nosaltresllegim.cat

Títol: El verano sin hombres
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Anagrama
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-339-7576-8

El verano sin hombres passa en una petita localitat anomenada Bonden. És on va néixer la Mia, la protagonista d’aquesta història, i on continua vivint-hi la seva mare, una àvia nonagenària però activa i independent com una adolescent.

La vida de la Mia se’n va a fer punyetes quan, amb 50 anys i després de més de 30 feliçment casada amb en Boris -o això és el que ella es pensa-, un bon dia ell li diu molt seriosament que necessita una “pausa”.

Aquesta “pausa” és francesa, jove i amb uns pits de campionat, a més de ser la companya de feina d’en Boris.

Aquesta notícia fa que la Mia es torni boja -boja perduda- fins al punt que l’han d’ingressar en un centre durant uns quants dies amb el diagnòstic de “bogeria transitòria”. Que bé! Quina sort, oi?

Quan surt de l’hospital recupera la presència, la veu, els consells i l’afecte de la mare, que per més vella que sigui no deixa de ser un puntal insubstituïble.

És una novel·la que té el seu puntet, que està bé, però que no ha arribat a assolir les expectatives que jo hi havia posat.

La Mia és poeta i durant tot el llibre tira massa de referències il·lustres per donar brillantor als seus propis pensaments, o per reforçar-los. El cas és que moltes d’aquestes referències segurament només les deuen conèixer ella i la seva santa mare i l’únic que aconsegueixen és que la lectura passi de ser amena a tediosa en qüestió de segons.

En fi, que està prou bé però…

Títol: Alliberament
Autor: Sándor Márai
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-9787-775-6
Preu: 18€

Nosaltres, des de ja fa uns quants posts, en Lluís-Emili té firma pròpia quan ressenya els llibres que llegeix. Però abans de que pugueu llegir l’escrit que ha fet de l’Alliberament del Sándor Márai no ens en podem estar de felicitar-lo: ha quedat en segon lloc del concurs #elfinalperfecte que reptava a acabar en una sola piulada un relat de Pere Calders.

Felicitats, Lluís-Emili!

I ara us deixem amb un gran, grandíssim Alliberament:

Budapest. Vigílies de les festes de Nadal de 1943.

Com si fossin actors d’una obra de teatre que està a punt de començar, els personatges van ocupant el lloc que el destí, la història, la casualitat, la pega els ha adjudicat. Com en un muntatge brechtià no hi ha teló i veiem tota la tramoia des que ens hem acomodat a la nostra localitat. Aviat tindrem la sensació i després la certesa que no som espectadors sinó que formem part de l’escena.

El setge ha començat, tot i que ja fa anys que Erzsébet, que en té vint-i-cinc, viu en estat de setge. I com ella tothom.

Com en una novel·la de Kafka tot és alhora versemblant i absurd, la terrible diferència rau, però, en el fet que aquí si que sabem de què acusen o poden acusar i  quina és la identitat de cadascú. A la narració de Márai molt pocs tenen nom però no són ciutadans K imaginaris i simbòlics. Són de carn i ossos.

Tots s’han d’encauar en un refugi on romandran durant dies i des d’on aniran endevinant què passa a fora, als carrers, on s’estan desenvolupant bombardeigs i combats casa per casa. I al cau aniran aflorant totes les misèries dels refugiats, col·lectiu del qual, no ho oblidem, nosaltres també en formem part.

A través dels ulls d’Erzsébet, en una mena de monòleg escrit en tercera persona, Márai ens ho va descobrint tot. Un personatge que és testimoni immòbil ens dóna una resposta: s’avergonyeix de ser un ésser humà.

I finalment l’alliberament, la sortida al carrer. Erzsébet pronuncia en veu alta “Es diria que ja sóc lliure”. Però ningú no respon.

I quan tanquem el llibre, mirem endavant i trobem que ningú no ha retirat el mirall on ens veiem reflectits juntament amb la resta d’espectadors. D’éssers humans avergonyits de ser-ne.

