Crims duplicats, de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt

crimsduplicatshjortrosenfeldtBon Any Nou, Nosaltres!! Que vingui ple de bons auguris i, posats a demanar, de bones lectures, que això ens fa feliços a tots plegats!

Estic aquí per parlar-vos de la segona entrega del duet Hjorth & Rosenfeldt. El llibre Crims Duplicats és una joia, una autèntica joia que us recomano sense cap mena de dubte i amb tot l’entusiasme del món.

La cosa va més o menys així: estem a la ciutat d’Estocolm, enmig d’una onada de calor insòlita. L’equip del l’inspector Torkel, amb l’Ursula, la Vanja, en Billy, i l’ombra del Sebastian Bergman estan desconcertats. En menys d’un mes s’han produït els brutals assassinats de tres dones.

Totes aquestes dones han mort seguint un ritual pervers i metòdic. La víctima sempre és al dormitori. Sempre està lligada amb unes mitges de niló, sempre porta una camisa de dormir de color blau cel… i sempre té el coll tallat.

Ja fa un grapat d’anys, el psicòleg criminal Sebastian Bergman, va aconseguir desemmascarar l’autor d’aquests crims, Edward Hinde. Fa anys que està tancat en una presó de màxima seguretat. Llavors, què passa? Té un imitador que calca al mil·límetre les seves anades d’olla?

És el mateix Hinde qui dóna instruccions precises a algú des de dins de la presó? Això es impossible perquè aquest sonat no te cap mena de contacte amb l’exterior. Ni visites, ni res de res. Llavors, què està passant?

Aquí comença una trama que et manté clavat a la cadira i t’impedeix respirar amb normalitat.

És espectacular com arriba a enganxar aquesta novel·la. De fet, dir que es un thriller acaba quedant molt i molt curt perquè, a banda del tema dels assassinats, toca magistralment la condició humana de cadascun dels protagonistes, les seves passions i misèries, tant dels bons com dels dolents.

El mític Sebastian, aquí es un home que veu com se li enfonsa el món per un secret que no us penso revelar de cap manera!

Ja no té aquella arrogància ni aquella supèrbia del primer volum – aquell Secrets Imperfectes-, tot i que l’home és com és, però les circumstàncies el posen al seu lloc. En Sebastian està al punt de mira de tot i de tothom. Haurà de fer punta al llapis i començar a fer els deures amb la millor lletra possible.

Hjort & Rosenfeldt o han tornar a fer. Si el primer volum de la Sèrie Bergman em va deixar amb la boca oberta, amb aquest llibre m’han convertit en una addicta convençuda.

Bravo per ells, i feu-me cas… no us el deixeu perdre!!

Aquí teniu l’enllaç per començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Crims duplicats
Autor: Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Jordi Boixadós Bisbal
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-664-2140-9
Preu: 19,90€

Et donaré tot això, de Dolores Redondo

et-donare-tot-aixo-dolores-redondoNosaltres, hi ha algunes històries que només les pot unir la lectura i l’amor pels llibres.

Avui us n’explicarem dues: la primera, la del Nosaltresllegim amb la Carme, que ens explicava per Twitter que s’havia llegit en tres dies l’últim llibre de la Dolores Redondo. Dit i fet: la Carme ens explica aquest Premi Planeta 2016 que l’ha absorbit durant un cap de setmana! La segona història és la de la Carme, la Dolores Redondo i, sobretot, en Manuel Ortigosa: es diu Et donaré tot això.

Vaig “conèixer” la Inspectora de la Policia Foral Amaia Salazar per casualitat, en veure que El guardià invisible transcorria als boscos del Batzán, un lloc que conec i estimo. Va ser una agradable sorpresa i vaig anar llegint tota la trilogia tan bon punt anava sortint.

La sorpresa ha estat que vaig comprar Et donaré tot això de la Dolores Redondo esperant trobar-hi un altre cop l’Amaia Salazar… i no! M’hi he trobat en Manuel Ortigosa.

A Et donaré tot això hi he trobat un escriptor amb un llibre que no acaba de sortir rodó. La seva parella, que ell pensa que està a Barcelona per feina, apareix morta en una carretera comarcal gallega i en Manuel no sap com hi ha anat a parar o què hi ha anat a fer. Tot plegat el porta a remenar entre la història i la brutícia d’una família noble gallega.

Un guàrdia civil a punt de jubilar-se amb problemes de parella i que no acaba de veure clar com han anat les coses, un capellà que calla tot el que sap i que -com pot- va guiant-lo per on ha d’anar buscant, són els altres dos personatges que acompanyen en Manuel a Et donaré tot això. Aquest parell i un paisatge que l’atrapa.

