Arxiu de la categoria: Històrica

Temps de llum, de Sílvia Tarragó

temps-de-llum-silvia-tarragoNo sé si molts de Nosaltres ha vist o recorda què era L’Avinguda de la Llum (més popularment anomenada Avenida de la Lus), un espai subterrani entre la plaça Catalunya i els carrers Bergara i Pelai/Balmes on hi ha l’accés als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (els de Sarrià, Tibidabo i el Vallès) i on fins fa poc encara hi havia una perfumeria que enllaçava amb el centre comercial d’El Triangle. Encara s’hi veu alguna columna dòrica majestuosa de les que flanquejaven el passadís principal on els anys 40 s’hi obrien botigues i negocis. Anant cap al carrer de Bergara una gran fotografia recorda que allà hi hagué un cinema que va passar de ser un cine de sessió contínua especialitzat en cinema infantil a ser, en la seva darrera època una sala per films X.

Aquest espai  -unes galeries comercials quan amb prou feines existia aquest concepte a la Barcelona dels anys 40-  és l’escenari triat per l’autora per desenvolupar les històries de tres dones, des de la primera joventut, amb les seves il·lusions,  projectes de vida i els seus amors i desamors, fins a l’edat adulta i madura. I, com l’itinerari vital de les persones, la galeria creixerà, madurarà i començarà la seva decadència inevitable fins al tancament i desaparició total els anys noranta.

De les tres protagonistes, Júlia, la minyona que arriba de fora de Barcelona, tindrà la veu principal i seguirem amb emoció i dramatisme la seva història i la seva lluita vital. I a més de les dues amigues, que l’acompanyen, desfilaran també per les galeries tot un conjunt d’altres personatges que ens acabaran retratant no solament l’Avinguda de la Llum, sinó la ciutat de postguerra i la seva transformació dels anys 60, una  societat marcada per la guerra, de moral tancada i plena de prejudicis,  que es mourà entre llums i ombres.

En aquest sentit l’autora ha fet un esforç de documentació, no solament de les botigues i negocis que hi havia a L’Avinguda de la Llum, sinó també d’elements de la vida quotidiana, que ara han desaparegut, fins alguns fets de la història de la ciutat i els seus escenaris: la granja Dulcinea, l’Ateneu, el Liceu …

El llibre és de bon llegir. L’estil és directe i amb diàleg viu. Els capítols són curts. Sempre porten un títol relacionat amb la llum, que ens prepara per el què passarà: Radiant, Ombra projectada, Fulgor, Opacitat… Fos a negre.

Ara que desapareixen tants llocs (espais, botigues…) engolides pel tsunami de la globalització llibres com aquest ens ajuden a reconstruir la Barcelona que fou durant els anys grisos, desapareguda també per l’empenta dels nous temps.

Comença a llegir els primers capítols en pdf en aquest enllaç.

Títol: Temps de llum
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2086-0
Preu: 16€

T’ho donaré tot, de Sílvia Tarragó

La Clara torna al Nosaltresllegim amb la ressenya de l’últim llibre de Sílvia Tarragó, una autora que l’últim cop que la vam llegir, ens parlava d’un boulevard històric de la ciutat de Barcelona. Ara, anem del punt més baix de Barcelona, al punt més alt!

El Tibidabo és el teló de fons i un protagonista més de la darrera novel·la de Sílvia Tarragó Castrillón, T’ho donaré tot. L’Àngela i l’Aurora, filles bessones d’un dels obrers que treballen a la urbanització del Tibidabo es fan grans en paral·lel al creixement del parc d’atraccions. Les seves vivències estan lligades a aquest indret tan emblemàtic de Barcelona, i les acompanyarem en esdeveniments com ara la inauguració d’atraccions com la Talaia o l’avió.

El parc d’atraccions del Tibidabo va ser construït pel farmacèutic Salvador Andreu (famós per les conegudes píndoles per a la tos) i es va inaugurar el 1901, juntament amb el Tramvia Blau i el Funicular. En aquell moment va ser tot un esdeveniment que mostrava l’esperit cosmopolita i capdavanter de la ciutat, que ja llavors anhelava ser un referent a Europa.

