La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres (…)
Campanades a morts (1977)

Aquests versos de Campanades a morts ben bé podrien formar part de la primera novel·la d’en Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, tot i que la novel·la no té a veure amb els fets del 76, sinó en els que van tenir lloc a casa nostra des dels anys 20 fins a finals de juny de 1940 (si li hem de fer cas al protagonista) o una mica més tard (uns 20 anys) si llegim la darrera gravació. Però veig que estic encara frapada per la novel·la i no estic posant ordre en el comentari… Perdoneu-me!

La novel·la amb què s’estrena en Llach és un llarg relat del protagonista, Germinal, a un director de cinema, Lluís, a qui només sentim breument la veu al principi de l’obra. A través de vint-i-sis gravacions (que haurien de servir-li al director com a base d’una pel·lícula) en Germinal ens explica en primera persona una delicada història d’amistat, amor, brutalitat i devastació teixida a través de les vides de quatre nois (dos nois i dues noies) nascuts a la Barceloneta l’any 20. Això seria l’argument.

Si hagués de mirar de fer-ne una crítica formal, us diria que m’ha semblat que l’autor surt molt reeixit de la seva primera experiència (si més no, coneguda) en el gènere, perquè ràpidament troba un camí cap a la narració sense massa peripècies estilístiques, i que mostra una extraordinària capacitat de recrear atmosferes i perfilar retrats -no podia ser d’altra manera venint d’algú que domina tant i tant el llenguatge poètic contemporani!

Però segurament tot això no us interessa ni molt ni poc, perquè ja hi ha qui ho fa molt millor que no pas jo. Així doncs, passo a explicar-vos per què fa ben poc jo estava plorant com una magdalena al bar del Club Natació Barcelona, ben a prop d’on transcorren la major part dels fets del relat.

Com ja sabeu si aneu llegint aquest nosaltres, sóc de Poblenou, un barri que surt sovint citat en el llibre per les afinitats socials i polítiques que tenia amb la Barceloneta. Bé doncs, els meus avis hi van viure tots quatre aquesta època i sovint em van parlar de l’escola de la República, del veïnatge, de la convicció que canviar les coses era possible i, després, dels bombardeigs, els afusellaments al Camp de la Bota (els presoners passaven en camions a prop de casa, quan hi anaven), la gana i l’ofec. Per això em va resultar impossible llegint aquesta Memòria d’uns ulls pintats oblidar-me d’ells i no plantejar-me com devien ser les seves vides lluny de l’èpica de la guerra. Com devien ser les històries d’amor, en uns temps tan terribles? Perquè si alguna cosa és aquest llibre és això, una història d’amor.

Amor que m’ets amic d’aquell ahir,
amic que m’ets amor pel devenir,
dempeus!
Amor que m’ets amic; Geografia (1988)

La revolta dels Segadors és un dels episodis més èpics de la història catalana. De fet, l’himne nacional es basa en aquest moment de la nostra memòria col·lectiva.

Però què va representar en realitat, per a la gent del poble, la revolta dels Segadors?

Catalunya, 1640. En Joan Martí, hereu d’una hisenda important del centre de Catalunya, es troba barrejat, de la pitjor manera possible, en la revolta dels Segadors. Els terços castellans exigeixen l’allotjament que els catalans estan obligats a donar-los. Però no només aprofiten l’allotjament… En Joan, sense pensar-s’ho dos cops, els “cobra” l’allotjament. I això l’obliga a fugir de casa seva i a prendre partit en una guerra, que en primera instància sent com a pròpia però que amb el temps se li fa llunyana.

Una guerra en la qual en Joan s’implica per amor: per amor a la Maria, al seu mas, a la seva família i a la seva terra, i en la que se sent atacat per les forces a qui, suposadament, ha de retre tribut: primer el rei espanyol i posteriorment el rei de França. Entremig d’una guerra, a més, la gent ha d’intentar viure. Però com es viu amb la misèria, la fam i la pesta que sempre acompanyen els soldats i les seves ràtzies?

La Guerra dels Segadors, no ho oblidem, va acabar com acaben totes les guerres per als catalans: malament. Els espanyols i els francesos van fer la pau sobre el nostre territori i nosaltres vam haver de lluitar i callar.

Una bona novel·la, que ens acosta una mica més a la duríssima vida del segle XVII a Catalunya, quan encara no existia la crisi econòmica, perquè la crisi era total.