Genial.

Títol: El llenguatge secret de les flors
Autor: Vanessa Diffenbaugh
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-2976-922-7
Preu: 18,50€

Les flors no només fan bona olor i serveixen per fer bonic. Les flors tenen veu i un llenguatge propi que cal conèixer per entendre què ens diuen.

Vaig començar a llegir aquesta novel·la amb molt poca fe, ho reconec. Sense cap fonament vaig pensar que seria una “cursilada” carregada de tòpics, sucre i almívar.

Doncs res més lluny de la realitat. De sucre i almívar ben poquet, i de tòpics encara menys. El cas es que m’ha sorprès gratament en tots els sentits.

He gaudit de la lectura de valent i fins i tot se m’ha fet curta. Aquesta és la veritat.

La Victòria acaba de fer 18 anys i es troba sola, totalment sola i al carrer. La seva vida ha estat catastròfica des del mateix moment del seu naixement. La Victòria no ha conegut mai els seus pares, i va de casa d’acollida en casa d’acollida, de fracàs en fracàs, de desengany en desengany, fins que l’assistent social que s’ocupa d’ella li diu: “ara ja ets major d’edat. S’ha acabat la peregrinació d’anar de casa en casa. A partir d’ara, busca’t la vida!”

En tots aquest anys de solitud, la Victòria, només ha conegut una casa i una dona l’Elizabeth, que fan que mica en mica s’atreveixi a somriure, que poc a poc perdi la por que té al contacte físic, que vulgui participar en les feines de casa, fer pastissos, endreçar l’habitació, i per damunt de tot, cuidar i conèixer les flors.

Però un tomb inesperat tornarà a posar potes enlaire aquest equilibri tan precari i que tant ha costat d’aconseguir.

No us donaré mes pistes ni més detalls. Haureu de llegir El llenguatge secret de les flors de la Vanessa Diffenbaugh per esbrinar què se’n fa de la Victòria, què li depara el futur, i si se’n sortirà o no.

Només puc garantir-vos que si el llegiu, no us decebrà.

Paraula!!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 1.008
ISBN: 978-84-7588-253-6
Preu: 26,90€

Després de llegir Les veus del Pamano em vaig enamorar de la literatura de Jaume Cabré. Posteriorment i precisament pel Nosaltresllegim vaig llegir Fra Junoy o l’agonia dels sons i per la meva germana, Senyoria.

És a dir, sóc parcial. M’agrada com escriu en Jaume Cabré. Em fascina, per ser exactes. Però Jo confesso directament m’ha al·lucinat. No només per l’ús de les paraules, de les reiteracions, de les imatges que dibuixa. Sobretot per la capacitat de crear vida amb les paraules. L’Adrià Ardèvol no és un personatge, és una persona. És una persona que amb qui podries creuar-te pel carrer i parlar-hi.

Com es lliguen l’Europa medieval, la Segona Guerra Mundial, la postguerra espanyola i el segle XX a Barcelona? A través del recorregut físic d’un violí extraordinari, el Vial, sí. Però no és només això. És un recorregut a través de la cobdícia, de l’amor, del desig de possessió, de la necessitat de l’aprenentage i del coneixement constant, de la passió per la bellesa, de la crueltat, de l’egoisme, de la misèria humana.

L’Adrià, la Sara, el Bernat, la Laura, el Vial. Les llengües, les antiguitats, la universitat, els dibuixos, les recerques, els concerts… Tot gira a l’entorn de coses que alimenten més l’ànima que l’estómac, però que mouen molts, molts i molts diners, i que, per tant, són molt preuades també per gent que no n’aprecia el valor estètic, sinó només el valor econòmic.

Feia anys i panys que no llegia un llibre tan extraordinari. Un dels llibres que recomanes amb la boca gran, satisfeta i somrient, i no per passar l’estona. No em sorprèn que sigui un dels autors amb més prestigi de la literatura catalana i dels més presents en les traduccions arreu del món.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.