Arxiu de la categoria: Drama

Un petit país, de Gaël Faye

Era el primer cop que començava un llibre d’una persona que ja coneixia per la música. Normalment, els rapers, quan publiquen un llibre ho fan de poesia, ja que hi ha certes característiques que rap i poesia comparteixen. No obstant això, vaig veure que Gaël Faye s’atrevia amb una novel·la i vaig pensar: som-hi! Diguem-ne que, si el país pot ésser petit, no ho és pas el llibre, que dintre de 219 pàgines conta des de la veu d’en Gabriel, un nen mestís de 10 anys, els mateixos fenòmens que l’autor: colp d’Estat, arribada de la guerra, genocidi, exili…

En Gabi, fill d’un empresari francès, viu a Burundi, on passa la major part del temps entre divertides aventures envoltat dels seus amics, entre ells uns bessons circumcidats que sempre que apareixen aporten certa alegria a aquest llibre tan dur. El món d’en Gabi comença a trontollar amb la separació dels pares i s’esfondra un cop irromp la guerra civil el 1993 i el posterior genocidi ruandès de 1994, que allibera l’odi i la violència que l’ésser humà duu a dins i obliga a la família d’en Gabi a marxar a França. 20 anys després, aquell Gabi que ja no és un xiquet, torna al seu petit país per rememorar aquells temps feliços que la gent oblida després d’un trauma.

Com jo, era mig ruandès, però jo l’envejava en secret perquè parlava perfectament kinyarwanda i sabia exactament qui era ell. Al papa el feia posar nerviós veure un xaval de dotze anys que participava a les converses dels adults.

La senzillesa de la narració amaga una forta complexitat sentimental de l’autor, que tracta temes fonamentals dintre del continent africà com la identitat, la por i la superació dels traumes, d’una edat i, tot plegat, de tu mateix. La narració de l’adult es barreja amb la veu d’un adult que atorga la maduresa mental necessària per parlar sobre el dolor de l’exili, les formes de bregar enfront del trauma i la sort de tindre la literatura com a refugi personal.

Tinc els ulls marrons, o sigui que veig tot de color marró. La meva mare, el meu pare, la meva germana, en Prothé, en Donatien, l’Innocent, els companys… tots són de cafè amb llet. Cadascú veu el món a través del color dels seus ulls. Com que tu tens els ulls verds, per a tu jo seré verd.

La innocència del personatge contraresta amb la maduresa en la tornada. La vida està plena d’aconteixements que fan d’un cor que només tenia preocupació per arribar al mango més dolç d’aquell arbre a veure la guerra amb els seus propis ulls. El canvi de punt de vista sobre l’ésser humà deixa una bona reflexió sobre la condició humana i els límits que tenim en condicions extremes.

Aquest llibre obliga al replantejament que tenim dels autors africans i la seva presència en la nostra literatura. Anima —almenys personalment— a llegir-ne més d’ells per poder entendre la complexitat dels pobles que ens són a prop però que no coneixem prou.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Un país petit, de Gaël Faye.

Títol: Un país petit
Autor: Gaël Faye
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Mercè Ubach Dorca
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-17016-37-1
PVP: 18€

Share

Flor salvatge, de M. Mercè Cuartiella

L’Anna se’ns estrena al Nosaltres amb Flor salvatge, de M. Mercè Cuartiella. A veure què ens explica sobre aquesta… road-movie literària? Ho provarem amb aquest terme. Què ens expliques, Anna?

Flor salvatge és la sisena novel·la publicada de M. Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964). Al 2012 va ser guardonada amb el Premi Llibreter per la novel·la Germans, gairebé bessons, i al 2015 va rebre el premi Mercè Rodoreda pel recull de contes i narracions Gent que tu coneixes.

El punt de partida de Flor de salvatge combina la precarietat laboral, un cadàver i tres companys accidentals de viatge que ens acabaran portant molt més enllà del que sembla a primer cop d’ull.

La protagonista és una dona, la Gràcia, en aquella edat passant els quaranta en què les dones comencem a ser encara més invisibles, precaritzada laboralment, a punt de ser expulsada de casa seva pel monstre de la gentrificació a la ciutat, i no gaire afortunada en les relacions amoroses.

Tot i les seves circumstàncies, la Gràcia és una dona empàtica, de caràcter, bon cor, senzilla i propera, que sense fer-ho de manera conscient, teixeix xarxes al seu voltant, evocant-nos la vida dels barris, la de les veïnes que es cuiden i s’ajuden, la dels comerços de tota la vida on es coneixen les preferències dels clients, la de les barres dels bars com a espai social.

