Arxiu de la categoria: Ficció

La química de l’odi, de Carme Chaparro

La Xènia s’estrena al Nosaltresllegim amb un dels llibres que està cridat a ser una de les novel·les de l’estiu. La química de l’odi, de la Carme Chaparro és un d’aquells escrits que t’enganxa i no et deixa anar! I si no us ho creieu, llegiu què ens explica la Xènia!

L’odi és el fil conductor d’aquest thriller que ens relata una sèrie d’assassinats aparentment inconnexos però que a mesura que avança el llibre s’aniran trobant misteriosament.

L’Ana Arén és la inspectora en cap del departament d’homicidis de la policia de Madrid. La vam conèixer a l’anterior llibre de Carme Chaparro, No soy un Monstruo, on va haver d’afrontar el cas més difícil de la seva vida i que la va deixar emocionalment molt tocada.

El primer dia de feina, després d’una llarga baixa, és en un nou departament, amb un nou equip que no coneix i que s’ha de guanyar, i sota la pressió i estreta vigilància d’un Cap que l’odia, no pot començar millor: la investigació de l’assassinat d’una dona famosa i mediàtica de les revistes i programes del cor.

L’assassí no deixa rastre però sí missatges ocults que l’Ana haurà de saber llegir. Afortunadament, la nostra protagonista manté bons amics, dins i fora de la policia que l’ajuden a poder tornar a la feina i a encarar la investigació i els reptes que es van succeint. Trobarà també nous companys que confien en ella i que estan disposats a ajudar-la.

Quina relació tenen tots els morts entre sí? Què hi tenen a veure un polític, un presentador de televisió, un president d’un gran club de futbol, un important empresari i un cap de la casa reial? Per què sembla que l’assassí tingui algun tema personal i pendent amb ella?

Carme Chaparro aconsegueix tenir-te totalment desconcertada, sense saber com lligar cap dels esdeveniments que es van succeint fins pràcticament el final, on tot es descobrirà d’una manera sorprenent i on l’odi mostra tota la seva forma.

M’ha sorprès adonar-me que, ja encarant el final del llibre, tot passa en menys de 15 dies. La intensitat del relat, els detalls escènics, històrics, artístics, emocionals de cada situació i de cada personatge fan que no puguis parar de llegir i que necessitis saber-ne més. Fan que aquest relat sigui intens, profund, intel·ligent, minuciós. Perds la noció del temps.

Fins i tot se m’ha fet necessari i m’ha despertat les ganes de llegir l’anterior llibre de Carme Chaparro ja que La química de l’odi, tot i poder-se llegir de forma independentment, n’és una continuació. Sentia que m’estava perdent alguna cosa, que podria entendre molt millor el llibre, la trama i els personatges amb molta més profunditat si ho feia.

Molt recomanable. Fins i tot quan no tens predilecció pels thrillers i les novel·les policíaques!

Gràcies pel teu escrit, Xènia! Ens llegim aviat al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols de La química de l’odi de la Carme Chaparro en pdf!

Títol: La química de l’odi
Autor: Carme Chaparro
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-664-2397-7
Preu: 19,90€

Share

NosaltresEntrevistem en Joan Calsina, autor de ‘La ciutat de Déu’

En Joan Calsina, que ha guanyat la Beca de Creació Literària Emili Teixidor presenta La ciutat de Déu, una novel·la històrica d’aquelles que passen fa molt de temps però que també tenen molta pinta de passar volant un cop entres al llibre! A veure què ens explica…

Joan Calsina respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

La ciutat de Déu és la història d’un viatge, el viatge que emprèn el frare franciscà Giovanni de Pian del Càrpine que, l’any 1245, és enviat a una missió diplomàtica als confins del món, a l’extrem orient. Giovanni és un home experimentat i intel·ligent, però el llarg trajecte que ha de recórrer el durà a descobrir coses que mai abans no hauria imaginat, a viure extraordinàries aventures, situacions fantàstiques i corprenedores, realitats del món que, malgrat la seva notable cultura, no podia haver previst. I, és clar, com qualsevol relat de viatges comme il faut, es tracta tant d’un viatge físic, en l’espai, com també interior i anímic. Al llarg del llibre miro de combinar el misteri i les aventures, que sens dubte són molt importants, amb una reflexió interna que resulti profunda, que es plantegi la condició humana a partir de tres eixos que, a parer meu, resulten d’una especial importància: el coneixement, l’amor i l’Esperança.

  • D’on va sortir La ciutat de Déu? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?

