El jove escriptor Ben Brucks ens porta una novel·la divertida que ens parla de la difícil aventura de fer-se gran.

En Jasper, un noi de disset anys, es troba immers en plena joventut. Amb una mare massa preocupada pels estudis del noi, un padrastre assassí i una psicòloga massa difícil d’enganyar, el noi té el cap ocupat amb les drogues, l’alcohol, les noies i la festa amb els amics. Sempre amb la seva inseparable amiga Tenaya, en Jasper passa per la vida entre embolics amorosos de cap de setmana massa complicats i la recerca d’indicis per culpar el seu padrastre de la mort de la seva ex dona. Mentrestant, plasma tots aquests embolics en la novel·la que escriu.

Fes-te gran és una novel·la d’adolescents per a adolescents que resulta entretinguda si el que vols és passar una bona estona de lectura. Hi trobareu alcohol, sexe i drogues. Un panorama juvenil que resulta estrany per a molts però potser massa familiar per a d’altres. Una novel·la, en definitiva, divertida i alhora commovedora, plena d’una subtil ironia que et convida a reflexionar.

Algunes persones no n’aprenem mai…

Ja tinc les entrades per veure la propera representació de Coriolà de William Shakespeare que s’estrenarà al Teatre Lliure d’aquí a 4 mesos. Crec que aquesta vegada m’ho passaré bé; el seu director, Àlex Rigola, t’agradarà o no, però sempre resulta interessant. La meva estimació per l’autor de Stratford no sempre m’ha portat pel bon camí: la presumpció i la falta de comprensió han acompanyat la majoria de les adaptacions que s’han fet tant de la vida com de les obres de Shakespeare.

Per això, per a mi, trobar-me amb una novel·la sense pretensions com Jo, jo, jo… i Shakespeare de David Safier, del qual ja m’havia llegit Jesús m’estima, ha estat un divertidíssim i refrescant entreteniment. L’autor adverteix a les primeres pàgines que el que llegirem no té cap fonament històric —aquesta advertència, per cert, la podrien portar algunes novel·les històriques (ejem!) serioses, que ara no anomenaré… —; de fet, jo mateixa, sense ser cap experta ni en història ni en biografies de l’època elisabetiana he detectat un parell d’errors garrafals (alguns convenients per a l’argument, d’altres innecessaris i fàcilment evitables) que sí que feririen la sensibilitat dels estudiosos més estrictes i mancats de sentit de l’humor.

Però és que l’autor de Maleït Karma només treballa amb la idea aproximada que qualsevol té d’una època i d’una figura que tantes influències, revisions, paròdies i homenatges han generat. És la idea que té algú com la Rosa —una protagonista que recorda a la Marie de Jesus m’estima, però “amb més pebre al cul”— que haurà de fer un viatge més de 400 anys en el temps, a un país que no és el seu i en un cos que no és ni del mateix sexe que ella per a descobrir qui és realment i què és l’amor veritable. Naturalment, al final, s’adonarà que la veritat estava allà mateix i que no calia viatjar tan lluny per a trobar-la. Això sí: el viatge val la pena i arrancarà unes bones rialles.

Seguirem sense trobar resposta a la pregunta de qui era Shakespeare de veritat; no només pel que fa a la seva vida privada (relacions amoroses, religió, autoria…), sinó també sobre què volia dir realment amb el conjunt de la seva obra. I és que l’autor que probablement més frases cèlebres ha regalat al món és també el més misteriós. Podria ser perquè va estar temporalment posseït per una dona del segle XXI? No ho sabrem mai… Encara que és poc probable.

Ah, quasi se m’oblida! Teniu el primer capítol en pdf. Segur que us enganxa de seguida!

Què us sembla el book tràiler… en alemany?

Oncle Oswald de Roald Dahl és una novel·la desenfadada, divertida,… en definitiva, diferent.

