Caram, quin llibre més estrany. És trepidant, futurista, enginyós, i té un no sé què de lògic, que per increïble que sigui tot el que hi diu, podria fer-se realitat. Que quan ho penses et fa posar els pèls de punta.

Un estrany virus que afecta només els homes, els fa portadors d’un furor i d’una ràbia homicida contra tota, tota, tota la població femenina.

Els marits maten les seves dones i les seves filles. Tant és que siguin nadons. Els avis a les seves nétes, i els nens, ja de ben petits, són capaços de matar les seves mares o germanes a ganivetades i amb un somriure als llavis. És bestial!!!

Al crit de ¡¡conill a la cassola!! (que és el crit de guerra que fan servir per llançar-se a l’atac) no hi ha dona vella o jove que pugui escapar d’aquest atac brutal, misogin i salvatge.

Els homes només es posen en marxa per matar dones i per res més que no sigui això. La brutícia, la immundícia, la putrefacció dels cossos amuntegats al mig del carrer els és igual.

Només hi ha una dona que aconsegueix mantenir-se viva amb penes i treballs. La Verònica, abans de la epidèmia havia treballat en uns laboratoris on feien proves d’ADN que comparaven i intercanviaven amb altres laboratoris.

En un d’aquests intercanvis, sembla ser que la cadena que se suposava havia de ser blindada es trenca, deixant escapar el virus de dimensions més monstruoses que ha conegut mai la humanitat.

En la seva fugida frenètica i constant, la Verònica troba algú que no està infectat: un noi jove, indolent, que mira d’abstreure’s de tot fumant porros un rere l’altre, un altre noi amb una infància més que tèrbola i un homosexual a qui el virus no l’afecta.

Cadascun d’ells, a la seva manera, l’ajudarà i li complicarà la vida a parts iguals, en la seva fugida perpètua.

És un llibre original, diferent, que quan vas al metge i et diu “Què? Posem una vacuna?” prefereixes contestar-li “NO, GRÀCIES”.

Pel que pugui ser!

Temptació és una història romàntica amb un lleu rerefons fantàstic entre dos personatges que, com bé ens indica el nom de la saga, són immortals.

La protagonista principal, l’Ever, té com a missió vital aconseguir estar amb el seu estimat –coprotagonista- Damen… però amb un gran impediment, que és que no el pot tocar. Això farà que aquest esdevingui el seu únic objectiu i que no pari de buscar el perquè d’aquesta circumstància.

Crec que és un fet a remarcar que aquest és un llibre que s’entén, es comprèn i només val la pena del tot si has llegit els llibres anteriors d’aquesta saga escrita per Alyson Nöel.

Entre l’Ever i en Damen també hi trobarem personatges com la Haven, que ha esdevingut immortal fa poc, que també viu –o malviu- la seva nova naturalesa. Aquest fet farà que l’Ever li hagi d’explicar com haurà de viure, ser i fer d’ara en endavant (i fins a la resta dels nostres dies!), i l’apartarà massa de la seva missió per aconseguir estar amb en Damen.

He llegit molta novel·la romàntica, i Temptació potser no seria el llibre que recomanaria per començar a gaudir d’aquest gènere. D’entrada perquè hi ha un munt de referències als llibres anteriors, i segons com el lector es pot arribar a perdre no coneixent el rerefons de la trama, les circumstàncies que han portat els protagonistes a la situació actual, etc.

En qualsevol cas, pels fans de la saga, per aquells que hagueu seguit el fil d’Eternitat… no us decebrà!

Aquí teniu el Facebook d’Els Immortals en català: http://www.facebook.com/ElsImmortals

ALERTA D’SPOILERS ALS LECTORS D’EL PRODIGI!!!

Nosaltres, l’Ivan s’ha llegit L’enginy, la segona part de la saga El Prodigi, i ens el ressenya a continuació.

Postapocalipsi nostrada! I de la bona!

L’enginy, de Gerard Guix, és el segon llibre de la saga que va iniciar El prodigi. En aquest llibre, el protagonista -l’Àxel- ja s’ha transformat en “El Prodigi” i ja ha tingut el primer enfrontament amb el seu enemic: l’Odin.

El marc de la batalla és una Barcelona destruïda, deserta, postapocalíptica i plena de cadàvers. De fet, aquests cadàvers que estan estesos per Les Rambles es converteixen en l’exèrcit de zombies que comanda l’Àxel. Els seu exèrcit rival són la resta de persones de la ciutat comtal que l’Odin ha convertit en homes llop.

