Arxiu de la categoria: Històrica

El noi del Maravillas, de Lluís Llach

La Montse Ortiz torna al Nosaltres per ressenyar-nos un dels llibres d’aquest final de 2017 (i segurament, de l’inici del 2018!): la nova novel·la de Lluís LlachEl noi del Maravillas.

Amb aquesta tercera novel·la, Lluís Llach es referma com a escriptor de novel·les. Després de Memòria d’uns ulls pintats (2011) i Les dones de la principal (2014), El noi del Maravillas és segurament, la seva novel·la més íntima i personal, i tanca una trilogia amb un marcat recorregut històric. En aquesta ocasió, l’autor ens retrata una Barcelona de postguerra fins als anys setanta.

La novel·la se centra en la vida de Roger Ventós, nascut a Sète, fill d’una anarquista catalana exiliada, que esdevindrà un baríton de gran prestigi internacional. La vida del jove està vinculada al teatre Maravillas, un teatre de vairetés del Paral·lel barceloní, on va viure la seva mare i la seva família i on ell acabarà passant els anys de joventut fins que comença a triomfar en el món de l’òpera.

A través del Maravillas coneixem els personatges que donen vida al teatre alhora que anem descobrint la Barcelona més gamberra de l’època. L’entreteniment i l’espectacle contrasten amb un context social marcat per la misèria, la repressió i la censura. Un Maravillas que pren vida pròpia i que esdevé un protagonista més de la novel·la, amb una història que es remunta a l’època daurada dels teatres de vairetés fins la seva decadència, amb un final intensament emotiu i esquinçador que ens recorda el final d’una òpera.

El noi del Maravillas és també un cant a l’amistat, a la lleialtat, a les complicitats, a la música i als amors incondicionals i clandestins. Una novel·la tendra i sensible que t’embolcalla i et sedueix.

Al final del llibre descobrim que El noi del Maravillas és en realitat l’autobiografia del baríton català més internacional i ell mateix, a través d’una carta al seu editor, explica els motius pels quals ha preferit escriure una novel·la autobiogràfica en comptes d’unes memòries com se li havia encarregat. A la carta, Roger Ventós explica que la novel·la és la història del seu personatge,

Una mena d’alter ego que […] t’acaba identificant de portes enfora […]. El personatge evoluciona i pren volada pròpia, es transmuda, creix…, i a poc a poc la relació amb la persona que el sustenta es va fent més distant.

Ens trobem, per tant, davant d’una de les novel·les més autobiogràfiques de Lluis Llach tal i com ha reconegut el mateix autor que afirma, que el llibre recull vivències personals i reflecteix el seu interès pel cant i la música, pels ambients i espectacles del “barri xino”, així com la seva aproximació a l’anarquisme.

Una bona lectura per endinsar-nos a la vida del Paral·lel i la Barcelona del tardofranquisme a través d’uns personatges entranyables que es fan estimar.

Moltes gràcies pel teu escrit, Montse! Prenem nota de la teva recomanació!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la nova novel·la de Lluís Llach.

Aquí teniu tots els posts sobre llibres de Lluís Llach al Nosaltresllegim.

Títol: El noi del Maravillas
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 496
ISBN: 978-84-17016-15-9
PVP: 21,50€

L’homenatge, de Xulio Ricardo Trigo

En Carles Solé és un crític d’art amb un propòsit ben clar: venjar-se dels Modernistes per qui s’havia sentit menystingut anys enrere.

Amb aquest propòsit, escriu a la vídua de Santiago Rusiñol amb el pretext de fer un homenatge al seu difunt marit i als artistes del moviment. La convenç per fer una trobada al Cau Ferrat, residència dels Rusiñol a la vila de Sitges, amb altres personatges rellevants de l’època: la Júlia Peraire -vídua d’en Ramon Casas-, l’artista Miquel Utrillo o l’escultor Enric Clarasó. Al llarg de la novel·la tindrà gran rellevància el paper de la minyona que atendrà la senyora Rusiñol i els seus hostes: la Conxita Canut, que també ha estat estretament vinculada amb el Modernisme, tot i que d’una manera diferent.