Els personatges, els entorns i el llenguatge de la novel·la resulten molt propers, molt quotidians, i faciliten entrar en la història que ens presenta. Però no és una història plana. És una història que porta les seves protagonistes al límit, que ens acaba mostrant els seus racons més obscurs, aquell passat que s’amaga, o aquelles emocions que costen de compartir. Tot a ritme de road movie.

El que més m’ha atrapat de la novel·la, més enllà de la pròpia història, és l’ordre en què l’autora va presentant els fets i les escenes. L’alteració cronològica que presenta cadascuna de les tres parts en què està dividit el llibre, fa que comenci amb una escena que d’entrada no entenem ni sabem d’on ve. A mesura que anem llegint, es van entrellaçant detalls i línies de temps que ens mantenen enganxades a la lectura fins al final.

Moltes gràcies, Anna! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la Flor salvatge de la M. Mercè Cuartiella.

Títol: Flor salvatge
Autor: M. Mercè Cuartiella
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-17016-39-5
Preu: 19,50€

Share

Els metecs, de Pep Puig

Tenim una nova lectora que s’incorpora al Nosaltres, ara que encarem Sant Jordi: es diu Imma Gómez Pallarès i quan vam rebre el nou llibre del Pep Puig i ho vam explicar a Twitter amb un parell de piulades se li van estirar les orelles de cop per dir que “ep! Aquest llibre és fabulós!”. I què havíem de fer? No demanar-li que ens l’expliqués? Aquí teniu la seva ressenya d’Els metecs.

Els Metecs no és una novel·la en francès, tranquils. No és tampoc una biografia literària de Georges Moustaki i de la Marina Rossell. Els Metecs és l’última novel·la d’en Pep Puig que, si ja ens va deixar enganxats i entusiasmats amb la La vida sense la Sara Amat, premi Sant Jordi 2015, ara no ens deixarà moure fins que ens la cruspim sencera.

Pep Puig és un escriptor encara jove amb una obra in crescendo. Cada pas literari que fa supera l’anterior amb escreix. L’home que torna, Les llàgrimes de la senyoreta Marta, L’amor de la meva vida de moment, La vida sense la Sara Amat i, ara, Els Metecs, ens mostren una maduresa literària que no ens fa veure on és el sostre d’aquest escriptor.

Em direu, molt bé, molt bé, però de què va Els Metecs? Calia un títol tan “complicat”? Bravo per l’autor i per l’editor a qui no els deu haver estat fàcil defensar-lo a nivell comercial i ja us dic ara que sí que era necessari. Era, és, el títol. En Pep Puig ens explica el perquè fent referència a la mítica cançó d’en Georges Moustaki, cantada en català per la Marina Rossell. Ja us ho trobareu…

Els metecs, els estrangers metafòrics o reals de la nostra novel·la, són quatre amics que es troben tot fent un cafè després de deixar els fills a l’escola. Així es com comença la seva amistat. En Mario, en Pere, en Guillem i en Rodric tenen entre 40 i 50 anys i són en un moment “delicat” de la vida, de certa desorientació vital. Són molt diferents, es dediquen a feines molt diferents, vénen de famílies molt diferents, tot en ells és diferent… Què els uneix, doncs, a banda de ser pares de fills de la mateixa escola? Els uneix el fet de ser “metecs” de ser “estrangers”. Si hi pensem, tots som estrangers en algun moment de la vida, en algun lloc; potser a la feina, potser amb alguns amics, potser amb la família, potser al país…

La novel·la comença quan en Mario, deprimit per la seva separació recent, explica al Pere -l’escriptor de la colla- que s’ha atrevit a tornar a Les Voltes, el poble on va passar la infantesa, on va ser molt feliç, i que van haver d’abandonar quan els seus pares es van separar i el seu pare va desaparèixer per sempre més. Demana al Pere que escrigui la seva història.

La fascinació que sent el Pere pel relat del seu amic, el fa decidir a dir que sí, i a decidir que, per fer-ho, ell també hi haurà d’anar i viure aquest retorn en primera persona…

No vull explicar-vos el que ve a continuació. Dir-vos que s’estructura en tres parts: El Metec (en Mario), Els Metecs (la història d’en Pere i les peripècies d’en Guillem i en Rodric) i La Metec – ep! no havíem quedat que eren quatre amics?-. La Metec és la Caterina, la Caterina Jou, amiga d’infància de la germana gran del Mario a qui retrobarà a Les Voltes. No us en vull dir res d’ella, l’heu de descobrir.

Dir-vos també que hi ha moments molt “surrealistes” i divertits que aparenten ser reals del tot; moments que ens fan veure que la frontera dels 40 als 50 anys ens enfronta a qüestions vitals que cal resoldre, als quals Pep Puig ens hi fa anar amb una visió irònica que ens fa petar de riure en més d’una ocasió.

