nosaltresllegim.cat

Títol: Esperadme en el cielo
Autora: Maruja Torres
Editorial: Destino | Premi Nadal 2009
Col·lecció: Áncora y Delfín
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-233-4131-3

Fa tot just un parell de setmanes vaig agafar amb ganes el Nadal 2009, Esperadme en el cielo, de la Maruja Torres. Coneixia els textos de l’autora pels articles al diari i, darrerament, pel seu blog, que segueixo amb interès des que va publicar-lo, ara bé, admeto que mai no n’havia llegit una novel·la. Potser per això, la lectura d’aquestes no arriba a dues-centes pàgines em va atreure: si eren tan entretingudes com els textos curts de la Maruja, segur que m’ho passaria bé! La sorpresa va ser que no m’ho vaig passar bé, no… m’ho vaig passar molt bé!

Es tracta d’un relat esbojarrat en què la Maruja Torres puja al Més Enllà i, acompanyada dels seus amics Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán (junt amb els seus gossos), recrea a l’Eternitat el Barri on tots tres van créixer i que, segons l’autora diu “nunca expulsamos de nosotros”.  Aquesta és només l’excusa d’un argument oníric, on se succeeixen escenes decorades amb tot luxe de detalls (majoritàriament extrets del cine) durant les quals els tres comenten passatges de les seves vides i, alhora, lluiten perquè la Maruja no acabi “muerta-muerta” i pugui tornar a baixar a la terra.

Explicat així sembla que aquesta novel·la no hagi de passar d’una mena de relat menor de l’autora, però hi ha molt més. Crec que no és massa agosarat imaginar que l’autora va aprofitar la porta que li ofereix la literatura per mirar enrere en la seva vida i elaborar una mena de d’autobiografia parcial, en un moment de profunda pena per l’absència dels dos amics que van morir el mateix any.

Emmig de paràgrafs coloristes i sumptuosos s’hi amaguen reflexions colpidores sobre la mort, l’amistat, la buidor que deixen les absències… i els records. El tema ve de lluny i ha donat per a molt. En Jorge Manrique deia allò de “que aunque la vida perdió dejónos harto consuelo su memoria”; a Eva Luna (novel·la de què parlàvem en un comentari fa uns dies), la Isabel Allende fa que la mare li digui a la filla “la gente sólo se muere cuando la olvidan. Si puedes recordarme siempre estaré contigo”… Però tal com el desgrana la Maruja Torres pren tota una nova dimensió: una proximitat gairebé visual, com si miressis una pel·li d’aquelles que quan t’aixeques de la butaca estàs una llarga estona recreant els diàl·legs; una possibilitat de reconciliar-se amb aquests records perquè el dolor sigui suportable.

Em vaig acabar la novel·la al cotxe, de camí cap al sud, i el meu marit, que conduia, em va preguntar “què tal?”. Jo, eixugant-me els ulls li vaig dir “una anada d’olla… tan bonica!”.

Títol: Eternitat. Els immortals
Autor: Alyson Noël
Editorial: Estrella Polar
Col·lecció: L’illa del temps
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9932-124-0
PVP: 14,96 €

La portada ja em va impressionar. I el títol de la obra augurava bons moments. Primer, però, vaig pensar que era un d’aquests llibres tan de moda avui dia que comencen emocionant adolescents i acaben per agradar tothom. I de fet, no em vaig equivocar gaire.

El primer llibre de la trilogia (sí, sí, ho heu llegit bé, són 3!) de Els Immortals, Eternitat, m’ha captivat. A mida que llegia pensava que l’argument d’aquest llibre podria competir perfectament amb algunes de les famoses pel·lícules que es troben actualment en cartellera. I es que Alyson Noël ha aconseguit donar a la seva obra quelcom que fa que t’hi involucris totalment. No en va està sent un dels llibres més venuts.

De cop, em vaig veure a mi mateixa intentant robar-li minuts al temps per acompanyar L’Ever (protagonista de la història) en el seu viatge. D’adolescent normal a adolescent freak amb capacitat de llegir els pensaments, la seva vida dona un canvi radical per segon cop quan coneix en Damen, un noi extremadament atractiu però bastant misteriós.

Com ja he dit, aquest és el primer, però pel que he vist, el segon surt al setembre, per tant, no us quedeu enrere i aprofiteu les vacances per llegir-lo. Segur que no en tindreu prou i en voldreu més! Jo ja em sento impacient per saber-ne més.

No us volia espatllar l’argument, però heu de veure aquest vídeo. M’he adonat que no us avança res de res… fins i tot juraria que et fa venir més ganes de tenir-lo!

Si voleu saber una excel·lent notícia, no deixeu de visitar el Facebook oficial ara mateix!

En Pere ens proposa L’herba roja, de Boris Vian. Podeu seguir llegint a les Males Herbes, que és un blog de La Revista de Terror i Fantàstic que fan uns bons amics de nosaltres (senyors de l’IEC, no tingueu en compte la sintaxi!). Mireu-vos-la, mireu-vos-la, però quan encara sigui de dia…

Boris Vian (1920-1959) va ser un personatge escandalós, de vida curta però intensa. La llegenda diu que va morir d’indignació en una sala de cinema, durant la preestrena de la pel·lícula basada en el seu provocador best-seller noir Escopiré sobre les vostres tombes (1946). Però ja explicaré les vicissituds de la seva existència en una altra ocasió, quan el llibre ressenyat no demani tanta atenció com L’herba roja.

Perquè L’herba roja és una novel·la majúscula, que escapa a qualsevol definició. Algú va intentar descriure-la una vegada com l’Alícia al país de les meravelles psicodèlica, i potser sigui lo que més s’hi apropa. És psicodèlica pel constant ús d’un escenari de colors impossibles (el propi títol de la novel·la ja ho anticipa), però també per la descripció de situacions del tot lisèrgiques com ara la ciutat de l’amor o la màquina de reviure records per poder esborrar-los de la memòria que construeix el protagonista. Hi ha molt també de conte meravellós, de joc de miralls i d’amor lliure, de sadisme refinat (l’escena dels protagonistes llençant dards amb una sarbatana contra els efebus és insuperable) i d’exploració de la naturalesa humana.

Hi ha qui diu que un dels recursos més barats per ressenyar un llibre és dir-ne que versa sobre “la condició humana”, i segurament sigui veritat. Però en el cas de L’herba roja no se m’acut cap altra manera de dir-ho! Només que Vian ho fa amb una ironia i un poder evocador insòlits, a les antípodes d’aquells escriptors que intenten ser introspectius i només aconsegueixen dir obvietats.

Si us interessa, també podeu trobar la versió impresa de la revista les Males Herbes a diverses llibreries de Barcelona. Per més informació consulteu a les Males Herbes!