La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

El Zafón m’agrada. Molt! I com tots els fans estava frisant per obrir aquesta nova porta cap al Cementiri dels Llibres Oblidats, perquè quan em vaig acabar de llegir El Joc de l’Àngel em vaig quedar amb ganes de més. Si aquella em va semblar una novel·la de les que, quan la tanques, et rosega el cuquet per tornar-la a llegir, aquesta, El Presoner del Cel, és de les que et deixa amb el neguit de voler llegir la propera immediatament!

L’únic inconvenient que hi trobo a les novel·les del Carlos Ruiz Zafón és que tothom en parla i, per aquesta raó, sovint acabes sentint coses que no voldries haver sabut abans d’encetar la lectura. Per això no us n’explicaré massa: seria un sacrilegi aixafar-vos el plaer de la descoberta d’aquest llibre, però sí que us vull dir que és un nexe entre L’Ombra del Vent i El Joc de l’Àngel que et fa qüestionar fins i tot si l’ordre cronològic o l’ordre de publicació són els millors per llegir aquestes obres.

De debò, llegiu-la, llegiu-la (i passeu pel Poblenou a fer part de la ruta). Us deixo només amb una conversa…

- Protegir-me? A mi? De què?
- De la veritat, Daniel…, de la veritat.

L’Adrià ens ha fet la ressenya de L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Com que d’aquí molt poquet podreu trobar en català la tercera part de la saga del Cementiri dels Llibres Oblidats d’en Zafón, comencem pel començament. Va bé?

Segur que tots els amants dels llibres algun cop a la seva vida han viscut o viuran el tancament d’una llibreria –més ara amb la famosa crisis- i pensaran: com m’hagués agradat haver-hi pogut comprar una última novel·la o manuscrit… I sents llàstima.

Doncs en la Barcelona de la postguerra, un noi anomenat Daniel està a punt de descobrir un secret zelosament guardat amb el pas dels segles i que potser avui continua viu. Un secret pel qual molts matarien per poder ser en el seu lloc i/o poder-se’n assabentar. Jo inclòs. Li descobreixen una biblioteca. Una biblioteca enorme excavada sota la nostra Barcelona. Però aquesta biblioteca és més exactament un cementiri: el Cementiri dels Llibres Oblidats. Perquè quan la llibreria anomenada anteriorment, per exemple, tanca les portes al món, els guardians de la biblioteca s’asseguren que el llibre que hauries volgut llegir s’uneixi a les files del Cementiri esperant, potser durant segles, un nou amo, un nou company.

En Daniel, com és costum entre tots els nous coneixedors del Cementiri, adopta un llibre, un llibre anomenat “L’Ombra del Vent” d’un tal Julià Carax.

El Daniel entra en una investigació de l’autor del llibre; però aquesta partida no la jugarà sol: un inspector que ha anat canviant de bàndol durant la guerra, un misteriós personatge que es dedica a cremar les obres de Carax, un arrogant llibreter amic de la família i molts altres estrambòtics però perfectament creïbles personatges ajudaran o impediran que en Daniel descobreixi el secret que guarda aquesta obra.

És un llibre apassionant que captiva, que tots els amants de la lectura de llibres situats en la postguerra i bibliòmans agrairan.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

La Mon -que no la Mon(tserrat Brau)- ens ha fet una fantàstica ressenya d’un llibre amb un títol llarguíssim només a l’abast de l’Stieg Larsson. Aquest llibre però, no té res a veure amb la novel·la negra. Traspúa aquella sensibilitat que Katherine Pancol ofereix als seus llibres. Es tanca una trilogia, i nosaltres us expliquem com:

Desprès de l’èxit del Vals lent de les tortugues y dels Ulls grocs dels cocodrils, Katherine Pancol ens sorprèn de nou amb Els esquirols de Central park estan tristos els dilluns. Els personatges que han anat apareixent ens han fet plorar, riure i pensar sobre situacions reals i actuals. La mort, l’enveja, l’amistat, l’amor o la firmesa de la familia han estat temes que, tractats dolçament, han captivat milions de lectors. La vintena de personatges que han sortit d’aquests llibres han viatjat per ciutats com París, Nova York o Londres deixant històries per acabar; com la vida mateixa. En aquest darrer llibre es tanca la trilogia i la família Cortés apareix de nou per enllestir temes inacabats i fer realitat els somnis que tenien.