Aquí en teniu el primer capítol en pdf.

El Zafón m’agrada. Molt! I com tots els fans estava frisant per obrir aquesta nova porta cap al Cementiri dels Llibres Oblidats, perquè quan em vaig acabar de llegir El Joc de l’Àngel em vaig quedar amb ganes de més. Si aquella em va semblar una novel·la de les que, quan la tanques, et rosega el cuquet per tornar-la a llegir, aquesta, El Presoner del Cel, és de les que et deixa amb el neguit de voler llegir la propera immediatament!

L’únic inconvenient que hi trobo a les novel·les del Carlos Ruiz Zafón és que tothom en parla i, per aquesta raó, sovint acabes sentint coses que no voldries haver sabut abans d’encetar la lectura. Per això no us n’explicaré massa: seria un sacrilegi aixafar-vos el plaer de la descoberta d’aquest llibre, però sí que us vull dir que és un nexe entre L’Ombra del Vent i El Joc de l’Àngel que et fa qüestionar fins i tot si l’ordre cronològic o l’ordre de publicació són els millors per llegir aquestes obres.

De debò, llegiu-la, llegiu-la (i passeu pel Poblenou a fer part de la ruta). Us deixo només amb una conversa…

- Protegir-me? A mi? De què?
- De la veritat, Daniel…, de la veritat.

Us he dit, oi, que m’agrada molt la novel·la negra? Doncs quan vaig poder posar les mans damunt de la darrera novel·la de l’Andreu Martín vaig pensar: “ja està, mil hores d’entreteniment i diversió de novel·la negra catalana”. Perquè és una novel·la llarga, no us penseu que és un fulletó que es llegeix ràpid.

Però no és una novel·la negra en el sentit estricte del terme. No hi ha un mort de qui se’n busqui l’assassí. Però de morts n’hi ha molts i d’assassins encara més.

Martín fa un recorregut per la història del segle XX a Barcelona, des del 1900 amb la ciutat de les llums, l’anarquisme, el pistolerisme i les bombes, fins el 1975, amb una part de la ciutadania brindant amb cava per la mort del dictador.

Tres amics, en Víctor, en Miquel i en Fernando, viuen totes les experiències possibles durant aquests 75 anys de les seves vides, que també són la vida de la ciutat i de bona part d’Europa. A través d’aquests tres homes, Martín ens dibuixa tres maneres de viure, d’assumir el repte de la història i de les històries, la Majúscula i les minúscules. Els tres amics, amb les seves idees, els seus fills, les seves dones…

Una novel·la intensa, que repassa molts records, moltes persones, moltes situacions. A uns quants els recordarà la seva vida; a d’altres els ajudarà a entendre per què n’hi ha que van viure la vida com la van viure; a d’altres els servirà d’excusa; i a uns quants més els permetrà desempallegar-se de dolor i de sensació de vergonya.

Ja feia dies que no em queia al damunt un “totxo” de competició i la veritat és que ja començava a tenir una mica de “mono”.

La providència ha volgut posar a les meves mans aquesta novel·la del Chufo Llorens. Visca la providència!! Encara que tingui el nom i el cognom de la meva germana que és, en definitiva, qui me l’ha deixat.

Aquest Mar de foc ve a ser una segona part d’Et donaré la terra. Aquí la Comtessa de Barcelona, la tremenda Almodis de la Marca, capaç de fer perdre l’oremus a la gran Ermessenda de Carcassone, ja està completament implementada en el seu paper d’esposa de Ramon Berenguer I.

El cas és que fa prou bé la seva feina. El Comte l’estima amb bogeria i posa a les seves mans la majoria d’assumptes de Palau que requereixen un mínim de sensibilitat o astúcia.

Tota la gent de la cort la té en la més alta consideració, les seves ordres van a missa i tothom les compleix sense queixes i de bon grat.

El poble està més que satisfet amb Almodis. Dóna menjar als més necessitats, escolta els seus maldecaps i sap ser implacable i justa a part iguals.

Fins aquí tot molt bé però les coses, com sempre, per unes ànsies de poder desmesurades comencen a torçar-se per Almodis de part de la seva pròpia sang.

La unió de Ramon Berenguer I i Almodis dóna com a fruit quatre fills: els bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon (no és que s’hi matessin gaire buscant noms, oi?) i les noies Agnès i Sança, a banda del primogènit Pere Ramon, fruit del primer enllaç del Comte amb Elisabet.