Els eixos bàsics són l’amistat, l’enyorança, el desig, el sexe, els vincles, la vergonya, la tendresa, la ironia, motors que, com bé sabeu, ens ajuden molt sovint a navegar en l’estrangeria de nosaltres mateixos.

Tingueu-ho present, si la comenceu, no la podreu deixar. I no perdem de vista el nom d’en Pep Puig: ens trobem de nou amb una gran novel·la d’un gran jove escriptor.

Moltes gràcies, Imma! Ens llegim aviat al Nosaltresllegim!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf del nou llibre del Pep Puig.

Títol: Els metecs
Autor: Pep Puig
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-17016-44-9
Preu: 18€

Share

Mare de llet i mel, de Najat El Hachmi

Mare de llet i mel ens acosta la vida de la Fàtima, una dona nascuda al Rif, al Marroc, des d’on decideix emigrar a Catalunya amb la seva filla, La filla estrangera. La novel·la ens relata què suposa aquesta experiència des del punt de vista de la protagonista, que ha de tirar endavant tota sola, sense saber llegir ni escriure i sense conèixer l’idioma del país d’acollida. També ens acosta l’enyor a la pròpia terra, a les aromes i colors de casa, la família… l’enyor quan s’està lluny.

El relat és colpidor i íntim, però defuig dramatismes. Després de ser molts anys “a l’estranger” la Fàtima torna de visita a casa seva i explica a les seves germanes com van ser els seus primers temps a Catalunya. El relat ens trasllada a aquesta estança d’una casa rifenya on les set germanes de la protagonista se l’escolten amb atenció. Estan totes assegudes al voltant d’una taula de fusta, on hi ha una safata plena de gots estrets amb te fumejant.

Germanes, les dones com nosaltres, sense coneixement de lletra, sense saber l’idioma dels qui ens governen, anem pel món com si no hi toqués el sol, a les fosques, fent tentines.

Jo mateixa, com a lectora, m’he sentit convidada en aquesta trobada íntima de la Fàtima amb la seva família.

Gràcies al seu esforç i treball, i a la solidaritat d’algunes persones, la Fàtima i la seva filla aconsegueixen tirar endavant. Tal i com diu la Fàtima, “Naixem per ser emparats, morim per ser emparats, però tota la vida que no podem sobreviure sense agafar-nos a una mà o l’altra.”

La novel·la intercala l’experiència de Fàtima i la seva filla a Catalunya, amb la seva vida anterior al Marroc, des de que Fàtima va néixer i fins que decideix abandonar el seu país. A través dels ulls de Fàtima coneixerem el dia a dia d’una família humil d’una zona rural de Marroc on, com molt bé apunta la protagonista, les dones estan obligades a treballar de sol a sol sense guanyar res a canvi i sense tenir ni veu ni vot en la presa de decisions, que sempre recau en mans dels homes.

Els anys al Marroc estan narrats en tercera persona, però segueixen mantenint la Fàtima com a protagonista. Així doncs, l’estructura de la novel·la separa la història en dos plans geogràfics i temporals diferenciats, cosa que aporta moviment i riquesa al relat.

De la mà de Fàtima descobrirem el món de les dones musulmanes, el que es veu i aquell que queda amagat als ulls de la societat. També ens mostra els tabús, creences, prohibicions a què estan sotmeses les dones i les nenes en aquells indrets on la tradició està més arrelada.

Les noies com cal no parlen, no miren, i encara menys ensumen els homes.

L’autora, Najat El Hachmi, va néixer a Nador (Marroc) el 1979 i va arribar a Catalunya amb només 8 anys. Sembla que la seva novel·la inclogui algun tret autobiogràfic, si no d’ella, del seu entorn més proper. De fet, Mare de llet i mel retrata els costums i estil de vida rifenys. Alhora, ens mostra com segueixen pesant les tradicions, malgrat ser a quilòmetres de distància.

Tradicions sovint injustes i que perpetuen les desigualtats entre homes i dones. En certa manera, el relat de Fàtima dona veu a tot un conjunt de dones que semblen ser invisibles. Unes dones que han de viure, ja sigui al Marroc o aquí, en contextos hostils, on s’han de sobreposar a tot tipus de barreres i desgràcies.

La novel·la també ens parla de maternitat i del vincle entre mares i filles, que ocupa un lloc central en tot el relat. Una mare, la Fàtima, que se sent lligada per un cordó umbilical imaginari amb la seva filla, encara que no sempre serà capaç de comprendre-la ni de donar-li allò que més necessita.

Mare de llet i mel ens fa sentir admiració i compassió per la Fàtima: una dona que ha viscut sempre per als altres i a qui la vida no ha sabut compensar, víctima d’una cultura que li ha coartat sempre la llibertat i que acabarà allunyant-la d’allò que més estima.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols de Mare de llet i mel, de Najat El Hachmi.

