La sorra vermella, de J.N. Santaeulàlia

Fa uns dies vaig veure a les notícies que al Pallars Jussà, a Figuerola d’Orcau en concret, havien trobat una fossa comuna amb les restes de 17 soldats morts durant la Guerra Civil. Aquells dies estava acabant de llegir La sorra vermella, de J.N. Santaeulàlia i no vaig poder evitar relacionar els dos fets.

I és que aquesta novel·la publicada per Proa ens parla de fets que, amb tota seguretat, qualsevol a qui li va tocar viure aquells anys terribles podria haver viscut. Tots hem sentit a parlar de pràctiques imperdonables que es van donar a un costat i a un altre, fets com els “judicis aquí i ara”, els afusellaments indiscriminats, els enterraments a peu de cuneta o les entregues de nens orfes a famílies benestants afiliades al règim. Tots ells exemples de la crueltat d’una guerra inútil.

La sorra vermella és la història de dos amics, anarquistes i exiliats, en Pedro i en Quilis, que es veuen amb la necessitat de tornar a Barcelona per recuperar la filla d’en Pedro, una nena de poc més de dos anys que ha viscut a la presó per ser filla d’una mare activista republicana i que ha vist com després de la seva execució ha estat entregada a una família burgesa amb influències entre els comandaments del règim franquista.

En Pedro i en Quilis hauran de tornar a Barcelona en un viatge clandestí al llarg del qual descobrirem la seva història i els seus secrets, des del moment en què es coneixen i passant per diferents episodis bèl·lics que han quedat per a la història.

La narració va passant de la primera a la tercera persona en funció dels diferents personatges que envolten la perillosa i dramàtica aventura dels nostres protagonistes. Són aquests personatges els que donen riquesa a la trama amb la visió dels voluntaris de les brigades internacionals -en el personatge de la Margaret, una infermera britànica- o la de la tia Berta, en representació dels més indefensos, els ciutadans de Barcelona. I són de Barcelona però podrien ser els de qualsevol altra ciutat o poble.

La perícia de J. N. Santaeulàlia com a escriptor es mostra amb força amb aquest joc de visions que ens permet viure amb molta més intensitat els esdeveniments que es van produint al llarg de la novel·la. I de fons, la guerra més terrible i les execucions al Camp de la Bota, una platja que va ser escenari d’actes horribles.

Històries d’amor, una aventura perillosa, un munt de personatges i una Barcelona grisa, només tacada del vermell de la sang. Nosaltres, la novel·la històrica hauria de ser sempre així.

Aquí teniu els primers capítols de La sorra vermella de J.N. Santaeulàlia en pdf. Esperem que gaudiu de la lectura!

Títol: La sorra vermella
Autor: J.N. Santaeulàlia
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-675-6
Preu: 20,50€

Rosa de cendra, de Pilar Rahola

Potser fins ara teníem multitud de narradors que ens ho havien intentat explicar, fos des del prisma històric o a través d’una novel·la, però sens dubte, el que no tenien era la petjada literària de la Pilar Rahola.

Amb Rosa de Cendra, Pilar Rahola es reivindica com a escriptora i supera amb escreix tot el que puguem entendre que ja és: una dona amb una activitat frenètica -articles, xerrades, tertúlies, etc.- que sap escriure molt bé. El que fa Rosa de cendra és que Rahola ens porti de forma elegant i també atrapant per la cultura catalana i uns fets que quasi tots sabem que existeixen però que no tots estem segurs, del tot, de com van anar.

Així com la Marta us explicava fa poc com en Xavier Theros i el seu Capità Llampades i La fada negra ens ha redescobert la Barcelona de mitjans del dinou amb Espartero com a regent, i en Lluís-Emili i La senyora Stendhal del Rafel Nadal ens parlaven de la Girona de la Guerra Civil, la Pilar Rahola ens porta als moments previs de la Setmana Tràgica de Barcelona. Però no només això.

Que què més fa? El Premi Ramon Llull no li han donat per fer una novel·la històrica situada en un moment crucial de la nostra història i haver-se documentat bé. Li han donat perquè ens explica una història de lluita, d’estretors, d’inquietuds polítiques i de reivindicació del paper de la dona en una època convulsa i molt complicada.