Aquest últim és gandul, colèric i faldiller, i la seva màxima preocupació és substituir el seu pare al poder.

Els bessons són la nit i el dia: el primer, Ramon Berenguer és bo, treballador, disciplinat, i molt més apte per la successió que cap altre dels seus germans. L’altre bessó, Berenguer Ramon, és l’altra cara de la moneda: s’entén millor amb el primogènit Pere Ramon que no pas amb el seu germà bessó.

A partir d’aquí la troca comença a embolicar-se a base de bé: tot són intrigues, assassinats, duels a mort, i bordells que funcionen al barri de la Ribera o a la falda de Montjuïc gestionats per un individu d’allò més sinistre que dóna molt, però que molt de joc.

Naviliers que fan créixer la ciutat de Barcelona, pirates àrabs que demanen rescat per embarcacions i les seves tripulacions, i com sempre, l’amor.

Fins aquí puc llegir… i prou. En Chufo Llorens aconsegueix un rigor històric important, dosificat, amb pinzellades d’humor, d’aventura i de decorat de pel·lícula de dissabte a la tarda.

Mmmmmm! Xulo, xulo!!!!

Fa una pila de mesos vaig parlar amb una amiga de la María Dueñas i li vaig demanar a què creia que es devia l’èxit d’El temps entre costures. Després de pensar-s’ho i d’admetre que era una pregunta capciosa, ho va resumir en dues causes:

1. La novel·la històrica interessa, té molts adeptes, potser perquè distreu i, alhora, ens fa aprendre coses.
2. Veure créixer un personatge enganxa, emociona i ajuda a portar el fil argumental del relat.

Bé, doncs, si compartiu aquest punt de vista, El port del nou món és la vostra novel·la per acabar l’any. La trama se situa a casa nostra (Barcelona principalment, però també Montblanc, Siurana i Empúries) durant el darrer quart del segle XV, moment en què la ciutat de Barcelona aposta per la construcció d’un port. En aquest marc hi creix en Marcel Roqueta, el fill del cap d’obres del port -un cràpula amb totes les de la llei- que aviat es fa amic del cartògraf Lluís Esquiva, un home que li farà obrir els ulls al món. La galeria de personatges restants és àmplia i ben dibuixada: el pare Cardoso -un monjo que ja en els primeres pàgines ens impressiona tant com ens neguiteja-, l’Stassi d’Alexandria -l’enginyer que rep l’encàrrec de construir el port- i molts altres, però per sobre de tot, dues dones, la Teresa i l’Asenda, molt diferents però amb un punt en comú: l’amor cap al protagonista.

Bé, no us vull explicar més la trama, perquè el que de debò és bonic és deixar-la avançar i gaudir de la multitud de detalls que s’amaguen a les pàgines. Detalls històrics ben documentats, sí, però també detalls humans que permeten als lectors confegir a base de petits bocins uns personatges rics i emotius.

Ens he seleccionat un fragment de ben avançada la novel·la, ja a la pàgina 311, però que no espatllarà el relat:

-Posar en pràctica les nostres idees és un desafiament que no sempre ens és possible, Josep.

-I, aleshores, quin sentit té tenir idees? Creia que la recerca de la felicitat era acomodar-les a la vida real, regir-nos per elles.

Per a nosaltres (dones) en tinc una altra:

Potser no sols hi ha un home nou que ha de sortir de la llum, Marcel. Potser també els pensadors com tu, que ens heu de portar cap a una nova era, heu de pensar en una dona nova, una dona més lliure, capaç de prendre les seves pròpies decisions.

Aniré més endavant, fins a la pàgina 124, per escollir la cita per tancar aquest comentari. Espero que us faci venir ganes de llegir-ne més!

Tots hem de fer un trajecte en aquesta vida. Potser a la recerca d’un somni o d’un objecte… Però, saps? Molt sovint el més real de les nostres vides, més i tot que el destí, és el trajecte que ens hi porta.

Jo he servit el rei d’Anglaterra, del reconegut escriptor txec Bohumil Hrabal (Brno, 1914 – Praga, 1997), és una de les novel·les que ajuden el lector a entendre millor una part substancial dels comportaments de la societat centreuropea del segle XX.