I aquí teniu el Premi Sant Joan 2015 que fa de primera part d’aquest llibre: La filla estrangera i que en Lluís-Emili va ressenyar fa temps aquí, al Nosaltresllegim.

Títol: Mare de llet i mel
Autor: Najat El Hachmi
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-297-7644-7
Preu: 20,50€

Share

Blanca Busquets ens explica el seu llibre ‘La fugitiva’

En un moment de rauxa i galtes, quan ens vam trobar un tuit agraït de la Blanca Busquets per haver ressenyat els seu últim llibre, La fugitiva, no vam poder evitar-ho i l’hi vam dir allò de…

Escolta! Si et ve de gust explicar-nos-el tu…

I aquí la teniu. La Mireia i la seva creadora, la Blanca Busquets, tornen al Nosaltres però amb un enfoc únic. Esperem que gaudiu tant de la lectura del text, com de La fugitiva:

La Mireia se’m va escapar de Jardí a l’obaga. Ella era el personatge amb una actitud més controvertida al llibre, la que amarga la vida de l’Aniol, el protagonista. N’hi va fer de molt grosses i tots els lectors l’hi tenien jurada. Jo no. Perquè jo sabia, m’olorava que, si havia actuat com havia actuat, era perquè alguna n’hi havia passat en algun moment de la vida.

I bé, vaig tenir raó. Perquè buscant, buscant, va resultar que la Mireia tenia una vida de novel·la. I vaig decidir escriure-la. La fugitiva té ben poc a veure amb Jardí a l’obaga, només es toquen per alguns fets concrets i per l’eterna presència el·líptica de l’Aniol, que ella sempre du al cor. Vull dir, amb això, que, si no heu llegit Jardí a l’obaga, no passa res. Aquesta és una altra novel·la, amb la Mireia com a protagonista, una dona que s’està asseguda en un pis del barri de Sarrià de Barcelona, quan té més de noranta anys, envoltada de minyones de qui no sap el nom. Esquerpa i, fins i tot diria, xenòfoba i gens propensa a somriure, només s’entén bé amb la seva neta, la Sònia. La Mireia ens anirà explicant la seva vida, partint de la tragèdia que va marcar la seva manera de ser, i de la qual ningú, ningú, no sap res fins ara.

El rellotge de la Mireia són els sorolls que l’envolten. Viu pendent de quan es posen i es treuen les cadires del bar de sota, de l’obertura dels porticons de la llibreria, del repicar cassoles de la minyona de torn a la cuina, del soroll de la pluja o de les converses de la gent del carrer. I, al seu voltant, van i venen neta i filla, però també, a poc a poc, apareixeran més personatges: els veïns, que ella espia amb els binocles d’òpera que tenia guardats en un calaix. Aquest, el dels veïns, serà tot un món. I el de familiars que havien desaparegut i, ves per on, decideixen tornar. I, tot d’una, el mirall; la sensació de veure en una altra persona el mateix que es va trobar ella, el que la va estripar de dalt a baix ara fa vuitanta anys.

Això, això la farà reaccionar.

A mi també m’ha fet reaccionar. Potser també a vosaltres, lectors. Ho he escrit amb l’esperança de fer-vos passar una estona distreta, però també m’agradaria que, d’alguna manera, aquesta dona que fuig de tot us donés un cop de mà. Tota vostra.

Blanca Busquets
Febrer ‘18

Moltíssimes gràcies pel teu escrit, Blanca! I ja ho saps que t’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La fugitiva de Blanca Busquets.

Títol: La fugitiva
Autor: Blanca Busquets
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-601-5
Preu: 18,50€

Share

Aglutinació, de Joan Jordi Miralles

Sincerament, pense que una novel·la així era necessària. Estava ja una mica saturat d’aquesta tendència d’idealitzar-ho tot, de veure les grans ciutats amb filtres daurats, com si no hi hagués gent putejada que darrere d’un somriure d’aparador ha estat 13 hores de torn.

Miralles descriu la Londres que qualsevol persona jove no-adinerada ha viscut. Aquella que quan arribes et plouen els colps de realitat. Tant se val que al teu país sigues el culte o el dels idiomes que domines: sense diners, a Londres, eres l’última rata que dorm a una cuina que tu mateix t’encarregues de netejar per guanyar unes lliures que et puguen servir.

Així, clar i cru, l’autor ens conta la història d’un home que fuig de sí mateix i que, per guanyar-se la vida, li toca, com a qualsevol persona, ser l’últim esglaó a la cadena social londinenca.