En aquest llibre vivim una calma tensa, ja que els licantrops només es transformen quan es fa de nit, però mentrestant l’Odin s’ha de preocupar de contenir-los fins a la següent transformació en homes llop. A més, ha d’aconseguir un objecte que li permetrà decantar la balança a favor seu: una maleta aparentment inofensiva que està en poder d’un home desconegut.

La feina que haurà de fer l’Àxel durant gran part del llibre és establir aliances per poder lluitar contra Odin, però en el fons el que més el preocupa (o si més no, l’ocupa) és la transformació que va viure a la primera entrega de la saga.

L’enginy aclareix bastants dubtes i forats que es plantejava El prodigi i deixa la porta oberta a continuar llegint, i amb ganes, la tercera part d’aquesta saga que ha ideat en Gerard Guix amb Barcelona com a escenari.

El fet que hi hagi un exèrcit de zombies a la Diagonal, o que la gent s’aixequi d’on no s’ha d’aixecar al Cementiri de Montjuïc, o que l’Odin tingui el quarter general a la Torre de Collserola fa que aquest llibre sigui, com a mínim, d’allò més nostrat.

No cal anar a Estats Units (que és on sempre passa tot, pobrets!) per llegir històries de zombies com els de Walking Dead. Que no és bonic el carrer de Sant Pere Més Alt?

Si voleu seguir totes les novetats sobre la saga El Prodigi, aquí en teniu la pàgina de Facebook: http://www.facebook.com/elprodigi

Els Jocs de la Fam…. quina conya que té el títol, oi? Com si qui passés gana pensés que es un joc!!

Amb aquesta entrada, la Suzanne Collins ens fa viatjar per uns paisatges que més o menys, tots coneixem.

Es tracta de la lluita per la vida: o menges o se’t mengen.

L’Orwell ja en parlava fa molts anys, i el “Gran Germà” que semblava pura i dura fantasia, ciència ficció d’allò més surrealista ara seu al sofà, al nostre costat, i si no anem amb compte es cruspeix davant nostre les nostres pròpies crispetes!!!

Els gladiadors, els guerrers més forts, qui tingui menys escrúpols i més mala baba serà oportunament recompensat per tornar-se així… inhumà.

Sort que sempre hi ha hagut algú prou llest i prou valent per fer saltar el sistema, o si més no, posar-lo contra les cordes.

Vaig començar a llegir aquest llibre amb un punt d’escepticisme pensant…. “uiiii, un altra saga tipus Crepúsculo, una segona Stephanie Meyers…”

La Suzanne Collins, afortunadament, no té res a veure amb tot això, tot i que la cosa…. continuarà!

Winston Smith, protagonista del 1984 de George Orwell, treballava modificant documents històrics sota la premisa “Qui controla el passat controla el futur”. A la darrera obra de Haruki Murakami se’ns plantejarà la possibilitat de canviar el passat des del futur. I és que la darrera entrega de 1Q84 és una lectura absorbent que ens trasllada a nous territoris des d’on entendre la possibilitat de mons paral·lels. Només s’ha de tenir fe i creure en les llunes de paper.

En aquest segon volum trobem els finals que tanquen el cercle d’aquesta novel·la en tres parts. Perquè no es pot llegir el llibre tercer sense haver llegit els dos primers. 1Q84 no és una trilogia, sinó una novel·la dividida en tres llibres i publicada en dos volums.

Haruki Murakami segueix alternant les vivències de l’Aomame i en Tengo, i afegeix una veu nova amb la que comença el llibre, la del detectiu Ushikawa. Amb ells tres com a fil conductor, seguirem descobrint les intrigues de la gent petita, l’estrany destí de la Fukaeri i el camí que han de descobrir els dos protagonistes per retrobar-se. Tot ambientat al poble dels gats, i en un món amb dues llunes que sembla la representació fantasmagòrica del 1984 real.

En aquest tercer llibre, la narració avança molt lentament, es pren el seu temps, s’atura en els detalls. Definitivament, no ens trobem davant una lectura apta per a amants de trames trepidants.

L’aventura s’esvaeix i com una capa que cau suaument, deixa al descobert una tonalitat més lírica. Ara, la Fukaeri, l’adolescent autora de “Crisàlida d’aire” es converteix en un instrument, el Tengo deixa de centrar-se en l’escriptura per acompanyar el seu pare a l’hospital, i l’assassina Aomame s’amaga confinada a un pis des d’on observa un parc infantil.