La gènesi de tot aquest procés va començar l’any 2012, arran d’uns estudis que vaig realitzar, un màster en edat mitjana de la UAB. Vaig centrar totes les investigacions d’aquell curs en una temàtica concreta: els relats de viatges dels clergues franciscans que, durant el segle XIII, havien viatjat a l’Imperi Mongol. Va ser llavors quan vaig descobrir el relat veritable de Giovanni de Pian del Càrpine, un breu escrit en llatí que em va semblar enormement evocador. Perquè, en efecte, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge del tot autèntic, que va existir en realitat. En l’escrit original, Giovanni hi explicava de manera força concisa el seu viatge a Mongòlia, les coses que hi havia vist i que havia après. És cert que aquell text llatí no tenia cap caràcter literari, que no tenia res a veure amb una composició de caràcter artístic. Però, en canvi, de seguida em vaig adonar que podia ser una font d’inspiració immillorable per una novel·la històrica.

  • Ens han explicat que és el teu debut en el món de la narrativa. No fa tant vas guanyar el XXII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, oi? Què t’ha portat cap a la novel·la?

Jo no diria que la poesia m’hagi portat a la novel·la. Tant un gènere com l’altre sempre han estat molt importants per a mi, ja des de petit, des que era un nen. Mai he deixat de llegir tant poesia com narrativa. I, de fet, quan vaig començar a plantejar-me seriosament el tema d’escriure, ja de més gran, vaig decantar-me d’entrada per la narrativa, i no seria fins una mica després que vindria la poesia. Però no crec que això tingui gaire importància. Són dues especialitats diferents, és cert, però tot és escriure, al capdavall. I, a mi, escriure m’apassiona. «Entre tu i jo, nosaltres», que és com s’anomena el meu recull de poemes, va sortir publicat abans per una qüestió de la conjuntura editorial, però aquest fet no es correspon al procés real de composició ni als meus interessos literaris.

  • També hem sabut que ets especialista en l’edat mitjana. És una època prou revisada per part de la novel·la en català, tot i els rics referents històrics que tenim a Catalunya?

Jo no em considero especialista en edat mitjana, tot i que agraeixo la vostra consideració. És cert que sempre m’ha interessat molt; és una època que he estudiat seriosament, he escrit alguns articles acadèmics, i he tingut l’oportunitat de fer recerca al costat de veritables especialistes, aquests sí, com el professor Óscar de la Cruz o Mn. Armand Puig, pels quals sento un gran respecte.
No sé si és una època prou revisada en la novel·la en català. En tot cas, es tracta sens dubte d’un període fascinant, ric, divers i complex, però, malauradament, encara molt desconegut per la majoria de gent. Bona part de novel·les d’inspiració medieval que es publiquen (i exceptuant honroses excepcions) plantegen una imatge molt estereotipada i imprecisa del període. Ara bé, no hem d’oblidar que la qüestió històrica és un aspecte relativament significatiu. En realitat, del que es tracta és d’escriure bé. És important, és clar, oferir una imatge rica i elaborada de l’època de què es parla, sens dubte. Però si el text no està ben escrit, si no ofereix una alta qualitat literària, tota la documentació que s’hagi dut a terme resultarà fútil, del tot irrellevant.

  • D’on surt el teu protagonista, el clergue franciscà Giovanni de Pian del Càrpine?

Tal com et comentava abans, Giovanni de Pian del Càrpine és un personatge històric completament real, un clergue franciscà que, l’any 1245, va ser enviat per part del papa Innocenci IV als confins d’orient per tal d’investigar la naturalesa del poble mongol. La seva història resulta tan fascinant que, ja d’entrada, em va semblar que era ideal per convertir-la en una novel·la. El meu llibre, La ciutat de Déu, dista molt dels fets històrics reals, com és lògic; al capdavall, es tracta de fer literatura, no d’escriure una biografia ni tampoc un assaig històric. Però tot i això, i encara que pugui semblar contradictori, és un llibre molt respectuós amb el fons real d’allò que s’hi explica, amb el caràcter dels personatges i l’essència de l’època, malgrat que la gran majoria de la trama i dels fets narrats siguin completament ficció.

No ho crec, no… la veritat és que La ciutat de Déu té molt poc a veure amb els autors que acabes de citar. És cert que aquest llibre és una novel·la històrica, i que té un component important de secret i de misteri (de fet, ja en els primers capítols s’explica que Giovanni ha de complir una estranya missió a Orient, la naturalesa de la qual resulta desconeguda). Però el meu estil, la meva manera d’escriure, és molt diferent dels autors esmentats. Quan un escriptor escriu, el seu estil ve determinat en bona part pel seu propi caràcter, per la seva personalitat, i, també, en gran manera, pels seu referents literaris, és a dir, per totes les lectures que ha realitzat al llarg dels anys. No és que m’hi vulgui comparar, però jo em sento molt més proper a autors com Edgar Poe, Jack London, Hermann Hesse o Marguerite Yourcenar, per citar uns pocs noms. Després de tot, aquests són alguns dels autors que realment m’han marcat com a lector i com a escriptor.