Gran part de la novel·la transcorre en llocs emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat, que va ser fundat el 1893 per l’artista Santiago Rusiñol com a casa-taller i convertit en museu públic el 1933, conservant l’esperit artístic que li atorgà el seu fundador, o el Casino Prado. Precisament la trobada entre el crític amb personatges rellevants del Modernisme es produeix just abans que la Lluïsa Denís cedeixi el Cau Ferrat a l’Ajuntament de la vila. També ens transportarà al París de la belle èpoque i la bohème de finals de segle XIX.

L’homenatge és una història d’una doble obsessió del protagonista. D’una banda, per destacar com a crític d’art i destruir el prestigi dels artistes que no el van saber valorar i, de l’altra, amb la vídua de Ramon Casas. Però el seu esperit de venjança es barrejarà amb sentiments contraposats des de bon principi: “El nouvingut va dubtar per primer cop dels seus propòsits. Esperava que l’assaltés una sensació semblant, però no que li sobrevingués d’una manera tan immediata.”

Aquest Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica de Xulio Ricardo Trigo ens acostarà les passions, anhels, creences i decepcions dels personatges que hi apareixen. Els debats que compartiran posaran de manifest els recels que en Clarasó, la Lluïsa o la Júlia senten envers en Solé. Coneixerem la infantesa de la Conxita, que potser no és tan diferent de la d’algun dels hostes a qui serveix, o la historia d’amor “impossible” entre la Lluïsa Denís i el seu marit artista. I tot i que sembli que la trobada muntada per Carles Solé suposi un final, l’objectiu últim del protagonista, suposarà també un nou començament. Com ell mateix reconeixerà “Ja feia massa temps d’unes aventures que havien marcat la seva joventut.”

Malgrat tractar de temes tan transcendents per a l’existència humana, com ara l’amor o l’art, el to de la novel·la és proper i fresc. Està escrit amb una delicadesa que denota el gran respecte cap als individus que retrata, talment com si fossin homenatges. Dividida en quatre parts, és fàcil de llegir i encisadora… no us la perdeu!

Títol: L’homenatge
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2302-1
Preu: 19,50€

Els anys de la serp, de Joan Rendé

Quan el Nosaltresllegim em va proposar la lectura d’Els anys de la serp vaig pensar que seria una història de les que a mi m’agraden, senzilla però amb personalitat, de les que van entrant mica en mica, amb paciència, sense presses i que van deixant un pòsit que convida a reflexionar. El que va passar és que a mida que anava avançant vaig tenir un moment de pànic, la sensació que m’havia equivocat de llibre -aquell moment que et diu que la història es desenvolupa a base de tòpics i que o fa un canvi en el plantejament o acabaràs abandonant la lectura. Al final, la primera impressió és la que va quedar i estic molt contenta d’haver tingut la oportunitat de llegir aquesta novel·la.

Amb un resum de la novel·la podreu entendre el perquè d’aquest ball d’impressions. Els anys de la serp explica la història d’una nena, la Consuelo, que juntament amb la seva família van a viure al Pirineu durant els anys posteriors a la victòria de l’exèrcit nacional a la Guerra Civil espanyola. Tots ells són originaris de Cazorla i els primers capítols de la novel·la plantegen les dificultats de la família per sobreviure al sud del país i, un cop fet el pas d’emigrar, arribar a una terra amb costums i forma de parlar diferent. Veieu per on vaig? A poques pàgines d’haver començat la lectura i veient per on anava -els protagonistes són emigrants andalusos que venien a treballar a Catalunya, la dificultat de l’idioma, la voluntat de la integració…-, el meu cap va començar a pensar que estava davant d’una publicació que pretenia aprofitar el moment polític actual i prou.

I sí, però no.

Sí perquè les característiques de la família de la protagonista de la novel·la són les que són i perquè es respira cert oportunisme en parlar del tema de la integració dels emigrants espanyols ara que es discuteix dia sí dia també sobre el sistema educatiu a Catalunya, la vehicularitat de la llengua catalana i la immersió lingüística. I no, perquè al final, aquest només és un argument secundari de la novel·la de Joan Rendé. El tema principal, i que Rendé desenvolupa molt i molt bé al llarg de tota la novel·la, és la història de la Consuelo al llarg de tota la seva vida -amb les alegries, les penes, els dubtes, el dolor. Perquè veiem a la Consuelo créixer i passar de ser una nena a convertir-se en una jove i dona madura, una història amb un context històric que no ens agafa molt lluny, perquè molts dels nostres pares i avis l’han viscut i d’històries com la de la Consol -al tanto amb el canvi de nom- Catalunya n’està ben plena.