Personatges solitaris, però aquest cop també estàtics, doncs pràcticament l’únic personatge que es mou és el detectiu Ushikawa. Ara bé, tots comparteixen complexitat psicològica i riquesa interior. Aspectes que Haruki Murakami posa sobre el paper amb el virtuosisme que li correspon com a gran mestre de les lletres que és.

Hi ha qui pot trobar que 1Q84 és una obra massa extensa. Potser un llibre hagués estat suficient, però aquests tres toms faran les delícies dels amants de les passejades lentes i contemplatives. No cal llegir 1Q84 a poc a poc per assaborir-lo lentament, el ritme pausat forma part del seu ADN. 1Q84 és una lectura que té l’encant de les coses que es prenen el seu temps.

L’Ivan ha seguit les passes de l’Alfons i ens ha demanat el Divergent de la Veronica Roth després de visitar-ne la pàgina de Facebook: http://www.facebook.com/DivergentEstrellaPolar

Pels qui hagueu de fer memòria, aquí teniu el post de l’Alfons. Nosaltres, d’aquest llibre en sentireu a parlar, i molt!

Una societat organitzada per faccions que defineixen el caràcter dels seus integrants. Cinc faccions per decidir quin és el teu caràcter. O 16 anys per formar el caràcter que definirà la teva facció.

La decisió està a les teves mans i definirà la resta de la teva vida. Condicionarà el teu futur en el món.

Aquest és el fil que ens porta a la vida de la Beatrice en la primera entrega de la saga Divergent. Una història sobre el creixement personal, la maduresa i la integritat en un món on, com qualsevol altre, el principal problema és la naturalesa humana.

La Beatrice, com tots els nois i noies de la seva edat, ha de definir-se en una de les 5 faccions que organitzen la societat en la que viuen. És a partir d’aquest moment que la seva vida canviarà per fer-li descobrir quin és el seu autèntic caràcter i, el més important, el seu lloc al món on viu.

Una reflexió sorprenentment madura i sincera sobre el pas de l’adolescència a la maduresa en un context a mig camí entre la ciència ficció i un món postapocalíptic. La introducció a una aventura sobre el final d’una nova oportunitat que obrirà les portes a un nou camí. Un relat ben explicat en els diferents plans en què es mou, que enganxa fins a l’última pàgina.

L’Alfons se’ns estrena a Nosaltresllegim amb Divergent, un fenomen literari a Estats Units sorgit de la ment d’una noia de 22 anys que ja té la segona part de la saga en marxa i la primera amb els drets per fer-ne la pel·lícula venuts… Déu n’hi doret!

Nosaltres us avisem…  i qui ressenya per primera vegada és l’Alfons:

Divergent, de Veronica Roth, és la història del procés de maduresa d’una noia de setze anys que s’anomena Beatrice. La Beatrice viu a un Chicago distòpic que està dividit en 5 faccions: Honestedat, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Cadascuna d’aquestes faccions valora una qualitat humana per sobre de qualsevol altra.

Als setze anys, els joves han de prendre una decisió transcendental per a les seves vides: escollir quina és la facció a la qual volen pertànyer. Aquí entra l’element clau de la història de la Beatrice que, evidentment, no desvetllarem.

Malgrat us pugui semblar una història senzilla un cop llegit aquest brevíssim resum, Divergent ens descobreix una autora que, amb tant sols 22 anys, no només té un coneixement profund de les virtuts i els defectes de l’ésser humà, i de les dificultats de la integració durant l’adolescència, sinó que també sap narrar-les magistralment.

A més d’aquests coneixements de l’autora, Divergent té altres punts al seu favor. El primer és la seva escriptura addictiva: és difícil desempallegar-se del llibre un cop està obert. El segon és la magnífica descripció dels escenaris on s’hi desenvolupa l’acció. I l’últim és l’adequació de la història a una franja extensa del jovent.

Veronica Roth ha escrit una novel·la que pot ser tan trepidant com la vida de qualsevol jove d’avui en dia.

Per cert, si voleu estar al cas de tot el que gira entorn d’aquest fenomen literari, i en català, no deixeu de fer un m’agrada al Facebook de Divergent: http://www.facebook.com/DivergentEstrellaPolar

L’Adrià se’ns estrena a can Nosaltres amb Els jocs de la fam de la Suzanne Collins. Benvingut!