Narra les aventures del llegendari oncle Oswald, milionari, esteta, bon vivant i un Don Juan infatigable, la vida amorosa del qual deixa en no res la del mateix Casanova.

L’Oswald, ja de molt jove, comença a acumular fortuna: amb pols d’escarabat sudanès inventa unes pastilles d’extraordinàries virtuts afrodisíaques, funda un banc d’esperma i, en companyia de la Yasmin, surt a la recerca de celebritats, el semen congelat dels quals serà adquirit a preu d’or per adinerades clientes, ansioses de tenir fills amb pedigrí.

Enmig d’aquestes aventures, a vegades escabroses, d’altres delirants, se succeeixen a un ritme trepidant les seduccions de la Yasmin, armada amb les infal·libles pastilles, gràcies a les quals enamora a Stravinsky, Renoir, Picasso, Nijinski, Joyce, Freud, Einstein, Conan Doyle, Proust i d’altres.

Més enllà del gust d’en Roald Dahl per les històries picants o pel gust pel sexe, present en tots els seus escrits per a adults, Oncle Oswald brilla pel seu sentit de l’humor especialment devastador i el carisma del seu personatge principal.

La Montse s’ha cruspit en un tres i no res un llibre d’aquests que no es llegeixen… es viatgen! De fet, durant uns dies no la vam veure gaire perquè estava en Un creuer fora de sèrie amb la Sílvia Soler. Aquí teniu un resum de l’experiència:

Un creuer fora de sèrie és una novel·la que narra la història de l’Oriol i la Maria, que des d’un creuer de noces expliquen la seva… aventura?

El fet és que els protagonistes es casen però el mateix dia del casament ella es posa de part. Solució? La boda se celebra a l’hospital. A més, la Maria rep una herència de la seva tieta Antigua (sí, sí… la tieta es diu Antigua), però que ve amb unes condicions molt concretes: que la Maria estigui casada i que tingui una filla que acabi tenint el seu nom (una condició que es compleix perquè la nena que ha parit acaba dient-se així).

Amb el dineral que han rebut de la tieta l’Oriol i la Maria decideixen fer un creuer a bord de la Perla del Mediterráneo on hi conviden absolutament tota la família, una amiga (la Txari) i, a més, dos dels els “ex” de la Maria (i les corresponents parelles) i la “ex” de l’Oriol. A això, sumeu-li els fills de parelles anteriors, els fills dels “ex”, els germans, els sogres-pares, i l’àvia de la Maria: l’Estrellita (andalusa de Santa Coloma… “lo nuestro”!).

Per acabar-ho d’adobar, l’Oriol convida la cap de la tele on treballa però aquesta refusa anar-hi, i qui acaba anant al creuer és un treballador de la tele que té com a missió filmar absolutament tot el que vagi passant durant aquest viatge de somni (o d’insomni!).

A tot això li afegiu que la (primera) filla del nostre protagonista s’enamora d’un (com el descriu Sílvia Soler) “ric del cagar” i ja ho tindreu tot a punt per Un creuer fora de sèrie.

En aquest creuer viuran totes les aventures i desventures possibles i impossibles al més pur estil “Vacaciones en el mar”. ¿D’aquí el “fora de sèrie”?

És un llibre entretingut, molt fàcil de llegir, que m’ha agradat molt, i amb alguns capítols amb situacions delirants que malauradament recorden casos que tots hem pogut viure amb la família.

Us el recomano del tot. Sobretot perquè després de tornar a la feina, un llibre que et faci passar de parada a l’autobús perquè pots tornar a estar de vacances de nou, i a més, rient contínuament imaginant-te les situacions… és d’agrair! I molt!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

El crit del peresós és… un llibre divertit. Té un humor una mica estripat que m’ha recordat l’Eduardo Mendoza d’El misterio de la cripta embrujada.