Tenim un protagonista, l’Albert Corner Espiga, que aconsegueix tornar -viu!- de la Guerra de Cuba i que, a base d’instint de supervivència, alguna cosa que no revelarem i fortuna, acumula una petita fortuna que el fa escalar cap a aquella famosa burgesia catalana de la Lliga Regionalista que guanya les eleccions a inicis del s.XX. L’Albert, a més, és un individu d’aquells que només té un objectiu: aprofitar-se de tot i de tothom per tal de viure millor, i això el fa canviar de bàndol i d’idees amb facilitat, però també que acabi enemistant-se amb la seva pròpia família.

Rahola no només sosté la narració en aquest Albert Corner, sinó molt especialment en els pilars femenins de la novel·la, així com també en un marc històric trepidant, perillós, il·lusionant però també molt contradictori. Sigui com a societat o dins de la família de l’Albert.

Ja sabem com va acabar la Setmana Tràgica, oi? L’adjectiu ja ho diu tot.

Potser fins ara teníem multitud de narradors que ens ho havien intentat explicar, fos des del prisma històric o a través d’una novel·la, però sens dubte, el que no tenien era la petjada literària de la Pilar Rahola.

Als fans d’aquesta dona, periodista, tertuliana, personalitat, columnista, editora i també escriptora, no us hem d’explicar gaire res.

Si sou dels que mireu el nom que hi ha sobre del títol amb una mica de malfiança, que no us enganyin els prejudicis: és un tros de llibre. No sigueu descreguts i gaudiu de la lectura.

És el Premi Ramon Llull d’enguany i el podeu començar a llegir en aquest enllaç on hi trobareu els primers capítols en pdf.

¡Gaudiu de la lectura!

Títol: Rosa de cendra
Autor: Pilar Rahola
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull 2017
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2225-3
Preu: 21,50€

La fada negra, de Xavier Theros

Estrenar-se en el món de la Literatura amb un premi deu de ser un somni a l’abast de ben poca gent. I estrenar-se amb el Josep Pla, que compta amb guanyadors d’anomenada com Terenci Moix (1968), Baltasar Porcel (1969), Maria Mercè Roca (1986) o Carme Riera (1994) deu fer vertigen i tot! En qualsevol cas, això li haurem de preguntar a Xavier Theros, l’autor de La fada negra, la novel·la que avui ens ocupa.

La fada negra és novel·la històrica però també és una història de crims i misteri, perquè situa a la Barcelona del 1843, en els convulsos anys de regnat de la nena-reina Isabel II i la regència del general Espartero, el protagonista de la novel·la, el capità Llampades, que es veu empès a investigar uns crims estranys on nens de poca edat apareixen morts en circumstàncies poc normals.

I tot això en uns mesos, del juny al novembre de 1843, quan es desenvolupen les bullangues, una revolució dels pobres conegudes com l’episodi de la Jamància, durant els quals Barcelona va patir bombardejos per part del govern de l’Estat Liberal.

No entraré en més detalls d’aquest fil de la història, però sí que us diré que m’ha sorprès molt gratament la força i coherència de la forma amb la qual Theros situa la història en temps i localització.

No sóc una experta en el tema però poques vegades m’he trobat amb una primera novel·la que tingui una narració tan ben construïda i potent com aquesta. La descripció dels carrers de Barcelona com la dels fets que es narren és forta i consistent; i el mateix es pot dir dels personatges que participen de la narrativa -especialment el capità Llampades-, cadascú amb les seves particularitats i amb passats tortuosos que determinen en tot moment les seves decisions.

Llegeixo amb alegria que Xavier Theros està preparant una segona novel·la amb el protagonista Llampades, aquest cop situada en el context de la Segona Guerra Carlina.

Jo ja l’espero amb candeletes!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 del Xavier Theros.