Sempre m’he preguntat com seria la Terra, i amb ella la humanitat, en un futur.

I és per aquesta raó que m’han sorprès Els jocs de la fam, on, portant-li la contrària a Hollywood, no hi ha ni cotxes voladors, ni simis dominant el planeta, ni justiciers emmascarats.

Suzanne Collins, ha creat un molt possible futur de la humanitat on el que resta de civilització habita en dotze districtes (abans tretze) situats als Estats Units d’Amèrica, on hi malviu la gent que s’encarrega d’abastir de diverses matèries primeres a l’arrogant burgesia del Capitoli, que governa amb manipulacions, tortures i exèrcits permanents (irònicament anomenats pacificadors). La gent d’aquest Capitoli viu a cor què vols, a cor què desitges, mentre la gent dels districtes passa gana i treballa com si fossin esclaus: un autèntic neofeudalisme.

I per acabar d’adobar aquest sistema tirànic, cada any un noi i una noia de cada districte, un total de vint-i-quatre desafortunats, són enviats a una arena on lluiten a mort entre ells. Per simple diversió dels habitants del Capitoli, que s’ho miren com els romans ho feien amb la lluita de gladiadors.

I la Katniss, una noia òrfena de pare, és escollida com la representant del districte 12 als Jocs de la Fam. Ella haurà de lluitar contra uns altres vint-i-tres adolescents a mort, en una arena desconeguda plena de perills, amb armes medievals i sabent que tot el que faci es retransmetrà per tots el país. Si guanya serà recompensada amb fama i fortuna, si perd… la mort.

Una història fàcil de llegir, amb amor ensucrat, acció i morts; sempre amb la visió d’una adolescent idealista que ha patit en pròpia pell la injustícia i la pobresa en una Terra habitada pels supervivents d’una guerra passada.

Els Jocs de la Fam han començat… Ets capaç de sobreviure-hi?

L’Oriol se’ns estrena al Nosaltres ressenyant-nos, més que un llibre, un fenomen mundial.

Després que el totpoderós canal de televisió americà HBO hagi adaptat a sèrie -molt bona, per cert- la primera entrega de la saga de George R. R. Martin, ens arriba el comentari d’un llibre que ja comença a ser complicat de trobar a les llibreries!

Per què? L’Oriol ens ho explica!

Juego de Tronos és la primera entrega de la colossal Canción de Hielo y Fuego. Capítol a capítol anirem desgranant una molt ben cosida història de vassalls i senyors, dames, llops, cavallers i altres éssers fantàstics; una galeria de personatges a través dels quals ens endinsem en aquesta aventura, en aquesta prodigiosa fantasia.

És inevitable la comparació amb Tolkien, però si us deixeu endur per aquesta immensa epopeia, podreu gaudir de pinzellades de Wallace, Graves, Conrad, Hoffman o fins i tot Poe. Un treball acurat, d’orfebre, per fer-nos gaudir una bona estona.

Això és evidentment el que ja us podíeu imaginar que us trobaríeu a Juego de Tronos, però quin és el toc especial, l’ingredient secret que George R. R. Martin ens ha reservat? Hi ha èpica, hi ha honor, hi ha vincles sagrats i amors de mite,… però per sobre de tot això hi ha una increïble i riquíssima relativitat moral, una manca d’innocència molt pròpia dels nostres dies que es converteix en el motor de tota l’acció i en el ganxo d’aquesta monumental saga.

Pels mandrosos, pels atrafegats, els curiosos o els addictes confessos, l’omnipotent HBO n’ha realitzat una sèrie de televisió força fidedigna però amb una mica (bastant) més de pit i cuixa, que sempre fa de bon passar i amaneix aquesta trepidant i addictiva aventura.

Nosaltres, aquests dies estem vivint un moment… històric? Tal i com resava La Vanguardia en el seu moment, “S’acaba la màgia. Comença la llegenda”.

Tota una generació de lectors (joves i no tan joves) ja poden veure al cinema, finalment, tot allò que durant anys i panys s’han imaginat al cap: l’últim capítol de la saga de llibres fantàstics més importants dels darrers 15 anys.

I és que si aneu al cinema hi trobareu (en català també!) la segona part de Harry Potter i les Relíquies de la Mort, l’últim volum de les aventures d’aquest jove mag de Hogwarts i la seva lluita contra el maligne Lord Voldemort.