Protagonitzada pel jove Jan Díte, d’origen humil, i ambientada a la Txecoslovàquia i Alemanya d’abans, durant i després de la II Guerra Mundial, la història que narra Hrabal esdevé gairebé un bumerang, un viatge d’anada i tornada del Jan Díte que, partint dels seus orígens humils de venedor de salsitxes, arriba a ser cambrer dels millors hotels gràcies a la seva ambició desmesurada -fins i tot en tindrà un de propi-, per tornar a la pobresa i soledat més absolutes.

En Jan és un viu reflex de la picaresca centreuropea, d’un antiheroi que buscant riquesa i luxe sense escrúpols acaba, si fa no fa, exclòs de la societat. De ser condecorat per l’emperador d’Etiòpia passa a viure acompanyat per només un cavall, una cabra i un gat.

Al final de la novel·la a en Jan no li queda una altra opció que assimilar els seus abusos i la seva condició, pateix una cura d’humilitat. Hi ha un fragment cap al final que així ho demostra:

I cada vegada trobava més semblança entre el manteniment d’aquest camí i el manteniment de la meva vida que en retrospectiva em semblava com si no fos meva, sinó d’un altre, com si tota la meva existència fins ara hagués estat una novel·la escrita per algú altre, un llibre del qual només jo tenia la clau, jo era l’únic testimoni de la meva vida, tot i que les males herbes esvaïen també el començament i el final d’aquest camí.

Aquesta nova edició de Jo he servit el rei d’Anglaterra ha estat traduïda per la també escriptora Mónika Zgustová, alhora amiga i biògrafa de Bohumil Hrabal.

Nosaltres, he trobat aquesta novel·la molt interessant: Té una lectura que enganxa tant per l’argument com per la seva prosa, fet que a mi m’ha fet voler conèixer i llegir més novel·les d’aquest autor.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

En Jaume Cabré és un autor en estat de gràcia. I no només ho dic per Jo confesso; Les veus del Pamano ja va aconseguir deixar-me amb la boca oberta una bona estona, així que he pensat que en aquests dos dies podríem parlar d’aquestes dues obres. Si esteu pensant a fer un grandíssim regal de Nadal, penseu-hi, emboliqueu-los junts i us quedareu amb el personal! Bé, començarem per parlar de Les veus del Pamano…

Aquest autor té una capacitat innata per tornar-se metge quan parla de malalties o del cos humà, de convertir-se en el mateix Beethoven quan parla de música, de semblar el Sant Pare quan parla de teologia, i li passa el mateix si parla de matemàtiques, sastreria, o “nouvelle cuisine”, tant li fa. Parli del que parli, es torna mestre d’allò que diu.

Desconec si les seves fonts són així de bones i fiables, o la font d’on surt l’aigua clara i abundant que són els seus llibres és ell mateix. El que sí que cada cop tinc més clar és que aquest autor es mereixedor d’un Nobel com una casa.

Recordo que quan jo era petita hi havia uns xiclets “King Size” amb els quals es podien fer unes bombolles espectaculars.

Si dominaves bé la tècnica, aquestes bombolles les podies fer exteriors (que gairebé et tapaven la cara sencera) o bé interiors, és a dir, xuclant cap a dins, amb la qual cosa al petar feia un “PLOFF!!” molt característic que aconseguia fer emprenyar bastant qualsevol que hi hagués al costat.

L’escriptura del Jaume Cabré em fa pensar i em recorda molt la tècnica aquesta del xiclet. Fa anar les paraules, les frases,… els paràgrafs sencers allà on vol. Les estira, les arronsa, en fa una bola, torna a mastegar, a estovar, a fer una xuclada interior, per acabar fent “PLOFF!!” quan menys t’ho esperes.

Les veus del Pamano es un llibre que no deixa reposar la memòria de ningú, ni dels vius ni dels morts. L’amor que no pot ser, la venjança que mai, mai no s’acaba, els morts que es fan sentir des de la seva llunyania infinita,… i el Pamano, el riu que tot ho sent, que tot ho veu, que tot s’ho empassa, continua impertèrrit veient la desmesura de tothom.

Els maquis, els falangistes més radicals, l’opulència i la misèria més extrema es donen la mà a Torena, un poblet “idíl·lic” del Pallars Sobirà, on comença aquesta història fabulosa que no us podeu perdre.

Estic convençuda que us emocionarà. És impossible no caure rendits davant l’obra d’aquest magnífic autor.

