Arxiu de la categoria: Negra

La piràmide de fang, d’Andrea Camilleri

Aquest home, Camilleri, és incansable. Com es diu sovint dels vells amb mala salut de ferro “ens enterrarà a tots”. La piràmide de fang va ser publicada a Itàlia el 2014 i, per tant, Camilleri, nascut el 1925, ja tenia 89 anys.

Reconec que tinc una flaca tant per l’autor com pel microcosmos de Vigata dins del qual ens movem com peix a l’aigua els camilleròfags. El llibre m’ha durat 48 hores i en cap moment ha deixat d’atrapar-me.

Aquesta vegada trobem un Montalbano decididament tardoral, amb fallades d’oïda i molt preocupat per la seva Lívia que no es refà de la tràgica mort de François, el noi tunisià que va estar a punt de ser adoptat per la parella anys enrere. (El lladre de pastissets i Una escletxa de llum).

Tota la novel·la està presidida per una meteorologia fosca i inclement d’aquestes que als mediterranis ens cau a sobre periòdicament i que sempre qualifiquem d’excepcional. Contribueix a aquesta foscor l’absència del contrapunt humorístic i sarcàstic dels aspres diàlegs amb el doctor Pasquano, o de la poca traça automobilística del jutge Tommaseo.

Tampoc no ens concedeix l’habitual llambregada a les formes voluptuoses d’algun personatge femení. Per dir-ho d’alguna manera l’acció té lloc en una Sicília una mica “nòrdica”.

D’altra banda, la presència de la màfia és més central que en altres llibres en els quals sembla que Camilleri maldi per fugir de l’estereotip sicilià. És una màfia que no apareix com a “família” amb unes certes normes ètiques sinó com a teranyina econòmica i política criminal que elimina tot allò que li fa nosa i que “controla fins i tot la venda de julivert”.

Sortosament no ens falta Catarella amb les seves aportacions lingüístiques per fer-nos somriure. Ni l’omnipresent tasca de l’excel·lent traductor, Pau Vidal, que gaudeix trobant els registres de llenguatge adequats per traslladar al català l’original sicilià de Camilleri.

Anem al llibre. Enmig d’un temporal de pluges torrencials troben un home mort dins d’un tub de ciment de diàmetre descomunal que era a punt per ser utilitzat en unes canalitzacions d’aigua (que estaven previstes per portar aigua d’un riu que, mentrestant, ja han estat desviades i que naturalment restaran inútils però que caldrà acabar per no haver d’indemnitzar la constructora adjudicatària de l’obra).

Les obres tenen lloc en una esplanada que la pluja ha convertit en un mar de fang. En el turonet que presideix l’esplanada hi ha un parell d’edificacions: una casa que sembla deshabitada i, més enllà una caseta rònega en la qual una vella i el seu fill, alt i gros que no hi és tot, tenen un establiment clandestí en què fan menjars venen tot el que calgui. Una sèrie de detalls criden l’atenció de l’inspector -que ha tingut un malson premonitori i claustrofòbic- perquè no acaben de lligar.

I estirant el fil comença a aparèixer que allò que podria ser un afer de banyes és, possiblement, un assumpte de corrupció immobiliària i de blanqueig de diners de grans proporcions. L’arriben a comparar amb Fort Knox.

Montalbano se’n surt de treure finalment l’entrellat de tot plegat, amb l’ajuda dels fidels Fazio i Augello i finalment podrà escapar-se uns quants dies a veure Lívia que, mentrestant ha començat a sortir de la depressió amb l’ajuda de Selene, la gosseta que la va adoptar (ho heu entès bé, la gossa va adoptar Lívia).

Apa, ara a llegir-lo: Camilleri segueix essent un crac. I que duri!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

En Pau Vidal i el nou cas de Montalbano: La piràmide de fang

Com bé sabeu, de tant en tant ens surt la barra per tot arreu i obrim les portes del Nosaltresllegim a autors, traductors, editors,… i si els ve de gust i en tenen ganes, portes obertes! En Pau Vidal no s’estrena la Nosaltres perquè ja ha estat aquí moltes vegades com a traductor, algunes com a autor de llibres, d’altres com a protagonista d’alguna notícia i alguna vegada més com a autor d’un escrit.

El cas és que en rebre el nou cas del Comissari Montalbano d’Andrea Camilleri, li vam tirar la canya!. I ell, amb la condició de que li deixéssim escriure un “vesasaber”, es va avenir a explicar-nos La piràmide de fang. – Aquí teniu el text del Pau Vidal:

Montalbano després del 155, per Pau Vidal

Aquesta vegada m’haureu d’excusar que em posi una mica més transcendent que de costum. La piràmide de fang és el primer montalbano que surt després de la trobada mundial de fans d’en Camilleri, i per a mi, ja us ho diré, té un regustet diferent.