Primerament, treballa en una divertida hamburgueseria i comparteix una minihabitació amb un llit calent -és a dir, 12 hores per a mi, 12 hores per a tu- amb altre home aficionat al vodka i que, com ell, treballa en una altra hamburgueseria. Per cert, si totes són com aquesta, feu-vos vegans i no torneu a anar-hi mai més.

Deixeu la roba escampada damunt els coixins. Davant teu, per l’estret i llòbrec passadís, la Sumyo es mou amb els pits a la fresca i unes calces blanques que contenen un cul fornit, basculador, fabulós. En Torí, en tot això, no ha obert la boca, però notes que després una olor de mascle dolça i farinosa, com de galeta. Et preguntes què diantre li deu estar passant pel cap, si realment se sent a gust o, ben al contrari, no les té totes davant del fet que estàs a un pas de fer-t’ho amb la seva parella, que al capdavall és qui ho està provocant tot.

No tot és negatiu. Es troba una oportunitat d’entrar a la recepció d’un hotel on, segons el contracte, treballa 4 dies setmanals que després es converteixen en jornades que només pot suportar amb dobles whiskies sense gel. A dins hi troba unes persones que, tot d’un plegat, esdevenen una mena de família: Etham, amb un membre prodigiós que deixa fotografiar a canvi d’unes lliures; un racista que odia els negres; un gallec de qui no et pots fiar; i el cap de l’hotel, que darrere d’uns ulls blaus com el cel deixa entreveure certa tirania.

L’afició a la beguda, el sexe i les baralles acompanyen al nostre protagonista durant tota l’obra, fent d’aquesta una vertadera muntanya russa de sensacions i emocions, fins al punt de voler ajudar el protagonista i veure’t frustrat per no poder traspassar les seues pàgines.

Aquí teniu els primers capítols del Premi Joanot Martorell del Joan Jordi Miralles!

Títol: Aglutinació
Autor: Joan Jordi Miralles
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi de narrativa Joanot Martorell de Gandia
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7642-3
PVP: 19€

Share

Melissa & Nicole, de David Nel·lo

Les famílies de la Melissa i la Nicole, dues joves de setze anys, estan de vacances a l’illa sueca de Gotland i a la veïna Farö, unes illes del mar Bàltic on va viure el director i escriptor Ingmar Bergman. En aquest indret, un fet inesperat farà que les seves vides canviïn per sempre.

Richard Callahan és un prestigiós ginecòleg que sembla tenir pocs escrúpols; la seva dona, la Carol, viu turmentada i s’aferra a la fe religiosa. La Sophie Vinyals sent que no ha sabut exercir prou bé “l’ofici de mare”. El Martí Vinyals se sent superat per la situació a què ha de fer front i remuga en una llengua que no entén ningú. La filla dels Callahan, la Melissa, és una noia americana; la Nicole Vinyals és una jove parisina. Aparentment no els uneix res, però al Bergmancenter es troben i es coneixen. I descobreixen que són germanes bessones.

Melissa & Nicole, de David Nel·lo, descriu com afecta a cadascun dels personatges aquesta trobada fortuïta que sacsejarà completament la seva existència. La novel·la no té capítols i està escrita en present narratiu. El text es va succeint de forma continuada, sense diàlegs. A cada part adopta el punt de vista d’un dels personatges, cosa que fa que empatitzem amb els seus sentiments i comprenguem perquè ha actuat d’una manera o d’una altra. Alhora, narra la cerca de la millor solució, quan cap dels personatges té el poder d’esborrar el camí que els ha dut fins on són ara.

Com podem posar remei a aquest allunyament que les ha vistes créixer en nius diferents, com si fossin dos ocells de la mateixa espècie, però sense el mateix cant, sense el mateix cel i sense els mateixos arbres?

La novel·la aborda la temàtica de la paternitat i de l’ètica, fent que el lector o lectora es pregunti què seria capaç de fer per amor o per desesperació o bé, què passaria si allò que has fet, t’ho fessin a tu. Tots els protagonistes experimenten sentiments contraposats: de ràbia, d’incredulitat, de llàstima i fins i tot de complicitat.

Tant l’ambientació i la recreació dels espais són un element clau a destacar al relat, especialment el de l’illa de Farö, un paisatge idíl·lic on la Melissa i la Nicole viuran la descomposició de la seva vida familiar. La data, la nit del solstici d’estiu, també és molt especial i significativa.

Els personatges joves de la novel·la representen l’esperança, mentre que els seus pares comparteixen sentiments i històries més fosques i tèrboles. Sigui com sigui, aquesta trobada suposarà un punt d’inflexió en la vida de tots i totes elles. Què passarà a partir d’ara? Què és allò que se suposa que han de fer per solucionar-ho tot? El desenllaç és un fidel reflex de la realitat:

Simplement hi ha coses que no es poden recompondre del tot perquè no hi ha una solució única i perfecta que posi a zero el comptador de la vida.