Vaig quedar-hi enganxada! Vaig començar-la un divendres al vespre i l’acabava el dilluns següent… Bona, bona, bona!

Ah! I seguixo esperant retrobar-me amb la Inspectora Salazar! Mentrestant, en Manuel és una molt bona companyia!

Carme, Nosaltres t’esperem més sovint al Nosaltresllegim perquè ens expliquis les lectures que trobes bones, bones, bones!!

Títol: Et donaré tot això
Autor: Dolores Redondo
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premis: Premi Planeta 2016
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 640
ISBN: 978-84-664-2199-7
Preu: 21,90€

Un secret de l’Empordà, d’Imma Tubella

unsecretdelemporda-immatubellaVaig començar a llegir Un secret de l’Empordà amb una idea equivocada. Em vaig llegir la contraportada i vaig pensar que no li trobava sentit al plantejament. No veia clar com es podia enfilar una narració interessant i que enganxés a partir d’un fet tan puntual i, més aviat propi de les revistes del cor, com un accident d’automòbil ocorregut el 1935 en què havien mort dos personatges de l’aristocràcia europea. Tot i això, vaig decidir donar-li una oportunitat.

Imma Tubella, la seva autora, parteix d’un fet que va succeir realment l’agost del 1935 i que va ser durant molt de temps un esdeveniment rellevant a la comarca. Mentre anaven cap a França, el príncep Alexis Mdivani i la seva amant, la baronessa Thyssen, van tenir un accident a l’alçada d’Albons a causa de l’alta velocitat a la que anaven. A conseqüència de l’accident, el príncep va morir i la baronessa va acabar a l’hospital per les greus ferides de l’accident.

L’esdeveniment va portar cua durant molt de temps, entre altres coses perquè tots dos personatges eren casats i amagaven un amor clandestí. Però també per altres motius, de tipus més terrenals. Durant el temps que va durar la investigació de l’accident va desaparèixer un bagul amb joies,. Unes joies valorades en una milionada i que van ser motiu perquè investigadors, policía, periodistes i altres elements acabessin posant al mapa Albons i bona part de la comarca.

Tubella utilitza aquest esdeveniment per desenvolupar un segon escenari. Uns quants anys després, el juliol de 1992, un periodista s’entrevista amb en Joan, un historiador aficionat del poble que havia viscut l’accident de primera mà en ser una de les primeres persones que van arribar al lloc dels fets. Així, al llarg de bona part de la novel·la, en Joan i en Fred, desenvolupen una conversa que anirà obrint i descobrint secrets personals relacionats d’una manera o altra amb els fets de 1935. I és que en Fred ha arribat a Albons per uns motius que ni ell mateix sospita, però sap d’alguna manera que ha d’enfrontar-se amb un passat, el seu passat, per poder continuar vivint el seu present i futur.

Vaig començar llegint aquesta història amb una idea i l’he acabat amb una altra.

N’he quedat satisfeta per com la seva autora ha aconseguit trenar una narració ferma, ben documentada, sense estridències a partir d’un fet aparentment poc interessant, però que ens fa submergir-nos en la història d’una comarca i els seus habitants -alguns de ben il·lustres- que acaben fent-nos partícips dels seus secrets més íntims.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  Un secret de l’Empordà
Autor: Imma Tubella
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2100-3
Preu: 18,50€

Tres bones raons per llegir Dolores Redondo

El dissabte passat la Dolores Redondo va guanyar el 65è Premi Planeta amb un llibre que estem desitjant que arribi al Nosaltresllegim per poder-lo llegir, gaudir, ressenyar i recomanar.

I és que d’això va aquest post. Quan hem llegit Dolores Redondo, ens ha agradat. Molt.

Aquí teniu tres molt bones raons per llegir Dolores Redondo. Es diuen Trilogia del Baztán.

 

La primera raó es diu El guardià invisible:

La novel·la negra acostuma a crear personatges singulars de detectius, inspectors de polícia o investigadors privats que van associats a un lloc determinat o una ciutat molt concreta i que tenen alguns trets característics i personals, ja sigui gastronòmics o simplement alcohòlics. Parlem de Carvalho i Barcelona, Montalbano i Sicília, Wallander i Ystad, Brunetti i Venezia, Rebus i Edinburgh, Knutas i l’illa de Gotland…

M’he llegit El guardià invisible, el primer volum de la trilogia de Baztan de la Dolores Redondo, on descobrim la jove inspectora d’homicidis Amaia Salazar. Tenim doncs una altra parella: Amaia i Navarra/País Basc. En aquest cas i concretament, Elizondo i la vall del riu Batzan, amb els seus boscos una mica misteriosos i màgics que seran l’escenari d’assassinats d’adolescents, acompanyades d’una escenificació ritual macabre i amb un fort simbolisme psicosexual.

