Arxiu de la categoria: Intriga

El president ha desaparegut, de Bill Clinton i James Patterson

Després de governar el país més poderós del món, supose que el repte d’escriure una thiller és el més semblant a un diumenge tombat a la gespa. Així, a El president ha desaparegut veiem el millor de cadascú de la parella de protagonistes. D’una banda, trobem la determinació i la sinceritat del 42è president dels EUA transposada al relat. D’una altra banda, l’estil tan misteriós i autèntic que ha fet de James Patterson un supervendes, amb més de 375 milions d’exemplars arreu del món. Quan una persona que sap escriure i una persona que té coses a contar s’ajunten, el resultat no pot ser altre que un llibre que t’atrapa durant gairebé 600 pàgines.

Comencem, doncs, per la trama argumental. En poques línies, la meravellosa narració aconsegueix que et poses a la pell de tot un president, amb tot el que això comporta. La pressió fa acte de presència des dels primers moments: una cambra en contra, una roda de premsa que gairebé sembla una declaració enfront d’un jutge i la desconfiança envers tothom dibuixen un marc idíl·lic per entendre la vida d’un president.

No hi ha una pàgina que siga brossa, no n’hi ha cap que et faça voler tancar el llibre, al contrari, amb una precisió mil·limètrica, els finals de pàgina no et permeten dir “no” a una narració que és una delícia. Els autors saben torejar les distraccions i aconsegueixen que, malgrat els molts noms que acompanyen la figura del president, cadascú cobre importància i desenvolupe un paper necessari. Et poses tant en la pell del protagonista que si fas una lectura aplicada vius moments de molta angoixa. T’hi trobes perdut en una situació que t’és aliena: tensió, traïció i violència apareixen i desapareixen regulant les dosis de realisme literari.

A més a més, entre confabulacions i històries més o menys reals (ja sabem com són els americans amb l’autolloança) es planteja un problema que estem deixant de banda. Així, el debat de dependència que tenim d’internet hi és ben present, exposant-nos-en les terribles conseqüències. Per boca de l’Augie, un ciberterrorista que ha col·laborat a destrossar el país amb un virus, se’ns presenta aquest problema que, sens dubte, haurem de tractar i posar-ne solucions. El llibre mostra que aquells tronats obsessionats amb els espies americans i el servei d’intel·ligència no ho estan tant. La realitat, en molts casos, supera la ficció, i les situacions que ha de viure un president americà semblen de novel·la, de novel·la de Patterson.

En mig de tot aquest món, on tothom està comunicat, el president desapareix i el pànic i les especulacions cada cop són més fortes. Que és mort i que ha fugit per no ser destituït són les hipòtesis (inventades) que la gent divulga amb més força, però hi ha coses que només un president pot saber, i hi ha situacions que només un president pot resoldre. Un virus informàtic és el culpable d’aquesta situació de tensió, nervis i situacions límit. El coratge que demostra el president Duncan, juntament amb el seu amor pel país, faran sentir orgullós a tot aquell que l’haja votat.

Per últim, remarcar que en aquesta novel·la en què la intriga i l’adrenalina en són protagonistes hi ha missatges ètics que el lector haurà d’extreure. Nosaltres més que cap altre país, sabem que sense un líder que pense en el poble no anem enlloc, i l’actitud del president esdevé un model a seguir per a molts altres.

Títol: El president ha desaparegut
Autor: Bill Clinton i James Patterson
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal | Núria Parés Sellarés
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-2396-0
Preu: 22,50€

Share

La dama de blanc, de Wilkie Collins

Per norma general no sóc consumidor dels llibres tan gruixuts perquè hi ha certa tendència a incloure-hi massa brossa. Però un, amb el temps veu com hi ha certes editorials que filen molt prim amb les seues publicacions, i una d’elles és Proa. Així que m’hi vaig endinsar amb el plaer que suposa tenir una lectura interessant per a uns quants dies.

