Com taronges se’m van quedar els ulls d’oberts en llegir el final d’aquest llibre! I no precisament pel que us podeu pensar… I és que no només la novel·la negra nòrdica en sap d’això d’assassinats: els catalans també en sabem un munt d’aquest gènere. I així ens ho ha fet saber en Jordi de Manuel a la seva última novel·la, La mort del corredor de fons, on ens porta un nou cas per l’inspector Marc Sergiot.

Mentre un metge jubilat passeja el seu gos per la serra de Collserola, un jove barceloní surt a aconseguir diners per poder mantenir el vici de la seva parella. És un estiu calorós a Barcelona i el Nit, el gos del metge, està especialment neguitós quan comença a gratar la sorra fins a destapar el que semblen ser unes restes humanes. A l’altra banda de la ciutat, mentre el metge torna a casa per avisar la policia, se succeeixen una sèrie d’assassinats que no son gens normals a la ciutat.

Amb un fil trepidant, l’autor ens fa un recorregut pels racons de la ciutat mentre ens presenta en Leo, un petit lladre que resulta ser molt llest, en Hakim, un jove marroquí amb un somni, i en Zoran, un home que pot arribar a ser molt perillós.

Les vides de tots tres es creuaran al llarg de la novel·la fent que cada pàgina sigui més intrigant que la següent.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

L’Andreu Boix fa de policia a Andorra i mira d’anar passant la vida com bonament pot. La veritat es que no ho té gens fàcil. Fa poc temps que es vidu. Un conductor suïcida s’esclafa contra el seu vehicle deixant-lo molt mal ferit i segant-li la vida a la seva dona, i això, vulguis que no, costa de pair.

A tot això, el petit país dels Pirineus entra en un estat febril al conèixer la imminent visita del copríncep Sarkozy i de la seva flamant esposa Mme. Carla Bruni.

Tot el cos de policia va de cul amb els preparatius corresponents: premsa, protocol, mitjans, seguretat, visites a les set parròquies (set!), trobada amb el Bisbe de la Seu i els coprínceps, etc., etc. Amb la gràcia afegida que els il·lustres visitants han triat precisament els dies quan se celebra la “Setmana de l’Isard”, festa tan o més sagrada a Andorra que Meritxell.

Quan el cos de policia s’assabenta de la coincidència d’aquestes dates, s’estiren dels cabells pensant com s’ho faran per a controlar centenars de caçadors armats fins les dents, vestits amb roba de camuflatge i amb els termos a rebentar de “carajillos” i les petaques de bon whisky,… que per això som a Andorra, que caram!!!

Per acabar-ho d’adobar, un duaner jove, feliçment casat, bon noi, sense una sola màcula al seu expedient, cau abatut d’un tret fet des d’una distància impossible i amb una precisió pròpia d’un professional.

Bé, i ara què? S’ha de canviar tot el protocol preparat amb tanta cura…? És millor que s’anul•li la visita d’en Sarko…? O millor pujar a la muntanya a caçar isards i ja s’ho faran?

Al petit país on mai no passa res se’ls ha girat feina.

He gaudit a base de bé llegint aquesta novel·la. Els personatges son ben bé de carn i ossos, resulten creïbles i es fan estimar o no….

Val la pena. A més, fa un repàs a les valls que, ara amb el fred i la neu, fa venir ganes de fer-hi una escapadeta….

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Hem de situar-nos en el temps. Som al 1992 any dels Jocs de Barcelona, el mur de Berlín havia caigut tres anys abans i s’obrien un munt d’esperances, incògnites i pors sobre el futur. I molt especialment en els països que havien viscut en l’òrbita soviètica.

No parlem només del moment en el qual se situa la novel·la, sinó també del moment quan Mankell l’escriu. Ens ho explica en unes interessants “Paraules finals” datades a l’abril de 1992.