Josephine Cortés serà la branca ferma d’aquesta darrera entrega. Mentre espera una nova proposta del seu editor per editar una nova novel·la, les vides de l’Hortènse, en Gary, la Zoé i l’Alexandra aniran enllaçant-se per donar forma a una enrevessada cerca del sentit de la vida i la felicitat. Aquests quatre joves ens ensenyaràn a tenir paciència, a descansar i a observar el que ens ofereix la vida i, sobretot, a captar el moment en el qual sentim felicitat. És aquest moment just d’alegria el que s’ha d’agafar amb totes les nostres forces perquè, en moments de tristesa, puguem recordar la felicitat que sentíem.

Pancol sempre ens fa una clucada d’ull amb les seves novel·les comparant-nos amb algun animal. Doncs bé, hem de fer com els esquirols de Central Park: si els dilluns estan tristos és perquè passa menys gent pel parc i, per tant, no els donen menjar… de segur que recorden que els dissabtes i diumenges la gent hi passeja molt.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

En Pablo s’ha llegit La razón de las piedras, de Luis Béjar. Aquí en teniu la ressenya:

M’agradaria introduir-vos en la nova novel·la de Luis Béjar, La razón de las piedras, i recomanar-vos-la com a propera compra. Aquella adquisició literària que feu, de ben segur, aprofitant les primeres setmanes d’any, quan ens proposem embarcar-nos en la lectura de noves ficcions i històries que ens commoguin.

La razón de las piedras adquireix una dimensió profunda i turmentosa en presentar-nos, com a punt de partida, l’obra de tres diferents personatges. Dos amics que comparteixen molt, que s’assemblen i tenen les mateixes preguntes i inquietuds artístiques i personals, l’Álvaro i el Germán, que veuen com la seva vida queda enllaçada encara més i s’encamina a la destrucció, en enamorar-se de la mateixa noia, la Laura.

Toledo en decadència, abans, durant i després de la Guerra Civil Espanyola és el marc d’aquesta història pessimista i fosca.

És una història construïda des d’un punt de vista molt personal i intimista, tot i tenir un toc humorístic present en alguns punts de la novel·la. Presenta uns personatges profunds i en constant evolució.

Luis Béjar va presentar, abans la seva mort, aquesta ficció en el qual queda en evidència la seva passió per la poesia. Una novel·la, amena en quant a lectura, però rica en vocabulari i que traspúa compassió per uns personatges que s’enamoren, sobreviuen i pateixen.

Estic segur que gaudireu amb La razón de las piedras.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

La Fita ens ha fet una fantàstica ressenya del que podem dir amb tota seguretat que és el llibre català de l’any. Ara ja no seran només els fanàtics qui demanaran el Nobel de Literatura per Cabré. Serà qui tingui una mica de gust i de senderi, i llegeixi aquest gran llibre. L’opera magna de Cabré. I parlant d’òpera…

Richard Wagner és el creador en les seves òperes del leitmotiv. Es tracta, a grans trets, d’un fragment musical, unes mateixes notes que s’identifiquen amb un personatge (Isolda, Wotan,…) amb un objecte material (l’espasa, l’or del Rin,…), un sentiment (l’amor de Senta) o una situació (la mort d’Isolda,…). Aquestes notes poden ser tocades de maneres diferents, poden sentir-se en primer pla o soterrades entremig d’altres melodies, però qui les escolta les reconeix i el remeten a aspectes concrets de l’argument que aquestes notes representen. És el que m’ha vingut al cap, entre d’altres idees, a l’hora de parlar del llibre Jo confesso.