Per les dues-centes primeres pàgines vaig volar sorprès per com l’autor havia presentat la història. Barrejar misteri, romanticisme, investigació, enigma i narrar-ho d’una forma que esdevinga àgil no és quelcom senzill, i la naturalitat del relat és un dels punts fonamentals per fer d’aquest llibre una obra molt completa.

La narració se situa a Limmeridge, una mansió de pel·lícula amb totes les comoditats perquè Walter Hartright, un professor de dibuix, puga compartir els seus coneixements amb dues alumnes. Entre aquestes, tant paregudes com diferents, s’hi troba Laura Fairlie, qui li furtarà el cor des del primer moment malgrat tenir un casament amb Percival Glyde. Tota la conspiració gira al voltant de Laura Fairlie, qui desprèn una dolçor que fa que el lector puga compartir els seus sentiments amb ella. L’autor sap com mantenir-nos davant del llibre, filant el títol de l’obra amb un personatge carismàtic i desvetllant-nos, de mica en mica i amb gran intel·ligència, la relació entre el títol de l’obra i el misteri de la dona de blanc, el qual té un paregut notable amb la nostra Laura.

Si hi ha quelcom a remarcar (per sobre de l’excel·lència del conjunt del llibre) és la magnitud dels personatges. Feia temps que no en trobava uns de tan ben dibuixats, amb tanta càrrega sobre el relat. Especial menció al malèfic i pervers Conde Fosco, amic de Percival, un personatge histriònic, que pot sentir amor pels animals però un menyspreu absolut cap als ésser humans. Aquest home representa els gustos oposats al professor de dibuix, qui idolatra Laura. Ell està enamorat de la seua germana, Marian Hamcombe, en qui ressalta una gran intel·ligència i pot considerar una rival amb qui lluitar mentalment de tu a tu.

Destacar també l’estil, minuciós, perfeccionista, curós amb cada coma que hi apareix i sempre donant-nos menys informació de la requerida. Amb ell, Wilkie Collins aconsegueix, per a mi, una de les millors narracions que he llegit dintre de la novel·la d’enigma.

Com hem dit, la trama no és gaire costosa. De fet, com ja em va passar amb el Jo confesso de Jaume Cabré (Proa), crec que l’autor és suficientment àgil amb les paraules com per a poder fer el llibre inclús més llarg i que, així i tot, continue atrapant els lectors més exigents. El conjunt de girs argumentals, d’intrahistòries i de descripcions minucioses fan d’aquest llibre un caramel literari. La incorporació d’una estructura epistolar és un recurs valuosíssim que cal remarcar, ja que hi afegeix, encara més, un compromís del lector amb cada pàgina per tal d’entendre-ho tot.

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquest clàssic de Wilkie Collins.

Títol: La dama de blanc
Autor: Wilkie Collins
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Lluís Comes Arderiu
Pàgines: 816
ISBN: 978-84-7588-718-0
Preu: 21,90€

Share

La química de l’odi, de Carme Chaparro

La Xènia s’estrena al Nosaltresllegim amb un dels llibres que està cridat a ser una de les novel·les de l’estiu. La química de l’odi, de la Carme Chaparro és un d’aquells escrits que t’enganxa i no et deixa anar! I si no us ho creieu, llegiu què ens explica la Xènia!

L’odi és el fil conductor d’aquest thriller que ens relata una sèrie d’assassinats aparentment inconnexos però que a mesura que avança el llibre s’aniran trobant misteriosament.

L’Ana Arén és la inspectora en cap del departament d’homicidis de la policia de Madrid. La vam conèixer a l’anterior llibre de Carme Chaparro, No soy un Monstruo, on va haver d’afrontar el cas més difícil de la seva vida i que la va deixar emocionalment molt tocada.

El primer dia de feina, després d’una llarga baixa, és en un nou departament, amb un nou equip que no coneix i que s’ha de guanyar, i sota la pressió i estreta vigilància d’un Cap que l’odia, no pot començar millor: la investigació de l’assassinat d’una dona famosa i mediàtica de les revistes i programes del cor.