Sílvia Tarragó ens presenta un relat de ficció molt ben documentat que va des de 1901 fins el 1930. Al llarg de les seves pàgines narra fets cabdals en la història de Barcelona de les primeres dècades del segle XX, i que s’esdevenen en el transcurs de la novel·la, com ara la Setmana Tràgica, el cop d’Estat de Primo de Rivera o la segona Exposició Universal de 1929. L’autora ens descriu fets i anècdotes que enriqueixen la novel·la i la doten de realisme, convertint-la en un fidel retrat d’aquella època.

D’entre aquestes anècdotes, l’autora ens explica l’origen del topònim: “Tibi dabo”, que vol dir “et donaré” en llatí. A la Bíblia es diu que Satanàs porta Jesús a una muntanya molt alta, des d’on es poden veure els diferents regnes del món. Per tal de temptar-lo li diu: “Tot això et donaré si, prostrant-te, m’adores”.

T’ho donaré tot ens presenta diferents trames que es van entrellaçant a mesura que avancem en la lectura de la novel·la. D’una banda, ens acosta la vida de l’Eulàlia i les seves dues filles, l’Aurora i l’Àngela; la d’en Narcís, un dels enginyers del parc; la del doctor Obiols, metge de la família Regàs… i la de la temuda Dama de l’Arsènic.

El ritme de la novel·la és dinàmic, amb cinc parts de capítols curts que narren la història en ordre cronològic. Passions, amors i desamors atrapen el lector. Amors de parella, amors prohibits, amors interessats, amors incondicionals o amors malaltissos. I tot plegat, amb la serra de Collserola i el Tibidabo com a escenari de fons.

El Tibidabo no deixava mai de sorprendre-la. Tant era el temps que hagués transcorregut o les circumstancies que hagués pogut viure: els miralls, el Ferrocarril Aeri, la Talaia… cada nova atracció revifava la seva il·lusió, i la transportava de nou a la infantesa.

T’ho donaré tot inclou la dosi justa d’intriga i de drama, ingredients que la fan irresistible. No us la perdeu!

No ho farem! Moltes gràcies, Clara, pel teu escrit!

El pròxim dia que et llegim una ressenya, volem tenir-te amb firma pròpia!!

Si voleu començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre de la Sílvia Tarragó, seguiu aquest enllaç.

Aquí hi trobareu els altres llibres que hem publicat d’aquesta autora, com ara Temps de llum.

Títol: T’ho donaré tot
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2272-7
Preu: 16,90€

Josep Capsir ens explica el seu llibre ‘Els fills de l’Atlàntida’

De tant en tant tirem la canya als autors. És allò que deia l’Eva de Plats Bruts: “si passa, passa; i si passa, què passa?”. Doncs això: li vam dir a en Josep Capsir si ens volia explicar el seu llibre, Els fills de l’Atlàntida, i ens va dir que sí! Aquí teniu el seu escrit:

L’home humà actual és el resultat d’una evolució que abasta milions d’anys. S’estima que les primeres espècies del gènere homo van habitar la terra durant el Pleistocè, fins i tot podria ser que fos abans, però posats a concretar, podríem establir que va ser fa dos milions d’anys quan aquests antecessors van començar a deixar-nos pistes de la seva existència. Un període molt llarg d’evolució.

Cap a l’any 6000 a.C. i el 2500 a.C, l’home antic tot just havia après a fer foc, a construir barraques fràgils i a caçar amb artefactes improvisats amb restes d’ossos i pedres. Milions d’anys d’evolució per ser un simple animal hàbil per aquells temps. Resulta curiós doncs, que en un lapse històric tan curt –un parell de dotzenes de segles-, aquest espècimen comença a aixecar construccions gegantines i simètriques que encara avui segueixen en peu. L’home aprèn a conrear, a pasturar, a aprofitar les lleres dels rius per assentar-se permanentment; també s’interessa per l’astronomia i desenvolupa una ciència abstracta: les matemàtiques. També comencen a escriure i a establir codis orals comuns per a la comunicació. Es desplacen pels mars amb embarcacions impossibles, es vesteixen amb teles, conserven el foc, aprenen arts mèdiques i alien metalls per fosa.