Joan Rendé és periodista i escriptor i ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona de periodisme. A banda, les seves novel·les i llibres de contes han estat molt ben valorats per la crítica i ha estat director de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès.

Comenceu a llegir Els anys de la serp de Joan Rendé seguint aquest enllaç.

Títol: Els anys de la serp
Autor: Joan Rendé
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-685-5
Preu: 18€

En Roger Bastida ens explica el seu llibre ‘La mirada de la sargantana’

De tant en tant tenim un atac de barra i demanem als autors que acaben de publicar llibre que ens l’expliquin. Ho vam fer amb en Joan Maria Morros i Els Coixinets, amb en Josep Capsir i Els fills de l’Atlàntida o amb en Jordi Amat i la seva biografia de Josep Benet.

Aquest cop, li hem demanat a en Roger Bastida que ens expliqui La mirada de la sargantana, un llibre sobre el pintor Ramon Casas i una venedora de loteria de la Plaça Catalunya anomenada Júlia Peraire. Aquí ho teniu!

Vaig conèixer la història de Júlia Peraire i Ramon Casas quan estudiava a la universitat. Tot i que durant dècades s’havia explicat com la típica anècdota del pintor que s’enamora de la seva model, ben aviat em vaig adonar que tot plegat era més complex i més fascinant del que semblava. Com que m’havia picat la curiositat, vaig voler llegir tots els textos acadèmics sobre la trajectòria de Casas que hi havia a la biblioteca de la facultat. I, aleshores, em vaig fer la pregunta: com era possible que, amb tots aquells ingredients (un dels grans artistes del Modernisme, una noia que no es resigna a interpretar el paper que la societat vol imposar-li, la Barcelona del 1900…), no s’hagués dut a terme cap novel·la, pel·lícula o sèrie sobre allò?

I em vaig posar a escriure. Tenia vint-i-dos anys i el que en sortís no havia de ser més que un passatemps. No sabria dir si tenia pensat fer una novel·la. Una novel·la son paraules majors. Al principi vaig decidir fer un conte curt, però de seguida vaig intuir que necessitaria més pàgines per poder explicar tot el que volia. Suposo que no hagués començat a escriure si abans no hagués llegit molt. Tot i que podria citar uns quants autors que han influït, en major o menor mesura, en la meva manera d’escriure (Salvador Espriu, Terenci Moix, Jaume Cabré…), no puc deixar de fer un esment especial a Mercè Rodoreda; el cert és la novel·la està esquitxada d’homenatges a la més gran escriptora de les lletres catalanes.

Fonamentalment, La mirada de la sargantana pretén explicar la història de dues persones que van decidir viure el seu amor en llibertat. La Barcelona del Modernisme esdevé el teló de fons d’aquest relat sobre el trencament de les convencions socials. Els lectors descobriran una època apassionant i captivadora i una ciutat (el “París del Sud”, la “Perla del Mediterrani”, la “Rosa de Foc”…) en plena efervescència artística i cultural.

Quina bona pinta, oi? Roger, tenim moltes ganes de llegir aquest La mirada de la sargantana!

De fet, seguiu aquest enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre del Roger Bastida.

Esperem retrobar-te aquí molt aviat en forma de ressenya!

Títol: La mirada de la sargantana
Autor: Roger Bastida Sabido
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2285-7
Preu: 18€

Retorn, de Carles Casajuana

La Montse Ortiz torna al Nosaltresdesprés d’haver llegit assaig sobre política molt recomanable– amb un llibre completament diferent: Retorn, de Carles Casajuana. En Josep Carner i el seu retorn a Barcelona.

Aquí la teniu!

Retorn és una novel·la delicada i exquisida que ens explica la visita del poeta Josep Carner a Barcelona desprès de 30 anys d’exili.

Lluis Miralles un jove estudiant de dret rep l’encàrrec d’acompanyar l’il·lustre poeta i la seva dona, Émilie Noulet, durant la breu estada a la ciutat enyorada.

Som a la Barcelona de l’any 1970 i de la mà d’en Lluis coneixem a un Josep Carner vell i absent que de tant en tant ens sorprèn amb moments d’una lucidesa aclaparadora.

Coneixem a  la Mariona, l’estudiant de Lletres amb qui en Lluis inicia un idil·li amorós. Ella li obre les portes a un nou món, a una Barcelona més gamberra, revolucionaria i  clandestina, lluny de l’ambient benestant del barri de Sant Gervasi on encara viu amb els pares.