La nova novel·la de Jaume Cabré és una obra magna, gran, no solament per les quasi 1.000 pàgines sinó perquè és una història completa, complexa i on, com a les òperes de Wagner, van sorgint una i una altra vegada temes, personatges i històries anteriors lligades entre sí, ja sigui per les peripècies d’un violí, el bé, el mal, la violència, l’amor… per la vida en definitiva.

He dit que era una història, la de l’Adrià Ardèvol, però com les nines russes (és l’altra imatge en la qual he pensat llegint-lo) dins hi ha d’altres històries: la de l’amic Bernat, l’estimada Sara, el pare, la mare, la Lola Xica, la Laura,… els personatges d’altres èpoques. La del Storioni (violí), l’Àguila Negra i el Xèrif Carson (quina troballa!),… Només cal mirar les pàgines 1.001 a 1.005 per veure la llista dels Dramatis Personae. Històries totes on LA INFELICITAT és un tret comú, siguin les circumstàncies que siguin, que de vegades són dramàtiques o simplement brutals.

- Ets feliç?
En Bernat arrencà amb la sonata… vaig tornar a la càrrega:
- Ei.
- Què.
- Que si ets feliç.
- No. I tu?
- Tampoc

pàg. 638

Aquests personatges es troben en diferents coordenades de temps i espai reals, de la nostra història europea i de la cultura. La cultura. Un altre leitmotiv de l’obra. En majúscules, CULTURA. Quin gust llegir un escriptor culte! En aquests temps en els quals presumir d’incultura i de vulgaritat és tan fashion, jo he gaudit del plaer de llegir una persona culta, que amb tota naturalitat es mou en ella, ja sigui parlant de filosofia, llengües, religió, història, pintura,… i sobretot la música, que va sonant per sota la novel·la.

Una construcció complexa com és aquesta novel·la no es mantindria dreta si no estigués ben escrita, que ho està. Cal familiaritzar-se amb els salts cronològics, els canvis de personatges o d’escenaris i veure què signifiquen els canvis de lletra o els fragments que es colen enmig d’un diàleg. Són els recursos formals que en Cabré fa servir per a portar-nos per les històries. Algunes m’han deixat trasbalsada. He trobat magnífica la part de la infantesa de l’Adrià. Me l’he imaginada tan bé! També m’han interessat molt algunes reflexions que de tant en tant deixa anar l’autor:

- Un cop s’ha tastat la bellesa artística, la vida canvia. Un cop has sentit cantar el cor Monteverdi, la vida et canvia. Un cop has vist Vermeer de prop, la vida et canvia; un cop has llegit Proust, ja no ets el mateix. El que no sé és per què…

pàg. 630

Efectivament, un cop has llegit Jo confesso ja no ets la mateixa. Almenys a mi m’ha passat. I entre d’altres sentiments que he experimentat hi ha la de sentir-me orgullosa d’una literatura capaç de produir una novel·la com aquesta. Gràcies, Jaume Cabré.

Llegiu-la. Val la pena!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

“Mare de Déu de Tots els Dolors!”. Això és el que l’Oriol ens podria haver dit perfectament quan li vam fer arribar el Llibertat de Jonathan Franzen. Només pel pes -però també perquè segons com li surt la Teresina que porta a dins- ja podria haver clamat al cel. Però no. Va ser dir-li que teníem aquest llibre i va venir volant a buscar-lo… Estava esperant aquest llibre amb candeletes!

I ens n’ha fet una ressenya molt xula! Gaudiu-ne!

Benvinguts a l’anomenada “gran novel·la americana del segle”: Llibertat. Cordeu-vos el cinturó de seguretat, respireu profundament i prepareu-vos per un viatge que no oblidareu mai: Llibertat. Després de llegir aquesta joia és difícil no deixar-se portar per l’emoció i sobrepassar-se amb els elogis així que intentaré parlar-ne sense que se’m vegi gaire el “plumero”.

