Arxiu de la categoria: Històrica

El sindicat de l’oblit, d’Albert Villaró

El sindicat al qual fa referència el títol del llibre l’Albert Villaró, El sindicat de l’oblit, no té res a veure amb reivindicacions laborals. Es tracta d’una colla reduïda de persones, tancades en un pis de l’Eixample de Barcelona i sense gaire comunicació amb ningú que no sigui el cap directe de l’Oficina (Servei d’Intel·ligència de la República Catalana). Aquesta colla, juntament amb el Mossèn Farràs i alguna altra persona que s’hi afegeix a mitja novel·la, en són els protagonistes.

A Mossèn Farràs ja el coneixem els que vam seguir-ne les activitats, al llibre Els ambaixadors, ressenyat per un servidor per al Nosaltres el març de 2014.

No és necessari haver llegit prèviament Els ambaixadors per seguir el fil d’El sindicat de l’oblit. És aconsellable, però, perquè és una molt bona novel·la!

Villaró torna a recrear la història que podria haver sigut amb un relat trepidant ple d’intrigues i sorpreses i farcit, com en la novel·la precedent, de personatges que han existit a la vida real: Josep Pla, Dionisio Ridruejo, Pere Ardiaca, Tísner, Andreu Nin, José Antonio, Alfons XIII, Serrano Súñer, Mola, Batet, Sanjurjo, Carrero Blanco, Franco,… La majoria d’aquests personatges, amb la biografia alterada.

Llegir i ressenyar El sindicat de l’oblit molt pocs dies després d’haver llegit i ressenyat Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís ha estat una experiència ben interessant: un mateix fet d’història-ficció ha donat per construir dues narracions ben diferents, d’argument i de to. Totes dues ben escrites i amb capacitat d’enganxar el lector des de la primera plana.

A El sindicat de l’oblit, la narració -sempre centrada en el personatge de Mossèn Farràs, que té estudis eclesiàstics però que no va arribar a ser ordenat sacerdot- s’esdevé el 1975. Han passat quaranta anys llargs des de la proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 i pel mig han passat moltes coses, entre les quals la desaparició de Franco el 1936 en un accident aeri a bord del Dragon Rapide.

A la primera meitat del llibre, Farràs explica detalladament els components del Sindicat com es va desenvolupar l’Operació Siscló que va culminar amb la col·locació d’un explosiu per part del propi Mossèn a l’avió de Franco.

Arribat a aquest punt, l’acció torna a 1975, i pren un rumb inesperat: trobem en Farràs, ja vell i malalt, encarregant-se d’una missió arriscadíssima que no penso desvelar. Ni en què consisteix, ni com acaba!!

Villaró condueix el tempo d’aquesta segona part del llibre de manera magistral i fa que el lector no pugui deixar el llibre encara que li hagin tocat les tantes de la nit i l’endemà hagi d’anar a treballar.

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!

Títol: El sindicat de l’oblit
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2351-9
Preu: 20,50€

Al mateix riu d’Heràclit, de Pep Coll

Vivim en un món on tot es dóna per fet. Veiem normalitzat l’autobús, el cotxe o aquell cubicle que projecta programes que ens ajuden a agafar son i, segons com, a estar informats. Per llegir el nou llibre de Pep Coll has de canviar aquesta mentalitat i viatjar de la seua mà fins a un temps on qualsevol cosa era un descobriment perquè partíem del no-res.

Ens situem a Efes, lloc de naixement d’Heràclit considerat de l’escola jònica, deixeble d’Hipàs i Xenòfones. Sí, no els coneixes. Jo tampoc els coneixia, però una de les virtuts de Pep Coll és que ens presenta la complexa civilització grega amb tacte. Com si et posés la mà a l’esquena i t’acompanyés suaument per un llibre que, de no tenir aquesta subtilesa, haguera estat massa enciclopèdic i, en conseqüència, acabaria essent una lectura massa especialitzada.

El narrador, un esclau que ha pogut aprendre l’art de la lectura i l’escriptura, relata els acontentaments d’aquella Grècia del 500 aC. La història, contada de forma cronològica, ens obre els ulls de l’època on la democràcia era un aspecte nou, i on els més intel·lectuals encara guardaven les seues teories inicials sobre la forma rodona de la terra, enfront dels que encara creien que la terra era plana, i que qui deia el contrari s’equivocava, titllant-los d’hipòcrites i de tindre una mancança de saviesa. El caràcter aforístic del filòsof grec ens recorda a les sentències de l’escriptor Joan Fuster, fent-te divagar amb cada frase que, malgrat que el seu caràcter breu m’ha permès omplir pàgines senceres amb pensaments sobtats.