Sovint, veient algunes notícies o llegint llibres que parlen sobre alguns fets de la nostra història, m’he preguntat com actuaria jo si sabés que algunes de les persones culpables de l’assassinat de gent molt propera i estimada gaudeixen de plena llibertat i d’una vida plàcida i còmoda. Seria capaç d’oblidar-ho i confiar que la justícia farà el seu paper? O prendria un rol més actiu per reclamar venjança?

Ombres en la nit, el nou llibre de l’escriptor valencià Ferran Torrent, tracta sobre la venjança i els seus límits, sobre l’odi, l’oblit i sobre la violència. I ho fa a través d’una novel·la en forma de “thriller”, amb una història que t’atrapa des de la primera pàgina.

El llibre té com a protagonista Santiago Cortés, un gitano comunista valencià que lluita amb la resistència francesa i és empresonat pels nazis al camp de concentració de Dachau. Un cop alliberat, i després de perdre la seva dona i la seva filla a mans dels nazis, Cortés s’uneix a un grup de jueus encarregats d’acabar amb la vida dels criminals que, després de perdre la guerra, viuen en la clandestinitat.

Al llibre hi apareixen personatges reals, com Salomo Arouch, un boxejador professional a qui els nazis obligaven a lluitar contra altres jueus a vida o mort només per entretenir-los, o Salomon Sorowitsch, un falsificador a qui van obligar reproduir moneda estrangera per desestabilitzar l’economia mundial. Aquests personatges donen més veracitat i credibilitat a la història, narrada de forma àgil, encara que potser amb un regust una mica massa de guió de pel·lícula. De fet, aquests dos personatges ja tenen un film propi basat en les seves vivències, El triomf de l’esperit en el cas d’Arouch, i Els falsificadors, en el de Sorowitsch.

La novel·la, plena de missions secretes i d’espies, es localitza a diferents ciutats, com ara Viena, València o Madrid, i mitjançant la descripció d’aquests escenaris se’ns fa un retrat de les societats dels anys 40. En aquest sentit, cal destacar els diàlegs dels personatges, estil en el qual Torrent se sent especialment còmode, que donen credibilitat i ritme al llibre.

Diu Torrent que la idea d’escriure aquesta novel·la li va venir després de llegir L’home a la recerca del sentit últim, de Viktor Frankl, psiquiatra que va ser encarcerat pels nazis en un camp de concentració i, en ser alliberat i després de viure aquesta traumàtica experiència que li va canviar la vida, va decidir escriure una reflexió on acabava perdonant els nazis.  A Ombres en la nit, Torrent ens fa reflexionar sobre si és legítima la violència, quant de temps es pot odiar, fins a on arriben els límits de la venjança o com els éssers humans, davant d’una situació tràgica, podem actuar de formes que mai haguéssim pensat.

Aquí teniu el primer capítol en pdf, i l’entrevista a Ferran Torrent al programa “La Tribu” de Catalunya Ràdio.

La melancolia dels oficials és la darrera novel·la -de fet es podria dir que acaba de sortir del forn- de l’escriptor Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963).

Ambientada a les darreries de la Guerra d’Algèria, a finals de la dècada dels cinquanta, La melancolia dels oficials esdevé una novel·la bèl·lica i d’espionatge, però no només, ja que també podreu trobar referències històriques i culturals, a més d’una clara radiografia de la condició humana evidenciada per l’aflorament de diversos sentiments i reflexions -una barreja d’allò tan nostre del seny i la rauxa-, especialment per part del protagonista, el comandant francès Daniel Valls.

Un Daniel Valls, protagonista i narrador en primera persona, que l’autor recupera de les seves anteriors novel·les Les Rambles de Saigon (1995) i La presonera d’Alger (2002), i que va explicant al lector, gairebé com si d’un relat es tractés, les atrocitats que els militars poden arribar a cometre durant una guerra en forma de tortures, atemptats, traïcions, etc.

Els lectors hem d’agrair a Joan Daniel Bezsonoff la riquesa del seu lèxic i la seva capacitat de fer referència a tants aspectes històrics, culturals i humans amb la brevetat que ho fa, ja que per alguns autors hauria estat molt fàcil caure en la temptació d’afegir-hi algun centenar de pàgines amb explicacions i dades que, sincerament, crec que no trobareu a faltar.