Jonathan Franzen ha contruït sense presses (nou anys de gestació) una novel·la de forma senzilla, de tall clàssic podriem dir, sense estridències ni temptacions de modernitat, gairebé una peça del dinou. Entenguem-nos, Llibertat és una novel·la moderna, contemporània, rabiosament actual però té la capacitat moralitzant d’un Balzac, d’un Zola; la visió quasi clínica dels personatges, la capacitat per disseccionar els protagonistes, cada un dels seus pensaments, les seves accions, les pors, els sentiments mes íntims o les imprescindibles màscares.

El matrimoni Berglund, la Patty i en Walter, els seu fill, i l’amic de la parella Richard Katz són els personatges principals d’aquesta història que transcorre als Estats Units. O potser caldria considerar el marc, els Estats Units, com l’altre gran personatge de la peça.

Seguirem els anys d’infantesa de la Patty, les experiències universitàries d’en Walter, les ascensions i caigudes d’en Richard al món de la música o els negocis d’en Joey alhora que viatjarem per les administracions Reagan, Bush pare, Clinton, Bush fill i Obama.

La petita història d’una família i la gran història d’un imperi. Del micro al macro. De les petites, doloroses, misèries d’una mentida dita per amor a la horrible ferida d’un atac terrorista o d’una guerra cruel i injustificada (suposant que n’hi hagués de legítimes!). De com l’horror pot aparèixer en les nostres vides però també de com nosaltres podem triar participar o no d’aquest horror. I aquí entrem en la gran matèria, la moral, l’ètica, paraules que gairebé ens incomoden però que ens obliguen a fer-nos preguntes. I el que és més dur: respondre-les. Franzen no només denuncia amb lucidesa i una bona dosi de mala bava les perversions d’un sistema basat en el tot s’hi val a l’hora d’enriquir-se, també ens fa veure com n’és d’important prendre partit, ésser conscients i conseqüents, serem lliures quan assumim el compromís i la responsabilitat que la mateixa llibertat comporta.

Ens creiem lliures perquè ens han fet creure que vivim en llibertat, però Franzen ens ho qüestiona en aquesta impressionant novel·la.

No badeu. Llegiu-la. És veritat que tants elogis i crítiques afalagadores fan pensar més en una moda o una estratègia de màrqueting però Llibertat és literatura, bona literatura. Potser massa construïda, massa feta per agradar, però també feta per emocionar-se, per aprendre, per reflexionar i potser per fer d’aquest món un lloc millor.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Hi ha vegades que un llibre encaixa quan el llegeixes. El llegeixes en el moment idoni perquè et puguis identificar amb els personatges, les seves vivències, les seves circumstàncies, els seus caràcters, el seu moment vital… En un altre moment, el mateix llibre no t’arribarà de la mateixa manera, i pot ser un avorriment o, directament, una bomba que et faci trontollar.

Afortunadament, he llegit Vides desafinades en el moment adient, i m’ha agradat molt. L’he llegit quan la crisi econòmica europea és la realitat que viuen els personatges de la novel·la i, també, la que nosaltres tenim a tocar. L’edat dels personatges no és llunyana a la meva (tot i que jo sóc més jove, eh!). Coincideixo amb dos d’ells pel nostre gust per la mal anomenada subcultura: música, còmics, pel·lícules, etc, i per ser informàtics (veient els meus companys de feina acostumen a venir de bracet les dues coses). Amb un, fins i tot, tenim en comú el nom (Francesc) i un mot derivat d’aquest: F.X en el meu cas i Efebeí en el del personatge.

Aquestes coincidències han fet que no senti estranyes les seves pors, els seus neguits, les seves reaccions i personalitats. Tot i això, dono gràcies de no tenir els seus problemes, ja siguin amorosos, econòmics o de salut! Problemes que, d’altra banda, ens serveixen d’excusa per veure com els personatges tiren endavant, amb una determinació de ferro, les seves vides desafinades.

