nosaltresllegim.cat

Títol: El safareig dels morts
Autor: Marta Banús
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-6641-454-8
PVP: 18,90€

L’Adrià s’ha llegit El safareig dels morts, de la Marta Banús, i la primera conclusió que en treu és esfereïdora! Aquí en teniu la ressenya:

Es pot dir que és el primer cop que m’alegro que algú mori.

Marta Banús, autora d’El safareig dels morts, m’ha transportat a una visió més fosca del modernisme català. En una colònia industrial, propietat dels senyors Bartet, s’ha comès l’assassinat de la majordoma del mossèn, on l’inspector Ruscalleda haurà de burxar en els tapissos de mentida i hipocresia teixits al llarg i ample de la colònia i la vil·la veïna, on les tafaneries en són l’entreteniment estrella.

Al poder endinsar-me a l’època amb una total precisió, he estat capaç de poder estar a la ment d’un inspector judicial amb un fosc passat a l’Àfrica, un noi malcriat de bona família, una noia que somia amb un futur millor a Barcelona i altres personatges extremadament realistes d’una llarga llista, cortesia de l’autora.

Té un començament tranquil, però un final apassionant. I no patiu, que devorareu totes i cadascuna de les pàgines d’aquesta novel·la tal i com he fet jo: un cop comenceu, no podreu parar.

Gràcies a l’exactitud crònica i l’entrellaçament de la història, considero que és una gran obra literària, que recomano a tots els fans de la novel·la negra, o els que volen iniciar-se en el gènere, ja que hi trobaran una Catalunya modernista més enllà dels murs i rosetons del cèlebre arquitecte Antoni Gaudí.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: La lleona blanca
Autor: Henning Mankell
Editorial: Labutxaca
Col·lecció: Sèrie Wallander
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-8383-604-0
Preu: 9,95€

La lleona blanca, la tercera entrega de la sèrie Wallander, és un llibre clau. D’una banda hi trobem una característica atípica: més de la quarta part de la narració transcorre no tan sols lluny, sinó al marge totalment de les investigacions que l’inspector Wallander porta a terme en terres sueques.

La trama sudafricana, que ho vertebra tot, donaria per una narració independent i igualment apassionant. Però no ho és d’independent, ja que el món se’ns ha fet petit i la globalització converteix en veïnes la Suècia que encara es veu a sí mateixa com un oasi de neutralitat, socialdemocràcia i estat de dret, amb la Sudàfrica que no sap si vol ni si pot gestionar una sortida pacífica a la barbàrie de l’apartheid.

La novel·la comença a Ystad amb un crim difícil d’explicar i amb unes pistes desconcertants. El lector coneix els fets i els autors però la policia sueca trigarà molt a treure’n l’entrellat… i no del tot.

Wallander es veurà continuament en situacions que li cal saltar-se les normes, reglaments policials i fins i tot lleis per tal de salvar allò que, personalment, estima per sobre de tot.

No com un heroi solitari á la Clint Eastwod, sinó amb tota la mala consciència del món.

A Sudàfrica assistirem a la guerra bruta entre diferents parts d’una societat esquinçada i a l’elaboració i avortament d’un complot que vol que tot rebenti per tal de tornar a un impossible statu quo de poder absolut blanc. Com que tots sabem que Mandela encara és viu no desvelem res que no es pugui explicar sobre com acaba el complot.

Quan s’acaba la narració tot ha canviat en el món de l’inspector: la relació amb el pare, la relació amb la filla, els dubtes sobre la seva competència professional, la salut que el porta a una baixa indefinida per depressió…

Sort que Mankell ens deixa un parell de llums com ara la carta que finalment escriu a la dona que ha conegut a Letònia (al llibre Els gossos de Riga) i… el nou aparell de música de part dels companys de feina.

Hi ha qui creu que per aproximar-se a la Història són més útils les novel·les que els llibres historiogràfics. Certament, amb la perspectiva dels vint anys que ens separen de 1992, aquest llibre ens acosta al neguit dels canvis d’un món que caminava cap a un futur que ningú no sabia preveure.

El món havia canviat per a Kurt Wallander i per a tots nosaltres.

Títol: Homes d’honor
Autor: Xavier Bosch
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-7588-261-1
PVP: 19€

Havent llegit Se sabrà tot, tenia curiositat de conèixer com continuava la vida del Dani Santana, el protagonista i alter ego evident de Xavier Bosch, autor d’Homes d’honor. Tant l’un com l’altre van treballar en un diari i el càrrec “els va durar unes sabates” (Bosch a l’Avui i Santana al Crònica). Ara els dos treballen fent entrevistes a la televisió: Xavier Bosch a l’”Àgora” de TV3 i Dani Santana en el “Punt de vista” del fictici canal privat anomenat TV10. De totes maneres, aquí s’acaben les semblances, ja que l’autor li fa passar al seu personatge situacions de l’alçada d’un campanar.