L’autor, en David Nel·lo és un escriptor especialitzat en literatura juvenil que aquest mes de setembre passat va guanyar el prestigiós 50è premi Prudenci Bertrana amb aquesta novel·la. Un premi més que merescut!

Comenceu a llegir els primers capítols en pdf del Premi Prudenci i Bertrana del David Nel·lo.

Títol: Melissa & Nicole
Autor: David Nel·lo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Prudenci Bertrana 2017
Pàgines: 270
ISBN: 978-84-664-2098-3
Preu: 20€

 

Share

Al cor dels homes, de Nickolas Butler

He escrit més de noranta ressenyes de llibres pel Nosaltres i m’adono que, inconscientment, hi ha algunes neurones que tot just començar la lectura comencen a pressuposar l’estructura del comentari. No sempre. I sovint la redacció final no hi té res a veure.

Aquesta novel·la m’ha anat deixant la pobra neurona descol·locada.

A les primeres planes de lectura vaig pensar: “sembla que estic davant d’una mena de literatura per preadolescents tipus Enid Blyton amb tocs del Dickens de nens desgraciats com Oliver Twist.”

Molt aviat he canviat d’opinió: això té un nen protagonista però no és llibre adreçat a nens.
Ja cap a la meitat queda clar que res de res d’històries de nens, el tema és principalment el mal, els bons i els dolents. ¿Paga la pena ser bo? ¿Cal desenganyar com més aviat millor els adolescents per tal de protegir-los de les regles del joc “reals” de la societat?

Arribat aquí vaig pensar: “el que no hi ha dubte és que és un llibre “mascle”, com aquelles pelis de guerra dels anys 50 en les quals no hi sortia ni una dona. Ni una. Fins aquí hi han anat apareixent dones amb papers importants, però el punt de vista sempre ha estat mascle.”

I vet aquí que a la part final, el que hauria estat ineludiblement un llibre escrit “per un home”, comença a esdevenir una novel·la que “l’escriu una dona”. Una visió femenina del món (les relacions i les coses) és la mestressa de la narració. Hi ha pàgines d’una duresa, d’una tendresa, d’un realisme molt “de dona”, i per a mi, magistrals.

I ara toca allò de “i de què va?”. Abans de parlar dels personatges situaré quatre peces importantíssimes del puzzle:

Primera: Nord-amèrica, Wisconsin. Potser és tòpic, però llegit des d’aquí sona a paisatge d’anunci de Marlboro.

Segona: L’escoltisme. Escoltisme americà. És un món que vaig viure intensament d’adolescent i que conec com era aquí, i que correspon a la primera part del llibre (1962). Un munt de coses i valors són els que eren els nostres. D’altres, res a veure i fins i tot contradictoris. I crec que l’escoltisme dels meus fills (que correspondria al de la segona part del llibre, el 1996) era encara més diferent.

Tercera: l’entorn natural, el paisatge. Gran part de l’acció passa en una “reserva”, el Campament Chippewa, que inclou boscos on perdre’s, un llac amb una illa al mig, amb presència de cérvols, ocells autòctons i estels a la nit (que van minvant amb els anys i la creixent contaminació lumínica).

Quarta: la guerra, l’exèrcit, les armes. La naturalitat amb què aquest món forma part de la vida dels americans que apareixen al llibre deixa descol·locat a un lector com jo.

I què passa? Uf, moltes coses! El protagonista, en Nelson, és un nen que no té cap amic: porta ulleres, sempre sap les respostes a classe, és esquifit, tímid, introvertit, més aviat pobre… Convida a tothom al seu 13 aniversari i no hi va ningú. Quan està desesperat s’hi presenta en Jonathan, que arriba tard i mig de rebot però significa que té un amic. Tots dos van al Campament escolta.

Nelson té sobradament les “proves” que calen per esdevenir Gran Àliga. Però no té ni un amic. En Jonathan molt de lluny. Com que toca la corneta per despertar els matins li diuen de forma burleta “Corneta”. I el sotmeten a cruels humiliacions. En Jonathan el traeix i després mig l’ajuda… El Cap del Campament, un home gran, l’acabarà protegint i encaminant a l’exèrcit. Vietnam a l’horitzó.

Al cap de trenta anys tot ha canviat i a l’epicentre que és el Campament hi continuen passant coses que no lliguen amb l’ètica que diu que predica l’escoltisme. Nelson n’és el Cap (baixet però fornit veterà del Vietnam). En Jonathan, home de negocis d’èxit, hi porta el seu fill Trevor, de 16 anys, bon noi de cap a peus i que té una novieta, la Rachel, que no hauria volgut deixar per haver d’anar al camp. El pare decideix convertir-lo en un home per tal que descobreixi com és la vida de veritat, sense idealisme. I passen més coses.