El piset d’estudiants de la Mariona al barri mariner de la Barceloneta esdevé un espai de tertúlies sobre cultura, sobre el retorn del poeta i política, un espai de llibertat en un context de repressió franquista i davant d’un règim que tot i mostrar algunes senyals de debilitat, continua aplicant la mà de ferro.

En la novel·la el poeta juga un paper passiu. És a través dels diferents personatges que envolten a Carner i que formen part del teixit social, cultural i artístic català del moment que anem descobrint al poeta, al mestre. Un home amb un gran sentit de l’humor i una intel·ligència descomunal, un autor polifacètic i molt prolífic que va arribar a tenir càrrecs diplomàtics als anys 20. Poc a poc i a mesura que anem entenent la personalitat de l’il·lustre exiliat, es va evidenciant que el seu retorn no és comprés per tothom i que incomoda a alguns. Per què després de 30 anys d’exili torna a una Barcelona encara franquista? Perquè es desdiu de la seva promesa i torna abans de la mort del dictador?

Carles Casajuana ens ho explica en aquesta novel·la i ens regala versos i reflexions del “príncep dels poetes catalans”, una delícia.

Montse Ortiz Moran

Moltes gràcies pel teu escrit, Montse!!

Seguiu aquest enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre Retorn, de Carles Casajuana.

Títol: Retorn
Autor: Carles Casajuana
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2288-8
Preu: 18€

La mirada de la sargantana, de Roger Bastida

La Montse se’ns estrena al Nosaltres per explicar-nos el llibre de Roger Bastida anomenat La mirada de la sargantana. Aquí teniu el seu escrit! I aviat una sorpresa molt agradable!!

Aquesta és una novel·la de base històrica que retrata la vida barcelonina de principis del segle XX i alguns dels seus personatges més emblemàtics. La trama és plena de detalls que donen molt d’interès a la lectura i ens acosten als esdeveniments dels anys 20, 30 i 40.

El pintor Ramon Casas i el seu entorn són els protagonistes del llibre. L’autor fa servir diversos narradors: en Ramon, les seves germanes, l’estimada Júlia i la pròpia Barcelona, per explicar les tendències de la moda, el creixement de la ciutat i l’ambient social, polític i artístic, del qual és bon coneixedor.

Entre els personatges masculins, el Ramon s’envolta d’amics artistes que ens presenta i amb qui gaudeix de novetats tecnològiques com l’automòbil, de la compra de joies, vestits, obres d’art o, fins i tot, d’un monestir per restaurar.

Dels femenins destaca la Júlia, una noia “especial”, més lliure i moderna que la majoria de la seva època i contrapunt de la Montserrat, la germana que malgrat la riquesa i els privilegis no aconsegueix ser feliç.

I una recomanació final, si després de llegir el llibre teniu oportunitat de fer-ho, no us perdeu la visita al cercle del Liceu i del seu ambient màgic per contemplar els quadres que conserva, especialment ‘La mirada de la sargantana’.

Moltes gràcies, Montse!! Bona pinta, oi?

Seguiu aquest enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre del Roger Bastida.

Títol: La mirada de la sargantana
Autor: Roger Bastida Sabido
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2285-7
Preu: 18€

La casa de la frontera, de Rafael Vallbona

Corren dies de llegir tuits. Amb una ocurrència de 140 caràcters ja ha d’estar tot dit… Potser una foto ho acaba d’il·lustrar? O un vídeo? Piu i pim pam!

Tot i que hi reconec la gràcia, per tot allò de la proximitat als fets i de la immediatesa, d’haver portat la veu a persones que normalment no tenien altaveu, confesso que en aquest entorn comunicatiu no m’hi acabo de trobar com peix a l’aigua (hauria de dir com ocell al niu?).

M’agraden més els espais amplis, on desplegar arguments i que el lector pugui endinsar-se en un tema sense la sensació d’estar davant d’un mostrari que passa d’una cosa a l’altra sense solució de continuïtat.

Sóc un d’aquests nosaltres que llegeix revistes, diaris, llibres… i llibres de ficció! Perquè, molt sovint, és en la novel·la que hi trobo noves preguntes i respostes per a les inquietuds de sempre i de les noves que em van sorgint.