No sé si és a conseqüència d’allò (aquí podeu llegir com va anar) o més aviat de tot el que està passant aquí, que de cop i volta m’ha trastocat la manera de llegir novel·la negra. A vosaltres no us passa? És com si, tot d’un plegat, les peculiaritats sicilianes (i no em refereixo solament a la màfia), aparentment exòtiques, s’haguessin fet molt més reals. La possibilitat que un Estat que es disfressa de democràtic et pugui tancar a la presó per defensar idees polítiques, o denunciar-te per organitzar debats a classe, o inculpar-te per fer acudits, o atonyinar-te per voler votar, o tantes altres animalades pròpies d’una dictadura africana, fa que ja no pugui llegir de la mateixa manera. I si resulta que el feixisme espanyol és molt més cruel i despietat, i sobretot arbitrari, que el crim organitzat de la Itàlia meridional? I si els jutges i fiscals de l’Estat són molt més tramposos i tendenciosos que la magistratura italiana? Una piràmide de fang… Una piràmide d’injustícia i abusos que creixen a mesura que t’enfiles vers la cúspide, sustentada en una mar de llot feta de l’apatia d’una societat anestesiada per segles, precisament, dels mateixos abusos. Una piràmide que, com a la novel·la, només un gran temporal (una Unió Europa valenta i democràtica?) podria començar a liquar.

Casualitats de la vida, fa poques setmanes vam tenir a Barcelona Roberto Saviano, el periodista napolità amenaçat de mort per la camorra. Venia a presentar la seva primera novel·la, La banda dels nanos, també modestament traduïda per un servidor. L’autor de Gomorra es va mostrar sorprès per la bel·ligerància amb què el govern espanyol rebutjava el diàleg amb el català. I en veure’l marxar de la biblioteca Jaume Fuster protegit pels seus escortes, la imatge em va evocar la d’un president protegit pel govern belga per estalviar-li una tràgica fi més que previsible. Quina amargor.

No sé què passarà a partir d’ara. La màfia fa anys i panys que resisteix al setge de l’Estat italià. La corrupció moral i material de la màfia que governa Espanya també sembla molt resistent. Ara com ara l’únic que sé és que continuaré traduint montalbanos, però, sabent el que sabem, ja no els podrem continuar llegint de la mateixa manera.

No voldria acabar sense enviar un prec al senyor Cinto Lopez, que va dir en aquesta mateixa pàgina que s’havia posat de molt mal humor llegint El joc dels miralls perquè la meva traducció no era “gens correcta”, sense explicitar per quin motiu concret. Com que precisament tinc un altre montalbano entre mans, La giostra degli scambi, que sortirà l’any que ve, estic segur que els seus entenimentats suggeriments m’anirien molt bé. Sobretot si tots són tan assenyats com el de no accentuar el seu propi cognom. Molt agraït per endavant.

· · ·

En Pau Vidal el trobareu a molts llocs. A Twitter es fa dir @PauetVidal.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: La piràmide de fang
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traducció: Pau Vidal Gavilan
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-297-7625-6
PVP: 16,90€

Sèrie Bergman 4 – Silencis inconfessables, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Silencis inconfessables – Sèrie Bergman 4:

Sense perdre més temps, i amb un ull posat a les notícies, vaig obrir aquest llibre amb l’esperança de tancar aquestes setmanes tan boges gràcies a la Sèrie Bergman. Ha estat un camí ascendent, la primera novel·la em va caure a les mans amb certa curiositat però sense gaire il·lusió, i ha estat una idea fantàstica el fet de donar-li una oportunitat, fins al punt d’atrapar-me entre les seues pàgines amb aquesta quarta entrega.

Al petit municipi de Torsby es troben els cossos de la família Carlten assassinats brutalment: Karin, Emil i el petit Georg i Fred. Al cas recau sobre les espatlles d’un inspector que, en veure aquesta imatge, sent com no pot estar a l’altura de la situació. Enfront d’aquesta negativa els nostres personatges apareixen a escena entre una boira densa de por i brutalitat.

Si alguna cosa m’han demostrat i és que les coses no sempre són allò que semblen. I amb una subtilesa brillant fan un gir argumental que, com a lector, a mi m’ha deixat perplex. El principal acusat, que a simple vista sembla clar que era ell, apareix assassinat. Amb cada entrega trobem un desenvolupament intern dels personatges que els humanitza, i Rosenfeldt i Hjorth arriben a la cúspide de la humanització amb aquesta quarta entrega. Ells són les bases de la novel·la. Ells són qui et fan desitjar-ne més.