L’assassí no deixa rastre però sí missatges ocults que l’Ana haurà de saber llegir. Afortunadament, la nostra protagonista manté bons amics, dins i fora de la policia que l’ajuden a poder tornar a la feina i a encarar la investigació i els reptes que es van succeint. Trobarà també nous companys que confien en ella i que estan disposats a ajudar-la.

Quina relació tenen tots els morts entre sí? Què hi tenen a veure un polític, un presentador de televisió, un president d’un gran club de futbol, un important empresari i un cap de la casa reial? Per què sembla que l’assassí tingui algun tema personal i pendent amb ella?

Carme Chaparro aconsegueix tenir-te totalment desconcertada, sense saber com lligar cap dels esdeveniments que es van succeint fins pràcticament el final, on tot es descobrirà d’una manera sorprenent i on l’odi mostra tota la seva forma.

M’ha sorprès adonar-me que, ja encarant el final del llibre, tot passa en menys de 15 dies. La intensitat del relat, els detalls escènics, històrics, artístics, emocionals de cada situació i de cada personatge fan que no puguis parar de llegir i que necessitis saber-ne més. Fan que aquest relat sigui intens, profund, intel·ligent, minuciós. Perds la noció del temps.

Fins i tot se m’ha fet necessari i m’ha despertat les ganes de llegir l’anterior llibre de Carme Chaparro ja que La química de l’odi, tot i poder-se llegir de forma independentment, n’és una continuació. Sentia que m’estava perdent alguna cosa, que podria entendre molt millor el llibre, la trama i els personatges amb molta més profunditat si ho feia.

Molt recomanable. Fins i tot quan no tens predilecció pels thrillers i les novel·les policíaques!

Gràcies pel teu escrit, Xènia! Ens llegim aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols de La química de l’odi de la Carme Chaparro en pdf!

Títol: La química de l’odi
Autor: Carme Chaparro
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-664-2397-7
Preu: 19,90€

Share

Macbeth, de Jo Nesbo

Acceptar el repte de reescriure una de les obres més conegudes de Shakespeare no és qualsevol cosa. Jo Nesbo explica en una entrevista que quan li van proposar escriure una novel·la emmarcada en el Projecte Hogarth Shakespeare va posar com a condició que fos, precisament, Macbeth.

Tots coneixem, poc o molt, l’argument de Macbeth. No tant com en els països on és lectura escolar obligada, però les impactants bruixes profètiques del començament, les mans tacades de sang inesborrable o la follia dels espectres presents en el banquet són imatges que queden impreses a la memòria si s’han vist, escoltat o llegit alguna vegada.

No resulta estrany que un autor amb tanta experiència en crear mons tèrbols, amb personatges de moralitat ambigua se senti atret per escriure una història amb un desenllaç que tots els lectors coneixen però que no poden deixar de seguir pas a pas.

Shakespeare, en ple segle XVII, situava l’acció a l’Escòcia semillegendària del segle XI. Jo Nesbo, des del segle XXI, ens trasllada als anys 70 del segle XX, en una ciutat inconcreta situada en el món plujós, amb un passat industrial decadent, que podria ser ben bé el nord-est d’Anglaterra, Noruega o a la mateixa Escòcia.

Macbeth no és un noble militar, és un policia de baixa extracció social molt enamorat i alhora dominat per Lady. Duncan no és el rei sinó un cap de la policia que voldria restaurar l’ordre i la moralitat en una ciutat que, amb milers de persones que han perdut la feina, està dominada pels poderosos que controlen el joc i la fabricació i distribució de drogues. Els cossos policials naveguen per aquestes aigües tèrboles en què es fa difícil distingir entre corruptors i corruptes. Les bruixes, que són estranys personatges -mig prostitutes, mig travestis-, fabriquen potents drogues amb fórmules que inclouen els elements que ja barrejaven les del segle XI.