I si vosaltres també sou part d’aquests nosaltres, us recomano La casa de la frontera, el darrer Premi BBVA Sant Joan. Us hi trobareu la Carme, una narradora que és més que un tuit. Ella us anirà explicant com la història recent ha anat omplint els dies de l’hostal, aquesta casa de la frontera, que la seva família ha regentat a Puigcerdà des de finals del segle XIX.

Hi he passat fred, angoixa, impotència, alegria i moltes altres vivències, en les pàgines d’aquesta casa. Els canvis que ha viscut la Cerdanya i el país sencer no han estat sempre un llit de roses, tot i que també hi hagin florit èpoques de bonança econòmica, i tot plegat queda molt ben retratat en aquesta obra costumista i d’estructura molt moderna per la gestió del temps de la narració.

Que llegint el TimeLine de segons qui hauria rigut més? Segur! Però ni de bon tros hauria conegut tanta gent que, a hores d’ara, tindria molt a explicar-nos… I és que, com diu en Rafael Vallbona al final de tot de l’obra, hi ha novel·les que les habiten les persones.

Nosaltres, feu-me cas i, entre tuit i tuit, regaleu-vos una estona per llegir una novel·la que us agradarà!

Aquí teniu les primeres pàgines del Premi Sant Joan de Rafel Vallbona en pdf.

Títol: La casa de la frontera
Autor: Rafael Vallbona
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-297-7613-3
PVP: 20,50€

Temps de llum, de Sílvia Tarragó

temps-de-llum-silvia-tarragoNo sé si molts de Nosaltres ha vist o recorda què era L’Avinguda de la Llum (més popularment anomenada Avenida de la Lus), un espai subterrani entre la plaça Catalunya i els carrers Bergara i Pelai/Balmes on hi ha l’accés als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (els de Sarrià, Tibidabo i el Vallès) i on fins fa poc encara hi havia una perfumeria que enllaçava amb el centre comercial d’El Triangle. Encara s’hi veu alguna columna dòrica majestuosa de les que flanquejaven el passadís principal on els anys 40 s’hi obrien botigues i negocis. Anant cap al carrer de Bergara una gran fotografia recorda que allà hi hagué un cinema que va passar de ser un cine de sessió contínua especialitzat en cinema infantil a ser, en la seva darrera època una sala per films X.

Aquest espai  -unes galeries comercials quan amb prou feines existia aquest concepte a la Barcelona dels anys 40-  és l’escenari triat per l’autora per desenvolupar les històries de tres dones, des de la primera joventut, amb les seves il·lusions,  projectes de vida i els seus amors i desamors, fins a l’edat adulta i madura. I, com l’itinerari vital de les persones, la galeria creixerà, madurarà i començarà la seva decadència inevitable fins al tancament i desaparició total els anys noranta.

De les tres protagonistes, Júlia, la minyona que arriba de fora de Barcelona, tindrà la veu principal i seguirem amb emoció i dramatisme la seva història i la seva lluita vital. I a més de les dues amigues, que l’acompanyen, desfilaran també per les galeries tot un conjunt d’altres personatges que ens acabaran retratant no solament l’Avinguda de la Llum, sinó la ciutat de postguerra i la seva transformació dels anys 60, una  societat marcada per la guerra, de moral tancada i plena de prejudicis,  que es mourà entre llums i ombres.

En aquest sentit l’autora ha fet un esforç de documentació, no solament de les botigues i negocis que hi havia a L’Avinguda de la Llum, sinó també d’elements de la vida quotidiana, que ara han desaparegut, fins alguns fets de la història de la ciutat i els seus escenaris: la granja Dulcinea, l’Ateneu, el Liceu …

El llibre és de bon llegir. L’estil és directe i amb diàleg viu. Els capítols són curts. Sempre porten un títol relacionat amb la llum, que ens prepara per el què passarà: Radiant, Ombra projectada, Fulgor, Opacitat… Fos a negre.

Ara que desapareixen tants llocs (espais, botigues…) engolides pel tsunami de la globalització llibres com aquest ens ajuden a reconstruir la Barcelona que fou durant els anys grisos, desapareguda també per l’empenta dels nous temps.

Comença a llegir els primers capítols en pdf en aquest enllaç.

