La Fita ens ha fet una fantàstica ressenya del que podem dir amb tota seguretat que és el llibre català de l’any. Ara ja no seran només els fanàtics qui demanaran el Nobel de Literatura per Cabré. Serà qui tingui una mica de gust i de senderi, i llegeixi aquest gran llibre. L’opera magna de Cabré. I parlant d’òpera…
Richard Wagner és el creador en les seves òperes del leitmotiv. Es tracta, a grans trets, d’un fragment musical, unes mateixes notes que s’identifiquen amb un personatge (Isolda, Wotan,…) amb un objecte material (l’espasa, l’or del Rin,…), un sentiment (l’amor de Senta) o una situació (la mort d’Isolda,…). Aquestes notes poden ser tocades de maneres diferents, poden sentir-se en primer pla o soterrades entremig d’altres melodies, però qui les escolta les reconeix i el remeten a aspectes concrets de l’argument que aquestes notes representen. És el que m’ha vingut al cap, entre d’altres idees, a l’hora de parlar del llibre Jo confesso.
La nova novel·la de Jaume Cabré és una obra magna, gran, no solament per les quasi 1.000 pàgines sinó perquè és una història completa, complexa i on, com a les òperes de Wagner, van sorgint una i una altra vegada temes, personatges i històries anteriors lligades entre sí, ja sigui per les peripècies d’un violí, el bé, el mal, la violència, l’amor… per la vida en definitiva.
He dit que era una història, la de l’Adrià Ardèvol, però com les nines russes (és l’altra imatge en la qual he pensat llegint-lo) dins hi ha d’altres històries: la de l’amic Bernat, l’estimada Sara, el pare, la mare, la Lola Xica, la Laura,… els personatges d’altres èpoques. La del Storioni (violí), l’Àguila Negra i el Xèrif Carson (quina troballa!),… Només cal mirar les pàgines 1.001 a 1.005 per veure la llista dels Dramatis Personae. Històries totes on LA INFELICITAT és un tret comú, siguin les circumstàncies que siguin, que de vegades són dramàtiques o simplement brutals.
- Ets feliç?
En Bernat arrencà amb la sonata… vaig tornar a la càrrega:
- Ei.
- Què.
- Que si ets feliç.
- No. I tu?
- Tampoc
pàg. 638
Aquests personatges es troben en diferents coordenades de temps i espai reals, de la nostra història europea i de la cultura. La cultura. Un altre leitmotiv de l’obra. En majúscules, CULTURA. Quin gust llegir un escriptor culte! En aquests temps en els quals presumir d’incultura i de vulgaritat és tan fashion, jo he gaudit del plaer de llegir una persona culta, que amb tota naturalitat es mou en ella, ja sigui parlant de filosofia, llengües, religió, història, pintura,… i sobretot la música, que va sonant per sota la novel·la.
Una construcció complexa com és aquesta novel·la no es mantindria dreta si no estigués ben escrita, que ho està. Cal familiaritzar-se amb els salts cronològics, els canvis de personatges o d’escenaris i veure què signifiquen els canvis de lletra o els fragments que es colen enmig d’un diàleg. Són els recursos formals que en Cabré fa servir per a portar-nos per les històries. Algunes m’han deixat trasbalsada. He trobat magnífica la part de la infantesa de l’Adrià. Me l’he imaginada tan bé! També m’han interessat molt algunes reflexions que de tant en tant deixa anar l’autor:
- Un cop s’ha tastat la bellesa artística, la vida canvia. Un cop has sentit cantar el cor Monteverdi, la vida et canvia. Un cop has vist Vermeer de prop, la vida et canvia; un cop has llegit Proust, ja no ets el mateix. El que no sé és per què…
pàg. 630
Efectivament, un cop has llegit Jo confesso ja no ets la mateixa. Almenys a mi m’ha passat. I entre d’altres sentiments que he experimentat hi ha la de sentir-me orgullosa d’una literatura capaç de produir una novel·la com aquesta. Gràcies, Jaume Cabré.
Llegiu-la. Val la pena!
Títol: La razón de las piedras