Passa amb els llibres que s’adapten al cinema i que es posen en cartellera, que un cop vista la cara de protagonista  ja no ens el podem imaginar d’una altra manera. O, si més no, costa. Daniel Radcliffe i Harry Potter no són una excepció, oi?

En qualsevol cas, en temps d’allaus d’efectes especials, de cinemes en 3-D i de moltes crispetes, des del Nosaltres volem reivindicar que les aventures del mag creat per J.K. Rowling, abans van ser llibres que no pas films.

Així doncs, ara que arriben les vacances és un gran moment per agafar un Harry Potter, un ventilador i, amb la vareta màgica de la lectura i l’aire fresc, conjurar un “Caloris fugit” i entrar de ple -o de nou, per què no?- al món d’aquest jove mag.

Tota la informació de la saga d’en Harry, els amics i enemics, i les seves aventures la trobareu en aquest link.

I recordeu aquella frase, més que no pas dita, i que la majoria de vegades és certa:

Doncs la veritat és que després de veure la película, ja t’ho dic jo: és molt millor el llibre!
El Lector Habitual

La literatura infantil i juvenil ja no és el que era. De la meva època, que llegia Los cinco, Torres de Mallory i Las gemelas en Santa Clara (totes elles de l’Enyd Blyton, una terrorista emocional per escrit) hem passat a coses més dignes, divertides, prometedores i màgiques com la saga del Harry Potter o la nova heroïna del moment, l’Oksa Pollock.

L’Oksa és una noia de 13 anys que d’un dia per l’altre descobreix que tot allò que l’envolta no és ben bé com sembla, si no com ella sempre ha pensat que era. La seva àvia no és una herbolària elegantíssima; el seu pare no és un un xef; el seu millor amic…  Sí, el seu millor amic, el Gus, sí que és el seu millor amic.

I sobretot descobreix que ella no és només francesa de família russa: és també l’esperança de tot un grup de gent exiliada, els Campi-qui-pugui, que volen tornar al seu país, a Edèfia, i que veuen en l’Oksa la seva oportunitat, com a darrera escollida per les Fades sense Edat.

Animals que parlen, plantes que s’estressen, sarbatanes màgiques, una mica de la història del segle XX d’Europa i un toc de surrealisme es barregen en aquesta història màgica, amb personatges amb un gran sentit de l’humor i de la ironia.

Una bona nova manera d’acostar-se al públic juvenil. Si més no, molt menys carrinclona!

Aquí trobareu el primer capítol en pdf.

L’Ivan s’ha llegit El descobriment de les bruixes, de Deborah Harkness, i ens l’explica al Nosaltres:

El descobriment de les bruixes és un llibre que inicia una saga de llibres: la de l’últim membre de la família de les Bruixes Bishop (com el Walter i el Peter de Fringe!).

La idea és que aquesta bruixa li dóna l’esquena a la màgia per tràgiques circumstàncies de la seva infantesa. Al contrari de Harry Potter, vaja…

La Diana Bishop és una historiadora especialitzada en el món de l’alquímia i la ciència antiga, i en una de les seves investigacions a la Universitat d’Oxford descobreix un llibre encantat i que recull quin és l’origen de les espècies que conviuen a la terra: vampirs, bruixes, dèmons i humans.

Bishop trobarà l’amor en un científic (i vampir!), que durant 2.000 anys ha estat estudiant aquest origen i amb qui haurà de lluitar per defensar la seva unió, prohibida per la naturalesa d’ells dos, aprenent a dominar, per fi, els seus poders com a bruixa.

És una novel·la que està bé, és entretinguda, que podria recordar lleugerament a la saga de Crepuscle, però amb un toc higiènicament més adult.

Quan surti el següent llibre el buscarem!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Irònic, però encertat. País de les meravelles; ciutat caòtica amb patiment, maldat, consciència, records, rancor… Fi del Món; ciutat pausada i tranquil·la, buida. Lloc sense sentiments on un podria viure tristament feliç per una eternitat.

A Despietat país de les meravelles i la Fi del Món Murakami ens presenta la ment humana com una gran incògnita però, alhora, com allò més manejable i domesticable. Dues històries amb un mateix protagonista que s’entrellacen al final.