El llibre tracta, en poques paraules, del descens a l’infern del protagonista: Andrew Whittaker. No l’infern real, sinó d’un procés de degradació de l’individu bastant important. La referència a Mendoza em ve al cap perquè la situació més absolutament anormal i absurda es narra d’una manera lleugera i clara, com si fos el més habitual del món.

En Whittaker és escriptor -sense res publicat, ja em diràs quin èxit!- i editor d’una revista literària amb moltíssimes aspiracions. Potser un pèl massa. De fet, totes les aspiracions que pot tenir la revista són massa.

A més, El crit del peresós està relatat des de l’òptica del protagonista a través de diversos escrits i cartes: el llibre és un epistolari. Això sí, mai veiem les respostes. Alguns dels destinataris són l’exdona, la germana, el director de la residència d’ancians on té la mare ingressada, el director del banc, tots els col·laboradors de la revista (individus amb unes ínfules de literats grandioses), els llogaters amb qui lluita, etc.

En resum, un llibre divertit sobre un individu que, malgrat no ser pobre, viu en la misèria personal més absoluta. I malgrat aquesta descripció del personatge, creieu-me que és un llibre que fa molta gràcia.

I perquè us en feu una idea, aquí teniu la carta que li envia en Whittaker a l’home que li fa arribar les cendres de sa mare perquè trïi una urna on posar-la:

Senyor Carmichael,

Gràcies per haver-me enviat la capsa de la mare. Em pensava que seria molt més petita. Sembla mentida que encara en quedi tant, d’ella. Pel que fa a la seva proposta d’una urna com cal, quan vaig mirar el seu catàleg vaig estar temptat de triar la Clàssica Grega de Marbre, i també la Bronze per Sempre, però al final li he fet cas, he mirat quina harmonitzaria més amb els meus mobles i he arribat a la conclusió que la capsa en la qual me la va fer arribar és perfecta.

Tinc la seva factura. En aquests moments no li puc enviar res, però vull que sàpiga que és el primer de la llista.

Atentament,
Andrew Whittaker

L’F.X ha escrit una carta als lectors del Nosaltres per explicar-nos el Vallvi de l’Edgar Cantero. Ja li direu el què!

Estimat lector del Nosaltresllegim:

Imagina’t que t’enamores de la cambrera d’un bar sense haver-hi creuat gaire paraules, tan sols amb els cops de cap de “ei que tal” quan entres al bar, en silenci. Dies després, t’assabentes que se n’ha anat a Vallvidrera, i decideixes anar a buscar-la. A peu. Des de la plaça del Sol. Un cop allà, descobreixes que “esto es el Bronx”: una droga de disseny ha convertit el barri en un niu de drogoaddictes i gent a qui li va la festa. Per acabar-ho d’adobar, et veus involucrat en un assassinat, i tens molts motius (el menor, anar a la presó) per demostrar la teva innocència i trobar l’assassí.

Sí? Ho tens? No creus que és tot massa excessiu, massa rocambolesc? Doncs l’Edgar Cantero no ho creu, i un cop llegeixis Vallvi, tu tampoc ho creuràs. En aquest llibre, l’Edgar es fa ell mateix protagonista de la situació descrita al paràgraf anterior, fent creïble l’increïble. El llibre està molt ben escrit. Les accions que hi passen, tot i surrealistes, psicotròpiques i estranyes, tenen una coherència interna que fa que no et grinyoli res. La combinació és explosiva, però funciona: còmics de superherois, el Hòbbit (ho sabieu que l’Ull de Sauron vigila Barcelona?), un whodunit d’Agatha Christie, drogues de disseny, contes de fantasmes, el paisatge proper de Vallvidrera, un idioma propi, amb paraules com poix, xat, xit, xot, xut o traix…

En fi, el llibre m’ha encantat! L’he trobat molt gwye. Segur que vosaltres també l’hi trobeu!

Atentament,

F.X

Aquí trobareu el primer capítol en pdf de Vallvi, i aquí sota, l’Edgar Cantero parlant-ne.