Jo he servit el rei d’Anglaterra, del reconegut escriptor txec Bohumil Hrabal (Brno, 1914 – Praga, 1997), és una de les novel·les que ajuden el lector a entendre millor una part substancial dels comportaments de la societat centreuropea del segle XX.

Protagonitzada pel jove Jan Díte, d’origen humil, i ambientada a la Txecoslovàquia i Alemanya d’abans, durant i després de la II Guerra Mundial, la història que narra Hrabal esdevé gairebé un bumerang, un viatge d’anada i tornada del Jan Díte que, partint dels seus orígens humils de venedor de salsitxes, arriba a ser cambrer dels millors hotels gràcies a la seva ambició desmesurada -fins i tot en tindrà un de propi-, per tornar a la pobresa i soledat més absolutes.

En Jan és un viu reflex de la picaresca centreuropea, d’un antiheroi que buscant riquesa i luxe sense escrúpols acaba, si fa no fa, exclòs de la societat. De ser condecorat per l’emperador d’Etiòpia passa a viure acompanyat per només un cavall, una cabra i un gat.

Al final de la novel·la a en Jan no li queda una altra opció que assimilar els seus abusos i la seva condició, pateix una cura d’humilitat. Hi ha un fragment cap al final que així ho demostra:

I cada vegada trobava més semblança entre el manteniment d’aquest camí i el manteniment de la meva vida que en retrospectiva em semblava com si no fos meva, sinó d’un altre, com si tota la meva existència fins ara hagués estat una novel·la escrita per algú altre, un llibre del qual només jo tenia la clau, jo era l’únic testimoni de la meva vida, tot i que les males herbes esvaïen també el començament i el final d’aquest camí.

Aquesta nova edició de Jo he servit el rei d’Anglaterra ha estat traduïda per la també escriptora Mónika Zgustová, alhora amiga i biògrafa de Bohumil Hrabal.

Nosaltres, he trobat aquesta novel·la molt interessant: Té una lectura que enganxa tant per l’argument com per la seva prosa, fet que a mi m’ha fet voler conèixer i llegir més novel·les d’aquest autor.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

El jove escriptor Ben Brucks ens porta una novel·la divertida que ens parla de la difícil aventura de fer-se gran.

En Jasper, un noi de disset anys, es troba immers en plena joventut. Amb una mare massa preocupada pels estudis del noi, un padrastre assassí i una psicòloga massa difícil d’enganyar, el noi té el cap ocupat amb les drogues, l’alcohol, les noies i la festa amb els amics. Sempre amb la seva inseparable amiga Tenaya, en Jasper passa per la vida entre embolics amorosos de cap de setmana massa complicats i la recerca d’indicis per culpar el seu padrastre de la mort de la seva ex dona. Mentrestant, plasma tots aquests embolics en la novel·la que escriu.

Fes-te gran és una novel·la d’adolescents per a adolescents que resulta entretinguda si el que vols és passar una bona estona de lectura. Hi trobareu alcohol, sexe i drogues. Un panorama juvenil que resulta estrany per a molts però potser massa familiar per a d’altres. Una novel·la, en definitiva, divertida i alhora commovedora, plena d’una subtil ironia que et convida a reflexionar.

Doncs sí Montse, sí. Jo que sóc tan poc donada a les confessions, en aquest cas faré una excepció.

He de confessar que el Jaume Cabré ha escrit un llibre capaç de sorprendre, d’emocionar, que té la capacitat de mantenir-te en suspens fins al final, que té una màgia insòlita, que té tantes, tantes coses, tantíssimes coses precioses que és impossible dir-les una per una perquè, en fi, és impossible.

La història de l’Adrià Ardèvol, un nen que creix dins l’entorn d’una família benestant de l’Eixample, no es pot dir que sigui un camí de roses.

L’Adrià, ja de ben petit, és un nano que apunta maneres.