Nesbo, a l’entrevista que esmentava al començament, afirma que una cosa que el va atreure la primera vegada que va veure Macbeth és que el personatge que comença captant les simpaties de l’espectador de sobte, passa a ser el dolent. Shakespeare ha sabut manipular el públic i si alguna cosa li agrada i sap fer magistralment Nesbo és fer anar el lector per on ell vol. L’autor nòrdic crea una història com la de Bonnie i Clyde, on els dolents ho són molt i, malgrat tot, desperten l’empatia del lector. Tal com diuen les bruixes de Shakespeare tot just començada l’obra de teatre “El lleig és bell i el bell és lleig”.

Els enfrontaments armats, els incendis, els assassinats a sang freda, els escenaris de luxe insultant, la traïció, l’ambició desfermada, la follia, el suïcidi, la reflexió amarga i lúcida sobre la condició humana; tot allò que es pot esperar d’un thriller ben negre i també d’un drama de Shakespeare ho trobem al llarg d’aquestes 600 planes d’acció trepidant.

Garanteixo que en acabar de llegir el llibre us costarà escatir on és la lletjor i on és la bellesa. I que no trobareu a faltar Harry Hole.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Macbeth, el thriller de Jo Nesbo basat en el clàssic de Shakespeare.

Títol: Macbeth
Autor: Jo Nesbo
Editorial: Proa
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-7588-704-3
Preu: 20,90€

Share

Tota la veritat, de Karen Cleveland

De tant en tant arriba un thriller d’aquells que segresta. I et segresta amb ganes, et manté despert a les nits i et deixa amb una síndrome d’Estocolm d’aquelles que acabes casi desemparat quan tanques el llibre… Aquest és el cas de Tota la veritat, de Karen Cleveland.

La protagonista, la Vivian Miller és analista de la CIA a Langley i treballa al departament de contraespionatge rus (ep! Els dolents ja no són islamistes radicals sinó els russos… un signe dels temps que corren?) a la seu central de l’agència d’intel·ligència nord-americana. La Vivian està casada amb en Matt i tenen 4 fills. Ella té una feinada de por en un món d’homes i una feinada que tampoc pot explicar a casi ningú perquè pertany a un món d’espies. Ell és el marit perfecte. Fins que…

Fins que al primer capítol de la novel·la, tot llegint com és la Vivian i la seva vida, descobrim que, en una acció del seu grup de contraespionatge rus, un dels seus objectius té en la seva llista de col·laboradors en Matt, el marit perfecte de la Vivian.

A partir d’aquí, tot el que us pugueu imaginar -i la veritat, poc us puc explicar per no aixafar-vos res! Com ja us he dit, és un segrest meravellós.

Un llibre que atrapa de forma formidable amb una protagonista que recorda una mica la protagonista de Homeland -una dona brillant en un món d’homes- però que també té com a objectiu vital una lleialtat fèrria cap a tot el que estima: els seus fills, el seu marit, la seva família, els seus companys de feina, els seus amics, i el seu país.

I doncs, en una situació com aquesta, què ha de fer la Vivian? La informació que només ella coneix -ni tan sols els seus companys d’equip- apunta cap al seu marit com a un possible espia enemic… L’ha de delatar? Li ha de preguntar? És un espia rus? És una informació falsa per tal de crear desinformació dins la CIA? És un de l’agència infiltrat entre els seus enemics?

Karen Cleveland ens ofereix un thriller en l’òrbita de La vídua de la Fiona Barton i amb prou “noir” com per fer-nos recordar el hitchcockià Headhunters, de Jo Nesbo. En aquest cas però, amb una dona forta i una protagonista potent, de fortes conviccions. Una protagonista que és dona i mare, però que també és membre de l’organització d’espionatge més important del món. Una dona que ha de fer front a la veritat… però que primer haurà de descobrir com és Tota la veritat per poder ser fidel a qui estima i ser conseqüent amb sí mateixa.

La pregunta és: fins on creieu que està disposada a arribar per conèixer tota aquesta veritat, especialment quan les incògnites la toquen tan de prop?

Aquest llibre no és un thriller d’espies amb traïcions i mentides. És un segrest literari. No et deixa anar. Comença amb el capítol que us explico i manté la tensió fins el final. I sabeu què? És meravellós trobar-se llibres com aquests de tant en tant! Fans del thriller, esteu d’enhorabona! A més, llegiu-lo ara, abans que arribi al cine amb la Charlize Theron fent de Vivian Miller!