Títol: Temps de llum
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2086-0
Preu: 16€

T’ho donaré tot, de Sílvia Tarragó

La Clara torna al Nosaltresllegim amb la ressenya de l’últim llibre de Sílvia Tarragó, una autora que l’últim cop que la vam llegir, ens parlava d’un boulevard històric de la ciutat de Barcelona. Ara, anem del punt més baix de Barcelona, al punt més alt!

El Tibidabo és el teló de fons i un protagonista més de la darrera novel·la de Sílvia Tarragó Castrillón, T’ho donaré tot. L’Àngela i l’Aurora, filles bessones d’un dels obrers que treballen a la urbanització del Tibidabo es fan grans en paral·lel al creixement del parc d’atraccions. Les seves vivències estan lligades a aquest indret tan emblemàtic de Barcelona, i les acompanyarem en esdeveniments com ara la inauguració d’atraccions com la Talaia o l’avió.

El parc d’atraccions del Tibidabo va ser construït pel farmacèutic Salvador Andreu (famós per les conegudes píndoles per a la tos) i es va inaugurar el 1901, juntament amb el Tramvia Blau i el Funicular. En aquell moment va ser tot un esdeveniment que mostrava l’esperit cosmopolita i capdavanter de la ciutat, que ja llavors anhelava ser un referent a Europa.

Sílvia Tarragó ens presenta un relat de ficció molt ben documentat que va des de 1901 fins el 1930. Al llarg de les seves pàgines narra fets cabdals en la història de Barcelona de les primeres dècades del segle XX, i que s’esdevenen en el transcurs de la novel·la, com ara la Setmana Tràgica, el cop d’Estat de Primo de Rivera o la segona Exposició Universal de 1929. L’autora ens descriu fets i anècdotes que enriqueixen la novel·la i la doten de realisme, convertint-la en un fidel retrat d’aquella època.

D’entre aquestes anècdotes, l’autora ens explica l’origen del topònim: “Tibi dabo”, que vol dir “et donaré” en llatí. A la Bíblia es diu que Satanàs porta Jesús a una muntanya molt alta, des d’on es poden veure els diferents regnes del món. Per tal de temptar-lo li diu: “Tot això et donaré si, prostrant-te, m’adores”.

T’ho donaré tot ens presenta diferents trames que es van entrellaçant a mesura que avancem en la lectura de la novel·la. D’una banda, ens acosta la vida de l’Eulàlia i les seves dues filles, l’Aurora i l’Àngela; la d’en Narcís, un dels enginyers del parc; la del doctor Obiols, metge de la família Regàs… i la de la temuda Dama de l’Arsènic.

El ritme de la novel·la és dinàmic, amb cinc parts de capítols curts que narren la història en ordre cronològic. Passions, amors i desamors atrapen el lector. Amors de parella, amors prohibits, amors interessats, amors incondicionals o amors malaltissos. I tot plegat, amb la serra de Collserola i el Tibidabo com a escenari de fons.

El Tibidabo no deixava mai de sorprendre-la. Tant era el temps que hagués transcorregut o les circumstancies que hagués pogut viure: els miralls, el Ferrocarril Aeri, la Talaia… cada nova atracció revifava la seva il·lusió, i la transportava de nou a la infantesa.

T’ho donaré tot inclou la dosi justa d’intriga i de drama, ingredients que la fan irresistible. No us la perdeu!

No ho farem! Moltes gràcies, Clara, pel teu escrit!

El pròxim dia que et llegim una ressenya, volem tenir-te amb firma pròpia!!

Si voleu començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre de la Sílvia Tarragó, seguiu aquest enllaç.

Aquí hi trobareu els altres llibres que hem publicat d’aquesta autora, com ara Temps de llum.

Títol: T’ho donaré tot
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2272-7
Preu: 16,90€

Josep Capsir ens explica el seu llibre ‘Els fills de l’Atlàntida’

De tant en tant tirem la canya als autors. És allò que deia l’Eva de Plats Bruts: “si passa, passa; i si passa, què passa?”. Doncs això: li vam dir a en Josep Capsir si ens volia explicar el seu llibre, Els fills de l’Atlàntida, i ens va dir que sí! Aquí teniu el seu escrit:

L’home humà actual és el resultat d’una evolució que abasta milions d’anys. S’estima que les primeres espècies del gènere homo van habitar la terra durant el Pleistocè, fins i tot podria ser que fos abans, però posats a concretar, podríem establir que va ser fa dos milions d’anys quan aquests antecessors van començar a deixar-nos pistes de la seva existència. Un període molt llarg d’evolució.