  • Quins són els teus escriptors preferits en català?

N’hi ha molts! Com a novel·listes podria citar a Pere Rovira o Emili Teixidor; com a poetes, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres o Josep Maria de Sagarra, per dir-ne alguns. Però me’n deixo moltíssims…

  • Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

M’agradaria dir-te dos noms que he descobert fa relativament poc, i que, si bé no et diria que siguin els meus escriptors preferits, m’interessen especialment. En novel·la, l’Ernesto Sábato. En poesia, en Vicente Gallego.

  • Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

Abans ja te n’he avançat algun. La llista seria molt llarga, però per no estendre’m en excés, et diré alguns dels noms que, des del meu punt de vista, més m’han influït a l’hora d’escriure La ciutat de Déu: Edgar Poe, Hermann Hesse, Jack London, Charles Baudelaire, Dante Alighieri, Joseph Conrad i Ernest Hemingway.

  • Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

«Maca és la joventut», de Hermann Hesse. Es tracta d’un compendi de tres relats força breus, però d’una qualitat literària i poètica extraordinària.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Si hagués de recomanar una novel·la d’un autor actual, diria sens dubte «Les guerres del pare», de Pere Rovira. És una novel·la molt especial, d’un marcat caràcter autobiogràfic, però d’un saber literari i vivencial impressionant. També recomanaria, del mateix autor, el dietari titulat «La finestra de Vermeer», una lectura trepidant i d’una lucidesa inaudita. A parer meu, Rovira és un dels màxims referents de la literatura catalana actual.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

Suposo que et refereixes a un autor espanyol. Fa un moment he parlat d’un llibre de relats («Maca és la joventut»), d’una novel·la («Les guerres del pare») i d’un dietari («La finestra de Vermeer»). Si m’ho permets, et recomanaré un recull de poemes que em sembla especialment brillant: «Santa deriva», de Vicente Gallego.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Voldria recomanar-vos un clàssic modern que, d’alguna manera, també té molt a veure amb La ciutat de Déu (segur que si us llegiu el llibre entendreu perquè ho dic): es tracta d’«El cor de les tenebres», de Joseph Conrad.

  • I ara, quin projecte tens entre mans?

Ara mateix estic del tot centrat a acabar la meva tesi doctoral, que, si no passa res, dipositaré després de l’estiu. És una feina molt absorbent, i gairebé no em deixa temps per a res més. La meva tesi tracta de poesia contemporània, de manera que també té un vessant molt literari. De totes maneres, ja friso per acabar-la i començar un nou llibre. Ja fa temps que tot d’idees em ronden pel cap i necessito imperiosament començar a materialitzar-les!

Gràcies, Joan Calsina per fer-nos un forat dins del teu treball de tesi per donar-nos més detalls de La ciutat de Déu. Et desitgem tota la sort del món amb la tesi i el llibre!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La ciutat de Déu, de Joan Calsina.

Títol: La Ciutat de Déu
Autor: Miquel Fañanàs
Beca a la Creació Literària Emili Teixidor
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 19,50€

Share

Quan erem els peripatètics, d’Hèctor Lozano

Tots els fans de Merlí han quedat captivats. Necessitaven més d’aquesta sèrie, aquest personatge i aquest grup d’adolescents anomenats Peripatètics.

El llibre Quan érem els peripatètics recull les aventures que viu aquest grup de joves amb qui hem compartit tots tantes hores lectives, amoroses i d’amistat, però també incorpora nous elements i descriu situacions inèdites i desconegudes per tots, com ara un viatge del Bruno a Roma.

El llibre està escrit en primera persona i es tracta d’un text, a mode de missiva, del Bruno a la seva germana Mina explicant-li qui eren i com eren els Peripatètics, i sobretot, per què el Merlí va ser el millor professor de la història. És un escrit perquè la Mina també sàpiga que té el seu pare més a prop del que es pot imaginar.