Títol: La fada negra
Autor: Xavier Theros
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2017
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-9710-266-7
Preu: 20,50€

El càtar proscrit, de Jaume Clotet

el-catar-proscrit-jaume-clotet-premi-nestor-lujan-de-novella-historica-2016Els càtars no ho van tenir gens fàcil. El catarisme va tenir el seu origen a Bulgària i a través de les rutes comercials va tenir una gran difusió en diversos països europeus. Va ser a Occitània que va tenir un arrelament extraordinari. Una de les premisses mes importants dels càtars era precisament rebutjar de manera absoluta l’església de Roma. I apa! Ja hi som!

Tot i tractar-se d’uns bons paios que volien arribar al màxim grau de puresa, evitar la violència, les relacions sexuals, i el fet de menjar carn, l’església no veia amb gaire bons ulls que aquesta gent anés pel seu compte i -el que es pitjor- que cada cop en fossin més.

Com era de esperar, la Santa Croada no es va fer esperar i, en nom del Sant Pare i de Déu Nostre Senyor, els càtars van començar a ser perseguits, les seves dones cremades vives, i els seus infants, en el millor dels casos, confinats en algun convent per reconvertir aquells petits heretges en homes i dones de bé.

El protagonista d’aquest El càtar proscrit és un cavaller càtar, en Jasper de Barbera, que després de perdre les seves terres, busca un escuder que l’ajudi en els seus afers. Aquest escuder es l’Artal, un vailet que acaba de perdre el seu germà i la seva cunyada a punt de parir, en mans dels croats.

L’Artal és un bon nano que, això sí, ha tingut una mala sort a la vida d’aquelles que no hi ha dret. Només ha vist misèria, guerres, fam i massa sang per ser tant jove. Per això no s’ho pensa dues vegades i accepta instantàniament l’oferta del cavaller que no li promet riqueses, però sí certa seguretat i protecció.

Amb el pas dels temps quedarà demostrat que l’Artal va prendre la millor decisió de la seva vida en el moment en què va decidir seguir en Jasper de Barbera. Aquest cavaller ho era en tots els sentits! Un home cult, seriós, i al mateix temps, amant d’una ironia fina que desespera al pobre escuder.  Un home que sap escoltar i que té un bon cor.

Seguint el passos del cavaller i el seu fidel escuder viurem mil aventures, assistirem a la conquesta de Mallorca, que estava en mans dels sarraïns, passarem nits al ras morts de fred, i fins i tot rescatarem la neboda de l’Artal, confinada en un monestir regentat pels dominics.

En Jaume Clotet parla d’història d’una manera que ja el voldrien de mestre a més d’una escola! Perquè de ben segur que els nanos n’aprendrien una barbaritat, amb ell. Té la capacitat de donar-li a la història una pinzellada com de conte que fa tot el llibre molt digerible, amè i senzill de llegir. Ja ho va fer a Lliures o Morts i ara o ha tornat a fer. És un llibre que es llegeix sense esforç i que un cop l’acabes et fa pensar allò de “bé… he tingut la sort d’aprendre una cosa més!”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica 2016.

Títol: Lliures o morts
Autor: Jaume Clotet
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica 2016
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2143-0
Preu: 20€

L’espia, de Paulo Coelho

l-espia-paulo-coelhoPaulo Coelho és sens dubte un dels escriptors més influents i generador de grans vendes del panorama editorial actual. De fet, des de la publicació de L’alquimista, Coelho ha estat capaç de generar al seu voltant una comunitat de seguidors tan fidel que qualsevol novetat que publica s’enfila ràpidament als primers llocs de les llistes de vendes. I és segur que passarà el mateix amb L’espia, la seva última publicació.

Aquest cop però, Coelho ha optat per escriure una novel·la sobre la vida d’un personatge real, la Margaretha Zelle, més coneguda per tothom com Mata Hari, un dels espies més coneguts pel gran public -l’altre és en James Bond!

