Arxiu de la categoria: Històrica

Oest, de Carys Davies

Darrere d’una portada suggerent he trobat un llibre interessant i atractiu, d’aquells que si torne a llegir sé que descobriré nous detalls que he passat per sobre. A l’Oest de Carys Davies (traduït al català per Anna Llisterri) podem trobar un meravellós llibre de viatge i reflexió vital. El llibre està ambientat a Pennsylvania (1815), fent-ne una mena de western en què els cavalls, els viatges i la natura desconeguda estan a l’ordre del dia.

El llibre és una deliciosa història al voltant John Cyrus Bellman, un personatge tendre que l’autora s’encarrega de dibuixar-nos com a impulsiu i egoista, tot i que amb certs punts d’ignorància que el fan innocent. Després de la mort de la seua dona els records l’envaeixen i necessita un canvi de vida. Com a conseqüències d’aquesta pèrdua l’autor té una actitud de dubtosa moralitat: pegar a fugir. El protagonista deixa de costat una filla de 10 anys a càrrec de la seua germana, que farà el paper de mare tan bé com pot. Abans de començar aquest camí hi ha tota una preparació de mapes, interpretacions i estris que hem de dur —o no— a una aventura. Durant tot aquest període narratiu l’autora aporta certes dosis d’humor intencionat, ja que una de les coses que creu que ha de portar a una travessada com aquesta és un barret de copa alta, per exemple.

Quins són els motius de la fugida? La recerca d’una mena de monstres gegantescos que hi viuen amagats. Carys Davies ens presenta el protagonista com a boig, una mica il·lús però gràcies a aquest tret el llibre està ple de sorpreses i actituds ben reconeixibles per als lectors de literatura hispànica. I és que, com ja us podreu imaginar, un cavaller una mica boig, a cavall, il·lús i amb una vestimenta ridícula fa que ràpidament ens vinga a la ment el cavaller més conegut de les lletres hispàniques: Don Queixot. Si pensàvem que era una coincidència, l’autora encara ens regala més elements quixotescos com és el seu escuder. En aquest camp no hi trobarem un home gras sinó un indi shawni prim i de 17 anys que té per nom: Dona Vella de Lluny.

Comença el seu viatge com a l’Oest, cap a terres d’indis de diferents tribus i realitats amb els que tracta de comercialitzar per a poder avançar amb tranquil·litat. El Missouri i el Mississipi seran els seus millors aliats per a continuar cap al destí assenyalat i tractar de trobar aquelles bèsties que l’han fet perdre el nord. A poc a poc la novel·la avança i l’autora sap representar els diferents estaments de la societat de l’època mitjançant personatges molt marcats. En Bellman confia en ells les seues cartes que mai no arribaran perquè la mandra i l’egoisme guanyen a la paraula i la solidaritat. Bellman abans d’eixir va prometre que tornaria en menys de dos anys, temps —segons ell— més que suficient per a deixar bocabadat tothom amb el descobriment d’una espècie animal gegantesca. Com més camina cap a l’oest més a prop creu ell que es troba de les bèsties, demostrant una forta convicció i a l’hora, un egoisme que li fa pensar que amb unes quantes cartes la seua filla rebrà una bona educació.

La Bess, la seua filla, és l’altra cara de la moneda. Representa la figura de les qui han de romandre a l’aguait de notícies, una figura molt bèl·lica si tenim presents els temps de guerra en els quals les dones contaven les hores que faltaven per a la tornada dels seus estimats. Ella demostra gran intel·ligència quan es cultiva (mentalment) visitant la biblioteca mentre cerca mapes que l’ajuden a esbrinar els camins del seu pare. La biblioteca li aportarà tranquil·litat i coneixement, i a poc a poc estableix una trista relació amb els mapes mentre espera notícies que mai no arriben.

El llibre es llegeix ràpidament, la brevetat de les pàgines va lligada a una narració deliciosa que fa que empatitzes amb la filla i, si tens una ment aventurera, amb el protagonista. Les classes socials i la morbositat del que ens és desconegut representen el marc en el qual Carys Davies ens dibuixa una barreja de western i aventura.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest debut literari de Carys Davies.

Títol: Oest
Autor: Carys Davies
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Anna Llisterri
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7695-9
Preu: 17,50€

Share

Oest, de Carys Davies

La Xènia torna al Nosaltresllegim per explicar-nos un llibre que fascina! Un llibre de vaquers i exploradors al salvatge oest? Per què no? Aquí teniu la seva ressenya d’Oest, de Carys Davies:

Oest és un llibre d’aventures, un llibre que parla de la vida, del dia a dia. Un llibre on passen moltes coses extraordinàries i quotidianes sobre, aproximadament, tres anys de la vida de diversos personatges.

John Cyrus Bellman és un home vidu amb una filla de 10 anys, la Bess. Viuen a Pennsilvània, a la seva granja i es cuiden dels animals que tenen. A en Cy fa temps que li ronda una idea pel cap: marxar a descobrir unes criatures enormes i misterioses que ha llegit que existeixen i que ningú no ha trobat.

Prepara l’equipatge que s’endurà mentre s’acomiada de la Bess. Marxarà durant més de dos anys i deixarà la nena al càrrec de la seva germana. L’estima molt i pensa que potser no és el millor per ella, però no pot resistir més seguir el seu somni. Tothom creu que aquesta expedició és una bogeria, que no existeixen aquests animals, i que millor faria quedant-se a casa. La Bess creu en ell però sap que el trobarà molt a faltar. En Cy promet que l’escriurà moltes i moltes cartes.

I ho fa, però la gran majoria no arribaran mai.