Desconec si és perquè em vaig fent —un poc més— major o perquè vaig formant una opinió personal independent d’allò que diga la resta, però a mesura que passa el temps i creixen les lectures agraïsc més i més que un llibre tinga un caràcter didàctic, sense menysprear qualsevol altra novel·la, però el fet d’aprendre sobre la civilització grega m’ha aportat un punt de vista que desconeixia, ja que per a mi, fins abans del llibre, coneixia molt el seu vessant artística, una mica menys la política, i no gaire la social. I aquesta tercera és un pilar fonamental —desconec si dòric, jònic o corinti— que cal visibilitzar més.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del nou llibre del Pep Coll.

Títol: Al mateix riu d’Heràclit
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-7588-705-0
Preu: 20€

La força d’un destí, de Martí Gironell

La Míriam torna al Nosaltresllegim amb tot un Premi Ramon Llull!

En Martí Gironell relata la vida d’un personatge d’aquells que acabes la novel·la perquè te l’has cruspit en un tres i no res i dius… “de veritat que ningú no havia escrit mai sobre aquest tio?”

Aquí teniu la ressenya de la Míriam sobre La força d’un destí, de Martí Gironell:

La força d’un destí és una novel·la històrica situada en l’Espanya dels anys 50, on la vida d’un home jove es veu destinada a l’exèrcit. És una novel·la que parla dels homes que volen més de la seva vida, volen viure dels somnis i que volen anar més enllà del que els toca viure.

En Ceferino, el nostre protagonista, viu a l’Espanya de l’època franquista on per no ser reclutat i enviat a files ha d’anar-se’n de Catalunya i exiliar-se. Després d’intentar-ho i intentar-ho, se’n surt i aconsegueix, per fi, ficar-se en dins d’un vaixell que el portarà cap als Estats Units.

Un cop arriba a nova York, en aquesta terra de les oportunitats, es reuneix amb uns familiars seus que viuen allà i amb alguns entrebancs i alguns cops de sort, aconsegueix canviar la seva identitat -a partir d’ara es farà dir Jean Leon!- ja que des de Espanya arriba un document en forma de comunicat on hi diu el pitjor: saben que és allà i el tornen a cridar a files.

Després d’unes quantes peripècies, el nostre protagonista acaba Hollywood, on sense adonar-se’n es troba amb en James Dean, que es converteix en el seu amic inseparable i amb qui junts arriben a fer actes de cinema on es relacionen amb les grans estrelles de Hollywood.

No us explico res més perquè en James Dean ja us l’imagineu… és a la portada del llibre! En qualsevol cas, aquest llibre és una mescla de novel·la -casi- d’aventures del nostre protagonista per esdevenir un home nou, amb aquell ambient glamurós que tenia el Hollywood de finals dels 50 i inicis dels 60.

Una nova novel·la històrica de Martí Gironell. Aquesta però, ha guanyat el Premi Ramon Llull!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per si voleu començar a llegir!

Títol: La força d’un destí
Autor: Martí Gironell
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull de Narrativa
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-2361-8
Preu: 21,50€

Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís

El títol ja ens anuncia que es tracta d’un relat pensat i escrit en primera persona per Agustí Vilamat i Prunell, que si hagués existit realment hauria celebrat el centenari del seu naixement l’any passat (2017).

M’afanyo a dir que crec que el personatge em sembla que mereix un lloc al costat o molt a la vora de la Colometa, del Soleràs i d’altres il·lustres testimonis de la laberíntica i feixuga història del país -i de la llengua- a través dels anys que acaben cap al maig de 1945.

El llibre comença amb una introducció en la qual el que s’autoanomena “el narrador” fa una “relació breu però indispensable dels seus 23 primers anys de vida”. Molt aviat sabrem que als quatre anys un accident el deixa borni -fet que el marca per tota la vida- i que no gaire més tard descobreix que la llengua que li serveix per parlar amb els seus pares o companys de jocs, a Solsona, també es pot escriure i llegir. L’estiu de 1925, data del descobriment, li canvia la vida, ja que s’enamora de la llengua i la converteix en la passió de la seva vida.