La història transcorre entre 1275 i 1285, aproximadament. És una història d’amor impossible, en la qual es combinen tots els elements per evitar la felicitat d’una parella, fins i tot el Diable. Tanmateix, també es combinen els factors per a fer-la possible: amistat, suport, fe, devoció i el suport de Déu a la causa de l’amor veritable. Voltant per la Mediterrània en una època de guerres, pirateria i conquestes, es viu una història d’amor i passió, de tenacitat, de fantasia…

Què passa quan penses que ho tens tot a tocar i veus que cada dia t’ho prenen de les mans? Doncs això és el que li passa a en Gladis París, que veu com cada dia es fa més difícil poder viure amb la Maria, la dona de la seva vida. I si a més és el Diable qui s’entesta a prendre’t les coses de les mans… encara et toca fer més esforç!

Un bon llibre per passar una bona (i llarga) estona. Una bona manera per viatjar durant aquestes vacances per tota la Mediterrània, ara que està tan remoguda. Una bona manera per mirar amb uns altres ulls això de les possessions diabòliques.

En resum, que m’ho vaig passar bé llegint-lo!

Recordeu algun personatge entranyable que us hagi marcat en llegir una novel·la? Un d’aquells que en acabar-la recordareu sempre? Doncs exactament això és el que m’ha passat amb el protagonista de On ningú no et trobi, l’última novel·la de l’Alicia Giménez Bartlett, una veterana de les lletres.

La Pastora, que així l’anomenen, es convertirà en un personatge famós a la seva època per tot el misteri que l’envolta. Home i dona alhora, guerriller de llegenda, viurà amagat a unes muntanyes que l’han vist créixer fins que un psiquiatre de la Sorbona de Paris especialitzat en ments criminals viatja a la Barcelona de 1956 per reunir-se amb un periodista espanyol. Tos dos emprendran un viatge per cercar la maqui més buscada per la Guardia Civil, amb el fi d’estudiar la seva ment. No es lliuraran, però, de veure’s sotmesos a la vigilància dels guàrdies i els delators de tots aquells pobles per on passin.

La Pastora, però, lluny de ser un personatge mitològic, ens fascina amb la seva història i ens convida a reviure les seves vivències, fent-nos veure a través dels seus ulls una vida de fugida constant.

Guardonada amb el Premi Nadal 2011, On ningú no et trobi es mou entre la realitat i la ficció rescatant un personatge històric, el de la Pastora de Vallibona, que ens transporta a l’Espanya franquista on per sobreviure es va dedicar primer a pasturar i més tard al furt i al contraban.

Amb un final sorprenent, es tracta d’un d’aquells llibres que no vols que s’acabi mai i que quan ho fa et deixa la nostàlgia pròpia de qui veu a algú marxar.

La Montse és la persona més amant dels patrons (els de cosir) que coneixem, i és per això que li vam demanar que es llegís Louise Lambert, fashionista, de Bianca Turetski, i ens l’expliqués al Nosaltres.

Louise Lambert, fashionista va d’una noia de 12 anys molt i molt interessada en la moda “vintage” que un bon dia rep una invitació per anar a un acte que munta una tenda especialitzada en aquest tipus de roba i que diu alguna cosa així com “viatja a través del temps”.

I dit i fet. La protagonista del llibre, la Louise, s’hi presenta amb una amiga i quan arriben es troben amb un panorama una mica decebedor –tot ple de pols, roba amuntegada…- però es dediquen a buscar un vestit pel ball de final de curs. Les dues dones (dues bruixes!) que porten la botiga n’hi donen un, i quan se l’emprova es desmaia, i quan es desperta… és al 1912! I a més la confonen amb una actriu famosíssima de l’època: la Srta. Baxter!

Ella, desconcertada per la situació, va descobrint que on s’ha despertat ¡és al Titanic! I què fa? Intenta per tots els mitjans convèncer el capità perquè torni a port,… en fi, que intenta canviar el destí, però tots sabem com acaba aquest conegut vaixell, oi? Però tranquils. El que tampoc faré és explicar-vos el final per no aixafar-vos la guitarra.

El llibre m’ha semblat prou entretingut, apte per moltes edats (potser a mi m’ha enganxat un pèl gran), i que satisfarà a la gent fantasiosa a qui els agradi la moda.

En definitiva, és un bon llibre d’aventures pels amants dels vestits d’època i els fashionistes d’inicis del segle XX.

M’acabo de llegir Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants i us escric aquest comentari encara amb aquella emoció de quan un acaba un llibre que li ha agradat molt!