El viatge d’en Bellman és tota una aventura al salvatge Oest on es creuará amb comerciants, indis, dificultats meteorològiques i molts reptes a superar.

La vida de la Bess serà menys senzilla, se sentirà més incompresa i haurà de vigilar que alguns homes no s’aprofitin d’ella quan comenci a fer-se adolescent. Una època masclista i gens fàcil per les dones. Trobarà a faltar moltíssim el seu pare i l’esperarà amb ànsia i moltes ganes que arribin les cartes que està segura que li escriu.

Trobarà en Bellman les criatures que busca? Tornarà a casa?

Carys Davies ens presenta un llibre fresc, fàcil de llegir, amè i amb una mirada que s’allunya de les típiques pel·lícules de l’Oest. M’ha agradat precisament això, que pugui traslladar-me a aquella època i entendre una part de les seves vides, sense estereotips ni clixés.

Un petit llibre que em deixa amb ganes de més, amb ganes de saber com continuen les seves vides després de tot.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest debut literari de Carys Davies.

Títol: Oest
Autor: Carys Davies
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Anna Llisterri
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7695-9
Preu: 17,50€

Share

NosaltresEntrevistem en Joan Calsina, autor de ‘La ciutat de Déu’

En Joan Calsina, que ha guanyat la Beca de Creació Literària Emili Teixidor presenta La ciutat de Déu, una novel·la històrica d’aquelles que passen fa molt de temps però que també tenen molta pinta de passar volant un cop entres al llibre! A veure què ens explica…

Joan Calsina respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

La ciutat de Déu és la història d’un viatge, el viatge que emprèn el frare franciscà Giovanni de Pian del Càrpine que, l’any 1245, és enviat a una missió diplomàtica als confins del món, a l’extrem orient. Giovanni és un home experimentat i intel·ligent, però el llarg trajecte que ha de recórrer el durà a descobrir coses que mai abans no hauria imaginat, a viure extraordinàries aventures, situacions fantàstiques i corprenedores, realitats del món que, malgrat la seva notable cultura, no podia haver previst. I, és clar, com qualsevol relat de viatges comme il faut, es tracta tant d’un viatge físic, en l’espai, com també interior i anímic. Al llarg del llibre miro de combinar el misteri i les aventures, que sens dubte són molt importants, amb una reflexió interna que resulti profunda, que es plantegi la condició humana a partir de tres eixos que, a parer meu, resulten d’una especial importància: el coneixement, l’amor i l’Esperança.

  • D’on va sortir La ciutat de Déu? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?

La gènesi de tot aquest procés va començar l’any 2012, arran d’uns estudis que vaig realitzar, un màster en edat mitjana de la UAB. Vaig centrar totes les investigacions d’aquell curs en una temàtica concreta: els relats de viatges dels clergues franciscans que, durant el segle XIII, havien viatjat a l’Imperi Mongol. Va ser llavors quan vaig descobrir el relat veritable de Giovanni de Pian del Càrpine, un breu escrit en llatí que em va semblar enormement evocador. Perquè, en efecte, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge del tot autèntic, que va existir en realitat. En l’escrit original, Giovanni hi explicava de manera força concisa el seu viatge a Mongòlia, les coses que hi havia vist i que havia après. És cert que aquell text llatí no tenia cap caràcter literari, que no tenia res a veure amb una composició de caràcter artístic. Però, en canvi, de seguida em vaig adonar que podia ser una font d’inspiració immillorable per una novel·la històrica.

  • Ens han explicat que és el teu debut en el món de la narrativa. No fa tant vas guanyar el XXII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, oi? Què t’ha portat cap a la novel·la?

Jo no diria que la poesia m’hagi portat a la novel·la. Tant un gènere com l’altre sempre han estat molt importants per a mi, ja des de petit, des que era un nen. Mai he deixat de llegir tant poesia com narrativa. I, de fet, quan vaig començar a plantejar-me seriosament el tema d’escriure, ja de més gran, vaig decantar-me d’entrada per la narrativa, i no seria fins una mica després que vindria la poesia. Però no crec que això tingui gaire importància. Són dues especialitats diferents, és cert, però tot és escriure, al capdavall. I, a mi, escriure m’apassiona. «Entre tu i jo, nosaltres», que és com s’anomena el meu recull de poemes, va sortir publicat abans per una qüestió de la conjuntura editorial, però aquest fet no es correspon al procés real de composició ni als meus interessos literaris.

  • També hem sabut que ets especialista en l’edat mitjana. És una època prou revisada per part de la novel·la en català, tot i els rics referents històrics que tenim a Catalunya?

Jo no em considero especialista en edat mitjana, tot i que agraeixo la vostra consideració. És cert que sempre m’ha interessat molt; és una època que he estudiat seriosament, he escrit alguns articles acadèmics, i he tingut l’oportunitat de fer recerca al costat de veritables especialistes, aquests sí, com el professor Óscar de la Cruz o Mn. Armand Puig, pels quals sento un gran respecte.
No sé si és una època prou revisada en la novel·la en català. En tot cas, es tracta sens dubte d’un període fascinant, ric, divers i complex, però, malauradament, encara molt desconegut per la majoria de gent. Bona part de novel·les d’inspiració medieval que es publiquen (i exceptuant honroses excepcions) plantegen una imatge molt estereotipada i imprecisa del període. Ara bé, no hem d’oblidar que la qüestió històrica és un aspecte relativament significatiu. En realitat, del que es tracta és d’escriure bé. És important, és clar, oferir una imatge rica i elaborada de l’època de què es parla, sens dubte. Però si el text no està ben escrit, si no ofereix una alta qualitat literària, tota la documentació que s’hagi dut a terme resultarà fútil, del tot irrellevant.