Jo -ho confesso- no era fan acèrrim de la sèrie però us puc assegurar que, havent-la seguit des de lluny, el llibre explica coses que sorprendran els fans del Merlí de TV3 i Netflix perquè no apareixen enlloc més. D’entrada, la visió del Bruno, la seva mirada inconfusible, ens ofereix una visió diferent del que vam descobrir a la televisió

I comença així…

Era per fotre’s un tret al cap. Jo, amb setze anys, a classe, i per art de màgia, sense que en sabés res, a mig curs, el meu pare estava entrant amb la cartera de professor, amb el seu aire de motivat i una seguretat que feia respecte. El papa va deixar la cartera a sobre de la taula i, així, a les bones, es va presentar:
—Em dic Merlí… i vull que la filosofia us faci trempar!
Fabulós. Amb un tret no n’hi havia prou. Volia que m’incineressin i tiressin les cendres als ulls del meu pare, i que cap col·liri en tot Barcelona li alleugerís la picor.
Què hi fotia, el meu pare, allà? Per què no m’havia avisat que era el substitut de filosofia? I el més important: per què es feia el jove parlant de trempar? Però, ei… el Pol Rubio, el malote més desitjat de l’institut, va riure. I era darrere meu lluint el seu encant. M’encantava tenir-lo a prop. No portava mai colònia, com els altres tios guapos. Ell feia la seva olor.

En voleu més? Aquí teniu el Quan érem els peripatètics de l’Héctor Lozano.

I aquí teniu els primers capítols del llibre en pdf per poder-los començar a llegir.

Share

Rut sense Hac, de Muriel Villanueva

La Rut és una jove marcada de ben petita pel càncer. Als cinc anys, va haver de passar pel quiròfan i li van haver d’extirpar un ronyó, deixant el seu cos amb una evident marca visible, la seva cintura s’estreny sensiblement, i els mesos de quimioteràpia i tractament per vèncer la malaltia també han deixat marca en la seva manera de ser i fer amb la gent que l’envolta. Els seus pares viuen amb preocupació una possible recaiguda, i els seus germans han vist com la malaltia de la Rut ha estat l’epicentre de la família, deixant-los a ells també al marge.

Fora de l’àmbit familiar, la Rut ha amagat la malaltia tant com li ha estat possible. A l’escola, va aconseguir que els seus companys no sabessin res del seu estat físic i ara que canvia a l’institut no pensa deixar que el càncer sigui present a la seva vida acadèmica. Fins que coneix la Violeta, la Sara i la Zoe. L’amistat que s’inicia entre aquest grup de quatre noies serà determinant perquè la Rut comenci a veure la seva vida d’una altra manera. Això i conèixer el Rubén, un noi pel que se sent atreta que resulta ser el germà de la Sara i que també amaga un secret vital.

Vaig començar a llegir Rut sense Hac sense estar massa convençuda que fos una història que m’hagués d’agradar massa, hi vaig entrar amb certs prejudicis, però a les poques pàgines em vaig adonar que m’havia equivocat. I és que aquesta novel·la ve amb la carta de novel·la juvenil amb un rerefons on una malaltia terrible com el càncer marca la protagonista i els que l’envolten, però està molt lluny de certes històries tràgiques amb joves.

Muriel Villanueva ha aconseguit allunyar-se de les novel·les romàntiques juvenils en les que els protagonistes pateixen com mai un amor impossible i determinat fatalment. Ha creat una història amb un rerefons que pesa en els personatges però ha aconseguit envoltar-la de positivisme, d’esperança i de llum, malgrat la malaltia.

És emotiu llegir l’epíleg que la mateixa escriptora inclou al final del llibre on explica que la història de la Rut està basada en el cas real d’una amistat i on explica també que els drets d’autor i la meitat del premi Carlemany es destinaran a la fundació Sant Joan de Déu, per a contribuir a la creació i desenvolupament d’una unitat de cura del càncer infantil.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre del VII Premi Carlemany de la Muriel Villanueva.

Títol: Rut Sense Hac
Autor: Muriel Villanueva
VII Premi Carlemany per al Foment de la Lectura
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2383-0
Preu: 14,90€

Share

Tània Juste ens explica el seu llibre ‘Passatge a un nou món’

La Tània Juste, que acaba de publicar el llibre Passatge a un nou món s’ha prestat a explicar-nos el seu nou llibre i, sobretot, explicar-nos d’on ha sortit. Aquí ho teniu!

DE COM VA SORGIR L’ESPURNA QUE EM VA PORTAR A ESCRIURE “PASSATGE AL NOU MÓN”:

Tot va començar amb un viatge a l’Argentina i unes quantes lectures sobre homes i dones que hi van emigrar el segle passat. A mesura que recorria el país, aquelles històries de gent anònima que va emprendre la gran aventura de les seves vides a l’altra banda de l’oceà van començar a omplir el meu cap de preguntes: Com devien ser elles i ells? Què devien sentir des del moment en què van posar el primer peu al transatlàntic que els havia de portar cap a Amèrica? Se’n van penedir en algun moment de la llarga travessia? Quants van assolir aquell somni que, des de la seva vida d’abans a Europa, havien anat dibuixant? Fins a quin punt una persona pot arribar a començar de nou?