La situació entre l’equip és cada cop més tensa, després d’aquell final d’infart amb el qual els autors ens van delectar a la tercera novel·la. Sebastian Bergman sobresurt per sobre de la resta de personatges, aquell home insofrible passa a ser vital a totes les investigacions, tan necessari com enigmàtic i que amb el pas del temps et fa conèixer el seu vessant entranyable.

Silencis inconfessables és una novel·la que no podeu deixar passar, potser més lleugera que les anteriors, com si fóra l’últim alè d’un autor que desprèn màgia amb cada narració. Una obra que, com les anteriors, m’ha fet ser una mica més aficionat a aquest gènere, el de la novel·la negra nòrdica i el thriller, que mai havia comptat amb el meu suport perquè ho sentia tot massa llunyà. Aquesta llunyania, a mi, els autors me l’han esborrada de qualsevol de les seues pàgines, fent que em posés al lloc d’un vertader investigador. I, si més no, el que fan és resoldre el cas de per què Hjorth i Rosenfeldt son dos dels grans escriptors d’aquest gènere en l’actualitat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir d’aquesta quarta entrega de la Sèrie Bergman.

Títol: Silencis inconfessables
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-2298-7
Preu: 19,90€

Sèrie Bergman 3 – Morts prescindibles, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Morts prescindibles – Sèrie Bergman 3:

Sense tenir gairebé relació respecte als casos, recomanaria haver llegit les dues primeres per a no deixar perdre cap detall d’aquesta trama policial tan addictiva. Després d’un canvi radical d’ubicació, els mateixos personatges que ens guiaren per les pàgines de les meravelloses trames anteriors, ho faran per un bosc on sis cadàvers apareixeran soterrats amb una meticulositat insòlita: quatre totalment despullats i dos nens, tant diferents com iguals, amb una situació personal que ens enfonsa fins a les arrels d’aquest maquiavèl·lic assassinat.

Sense gairebé pistes ni indicis, els autors ens fan viatjar fins el 2003, al pròleg, per a gaudir de més proves que els investigadors. Aquesta forma de narració, la d’abastir al lector amb més pistes que els personatges, ens fa tenir una lectura ferma, sense distraccions ni descuits i assabentant-nos d’una investigació paral·lela, la d’uns musulmans desapareguts. Aquesta Sèrie Bergman resulta una tortura deliciosa, que et posa a la pell d’un vertader investigador, com sempre havíem somniat fer amb les novel·les del millor Sherlock Holmes. Ens dóna la potestat de poder comparar dues trames policials, fent unes descripcions emocionals dels personatges que no hi havíem vist adés, despullant-los completament i apropant-nos fins a ells, fet que ens fa empatitzar i crear una cerca identificació. Una narració, si m’ho permeteu, diferent de la resta, i per mi, com a lector, encara millor. Hi podem veure una evolució, com aquells personatges que quedaven tan llunyans se’ns aproximen, una mena d’humanització que adés no hi notàvem i que crea una addicció encara major a les anteriors.

No cal dir que, com amb els dos anteriors, he caigut davant dels personatges. M’ha fet mirar-ho tot amb lupa, posant-me una boina mentre fume amb la meua pipa, com un investigador més creat per l’Arthur Conan Doyle. Per a crear una mica d’expectatives us diré que costa d’assimilar un final així. No hi ha paraules.

No és ànsia de continuïtat, sinó una necessitat de passar pàgines fins a veure que no en queden. Un ritme concís i regular, que crea tensió, racionant al mil·límetre les dosis d’intriga precisa que et guia sense perdre’t entre les línies d’aquesta joia.

Sincerament, pensava que al principi aquest llibre em defraudaria, que no podria seguir el ritme del primer i el segon, però és tan plaent veure com els autors es van superant que estic orgullós de no tenir-ne raó.

Llegiu, gaudiu, i enganxeu-vos a la literatura d’aquests escriptors.

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè pugueu començar a gaudir d’aquesta tercera entrega de la Sèrie Bergman.

Títol: Morts prescindibles
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-664-2206-2
Preu: 19,90€

Sèrie Bergman 2 – Crims duplicats, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Crims duplicats – Sèrie Bergman 2:

Mai m’ha agradat la mort, però sí els crims ocasionats per gent perfeccionista, com em puc considerar. Els qui tenim mil manies sabem perfectament la importància de cada objecte dintre de l’entorn, i quan aquestes manies les té un assassí, els casos policials comencen a gaudir d’un altre caire, intel·lectual potser, allunyat de la vulgaritat d’un tret al clatell, a l’abast de qualsevol bèstia. El simbolisme, aquell tret que enamora a qualsevol gran assassí que vol trencar qualsevol esquema de la policia, fent que treballen a fons, i, si pot ser, demostrar que són més intel·ligents que cap altre criminal.