Estirant aquest fil anem sentint, en paral·lel, el ressò dels esdeveniments: la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Generalitat, la Guerra (dita) Civil, l’èxode dels vençuts, la duríssima realitat dels camps de refugiats (com el que li toca a ell a Argelers).

El 13 de juny de 1940, comença la segona part i la novel·la s’aparta dels fets que van passar per entrar a narrar allò que hauria pogut passar si Franco, efectivament, hagués declarat la guerra als Aliats i s’hagués unit a l’Eix nazi-feixista.

Començant pel bombardeig del camp d’Argelers per l’aviació victoriosa de Franco. Les tropes encapçalades per falangistes i requetès ocupen tot el Rosselló, Vallespir, Cerdanya i Conflent que, amb l’aprovació de Hitler, queden annexats a l’Espanya Nacional i sotmeses al mateix règim que la resta del país un cop perduda la guerra.

Agustí Vilamat, el força inofensiu corrector de català borni, es troba en un remolí que, després d’un amor intensíssim, breu, no consumat i viscut entre els filferros del camp d’Argelers, el porta a refugiar-se en un mas perdut entre les muntanyes pirinenques a redós del Canigó. Les notícies que li van arribant són desoladores: la rendició de la França de Pétain, l’ignominiós afusellament de Companys, l’avenç imparable dels alemanys,…

A través de l’únic ull de l’Agustí anirem veient desfilar una galeria de personatges en què es barregen els que van existir com Irla, Ventura Gassol i Tarradellas, Churchill, Pétain, Franco, Serrano Suñer, Azaña, Queipo de Llano, De Gaulle… amb d’altres d’inventats i construïts amb mestria. A uns i altres se’ls fa actuar de manera ahistòrica però terriblement versemblant.

Agustí, des del bombardeig del 1940, té el desig de matar franquistes i no faig cap espòiler si dic que, finalment en mata un: el mateix Franco. No explico en quines circumstàncies.

Entremig han passat moltes coses imaginàries però, repeteixo, versemblants. Molt emotives, sovint dramàtiques com les que es produeixen en l’enfrontament dels maquisards amb col·laboracionistes (un dels fragments més bells i tensos del llibre) o l’emocionant episodi de la captura de Franco, prèvia exhibició de sadisme de Queipo de Llano.

La història no acaba amb la mort del Generalísimo i hem de presenciar com les coses van esdevenint amb una terrible lògica de manera que l’Agustí -o el que en queda, ja que la guerra li ha pres trossets- haurà de veure que el futur és com és i no com ell hauria somiat i volgut.

Joan-Lluís Lluís domina l’us de la llengua i es percep l’amor que li té però a més demostra que sap elaborar una trama que ens agafa des del primer moment.

El darrer capítol, que no us heu de perdre, obre una escletxa de llum i ens encomana optimisme.

Em sembla un boníssim Premi Sant Jordi que, com ja s’endevina dels meus comentaris, recomano sense reserves.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Jordi 2017 de Joan-Lluís Lluís.

Títol: Jo soc aquell que va matar Franco
Autor: Joan-Lluís Lluís
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-701-2
Preu: 20€

L’amic de Praga, de Joan Manuel Soldevilla

Els protagonistes de L’amic de Praga, de Joan Manuel Soldevilla, són, en paral·lel, quatre persones: dues de reals ja desaparegudes, i dues d’inventades.

Jaume Ministral Masià, gironí que uns quants recordem per haver signat els guions d’El Doctor Caparrós , programats a la TVE de Catalunya el 1979 amb seqüela el 1982, o potser per algun dels 13.000 guions que va escriure per al programa radiofònic El humor y la radio emès durant més de trenta anys per RNE. Quan, portat per la curiositat que desperta el llibre entro a la Viquipèdia descobreixo que també era el guionista de la Campaña Benéfica que protagonitzaven el Senyor Dalmau i el Señor Viñas. I moltes més coses.

L’altre personatge és Frantisek (Francesc o Francisco) Kriegel, metge txecoslovac comunista i jueu, el nom del qual no diu res a gairebé ningú que no sigui un estudiós del que es va anomenar la “Primavera de Praga”  on va tenir un paper destacadíssim i que el llibre ens descobreix com un molt notable homenot de pedra picada, fidel als seus ideals fins a les més dures conseqüències. I a la Txecoslovàquia postprimaveral eren molt dures.

L’amic de Praga és un llibre sobre dos personatges reals que molt pocs coneixíem abans de llegir-lo i que acaba resultant una lectura apassionant.