Wallander és un inspector de policia d’una ciutat petita del sud de Suècia, amb una situació professional i familiar en una certa crisi: divorciat, la filla va al seu aire i passa d’ell, i el pare rondinaire cada vegada dóna més senyals de senilitat. Un canvi de feina el tempta fortament. Percep que ja no és jove, que no pot beure una nit i treballar l’endemà com si res. Ha passat dels quaranta fa dies.

I li cau la investigació d’un cas estrany: un bot sense nom arriba a la platja amb dos homes joves morts a trets. Resulta que el bot prové de Letònia i la policia letona envia un major (allà tenen graduació militar) a col·laborar a la investigació.

El major se’n torna i en arribar a Riga és assassinat. Wallander és enviat a ajudar la policia de Riga per mirar de resoldre el cas.

A partir d’aquí el xoc és brutal: el policia suec, habituat a una normalitat democràtica, es troba amb unes regles del joc molt diferents i sense proposar-s’ho es veu embolicat en una sèrie d’esdeveniments amb el rerafons de la lluita entre els letons independentistes i els partidaris de la continuitat del predomini rus. I d’una immensa corrupció.

La trama de la novel·la, complicada i trepidant, ens porta a descobrir què s’amaga sota les pedres quan Wallander les aixeca.

No s’hi val explicar el final de novel·les d’aquest gènere. I cal arribar ben bé fins al final per saber-lo.

Mankell ens diu que Wallander “no sabia pas com s’ho faria per tornar a ser el Wallander de sempre (…). Li semblava que aquell home d’abans ja no existia”.

Ara sabem que aquell Wallander, aquella socialdemocràcia, aquella Europa, efectivament ja no existeix. Llegiu-ne el lúcid testimoni de Mankell.

Un comentari: puc certificar personalment que tot i ser una novel·la amb intriga resisteix perfectament una segona lectura.

Un consell: si podeu, llegiu la sèrie de l’inspector Wallander per ordre cronològic. Aquesta és la segona, la primera és Assassins sense rostre i la tercera La lleona blanca.

Jo no tinc pas el nivell D de català. No, no el tinc. És la meva llengua, la que he parlat sempre a casa, a l’escola, amb els amics, a la feina… Tot i que també he llegit en castellà i puc expressar-m’hi igual de bé (crec), l’accent em delata. MOLT. Sóc catalanoparlant. Tot i això, faig faltes. No gaires (crec), però en faig. Per a mi els “perquès” són tots un misteri, i tinc tendència a escriure’ls tots igual (cosa que vol dir que malament en la meitat dels casos pel cap baix). També tinc problemes amb els apòstrofs dels pronoms febles. I, quan parlo, li foto cada “patada” a l’idioma que “bueno”…

Per això, el llibre Fronts oberts de Pau Vidal ha estat un repte per a mi. Però m’ha agradat molt! Un llibre on el protagonista és un filòleg obsessionat per les paraules (mots, que diria ell, que fa més nostrat) i que té problemes amb el català espanyolitzat que parlem la gran majoria de catalans catalanoparlants (“vale”?). Amb les seves neures, aquest filòleg m’ha fet aprendre molt de la llengua catalana. I mentre aprenia llegia una història de gènere negre entretinguda, ben escrita (això per descomptat) i amb personatges curiosos i humans (tot i que la padrina devorallibres de més de 100 anys potser si que és una mica sobrehumana) que et posen un somriure a la boca. I a més, el llibre és curtet i primet: ideal per portar al tren amb el tupper! Una combinació fantàstica!

En fi, que hauré de buscar el llibre anterior, Aigua bruta, per saber més coses del filòleg-investigador Miquel Camiller…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

M’agrada en Jo Nesbø perquè és menys maniqueu que la resta d’escriptors escandinaus del moment. També és cert que tinc un apreci personal a Noruega, sentiment que no tinc amb la resta de països de la zona.

Però té algun problema, la lectura de Nesbø, des del meu punt de vista.

El primer d’ells és que totes les novel·les que tenen en Harry Hole de protagonista tenen un fil conductor, però que si no coneixes el personatge d’altres llibres et perds. Tipus les trames personals de les sèries de la tele com CSI, que s’allarguen en el temps encara que cada llibre tingui els seus casos tancats.