I el 2019 (?) la Rachel porta el seu fill Thomas a Chippewa. En Trevor, que es va fer militar de les forces especials i va passar per Afganistan, la deixa vídua i el fill que van tenir, en Thomas, ni ha conegut son pare. I ella ha assumit els dos papers. El Nelson septuagenari i molt desmillorat és encara el Cap del Campament.

I també passen coses.

Acabo la lectura i penso que he après a entendre més aquest món que són els nord-americans: que n’hi ha que voten Trump, que hi ha bona gent que defensa tenir armes, que hi ha “bons” i “dolents (a les pel·lícules ja s’ha fet habitual això d’ ”ei! que sóc dels bons!”), o que les dones s’empoderen malgrat tot però lentament.

La traducció al català m’ha semblat boníssima. No conec l’original ni domino l’anglès però la traça a trobar les paraules adequades en cada registre és per treure’s el barret, Marc Rubió!

Si voleu entendre els nord-americans, cosa gairebé obligada per a sobreviure, llegiu corrents Al cor dels homes.

Aquí podeu començar a llegir Al cor dels homes de Nickolas Butler. Els primers capítols, en pdf!!.

Títol: Al cor dels homes
Autor: Nickolas Butler
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-17016-13-5
Preu: 22,95€

Share

4 3 2 1, de Paul Auster

Això va més o menys així: l’Álvaro, que debuta fa molt poc al Nosaltresllegim parlant d’assassins que estimen llibres m’envia un missatge -el divendres- on em diu que començarà a llegir la nova novel·la de Paul Auster, anomenada 4 3 2 1, però que no hi té ficades “gaire esperances”.

Jo, des de la llunyania que permet el servei de missatgeria, somric.

És diumenge al vespre i rebo un correu de l’Álvaro. S’ha acabat les casi 900 pàgines de la nova novel·la de l’escriptor novaiorquès -que fa poc ens visitava durant La Setmana del Llibre en Català- i m’envia la ressenya del llibre.

Li pregunto que què tal. Que si li ha agradat. Una paraula: “molt”

Aquest és el 4 3 2 1 de Paul Auster, de l’Álvaro Muñoz:

Ressenyar un gran autor com Auster té les seues virtuts. També té inconvenients si no estàs a l’altura i la crítica no es justa, però d’aquests últims en tinc ben pocs després de posar punt final a les 893 pàgines que comporten la seua magnífica obra.

Hi ha llibres que t’esborren els problemes perquè te’n distrauen, d’altres que t’avorreixen i et deixen malhumorat, i per últim, alguns que et fan pensar. Pensar. Aquest verb que tothom coneix però poca gent practica conforma el tema principal del 4, 3, 2, 1. A mi m’ha fet fer-ho, fer-me aquesta pregunta mil i un cops: i si hagués pres aquesta decisió? I si hagués viscut en altre país? Una altra família? Altres gustos literaris, socials, sexuals…? Aquesta pregunta l’haurem de fer a cada pàgina per a entendre aquesta meravellosa obra. Els canvis ho són tot, les decisions de dreta i esquerra, anar-hi o no, apostar per un negoci o guardar els diners per a temps de penombra, parlar-li a aquesta xica que et mira mentre tu comences a tindre les galtes vermelles. Fes-ho, pot acabar sent la teua dona, o la persona que t’arruïne la vida, mai no ho sabràs.

Imaginar-se que les coses podien ser diferents encara que ell fos el mateix. El mateix nen en una casa diferent amb un arbre diferent. El mateix nen amb uns pares diferents que no feien les mateixes coses que feien ara. ¿I si el seu pare fos caçador, per exemple, i visquessin tots a l’Àfrica?

Auster s’ho planteja tot: l’existència de Déu dins d’un context on l’església té tot el poder del món. Les guerres, la fam, les desigualtats. Hi ha cap Déu que puga tindre el control per a aturar-ho i no ho faça? Gràcies a la diversitat de personatges -jueus, cristians, ateus…- l’autor crea mil i una situacions que et fan dubtar de tot, inclús de si el seu propòsit inicial és fer-nos vacil·lar tant. L’amor és l’altre dels eixos que l’autor tracta des del punt de vista de qualsevol edat: l’adolescent fogós i ardent que perd el cap per uns pits o els avis que amb la tranquil·litat d’una carícia ja són feliços. Parlar-li a una, no a l’altra, comporta el desenvolupament de les nostres vides amoroses, les quals, tot plegat, tenen gran part de la nostra felicitat o desgràcia. També implica prendre les decisions intel·ligents, evitar-hi morts sobtades, actituds irresponsables o allunyar-te d’un camí que mai saps on pot acabar. Aquesta incertesa és, si més no, la felicitat dintre de la ignorància.