El cas únic de Sam Finkler és la primera novel·la traduïda al català de l’escriptor anglès Howard Jacobson, i guanyadora del prestigiós premi internacional Booker.

El llibre està protagonitzat per tres amics que reprenen la seva amistat després de molts anys i que van comprovant com les seves vides han anat canviant. En Sam Finkler i en Libor Sevcik -dos jueus antisemites- han enviduat, mentre que en Julian Treslove -que no es jueu però que voldria ser-ho- és pare de dos fills de diferents mares.

Al llarg de la novel·la els lectors anirem descobrint com les seves vides mai han deixat d’estar vinculades directa o indirectament, a vegades amb enyorança i d’altres amb sentit de l’humor. Alhora es van desenvolupant dues històries, una de relacionada amb les dones que han passat per les seves vides i l’altra amb la religió jueva i la condició de ser jueu, tema aquest últim que a vegades fa reflexionar, i que al final de la novel·la comprovarem que està lligat amb el títol d’una manera emotiva, sentimental.

Sincerament, Nosaltres, després d’haver-la llegit tinc un regust agredolç, ja que trobo que és interessant i està ben escrita però alhora també trobo que hi ha fragments dels quals es podria prescindir i que no alterarien l’argument. A veure si la llegiu i així compartim opinions, ok?

Es tracta d’un llibre sorprenent, molt amè de llegir i que en tot moment ens fa mantenir una mitja rialla sorneguera a causa de les aventures amb què es va trobant el principal protagonista del llibre l’Amadeu Conill, en la persona del qual l’autor fa una crítica mordaç sobre una determinada burgesia catalana. Aquella burgesia d’arrel catòlica, lectora de La Vanguardia, votant de CiU, socis del Barça de tota la vida, que es consideren molt catalans però que en el seus negocis, amb les seves amistats i amb part de la seva família utilitza, sense manies, la llengua castellana.

Amadeu Conill és un industrial fabricant de setrills que fa la major part del seu negoci exportant a països asiàtics. L’Amadeu es troba gairebé arruïnat a causa de  la crisi de l’enciam, una estranya passa que provoca malestar a tot aquell que menja amanida; motiu pel qual les vendes del setrills exportats per l’empresa de l’Amadeu Conill han caigut a mínims insostenibles.

Coneixerem totes les maniobres i conxorxes que el nostre Amadeu fa per a intentar remuntar la caiguda de la seva empresa, coneixerem també alguns detalls de la seva difícil vida familiar i com reacciona davant de la confessió d’un fill seu que es declara homosexual. Ai, quin drama en una família com la que protagonitza El Cau del Conill!!! I també assistirem a la separació matrimonial del patriarca dels Conill.

Ves per on!!!, finalment una de les sortides econòmiques i socials que trobarà l’Amadeu Conill, passa per acceptar la direcció general d’un dels clubs de futbol, el Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona que més ha odiat en la seva vida. Oportunitat que li ha arriba a través d’un mecenes japonès, que en el moment de la inauguració del nou estadi de l’Espanyol i el seu trasllat a Cornellà i malgrat que l’equip es troba a segona divisió, ha esdevingut l’home fort del consell d’administració del club blanc-i-blau i pel qual té un gran pla de projecció entre la població del Japó.

Tot plegat, esdevé, un interessant i distret embolica que fa fort!!!

Si algú us explica que ha llegit una novel·la on un home desapareix de cop i volta i durant tres anys ningú en sap res d’ell, que de sobte torna i ho fa trasbalsat, que comença a relacionar-se amb gent rara, que engega un negoci opac amb nous socis misteriosos i que aquest negoci apareix un dia incendiat, el normal és que penseu que es tracta d’una novel·la negra, d’intriga, oi?