Resulta estrany que, en un lapse de temps tan curt -tres o quatre milers d’anys-, aquests avantpassats evolucionessin d’una manera tan sorprenent. Coincideix també que per aquests temps l’home comença a esmentar als déus i ho fa a tots els continents alhora. S’erigeixen bustos i estàtues per tot el món, es dibuixen siluetes en coves o a l’interior de piràmides i a aquests éssers desconeguts se’ls adora i se’ls tem.

La Història mai ha participat d’aquests fets perquè ni hi ha testimoni ni hi ha escriptures que avalin la seva existència. O potser sí… El cert és, que la mitologia sempre s’ha considerat com una espècie de pseudo-història, relegant aquests fets a pura llegenda. I llavors, un es pregunta: qui van ser els déus dels quals tothom parlava?, com van intervenir en la humanitat perquè aquests antecessors patissin una evolució tan vertiginosa? Fos el que fos el que succeís, acabava de néixer la religió i, amb ella, el control social.

Plató va parlar dels déus, de la seva estada entre nosaltres, de les seves guerres i d’aquest gran continent que va desaparèixer sota les aigües. El filòsof també ens va parlar de l’últim reducte d’aquests éssers totpoderosos, una terra rica i fèrtil situada més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un lloc dominat per un gran temple dedicat a Posidó i envoltat per uns anells circulars de terra que feien de fortalesa i de contenció als capricis del gran mar. Es diu que aquest lloc mític també va acabar sucumbint a la fúria d’un oceà voraç. I es deia L’Atlàntida. Però… realment va desaparèixer?

Partint de la teoria d’Adolf Schulten (1870-1960), va poder ser Tartessos, un regne del sud de la península ibèrica, l’hereu d’aquesta terra que un parell de milers d’anys enrere fou L’Atlàntida. No en va, moltes de les esteles tartèssies trobades d’aquest període conserven gravats coincidents amb la forma circular del mític reducte dels déus. Però què sabem de Tartessos? La Història també va voler esborrar-la del mapa i avui es conserven molt pocs testimonis escrits que ens recordin la seva existència.

Els fills de l’Atlàntida tracta de conciliar mitologia i Història, d’explicar-nos qui eren els déus i quina influència van tenir en una societat castigada per la mala ventura. Els seus personatges els adoren i també dubten d’ells, no de la seva existència, però sí del seu poder. L’ús de la religió com a instrument polític pren forma i ens mostra que l’engany i la manipulació és la millor doctrina per controlar a la gent del poble. És una novel·la per obrir la ment, per donar corretja als nostres dubtes i a comprendre que estem condemnats per aquells mateixos que ens van dotar d’intel·ligència. Un lector em va explicar que després de llegir la novel·la va comprendre que el seu ateisme no tenia sentit i que ara era un politeista convençut.

Conduït a través de la vida de Teró, un humil adober de la zona costanera, el lector coneixerà els esdeveniments que van acabar amb Tartessos, aquesta terra que abans va ser la mítica Atlàntida. Us convido a passejar per aquestes terres de llegenda i a dubtar de la Història i de les nostres creences més profundes.

Moltes gràcies, Josep, per explicar-nos el teu llibre, Els fills de l’Atlàntida!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre del Josep Capsir. Seguiu aquest enllaç!

Títol: Els fills de l’Atlàntida
Autor: Josep Capsir Comin
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Sabina Galí
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2271-0
Preu: 19€

Argelagues, de Gemma Ruiz

La Meritxell Bellmunt s’ha llegit no fa gaire Argelagues, de Gemma Ruiz, un llibre que la Fita ja va ressenyar fa molt de temps però que és, sens dubte, un dels fenòmens editorials de l’any. Des del Nadal passat que es va venent, aquest llibre! Sabeu com se’n diu, d’això? Boca a boca i passar-s’ho bé llegint.