La nostra heroïna treballarà amb aplicació i professionalitat en uns casos enrevessats, encara que això signifiqui que haurà d’entrar a fons en històries familiars que estaven soterrades i que són doloroses i traumàtiques, al mateix temps que haurà de defensar la seva posició professional de jove inspectora.

Com sempre, un detall aparentment simple acabarà donant la clau per resoldre el misteri de l’assassí erigit en guardià de la virtut en la vall de Batzan. No convé donar més detalls, oi?

El llibre es tanca amb un estimulant CONTINUARÀ que ens anuncia nous casos de la inspectora Amaia Salazar…

Afortunadament, El llegat dels ossos ja és a les nostres llibreries i al Nosaltresllegim!

Una bona novel·la pels amants del gènere, que t’enganxa i que es llegeix ràpid, ràpid!!

 

La segona raó es diu El llegat dels ossos:

elllegatdelsossosLa Dolores Redondo ja ha entregat la segona part de la trilogia del Baztan, El llegat dels ossos, i si sou d’aquells que patiu perquè dieu allò de “oh, és que jo no m’he llegit el primer llibre”, no us preocupeu. Jo no vaig llegir en el seu moment El guardià invisible i aquest llibre m’ha enganxat del tot i l’he pogut seguir amb tota tranquil·litat.

La nostra protagonista és una investigadora de la policia foral de Navarra, l’Amaia Salazar -un personatge que crec que té prou personalitat per convertir-se en el Carvalho del nord d’Espanya-, i que a l’inici del llibre està en el tram final del seu primer embaràs. He trobat força divertit tot el procés del part, la lactància, etc. No oblideu que jo em dedico a això! El fet és que Salazar es troba amb una sèrie d’assassinats de dones que, aparentment, no tenen cap relació entre ells.

Però el nas de l’Amaia va més enllà i nota que alguna cosa falla quan resulta que els assassins, alguns d’ells immediatament després de cometre els crims, acaben tots suïcidats, de manera que els casos es van tancant. A més, tots ells deixen un missatge per l’Amaia: la paraula “Tarttalo”. Ara no us diré què vol dir… no us vull aixafar la guitarra! Però el que sí que us puc explicar és que té alguna cosa a veure amb la història i les llegendes del Baztan.

La raó per la qual abans he dit “alguns immediatament” és perquè el que trigarà més en acabar suïcidat és qui li donarà la clau per descobrir qui s’amaga darrere de tots aquests assassinats.

És un llibre que m’ha enganxat molt, tot i que en alguns moments hi ha alguns temes que m’han grinyolat, potser perquè són d’una truculència bastant extrema: membres congelats i rosegats, amputacions als cadàvers que van apareixent… Potser no sóc de tanta sang! En qualsevol cas, és un llibre que m’ha fet apagar el llum sempre més tard de l’hora que tocava anar a dormir. És un indicador prou clar, oi?

A tots aquells que vau llegir la Dolores Redondo al primer llibre, estic convençuda que aquesta segona part de la trilogia no us fallarà. I si resulta que l’agafeu de nou, sense haver passat per El guardià invisible, com ja us he dit, no heu de patir gens.

Novel·la negra en estat pur i un personatge que espero que la Dolores Redondo segueixi cultivant. Jo intentaré recuperar el primer llibre de la trilogia mentre espero que surti el tercer!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

 

I la tercera raó es diu Ofrena a la tempesta:

lofrenaalatempestaPer fi, per fi!, arriba la tercera part de la Trilogia del Baztán! Crec que parlo per tots quan dic que estàvem desitjant que la nostra estimadíssima Amaia Salazar tornés amb un nou volum de novel·la negra de la bona amb aquell punt… com us ho diria? Entre truculent i que enganxa com una mala cosa!

En aquest cas, a l’Ofrena a la tempesta, un llibre que és tan addictiu o més que El guardià invisible o El llegat dels ossos, la nostra inspectora de la Policia Foral es troba amb la mort d’una nena a la localitat d’Elizondo. No us xafaré gaire res sobre detencions prèvies, jutges, Guàrdia Civil i derivats perquè crec que la gràcia de veritat està en llegir la trilogia sencera.