Els altres dos protagonistes, la Dacs i el Tarongi -els personatges de ficció-, són dos investigadors en el sentit acadèmic de la paraula, que es llencen amb entusiasme a estirar el fil que han trobat per casualitat i empesos per la xafarderia després de trobar una novel·la negra a la fira del llibre vell de Figueres, signada per un autor de nom que sembla nòrdic: Lardsinim.

Soldevilla, amb gran habilitat ens va fent saltar, en el calendari i en el mapa, tot acompanyant els investigadors en la seva apassionant recerca que els duu a un impressionant conjunt de documents autògrafs miraculosament conservats per la família de Ministral i, en menor mesura, per l’Arxiu Nacional de Txèquia. L’arxiu familiar conté també testimonis de persones com Teresa Pàmies, que va conèixer Kriegel, o Horacio Sàenz Guerrero que es va arriscar a publicar un article de Ministral sobre el comunista Kriegel a La Vanguardia Española el 1968, en ple franquisme.

Resulta apassionant anar seguint l’itinerari d’aquests dos personatges tan diferents que, després de conviure i col·laborar al front durant la batalla de l’Ebre, queden units per uns fortíssims llaços d’amistat malgrat el pas dels anys i la difícil comunicació entre els dos cantons del teló d’acer.

No vull avançar-vos res però us asseguro que descobrireu el gruix de la personalitat dels dos amics a través de les seves -molt- accidentades vides.

Repassant abans de tancar aquesta ressenya m’adono que, ja a la segona pàgina, Soldevilla fa que els investigadors ens expliquin quin és el camí que ell ha decidit seguir:

– És un bon material, no et dic que no, però no sé pas què en farem, de tot això.
– Una novel·la, ja t’ho he dit.
– Tu és que veus històries pertot. Són fets objectius, el que més li escau és un assaig.
(…)
– L’assaig ens permetria ser ordenats i metòdics, sistematitzar la recerca. Tot plegat ha estat una mica caòtic i casual.
– Ja ho sé però m’hi resisteixo. Trobo que el material té una emoció que no es pot deixar perdre -s’entusiasma ell-, una intensitat, d’alguna manera, narrativa. Els caràcters, les motivacions… no ho trobes extraordinari?
– No t’embalis, tu, ara.
– Hem d’escriure una novel·la sobre la memòria i l’amistat, ho tinc claríssim.
– Mira que ets cursi (…) D’acord, tu guanyes, com sempre. Serà una novel·la.
(p.12)

Jo afegiria que, a més de la memòria i l’amistat hi ha moltíssima acció, sovint trepidant i digna d’un thriller.

Em costa qualificar aquest llibre extraordinari com a novel·la però, certament, Soldevilla ha aconseguit enganxar-me a uns personatges molt poc valorats que mereixien que algú ens fes descobrir amb aquesta “emoció i intensitat narrativa”.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols d’aquest L’amic de Praga de Soldevilla.

Títol: L’amic de Praga
Autor: Joan Manuel Soldevilla Albertí
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2336-6
Preu: 19,90€

El noi del Maravillas, de Lluís Llach

La Montse Ortiz torna al Nosaltres per ressenyar-nos un dels llibres d’aquest final de 2017 (i segurament, de l’inici del 2018!): la nova novel·la de Lluís LlachEl noi del Maravillas.

Amb aquesta tercera novel·la, Lluís Llach es referma com a escriptor de novel·les. Després de Memòria d’uns ulls pintats (2011) i Les dones de la principal (2014), El noi del Maravillas és segurament, la seva novel·la més íntima i personal, i tanca una trilogia amb un marcat recorregut històric. En aquesta ocasió, l’autor ens retrata una Barcelona de postguerra fins als anys setanta.

La novel·la se centra en la vida de Roger Ventós, nascut a Sète, fill d’una anarquista catalana exiliada, que esdevindrà un baríton de gran prestigi internacional. La vida del jove està vinculada al teatre Maravillas, un teatre de vairetés del Paral·lel barceloní, on va viure la seva mare i la seva família i on ell acabarà passant els anys de joventut fins que comença a triomfar en el món de l’òpera.