A la tendra edat d’onze anys ja parla i escriu 10 idiomes i toca el violí d’una manera que ja els agradaria a molts. Però al seu pare, el Fèlix Ardèvol, tot li sembla poc. Per ell és natural que el seu fill visqui per estudiar, aprendre, adquirir coneixements com un avar, (tal i com va fer ell en la seva infantesa) i que es deixi estar de tonteries com ara jugar, relacionar-se amb altres nens, anar de vacances… En fi.

A tot això, la mare calla, escolta i procura mirar a una altra banda i, a ser possible, fer-se fonedissa. Amb el Fèlix no se sap mai…

Els únics companys de jocs que té l’Adrià són dos ninotets que conserva des de ben petit: el xèrif Carsson i l’Àguila Negra. Amb ells parla, comparteix secrets, i van junts a espiar racons prohibits de la casa com ara el sagrat despatx del Fèlix Ardèvol on està prohibidíssim entrar-hi.

Quan es fa una mica més gran, en Fèlix té la gran sort de conèixer el Bernat Plensa. És l’únic amic que té l’Adrià durant tota la seva vida. També és un nen una mica especial, però és un amic fora de sèrie fins al final!!!

Tan o més important que els personatges que desfilen per la novel·la és el violí que el Fèlix Ardèvol té al seu despatx com un dels seus trofeus més valuosos. De tant en tant, crida l’Adrià, li ensenya amb orgull la seva joia, li fa mirar amb deteniment les inscripcions que té gravades a l’interior, i quan l’Adrià amb veu tremolosa li pregunta “Papa, que puc tocar-lo?” la resposta és un NO com una catedral que ressona per tota aquella casa.

Que aquest violí té secrets terribles amagats és una cosa que va descobrint-se a mida que la lectura va avançant, o retrocedint, o estancant-se, o bé fent el que vol l’autor, que al llarg de tot el volum fa malabarismes amb els temps i els personatges amb una destresa mai vista i que, amb la boca oberta, quan arribes al final et fa exclamar… Caram! Déu ni do!!!

Descobrirem el passat, que torna lenta i inexorablement i es fa l’amo de la vida del present. Descobrirem coses que mai no haurien d’haver-se fet públiques. Però al final… tot se sap.

No deixeu que passi ni un dia més. Llegiu i regaleu el Jaume Cabré perquè, avui en dia, penso que és una de les poques inversions segures que es poden fer.

Una joia. Preciós. Genial!!!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

En Jaume Cabré és un autor en estat de gràcia. I no només ho dic per Jo confesso; Les veus del Pamano ja va aconseguir deixar-me amb la boca oberta una bona estona, així que he pensat que en aquests dos dies podríem parlar d’aquestes dues obres. Si esteu pensant a fer un grandíssim regal de Nadal, penseu-hi, emboliqueu-los junts i us quedareu amb el personal! Bé, començarem per parlar de Les veus del Pamano…

Aquest autor té una capacitat innata per tornar-se metge quan parla de malalties o del cos humà, de convertir-se en el mateix Beethoven quan parla de música, de semblar el Sant Pare quan parla de teologia, i li passa el mateix si parla de matemàtiques, sastreria, o “nouvelle cuisine”, tant li fa. Parli del que parli, es torna mestre d’allò que diu.

Desconec si les seves fonts són així de bones i fiables, o la font d’on surt l’aigua clara i abundant que són els seus llibres és ell mateix. El que sí que cada cop tinc més clar és que aquest autor es mereixedor d’un Nobel com una casa.

Recordo que quan jo era petita hi havia uns xiclets “King Size” amb els quals es podien fer unes bombolles espectaculars.

Si dominaves bé la tècnica, aquestes bombolles les podies fer exteriors (que gairebé et tapaven la cara sencera) o bé interiors, és a dir, xuclant cap a dins, amb la qual cosa al petar feia un “PLOFF!!” molt característic que aconseguia fer emprenyar bastant qualsevol que hi hagués al costat.