En saber que podia enviar-nos el seu text i col·laborar amb Nosaltres, la Meritxell es va afanyar a explicar-nos el llibre de la Gemma Ruiz:

El primer que he de dir d’Argelagues és que em sap greu no haver-la llegit abans, de seguida, d’una tirada com ho he fet ara, just quan es va publicar el setembre passat.

Argelagues és, sense exagerar, una joia literària que s’hauria de convertir en un clàssic modern de la literatura catalana. En una obra de referència per a la recuperació de la memòria històrica i, per això mateix, en una lectura imprescindible per als escolars del nostre país.

Amb Argelagues, podríem dir que Gemma Ruiz ha fet justícia, no només a la seva besàvia Remei, a la seva àvia i tia àvia, Nina i Rosa, sinó a totes les dones silenciades que van haver de canviar el terròs familiar per una ciutat inhòspita com Terrassa o Sabadell que només pensaven a enriquir-se, i ho van fer, a costa d’engolir en les seves fàbriques tèxtils la salut, la dignitat i la joventut de noietes de catorze anys vingudes d’aquí i de fora.

L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

Doncs això. I Amén!

Sí, la història de la Remei és la història d’unes dones sotmeses a un temps difícil, a una brutal guerra civil i una immediata postguerra encara més bèstia. Unes dones que no podien decidir ni a qui estimar, ni contradir pare, home o germà, però que si convenia sortien de casa per fer l’estraperlo i arriscaven la seva vida per no deixar morir de gana els seus.

Però si la novel·la s’ho val no només és per aquest homenatge a unes dones i a un temps, que és també nostre, sinó pel relat en si mateix. La novel·la, construïda a partir d’una successió de capítols breus, flueix sense que te n’adonis, de la mateixa manera que les protagonistes de l’obra no s’adonen que els passa la vida. Els personatges, tots ells, són d’una autenticitat extraordinària.

Destaca l’empenta i la fortalesa d’aquelles dones: l’optimisme realista de la Remei, l’idealisme però també el sacrifici de la Rosa i la Nina, l’alegria, la generositat de la Paquita… Però també són molt ben definits els personatges masculins: els homes bons com el Martí, el masclisme imperant del germà Josep, el contrapunt polític del Marià, el terrissaire que com tants d’altres es va haver d’exiliar a França, i la impudícia dels malparits amos de les fàbriques.

El retrat de tots ells és el retrat d’un temps i d’un país que es fa inesborrable gràcies sobretot a la perícia literària de l’autora i a la inestimable riquesa lèxica de l’obra. I aquesta és la gran qualitat de l’obra, que és escrita com si sentíssim la veu de la Remei, la seva oralitat, les seves paraules, els seus renecs. En definitiva, el parlar de tota una època que els més joves d’avui no han sentit ni de lluny.

Em quedo amb un petit paràgraf que resumeix a la perfecció aquell mon:

I aquella nit, en aquella casa de la Creu Alta es plora. I després es calla. Com si el silenci curés. El callar i el ser només del treballar, sent la Rosa que diu el pare, això ens ha salvat el pèl. I ai, aquell callar i aquell ser només del treballar. Comptaran més que la paraula de déu, d’ara endavant. Seran la nova religió del poble. I qui sap si l’opi també.

I amb l’encert del títol: Argelagues. Quina gran metàfora. Quines grans dones.

Gràcies Gemma, per aquesta magnífica contribució a la nostra llengua, per salvar els mots de les nostres àvies i poder fer que arribin als més joves. Gràcies per aquestes Argelagues que ens han permès arribar fins aquí.

Moltes gràcies, Meritxell, pel teu escrit! Si voleu llegir més escrits de la Meritxell, la trobareu al seu bloc Compartim llibres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Argelagues
Autor: Gemma Ruiz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-629-9
Preu: 18,50€

La sorra vermella, de J.N. Santaeulàlia

Fa uns dies vaig veure a les notícies que al Pallars Jussà, a Figuerola d’Orcau en concret, havien trobat una fossa comuna amb les restes de 17 soldats morts durant la Guerra Civil. Aquells dies estava acabant de llegir La sorra vermella, de J.N. Santaeulàlia i no vaig poder evitar relacionar els dos fets.