Doncs bé, a La portentosa vida del sastre Bariloche, de la barcelonina Berta Jardí, passa tot això i més, i en canvi estem davant d’una novel·la d’humor. I es que l’autora ens fa un retrat divertit, sarcàstic del senyor Anton Bariloche, un sastre elegant -dels de sempre, ja m’enteneu- que decideix canviar la seva rutina diària, donant un gir total a la vida que el porta a cometre actes veritablement ridículs i graciosos per a un senyor de la seva edat i incomprensibles pels seus antics amics i coneguts.

No entro més en detalls, Nosaltres, perquè us vull incitar a la lectura. Segur que passareu una bona estona amb un conjunt de personatges estrambòtics i de situacions inversemblants.

Polònia és un dels millors programes de la televisió de casa nostra… algú ho havia de dir!

Ara, aquesta “troupe” ha escrit un llibre, ViscA Polònia, el nou costumari català que és igual o millor que el programa. Passes pels dotze mesos de l’any amb el Papa, el Monegal,  el Jordi Hereu, el Justo Molinero, l’Esperanza Aguirre… Us ho imagineu, oi? És talment com el que fan a la tele!

Mentre el llegia, hi havia moments que em semblava sentir la veu dels personatges, i no us ho dic perquè sí! El sermó alternatiu de Teresa Forcades (al mes de desembre) fa riure d’allò més, especialment si, com és el meu cas, estàs pensant en el dinar de Nadal, perquè es pregunta “a qui li interessa que mengem tant aquests dies” i la resposta, no podia ser d’altra és “a les farmacèutiques!”. Per què? Doncs us haureu de comprar el llibre per esbrinar-ho… això si esteu ben cecidits i supereu els dubtes que planteja la lectura de la solapa, de la qual us en cito un petit extracte:

Pel preu d’aquest llibre podries;

• Dinar un dia un menú una mica car, o dos dies un menú baratet.
• Comprar-te una cassola. Amb tapadora.
• Trucar 12 vegades a Matinspuntsi/Matinspuntno.
• Comprar quatre DVD de pel·lis de Paco Martínez Soria.
• Llançar 20 monedes en una font, pensant 20 desitjos.

(…)

Però no! Tu has decidit gastar-te’ls en el llibre Visc a Polònia. No te’n penediràs. Segurament. Vaja, quasi segur. Probablement. Tot i que…

Ja us ho dic jo: catalans, catalanes, no us en penedireu!!!

Arribo a la parada amb el temps just; tot just abans de creuar el semàfor veig com el 41 passa per davant del meu nas… I  no m’importa! Per què? Doncs perquè estic coneixent en Kiko Amat, L’home intranquil.

Ens el va portar a nosaltres l’Ester fa uns quants dies (vegeu L’home…) i em va cridar l’atenció. Si heu anat seguint aquell post, ja haureu vist que tots els qui l’han llegit diuen que fa riure. Doncs, bé, admeto que -tot i el risc de ser poc original- només puc dir que hi estic d’acord! Hi ha episodis distrets, altres molt divertits i alguns absolutament magnífics. Us en diré només tres dels que recordo amb especial bon humor: Fills d’un Pare Menor (la Comunicadora en va esmentar un troç referint-se a la fruita; jo parlaria també de l’”apartat manualitats”!); Somnis, Sexe, Paisatges i Animals domèstics (“Somnis, Sexe, Paisatges i Animals domèstics, vet aquí els cinc ingredients de la novel·la més espantosa que s’hauria escrit mai”) i Vostè vol anar a Burgos (que m’ha servit per al títol d’aquest comentari). Tots tres mereixen passar a la biblioteca de TMB sota l’epígraf “com escurçar els trajectes en transport públic”. I és que, de debò, si portes aquest llibre a la bossa, quan alces el cap el 41 ja ha tornat a arribar i, un mil·lisegon després, ja ets a la feina!

Us deixem una entrevista a Kiko Amat.