A través del Maravillas coneixem els personatges que donen vida al teatre alhora que anem descobrint la Barcelona més gamberra de l’època. L’entreteniment i l’espectacle contrasten amb un context social marcat per la misèria, la repressió i la censura. Un Maravillas que pren vida pròpia i que esdevé un protagonista més de la novel·la, amb una història que es remunta a l’època daurada dels teatres de vairetés fins la seva decadència, amb un final intensament emotiu i esquinçador que ens recorda el final d’una òpera.

El noi del Maravillas és també un cant a l’amistat, a la lleialtat, a les complicitats, a la música i als amors incondicionals i clandestins. Una novel·la tendra i sensible que t’embolcalla i et sedueix.

Al final del llibre descobrim que El noi del Maravillas és en realitat l’autobiografia del baríton català més internacional i ell mateix, a través d’una carta al seu editor, explica els motius pels quals ha preferit escriure una novel·la autobiogràfica en comptes d’unes memòries com se li havia encarregat. A la carta, Roger Ventós explica que la novel·la és la història del seu personatge,

Una mena d’alter ego que […] t’acaba identificant de portes enfora […]. El personatge evoluciona i pren volada pròpia, es transmuda, creix…, i a poc a poc la relació amb la persona que el sustenta es va fent més distant.

Ens trobem, per tant, davant d’una de les novel·les més autobiogràfiques de Lluis Llach tal i com ha reconegut el mateix autor que afirma, que el llibre recull vivències personals i reflecteix el seu interès pel cant i la música, pels ambients i espectacles del “barri xino”, així com la seva aproximació a l’anarquisme.

Una bona lectura per endinsar-nos a la vida del Paral·lel i la Barcelona del tardofranquisme a través d’uns personatges entranyables que es fan estimar.

Moltes gràcies pel teu escrit, Montse! Prenem nota de la teva recomanació!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la nova novel·la de Lluís Llach.

Aquí teniu tots els posts sobre llibres de Lluís Llach al Nosaltresllegim.

Títol: El noi del Maravillas
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 496
ISBN: 978-84-17016-15-9
PVP: 21,50€

L’homenatge, de Xulio Ricardo Trigo

En Carles Solé és un crític d’art amb un propòsit ben clar: venjar-se dels Modernistes per qui s’havia sentit menystingut anys enrere.

Amb aquest propòsit, escriu a la vídua de Santiago Rusiñol amb el pretext de fer un homenatge al seu difunt marit i als artistes del moviment. La convenç per fer una trobada al Cau Ferrat, residència dels Rusiñol a la vila de Sitges, amb altres personatges rellevants de l’època: la Júlia Peraire -vídua d’en Ramon Casas-, l’artista Miquel Utrillo o l’escultor Enric Clarasó. Al llarg de la novel·la tindrà gran rellevància el paper de la minyona que atendrà la senyora Rusiñol i els seus hostes: la Conxita Canut, que també ha estat estretament vinculada amb el Modernisme, tot i que d’una manera diferent.

Gran part de la novel·la transcorre en llocs emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat, que va ser fundat el 1893 per l’artista Santiago Rusiñol com a casa-taller i convertit en museu públic el 1933, conservant l’esperit artístic que li atorgà el seu fundador, o el Casino Prado. Precisament la trobada entre el crític amb personatges rellevants del Modernisme es produeix just abans que la Lluïsa Denís cedeixi el Cau Ferrat a l’Ajuntament de la vila. També ens transportarà al París de la belle èpoque i la bohème de finals de segle XIX.

L’homenatge és una història d’una doble obsessió del protagonista. D’una banda, per destacar com a crític d’art i destruir el prestigi dels artistes que no el van saber valorar i, de l’altra, amb la vídua de Ramon Casas. Però el seu esperit de venjança es barrejarà amb sentiments contraposats des de bon principi: “El nouvingut va dubtar per primer cop dels seus propòsits. Esperava que l’assaltés una sensació semblant, però no que li sobrevingués d’una manera tan immediata.”

Aquest Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica de Xulio Ricardo Trigo ens acostarà les passions, anhels, creences i decepcions dels personatges que hi apareixen. Els debats que compartiran posaran de manifest els recels que en Clarasó, la Lluïsa o la Júlia senten envers en Solé. Coneixerem la infantesa de la Conxita, que potser no és tan diferent de la d’algun dels hostes a qui serveix, o la historia d’amor “impossible” entre la Lluïsa Denís i el seu marit artista. I tot i que sembli que la trobada muntada per Carles Solé suposi un final, l’objectiu últim del protagonista, suposarà també un nou començament. Com ell mateix reconeixerà “Ja feia massa temps d’unes aventures que havien marcat la seva joventut.”