Normalment us diriem allò de feu clic per llegir el primer capítol… Però és que, en aquest cas, seguir aquest enllaç us farà venir ganes de llegir-lo sencer: aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquest Tota la veritat de la Karen Cleveland.

Títol: Tota la veritat
Autor: Karen Cleveland
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-664-2360-1
Preu: 19,50€

Share

Boja, de Chloé Esposito

La Míriam ens ressenya el llibre Boja, de Chloé Esposito. Mireu si li ha agradat la primera part que ja ens està demanant la segona -i encara no ho sap, però també ens demana la tercera!

Boja és una novel·la diferent a tot el que he llegit fins ara. La protagonista, l’Alvina Knightley és una dona que s’està enfonsant vitalment i que viu a un Londres. La seva germana bessona, la Beth, amb qui era inseparable, viu una vida d’aquelles que totes voldríem amb un marit perfecte, milionari i en una Sicília idíl·lica. Eren inseparables però des d’un incident a Oxford, que ja no és el mateix.

Enmig d’aquest enfosament, l’Alvina rep un correu electrònic de la seva germana. Un mail que li canviarà la vida.

És aquí quan comença una setmana boja. L’Alvie adopta, llavors, la identitat de la Beth amb la seva vida perfecta, i es peta totes les regles que us pugueu imaginar. Una setmana boja per una dona que està… boja?

A l’inici vaig pensar que aquest llibre seria novel·la eròtica a l’estil de la Jodi Ellen Malpas, la Megan Maxwell o altres escriptores del gènere Chick-Lit però Chloé Esposito va més enllà: això té més de thriller que d’eròtica!

Durant el llibre anirem descobrint que ningú no és qui sembla. I ho anireu veient amb tots els personatges que van apareixent: l’Ambrogio, en Salvatore, en Nino…

No us puc explicar gaire més, però només us diré que el primer que vaig fer en arribar al final de la història va ser preguntar al Nosaltresllegim on era el segon llibre, per poder seguir llegint.

Resulta que encara no l’han publicat però jo ja estic boja per llegir-lo!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Boja, de Chloé Esposito per poder començar a llegir.

Títol: Boja
Autor: Chloé Esposito
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2334-2
Preu: 19,50€

Share

El sindicat de l’oblit, d’Albert Villaró

El sindicat al qual fa referència el títol del llibre l’Albert Villaró, El sindicat de l’oblit, no té res a veure amb reivindicacions laborals. Es tracta d’una colla reduïda de persones, tancades en un pis de l’Eixample de Barcelona i sense gaire comunicació amb ningú que no sigui el cap directe de l’Oficina (Servei d’Intel·ligència de la República Catalana). Aquesta colla, juntament amb el Mossèn Farràs i alguna altra persona que s’hi afegeix a mitja novel·la, en són els protagonistes.

A Mossèn Farràs ja el coneixem els que vam seguir-ne les activitats, al llibre Els ambaixadors, ressenyat per un servidor per al Nosaltres el març de 2014.

No és necessari haver llegit prèviament Els ambaixadors per seguir el fil d’El sindicat de l’oblit. És aconsellable, però, perquè és una molt bona novel·la!

Villaró torna a recrear la història que podria haver sigut amb un relat trepidant ple d’intrigues i sorpreses i farcit, com en la novel·la precedent, de personatges que han existit a la vida real: Josep Pla, Dionisio Ridruejo, Pere Ardiaca, Tísner, Andreu Nin, José Antonio, Alfons XIII, Serrano Súñer, Mola, Batet, Sanjurjo, Carrero Blanco, Franco,… La majoria d’aquests personatges, amb la biografia alterada.

Llegir i ressenyar El sindicat de l’oblit molt pocs dies després d’haver llegit i ressenyat Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís ha estat una experiència ben interessant: un mateix fet d’història-ficció ha donat per construir dues narracions ben diferents, d’argument i de to. Totes dues ben escrites i amb capacitat d’enganxar el lector des de la primera plana.