I és que aquesta novel·la publicada per Proa ens parla de fets que, amb tota seguretat, qualsevol a qui li va tocar viure aquells anys terribles podria haver viscut. Tots hem sentit a parlar de pràctiques imperdonables que es van donar a un costat i a un altre, fets com els “judicis aquí i ara”, els afusellaments indiscriminats, els enterraments a peu de cuneta o les entregues de nens orfes a famílies benestants afiliades al règim. Tots ells exemples de la crueltat d’una guerra inútil.

La sorra vermella és la història de dos amics, anarquistes i exiliats, en Pedro i en Quilis, que es veuen amb la necessitat de tornar a Barcelona per recuperar la filla d’en Pedro, una nena de poc més de dos anys que ha viscut a la presó per ser filla d’una mare activista republicana i que ha vist com després de la seva execució ha estat entregada a una família burgesa amb influències entre els comandaments del règim franquista.

En Pedro i en Quilis hauran de tornar a Barcelona en un viatge clandestí al llarg del qual descobrirem la seva història i els seus secrets, des del moment en què es coneixen i passant per diferents episodis bèl·lics que han quedat per a la història.

La narració va passant de la primera a la tercera persona en funció dels diferents personatges que envolten la perillosa i dramàtica aventura dels nostres protagonistes. Són aquests personatges els que donen riquesa a la trama amb la visió dels voluntaris de les brigades internacionals -en el personatge de la Margaret, una infermera britànica- o la de la tia Berta, en representació dels més indefensos, els ciutadans de Barcelona. I són de Barcelona però podrien ser els de qualsevol altra ciutat o poble.

La perícia de J. N. Santaeulàlia com a escriptor es mostra amb força amb aquest joc de visions que ens permet viure amb molta més intensitat els esdeveniments que es van produint al llarg de la novel·la. I de fons, la guerra més terrible i les execucions al Camp de la Bota, una platja que va ser escenari d’actes horribles.

Històries d’amor, una aventura perillosa, un munt de personatges i una Barcelona grisa, només tacada del vermell de la sang. Nosaltres, la novel·la històrica hauria de ser sempre així.

Aquí teniu els primers capítols de La sorra vermella de J.N. Santaeulàlia en pdf. Esperem que gaudiu de la lectura!

Títol: La sorra vermella
Autor: J.N. Santaeulàlia
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-7588-675-6
Preu: 20,50€

Rosa de cendra, de Pilar Rahola

Amb Rosa de Cendra, Pilar Rahola es reivindica com a escriptora i supera amb escreix tot el que puguem entendre que ja és: una dona amb una activitat frenètica -articles, xerrades, tertúlies, etc.- que sap escriure molt bé. El que fa Rosa de cendra és que Rahola ens porti de forma elegant i també atrapant per la cultura catalana i uns fets que quasi tots sabem que existeixen però que no tots estem segurs, del tot, de com van anar.

Així com la Marta us explicava fa poc com en Xavier Theros i el seu Capità Llampades i La fada negra ens ha redescobert la Barcelona de mitjans del dinou amb Espartero com a regent, i en Lluís-Emili i La senyora Stendhal del Rafel Nadal ens parlaven de la Girona de la Guerra Civil, la Pilar Rahola ens porta als moments previs de la Setmana Tràgica de Barcelona. Però no només això.

Que què més fa? El Premi Ramon Llull no li han donat per fer una novel·la històrica situada en un moment crucial de la nostra història i haver-se documentat bé. Li han donat perquè ens explica una història de lluita, d’estretors, d’inquietuds polítiques i de reivindicació del paper de la dona en una època convulsa i molt complicada.