Coelho ha sabut desmitificar part de l’aura que envolta la Mata Hari i l’ha convertida en el que realment va ser: una dona que va haver d’enfrontar-se a una societat que pel fet de ser dona la relegava a un paper secundari. La Margaretha, havia de ser la dona i mare que accepta el seu paper de submissió davant d’un marit que va voler aprofitar-se d’una condició no guanyada, no merescuda. Ella però, va optar per canviar el seu nom per Mata Hari precisament per fugir d’aquesta injustícia i va decidir crear-se un futur diferent. Un futur que va trobar un tràgic final en ser detinguda i assassinada pels molts secrets que va conèixer al llarg de la seva vida com a cabaretista i ballarina -ara en diríem “playgirl” o “stripper”-

L’espia és un llibre construït a base dels expedients i documents que es van desclassificar sobre el cas Mata Hari, documents que Coelho ha utilitzat per posar-nos en context i per mantenir la idea que la condemna de Mata Hari va ser, entre altres coses, una condemna social per la seva moral lleugera i una manera d’encobrir la incapacitat dels alts càrrecs de l’exèrcit francès per impedir la difusió de secrets estratègics al llarg de la Primera Guerra Mundial.

Fans de Paulo Coelho, esteu d’enhorabona! Aquest llibre només té una pega: es llegeix massa ràpid!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’espia
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: M. Dolors Ventós Navés
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-664-2141-6
Preu: 17,50€

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

alloquevapassaracardosEl tema d’aquest Allò que va passar a Cardós, del Ramon Solsona, el va ressenyar molt bé la Mariona en aquest post del Nosaltresllegim (benvinguda, però no em prenguis la feina!) fa uns dies i, en el meu cas, em limitaré a afegir coses que jo hi he trobat.

Començo per dir que, últimament, he llegit obres molt bones però que, tot i això, feia temps que no m’ho passava tan bé. Haig de confessar que tinc una debilitat per Ramon Solsona derivada, segurament, de l’enveja que em provoca la secció que porta al programa d’El Matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas; és exactament el que jo voldria fer quan sigui gran: remenar paraules, formes dialectals, vulgarismes entranyables… Quina xalada!

Allò que va passar a Cardós no va d’això, però sí que hi ha molt de domini dels diferents registres de la llengua. Autèntica llengua viva.

Solsona no necessita demostrar que sap escriure en català normatiu amb prosa fluida i gens encarcarada i pot permetre’s saltar-se les normes per tal de poder mostrar una galeria de personatges totalment creïbles, situats en un entorn i en una època que, tot i no quedar gaire allunyada en el temps, avui ens apareixen com a definitivament pertanyents a un passat desaparegut, que perviuen en la memòria, però que no hi són, ni tornaran. L’autor recrea aquells paisatges, fets i personatges; i una de les virtuts, em sembla a mi, és el fet que cada grupuscle parla amb la llengua i registre que li pertoca. El català del barceloní, el català dels pallaresos, el català lleugerament postís de la revista local, el castellà dels guàrdies civils, el dels treballadors andalusos…

Tot això hi és, i jo ho he fruït!, però no “es nota”: no enfarfega ni mica. Al contrari: ho fa natural com si fos un reportatge pres amb magnetòfon.

D’altra banda, allò que té de thriller la novel·la funciona molt bé i la trama argumental, construïda relligant diferents monòlegs, també. Es nota que Solsona té moltíssim ofici.

És molt interessant la descripció de la gran complexitat de les obres que es van fer i descobrir que són, avui, pràcticament invisibles.

¿Sabíeu que molts llacs del Pirineu van ser foradats per sota i buidats, com si fossin una pica que se li treu el tap, per després canalitzar el desaigüe per dins de la roca de la muntanya i fer-la anar a fer moure les turbines que fabriquen l’electricitat? Això ho van dissenyar enginyers, ho van fer persones treballant en condicions duríssimes i ho van inaugurar capitostos polítics.

Tot “el que va passar a Cardós” transcorre en un món de sòrdida postguerra (capellans-cacics-censors de bons costums, guàrdies civils perseguint obrers comunistes, societat totalment patriarcal sense cap escletxa), però no la dels anys immediats a la fi del conflicte bèl·lic sinó molt posterior. Una realitat dels anys 60 repicats. I és que allò va durar molts anys!

Tampoc no és “el tema” del llibre però està molt ben reflectit.