– Només Déu pot veure la carretera principal i la carretera secundària a la vegada, i això vol dir que només Déu pot saber si l’has encertada o no.
– ¿Com saps que ho sap?
– No ho sé. Per això és el que suposa la gent. Per desgràcia, Déu no ens diu mai el que pensa.

La vida, la companyia, l’amor i les decisions. Quatre pilars sobre els quals Paul Auster ha construït una catedral literària que no passarà desapercebuda entre les lectures obligatòries de qualsevol lletraferit.

Exacte. Li ha agradat “molt”.

 

Aquí teniu les primeres pàgines de 4 3 2 1 de Paul Auster en pdf.

Aquí teniu la crònica del dia que Auster va presentar el seu llibre a Barcelona.

I aquí teniu l’entrevista/presentació (en anglès, això sí!) que va fer amb Antoni Bassas durant La Setmana del Llibre en Català d’enguany al COAC.

Títol: 4 3 2 1
Autor: Paul Auster
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Pàgines: 992
ISBN: 978-84-297-7612-6
PVP: 23,90€

Share

Thug. L’odi que dónes, d’Angie Thomas

Fa uns dies va contactar amb Nosaltres un àvid lector valencià que es diu Álvaro Muñoz que ens preguntava si podia col·laborar al Nosaltresllegim. I, evidentment, li vam dir que si!

Sabeu què? Té pinta que aquest Thug. L’odi que dónes, d’Angie Thomas, és només el principi d’una llarga amistat amb l’Álvaro! Aquí teniu el seu escrit sobre aquest llibre publicat a Fanbooks:

La divisió habitual referida al món es torna dual quan parlem de pells: negres i blancs. Aquesta diferenciació racial és la que, malauradament, impera a la societat americana on viu la Starr, la protagonista de Thug. L’odi que dónes.

Els problemes de cada món són diferents: els de Garden Heights, un barri on viuen principalment negres amb les seues bandes, enfront dels de Williamson, l’institut més acomodat de la zona suburbial plena de bancs on estudia la Starr. La protagonista gaudeix d’amics —i parella— a la zona blanca però té el cor a la zona negra malgrat les seues tragèdies i perills. La major part del temps veiem una Starr amb un comportament diferenciat per mantenir dues vides alternatives, fet que resulta exhaustiu i determinant per la pressió que els uns i els altres li realitzen pel seu color de pell.

Aquest conflicte entre la Starr de Garden Heights i la de Williamson són només una de les moltes trames que l’autora, mitjançant una narració lleugera i amena, ens mostra. Els pilars d’una vida dividida entre el cor i la raó, els sentiments i el desig, fan de la comunitat, la seguretat i la responsabilitat unes eines vitals dins d’una personalitat complexa i agitada pels revessos que la vida li produeix en forma de tragèdia racial. Les morts per la raça, que tant a l’ordre del dia s’hi troben, estan assenyalats com persones “thug” (terme de referència a violent o criminal relacionat amb la raça negra). La protagonista en presagia un i queda com a únic testimoni per tractar de defensar un dels dos bàndols: el que li ha donat la vida però del qual no s’enorgulleix, o el que li ha llevat però en el qual s’hi veu identificada.

La novel·la, més enllà de ser una condemna a les tragèdies racials al llarg de la història, sensibilitza —i de forma molt encertada— situacions quotidianes i plataformes que no tenen la repercussió necessària, almenys fora dels estudis socials, com poden ser el moviment Black Lives Matter (Les Vides dels Negres són Importants) que va sorgir per a frenar la passivitat del president Barack Obama enfront dels continus assassinats racials a mans de la policia.

Tupac ens va deixar el concepte Thug Life, vida de malfactor, així va nàixer l’acrònim: T.H.U.G.L.I.F.E: The hate u give little infants fuck everybody, és a dir, “l’odi que dónes als més petits ens fot a tots.

Gràcies a aquest anacronisme podem explicar un títol que conté honestedat, cor i intel·ligència per a parlar d’un tema tan delicat com el dia a dia d’una persona racialitzada. Una història propera a un lector conscienciat amb les injustícies socials i que aprofundeix amb ràbia enfront d’altres lluites que semblen tenir llum i de les quals la segregació racial i el racisme en cada àmbit de la nostra vida encara continuen llunyanes, terriblement llunyanes.

Moltes gràcies per la teva ressenya, Álvaro! T’esperem aviat al Nosaltres amb nous llibres!

Podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf tot seguint aquest enllaç.

Títol: Thug. L’odi que dónes
Autor: Angie Thomas
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: FICCIÓ
Traductor: Scheherezade Surià
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-16716-34-0
PVP: 16,95€

Share