Malgrat tractar de temes tan transcendents per a l’existència humana, com ara l’amor o l’art, el to de la novel·la és proper i fresc. Està escrit amb una delicadesa que denota el gran respecte cap als individus que retrata, talment com si fossin homenatges. Dividida en quatre parts, és fàcil de llegir i encisadora… no us la perdeu!

Títol: L’homenatge
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2302-1
Preu: 19,50€

Els anys de la serp, de Joan Rendé

Quan el Nosaltresllegim em va proposar la lectura d’Els anys de la serp vaig pensar que seria una història de les que a mi m’agraden, senzilla però amb personalitat, de les que van entrant mica en mica, amb paciència, sense presses i que van deixant un pòsit que convida a reflexionar. El que va passar és que a mida que anava avançant vaig tenir un moment de pànic, la sensació que m’havia equivocat de llibre -aquell moment que et diu que la història es desenvolupa a base de tòpics i que o fa un canvi en el plantejament o acabaràs abandonant la lectura. Al final, la primera impressió és la que va quedar i estic molt contenta d’haver tingut la oportunitat de llegir aquesta novel·la.

Amb un resum de la novel·la podreu entendre el perquè d’aquest ball d’impressions. Els anys de la serp explica la història d’una nena, la Consuelo, que juntament amb la seva família van a viure al Pirineu durant els anys posteriors a la victòria de l’exèrcit nacional a la Guerra Civil espanyola. Tots ells són originaris de Cazorla i els primers capítols de la novel·la plantegen les dificultats de la família per sobreviure al sud del país i, un cop fet el pas d’emigrar, arribar a una terra amb costums i forma de parlar diferent. Veieu per on vaig? A poques pàgines d’haver començat la lectura i veient per on anava -els protagonistes són emigrants andalusos que venien a treballar a Catalunya, la dificultat de l’idioma, la voluntat de la integració…-, el meu cap va començar a pensar que estava davant d’una publicació que pretenia aprofitar el moment polític actual i prou.

I sí, però no.

Sí perquè les característiques de la família de la protagonista de la novel·la són les que són i perquè es respira cert oportunisme en parlar del tema de la integració dels emigrants espanyols ara que es discuteix dia sí dia també sobre el sistema educatiu a Catalunya, la vehicularitat de la llengua catalana i la immersió lingüística. I no, perquè al final, aquest només és un argument secundari de la novel·la de Joan Rendé. El tema principal, i que Rendé desenvolupa molt i molt bé al llarg de tota la novel·la, és la història de la Consuelo al llarg de tota la seva vida -amb les alegries, les penes, els dubtes, el dolor. Perquè veiem a la Consuelo créixer i passar de ser una nena a convertir-se en una jove i dona madura, una història amb un context històric que no ens agafa molt lluny, perquè molts dels nostres pares i avis l’han viscut i d’històries com la de la Consol -al tanto amb el canvi de nom- Catalunya n’està ben plena.

Joan Rendé és periodista i escriptor i ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona de periodisme. A banda, les seves novel·les i llibres de contes han estat molt ben valorats per la crítica i ha estat director de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès.

Comenceu a llegir Els anys de la serp de Joan Rendé seguint aquest enllaç.

Títol: Els anys de la serp
Autor: Joan Rendé
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-7588-685-5
Preu: 18€

En Roger Bastida ens explica el seu llibre ‘La mirada de la sargantana’

De tant en tant tenim un atac de barra i demanem als autors que acaben de publicar llibre que ens l’expliquin. Ho vam fer amb en Joan Maria Morros i Els Coixinets, amb en Josep Capsir i Els fills de l’Atlàntida o amb en Jordi Amat i la seva biografia de Josep Benet.

Aquest cop, li hem demanat a en Roger Bastida que ens expliqui La mirada de la sargantana, un llibre sobre el pintor Ramon Casas i una venedora de loteria de la Plaça Catalunya anomenada Júlia Peraire. Aquí ho teniu!

Vaig conèixer la història de Júlia Peraire i Ramon Casas quan estudiava a la universitat. Tot i que durant dècades s’havia explicat com la típica anècdota del pintor que s’enamora de la seva model, ben aviat em vaig adonar que tot plegat era més complex i més fascinant del que semblava. Com que m’havia picat la curiositat, vaig voler llegir tots els textos acadèmics sobre la trajectòria de Casas que hi havia a la biblioteca de la facultat. I, aleshores, em vaig fer la pregunta: com era possible que, amb tots aquells ingredients (un dels grans artistes del Modernisme, una noia que no es resigna a interpretar el paper que la societat vol imposar-li, la Barcelona del 1900…), no s’hagués dut a terme cap novel·la, pel·lícula o sèrie sobre allò?