A El sindicat de l’oblit, la narració -sempre centrada en el personatge de Mossèn Farràs, que té estudis eclesiàstics però que no va arribar a ser ordenat sacerdot- s’esdevé el 1975. Han passat quaranta anys llargs des de la proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre de 1934 i pel mig han passat moltes coses, entre les quals la desaparició de Franco el 1936 en un accident aeri a bord del Dragon Rapide.

A la primera meitat del llibre, Farràs explica detalladament els components del Sindicat com es va desenvolupar l’Operació Siscló que va culminar amb la col·locació d’un explosiu per part del propi Mossèn a l’avió de Franco.

Arribat a aquest punt, l’acció torna a 1975, i pren un rumb inesperat: trobem en Farràs, ja vell i malalt, encarregant-se d’una missió arriscadíssima que no penso desvelar. Ni en què consisteix, ni com acaba!!

Villaró condueix el tempo d’aquesta segona part del llibre de manera magistral i fa que el lector no pugui deixar el llibre encara que li hagin tocat les tantes de la nit i l’endemà hagi d’anar a treballar.

Aquí teniu els primers capítols del llibre de l’Albert Villaró en pdf. Esperem que us agradi!

Títol: El sindicat de l’oblit
Autor: Albert Villaró
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2351-9
Preu: 20,50€

Share

Blanca Busquets ens explica el seu llibre ‘La fugitiva’

En un moment de rauxa i galtes, quan ens vam trobar un tuit agraït de la Blanca Busquets per haver ressenyat els seu últim llibre, La fugitiva, no vam poder evitar-ho i l’hi vam dir allò de…

Escolta! Si et ve de gust explicar-nos-el tu…

I aquí la teniu. La Mireia i la seva creadora, la Blanca Busquets, tornen al Nosaltres però amb un enfoc únic. Esperem que gaudiu tant de la lectura del text, com de La fugitiva:

La Mireia se’m va escapar de Jardí a l’obaga. Ella era el personatge amb una actitud més controvertida al llibre, la que amarga la vida de l’Aniol, el protagonista. N’hi va fer de molt grosses i tots els lectors l’hi tenien jurada. Jo no. Perquè jo sabia, m’olorava que, si havia actuat com havia actuat, era perquè alguna n’hi havia passat en algun moment de la vida.

I bé, vaig tenir raó. Perquè buscant, buscant, va resultar que la Mireia tenia una vida de novel·la. I vaig decidir escriure-la. La fugitiva té ben poc a veure amb Jardí a l’obaga, només es toquen per alguns fets concrets i per l’eterna presència el·líptica de l’Aniol, que ella sempre du al cor. Vull dir, amb això, que, si no heu llegit Jardí a l’obaga, no passa res. Aquesta és una altra novel·la, amb la Mireia com a protagonista, una dona que s’està asseguda en un pis del barri de Sarrià de Barcelona, quan té més de noranta anys, envoltada de minyones de qui no sap el nom. Esquerpa i, fins i tot diria, xenòfoba i gens propensa a somriure, només s’entén bé amb la seva neta, la Sònia. La Mireia ens anirà explicant la seva vida, partint de la tragèdia que va marcar la seva manera de ser, i de la qual ningú, ningú, no sap res fins ara.

El rellotge de la Mireia són els sorolls que l’envolten. Viu pendent de quan es posen i es treuen les cadires del bar de sota, de l’obertura dels porticons de la llibreria, del repicar cassoles de la minyona de torn a la cuina, del soroll de la pluja o de les converses de la gent del carrer. I, al seu voltant, van i venen neta i filla, però també, a poc a poc, apareixeran més personatges: els veïns, que ella espia amb els binocles d’òpera que tenia guardats en un calaix. Aquest, el dels veïns, serà tot un món. I el de familiars que havien desaparegut i, ves per on, decideixen tornar. I, tot d’una, el mirall; la sensació de veure en una altra persona el mateix que es va trobar ella, el que la va estripar de dalt a baix ara fa vuitanta anys.