Però què pot fer un policia quan totes les proves assenyalen a un culpable que està a presó? L’equip d’investigació que lidera Torkel serà l’encarregat de resoldre un trencaclosques que sembla tenir diverses solucions, malgrat contenir-ne només una. Aquesta continuació de la primera entrega no fa altra cosa que enganxar-te encara més dintre d’un munt de papers groguencs, proves amagades i persones que ja saben avançar-se als teus moviments. Un personatge impresentable et fa insultar al llibre amb alguna actitud fins a acabar sentint llàstima, i amb la darrera pàgina, sentir com has emfatitzat amb una creació de l’autor.

Altre tret molt ben analitzat serà el treball en grup que tant es valora ara. Un líder, un jove amb caràcter i frescor, una dona intel·ligent i un cervellet informatitzat anomenat Billy. Uns personatges ben definits, continuant amb la meravellosa redacció d’un primer llibre tan addictiu com intrigant i que retracta d’una forma realista la complexitat dels casos que la televisió ens ofereix.

Una novel·la, igual que la darrera, molt visual. Escenes que descriuen fins a l’últim detall sense convertir-se en circulars i repetitives i converses que fan que la tensió es puga palpar entre les seues pàgines. La trama policial, personalment, millor que la primera. Aquesta subtilesa a l’hora de relacionar crims del passat amb el present em sembla extreta del cap d’un artista de l’assassinat, i no de la ploma.

En resum, després d’una narració que et fa tenir ànsia de seguir i seguir, arriba un final d’infart que no deixarà indiferent a ningú, fent que llegint-la, ens isquen els instints més maquiavèl·lics a l’hora d’assassinar.

Aquí teniu l’enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Crims duplicats
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-2140-9
Preu: 19,90€

Sèrie Bergman 1 – Secrets imperfectes, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

Hem agafat l’últim fitxatge del Nosaltresllegim, l’Álvaro, i s’ha cruspit SENCERA la Sèrie Bergman de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Prepareu-vos per a Secrets imperfectes, Crims duplicats, Morts prescindibles i Silencis inconfessables. Arriba la Sèrie Bergman al complet!

I avui parlem de… Secrets imperfectes – Sèrie Bergman 1:

Llegeix-la, em va dir Martí, t’agradarà. El veia tan confiat que em vaig posar mans en farina i, per a la meua sorpresa, com és habitual, tenia raó. Un llibre que et presenta una amalgama de temes i camins que t’enganxen ràpidament. Un desconegut que transporta un mort a les primeres pàgines em va fer mossegar l’ham com el peix més innocent, i ja no me’l vaig poder traure fins a l’última pàgina.

Els interessos personals d’un cos policial que no fa bé les coses, barrejat amb la necessitat de trobar a Roger Eriksson, un nen desaparegut, fan un perfecte retrat de la burocràcia policial, lenta i amb carències, que en lloc de mirar pels interessos del desaparegut, ho fa per a quedar bé enfront de la premsa sensacionalista. L’altre ham que vaig mossegar va ser la curiositat amb la qual l’autor envolta a Sebastian Bergman, un psicòleg criminal que passeja entre les fulles d’aquesta meravellosa obra.

La seua narració és teatral, molt de diàleg que converteix deu pàgines en un sospir, gairebé cinematogràfic, amb una anàlisi psicològica dels personatges que deixa entreveure la gran tasca descriptiva, definitòria i amb matisos, que hi ha darrere d’aquesta facilitat amb la ploma. L’ambientació és excel·lent, amb un domini absolut dels procediments d’investigació a les escenes dels crims. Descripcions ajustades, suficients per a tancar els ulls i transportar-te a prop d’aquella cinta groga que t’impedeix el pas.

Secrets imperfectes aborda uns temes de cruel realitat: falta de comunicació parental, adolescents que no troben la seua identitat o la sensació de no encaixar enlloc, creant-te un buit personal que t’allunya de totes les persones que t’envolten. La violència de gènere també té cabuda entre les seues pàgines, juntament amb el maltractament a menors o la carència d’autoestima que molts, en alguns moments, hem tingut. Quan aquest trencaclosques sembla resolt, l’autor fa un gir que te’l desmunta amb girs argumentals, creant amb cadascun d’aquest, més i més tensió.