En qualsevol cas, anem al cas: la investigació de la mort d’aquesta nena ens conduirà cap a la mort de molts més nadons. Si a això li sumem l’enrevessada relació que tenen l’Amaia Salazar amb el jutge Markina… ja ho tenim quasi tot fet!

El jutge va tornar a somriure d’aquella manera que no sabia si es burlava d’ella o si se sentia extraordinàriament feliç de veure-la; la va contemplar en silenci durant uns segons, fins que ella, finalment intimidada, va abaixar la mirada, només un segon, suficient per recuperar l’aplom i preguntar:
-Què passa?
Quan m’he queixat de la teva falta de notícies no em referia pas als avenços en la investigació.
Ella va tornar a abaixar la mirada, aquesta vegada somrient mentre assentia amb el cap. Quan el va alçar havia tornat a recuperar totalment l’aplom.
-Doncs aquestes són les úniques notícies que tindrà de mi -va respondre ella.

A això, sumeu-li també les germanes de la nostra inspectora, la seva mare -ai, la mare! Quina mare!-, i aquest misteriós Inguma, el nom que rep a la Vall del Baztán un dimoni que es carrega les criatures ofegant-los mentre dormen,… una investigació trepidant!

Sabeu aquells llibres que te’ls cruspeixes en un cap de setmana?
Aquest no és d’aquests. Segons com, amb un dissabte en tens prou!

 

Estem esperant aquest Todo esto te daré!

Enhorabona, Dolores Redondo!

La vídua, de Fiona Barton

lavíduafionabartonHe llegit les 500 pàgines d’aquest llibre d’una tirada. És absorbent i apassionant. Veig que està classificat com a “Novel·la negra i misteri/ Thriller literari”. I sí que ho és. Però mentre el llegia no se m’acudia que estava llegint un thriller sinó que em semblava estar submergit en l’aclariment d’uns fets reals a l’estil de llibres com A sang freda de Truman Capote  o Tor de Carles Porta.

Fiona Barton comença el llibre amb una explicació de què és i què l’ha mogut a escriure’l. Aquesta introducció, per ella mateixa, ens permet veure que som davant d’una escriptora/periodista de gran categoria. El currículum ens confirma la periodista. El llibre, el seu primer llibre, el seu tremp d’escriptora.

Ella mateixa acaba aquesta introducció posant-nos en antecedents amb el “de què va el llibre”:

En aquesta primera novel·la meva, la Jean explica les seves versions públiques i privades d’un marit adorat i d’un matrimoni feliç que es capgira de sobte quan una criatura desapareix i la policia i la premsa arriben al llindar de la seva porta.
– pg.8-9

Barton ens va desgranant els fets a través de 54 capítols encapçalats per noms genèrics dels tres personatges principals: LA VÍDUA (Jean), LA PERIODISTA (Kate) i L’INSPECTOR (Bob Sparke), que parlen en primera persona o tenen el focus posat a sobre. Cada capítol té la data en què està esdevenint l’acció. Comença alternant el 9 de Juny de 2010 i el 2 d’octubre de 2006. Progressivament les dates es van aproximant fins que, a la darrera part, sobrepassen el límit temporal inicial i acaben amb el desenllaç el 3 de juliol de 2010.

Dawn, LA MARE de la criatura desapareguda, té capítol propi poques vegades, i Glen, MARIT de la Jean, només en una ocasió.

Hi ha, a més, tota una galeria de personatges, algun d’ells ben important, que ens dibuixen un món de periodistes, policies, veïns del suburbi londinenc i integrants d’un món de xarxes socials amb ramificacions cap al “porno extrem”. Les relacions de parella amb masclisme paternalista, els conflictes ètics i professionals dels periodistes de la premsa groga, l’afany de notorietat, les frustracions per la falta de fills són el teló de fons d’aquest retall de societat.

A diferència de la novel·la negra escandinava, no trobem descripcions gore, ni de sang, ni de sexe, malgrat la qual cosa no parem de tenir una percepció claríssima de què està passant “fora de pla” i ho veiem a través dels ulls dels personatges.

Costa molt creure que no estem llegint una crònica amb persones reals sobre fets reals. No hi ha monstres maníacs inversemblants, ni situacions de risc afrontades per súperpolicies enginyosos. Tots són persones que podríem trobar pel carrer o ser nosaltres mateixos.

No us la perdeu i recomaneu-ne la lectura, com jo ho estic fent.

Segur que fareu amics.

Comença a llegir els primers capítols de ‘La Vídua’
fent clic en aquest botó!!

Títol: La vídua
Autor: Fiona Barton
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 512
ISBN: 978-84-664-2094-5
Preu: 19,50€