp. El pare decideix convertir-lo en un home per tal que descobreixi com és la vida de veritat, sense idealisme. I passen més coses.

I el 2019 (?) la Rachel porta el seu fill Thomas a Chippewa. En Trevor, que es va fer militar de les forces especials i va passar per Afganistan, la deixa vídua i el fill que van tenir, en Thomas, ni ha conegut son pare. I ella ha assumit els dos papers. El Nelson septuagenari i molt desmillorat és encara el Cap del Campament.

I també passen coses.

Acabo la lectura i penso que he après a entendre més aquest món que són els nord-americans: que n’hi ha que voten Trump, que hi ha bona gent que defensa tenir armes, que hi ha “bons” i “dolents (a les pel·lícules ja s’ha fet habitual això d’ ”ei! que sóc dels bons!”), o que les dones s’empoderen malgrat tot però lentament.

La traducció al català m’ha semblat boníssima. No conec l’original ni domino l’anglès però la traça a trobar les paraules adequades en cada registre és per treure’s el barret, Marc Rubió!

Si voleu entendre els nord-americans, cosa gairebé obligada per a sobreviure, llegiu corrents Al cor dels homes.

Aquí podeu començar a llegir Al cor dels homes de Nickolas Butler. Els primers capítols, en pdf!!.

Títol: Al cor dels homes
Autor: Jordi Puntí
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-17016-13-5
Preu: 22,95€

Això no és Amèrica, de Jordi Puntí

Quan els grans narradors es posen a fer petites narracions en surten grandíssims contes! Això no és Amèrica és, des del meu punt de vista, això: un enorme llibre de 9 contes, alguns dels quals -com s’indica a la “Nota final”- van ser escrits l’any 2002 i altres tot just al llarg del 2016.

Són totes peces que, d’una manera o altra, havien vist la llum anteriorment (moltes, sota l’autoria dels mai prou elogiats Germans Miranda) i ara han tornat a passar pels ulls de Jordi Puntí, que les ha revisades i, en algun cas, restaurades amb algunes pàgines que n’havia manllevat abans per qüestió d’espai.

M’ha acompanyat en dies convulsos, aquest llibre, i m’ha fet viure emocions intenses, d’aquelles que els bons contes transporten amagades a dins, com si fossin una càpsula farcida d’antibiòtic que mata tots els bacteris que ens van minant la moral…

Sempre em sap greu parlar de l’argument dels llibres que llegeixo i, en aquesta ocasió, més que mai, perquè són relats curtets i es mereixen que hi arribem amb el cap en blanc,  a punt per a què ens l’omplin de colors. De vegades, de negre.

Tanmateix, sí que crec que us puc confessar que, des que vaig llegir el primer relat, he mirat de posar en pràctica una activitat que planteja i ho he trobat força complicat… En l’activitat de què parlo, els protagonistes caminen per Barcelona i, mentre ho fan, dibuixen a la retícula de l’Eixample lletres imaginàries. És una idea bonica, oi? Què hi escriuríeu, nosaltres, a la ciutat?  No ho sé… potser una frase del Mike Franquesa, un dels protagonistes d’aquests relats, que ens acaba dient “Tard o d’hora tothom descobreix quin paper li ha tocat al teatre de la vida”. Confiem que no sigui un paper d’estrassa!

Aquí podeu començar a llegir el llibre de Jordi Puntí! Gaudiu dels primers capítols en pdf!

Aquí teniu més llibres del Jordi Puntí al Nosaltresllegim, com ara aquesta ressenya de les seves Maletes perdudes.

Títol: Això no és Amèrica
Autor: Jordi Puntí
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-16-6
Preu: 17€

En Roger Bastida ens explica el seu llibre ‘La mirada de la sargantana’

De tant en tant tenim un atac de barra i demanem als autors que acaben de publicar llibre que ens l’expliquin. Ho vam fer amb en Joan Maria Morros i Els Coixinets, amb en Josep Capsir i Els fills de l’Atlàntida o amb en Jordi Amat i la seva biografia de Josep Benet.

Aquest cop, li hem demanat a en Roger Bastida que ens expliqui La mirada de la sargantana, un llibre sobre el pintor Ramon Casas i una venedora de loteria de la Plaça Catalunya anomenada Júlia Peraire. Aquí ho teniu!