En definitiva, una novel·la d’aquelles que et fan tancar els ulls i et transporten al lloc del crim. Desitjant començar la segona, la tercera, i la quarta part, i tot plegat poder dir-li a Martí: tenies raó, amic.

Títol: Secrets imperfectes
Autor: Michael Hjorth | Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 560
ISBN: 978-84-664-2088-4
Preu: 19,90€

L’home que perseguia la seva ombra, de David Lagercrantz

Ja fa dos anys que vaig llegir i ressenyar pel Nosaltres l’esperada continuació de la trilogia Millenium de Stieg Larsson… sense Larsson. L’agosarat escriptor encarregat del “marrón”, en David Lagercrantz, se’n va sortir més que airós a El que no et mata el fa més fort i ens va permetre seguir les passes de l’enigmàtica Lisbeth Salander, Mikael Blomkvist i alguns dels personatges dels tres primers volums. També en van aparèixer de nous i jo preveia una presència destacada en futures entregues d’un d’ells (una en realitat), la Camilla. No us explicaré qui és per no aixafar-vos la guitarra, si no heu llegit la quarta entrega de Millennium.

Amb la Camilla em vaig equivocar. Sí que a L’home que perseguia la seva ombra hi té un paper important, però en segon terme. Què hi trobem, doncs, en aquest nou llibre de Millennium? Un tema dominant: els bessons. I, naturalment, personatges que en són de bessons.

També prenen un paper molt destacat les investigacions que, en el passat, van poder realitzar-se sobre el grau d’influència de l’herència genètica i la de l’entorn social en les persones. L’ens que ho estudiava -amb seu a Uppsala- s’havia anomenat, fins el 1958, “Institut de Biologia Racial”, i que després, per correcció política, va passar a anomenar-se “Institut per a la Genètica Mèdica”. Alguns dels investigadors són peça fonamental en la novel·la. I també ho són altres personatges bessons que no desvelaré més del que ja he deixat entreveure.

Un altre univers de personatges molt importants en la trama de la narració és el de l’entorn familiar fanàticament islamista de Faria, una noia de Bangla Desh que havia intentat trencar el cercle opressiu al qual es veia sotmesa i que la va portar a una presó d’alta seguretat, al mateix pavelló on es troba la Lisbeth. A més, el pavelló està dominat/aterrit per un sinistre personatge: una noia que es fa anomenar Benito per la seva admiració per Mussolini.

Aquesta tal Benito té la proa posada a la Faria davant la vista grossa dels vigilants i Lisbeth decideix de protegir-la. Tant l’una com l’altra estan amenaçades de mort per cantons diversos.

Poseu aquests elements en funcionament i acabareu atrapats pel clàssic final de novel·la negra amb desenllaços sorprenents, tips de patir per la sort dels personatges, morts, transfiguracions, etc.

Entremig aprenem un munt de coses sobre els bessons univitel·lins i bivitel·lins, els que són mirall, teories diverses sobre tot això… I també aprendrem sobre malalties com la hiperacúsia, o sobre temes com ara en Django Reinhard i el jazz gitano.

El món de la revista Millennium gairebé no apareix. L’inevitable Mikael Blomkvist sí, i molt.
I la seva germana advocada Annika, i l’inspector Bublanski, i la Hacker Republic. I un munt de personatges molt ben caracteritzats, nous o vells coneguts.

Si arribeu de nou als llibres de la sèrie no us decebrà i no tingueu por: no necessiteu haver llegit els anteriors, tot i que us n’agafaran ganes.

I als viciosos què us haig de dir! Allò del Cruyff: sortiu i disfruteu.

Ja sé que seria més correcte escriure gaudiu o fruïu però és que no sona igual i em sembla que, “en un momento dado”, el gran creador de neologismes no m’ho perdonaria.

Títol: L’home que perseguia la seva ombra
Autor: David Lagercrantz
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-2286-4
PVP: 22,50€

L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez

L’Álvaro torna al Nosaltresllegim explicant-nos un dels llibres més aplaudits d’aquesta tornada de vacances. Ens va avisar per Twitter i després es va ventilar el llibre. Li ha agradat molt!

 Nosaltres, per combatre la síndrome postvacacional, L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez.

No seré un assassí però Martí Domínguez ha aconseguit que estime aquest llibre. La història de la mort d’un crític literari, Guillem Gual, és el tret d’eixida d’una cursa on el misteri, la situació econòmica i social, i l’erotisme d’una mort perfecta són els protagonistes. Dels bons llibres, tanmateix com dels crims, o se’n parla o no han sigut mereixedors de l’opinió dels intel·lectuals:

A banda d’això —va reflexionar Roc—, és un crim que pot fer parlar els crítics, primer requisit, segons De Quincey, perquè siga una obra d’art.