Tenim un protagonista, l’Albert Corner Espiga, que aconsegueix tornar -viu!- de la Guerra de Cuba i que, a base d’instint de supervivència, alguna cosa que no revelarem i fortuna, acumula una petita fortuna que el fa escalar cap a aquella famosa burgesia catalana de la Lliga Regionalista que guanya les eleccions a inicis del s.XX. L’Albert, a més, és un individu d’aquells que només té un objectiu: aprofitar-se de tot i de tothom per tal de viure millor, i això el fa canviar de bàndol i d’idees amb facilitat, però també que acabi enemistant-se amb la seva pròpia família.

Rahola no només sosté la narració en aquest Albert Corner, sinó molt especialment en els pilars femenins de la novel·la, així com també en un marc històric trepidant, perillós, il·lusionant però també molt contradictori. Sigui com a societat o dins de la família de l’Albert.

Ja sabem com va acabar la Setmana Tràgica, oi? L’adjectiu ja ho diu tot.

Potser fins ara teníem multitud de narradors que ens ho havien intentat explicar, fos des del prisma històric o a través d’una novel·la, però sens dubte, el que no tenien era la petjada literària de la Pilar Rahola.

Als fans d’aquesta dona, periodista, tertuliana, personalitat, columnista, editora i també escriptora, no us hem d’explicar gaire res.

Si sou dels que mireu el nom que hi ha sobre del títol amb una mica de malfiança, que no us enganyin els prejudicis: és un tros de llibre. No sigueu descreguts i gaudiu de la lectura.

És el Premi Ramon Llull d’enguany i el podeu començar a llegir en aquest enllaç on hi trobareu els primers capítols en pdf.

¡Gaudiu de la lectura!

Títol: Rosa de cendra
Autor: Pilar Rahola
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull 2017
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2225-3
Preu: 21,50€

La fada negra, de Xavier Theros

Estrenar-se en el món de la Literatura amb un premi deu de ser un somni a l’abast de ben poca gent. I estrenar-se amb el Josep Pla, que compta amb guanyadors d’anomenada com Terenci Moix (1968), Baltasar Porcel (1969), Maria Mercè Roca (1986) o Carme Riera (1994) deu fer vertigen i tot! En qualsevol cas, això li haurem de preguntar a Xavier Theros, l’autor de La fada negra, la novel·la que avui ens ocupa.

La fada negra és novel·la històrica però també és una història de crims i misteri, perquè situa a la Barcelona del 1843, en els convulsos anys de regnat de la nena-reina Isabel II i la regència del general Espartero, el protagonista de la novel·la, el capità Llampades, que es veu empès a investigar uns crims estranys on nens de poca edat apareixen morts en circumstàncies poc normals.

I tot això en uns mesos, del juny al novembre de 1843, quan es desenvolupen les bullangues, una revolució dels pobres conegudes com l’episodi de la Jamància, durant els quals Barcelona va patir bombardejos per part del govern de l’Estat Liberal.

No entraré en més detalls d’aquest fil de la història, però sí que us diré que m’ha sorprès molt gratament la força i coherència de la forma amb la qual Theros situa la història en temps i localització.

No sóc una experta en el tema però poques vegades m’he trobat amb una primera novel·la que tingui una narració tan ben construïda i potent com aquesta. La descripció dels carrers de Barcelona com la dels fets que es narren és forta i consistent; i el mateix es pot dir dels personatges que participen de la narrativa -especialment el capità Llampades-, cadascú amb les seves particularitats i amb passats tortuosos que determinen en tot moment les seves decisions.

Llegeixo amb alegria que Xavier Theros està preparant una segona novel·la amb el protagonista Llampades, aquest cop situada en el context de la Segona Guerra Carlina.

Jo ja l’espero amb candeletes!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 del Xavier Theros.

Títol: La fada negra
Autor: Xavier Theros
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2017
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-9710-266-7
Preu: 20,50€

El càtar proscrit, de Jaume Clotet

el-catar-proscrit-jaume-clotet-premi-nestor-lujan-de-novella-historica-2016Els càtars no ho van tenir gens fàcil. El catarisme va tenir el seu origen a Bulgària i a través de les rutes comercials va tenir una gran difusió en diversos països europeus. Va ser a Occitània que va tenir un arrelament extraordinari. Una de les premisses mes importants dels càtars era precisament rebutjar de manera absoluta l’església de Roma. I apa! Ja hi som!