  • D’on surt el teu protagonista, el clergue franciscà Giovanni de Pian del Càrpine?

Tal com et comentava abans, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge històric completament real, un clergue franciscà que, l’any 1245, va ser enviat per part del papa Innocenci IV als confins d’orient per tal d’investigar la naturalesa del poble mongol. La seva història resulta tan fascinant que, ja d’entrada, em va semblar que era ideal per convertir-la en una novel·la. El meu llibre, La ciutat de Déu, dista molt dels fets històrics reals, com és lògic; al capdavall, es tracta de fer literatura, no d’escriure una biografia ni tampoc un assaig històric. Però tot i això, i encara que pugui semblar contradictori, és un llibre molt respectuós amb el fons real d’allò que s’hi explica, amb el caràcter dels personatges i l’essència de l’època, malgrat que la gran majoria de la trama i dels fets narrats siguin completament ficció.

No ho crec, no… la veritat és que La ciutat de Déu té molt poc a veure amb els autors que acabes de citar. És cert que aquest llibre és una novel·la històrica, i que té un component important de secret i de misteri (de fet, ja en els primers capítols s’explica que Giovanni ha de complir una estranya missió a Orient, la naturalesa de la qual resulta desconeguda). Però el meu estil, la meva manera d’escriure, és molt diferent dels autors esmentats. Quan un escriptor escriu, el seu estil ve determinat en bona part pel seu propi caràcter, per la seva personalitat, i, també, en gran manera, pels seu referents literaris, és a dir, per totes les lectures que ha realitzat al llarg dels anys. No és que m’hi vulgui comparar, però jo em sento molt més proper a autors com Edgar Poe, Jack London, Hermann Hesse o Marguerite Yourcenar, per citar uns pocs noms. Després de tot, aquests són alguns dels autors que realment m’han marcat com a lector i com a escriptor.

  • Quins són els teus escriptors preferits en català?

N’hi ha molts! Com a novel·listes podria citar a Pere Rovira o Emili Teixidor; com a poetes, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres o Josep Maria de Sagarra, per dir-ne alguns. Però me’n deixo moltíssims…

  • Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

M’agradaria dir-te dos noms que he descobert fa relativament poc, i que, si bé no et diria que siguin els meus escriptors preferits, m’interessen especialment. En novel·la, l’Ernesto Sábato. En poesia, en Vicente Gallego.

  • Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

Abans ja te n’he avançat algun. La llista seria molt llarga, però per no estendre’m en excés, et diré alguns dels noms que, des del meu punt de vista, més m’han influït a l’hora d’escriure La ciutat de Déu: Edgar Poe, Hermann Hesse, Jack London, Charles Baudelaire, Dante Alighieri, Joseph Conrad i Ernest Hemingway.

  • Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

«Maca és la joventut», de Hermann Hesse. Es tracta d’un compendi de tres relats força breus, però d’una qualitat literària i poètica extraordinària.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Si hagués de recomanar una novel·la d’un autor actual, diria sens dubte «Les guerres del pare», de Pere Rovira. És una novel·la molt especial, d’un marcat caràcter autobiogràfic, però d’un saber literari i vivencial impressionant. També recomanaria, del mateix autor, el dietari titulat «La finestra de Vermeer», una lectura trepidant i d’una lucidesa inaudita. A parer meu, Rovira és un dels màxims referents de la literatura catalana actual.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

Suposo que et refereixes a un autor espanyol. Fa un moment he parlat d’un llibre de relats («Maca és la joventut»), d’una novel·la («Les guerres del pare») i d’un dietari («La finestra de Vermeer»). Si m’ho permets, et recomanaré un recull de poemes que em sembla especialment brillant: «Santa deriva», de Vicente Gallego.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Voldria recomanar-vos un clàssic modern que, d’alguna manera, també té molt a veure amb La ciutat de Déu (segur que si us llegiu el llibre entendreu perquè ho dic): es tracta d’«El cor de les tenebres», de Joseph Conrad.

  • I ara, quin projecte tens entre mans?

Ara mateix estic del tot centrat a acabar la meva tesi doctoral, que, si no passa res, dipositaré després de l’estiu. És una feina molt absorbent, i gairebé no em deixa temps per a res més. La meva tesi tracta de poesia contemporània, de manera que també té un vessant molt literari. De totes maneres, ja friso per acabar-la i començar un nou llibre. Ja fa temps que tot d’idees em ronden pel cap i necessito imperiosament començar a materialitzar-les!

Gràcies, Joan Calsina per fer-nos un forat dins del teu treball de tesi per donar-nos més detalls de La ciutat de Déu. Et desitgem tota la sort del món amb la tesi i el llibre!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La ciutat de Déu, de Joan Calsina.

Títol: La Ciutat de Déu
Autor: Miquel Fañanàs
Beca a la Creació Literària Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 19,50€

Share

Tània Juste ens explica el seu llibre ‘Passatge a un nou món’

La Tània Juste, que acaba de publicar el llibre Passatge a un nou món s’ha prestat a explicar-nos el seu nou llibre i, sobretot, explicar-nos d’on ha sortit. Aquí ho teniu!

DE COM VA SORGIR L’ESPURNA QUE EM VA PORTAR A ESCRIURE “PASSATGE AL NOU MÓN”:

Tot va començar amb un viatge a l’Argentina i unes quantes lectures sobre homes i dones que hi van emigrar el segle passat. A mesura que recorria el país, aquelles històries de gent anònima que va emprendre la gran aventura de les seves vides a l’altra banda de l’oceà van començar a omplir el meu cap de preguntes: Com devien ser elles i ells? Què devien sentir des del moment en què van posar el primer peu al transatlàntic que els havia de portar cap a Amèrica? Se’n van penedir en algun moment de la llarga travessia? Quants van assolir aquell somni que, des de la seva vida d’abans a Europa, havien anat dibuixant? Fins a quin punt una persona pot arribar a començar de nou?