Ambientada a la València més esnob, aquella on l’adreça on vius denota la teua vàlua com a persona, l’autor deixa al descobert, amb una crítica brillant i admirable, quin tipus de persones són les qui posen per sobre els cognoms als sentiments i els ideals.

Aquell nom, el del tio Adelio, per algun motiu l’havia impressionat, i s’havia convertit en metonímia humana de tot el que contenia la vida del poble. Pensava en les xafarderies, i pensava també en la seua consogra, explicant a les veïnes o a les clientes que la seua Carol havia pescat un peix gros a la ciutat i que seria una boda “por todo lo alto”.

Com si és tractés d’un clàssic de novel·la negra, Martí Domínguez barreja un estil lleuger i àgil amb la intriga de les millors històries de detectius. El misteri i les nombroses mencions d’autors, les obres i les investigacions, fan d’aquesta novel·la un precís retrat de la vida burgesa, aquesta que menysprea sovint una saviesa popular que és tan necessària com enriquidora..

Feia temps que no mirava el cantó dret d’un llibre amb la tristesa de que cada pàgina que avançava era una pàgina menys. Amb aquesta novel·la l’autor es consagra -si és que per a algú ja no ho estava amb La sega– en la literatura catalana. I també amb la certesa, i disculpeu si agrane cap a casa, de saber que els valencians cada cop són més presents i ajuden a teixir el panorama literari català.

Ai, Álvaro! No ho dubtis mai: els escriptors valencians són fabulosos!

Del Martí Domínguez n’havíem parlat quan va publicar aquest magnífic llibre que menciona l’Álvaro anomenat La sega. Si no el recordeu, al Nosaltresllegim en vam parlar en aquest post!

Aquí teniu l’enllaç per començar a llegir els primers capítols del nou llibre de Martí Domínguez.

Títol: L’assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domínguez
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-7588-678-7
Preu: 18,50€

Individus com nosaltres, de Ferran Torrent

En Lluís, que ja ens ha parlat de cabòries llunyanes i simpatitzants vietnamites, entra en una dimensió desconeguda que sempre és recomanable visitar: l’Univers Valencià del Torrent. Aquí teniu el seu escrit sobre Individus com nosaltres, de Ferran Torrent:

Fa uns anys, potser en l’època daurada de la meva joventut, vaig gaudir molt d’algunes novel·les de Ferran Torrent: Gràcies per la propina, La mirada del tafur o Societat Limitada. Quan el Martí em va proposar Individus com nosaltres no vaig poder resistir-me al que esperava que fos un gran retrobament.

I així ha estat. Torrent ha tornat amb el seu esquema habitual de novel·la negra valenciana. Conté una trama que es desenvolupa d’una manera trepidant: amb xantatges, amb un segrest, amb corrupció. Hi ha la voluntat de reflectir una realitat social. I inclou també un context valencià, de to costumista i amb un punt d’autoparòdia molt refrescant.

Com si fos el compartiment dels germans Marx, Torrent fa entrar personatges i personatges a la novel·la, fins i tot quan pensem que ja no n’hi poden cabre més. I així ens anem trobant amb els protagonistes Llargo, Messié i Marc Sendra, però també amb Toni Butxana, el Sinatra del Cabanyal, el pare Rafael, Paco l’Artillero (quina artilleria!), Marisa la Gallega, Jennifer l’Esplèndida (per què serà?), el Mític Regino, Enric el Comptable, Albert el Negociador… Tots ells embolicats, d’una manera o d’una altra, en el desenvolupament d’un nou casino (sense permisos, òbviament) a la ciutat de València.

I tots ells units també no només pel fet de cobrar en B, sinó de viure en B, al marge dels circuits oficials de la societat. Els fugitius de la justícia, l’antic periodista forçat a convertir-se en autònom, l’emigrada a Frankfurt, els obrers sense papers, el capellà retirat a la residència d’ancians… a tots, Ferran Torrent els tracta amb gran estima i humanitat, a diferència de les capes teòricament respectables de la societat.

Vas llegint i t’acabes trobant a favor del segrestador i del xantatgista.

Mentre el pla per construir el casino avança, els personatges segueixen les últimes tendències socials -les trucades per Skype amb la parella que viu a l’estranger, les aplicacions per lligar per internet, les noves variants de Viagra-, recorden episodis del final de la dictadura i la transició, i s’atipen a dinar. De fet, aquesta pot ser la novel·la amb més àpats de paella de tota la literatura universal -que, evidentment, acaben sempre amb copes, tabac, i fins i tot altres substàncies per ser fumades.