Això, això la farà reaccionar.

A mi també m’ha fet reaccionar. Potser també a vosaltres, lectors. Ho he escrit amb l’esperança de fer-vos passar una estona distreta, però també m’agradaria que, d’alguna manera, aquesta dona que fuig de tot us donés un cop de mà. Tota vostra.

Blanca Busquets
Febrer ‘18

Moltíssimes gràcies pel teu escrit, Blanca! I ja ho saps que t’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La fugitiva de Blanca Busquets.

Títol: La fugitiva
Autor: Blanca Busquets
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-7588-601-5
Preu: 18,50€

Share

El llegat dels espies, de John Le Carré

En Lluís torna al Nosaltres poc després d’explicar-nos l’experiència que va suposar per ell el documental que es va projectar fa no gaire als cinemes sobre John Le Carré, l’autor que es va inventar un gènere literari: la novel·la d’espies.

Aquí el teniu parlant-nos de El llegat dels espies, l’últim llibre de Le Carré:

El llegat dels espies és la nova novel·la de John Le Carré. Com ja vam explicar fa uns dies, la seva publicació ha estat un autèntic esdeveniment editorial: per la fama del seu autor; per la possibilitat que, segons ell mateix ha suggerit, sigui la seva última obra publicada; i pel retorn dels personatges i ambients de la guerra freda que van contribuir al prestigi de Le Carré i que han fascinat tants lectors durant els últims cinquanta anys. La novel·la es correspon a les expectatives creades? Rotundament, sí.

El plantejament de El llegat dels espies és certament original. Peter Guillam, antic espia del Servei Secret Britànic que vam conèixer a L’espia que va tornava del fred, es veu forçat a retornar a Londres per aclarir aspectes ocults d’una operació duta a terme en el Berlín dels anys seixanta que va deixar danys col·laterals. Com “fantasmes shakespereans”, els fills de les víctimes d’aquella operació tornen per acusar els serveis secrets i els espies que hi van participar. Guillam es veurà forçat a buscar en els pous més profunds de la seva memòria, a desvetllar secrets mai confessats, a defensar-se dels buròcrates actuals que el volen com a cap de turc; en definitiva, a reivindicar el seu llegat com a espia britànic.

La novel·la és un nou exemple de les qualitats de John Le Carré. Primer, una narració de gran qualitat, trepidant, capaç de reflectir la tensió de les situacions i els personatges amb gran sensibilitat literària (el capítol sobre la fugida de l’Alemanya Oriental, per exemple, és magnífic). Segon, un context i una visió de l’espionatge realista: els personatges buiden bústies mortes a Kiev o s’intercanvien informació sense parlar-se a la costa búlgara del Mar Negre, en oposició, per exemple, als gadgets i acrobàcies de l’altre gran espia literari britànic del segle XX, James Bond (de fet, el salvament cinematogràfic del personatge de Bond, a partir de Casino Royale, s’ha basat en aproximar-se marcadament cap als models de Le Carré). Tercer, uns personatges profunds, amb dimensió humana, i a la vegada engranatges involuntaris d’uns sistemes que ells no controlen. Finalment, el tracte al lector com una persona intel·ligent, amb una administració mesurada de la informació, i geni en l’ús de l’el·lipsi, les descripcions amb només un mínims tocs contextuals, i la ironia -“Ha reservat una taula. Porta faldilla.”

Però, a més de les virtuts habituals, El llegat dels espies, ofereix encara una gran cirereta. El retrobament amb els personatges del passat literari de Le Carré (Peter Guilam, però també George Smiley i Alec Leamas) esdevé una excusa per revisitar el passat, mirar-lo amb ulls nous, i preguntar-se quin és llegat d’aquesta professió en què, en paraules de Smiley, “no es cobra gaire, i les carreres tendeixen a interrompre’s. Però sí que trobem que és una feina important, sempre que el que importi sigui el fi, i no tant els mitjans.” Com respondre les noves generacions que denuncien els excessos dels seus veterans?

