nosaltresllegim.cat

Títol: Memòria d’uns ulls pintats
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 348
ISBN: 978-84-9787-759-6
PVP: 20€

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

Títol: El Presoner del Cel
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 490
ISBN: 978-84-9708-234-1
Preu: 22, 90€

El Zafón m’agrada. Molt! I com tots els fans estava frisant per obrir aquesta nova porta cap al Cementiri dels Llibres Oblidats, perquè quan em vaig acabar de llegir El Joc de l’Àngel em vaig quedar amb ganes de més. Si aquella em va semblar una novel·la de les que, quan la tanques, et rosega el cuquet per tornar-la a llegir, aquesta, El Presoner del Cel, és de les que et deixa amb el neguit de voler llegir la propera immediatament!

L’únic inconvenient que hi trobo a les novel·les del Carlos Ruiz Zafón és que tothom en parla i, per aquesta raó, sovint acabes sentint coses que no voldries haver sabut abans d’encetar la lectura. Per això no us n’explicaré massa: seria un sacrilegi aixafar-vos el plaer de la descoberta d’aquest llibre, però sí que us vull dir que és un nexe entre L’Ombra del Vent i El Joc de l’Àngel que et fa qüestionar fins i tot si l’ordre cronològic o l’ordre de publicació són els millors per llegir aquestes obres.

De debò, llegiu-la, llegiu-la (i passeu pel Poblenou a fer part de la ruta). Us deixo només amb una conversa…

- Protegir-me? A mi? De què?
- De la veritat, Daniel…, de la veritat.

Títol: L’ombra del vent
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 490
ISBN: 978-84-9708-104-7
Preu: 22€

L’Adrià ens ha fet la ressenya de L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Com que d’aquí molt poquet podreu trobar en català la tercera part de la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats d’en Zafón, comencem pel començament. Va bé?

Segur que tots els amants dels llibres algun cop a la seva vida han viscut o viuran el tancament d’una llibreria –més ara amb la famosa crisis- i pensaran: com m’hagués agradat haver-hi pogut comprar una última novel·la o manuscrit… I sents llàstima.

Doncs en la Barcelona de la postguerra, un noi anomenat Daniel està a punt de descobrir un secret zelosament guardat amb el pas dels segles i que potser avui continua viu. Un secret pel qual molts matarien per poder ser en el seu lloc i/o poder-se’n assabentar. Jo inclòs. Li descobreixen una biblioteca. Una biblioteca enorme excavada sota la nostra Barcelona. Però aquesta biblioteca és més exactament un cementiri: el Cementiri dels Llibres Oblidats. Perquè quan la llibreria anomenada anteriorment, per exemple, tanca les portes al món, els guardians de la biblioteca s’asseguren que el llibre que hauries volgut llegir s’uneixi a les files del Cementiri esperant, potser durant segles, un nou amo, un nou company.

En Daniel, com és costum entre tots els nous coneixedors del Cementiri, adopta un llibre, un llibre anomenat “L’Ombra del Vent” d’un tal Julià Carax.

El Daniel entra en una investigació de l’autor del llibre; però aquesta partida no la jugarà sol: un inspector que ha anat canviant de bàndol durant la guerra, un misteriós personatge que es dedica a cremar les obres de Carax, un arrogant llibreter amic de la família i molts altres estrambòtics però perfectament creïbles personatges ajudaran o impediran que en Daniel descobreixi el secret que guarda aquesta obra.

És un llibre apassionant que captiva, que tots els amants de la lectura de llibres situats en la postguerra i bibliòmans agrairan.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: No tornarem mai més
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Pàgines: 201
ISBN: 84-7727-283-2
1a edició novembre del 1999

El fet d’haver-li deixat a un parent, i haver-li parlat amb entusiasme del darrer llibre d’en Ramon Solsona, L’home de la maleta, ha tingut l’agradable conseqüència de que aquest m’hagi volgut deixar dos llibres anteriors del mateix autor.

Em refereixo a DG i a No tornarem mai més.

He començat per aquest darrer i m’he trobat amb un llibre molt amè. A estones divertit i a estones, sobretot a la part final, tristot.

És un llibre d’ambient militar però que pot agradar fins i tot a qui no hagi fet la mili i també a qui no s’identifiqui gens amb els afers de l’exèrcit.

El llibre ens descriu com una colla de joves de diferents caràcters, orígens i estrats socials s’enfronten, l’any 1970, al molest tràmit d’unes milícies universitàries. Ens familiaritzarem, circumstancialment, amb el peculiar llenguatge militar i així ens trobarem amb mots com “tetones”, “charneques”, “vestir de bonito” i d’altres curiositats que mai no sentiríem fora d’aquest àmbit casernari.

També ens trobarem amb el típic militar espanyol al comandament per “chuscos”, de mal caràcter i pitjor tracte amb els milicians, actitud que li serveix per sublimar els fracassos personals viscuts tant en la seva vida militar com en la personal.

En un brillant exercici d’estil, en Ramon Solsona ens relata la mateixa història tres vegades. Això sí, relatada des del punt de vista de tres protagonistes distints amb qui tindrem la percepció d’estar llegint històries pràcticament noves, tot i que amb protagonistes coneguts.

Un epíleg ens presenta de nou alguns dels protagonistes trenta anys després i sabrem quines conseqüències ha tingut el pas dels anys en les vides d’aquells, aleshores, joves milicians.