El segon “problemilla” és que cada llibre tracta un dels problemes que viu Noruega. En l’anterior, L’estrella del diable, era la violència de gènere. En aquest, les drogues i les societats tancades i repressives com l’Exèrcit de Salvació. En totes les novel·les, però, comparteix el disgust per una societat hipòcrita i silenciosa.

Però tot això és buscar excuses: m’he llegit El redemptor en tres dies, i en tres dies de molta feina.

És àgil, és còmode, és agraït. Et fa passar una bona estona mentre et permet descobrir que la meravellosa Noruega capital del benestar mundial potser no és tan feliç. Et recorda que encara hi ha gent que viu les conseqüències de la guerra dels Balcans; que hi ha gent sotmesa i gent que sotmet; que la gent no és només dolenta o només bona.

En resum, m’ha agradat. La recomano. Però recomano començar per El pit-roig per poder seguir les trames d’en Hole, la Lønn, el Halvorsen i la resta.

Us entretindreu!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Ferran Torrent és un mestre a l’hora de plantejar en les seves obres una sèrie de situacions, històries i personatges paral·lels que acaben trobant-se tot donant coherència a la història que ens planteja. En aquesta obra, Ombres en la nit, l’escriptor valencià porta al límit aquesta característica i així ens trobem que a cent pàgines del final del llibre, segueix introduint-ne de nous. Això dificulta, en la meva opinió personal, la lectura i comprensió de l’obra.

Per altra banda, pocs escriptors saben dibuixar tan bé com ho fa Ferran Torrent l’ambient de la ciutat de València. En aquest cas, una València tenyida del color gris tristament característic de la postguerra en particular i del franquisme en general.

Santiago Cortés, personatge secundari en el llibre (excepte en el tram final), és un gitano supervivent de l’Holocaust i del camp de concentració de Dachau que retorna a les terres valencianes on va néixer. En el seu retorn ho fa com a membre d’un escamot clandestí la missió del qual és liquidar un pròfug nazi que emparat pel franquisme ha trobat recer en la capital del País Valencià.

En aquesta obra, a part d’en Santiago Cortés, coneixerem altres personatges amb els quals uneix les seves forces com ara antics lluitadors republicans, agents britànics del SIS, un espia soviètic i fins i tot un expert falsificador.

Tot i que considero, sempre des de la meva òptica personal, que Ombres en la nit és amb Espècies protegides una de les obres menys reeixides de l’escriptor de Sedaví, no puc deixar de reconèixer i constatar la força i versemblança d’uns personatges profundament marcats per la gran tragèdia del segle XX que cadascun d’ells van haver de patir.

Holmes i Watson, House i Wilson… els personatges creats per Sir Arthur Conan Doyle viuen més que bé el pas del temps, perquè literàriament són impecables i perquè últimament la televisió els dóna cabuda al nostre imaginari. Però la font sempre té l’aigua més clara. I per treure l’aigua clara dels assumptes més tèrbols, el millor detectiu de la història: la Judit s’ha llegit un clàssic de la novel·la negra i la ressenya a... Elemental, estimats nosaltres: aquí!

El peculiar detectiu Sherlock Holmes torna a fer de les seves a El perro de los Baskerville juntament amb el seu fidel company i admirador, el doctor Watson.

Una vegada més, Sherlock Holmes resol de manera impecable un nou cas d’assassinat, el de Sir Charles de Baskerville al sud de terres angleses, que és trobat mort en unes estranyes circumstàncies.

Les veus del poble diuen que la mort ha estat provocada per la maledicció del gos dels Baskerville, una bèstia enorme i ferotge que persegueix tota la família. L’hereu de tota la fortuna de Sir Charles és Henry, a qui Holmes i el doctor Watson volen protegir peti qui peti perquè no acabi com el seu parent. Però gràcies a la intel·ligència i l’astúcia del nostre estimat detectiu descobrim que les causes de la mort de Sir Charles quedaven lluny dels fantasmes i les malediccions.