L’escriptura del Jaume Cabré em fa pensar i em recorda molt la tècnica aquesta del xiclet. Fa anar les paraules, les frases,… els paràgrafs sencers allà on vol. Les estira, les arronsa, en fa una bola, torna a mastegar, a estovar, a fer una xuclada interior, per acabar fent “PLOFF!!” quan menys t’ho esperes.

Les veus del Pamano es un llibre que no deixa reposar la memòria de ningú, ni dels vius ni dels morts. L’amor que no pot ser, la venjança que mai, mai no s’acaba, els morts que es fan sentir des de la seva llunyania infinita,… i el Pamano, el riu que tot ho sent, que tot ho veu, que tot s’ho empassa, continua impertèrrit veient la desmesura de tothom.

Els maquis, els falangistes més radicals, l’opulència i la misèria més extrema es donen la mà a Torena, un poblet “idíl·lic” del Pallars Sobirà, on comença aquesta història fabulosa que no us podeu perdre.

Estic convençuda que us emocionarà. És impossible no caure rendits davant l’obra d’aquest magnífic autor.

Imagineu que sou immortals. Imagineu que teniu totes les necessitats cobertes. Imagineu que no emmalaltiu ni patiu per res ni ningú. Tampoc recordeu el vostre nom: amb sort, només us en queda la inicial. No teniu objectius ni anhels, tan sols temps. Temps que dediqueu a vagarejar, grunyint i remugant. Parlar? Frases curtes, de paraules simples i entretallades (com el Kúbiac de L’imperdible Parker Lewis). Imagineu que només heu de menjar persones, de tant en tant. Felicitats: ja sou zombis.

Això és el que li passa a l’R. És un zombie, però com diu ell mateix a la primera frase del llibre: “sóc mort, però tampoc no n’hi ha per a tant”. En primera persona, ens explica la seva existència: viu en un aeroport, amb els altres zombis, i de tant en tant, surten a caçar(-nos) a la ciutat. A mida que avancen les pàgines, però, veiem que potser no tots els zombis són iguals, ja que l’R té curiositat, a diferència d’altres. Aquesta curiositat és la que el fa que no es mengi la Julie i, a més, eviti que se la mengin els altres. Bé, això i el fet de menjar-se el cervell del Perry, el xicot de la Julie.

A partir d’aquí, comença a veure records d’en Perry, i a somniar, i a parlar-hi en somnis. Aquestes converses amb el Perry, alguna cosa que ja devia ser dins de l’R, i la Julie (sobretot la Julie), fan que l’R canviï. A partir d’aquest canvi, l’R i la Julie decideixen que salvaran el món. No saben com, però ho descobriran mentre ho intenten. Tenen l’oposició del món sencer: de morts que es mouen i de vius que sobreviuen, que estan perduts dins d’un bucle infinit, on uns viuen perquè els altres se’ls mengin. I tots, tan morts com vius, creuen que això no canviarà, que sempre serà així. Però clar, quan res canvia, tot és estàtic… és com si estigués mort. Però l’esperança i la voluntat de la Julie i de l’R, una viva i un mort, potser faran que canviïn d’opinió.

Una vegada llegit (i gaudit) aquest llibre, em pregunto de què tracta. I crec que tracta sobre el sentit de la vida. Sobre què ens mou a nosaltres (que estem tots vius): els anhels, les il·lusions… Les coses que ens fan llevar-nos, dia a dia, i ens separen (lleugerament) dels zombis, que només vagaregen, grunyint i remugant. I he decidit que prefereixo ser viu que no pas ser zombi, també perquè han perdut la capacitat de llegir… i no voldria haver-me perdut aquest llibre.

L’Eloy Moreno va recórrer un camí molt llarg amb el seu llibre sota el braç fins que aquest va acabar a una llibreria. I és gràcies a la seva tenacitat que ha caigut a les meves mans. Ja feia temps que El bolígraf de tinta verda em cridava l’atenció, tot eren i són bones crítiques, així que un dia, algú (segurament a causa de la meva insistència) me’l va regalar.