Els capítols parells ens parlen de la Fi del Món, una ciutat perfecta envoltada d’una muralla on el protagonista és un nouvingut sota el títol de “lector de somnis”. Per entrar en aquest món cal primer desfer-se de la pròpia ombra. En els capítols senars la història succeeix a Despietat país de les meravelles on l’ésser humà té ment i, com a tal, barreja sentiments amb raó. En aquest món, el protagonista és un calcutec (un processador de dades) que es veu embolicat en una guerra d’informació entre el Sistema i la Factoria.

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món va ser la novel·la que va llançar a la fama Haruki Murakami al Japó l’any 1985 i, per tant, cal situar-la com a precedent de novel·les tant reconegudes com Kafka a la platja o La crònica de l’ocell que fa girar el món. És, doncs, un petit tast del surrealisme més impenetrable que acompanya el món de Murakami.

Un llibre inquietant, sens dubte. Una interessant visió de la consciència i la identitat humana. Reflexiu, sense moralitats previsibles, ple de petits detalls que evoquen a pensar que un té entre les mans un llibre peculiar.

Per acabar us deixo un fragment d’una conversa entre el protagonista i la seva ombra:

Em dius que no hi ha lluites ni odi ni desig, a la Ciutat. Això és un somni bonic, i jo vull la teva felicitat. Però l’absència de lluites o d’odi també significa el contrari de no existir. Ni alegria, ni comunió, ni amor. La felicitat solament creix allà on hi ha desil•lusió, depressió i pena; sense la desesperació de la pèrdua, no hi ha esperança

Per cert, no volia acabar el que potser serà rel meu darrer comentari abans de Sant Jordi sense dir-vos quina crec que serà la meva propera compra el dia 23… 1Q84. No podia ser d’una altra manera, no trobeu? Tenint en compte com m’ha enganxat aquesta lectura, tinc el convenciment que aquest títol, que surt com a número 1 en vendes a pràcticament totes les llistes, m’agradarà d’allò més!

Títol: 1Q84
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 784
ISBN: 978-84-9787-686-5
Preu: 26,00 €

Aquí teniu el primer capítol en pdf!

Jo ja me’l sé de memòria! Hehehe…

La vida d’en Tommy es torna molt més interessant quan al seu company d’escola Dwight, un pirat que té tothom acostumat a les seves rareses, se li fica al cap fer un origami amb la forma del Yoda de la Guerra de les galàxies.

El sorprenent del cas és que aquest petit Yoda, un titella de les que es posen en el dit, es fa famosa per donar bons consells a través del llunàtic d’en Dwight.

Tant se’n parla, que es formen cues per demanar-li ajuda, però no a tothom li fa gràcia, ni se l’acaba de creure.
Aleshores és quan en Tommy decideix investigar tot aquest misteri, recopilant un munt de notes i històries de la gent en un dossier.

Tots els seus amics hi acaben col·laborant, sigui donant opinions o fent dibuixos al marc de les pàgines, que recorden molt de lluny els seus companys d’escola.

L’estrany cas de l’origami Yoda, és un llibre fresc i divertit, que no decebrà els fans del fenomen Diari del Greg, que ja estan acostumats aquest tipus d’històries tan peculiars.

Una molt bona opció per regalar als joves de la casa, ara que s’acosta Sant Jordi.

Nosaltres, ja veieu que fa dies que no escric cap comentari llarg. Podria dir que ha estat perquè aquest bloc va tan bé que sou molts els lectors que us engresqueu a fer-nos arribar els comentaris i llavors la meva veu ja no és estrictament necessària, però això seria només parcialment cert. La crua realitat és que m’he llegit El Prodigi i m’he quedat “acollonida” (disculpeu, però és precisament així)!

Bromes a banda, aquesta novel·la d’en Gerard Guix et deixa el cos alterat…  És una novel·la crossover – en podem gaudir joves i adults -, que explica la història d’un noi que es diu Axel. Arrel del divorci dels seus pares, ell arriba a Barcelona (a Gràcia) i s’hi instal·la amb la mare. El to inquietant apareix ben aviat i, a mesura que avança la novel·la, no només no ens deixa sinó que va a més, fins que al final… ai, al final!

Li he jurat i perjurat a la meva neboda que no us n’explicaria ni un bri de més, però de ganes me’n moro!! Només us faré, tanmateix, una recomanació abans d’acomiadar-me: no el comenceu si teniu compromisos per davant; és possible que quedeu garratibats! I si no em creieu, mireu-vos aquest vídeo o passeu pel Facebook d’El Prodigi!