Arthur Conan Doyle atrapa el lector amb cada pista, cada misteri o cada obstacle que s’interposa en el camí de Sherlock Holmes. Aconseguirà el detectiu descobrir qui ha estat l’assassí abans que la família Baskerville compti amb una altra víctima?

El perro de los Baskerville és una brillant novel·la d’Arthur Conan Doyle i la fa especial el fet que l’autor, després d’haver mort el famós detectiu en la seva anterior aventura, ara fa ressucitar el detectiu. L’èxit d’aquesta novel·la, tan esperada pels seus lectors, va ser brutal.

I és que tot i ser un personatge odiós i repel·lent per a molts, fins i tot per al mateix creador, Sherlock Holmes té quelcom captivador i fins i tot m’atreviria a dir addictiu.

La Montse ens explica L’hora zen de la Teresa Solana, una història amb les peripècies d’uns personatges que el diari italià La Reppublica qualifica de “dos bergants adorables”. Aquí la teniu!

L’hora zen de Teresa Solana és una novel·la detectivesca que narra com dos socis, en Borja i l’Eduard, es dediquen a treure les castanyes del foc investigant els assumptes més tèrbols (o no tant) de gent adinerada de la ciutat de Barcelona.

De fet, la ciutat és un dels personatges de la novel·la perquè, per sortir, surten tots els barris de la ciutat comtal. El llibre tracta més d’un cas, i el desencadenant és un personatge “particular”, la Teresa Solana (l’autora del llibre), que els demana que investiguin centres de teràpies alternatives de la part alta de Barcelona perquè ella pugui escriure un llibre sobre aquest món.

Quan van al despatx per atendre Solana, el Borja i l’Eduard es troben que tot està fet una coca i intenten descobrir per què els han regirat l’oficina. Per poder atendre la seva clienta a un lloc més decent van al pis de sobre, que està impecable però que té un petit inconvenient: hi ha un cadàver!

A partir d’aquí, un munt d’embolics amb morts amunt i avall, espies, flors de Bach i altres remeis imprescindibles pel cos, la ment i l’esperit.

Sóc fan de la novel·la negra i aquesta m’ha agradat prou, tot i que en alguns moments crec que es perd una mica en els detalls però és més que probable que me la torni a llegir en un altre moment. També és més que probable que m’agradi més la segona vegada que la primera!

En resum: és un llibre que potser podria anar, segons com, una mica més de cara a barraca. Però és que si no hi hagués aquests detalls no es podria dir L’hora zen… s’hauria de dir, Una estona de novel·la negra.

Jo em quedo amb L’hora zen.

Us he dit, oi, que m’agrada molt la novel·la negra? Doncs quan vaig poder posar les mans damunt de la darrera novel·la de l’Andreu Martín vaig pensar: “ja està, mil hores d’entreteniment i diversió de novel·la negra catalana”. Perquè és una novel·la llarga, no us penseu que és un fulletó que es llegeix ràpid.

Però no és una novel·la negra en el sentit estricte del terme. No hi ha un mort de qui se’n busqui l’assassí. Però de morts n’hi ha molts i d’assassins encara més.

Martín fa un recorregut per la història del segle XX a Barcelona, des del 1900 amb la ciutat de les llums, l’anarquisme, el pistolerisme i les bombes, fins el 1975, amb una part de la ciutadania brindant amb cava per la mort del dictador.

Tres amics, en Víctor, en Miquel i en Fernando, viuen totes les experiències possibles durant aquests 75 anys de les seves vides, que també són la vida de la ciutat i de bona part d’Europa. A través d’aquests tres homes, Martín ens dibuixa tres maneres de viure, d’assumir el repte de la història i de les històries, la Majúscula i les minúscules. Els tres amics, amb les seves idees, els seus fills, les seves dones…

Una novel·la intensa, que repassa molts records, moltes persones, moltes situacions. A uns quants els recordarà la seva vida; a d’altres els ajudarà a entendre per què n’hi ha que van viure la vida com la van viure; a d’altres els servirà d’excusa; i a uns quants més els permetrà desempallegar-se de dolor i de sensació de vergonya.