Les novel·les de Le Carré abunden en dobles jocs de miralls, també a El llegat dels espies. Però, en aquest llibre, potser n’hi ha un d’ocult i de més real que mai. El 2015 Adam Sisman va publicar una biografia de Le Carré que, a l’inici fou inicialment autoritzada, no va satisfer el biografiat per les ombres que projectava sobre alguns episodis del seu passat. Un any després, Le Carré va publicar les seves memòries, Volar en cercles, escrites de la seva pròpia mà. I ara arriba El llegat dels espies, en què el personatge protagonista es defensa de les acusacions de les noves generacions sobre un passat que ells no van viure. Potser Peter Guillam en defensa d’El llegat dels espies és, en el fons, John Le Carré en defensa de la seva trajectòria?

El llegat dels espies no és només un retorn de Le Carré als personatges i ambients que el van convertir en autor d’èxit i de culte, és també una reivindicació, totalment reeixida, del conjunt de la seva obra. El llegat dels espies és el llegat de John Le Carré.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf del nou llibre de Le Carré.

Títol: El llegat dels espies
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Laia Font Mateu
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7639-3
Preu: 21,50€

Share

Sèrie Bergman 5 – Càstigs justificats, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Crec que la Sèrie Bergman trenca el tòpic de “segones parts mai són bones”, perquè ja en van cinc, i són fabuloses. En aquest cas ens trobem amb Càstigs justificats.

En aquesta cinquena part la cultura engega la trama. A la redacció d’un periòdic arriba una carta criticant l’actual homenatge a l’estupidesa, atorgant presència televisiva a personatges sense cap tipus d’atractiu més enllà del físic i deixant a l’ombra als joves amb pensament crític. Aquesta carta passa desapercebuda, no li fan can i l’autor passa a l’acció, apareix assassinat un jove participant d’un reality, nu, lligat a una cadira i amb un test de coneixements bàsics suspès grapat a la seua esquena.

Si hi ha alguna cosa que atrau d’aquesta sèrie és la facilitat per connectar la situació personal dels personatges amb la professional. Són personatges reals, amb drames i problemes, com Billy s’ha casat recentment i ja no vol veure gaire a la seua dona. No són personatges aliens, com a altres sagues, on el detectiu malgrat estar drogat i borratxo té de sobte un instant de lucidesa i li encaixen les peces del trencaclosques sense esforç. Ací veiem el clímax de l’evolució de Bergman, qui als primers llibres semblava una persona totalment diferent, ara podem veure la seua millor faceta com a criminòleg i com a persona, al servei d’un equip, pensant en el “nosaltres” abans que en el “jo”.

La crítica social s’ha de destacar perquè s’agraeix que algú tinga els peus en terra. Veig d’una complicació prou gran que els autors ens facen pensar en la necessitat d’una cultura bàsica mentre la trama continua de forma àgil i ràpida. La narració té vaivens, sempre de qualitat, que et fan plantejar-te perquè triomfa la gent que menys s’ho mereix, que cau en gràcia sense cap tipus d’esforç mentre les excepcionals ments del país s’esvaeixen i passen per la vida sense fer soroll.

El ritme del llibre és ferotge, capítols curts, canvis ràpids i una immersió en les ments dels personatges que cal agrair, i no només en la dels detectius sinó en la de l’assassí i la de les víctimes. Els autors saben com deixar-te amb la mel als llavis, ho van fer amb el primer llibre i ho han tornat a fer amb aquest.

Finals oberts, necessitat de més informació, augment del desig de conèixer més als personatges i, sobretot, la voluntat d’una sisena part. Personalment, l’assassí és qui més m’ha agradat, intel·ligent i crític, i aporta un extra de profunditat mental a una novel·la que de per si mereix estar a la prestatgeria de qualsevol lector.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir d’aquesta cinquena entrega de la Sèrie Bergman.

Aquí podeu repassar TOTA la Sèrie Bergman, al complet.

Títol: Càstigs justificats
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Pontus Sánchez Giménez
Pàgines: 544
ISBN: 978-84-664-2339-7
Preu: 19,90€

Share