Avui es troba entre nosaltres l’Ivan, un dissenyador amant del rock i la cervesa que ens parla de Fora de Sèrie, un llibre autèntic, com el mateix narrador! Llegiu, llegiu…

Si busqueu un llibre entretingut i divertit, d’aquells amb els que es pot confiar per passar una estona agradable -mentre sosteniu una Estrella amb l’altre mà-, Fora de Sèrie és el llibre apropiat!

Tot i que he de reconèixer que jo tiro més pels còmics, Fora de sèrie em va cridar l’atenció des del primer moment. Serà perquè aquest llibre el van escriure els guionistes d’El Terrat i, si hi ha alguna cosa en aquesta vida a la qual li sóc fidel és al Buenafuente.

Fora de sèrie és una recopilació de contes humorístics elaborats per la productora El Terrat Produccions S.L, els arguments dels quals giren al voltant de famoses sèries de la televisó, des de Las chicas de oro o Vacaciones en el mar fins a la il·lustríssima Lost o Prision Break.

Jo que em considero un aficionat a les sèries americanes (sense arribar al punt de freakisme de portar una samarreta Dharma) m’he llegit el llibre en un tres i no res. Aquí no trobareu spoilers sinó relats que us recordaran les vostres sèries preferides amb un to desenfadat, on els atacs de riure seran constants. Sentireu a dir tot allò que no vau sentir en el seu moment a les sèries originals i que us vau quedar amb les ganes d’escoltar-ho.

Fa dies parlàvem d’un llibre que han escrit els guionistes d’El Terrat i és a punt de veure la llum (vegeu Nosaltres,..). Bé, doncs, entre tots nosaltres crec que hem aconseguit fer una llista de sèries de referència que, diguem-ho i pengem-nos la medalla, no inclou Lost, la qual cosa està molt bé perquè -segons em diuen- el J.J. Abrams ha perdut credibilitat amb aquest final misticoide que ha muntat. Voleu ara saber quines són les sèries que ells, els d’El Terrat, han triat?

Doncs aquí en teniu la llista:

• La casa de la pradera (1974)
• Els Roper (1976)
• Vacaciones en el mar (1977-1986)
• L’increïble Hulk (1977-1982)
• Dallas (1978-1991)
• Equip A (1983-1987)
• V (1984-1985)
• Mike Hammer (1984-1987)
• Las chicas de oro (1985)
• Walker, Texas Ranger (1993-2001)
• South Park (1997-…)
• Els teletubbies (1997)
• Sexe a Nova York (1998)
• A dos metros bajo tierra (2001-2005)
• The office (2005)
• Dones desesperades (2004)
• House (2004-…)
• Lost (2007)

Algunes coincideixen, eh? Quan he vist Els Teletubbies (que no ha dit ningú) he recordat tantes tardes de puré de fruita amb galeta fent badar la meva filla amb unaaaabraçaaadaaaaa…. en tinc ganes, de veure què en diuen, aquests irreverents, d’una sèrie tan candorosa! Ai, quina por!!

Alexandra, has de saber que el capítol dedicat a Las chicas de oro es titula Que bonica és Barcelona, que sembla Benidorm!

Per cert, ningú no va dir Els Roper i mira que era bona, eh? He tingut ocasió de llegir el capítol que li dedica l’Alfredo Valls (malauradament només he pogut llegir dos capítols, aquest i el de La casa de la pradera) i he rigut d’allò més. És la historia d’un home que, per tota fortuna, hereta 125.000 cintes VHS d’Els Roper. En un moment de l’acció, el protagonista diu

No em cansava mai de veure’m la cara al televisor. Moments de goig en què només vaig poder encomanar-me al cel i cridar «Déu estreny, però no ofega!!». «Efestivi wonder», revalidava la veueta, mentre en David Carradine es regirava a la tomba, clarament en desacord amb el meu comentari.