Amèrica, aquell continent que a començaments del segle XX encara es mantenia parcialment verge, era vist com un full en blanc, com la terra de les noves oportunitats i també de la reinvenció personal. Però aleshores se’m va acudir que res acaba sent com un ho imagina des d’un inici, que resulta impossible endevinar com ens anirà, preveure la nostra nova vida fins a l’últim detall, perquè en la gran aventura hi intervé irremeiablement el destí, i per damunt de tot, les nostres històries acaben sent fruit de un seguit de casualitats. Sota aquesta darrera premissa, tan poderosa com sorprenent, vaig començar a escriure la meva nova novel·la, “Passatge al nou món”. Una història que té com a personatges centrals a dues dones que a finals del 1918 embarquen en un gran transatlàntic que surt del port de Barcelona amb destinació Buenos Aires, el Reina Victoria Eugenia, un vaixell que va existir de veritat. La Berta i la Irina procedeixen de llocs molt diferents i arrosseguen històries que res tenen a veure; són dues autèntiques desconegudes fins el moment que pugen al vaixell. Però aquell viatge per mar, aquella trobada casual, fruit de l’atzar, donarà un gir a les seves vides que mai haurien arribat a imaginar.

Un vaixell de vapor dels d’abans, una època que m’apassiona, un seguit de personatges meitat ficció i meitat realitat que començaven a habitar els recons de la meva imaginació i per als quals calia documentar-me en el vell i en el nou continent. I així va ser: a Barcelona, vaig peregrinar d’arxiu en arxiu buscant aquells documents de l’època, aquells tresors amagats, que en aquesta ocasió vaig trobar principalment a la biblioteca i l’Arxiu Històric del Museu Marítim de Barcelona: llibres d’informació per al passatger de la Compañía Trasatlántica, –a la qual pertanyia el meu vaixell–, revistes i diaris marítims de l’època, antics quaderns de bitàcola, i fins i tot el plànol original del meu vaixell! Càmera en mà, vaig fotografiar alguns d’aquests tresors de manera gairebé furtiva, amb la fam de qui vol fer-se amb un tros de l’ànima que encara viu en tots ells. I el mateix vaig fer a Buenos Aires, on hi vaig tornar un segon cop amb l’instint del detectiu que sap bé el que busca i on trobar-ho. Des de les llibreries de vell de la Calle Corrientes de Buenos Aires fins a la Patagònia, on em vaig enamorar de la terra dels pioners. Tot i que va ser a la meva tornada a Buenos Aires, de camí ja cap a casa, on vaig aconseguir el meu autèntic talismà que m’acompanyaria durant els mesos d’escriptura. Es trobava enterrat entre un munt de documentació que guarda el Museo de la Inmigración, un lloc que antigament es coneixia com l’Hotel de Inmigrantes i que ve a ser com una mena d’Ellis Island a l’argentina: un lloc situat al port de Buenos Aires on s’acollia temporalment a tots aquells acabats d’arribar al nou món sense feina ni llar on estar-se. Allà em vaig fer amb el llistat de passatgers d’una de les travessies que el Reina Victoria Eugenia, el meu vaixell, va fer a finals d’aquell 1918. Noms i cognoms, nacionalitats, professions… De tots ells he viscut acompanyada fins a escriure l’últim paràgraf de “Passatge al nou món” i qui sap quant hi ha de les seves ànimes en cada un dels personatges que transiten pel llibre. I ni tan sols ho he pogut agrair a ningú, perquè va ser un àngel anònim qui em va oferir aquest llistat de passatgers.

Tan bon punt el vaig tenir imprès a les mans, –no m’acabava de creure la meva sort!–, vaig sortir d’allà tan de pressa com el nen a qui han donat una llaminadura gairebé per casualitat, una mica de sotamà, i fuig ben lluny abans que a ningú se li acudeixi prendre-li. Això doncs, des de la distància i amb la seguretat d’haver-lo assaborit plenament, et dic “gràcies, àngel sense nom. Algun dia tornaré a visitar-te i aleshores t’ho agrairé personalment”.

Moltes gràcies, Tània, pel teu escrit! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim i si vols llegir amb nosaltres seràs molt benvinguda!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Passatge a un nou món, de Tània Juste

Títol: Passatge a un nou món
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 20€

Share

NosaltresEntrevistem la Tània Juste, autora de ‘Passatge a un nou món’

Després del Victor Jurado i en Jaume Funes, fem el nostre primer NosaltresEntrevistem a una autora! La Tània Juste, una escriptora que ja hem ressenyat -i s’ha ressenyat a sí mateixa- al Nosaltresllegim amb anterioritat, torna a les llibreries amb un llibre publicat per Columna anomenat Passatge a un nou món.

Com que volem conèixer la informació de primera mà, li hem enviat unes preguntes per conèixer una mica més el seu llibre i saber més d’ella com a escriptor i lectora.

Tània Juste respon el test del NosaltresEntrevistem.

•    Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

És l’any 1918 i el foc de la primera guerra mundial s’ha aturat mentre les grans potències negocien la pau. Un gran transatlàntic surt del port de Barcelona amb destinació Rio de la Plata, Buenos Aires i en el seu interior hi viatgen tot un seguit de personatges d’origen i condició molt diversos. El personatge central és la Berta Casals, una catalano-francesa que s’embarca cap al nou món disposada a casar-se amb un ric oveller de la Patagònia a qui gairebé no coneix. En la travessia farà molta amistat amb una altra noia, d’origen rus, i també hi trobarà un vell amic de la infància. Un vaixell farcit de somnis i una travessia on res està del tot escrit.