Bufa! Amics, aquest maleït talp m’ha fet passar unes estonetes que déu n’hi do!

Jo coneixia una miqueta l’obra de Le Carré a través de llibres com ara El sastre de Panamà o El jardiner fidel. Tots dos són llibres amens, interessants, ben escrits, amb bones dosis d’intriga, misteri, cinisme i bon humor.

El Talp és ben diferent. De bon humor no en desprèn gens ni mica.

Es tracta d’un llibre mes aviat gris, fosc, hermètic i blindat com una caixa forta, que parla sense gaires embuts de la trista vida dels espies.

En aquest cas, l’agent semiretirat George Smiley és reclamat novament pel seu cap per mirar de caçar un agent doble que és la poma podrida dins d’una organització que se suposa que està lliure de tota falta o sospita.

Aquest talp és un gat vell, que sap jugar d’allò més bé el seu doble joc de cartes, i que quan li convé es fa fonedís i… desapareix.

Però l’agent Smiley porta molts anys a les seves espatlles fent d’espia i sap com aconseguir mica en mica, amb una paciència infinita, que el cercle es vagi tancant.

No es un llibre fàcil. Convé posar-hi els cinc sentits de bon principi per no perdre’s en el torrent inacabable de noms i cognoms que van apareixent constantment.

Ara bé. Tot i ser un llibre, diguem-ne, poc càlid té un no-sé-què que mola!!!

Per cert, la pel·lícula d’aquest llibre està en cartellera! N’heu vist el tràiler? I la pel·lícula?

És confirma que, com sempre, el llibre és millor que la pel·lícula?

No és una història lineal, sinó sis històries que s’entrecreuen, es troben i es modifiquen mútuament.

Un pagès, de gairebé 70 anys considerat heroi de la guerra d’Indoxina, amb la dona que comença a patir Alzheimer.

Un home provinent dels Balcans que condueix de matinada una furgoneta, amb un contenidor per càrrega per una carretera amb una acompanyant imaginària: la seva examant.

Un home jove i negre que ven cds il·legals i no té lloc on dormir, tot i que una noia amb roba de colors li ha ofert lloc en una casa ocupada.

Una malabarista, a qui anomenen Princesse, que té marejos als matins i no vol estar gaire dies al mateix lloc. Sense lligams.

Un metge prestigiós i amb diners, vidu per un accident que també ha afectat una de les seves filles bessones.

Una dona maltractada que accepta el refugi que ofereix una institució en un castell-palau a canvi de fer de minyona.

Què pot unir aquestes sis persones, aquestes sis històries absolutament dispars i en principi tan allunyades entre elles? Doncs una mà tallada a l’alçada del colze que no és de ningú.

A partir d’aquesta troballa macabra es van teixint, en tres dies, una tela de relacions que ens recorda que tots estem connectats i que no estem tan lluny com pensem de la barbàrie.

M’ha agradat molt. La novel·la negra és el meu gènere preferit i que n’hi hagi en català, pensada en català, escrita en català, és un luxe. M’ha agradat especialment que estigui escrita en diferents registres, en funció del personatge que toca. I sobretot que sigui en una versió dialectal de la meva llengua.

Us la recomano de veritat. He sentit que algú deia que és lenta. No és cert. És com li cal. Té la velocitat necessària. Les coses tenen el seu ritme i la novel·la reflecteix aquests temps. A veure si no es queda en una sola incursió d’en Vicent Usó a la novel·la negra i ens n’ofereix una altra.

Quin seria el traspàs, el canvi, el tema més escaient per triar un llibre, després d’haver llegit el Jo confesso i Les veus del Pamano del Jaume Cabré, eh? A veure, que algú aixequi el dit i me n’aconselli un, perquè nois, noies, amics, fa de molt, molt mal triar, de veritat.

El cas és que un bon amic em va regalar aquesta novel·la, amb la qual cosa el fet de triar, la decisió, no va ser pas meva. Em va venir imposada. Això sí, amb tot l’afecte del món.