Molt divertida de llegir, ben construïda i fins i tot amb un lleu toc de moralitat (cal ser compassiu amb les persones grans).

M’ho he passat molt bé amb aquests Individus com nosaltres.

Moltes gràcies pel teu escrit, Lluís! D’aquí poc… t’haurem de donar una firma al Nosaltresllegim!

Aquí teniu tots els posts que hem publicat al Nosaltres sobre els llibres del Ferran Torrent.

I aquí teniu els primers capítols d’aquest Individus com nosaltres del Ferran Torrent en pdf perquè els pugueu començar a llegir.

Títol: Individus com nosaltres
Autor: Ferran Torrent
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2264-2
Preu: 20,50€

Michael Fassbender és el Harry Hole de Jo Nesbo

A can Universal Pictures estan molt contents. Després de l’èxit que va tenir la peli que adaptava Headhunters de Jo Nesbo, fa no res han pogut ensenyar a tothom el tràiler d’una peli que, si es converteix en sèrie de pelis i el protagonista li agafa “carinyo” al tema ens pot portar moltes alegries a totes els fans de la novel·la negra nòrdica més sanguinolenta.

Aquest dimecres es va estrenar el tràiler de l’adaptació d’El ninot de neu, un dels llibres de la sèrie del detectiu Harry Hole, un borratxo que casi arriba a ser parent de l’home del sac. I per fer el paper, un dels millors actors de Hollywood que hi ha ara mateix: Michael Fassbender.

Aquí teniu el tràiler!

No té mala pinta, oi?

Un petit resum de la carrera de Harry Hole i Jo Nesbo al Nosaltresllegim!

El ninot de neu de la Montse

Tothom en parla bé, d’en Jo Nesbø… però a mi no m’agrada la novel·la negra… i tothom diu que val la pena llegir-lo… però a mi em criden més els drames… i tothom m’explica que és un rotllo més Larsson que no pas Conan Doyle… però jo quan vaig a la llibreria miro abans les novetats en llengua catalana que cap altra cosa… i tothom hi posa topets de recomanació… però, però, però jo al final hi caic i el començo… i em tothomejo: ja no el puc deixar!

No em sorpèn que tingui tant d’èxit, aquest novel·lista. El ninot de neu és obra d’algú que no només sap escriure bé, sinó que sap com anar tensant la corda de l’argument de tal manera que arriba un moment que penses “és que si el deixo ara tampoc no podré dormir, així que millor l’acabo i descanso!”.

(…)

L’autor, parlant-ne!

I més Harry Hole!!

El lleopard, de l’Ana

ellleopardjonesboSí, us encoratjo a llegir El lleopard de Jo Nesbø. I tant! Però primer, us recomano que llegiu El ninot de neu, si encara no ho heu fet. Potser en realitat, el millor seria deixar-se anar atrapant per cadascun dels llibres de la saga d’en Harry Hole, cronològicament. Però sobretot no deixeu de llegir El lleopard.

La lògica que segueixo per a dir-vos això és que si a mi que no tenia el gust de conèixer aquest investigador de la Unitat d’Homicidis d’Oslo. Solitari, alcohòlic, audaç, prim, irònic i arrogant… M’ha costat anar tancant el llibre quan no tenia més remei que fer-ho. Imagino que coneixent-lo, directament no l’hagués tancat fins acabar-lo.

(…)

Més? Més!

El ratpenat de la Fita

elratpenatQuan ja havíem pogut llegir algunes novel·les de l’inspector Wallander, recordo que els editors van publicar, amb retard cronològic, una primera novel·la de la sèrie, on es feia la primera descripció d’un jove inspector Wallander. La història es repeteix.

Ara que molts hem llegit El ninot de neu i El lleopard i ja coneixem de sobres l’inspector Harry Hole, aquest Sant Jordi ens hem trobat amb la primera novel·la de la saga Hole, El ratpenat, publicada i premiada ja fa uns anys (1997).

En aquesta novel·la Jo Nesbø ens presenta en detall a Harry Hole, un detectiu noruec, que és enviat a Sydney perquè col·labori amb les autoritats australianes a resoldre el crim d’una jove immigrant noruega que ha aparegut brutalment violada, assassinada i llençada al mar. Començarà la peripècia del nostre home descobrint una ciutat i els seus baixos fons i una terra on els aborígens malviuen poc integrats en la societat australiana.

(…)

Més bestioles! Més Harry Hole!

Els escarabats de la Fita

escarabatsnesboSi fa poc us parlava de l’arribada de la primera novel·la de la saga Hole, El ratpenat, avui saludem al Nosaltres l’edició de la segona novel·la de la sèrie, Escarabats, publicada el 1998. Aviat podrem tenir la col·lecció completa de les aventures i desventures del detectiu Harry Hole!