•    Si hem de situar als nostres lectors, on hem de posar aquest ‘Passatge al nou món’? En la novel·la històrica que escriuen María Dueñas, Care Santos o Luz Gabás?

Cada novel·lista té el seu propi món narratiu, el seu to, la seva manera d’explicar una ficció dins un context històric i per tant se’m fa molt difícil situar “Passatge al nou món” dins un d’aquests universos concrets. Podríem dir que hi trobarem complicitats amb tots tres, i també amb totes les lectures dels clàssics que han fet de l’escriptura la meva vida.

•    La teva novel·la està situada fa 100 anys, en un viatge per mar a Buenos Aires. Què és el que ens fascina -i us fascina als autors- tant d’aquesta època d’inicis de segle XX?

Jo concebo cada principi de segle com un nou full en blanc, i encara més el segle XX, ja que la humanitat deixa enrere el món antic per entrar de ple en la modernitat. És un estat psicològic molt potent, hi ha la consciència individual i col·lectiva de començar de nou, de la reinvenció a tots nivells. Artísticament està demostrat que és un moment decisiu, i també ho és en la ciència, en la política, en la filosofia, en la moda, en la vida quotidiana en general. No és estrany, així doncs, que alguns autors ens hi sentim cridats tot sovint.

•    Ens expliquen que la protagonista, la Berta Casals, té un destí -Don Julio Mitchell- i dos acompanyants en el seu viatge, l’Abel i la Irina. Ens pots donar més detalls d’ells?

Caldrà anar-los descobrint poc a poc, amb la lenta cadència dels dies de navegació, però podria avançar que la Berta és en aparença una noia com tantes altres de la seva edat, excepte pel fet extraordinari que ha decidit creuar el vast oceà per casar-se amb un desconegut. L’Abel és un amic d’infantesa que retroba per casualitat al vaixell i que li recordarà aspectes d’ella que potser havia oblidat. La Irina, ai…, qui li anava a dir a aquesta filla d’una cèlebre ballarina russa que trobaria una amiga com la Berta a bord! Una travessia que els canviarà la vida i que la Berta explicarà a la seva néta escriptora gairebé set dècades després.

•    D’on va sortir aquest ‘Passatge al nou món’? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?

Va sorgir arran d’un viatge a l’Argentina i de tot un seguit de preguntes i reflexions que em van anar sorgint. Em van atrapar les infinites històries dels europeus que hi van anar a viure, que van voler començar una nova vida en un lloc tan llunyà i desconegut. Els seus motius, les seves pors i els seus anhels van anar impregnant la meva ànima i poc a poc van anar agafant vida els personatges de la meva novel·la i la seva història particular.

•    Tens alguna època, algun moment, algun lloc, alguna situació que creus que mereix una novel·la però que encara no l’has poguda explicar en una novel·la? Tens previst fer-ho aviat?

Tinc llibretes senceres amb noves idees que algun dia voldria novel·lar! Quan acabo d’escriure un llibre –més aviat quan finalment el deixo anar a córrer món–, comença la dolorosa sensació de pèrdua que provo d’apaivagar ràpidament començant un nou projecte. Normalment viatjo a qualsevol dècada de la primera meitat del segle XX, que considero d’un gran interès històric, literari i artístic i font inesgotable d’inspiració i de reflexió.

•    Quins són els teus escriptors preferits en català?

Més que d’autors sóc de llibres, tot i que sempre hi ha hagut unes lectures constants que m’han fet una mica més escriptora, com ara les obres de Mercè Rodoreda, Víctor Català o Cèlia Suñol, i també lectures més contemporànies com Jaume Cabré, Monika Zgustova… només per citar-ne alguns. M’agrada llegir tot el que puc sobre els autors i autores de la meva generació i he fet bones descobertes.

•    Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

Els primers que em van atrapar de joveneta van ser els de la generació del 98, potser per aquell sabor fi de segle que em va arribar a l’ànima. El teatre i la poesia de Lorca sempre m’han acompanyat, no me’n perdo cap posada en escena que, per cert, en els últims anys han estat superbes. De lectures actuals en faig moltes i molt diverses, des d’una novel·la històrica d’Almudena Grandes, passant pel més recent d’Espido Freire, fins a alguna novel·la negra de la Dolores Redondo reservada per a les vacances.

•    Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

No acabaria mai la llista! Llegeixo molts autors estrangers. En primer lloc, hi ha els clàssics que sempre m’han acompanyat i que continuo llegint compulsivament. Tinc sempre a mà les novel·les de Dickens, Thomas Mann, Zweig o qualsevol d’Irène Némirovski. Estic sempre atenta a les noves edicions i en la meva biblioteca conviu sovint un mateix títol en l’exemplar vell –de la meva àvia– i el nou. També els diaris de l’Anaïs Nin són sempre a prop meu, perquè allà hi resideix una part de la meva memòria familiar, i perquè a través d’ella trobo tot sovint reflexions, anhels i una passió per la vida que comparteixo.

•    Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

El més recent que he llegit, i que m’ha agradat molt, és “Un debut en la vida”, d’Anita Brookner.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Vaig tornar a llegir “El temps de les cireres” de Montserrat Roig en l’acurada edició commemorativa que va fer 62 i encara la vaig gaudir més que de joveneta, perquè ara els 70 són part de la meva història.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

L’últim que he llegit d’Espido Freire, “Llamadme Alejandra”, amb el qual he conegut més de prop la controvertida figura de l’última tsarina i el seu moment històric.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

“Tu no ets una mare com les altres”, de l’autora alemanya Angelika Schrobsdorff, tot un descobriment. La vida de la seva mare no pot deixar indiferent a ningú.

