nosaltresllegim.cat

Títol: Bon cop de falç!
Autor: Andreu González i Ramon Gasch
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-6641-343-5
PVP: 21€

L’Andreu Calatayud ha fet un escrit sobre el Bon cop de falç! de l’Andreu González i el Ramon Gasch, que ha titulat “Tal com m’ha sortit”. Aquí el teniu:

És estrany, no sóc pas lector de literatura. Però, haig de dir que si que m’he llegit Bon cop de falç! ha estat, per una banda, per agraïment a Ramon Gasch, per dedicar un matí sencer del seu temps al grup del Taller d’Escriptura de Cardedeu. La seva argumentació de fons va despertar els estímuls precisos.

De manera franca i entenedora va explicar molt bé la recerca de documents històrics del nostre país (amb la decisiva col·laboració d’Andreu González i d’altres). Hi va afegir les motivacions que el van impulsar a entrelligar fets reals, ensopits en la indiferència dels arxius, amb una narració humana, personalitzada. Així, episodis de mitjans del 1600 apareixen vivificats amb la recreació d’història novel·lada.

Comences a passar pàgines. Et situes a l’època. Ben aviat te n’adones que algunes coses semblen, només semblen, haver canviat, per sort de tots. D’altres no pas massa.

L’encadenament d’esdeveniments és trepidant. Sense saber com m’hi quedo atrapat com si fos l’espectador d’una pel·lícula d’acció americana que manté la tensió i les ganes de saber com se’n sortirà el protagonista del seguit de peripècies, algunes de dramàtiques fins el límit, contraposades per accions intel·ligents i/o resolutives, que el van fent un heroi admirable.

És fort això! Estem parlant d’un heroi català, no d’un màrtir! M’agraden els herois triomfadors. Malauradament els del meu petit país no surten a les pel·lícules. Potser per aquest motiu, m’hagués estimat més que tot finalitzés abans que els “morbos” de la fotuda realitat aigualissin l’estat de satisfacció que la meva part innocent assaboreix quan, com ha de ser, els que viuen pacíficament a casa seva tenen prou coratge per vèncer la bèstia invasora, que té la mania de voler imposar la seva parla, la seva llei i la seva ànsia saquejadora.

Andreu Calatayud i Fortuny

Cardedeu, març de 2012

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

Títol: La metgessa de Barcelona
Autor: David Martí
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-297-6916-6
Preu: 18,50€

Després de Les bruixes d’Arnes, el David Martí ens porta la que seria la continuació de les peripècies de la Lluna Aymerich i la seva filla Eulàlia: La metgessa de Barcelona

Ara viuen a Barcelona. La Lluna és una metgessa de reconeguda reputació i ella i sa filla esperen amb il·lusió l’arribada imminent de l’Hug de Montcada, el marit de la Lluna i pare de l’Eulàlia.

Aquesta arribada tindrà un final tràgic a causa d’uns mercenaris que volen arrabassar-li el famós “Llibre de les Essències”, guardat de generació en generació com un autèntic tresor que s’ha de cuidar i, sobretot, procurar que no acabi en males mans perquè pot fer molt, molt i molt de mal.

La Lluna, l’Eulàlia i el seu fidel amic, el frare Salvador, passaran les mil i una, hauran d’abandonar la seva residència al palau del carrer Montcada, amagar-se en un convent a Sarrià, fugir a Montserrat i posar a prova la seva fe i una bondat que, lògicament, sempre triomfa.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: El sopar secret
Autor: Javier Sierra
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-9708-236-5
Preu: 16,50€

Hola a tots de nou, amics,

Ara mateix acabo de sopar. Però no en secret, eh? En família i a cara descoberta, sense por de cap mena.

El sopar d’aquest vespre ha estat magnífic en tots els sentits. Bon tiberi, bona companyia, bons caldos i sobretot, coses per dir-nos. Què més es pot demanar?

En canvi, què voleu que us digui, El sopar secret del Javier Sierra m’ha deixat el cos una mica… d’aquella manera.

Fent honor a la veritat, cal dir que ja feia molt de temps que no llegia cap llibre d’aquests de capellans amb mala fe, missatges encriptats, jeroglífics amb mala baba. Potser per això la meva predisposició a deixar-me seduir pel text ha estat més aviat escassa.