Tot i tractar-se d’uns bons paios que volien arribar al màxim grau de puresa, evitar la violència, les relacions sexuals, i el fet de menjar carn, l’església no veia amb gaire bons ulls que aquesta gent anés pel seu compte i -el que es pitjor- que cada cop en fossin més.

Com era de esperar, la Santa Croada no es va fer esperar i, en nom del Sant Pare i de Déu Nostre Senyor, els càtars van començar a ser perseguits, les seves dones cremades vives, i els seus infants, en el millor dels casos, confinats en algun convent per reconvertir aquells petits heretges en homes i dones de bé.

El protagonista d’aquest El càtar proscrit és un cavaller càtar, en Jasper de Barbera, que després de perdre les seves terres, busca un escuder que l’ajudi en els seus afers. Aquest escuder es l’Artal, un vailet que acaba de perdre el seu germà i la seva cunyada a punt de parir, en mans dels croats.

L’Artal és un bon nano que, això sí, ha tingut una mala sort a la vida d’aquelles que no hi ha dret. Només ha vist misèria, guerres, fam i massa sang per ser tant jove. Per això no s’ho pensa dues vegades i accepta instantàniament l’oferta del cavaller que no li promet riqueses, però sí certa seguretat i protecció.

Amb el pas dels temps quedarà demostrat que l’Artal va prendre la millor decisió de la seva vida en el moment en què va decidir seguir en Jasper de Barbera. Aquest cavaller ho era en tots els sentits! Un home cult, seriós, i al mateix temps, amant d’una ironia fina que desespera al pobre escuder.  Un home que sap escoltar i que té un bon cor.

Seguint el passos del cavaller i el seu fidel escuder viurem mil aventures, assistirem a la conquesta de Mallorca, que estava en mans dels sarraïns, passarem nits al ras morts de fred, i fins i tot rescatarem la neboda de l’Artal, confinada en un monestir regentat pels dominics.

En Jaume Clotet parla d’història d’una manera que ja el voldrien de mestre a més d’una escola! Perquè de ben segur que els nanos n’aprendrien una barbaritat, amb ell. Té la capacitat de donar-li a la història una pinzellada com de conte que fa tot el llibre molt digerible, amè i senzill de llegir. Ja ho va fer a Lliures o Morts i ara o ha tornat a fer. És un llibre que es llegeix sense esforç i que un cop l’acabes et fa pensar allò de “bé… he tingut la sort d’aprendre una cosa més!”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica 2016.

Títol: Lliures o morts
Autor: Jaume Clotet
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica 2016
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2143-0
Preu: 20€

L’espia, de Paulo Coelho

l-espia-paulo-coelhoPaulo Coelho és sens dubte un dels escriptors més influents i generador de grans vendes del panorama editorial actual. De fet, des de la publicació de L’alquimista, Coelho ha estat capaç de generar al seu voltant una comunitat de seguidors tan fidel que qualsevol novetat que publica s’enfila ràpidament als primers llocs de les llistes de vendes. I és segur que passarà el mateix amb L’espia, la seva última publicació.

Aquest cop però, Coelho ha optat per escriure una novel·la sobre la vida d’un personatge real, la Margaretha Zelle, més coneguda per tothom com Mata Hari, un dels espies més coneguts pel gran public -l’altre és en James Bond!