I em vaig posar a escriure. Tenia vint-i-dos anys i el que en sortís no havia de ser més que un passatemps. No sabria dir si tenia pensat fer una novel·la. Una novel·la son paraules majors. Al principi vaig decidir fer un conte curt, però de seguida vaig intuir que necessitaria més pàgines per poder explicar tot el que volia. Suposo que no hagués començat a escriure si abans no hagués llegit molt. Tot i que podria citar uns quants autors que han influït, en major o menor mesura, en la meva manera d’escriure (Salvador Espriu, Terenci Moix, Jaume Cabré…), no puc deixar de fer un esment especial a Mercè Rodoreda; el cert és la novel·la està esquitxada d’homenatges a la més gran escriptora de les lletres catalanes.

Fonamentalment, La mirada de la sargantana pretén explicar la història de dues persones que van decidir viure el seu amor en llibertat. La Barcelona del Modernisme esdevé el teló de fons d’aquest relat sobre el trencament de les convencions socials. Els lectors descobriran una època apassionant i captivadora i una ciutat (el “París del Sud”, la “Perla del Mediterrani”, la “Rosa de Foc”…) en plena efervescència artística i cultural.

Quina bona pinta, oi? Roger, tenim moltes ganes de llegir aquest La mirada de la sargantana!

De fet, seguiu aquest enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre del Roger Bastida.

Esperem retrobar-te aquí molt aviat en forma de ressenya!

Títol: La mirada de la sargantana
Autor: Roger Bastida Sabido
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2285-7
Preu: 18€

Retorn, de Carles Casajuana

La Montse Ortiz torna al Nosaltresdesprés d’haver llegit assaig sobre política molt recomanable– amb un llibre completament diferent: Retorn, de Carles Casajuana. En Josep Carner i el seu retorn a Barcelona.

Aquí la teniu!

Retorn és una novel·la delicada i exquisida que ens explica la visita del poeta Josep Carner a Barcelona desprès de 30 anys d’exili.

Lluis Miralles un jove estudiant de dret rep l’encàrrec d’acompanyar l’il·lustre poeta i la seva dona, Émilie Noulet, durant la breu estada a la ciutat enyorada.

Som a la Barcelona de l’any 1970 i de la mà d’en Lluis coneixem a un Josep Carner vell i absent que de tant en tant ens sorprèn amb moments d’una lucidesa aclaparadora.

Coneixem a  la Mariona, l’estudiant de Lletres amb qui en Lluis inicia un idil·li amorós. Ella li obre les portes a un nou món, a una Barcelona més gamberra, revolucionaria i  clandestina, lluny de l’ambient benestant del barri de Sant Gervasi on encara viu amb els pares.

El piset d’estudiants de la Mariona al barri mariner de la Barceloneta esdevé un espai de tertúlies sobre cultura, sobre el retorn del poeta i política, un espai de llibertat en un context de repressió franquista i davant d’un règim que tot i mostrar algunes senyals de debilitat, continua aplicant la mà de ferro.

En la novel·la el poeta juga un paper passiu. És a través dels diferents personatges que envolten a Carner i que formen part del teixit social, cultural i artístic català del moment que anem descobrint al poeta, al mestre. Un home amb un gran sentit de l’humor i una intel·ligència descomunal, un autor polifacètic i molt prolífic que va arribar a tenir càrrecs diplomàtics als anys 20. Poc a poc i a mesura que anem entenent la personalitat de l’il·lustre exiliat, es va evidenciant que el seu retorn no és comprés per tothom i que incomoda a alguns. Per què després de 30 anys d’exili torna a una Barcelona encara franquista? Perquè es desdiu de la seva promesa i torna abans de la mort del dictador?

Carles Casajuana ens ho explica en aquesta novel·la i ens regala versos i reflexions del “príncep dels poetes catalans”, una delícia.

Montse Ortiz Moran

Moltes gràcies pel teu escrit, Montse!!

Seguiu aquest enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre Retorn, de Carles Casajuana.

Títol: Retorn
Autor: Carles Casajuana
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2288-8
Preu: 18€