Us garanteixo que llegireu el llibre amb fruïció i que, quan ho feu, el recomanareu a tothom. Com jo ho estic fent entusiàsticament.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€

Argelagues, de Gemma Ruiz

argelagues-gemma-ruizL’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.

El títol és molt escaient fent de metàfora de les dones, “de les dones-gens-especials”, com diu l’autora, que van viure “històries-gens-especials”.

A Argelagues, Gemma Ruiz ha fet la història, sobretot, de la besàvia Remei i de l’àvia i tieta-àvia de la seva família. La història de les dones que passen de viure a pagès a fer-ho les ciutats, en aquest cas, a Sabadell, on seran una mà d’obra importantíssima i on tindran una vida gens fàcil, plena de sacrificis i dedicació a marits i fills, de molt de treball i molt dur, i amb una estricta obediència als encarregats de fàbrica i a les normes morals del moment. Sovint els caldrà lluitar i patir per assegurar l’alimentació i un cert benestar per tots, especialment durant l’etapa d’escassetat, durant la guerra, i l’època de l’estraperlo en la llarga postguerra.

La Remei comença sent la protagonista principal i és la nena de pagès que neix a Castellterçol, essent filla de jornalers. A través d’ella vivim les condicions de misèria, treball i brutalitat freqüents a l’època. Pares i germans decideixen sobre el destí de les nenes, sigui treballant tot cuidant mainada o fent de minyona. És la part més vivament narrada. Es nota molt que la Remei va ser la font oral de l’autora. Frases curtes. Estil directe. Un català riquíssim de vocabulari i d’expressions molt vives de  llavors, no sempre normatiu i que comprenem bé pel context.

Al llarg de la novel·la desfilen diferents personatges, bones i males persones. Vides plenes de sacrificis, amb ben poques satisfaccions i amb una idea que els dóna molta força: que els fills i els que vénen puguin viure millor que ells. Encara que amb ambicions modestes: menestrals, tenir un ofici, saber de lletra, fer un casament decent…

És la història de les dues generacions anteriors, des del començament de segle XX fins els anys seixanta. Unes generacions sacrificades, que van treballar molt, que van patir situacions històriques terribles com la guerra i la postguerra franquista. L’autora en va aixecant acta i testimoni, donant protagonisme a les dones, tan sovint ignorades, i que són les que mantenen el fil narratiu.

Recordo que quan donava classes a l’institut i treballàvem el període de la guerra i la immediata postguerra insistia als meus alumnes de 17 anys que fessin parlar als avis i àvies. Era fantàstic quan tornaven a classe i m’explicaven excitats les coses que havien descobert de la història de la família de les que mai es parlava: un avi afusellat per anarquista o una àvia coratjosa agafant la maleta i fins a tres fills per venir a treballar a Catalunya, saltant del tren abans d’arribar a l’estació de França; una àvia que recollia garrofes de Collserola per poder matar la gana i que repartia el cap i l’espina d’una arengada per ella i el marit i la carn per al nen o la nena…

Llegiu-lo i parleu amb els avis. Us sorprendrà quantes coses en comú hi trobareu, sobretot si ells vénen de pagès. Jo he recordat moltes històries del pare i la mare.

Si llegir aquest llibre serveix per deslligar llengües ja es pot donar per ben empleada la lectura. I us ho asseguro: per ell mateix és més que interessant i recomanable.

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Argelagues
Autor: Gemma Ruiz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-629-9
Preu: 18,50€

Un secret de l’Empordà, d’Imma Tubella

unsecretdelemporda-immatubellaVaig començar a llegir Un secret de l’Empordà amb una idea equivocada. Em vaig llegir la contraportada i vaig pensar que no li trobava sentit al plantejament. No veia clar com es podia enfilar una narració interessant i que enganxés a partir d’un fet tan puntual i, més aviat propi de les revistes del cor, com un accident d’automòbil ocorregut el 1935 en què havien mort dos personatges de l’aristocràcia europea. Tot i això, vaig decidir donar-li una oportunitat.