En aquest cas, el nostre protagonista, després de resoldre el cas que l’havia portat a Sydney, és enviat a instàncies del Ministeri Noruec d’Afers Exteriors a Tailàndia, a Bangkok, per tal de resoldre el cas d’un ambaixador noruec que ha aparegut assassinat en un bordell.

Ja sabem que les trames de les novel·les de Nesbo no són simples. La veritat és que sovint són complicades i una mica rocambolesques i quan creus que ja estàs sobre el fil que et portarà al descobriment de la veritat, l’autor juga amb tu, canvia els components i et porta a canviar de sospitós. Així fins al final.

(…)

I canviem les bèsties pels fantasmes!

L’espectre de la Fita

lespectreESPECTRE, imatge d’un mort que apareix als ulls d’algú, fantasma, aparició.

Ja ens ha arribat l’última novel·la del Jo Nesbo i el seu detectiu Harry Hole!

Un Hole cada vegada més madur, amb més cicatrius al cos i a la cara, i amb el seu dit amb una pròtesi de titani. També amb més cicatrius a l’ànima. Torna de Hong Kong i arriba a Oslo per mirar de salvar a un jove Oleg -fill de la dona de qui s’havia enamorat, i que encara estima- que ja coneixem si hem llegit El ninot de neu.

A partir d’aquí ens esperen més de sis-centes pàgines on el món de la droga (en aquest cas, una de sintètica, el violí) a Noruega, i especialment a Oslo, adquireix un protagonisme important, amb tota la seva complexitat en la producció i distribució, i les morts que aquest tràfic provoca.

(…)

Ep! Que el Harry Hole no s’acaba aquí!! De fantasmes, a polis!

Policia, del Lluís-Emili

policiajonesboAmb aquesta novel·la, Jo Nesbo demostra per què s’ha situat en un dels llocs més importants de l’escena literària de la novel·la negra.

Ho domina tot: els tempos, la dosificació de què ha de saber el lector i què encara no, la creació de personatges de carn i ossos (sovint de sang i ossos), la sorpresa, el suspens, la descripció dels estats d’ànim i dels escenaris tant si són urbans com si pertanyen al inquietants boscos i muntanyes de Noruega. Fa que les seves “criatures” resultin creïbles submergides en peripècies objectivament increïbles…

Hi ha autors que des del començament fan que el lector sàpiga qui és el que ha comès el crim. Fins i tot és freqüent que també ho sàpiga l’investigador.

Aquesta no és en absolut la tècnica narrativa de Nesbo, que enganxa el lector que, conscient o no que estan jugant amb ell, no pot deixar de llegir per saber què trobarà en girar el full com si anés per uns carrers d’una ciutat desconeguda i a cada cantonada li pogués sortir alguna cosa inesperada.

I per acabar, si esteu assedegats de novel·la negra… la set!

La set del Lluís-Emili

Ja tenim la darrera entrega de la sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Harry Hole. És la que en fa 11. I finalment ens hem posat al dia! Ha sortit en català al mateix temps que l’original noruec i que en altres llengües no tan minoritàries. Això parla de l’èxit creixent d’aquest personatge i, per tant, del seu pare literari: Jo Nesbo.

Si sou addictes de Hole/Nesbo us recomano l’entrada corresponent a la Viquipèdia i podreu comprovar si les heu llegides totes i per quin ordre van aparèixer en la llengua original començant per El ratpenat de 1997 (fa vint anys!).

I aquesta vegada de què va? El llibre es diu La set -set de beure no del nombre- i és set de beure sang. Va de vampirisme. Però no us enganyeu: res de vampirs ensucrats, enamorats i descolorits. A la pàgina 30 ja tenim una mossegada que, amb l’ajuda d’una dentadura postissa de ferro, dessagna la primera víctima.

Tota l’acció es desenvolupa a Oslo i voltants no gaire llunyans. Hi apareixen un munt de personatges: alguns vells coneguts i altres de nous, relacionats amb la policia i amb la psicologia. Harry Hole, feliçment aparellat i enamorat després del llibre Policia, havia deixat d’investigar per donar classes a l’escola de policia, però el convencen per incorporar-se a la investigació ja que tot fa pensar que l’assassí en sèrie és un vell adversari de Hole fugit de la presó i que no se sap per on para.

Així doncs, ja ho veieu!

Tant de bo que en Fassbender s’animi, perquè el seu Harry Hole té molt bona pinta, i hi ha molta teca!

Volem més Harry Hole.

I sobretot, volem més Jo Nesbo!!