Fa poc llegia un text d’en Neil LaBute que deia: “L’obra breu és una cabrona i una malparida (sí, pot ser les dues coses alhora) difícil de dominar”. Potser els atributs són grollers, però no per això menys certs. Com em penso que ja he dit aquí alguna vegada, comparteixo aquesta opinió que les obres breus (de qualsevol gènere) necessiten un esforç afegit per part de l’autor, i trobo que si han estat ben treballades resulten doblement reconfortants per al lector. És com un cafè curtet però extraordinàriament intens.

Quan vaig començar aquesta novel·la de només 161 pàgines vaig fer-ho amb intriga; quan anava per la 40 estava desorientada; a la 161, corpresa. Què ha passat entremig? Doncs d’acció no en trobareu massa, la veritat. Hi passen coses però no hi ha una trama argumental moguda ni amb traca final de pirotècnia… El resum d’aquesta novel·la històrica seria: “Miquel Àngel arriba sense un ral a Constantinoble per construir un pont al Corn d’or, després d’un intent fracassat de Leonardo”.

El que sí que hi ha és una prosa magnífica i una reflexió humana digna d’elogi. Una reflexió sobre la bellesa, l’amor, la gelosia, la por… Tot això en un precís moment històric molt ric d’esdeveniments, presents i proppassats. Potser m’acusareu de fer una cita massa llarga, però crec que si us puc recomanar en Mathias Enard és per fragments com aquest. M’acomiadaré, per tant, amb la il·lusió que us agradi tant com a mi…

Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor; que responen al buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, de la llum viva que ho presidia tot quan van néixer, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, d’aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu. Però tu sabràs, perquè ets aquí estirat al meu costat, tu, el franc pudent que l’atzar m’ha posat entre les mans, sabràs que tot això no és més que un vel perfumat que amaga l’etern dolor de la nit.

Si voleu sentir l’autor llegint la seva obra, aquí teniu un fragment del programa L’hora del lector on va anar a presentar el seu llibre:

Hola amics,

avui us vull parlar de la Julia Navarro i el seu Dime quien soy.

Vagi per davant que, tot i l’extensió considerable d’aquesta novel·la, sense gairebé ni adonar-me’n me l’he cruspit!!!

Ara us en faig cinc cèntims:

El Guillermo és un jove madrileny que es malguanya la vida escrivint articulets en un diari digital, però la veritat és que es tracta d’una feina bastant ximpleta i bastant mal pagada. Per això, quan la seva tieta Marta li fa l’encàrrec d’esbrinar el passat de la seva besàvia i fer-ne un llibre de memòries amb el fruit de les seves investigacions -que s’han de transformar en un regal sorpresa per Nadal-, no s’ho pensa dos cops i accepta l’encàrrec a la primera. A més la tieta ¡¡paga uns bons calers!! El que en Guillermo no es pot arribar a imaginar en cap moment és que la seva besàvia, l’Amelia Garayoa, va ser una dona “full equipe”.

La vida i miracles de l’Amelia són un misteri que el Guillermo de mica en mica va desenterrant de les ombres del passat i, com més cerca, indaga i troba respostes a les seves preguntes, més se li obre la boca i més li cau la baba al descobrir qui va ser i què va fer la seva besàvia al llarg de tota una vida farcida d’amors, desamors, il·lusions, conviccions polítiques formidables i determinacions tremendíssimes que, lògicament, van tenir en el seu moment conseqüències igual de tremendes.

Dona de físic agraciat, guapa, prima, esvelta, amb gran facilitat pels idiomes, quan a l’Espanya del 36 la gent era més aviat poqueta cosa quant a recursos intel·lectuals. En fi, una dona fora de la seva època i dels costums i modes que les senyoretes de l’alta societat practicaven en aquells temps. Aquesta sèrie de circumstàncies i d’aptituds la faran conèixer personatges de molt diversa condició política i moral. En ocasions, l’Amelia en surt il·lesa, en altres, les ferides tan físiques com emocionals de les seves pròpies decisions aconseguiran anar debilitant-la.

La Julia Navarro no deixa espais en blanc ni una treva a la respiració del lector. Aconsegueix atrapar-te dins d’un cabdell que sembla impossible de deslligar però, de mica en mica, tot es va posant a lloc i et fa lamentar, i molt!, haver de passar l’última pàgina.