Bé, ja veieu el caire que té la cosa: una ocurrència darrera de l’altra per riure a cor què vols. Us en deixo el pdf, a veure què us sembla! Fora de sèrie.
Per cert, tan bon punt tingui el llibre, us dic a qui li envio…

Hi ha llibres que, només mirant la portada i el títol, et fan pensar en una persona determinada. Això és el que em va passar quan vaig veure la ressenya del llibre Una família fora de sèrie de la Sílvia Soler que va fer la Marta Arnau a nosaltresllegim.cat (vegeu Una família XXL).

I és que el disseny tan acurat de la portada, amb unes il·lustracions divertides i modernes que presenten els membres que formen part d’aquesta família tan particular i extensa, així com el fet que expliqui la història d’una parella amb fills d’altres matrimonis que comencen a viure junts i les relacions que s’estableixen entre tots els personatges (exmarits, noves parelles i nous fills de les exparelles, avis, oncles i demés membres inclosos), em fa venir a la ment una persona molt estimada de 15 anys que està vivint una situació semblant.

Per això, aquest Sant Jordi m’ha estat molt fàcil triar el llibre que li regalaré. A més, si aconsegueixo que me’l firmi la Sílvia Soler (n’estarà signant exemplars de 16 a 17 hores a la parada que la llibreria La Central tindrá a La Rambla Catalunya de Barcelona, entre els carrers Mallorca i Provença), segur que serà tot un encert!

De fet, si ho penso una mica, és un llibre que podria regalar a més d’un, ja que cada vegada conec més famílies d’aquest tipus, que fins i tot s’han arribat a batejar amb el terme XXL. I vosaltres, coneixeu moltes famílies fora de sèrie?

Una molt bona amiga està una mica ensopida aquests dies i en vam estar parlant divendres. Li vaig preguntar què estava llegint i em va dir “tinc el de la Julia Navarro a la tauleta però encara no me l’he començat…”. Jo vaig pensar que si estàs una mica agobiat, se’t pot arribar a fer una mica costeruda, la novel·la històrica -tot i que ella acostuma a llegir-ne i és una gran seguidora tant de l’Asensi com de la Navarro-, així que vaig córrer a la llibreria a buscar un llibre de jajaja.

Entre tota l’oferta de la secció “passa-t’ho-bé-sense-rumiar-gens-ni-mica” vaig trobar-me El Crackòvia de les 6 copes, un llibre il·lustradíssim escrit pel Nuñez, el Guti, el Tamudo, l’Iniesta, el Piqué i tota la gloriosa comitiva del Crackòvia. Tot i que vaig pensar que una gran lectora com ella potser me’l fotria pel cap, em vaig arriscar i me’l vaig endur cap a casa. Us he de dir que ella de moment encara no el té (espero donar-li entre avui i demà) però ja ha passat per les mans de tota la meva família (ups, li donarem gastat!).

La meva filla se l’ha demanat per Sant Jordi perquè hi ha “un joc molt xulo” -una mena de joc de l’oca- i la lletra del famós “Copa, Lliga i Champions”, que l’any passat va cantar tota la classe fins a l’extenuació. El meu marit i jo hem rigut amb animalades com aquesta:

Entrevista de Quique Guasch a Johan Cruyff:

QG: (…) Em refereixo a la seva feina com a seleccionador català.

JC: Sí claro, muy bien. Trabajo una vez al año, como los Reyes Vagos de Oriente, y no cobro nada.

QG: És un hobby?

JC: No, soy un elfo, ¡no te jode! (…)

Mon pare s’ho ha passat d’allò més bé resolent els jeroglífics del final amb la seva néta, així que, tots contents!

Ja ho sabeu, si esteu buscant un llibre pim-pam, pim-pam El Crackòvia de les 6 copes ¡Ueah! (En confiança, espero que la interessada, quan rebi el llibre, pensi el mateix i  no que m’he begut l’enteniment!!).