•    I ara, quin projecte tens entre mans?

Una nova història s’obre pas en el meu cap, de moment en un estat molt germinal com per començar-ne a parlar, tot i que puc avançar que em farà viatjar, en el proper any, altre cop cap enrere.

•    Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Tània!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Passatge a un nou món, de Tània Juste

Títol: Passatge a un nou món
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 20€

Share

El sindicat de l’oblit, d’Albert Villaró

El sindicat al qual fa referència el títol del llibre l’Albert Villaró, El sindicat de l’oblit, no té res a veure amb reivindicacions laborals. Es tracta d’una colla reduïda de persones, tancades en un pis de l’Eixample de Barcelona i sense gaire comunicació amb ningú que no sigui el cap directe de l’Oficina (Servei d’Intel·ligència de la República Catalana). Aquesta colla, juntament amb el Mossèn Farràs i alguna altra persona que s’hi afegeix a mitja novel·la, en són els protagonistes.

A Mossèn Farràs ja el coneixem els que vam seguir-ne les activitats, al llibre Els ambaixadors, ressenyat per un servidor per al Nosaltres el març de 2014.

No és necessari haver llegit prèviament Els ambaixadors per seguir el fil d’El sindicat de l’oblit. És aconsellable, però, perquè és una molt bona novel·la!

Villaró torna a recrear la història que podria haver sigut amb un relat trepidant ple d’intrigues i sorpreses i farcit, com en la novel·la precedent, de personatges que han existit a la vida real: Josep Pla, Dionisio Ridruejo, Pere Ardiaca, Tísner, Andreu Nin, José Antonio, Alfons XIII, Serrano Súñer, Mola, Batet, Sanjurjo, Carrero Blanco, Franco,… La majoria d’aquests personatges, amb la biografia alterada.

Llegir i ressenyar El sindicat de l’oblit molt pocs dies després d’haver llegit i ressenyat Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís ha estat una experiència ben interessant: un mateix fet d’història-ficció ha donat per construir dues narracions ben diferents, d’argument i de to. Totes dues ben escrites i amb capacitat d’enganxar el lector des de la primera plana.

A El sindicat de l’oblit, la narració -sempre centrada en el personatge de Mossèn Farràs, que té estudis eclesiàstics però que no va arribar a ser ordenat sacerdot- s’esdevé el 1975. Han passat quaranta anys llargs des de la proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 i pel mig han passat moltes coses, entre les quals la desaparició de Franco el 1936 en un accident aeri a bord del Dragon Rapide.

A la primera meitat del llibre, Farràs explica detalladament els components del Sindicat com es va desenvolupar l’Operació Siscló que va culminar amb la col·locació d’un explosiu per part del propi Mossèn a l’avió de Franco.

Arribat a aquest punt, l’acció torna a 1975, i pren un rumb inesperat: trobem en Farràs, ja vell i malalt, encarregant-se d’una missió arriscadíssima que no penso desvelar. Ni en què consisteix, ni com acaba!!

Villaró condueix el tempo d’aquesta segona part del llibre de manera magistral i fa que el lector no pugui deixar el llibre encara que li hagin tocat les tantes de la nit i l’endemà hagi d’anar a treballar.

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!

Títol: El sindicat de l’oblit
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2351-9
Preu: 20,50€

Share

Al mateix riu d’Heràclit, de Pep Coll

Vivim en un món on tot es dóna per fet. Veiem normalitzat l’autobús, el cotxe o aquell cubicle que projecta programes que ens ajuden a agafar son i, segons com, a estar informats. Per llegir el nou llibre de Pep Coll has de canviar aquesta mentalitat i viatjar de la seua mà fins a un temps on qualsevol cosa era un descobriment perquè partíem del no-res.

Ens situem a Efes, lloc de naixement d’Heràclit considerat de l’escola jònica, deixeble d’Hipàs i Xenòfones. Sí, no els coneixes. Jo tampoc els coneixia, però una de les virtuts de Pep Coll és que ens presenta la complexa civilització grega amb tacte. Com si et posés la mà a l’esquena i t’acompanyés suaument per un llibre que, de no tenir aquesta subtilesa, haguera estat massa enciclopèdic i, en conseqüència, acabaria essent una lectura massa especialitzada.

El narrador, un esclau que ha pogut aprendre l’art de la lectura i l’escriptura, relata els acontentaments d’aquella Grècia del 500 aC. La història, contada de forma cronològica, ens obre els ulls de l’època on la democràcia era un aspecte nou, i on els més intel·lectuals encara guardaven les seues teories inicials sobre la forma rodona de la terra, enfront dels que encara creien que la terra era plana, i que qui deia el contrari s’equivocava, titllant-los d’hipòcrites i de tindre una mancança de saviesa. El caràcter aforístic del filòsof grec ens recorda a les sentències de l’escriptor Joan Fuster, fent-te divagar amb cada frase que, malgrat que el seu caràcter breu m’ha permès omplir pàgines senceres amb pensaments sobtats.

Desconec si és perquè em vaig fent —un poc més— major o perquè vaig formant una opinió personal independent d’allò que diga la resta, però a mesura que passa el temps i creixen les lectures agraïsc més i més que un llibre tinga un caràcter didàctic, sense menysprear qualsevol altra novel·la, però el fet d’aprendre sobre la civilització grega m’ha aportat un punt de vista que desconeixia, ja que per a mi, fins abans del llibre, coneixia molt el seu vessant artística, una mica menys la política, i no gaire la social. I aquesta tercera és un pilar fonamental —desconec si dòric, jònic o corinti— que cal visibilitzar més.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del nou llibre del Pep Coll.