A banda de tot això i assumint les meves reserves, trobo que és un llibre que no acaba d’enganxar al lector. Està força ben documentat, té moments xulos, però en general, crec que té una mena de fredor que provoca distància enlloc d’acostament.

M’han agradat especialment els moments dedicats a la figura de Leonardo da Vinci, autor de l’obra que dóna nom al llibre. Pel que sembla, tenia tots els atributs que ha de tenir un autèntic geni, excèntric, despistat, tafaner, diferent, i sobretot, molt bon tio.

Si el llegiu, m’agradaria molt conèixer el vostre parer, a veure què us sembla i si compartiu o no la meva opinió.

Fins aviat!

Títol: Pulsió de mort
Autor: Jed Rubenfeld
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El balancí
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-6915-9
PVP: 22,90 €

La primera vegada que vaig sentir a parlar del que entenem per llibre supervendes va ser un estiu de començaments dels anys 90, sense res més a fer que rellegir el suplement cultural del diumenge. Encara no s’havia traduït el terme “bestseller”, però el seu significat ja anava més enllà d’una simple definició basada en la quantitat d’exemplars venuts; aquest tipus de llibre s’estava convertint en un gènere literari a part, amb unes característiques pròpies: una extensió considerable (per veure’ls millor a l’aparador), uns personatges poc definits (per identificar-t’hi millor) i una narració extremadament fàcil de seguir (per enganxar-t’hi millor).

Per això, quan tinc a les mans l’última novel·la de Jed Rubenfeld, Pulsió de mort, i llegeixo a la solapa que el seu anterior llibre, La interpretació del crim, “ha estat un bestseller internacional”, això no em porta a cap prejudici positiu… però em nego a tenir-ne cap de negatiu.

Perquè què significa ser un llibre molt venut? Mirem els dos llibres més venuts de la història: la Bíblia i el Llibre vermell de Mao. No podrien ser més diferents ni pertànyer a móns més diferents, i en canvi aquí els trobem junts, units per una circumstància ben aliena a ells mateixos i al que representen individualment… —de fet, si estiguessin en un una comèdia romàntica, al final aquests dos llibres s’enamorarien l’un de l’altre i es casarien…—. Bromes apart, per trobar un llibre de qualitat destacable per la crítica, curiosament ja hem de baixar dels 50 milions d’exemplars venuts.

Compleix Pulsió de mort les característiques del típic supervendes o forma part de l’heterogeni grup de llibres “de qualitat i molt venuts”? Només hi ha una manera d’esbrinar-ho: llegint-lo.

El primer que veig és que, en efecte, l’extensió és considerable però que no costa de llegir; els protagonistes són realistes però es troben en unes circumstàncies extraordinàries a les quals s’enfronten amb una seguretat i una fortalesa igualment extraordinàries; la narració és tan trepidant que no dóna temps a adonar-te que és impossible…

Us proposo un experiment per demostrar això últim: comenceu a llegir l’escena on els tres protagonistes dinen a base de hot-dogs i xucrut i no deixeu de llegir fins que els personatges es posin a fer cafè al dia següent, 140 pàgines més tard —no feu cap pausa per anar al lavabo, si llegiu atentament comprovareu que els protagonistes, ocupats amb l’atemptat a Wall Street de 1920 i el segrest del germà d’un d’ells, tampoc han tingut ocasió d’anar-hi— i aleshores, com ells, poseu-vos a fer cafè. Ho sé: les vostres bufetes explotaran si no ho ha fet ja el vostre cervell. He de dir que de totes les aventures del llibre —que inclou viatges llampec de Nova York a Washington, Viena, Praga i París, trames de conspiració per a robatoris milionaris i guerres internacionals, i tot això afrontat amb una valentia suprema— el que més m’ha impressionat dels personatges ha estat la seva gran continència.

En conclusió, Pulsió de mort és, en efecte, el típic supervendes ja que en compleix els típics trets negatius. Però és més que això: Jed Rubenfeld, durant tota la novel·la, a més d’enganxar al típic lector de bestseller, també regala uns profunds coneixements de psicoanàlisi i de literatura shakespeariana que farien envermellir John Grisham (un altre autor de bestsellers especialista en dret), convertint-se així en un cas ben especial: un escriptor que sap què és el que ven, que sap com fer-ho amb correcció, i fins i tot amb un estil propi que no està gens malament.

Això, Nosaltres, no és gens típic!