nosaltresllegim.cat

Títol: Mar de foc
Autor: Chufo Llorens
Editorial: Rosa dels vents
Pàgines: 816
ISBN: 978-84-0133-944-8
Preu: 16€

Ja feia dies que no em queia al damunt un “totxo” de competició i la veritat és que ja començava a tenir una mica de “mono”.

La providència ha volgut posar a les meves mans aquesta novel·la del Chufo Llorens. Visca la providència!! Encara que tingui el nom i el cognom de la meva germana que és, en definitiva, qui me l’ha deixat.

Aquest Mar de foc ve a ser una segona part d’Et donaré la terra. Aquí la Comtessa de Barcelona, la tremenda Almodis de la Marca, capaç de fer perdre l’oremus a la gran Ermessenda de Carcassone, ja està completament implementada en el seu paper d’esposa de Ramon Berenguer I.

El cas és que fa prou bé la seva feina. El Comte l’estima amb bogeria i posa a les seves mans la majoria d’assumptes de Palau que requereixen un mínim de sensibilitat o astúcia.

Tota la gent de la cort la té en la més alta consideració, les seves ordres van a missa i tothom les compleix sense queixes i de bon grat.

El poble està més que satisfet amb Almodis. Dóna menjar als més necessitats, escolta els seus maldecaps i sap ser implacable i justa a part iguals.

Fins aquí tot molt bé però les coses, com sempre, per unes ànsies de poder desmesurades comencen a torçar-se per Almodis de part de la seva pròpia sang.

La unió de Ramon Berenguer I i Almodis dóna com a fruit quatre fills: els bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon (no és que s’hi matessin gaire buscant noms, oi?) i les noies Agnès i Sança, a banda del primogènit Pere Ramon, fruit del primer enllaç del Comte amb Elisabet.

Aquest últim és gandul, colèric i faldiller, i la seva màxima preocupació és substituir el seu pare al poder.

Els bessons són la nit i el dia: el primer, Ramon Berenguer és bo, treballador, disciplinat, i molt més apte per la successió que cap altre dels seus germans. L’altre bessó, Berenguer Ramon, és l’altra cara de la moneda: s’entén millor amb el primogènit Pere Ramon que no pas amb el seu germà bessó.

A partir d’aquí la troca comença a embolicar-se a base de bé: tot són intrigues, assassinats, duels a mort, i bordells que funcionen al barri de la Ribera o a la falda de Montjuïc gestionats per un individu d’allò més sinistre que dóna molt, però que molt de joc.

Naviliers que fan créixer la ciutat de Barcelona, pirates àrabs que demanen rescat per embarcacions i les seves tripulacions, i com sempre, l’amor.

Fins aquí puc llegir… i prou. En Chufo Llorens aconsegueix un rigor històric important, dosificat, amb pinzellades d’humor, d’aventura i de decorat de pel·lícula de dissabte a la tarda.

Mmmmmm! Xulo, xulo!!!!

Títol: El port del nou món
Autor: X. R. Trigo
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Èxits
Pàgines: 376
ISBN: 978-84-2976-854-1
Preu: 21,50 €

Fa una pila de mesos vaig parlar amb una amiga de la María Dueñas i li vaig demanar a què creia que es devia l’èxit d’El temps entre costures. Després de pensar-s’ho i d’admetre que era una pregunta capciosa, ho va resumir en dues causes:

1. La novel·la històrica interessa, té molts adeptes, potser perquè distreu i, alhora, ens fa aprendre coses.
2. Veure créixer un personatge enganxa, emociona i ajuda a portar el fil argumental del relat.

Bé, doncs, si compartiu aquest punt de vista, El port del nou món és la vostra novel·la per acabar l’any. La trama se situa a casa nostra (Barcelona principalment, però també Montblanc, Siurana i Empúries) durant el darrer quart del segle XV, moment en què la ciutat de Barcelona aposta per la construcció d’un port. En aquest marc hi creix en Marcel Roqueta, el fill del cap d’obres del port -un cràpula amb totes les de la llei- que aviat es fa amic del cartògraf Lluís Esquiva, un home que li farà obrir els ulls al món. La galeria de personatges restants és àmplia i ben dibuixada: el pare Cardoso -un monjo que ja en els primeres pàgines ens impressiona tant com ens neguiteja-, l’Stassi d’Alexandria -l’enginyer que rep l’encàrrec de construir el port- i molts altres, però per sobre de tot, dues dones, la Teresa i l’Asenda, molt diferents però amb un punt en comú: l’amor cap al protagonista.

Bé, no us vull explicar més la trama, perquè el que de debò és bonic és deixar-la avançar i gaudir de la multitud de detalls que s’amaguen a les pàgines. Detalls històrics ben documentats, sí, però també detalls humans que permeten als lectors confegir a base de petits bocins uns personatges rics i emotius.

Ens he seleccionat un fragment de ben avançada la novel·la, ja a la pàgina 311, però que no espatllarà el relat:

-Posar en pràctica les nostres idees és un desafiament que no sempre ens és possible, Josep.

-I, aleshores, quin sentit té tenir idees? Creia que la recerca de la felicitat era acomodar-les a la vida real, regir-nos per elles.

Per a nosaltres (dones) en tinc una altra:

Potser no sols hi ha un home nou que ha de sortir de la llum, Marcel. Potser també els pensadors com tu, que ens heu de portar cap a una nova era, heu de pensar en una dona nova, una dona més lliure, capaç de prendre les seves pròpies decisions.