El llibre ens desenvolupa tres històries que avancen paral·lelament mentre les investiga l’equip del “Punt de vista”. La primera, la història del retorn d’un quadre molt valuós a Catalunya i del seu rescatador, un heroi nacional de l’època de la Guerra Civil, pare de l’actual (i fictici) alcalde de Barcelona. La segona, l’incendi del Liceu i quines en van ser les causes. I la tercera és la màfia italiana, arrel d’una entrevista a Tuzza Talese, que ha escrit un llibre anomenat “Homes d’honor”, on explica els brutals mètodes del seu marit, un sicari de la màfia.

Els capítols, curts, ens fan avançar a ritme de TGV per una Barcelona i una Catalunya plena de personatges realistes a qui podem posar cara d’algú real, alguns més evidents que d’altres (penso en el mateix Xavier Bosch com a Dani Santana o en la directora de la televisió TV10). Les trames s’entrellacen, se solapen, creixen, t’atrapen, s’emboliquen…

Avançant en el relat, anem veient com Bosch coneix com funciona el periodisme des de dins i la seva relació amb els poders polítics, i fa servir la seva experiència i el seu coneixement per sargir una xarxa d’investigacions on ningú és innocent (ni el propi protagonista, un addicte a la feina, egoista i, a vegades, patètic) i en la qual es destapen misèries que deixen a tothom esquitxat, afectat, ferit o, directament, mort.

Vigileu, que el Dani Santana pot descobrir el titular a 5 columnes que us pot esguerrar la vida. Diu que tothom en té un…

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Aquí teniu el booktrailer que ha fet l’Editorial Proa d’Homes d’honor.
.

Títol: Carn de canó
Autor: Donna Leon
Editorial: Columna
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-2976-886-2
PVP: 18,50€

La Fita s’ha llegit Carn de canó de la Donna Leon i ens n’ha fet la ressenya. Bona lectura i bon profit!

Ja tenim aqui la Donna Leon del 2012!

Fidel a la cita amb els seus lectors incondicionals ens arriba la nova novel·la amb tots els seus ingredients: l’inspector Brunetti i la seva estimada Paola amb qui comparteix les copes de vi o de xampany quan es retroben cada dia, en Vianello, home de confiança, la signorina Elettra, darrera del seu totpoderós ordinador que vorejant la legalitat, com sempre, li donarà les claus per resoldre el cas; el vice-questore Patta i la seva peculiar manera de vestir-se … i un mort desde la primera línia del llibre. I Venezia, sempre protagonista, lluitant contra la seva decadència irreversible i malgrat això personificant la bellesa enfront de la lletjor de la terra ferma que l’envolta:

“Brunetti es va plantejar com devia ser veure tot allò (S. Giorgio, la Basílica de S. Marc) per primera vegada, amb ulls verges. Va pensar que aquell assalt de bellesa era el contrari del que havien viscut a Preganziol” p. 190

Un cop tenim els personatges habituals ens falten dos ingredients més per “cuinar” la novel·la: la trama de l’assassinat i les seves derives ètiques, sense oblidar -a l’hora d’emplatar la menja, si seguim amb el símil culinari- un polsim de crítica política, de sabor fort:

“S’estaven detenint ministres del govern amb una freqüència que esgarrifava; el propi cap de govern presumia, enmig d’una profunda crisi econòmica del fet que ell no tenia cap problema econòmic i que tenia dinou cases; el Parlament era com una claveguera oberta (…) Quina voluntat quedava entre el poble que la televisió i la penetrant vulgaritat de l’administració actual encara no haguessin destruït?” p. 165

El plat que ens servirà Donna Leon no és de peix, sinó de carn. No de canó, com diu el títol (un dia podríem parlar al Nosaltres de les traduccions dels títols), sinó de la que surt dels escorxadors… i no explico més perquè ni de les pel·lícules ni de les novel·les s’han de dir massa coses que desvelin per on anirà la intriga.

Sí, però, cal avisar que la novel·la i la descripció de l’escorxador pot afectar la sensibilitat dels lectors partidaris d’un bon filet de carn i proporcionarà nous arguments als lectors vegetarians. Vés a saber si l’autora no ho és ja de vegetariana a hores d’ara!

En qualsevol cas, pels amants de la cuina de Donna Leon, el plat és a taula. Bon profit!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.