Imma Tubella, la seva autora, parteix d’un fet que va succeir realment l’agost del 1935 i que va ser durant molt de temps un esdeveniment rellevant a la comarca. Mentre anaven cap a França, el príncep Alexis Mdivani i la seva amant, la baronessa Thyssen, van tenir un accident a l’alçada d’Albons a causa de l’alta velocitat a la que anaven. A conseqüència de l’accident, el príncep va morir i la baronessa va acabar a l’hospital per les greus ferides de l’accident.

L’esdeveniment va portar cua durant molt de temps, entre altres coses perquè tots dos personatges eren casats i amagaven un amor clandestí. Però també per altres motius, de tipus més terrenals. Durant el temps que va durar la investigació de l’accident va desaparèixer un bagul amb joies,. Unes joies valorades en una milionada i que van ser motiu perquè investigadors, policía, periodistes i altres elements acabessin posant al mapa Albons i bona part de la comarca.

Tubella utilitza aquest esdeveniment per desenvolupar un segon escenari. Uns quants anys després, el juliol de 1992, un periodista s’entrevista amb en Joan, un historiador aficionat del poble que havia viscut l’accident de primera mà en ser una de les primeres persones que van arribar al lloc dels fets. Així, al llarg de bona part de la novel·la, en Joan i en Fred, desenvolupen una conversa que anirà obrint i descobrint secrets personals relacionats d’una manera o altra amb els fets de 1935. I és que en Fred ha arribat a Albons per uns motius que ni ell mateix sospita, però sap d’alguna manera que ha d’enfrontar-se amb un passat, el seu passat, per poder continuar vivint el seu present i futur.

Vaig començar llegint aquesta història amb una idea i l’he acabat amb una altra.

N’he quedat satisfeta per com la seva autora ha aconseguit trenar una narració ferma, ben documentada, sense estridències a partir d’un fet aparentment poc interessant, però que ens fa submergir-nos en la història d’una comarca i els seus habitants -alguns de ben il·lustres- que acaben fent-nos partícips dels seus secrets més íntims.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  Un secret de l’Empordà
Autor: Imma Tubella
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2100-3
Preu: 18,50€

Les darreres paraules, de Carme Riera

lesdarreresparaules-carmerieraA aquestes alçades, probablement, queden poques coses a dir sobre la literatura de Carme Riera. I és que és difícil no elogiar la trajectòria professional d’aquesta mallorquina que s’ha fet un lloc ben destacat en el panorama literari català i castellà.

I és que Carme Riera pot presumir d’haver guanyat bona part dels premis més reconeguts en llengua catalana: el Prudenci Bertrana (Una primavera per a Domenico Guarini, 1980), el Ramon Llull (Joc de miralls, 1989), el Josep Pla (Dins el darrer blau, 1995) o el Sant Jordi de novel·la (La meitat de l’ànima, 2003). I, si faltava algun reconeixement, el juny passat va ser guardonada amb el premi Sant Joan de literatura, per la seva novel·la Les darreres paraules, de la qual avui en parlem al Nosaltres.

Tots nosaltres coneixem mínimament la història d’una de les famílies regnants més transcendentals de la història europea: els Habsburg. La majoria pels llibres d’història, però sobretot per dos dels seus membres més reconeguts: els emperadors Francesc Josep i Elisabeth d’Àustria -la famosíssima Sisí-.

A Mallorca però, aquesta família és coneguda i gairebé mitificada gràcies a un dels seus cosins, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, que es va convertir en un habitual de l’illa fins al punt de posseir terres i construir casalots on hi passava bona part del temps que les seves obligacions familiars i polítiques li permetien.

I és aquest el personatge principal de Les darreres paraules. Una novel·la que Carme Riera converteix en una barreja entre novel·la històrica i autobiografia, fent servir com a recurs narratiu la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per l’arxiduc a les darreries de la seva vida, davant la urgència de posar en ordre els seus pensaments però sobretot, fer justícia amb cadascun dels personatges que han format part de la seva vida i que, per motius familiars i d’aparença política, no han estat mai reconeguts.