Títol: Al mateix riu d’Heràclit
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-705-0
Preu: 20€

Share

La força d’un destí, de Martí Gironell

La Míriam torna al Nosaltresllegim amb tot un Premi Ramon Llull!

En Martí Gironell relata la vida d’un personatge d’aquells que acabes la novel·la perquè te l’has cruspit en un tres i no res i dius… “de veritat que ningú no havia escrit mai sobre aquest tio?”

Aquí teniu la ressenya de la Míriam sobre La força d’un destí, de Martí Gironell:

La força d’un destí és una novel·la històrica situada en l’Espanya dels anys 50, on la vida d’un home jove es veu destinada a l’exèrcit. És una novel·la que parla dels homes que volen més de la seva vida, volen viure dels somnis i que volen anar més enllà del que els toca viure.

En Ceferino, el nostre protagonista, viu a l’Espanya de l’època franquista on per no ser reclutat i enviat a files ha d’anar-se’n de Catalunya i exiliar-se. Després d’intentar-ho i intentar-ho, se’n surt i aconsegueix, per fi, ficar-se en dins d’un vaixell que el portarà cap als Estats Units.

Un cop arriba a nova York, en aquesta terra de les oportunitats, es reuneix amb uns familiars seus que viuen allà i amb alguns entrebancs i alguns cops de sort, aconsegueix canviar la seva identitat -a partir d’ara es farà dir Jean Leon!- ja que des de Espanya arriba un document en forma de comunicat on hi diu el pitjor: saben que és allà i el tornen a cridar a files.

Després d’unes quantes peripècies, el nostre protagonista acaba Hollywood, on sense adonar-se’n es troba amb en James Dean, que es converteix en el seu amic inseparable i amb qui junts arriben a fer actes de cinema on es relacionen amb les grans estrelles de Hollywood.

No us explico res més perquè en James Dean ja us l’imagineu… és a la portada del llibre! En qualsevol cas, aquest llibre és una mescla de novel·la -casi- d’aventures del nostre protagonista per esdevenir un home nou, amb aquell ambient glamurós que tenia el Hollywood de finals dels 50 i inicis dels 60.

Una nova novel·la històrica de Martí Gironell. Aquesta però, ha guanyat el Premi Ramon Llull!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per si voleu començar a llegir!

Títol: La força d’un destí
Autor: Martí Gironell
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull de Narrativa
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-2361-8
Preu: 21,50€

Share

Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís

El títol ja ens anuncia que es tracta d’un relat pensat i escrit en primera persona per Agustí Vilamat i Prunell, que si hagués existit realment hauria celebrat el centenari del seu naixement l’any passat (2017).

M’afanyo a dir que crec que el personatge em sembla que mereix un lloc al costat o molt a la vora de la Colometa, del Soleràs i d’altres il·lustres testimonis de la laberíntica i feixuga història del país -i de la llengua- a través dels anys que acaben cap al maig de 1945.

El llibre comença amb una introducció en la qual el que s’autoanomena “el narrador” fa una “relació breu però indispensable dels seus 23 primers anys de vida”. Molt aviat sabrem que als quatre anys un accident el deixa borni -fet que el marca per tota la vida- i que no gaire més tard descobreix que la llengua que li serveix per parlar amb els seus pares o companys de jocs, a Solsona, també es pot escriure i llegir. L’estiu de 1925, data del descobriment, li canvia la vida, ja que s’enamora de la llengua i la converteix en la passió de la seva vida.

Estirant aquest fil anem sentint, en paral·lel, el ressò dels esdeveniments: la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat, la Guerra (dita) Civil, l’èxode dels vençuts, la duríssima realitat dels camps de refugiats (com el que li toca a ell a Argelers).

El 13 de juny de 1940, comença la segona part i la novel·la s’aparta dels fets que van passar per entrar a narrar allò que hauria pogut passar si Franco, efectivament, hagués declarat la guerra als Aliats i s’hagués unit a l’Eix nazi-feixista.

Començant pel bombardeig del camp d’Argelers per l’aviació victoriosa de Franco. Les tropes encapçalades per falangistes i requetès ocupen tot el Rosselló, Vallespir, Cerdanya i Conflent que, amb l’aprovació de Hitler, queden annexats a l’Espanya Nacional i sotmeses al mateix règim que la resta del país un cop perduda la guerra.

Agustí Vilamat, el força inofensiu corrector de català borni, es troba en un remolí que, després d’un amor intensíssim, breu, no consumat i viscut entre els filferros del camp d’Argelers, el porta a refugiar-se en un mas perdut entre les muntanyes pirinenques a redós del Canigó. Les notícies que li van arribant són desoladores: la rendició de la França de Pétain, l’ignominiós afusellament de Companys, l’avenç imparable dels alemanys,…

A través de l’únic ull de l’Agustí anirem veient desfilar una galeria de personatges en què es barregen els que van existir com Irla, Ventura Gassol i Tarradellas, Churchill, Pétain, Franco, Serrano Suñer, Azaña, Queipo de Llano, De Gaulle… amb d’altres d’inventats i construïts amb mestria. A uns i altres se’ls fa actuar de manera ahistòrica però terriblement versemblant.

Agustí, des del bombardeig del 1940, té el desig de matar franquistes i no faig cap espòiler si dic que, finalment en mata un: el mateix Franco. No explico en quines circumstàncies.