Aniré més endavant, fins a la pàgina 124, per escollir la cita per tancar aquest comentari. Espero que us faci venir ganes de llegir-ne més!

Tots hem de fer un trajecte en aquesta vida. Potser a la recerca d’un somni o d’un objecte… Però, saps? Molt sovint el més real de les nostres vides, més i tot que el destí, és el trajecte que ens hi porta.

Títol: Jo he servit el rei d’Anglaterra
Autor: Bohumil Hrabal
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 269
ISBN: 978-84-7588-260-4
Preu: 17,90 €

Jo he servit el rei d’Anglaterra, del reconegut escriptor txec Bohumil Hrabal (Brno, 1914 – Praga, 1997), és una de les novel·les que ajuden el lector a entendre millor una part substancial dels comportaments de la societat centreuropea del segle XX.

Protagonitzada pel jove Jan Díte, d’origen humil, i ambientada a la Txecoslovàquia i Alemanya d’abans, durant i després de la II Guerra Mundial, la història que narra Hrabal esdevé gairebé un bumerang, un viatge d’anada i tornada del Jan Díte que, partint dels seus orígens humils de venedor de salsitxes, arriba a ser cambrer dels millors hotels gràcies a la seva ambició desmesurada -fins i tot en tindrà un de propi-, per tornar a la pobresa i soledat més absolutes.

En Jan és un viu reflex de la picaresca centreuropea, d’un antiheroi que buscant riquesa i luxe sense escrúpols acaba, si fa no fa, exclòs de la societat. De ser condecorat per l’emperador d’Etiòpia passa a viure acompanyat per només un cavall, una cabra i un gat.

Al final de la novel·la a en Jan no li queda una altra opció que assimilar els seus abusos i la seva condició, pateix una cura d’humilitat. Hi ha un fragment cap al final que així ho demostra:

I cada vegada trobava més semblança entre el manteniment d’aquest camí i el manteniment de la meva vida que en retrospectiva em semblava com si no fos meva, sinó d’un altre, com si tota la meva existència fins ara hagués estat una novel·la escrita per algú altre, un llibre del qual només jo tenia la clau, jo era l’únic testimoni de la meva vida, tot i que les males herbes esvaïen també el començament i el final d’aquest camí.

Aquesta nova edició de Jo he servit el rei d’Anglaterra ha estat traduïda per la també escriptora Mónika Zgustová, alhora amiga i biògrafa de Bohumil Hrabal.

Nosaltres, he trobat aquesta novel·la molt interessant: Té una lectura que enganxa tant per l’argument com per la seva prosa, fet que a mi m’ha fet voler conèixer i llegir més novel·les d’aquest autor.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Les veus del Pamano
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
Col·lecció: A tot vent
Pàgines: 704
ISBN: 978-84-8437-473-2
PVP: 27,40€

En Jaume Cabré és un autor en estat de gràcia. I no només ho dic per Jo confesso; Les veus del Pamano ja va aconseguir deixar-me amb la boca oberta una bona estona, així que he pensat que en aquests dos dies podríem parlar d’aquestes dues obres. Si esteu pensant a fer un grandíssim regal de Nadal, penseu-hi, emboliqueu-los junts i us quedareu amb el personal! Bé, començarem per parlar de Les veus del Pamano…

Aquest autor té una capacitat innata per tornar-se metge quan parla de malalties o del cos humà, de convertir-se en el mateix Beethoven quan parla de música, de semblar el Sant Pare quan parla de teologia, i li passa el mateix si parla de matemàtiques, sastreria, o “nouvelle cuisine”, tant li fa. Parli del que parli, es torna mestre d’allò que diu.

Desconec si les seves fonts són així de bones i fiables, o la font d’on surt l’aigua clara i abundant que són els seus llibres és ell mateix. El que sí que cada cop tinc més clar és que aquest autor es mereixedor d’un Nobel com una casa.

Recordo que quan jo era petita hi havia uns xiclets “King Size” amb els quals es podien fer unes bombolles espectaculars.

Si dominaves bé la tècnica, aquestes bombolles les podies fer exteriors (que gairebé et tapaven la cara sencera) o bé interiors, és a dir, xuclant cap a dins, amb la qual cosa al petar feia un “PLOFF!!” molt característic que aconseguia fer emprenyar bastant qualsevol que hi hagués al costat.

L’escriptura del Jaume Cabré em fa pensar i em recorda molt la tècnica aquesta del xiclet. Fa anar les paraules, les frases,… els paràgrafs sencers allà on vol. Les estira, les arronsa, en fa una bola, torna a mastegar, a estovar, a fer una xuclada interior, per acabar fent “PLOFF!!” quan menys t’ho esperes.

Les veus del Pamano es un llibre que no deixa reposar la memòria de ningú, ni dels vius ni dels morts. L’amor que no pot ser, la venjança que mai, mai no s’acaba, els morts que es fan sentir des de la seva llunyania infinita,… i el Pamano, el riu que tot ho sent, que tot ho veu, que tot s’ho empassa, continua impertèrrit veient la desmesura de tothom.

Els maquis, els falangistes més radicals, l’opulència i la misèria més extrema es donen la mà a Torena, un poblet “idíl·lic” del Pallars Sobirà, on comença aquesta història fabulosa que no us podeu perdre.

Estic convençuda que us emocionarà. És impossible no caure rendits davant l’obra d’aquest magnífic autor.