Vaig conèixer la història de Júlia Peraire i Ramon Casas quan estudiava a la universitat. Tot i que durant dècades s’havia explicat com la típica anècdota del pintor que s’enamora de la seva model, ben aviat em vaig adonar que tot plegat era més complex i més fascinant del que semblava. Com que m’havia picat la curiositat, vaig voler llegir tots els textos acadèmics sobre la trajectòria de Casas que hi havia a la biblioteca de la facultat. I, aleshores, em vaig fer la pregunta: com era possible que, amb tots aquells ingredients (un dels grans artistes del Modernisme, una noia que no es resigna a interpretar el paper que la societat vol imposar-li, la Barcelona del 1900…), no s’hagués dut a terme cap novel·la, pel·lícula o sèrie sobre allò?

I em vaig posar a escriure. Tenia vint-i-dos anys i el que en sortís no havia de ser més que un passatemps. No sabria dir si tenia pensat fer una novel·la. Una novel·la son paraules majors. Al principi vaig decidir fer un conte curt, però de seguida vaig intuir que necessitaria més pàgines per poder explicar tot el que volia. Suposo que no hagués començat a escriure si abans no hagués llegit molt. Tot i que podria citar uns quants autors que han influït, en major o menor mesura, en la meva manera d’escriure (Salvador Espriu, Terenci Moix, Jaume Cabré…), no puc deixar de fer un esment especial a Mercè Rodoreda; el cert és la novel·la està esquitxada d’homenatges a la més gran escriptora de les lletres catalanes.

Fonamentalment, La mirada de la sargantana pretén explicar la història de dues persones que van decidir viure el seu amor en llibertat. La Barcelona del Modernisme esdevé el teló de fons d’aquest relat sobre el trencament de les convencions socials. Els lectors descobriran una època apassionant i captivadora i una ciutat (el “París del Sud”, la “Perla del Mediterrani”, la “Rosa de Foc”…) en plena efervescència artística i cultural.

Quina bona pinta, oi? Roger, tenim moltes ganes de llegir aquest La mirada de la sargantana!

De fet, seguiu aquest enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre del Roger Bastida.

Esperem retrobar-te aquí molt aviat en forma de ressenya!

Títol: La mirada de la sargantana
Autor: Roger Bastida Sabido
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2285-7
Preu: 18€

Ciutat de llops, d’Andreu Carranza

Benvolguts Nosaltres,

Ara ja feia temps que no us parlava de cap llibre i avui recupero el contacte amb Ciutat de Llops, d’Andreu Carranza.

Anem directament a l’argument i després us explico altres cosetes.

A Ciutat de Llops ens trobem amb el protagonista principal, l’oncle Passarius, un llaguter que travessa l’Ebre acompanyat de l’Eban, l’Abiner, la Baikar, l’Ager i l’Aranko. Tots ells, envoltats per la boira es veuran embolcallats també per les històries del riu i buscaran respostes mentre fan la travessia en la barca. En una entrevista, Carranza deia “és un viatge des del Delta fins a la Ribera en llagut. Els tripulants van pujant i es troben tot de situacions que han de resoldre”.

En paraules del propi autor, la novel·la és el tancament de tota una època dins la seva trajectòria literària que va començar ara ja fa vint-i-cinc anys. En les seves obres han anat apareixent constantment certs temes que l’obsessionaven quan escrivia els seus llibres: la recerca d’un pare que havia desaparegut, un nou món, una forma de fer i de pensar diferent dels joves respecte les generacions anteriors.  I és que a Ciutat de Llops hi ha certa remor autobiogràfica.

Ciutat de Llops va ser escrita fa tretze anys i suposa un punt i a part en la carrera literària de Carranza. Ell mateix explica que amb aquesta obra es tanca un cicle i es restitueix la pau en tant que finalment pot donar per concloses les obsessions i els fantasmes del seu passat.

L’ambientació mitològica que Carranza imprimeix a Ciutat de Llops es veu molt clarament en la presència de llegendes -reals o inventades- sobre éssers mitològics com el silur, un peix de gran mida present a l’Ebre, al qual li ha donat un sentit metafòric. I és clar, el llop, un altre animal fortament vinculat a les terres ebrenques i que també té una presència important en la novel·la.

El van trobar a la vora del riu. Aparegué nu, el cos tintat de fang negre i pudent, voltat de fantasmagòriques cendres que la brisa de l’alba aixecava entre arbres fumejants. Subjectava contra el ventre un corn: una gran cargola de mar d’un blanc immaculat. En posició fetal, acabat de néixer de les entranyes de la mare Terra. El pare Ebre llepava les vores socarrades, les arrels del canyar consumit pel foc i corria avall indiferent, entonant la cantarella de l’aigua.

Si seguiu aquest enllaç, podeu començar a llegir els primers capítols en pdf d’aquest llibre d’Andreu Carranza.

Títol: Ciutat de Llops
Autor: Andreu Carranza
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-2290-1
PVP: 19,50€