Cap a l’any 6000 a.C. i el 2500 a.C, l’home antic tot just havia après a fer foc, a construir barraques fràgils i a caçar amb artefactes improvisats amb restes d’ossos i pedres. Milions d’anys d’evolució per ser un simple animal hàbil per aquells temps. Resulta curiós doncs, que en un lapse històric tan curt –un parell de dotzenes de segles-, aquest espècimen comença a aixecar construccions gegantines i simètriques que encara avui segueixen en peu. L’home aprèn a conrear, a pasturar, a aprofitar les lleres dels rius per assentar-se permanentment; també s’interessa per l’astronomia i desenvolupa una ciència abstracta: les matemàtiques. També comencen a escriure i a establir codis orals comuns per a la comunicació. Es desplacen pels mars amb embarcacions impossibles, es vesteixen amb teles, conserven el foc, aprenen arts mèdiques i alien metalls per fosa.

Resulta estrany que, en un lapse de temps tan curt -tres o quatre milers d’anys-, aquests avantpassats evolucionessin d’una manera tan sorprenent. Coincideix també que per aquests temps l’home comença a esmentar als déus i ho fa a tots els continents alhora. S’erigeixen bustos i estàtues per tot el món, es dibuixen siluetes en coves o a l’interior de piràmides i a aquests éssers desconeguts se’ls adora i se’ls tem.

La Història mai ha participat d’aquests fets perquè ni hi ha testimoni ni hi ha escriptures que avalin la seva existència. O potser sí… El cert és, que la mitologia sempre s’ha considerat com una espècie de pseudo-història, relegant aquests fets a pura llegenda. I llavors, un es pregunta: qui van ser els déus dels quals tothom parlava?, com van intervenir en la humanitat perquè aquests antecessors patissin una evolució tan vertiginosa? Fos el que fos el que succeís, acabava de néixer la religió i, amb ella, el control social.

Plató va parlar dels déus, de la seva estada entre nosaltres, de les seves guerres i d’aquest gran continent que va desaparèixer sota les aigües. El filòsof també ens va parlar de l’últim reducte d’aquests éssers totpoderosos, una terra rica i fèrtil situada més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un lloc dominat per un gran temple dedicat a Posidó i envoltat per uns anells circulars de terra que feien de fortalesa i de contenció als capricis del gran mar. Es diu que aquest lloc mític també va acabar sucumbint a la fúria d’un oceà voraç. I es deia L’Atlàntida. Però… realment va desaparèixer?

Partint de la teoria d’Adolf Schulten (1870-1960), va poder ser Tartessos, un regne del sud de la península ibèrica, l’hereu d’aquesta terra que un parell de milers d’anys enrere fou L’Atlàntida. No en va, moltes de les esteles tartèssies trobades d’aquest període conserven gravats coincidents amb la forma circular del mític reducte dels déus. Però què sabem de Tartessos? La Història també va voler esborrar-la del mapa i avui es conserven molt pocs testimonis escrits que ens recordin la seva existència.

Els fills de l’Atlàntida tracta de conciliar mitologia i Història, d’explicar-nos qui eren els déus i quina influència van tenir en una societat castigada per la mala ventura. Els seus personatges els adoren i també dubten d’ells, no de la seva existència, però sí del seu poder. L’ús de la religió com a instrument polític pren forma i ens mostra que l’engany i la manipulació és la millor doctrina per controlar a la gent del poble. És una novel·la per obrir la ment, per donar corretja als nostres dubtes i a comprendre que estem condemnats per aquells mateixos que ens van dotar d’intel·ligència. Un lector em va explicar que després de llegir la novel·la va comprendre que el seu ateisme no tenia sentit i que ara era un politeista convençut.

Conduït a través de la vida de Teró, un humil adober de la zona costanera, el lector coneixerà els esdeveniments que van acabar amb Tartessos, aquesta terra que abans va ser la mítica Atlàntida. Us convido a passejar per aquestes terres de llegenda i a dubtar de la Història i de les nostres creences més profundes.

Moltes gràcies, Josep, per explicar-nos el teu llibre, Els fills de l’Atlàntida!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre del Josep Capsir. Seguiu aquest enllaç!

Títol: Els fills de l’Atlàntida
Autor: Josep Capsir Comin
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Sabina Galí
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2271-0
Preu: 19€