Entremig han passat moltes coses imaginàries però, repeteixo, versemblants. Molt emotives, sovint dramàtiques com les que es produeixen en l’enfrontament dels maquisards amb col·laboracionistes (un dels fragments més bells i tensos del llibre) o l’emocionant episodi de la captura de Franco, prèvia exhibició de sadisme de Queipo de Llano.

La història no acaba amb la mort del Generalísimo i hem de presenciar com les coses van esdevenint amb una terrible lògica de manera que l’Agustí -o el que en queda, ja que la guerra li ha pres trossets- haurà de veure que el futur és com és i no com ell hauria somiat i volgut.

Joan-Lluís Lluís domina l’us de la llengua i es percep l’amor que li té però a més demostra que sap elaborar una trama que ens agafa des del primer moment.

El darrer capítol, que no us heu de perdre, obre una escletxa de llum i ens encomana optimisme.

Em sembla un boníssim Premi Sant Jordi que, com ja s’endevina dels meus comentaris, recomano sense reserves.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Jordi 2017 de Joan-Lluís Lluís.

Títol: Jo soc aquell que va matar Franco
Autor: Joan-Lluís Lluís
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-701-2
Preu: 20€

Share

L’amic de Praga, de Joan Manuel Soldevilla

Els protagonistes de L’amic de Praga, de Joan Manuel Soldevilla, són, en paral·lel, quatre persones: dues de reals ja desaparegudes, i dues d’inventades.

Jaume Ministral Masià, gironí que uns quants recordem per haver signat els guions d’El Doctor Caparrós , programats a la TVE de Catalunya el 1979 amb seqüela el 1982, o potser per algun dels 13.000 guions que va escriure per al programa radiofònic El humor y la radio emès durant més de trenta anys per RNE. Quan, portat per la curiositat que desperta el llibre entro a la Viquipèdia descobreixo que també era el guionista de la Campaña Benéfica que protagonitzaven el Senyor Dalmau i el Señor Viñas. I moltes més coses.

L’altre personatge és Frantisek (Francesc o Francisco) Kriegel, metge txecoslovac comunista i jueu, el nom del qual no diu res a gairebé ningú que no sigui un estudiós del que es va anomenar la “Primavera de Praga”  on va tenir un paper destacadíssim i que el llibre ens descobreix com un molt notable homenot de pedra picada, fidel als seus ideals fins a les més dures conseqüències. I a la Txecoslovàquia postprimaveral eren molt dures.

L’amic de Praga és un llibre sobre dos personatges reals que molt pocs coneixíem abans de llegir-lo i que acaba resultant una lectura apassionant.

Els altres dos protagonistes, la Dacs i el Tarongi -els personatges de ficció-, són dos investigadors en el sentit acadèmic de la paraula, que es llencen amb entusiasme a estirar el fil que han trobat per casualitat i empesos per la xafarderia després de trobar una novel·la negra a la fira del llibre vell de Figueres, signada per un autor de nom que sembla nòrdic: Lardsinim.

Soldevilla, amb gran habilitat ens va fent saltar, en el calendari i en el mapa, tot acompanyant els investigadors en la seva apassionant recerca que els duu a un impressionant conjunt de documents autògrafs miraculosament conservats per la família de Ministral i, en menor mesura, per l’Arxiu Nacional de Txèquia. L’arxiu familiar conté també testimonis de persones com Teresa Pàmies, que va conèixer Kriegel, o Horacio Sàenz Guerrero que es va arriscar a publicar un article de Ministral sobre el comunista Kriegel a La Vanguardia Española el 1968, en ple franquisme.

Resulta apassionant anar seguint l’itinerari d’aquests dos personatges tan diferents que, després de conviure i col·laborar al front durant la batalla de l’Ebre, queden units per uns fortíssims llaços d’amistat malgrat el pas dels anys i la difícil comunicació entre els dos cantons del teló d’acer.

No vull avançar-vos res però us asseguro que descobrireu el gruix de la personalitat dels dos amics a través de les seves -molt- accidentades vides.

Repassant abans de tancar aquesta ressenya m’adono que, ja a la segona pàgina, Soldevilla fa que els investigadors ens expliquin quin és el camí que ell ha decidit seguir:

– És un bon material, no et dic que no, però no sé pas què en farem, de tot això.
– Una novel·la, ja t’ho he dit.
– Tu és que veus històries pertot. Són fets objectius, el que més li escau és un assaig.
(…)
– L’assaig ens permetria ser ordenats i metòdics, sistematitzar la recerca. Tot plegat ha estat una mica caòtic i casual.
– Ja ho sé però m’hi resisteixo. Trobo que el material té una emoció que no es pot deixar perdre -s’entusiasma ell-, una intensitat, d’alguna manera, narrativa. Els caràcters, les motivacions… no ho trobes extraordinari?
– No t’embalis, tu, ara.
– Hem d’escriure una novel·la sobre la memòria i l’amistat, ho tinc claríssim.
– Mira que ets cursi (…) D’acord, tu guanyes, com sempre. Serà una novel·la.
(p.12)

Jo afegiria que, a més de la memòria i l’amistat hi ha moltíssima acció, sovint trepidant i digna d’un thriller.

Em costa qualificar aquest llibre extraordinari com a novel·la però, certament, Soldevilla ha aconseguit enganxar-me a uns personatges molt poc valorats que mereixien que algú ens fes descobrir amb aquesta “emoció i intensitat narrativa”.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols d’aquest L’amic de Praga de Soldevilla.

Títol: L’amic de Praga
Autor: Joan Manuel Soldevilla Albertí
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2336-6
Preu: 19,90€

Share