Al principi, què voleu que us digui, la veritat és que ni fred ni calor, però mica en mica m’he anat endinsant dins d’aquest llibre i m’ha agradat poder-ho fer i, a més, gaudir-ho.

L’autor té un estil lent, depurat, mortificador. Segons com sembla que totes les cartes estan sobre la taula però de sobte canvia el joc. I una de dos: o bé fa trampes o algú juga al pòquer com un autèntic mestre.

Ens narra una història d’amor, de mort, de física i matemàtiques del més alt nivell. Es pot matar per amor? Es pot morir d’amor? Es pot continuar endavant sentint-se brut, fals i miserable per dins?

Si voleu esbrinar-ho ja ho sabeu: quina és la devoció del sospitós X????

Hola Nosaltres!

A la feina, quan estem dinant, a part dels tàpers, els companys hi aportem conversa. Hi ha dos temes principals: el futbol (que dóna de sí fins a límits insospitats) i, sobretot, les sèries de televisió. Des de Game of Thrones i Fringe fins a Polseres Vermelles i El Barco, passant per How I met your mother i Sex and the city, tot hi té cabuda. Tothom està enganxat a una o altra, sigui americana o feta aquí.

Això que us explico té molta relació amb el llibre que acabo de llegir (què dic, llegir… devorar!): Dues vides, de Joan Piqué. A mig camí entre el thriller i el melodrama i amb un ritme infecciós, explica la història d’en Marc Serra, un enginyer que, després de tancar un tracte fabulós amb una empresa americana, queda amnèsic total, perdent la seva identitat catalana i trobant-ne una de nova als Estats Units. Després haurà de conciliar aquests dos móns: Catalunya i els Estats Units.

Durant 4 dies, les estones que podia les he dedicat a llegir, ja que volia saber què els passava als personatges. Hi ha de tot: bons molt bons que només pateixen desgràcies, com els personatges d’El cor de la ciutat; un dolent molt dolent, com el JR de Dallas; intrigues empresarials, com a La Riera; relacions sanes i no tant sanes, com a Grey’s Anatomy; i sobretot l’ànsia de continuar llegint per saber què passa com a Lost!

En fi, si us agraden les sèries, amb el seu ritme i el “què passarà?” sempre present, aquest és un llibre per vosaltres!

Acabaré parafrasejant (lliurement) John “Hannibal” Smith de The A-Team… m’encanta que els llibres surtin bé!

L’Ignasi ens fa arribar el seu comentari… si guanya li haurà de regalar a la seva xicota!

He tingut la sort que la meva parella -una addicta a la novel·la i a les llibreries- es comprés Ombres en la nit aquest cap de setmana. Ella encara n’estava acabant un (de fet, Jo confesso, que és ben llarg) i mentre no es ventilava les 200 pàgines que li quedaven jo li vaig agafat en préstec. Quan jo ja estava ben enganxat amb les històries del Santiago, ella s’ha acabat el Cabré i ha anat cap al Torrent…

Bé, confio que em toqui, perquè ara que ja l’ha començat el tenim a mitges, la qual cosa fa de mal fer, sobretot a l’hora d’anar a dormir. No li ve el son ni a la de tres i jo estic aturat emmig de la trama. És una qüestió matrimonial, ja ho veieu.

La Glòria ens fa arribar la seva lectura Ferran Torrent preferida… Ja teniu la vostra?

Recordo que vaig llegir No emprenyeu el comissari un estiu de fa uns deu anys. Va ser un d’aquells estius que sembla que tothom tingui ganes de quedar amb tu i no hi havia tarda que no tingués plans per sortir amb uns o altres. La qüestió va ser que va arribar el setembre i el llibre que havia de ser lectura d’estiu va ser de tardor. En qualsevol cas, m’ho vaig passar molt bé, primer sortint i després, ja en època de bolets, llegint.

Ara començaré amb Ombres en la Nit. Ja veieu que amb la pluja em ve “la temporada de Torrent”.