Coelho ha sabut desmitificar part de l’aura que envolta la Mata Hari i l’ha convertida en el que realment va ser: una dona que va haver d’enfrontar-se a una societat que pel fet de ser dona la relegava a un paper secundari. La Margaretha, havia de ser la dona i mare que accepta el seu paper de submissió davant d’un marit que va voler aprofitar-se d’una condició no guanyada, no merescuda. Ella però, va optar per canviar el seu nom per Mata Hari precisament per fugir d’aquesta injustícia i va decidir crear-se un futur diferent. Un futur que va trobar un tràgic final en ser detinguda i assassinada pels molts secrets que va conèixer al llarg de la seva vida com a cabaretista i ballarina -ara en diríem “playgirl” o “stripper”-

L’espia és un llibre construït a base dels expedients i documents que es van desclassificar sobre el cas Mata Hari, documents que Coelho ha utilitzat per posar-nos en context i per mantenir la idea que la condemna de Mata Hari va ser, entre altres coses, una condemna social per la seva moral lleugera i una manera d’encobrir la incapacitat dels alts càrrecs de l’exèrcit francès per impedir la difusió de secrets estratègics al llarg de la Primera Guerra Mundial.

Fans de Paulo Coelho, esteu d’enhorabona! Aquest llibre només té una pega: es llegeix massa ràpid!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’espia
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: M. Dolors Ventós Navés
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-664-2141-6
Preu: 17,50€

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

alloquevapassaracardosEl tema d’aquest Allò que va passar a Cardós, del Ramon Solsona, el va ressenyar molt bé la Mariona en aquest post del Nosaltresllegim (benvinguda, però no em prenguis la feina!) fa uns dies i, en el meu cas, em limitaré a afegir coses que jo hi he trobat.

Començo per dir que, últimament, he llegit obres molt bones però que, tot i això, feia temps que no m’ho passava tan bé. Haig de confessar que tinc una debilitat per Ramon Solsona derivada, segurament, de l’enveja que em provoca la secció que porta al programa d’El Matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas; és exactament el que jo voldria fer quan sigui gran: remenar paraules, formes dialectals, vulgarismes entranyables… Quina xalada!

Allò que va passar a Cardós no va d’això, però sí que hi ha molt de domini dels diferents registres de la llengua. Autèntica llengua viva.

Solsona no necessita demostrar que sap escriure en català normatiu amb prosa fluida i gens encarcarada i pot permetre’s saltar-se les normes per tal de poder mostrar una galeria de personatges totalment creïbles, situats en un entorn i en una època que, tot i no quedar gaire allunyada en el temps, avui ens apareixen com a definitivament pertanyents a un passat desaparegut, que perviuen en la memòria, però que no hi són, ni tornaran. L’autor recrea aquells paisatges, fets i personatges; i una de les virtuts, em sembla a mi, és el fet que cada grupuscle parla amb la llengua i registre que li pertoca. El català del barceloní, el català dels pallaresos, el català lleugerament postís de la revista local, el castellà dels guàrdies civils, el dels treballadors andalusos…

Tot això hi és, i jo ho he fruït!, però no “es nota”: no enfarfega ni mica. Al contrari: ho fa natural com si fos un reportatge pres amb magnetòfon.

D’altra banda, allò que té de thriller la novel·la funciona molt bé i la trama argumental, construïda relligant diferents monòlegs, també. Es nota que Solsona té moltíssim ofici.

És molt interessant la descripció de la gran complexitat de les obres que es van fer i descobrir que són, avui, pràcticament invisibles.

¿Sabíeu que molts llacs del Pirineu van ser foradats per sota i buidats, com si fossin una pica que se li treu el tap, per després canalitzar el desaigüe per dins de la roca de la muntanya i fer-la anar a fer moure les turbines que fabriquen l’electricitat? Això ho van dissenyar enginyers, ho van fer persones treballant en condicions duríssimes i ho van inaugurar capitostos polítics.

Tot “el que va passar a Cardós” transcorre en un món de sòrdida postguerra (capellans-cacics-censors de bons costums, guàrdies civils perseguint obrers comunistes, societat totalment patriarcal sense cap escletxa), però no la dels anys immediats a la fi del conflicte bèl·lic sinó molt posterior. Una realitat dels anys 60 repicats. I és que allò va durar molts anys!

Tampoc no és “el tema” del llibre però està molt ben reflectit.

Us garanteixo que llegireu el llibre amb fruïció i que, quan ho feu, el recomanareu a tothom. Com jo ho estic fent entusiàsticament.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€