nosaltresllegim.cat

Títol: Memòria d’uns ulls pintats
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 348
ISBN: 978-84-9787-759-6
PVP: 20€

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

Títol: Bon cop de falç!
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-6641-343-5
PVP: 21€

La revolta dels Segadors és un dels episodis més èpics de la història catalana. De fet, l’himne nacional es basa en aquest moment de la nostra memòria col·lectiva.

Però què va representar en realitat, per a la gent del poble, la revolta dels Segadors?

Catalunya, 1640. En Joan Martí, hereu d’una hisenda important del centre de Catalunya, es troba barrejat, de la pitjor manera possible, en la revolta dels Segadors. Els terços castellans exigeixen l’allotjament que els catalans estan obligats a donar-los. Però no només aprofiten l’allotjament… En Joan, sense pensar-s’ho dos cops, els “cobra” l’allotjament. I això l’obliga a fugir de casa seva i a prendre partit en una guerra, que en primera instància sent com a pròpia però que amb el temps se li fa llunyana.

Una guerra en la qual en Joan s’implica per amor: per amor a la Maria, al seu mas, a la seva família i a la seva terra, i en la que se sent atacat per les forces a qui, suposadament, ha de retre tribut: primer el rei espanyol i posteriorment el rei de França. Entremig d’una guerra, a més, la gent ha d’intentar viure. Però com es viu amb la misèria, la fam i la pesta que sempre acompanyen els soldats i les seves ràtzies?

La Guerra dels Segadors, no ho oblidem, va acabar com acaben totes les guerres per als catalans: malament. Els espanyols i els francesos van fer la pau sobre el nostre territori i nosaltres vam haver de lluitar i callar.

Una bona novel·la, que ens acosta una mica més a la duríssima vida del segle XVII a Catalunya, quan encara no existia la crisi econòmica, perquè la crisi era total.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El Presoner del Cel
Autor: Carlos Ruiz Zafón
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 490
ISBN: 978-84-9708-234-1
Preu: 22, 90€

El Zafón m’agrada. Molt! I com tots els fans estava frisant per obrir aquesta nova porta cap al Cementiri dels Llibres Oblidats, perquè quan em vaig acabar de llegir El Joc de l’Àngel em vaig quedar amb ganes de més. Si aquella em va semblar una novel·la de les que, quan la tanques, et rosega el cuquet per tornar-la a llegir, aquesta, El Presoner del Cel, és de les que et deixa amb el neguit de voler llegir la propera immediatament!

L’únic inconvenient que hi trobo a les novel·les del Carlos Ruiz Zafón és que tothom en parla i, per aquesta raó, sovint acabes sentint coses que no voldries haver sabut abans d’encetar la lectura. Per això no us n’explicaré massa: seria un sacrilegi aixafar-vos el plaer de la descoberta d’aquest llibre, però sí que us vull dir que és un nexe entre L’Ombra del Vent i El Joc de l’Àngel que et fa qüestionar fins i tot si l’ordre cronològic o l’ordre de publicació són els millors per llegir aquestes obres.

De debò, llegiu-la, llegiu-la (i passeu pel Poblenou a fer part de la ruta). Us deixo només amb una conversa…

- Protegir-me? A mi? De què?
- De la veritat, Daniel…, de la veritat.

Títol: Cabaret Pompeya
Autor: Andreu Martín
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 656
ISBN: 978-84-2976-856-5
Preu: 22,50€

Us he dit, oi, que m’agrada molt la novel·la negra? Doncs quan vaig poder posar les mans damunt de la darrera novel·la de l’Andreu Martín vaig pensar: “ja està, mil hores d’entreteniment i diversió de novel·la negra catalana”. Perquè és una novel·la llarga, no us penseu que és un fulletó que es llegeix ràpid.

Però no és una novel·la negra en el sentit estricte del terme. No hi ha un mort de qui se’n busqui l’assassí. Però de morts n’hi ha molts i d’assassins encara més.

Martín fa un recorregut per la història del segle XX a Barcelona, des del 1900 amb la ciutat de les llums, l’anarquisme, el pistolerisme i les bombes, fins el 1975, amb una part de la ciutadania brindant amb cava per la mort del dictador.

Tres amics, en Víctor, en Miquel i en Fernando, viuen totes les experiències possibles durant aquests 75 anys de les seves vides, que també són la vida de la ciutat i de bona part d’Europa. A través d’aquests tres homes, Martín ens dibuixa tres maneres de viure, d’assumir el repte de la història i de les històries, la Majúscula i les minúscules. Els tres amics, amb les seves idees, els seus fills, les seves dones…

Una novel·la intensa, que repassa molts records, moltes persones, moltes situacions. A uns quants els recordarà la seva vida; a d’altres els ajudarà a entendre per què n’hi ha que van viure la vida com la van viure; a d’altres els servirà d’excusa; i a uns quants més els permetrà desempallegar-se de dolor i de sensació de vergonya.