Així, Lluís Salvador d’Habsburg, repassarà fets transcendentals per la història europea, com els fets ocorreguts els anys anteriors a l’assassinat de l’hereu de la corona, l’arxiduc Francesc Ferran que havia estat elevat al lloc d’hereu després del suïcidi del seu cosí i fill legítim de l’emperador, Rodolf. Fets que van portar Europa a un dels episodis més tristos de la seva història, la Primera Guerra Mundial. Però les memòries de Lluís Salvador es detindran sobretot en la seva vinculació amb Mallorca, des d’on viurà els episodis més feliços de la seva vida, però també els més tristos, obligat per les convencions socials i familiars.

Com a curiositat, Carme Riera es converteix a sí mateixa en la primera part de l’obra en un personatge que ens explica la història del manuscrit i com hi arriba. I és que l’any passat es va fer a Mallorca una exposició sobre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la qual Riera hi va participar.

Si sou una mica del saber què es manegava entre els Habsburg, per allò de saber què feien, com vivien i què els passava pel cap i no us heu cregut mai la versió “oficial” del suïcidi dels amants a Mayerling, la lectura d’aquestes darreres paraules és la vostra oportunitat per posar-hi una mica més de llum sobre el tema.

Això sí: recordeu que és ficció!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Joan de la Carme Riera.

Títol: Les darreres paraules
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi BBVA Sant Joan 2016 de literatura catalana
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7458-0
Preu: 19,50€

Temps de llum, de Sílvia Tarragó Castrillón

temps-de-llum-silvia-tarragoBenvolguts Nosaltres,

Avui us presento un llibre per a nostàlgics. Per a aquells que ja tenen una certa edat i que hagin viscut o conegut de prop la Barcelona de després de la Guerra Civil. Però sobretot, aquells que van poder conèixer un espai curiós i emblemàtic de la ciutat comtal: l’Avinguda de la Llum. Un centre comercial soterrat al centre de Barcelona, entre els carrers Pelai, Balmes i Bergara, al costat mateix de la plaça de Catalunya.

I és que la Silvia Tarragó s’ha tret de la màniga una novel·la ambientada en aquest espai, un espai que per definició hauria de ser tancat, fosc però que es dibuixa com un escenari ple de vida, on els seus habitants, els comerciants de les botigues que es van obrir en aquestes galeries van veure i viure una part molt important de les seves vides.

La protagonista principal d’aquesta història és la Júlia, una joveneta que arriba a Barcelona per entrar a treballar en una casa del barri de Sarrià, la vivenda familiar d’un metge que aviat li ensenyarà a la Júlia que les classes socials estan marcades no només pels diners sino també pels costums -volguts i no volguts- entre els que pertanyen a un i altre estrat social.

A la Júlia l’acompanyaran un parell de noies que tenen relació directa amb l’Avinguda de la Llum, la Coral i la Rosita, filles d’un perfumista i d’un pastisser que obren negoci a les galeries. A totes elles, i a la resta de personatges que van apareixent els acompanyarem al llarg del temps que les galeries van restar obertes, entre el 1940 any que es van inaugurar i el 1990 any que van tancar definitivament. I és que cinquanta anys donen per molt: una postguerra controlada per una policia que feia i desfeia impunement, imposant el seu propi ordre i en ocasions deixant veure el pitjor dels comportaments possibles -abusos, tortures, enganys…-, però també persones lluitadores que, tot i que superades per les circumstàncies socials i polítiques aconseguien tirar endavant amb les seves vides. La Júlia, el Manel, la Coral o la Rosita són representacions d’aquestes persones que van haver de patir en primera persona els despropòsits d’un règim que va fer molt de mal.

L’antiga Avinguda de la Llum era un món a part, un espai que va viure els seus anys d’esplendor i que com altres escenaris de Barcelona va viure també una decadència que va acabar significant el seu tancament. A dia d’avui se’n pot reconèixer una part, encara, ocupada per una famosa cadena de perfumeries francesa, però també en un dels passadissos dels Ferrocarrils de la Generalitat per sota de la Plaça de Catalunya.

Si us endinseu en les pàgines d’aquesta història, no oblideu fer una última passejada per l’Avinguda de la Llum!

Comença a llegir els primers capítols en pdf en aquest enllaç.

Títol: Temps de llum
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2086-0
Preu: 16€