Algun cop heu pensat en quants metres quadrats viviu? I no em refereixo només a la vostra llar, sinó a l’espai que ocupeu a la feina, al del bar que sovintegeu, al del vostre mitjà de transport, al de casa dels pares, els sogres o qualsevol altre espai on passeu el temps. Us heu adonat que segurament sempre són, si fa o no fa, els mateixos metres quadrats? Això és el que ens planteja la novel·la. El seu protagonista té una vida com la nostra, de fet podríem ser nosaltres: una dona, un fill, un cotxe i una feina. Però què passa quan amb això no en tens prou? Quan te n’adones que el que vols no és el que tens? Que al llevar-te cada dia sabràs exactament com transcorrerà…

Tots estarem d’acord que la nostra vida, sobtadament, pot donar un gir. Però el que segurament no sabem és que de vegades aquest gir pot tenir un preu massa alt. I això és el que li pot passar al protagonista de la nostra història.

No us explicaré l’argument perquè crec que és una d’aquelles novel·les que s’ha de descobrir a poc a poc. Una d’aquelles històries amb les quals t’identifiques. Un personatge que podries ser tu o el del teu costat.

L’Eloy Moreno ha estat capaç de plasmar diversos sentiments en aquesta novel·la. M’ha fet riure i m’ha emocionat, però el que sobretot he fet en llegir-la, ha estat reflexionar.

Us convido a viure una vida que potser ja heu viscut… només heu d’obrir aquesta novel·la i cercar El bolígraf de tinta verda. Qui sap? Potser ell també us canviarà la vida a vosaltres.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Desolacions és la segona novel·la de David Vann. La primera va ser Sukkwan Island, també comentada al Nosaltresllegim.

Si de Sukkwan Island vaig dir “la considero un tros de novel·la on els lectors trobem comportaments humans de diferent naturalesa, reflexions, remordiments, actes irracionals, tragèdies, sentiments, inseguretats, records, amors, desamors, injustícies, incomprensions, etc.”, de Desolacions he de dir que totes aquestes sensacions les tindreu elevades al cub.

Desolacions és una novel·la més coral que l’anterior, protagonitzada per una família formada pel matrimoni, els dos fills i les seves parelles, i l’escenari torna a ser una petita illa del sud d’Alaska: Caribou Island. I aquí hi trobem un dels grans contrastos de la novel·la. Es fa difícil de creure que en un indret tan paradisíac pugui succeir tot el que succeirà especialment cap al final.

Desolació és una paraula que se’m queda curta per descriure el sediment que deixa al lector aquesta història. És dramàtica, violenta, explosiva, inhumana, i a mida que avança la lectura hi ha cabuda per quelcom pitjor a l’anterior. La tragèdia és com una bola de neu que es va fent més gran pàgina rere pàgina, i el lector pateix inevitablement en paral·lel als personatges.

De tots els personatges crec que s’ha de destacar el matrimoni format pel Gary i la Irene, i la seva filla Rhoda. A l’últim terç de la novel·la aquests tres personatges agafen una força tant aclaparadora que són d’aquells personatges difícils d’oblidar. Protagonitzen unes situacions de tanta violència, tant física com mental, que veus que estan abocats sí o sí a l’autodestrucció.

No voldria acabar el comentari sense fer cap referència a l’autor, el David Vann, que em sembla un novel·lista que domina i conjuga com pocs la creació d’atmosferes angoixants amb l’estructuració de l’argument i amb un ús exacte i oportú del vocabulari per a cada situació.

Nosaltres, aquesta novel·la no la podeu deixar de llegir, de veritat. És d’aquelles que porten el lector al límit, que l’emocionen, que el fan patir però que alhora el fan reflexionar sobre la condició humana, sobre el perquè actuem de la manera que actuem si això ens porta a viure una vida que no volem, que no volíem. De qui és la culpa? Nostra o de qui estimem o estimàvem?