Amèrica, aquell continent que a començaments del segle XX encara es mantenia parcialment verge, era vist com un full en blanc, com la terra de les noves oportunitats i també de la reinvenció personal. Però aleshores se’m va acudir que res acaba sent com un ho imagina des d’un inici, que resulta impossible endevinar com ens anirà, preveure la nostra nova vida fins a l’últim detall, perquè en la gran aventura hi intervé irremeiablement el destí, i per damunt de tot, les nostres històries acaben sent fruit de un seguit de casualitats. Sota aquesta darrera premissa, tan poderosa com sorprenent, vaig començar a escriure la meva nova novel·la, “Passatge al nou món”. Una història que té com a personatges centrals a dues dones que a finals del 1918 embarquen en un gran transatlàntic que surt del port de Barcelona amb destinació Buenos Aires, el Reina Victoria Eugenia, un vaixell que va existir de veritat. La Berta i la Irina procedeixen de llocs molt diferents i arrosseguen històries que res tenen a veure; són dues autèntiques desconegudes fins el moment que pugen al vaixell. Però aquell viatge per mar, aquella trobada casual, fruit de l’atzar, donarà un gir a les seves vides que mai haurien arribat a imaginar.

Un vaixell de vapor dels d’abans, una època que m’apassiona, un seguit de personatges meitat ficció i meitat realitat que començaven a habitar els recons de la meva imaginació i per als quals calia documentar-me en el vell i en el nou continent. I així va ser: a Barcelona, vaig peregrinar d’arxiu en arxiu buscant aquells documents de l’època, aquells tresors amagats, que en aquesta ocasió vaig trobar principalment a la biblioteca i l’Arxiu Històric del Museu Marítim de Barcelona: llibres d’informació per al passatger de la Compañía Trasatlántica, –a la qual pertanyia el meu vaixell–, revistes i diaris marítims de l’època, antics quaderns de bitàcola, i fins i tot el plànol original del meu vaixell! Càmera en mà, vaig fotografiar alguns d’aquests tresors de manera gairebé furtiva, amb la fam de qui vol fer-se amb un tros de l’ànima que encara viu en tots ells. I el mateix vaig fer a Buenos Aires, on hi vaig tornar un segon cop amb l’instint del detectiu que sap bé el que busca i on trobar-ho. Des de les llibreries de vell de la Calle Corrientes de Buenos Aires fins a la Patagònia, on em vaig enamorar de la terra dels pioners. Tot i que va ser a la meva tornada a Buenos Aires, de camí ja cap a casa, on vaig aconseguir el meu autèntic talismà que m’acompanyaria durant els mesos d’escriptura. Es trobava enterrat entre un munt de documentació que guarda el Museo de la Inmigración, un lloc que antigament es coneixia com l’Hotel de Inmigrantes i que ve a ser com una mena d’Ellis Island a l’argentina: un lloc situat al port de Buenos Aires on s’acollia temporalment a tots aquells acabats d’arribar al nou món sense feina ni llar on estar-se. Allà em vaig fer amb el llistat de passatgers d’una de les travessies que el Reina Victoria Eugenia, el meu vaixell, va fer a finals d’aquell 1918. Noms i cognoms, nacionalitats, professions… De tots ells he viscut acompanyada fins a escriure l’últim paràgraf de “Passatge al nou món” i qui sap quant hi ha de les seves ànimes en cada un dels personatges que transiten pel llibre. I ni tan sols ho he pogut agrair a ningú, perquè va ser un àngel anònim qui em va oferir aquest llistat de passatgers.

Tan bon punt el vaig tenir imprès a les mans, –no m’acabava de creure la meva sort!–, vaig sortir d’allà tan de pressa com el nen a qui han donat una llaminadura gairebé per casualitat, una mica de sotamà, i fuig ben lluny abans que a ningú se li acudeixi prendre-li. Això doncs, des de la distància i amb la seguretat d’haver-lo assaborit plenament, et dic “gràcies, àngel sense nom. Algun dia tornaré a visitar-te i aleshores t’ho agrairé personalment”.

Moltes gràcies, Tània, pel teu escrit! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim i si vols llegir amb nosaltres seràs molt benvinguda!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Passatge a un nou món, de Tània Juste

Títol: Passatge a un nou món
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 20€

Share

NosaltresEntrevistem en Miquel Fañanàs, autor de ‘Susqueda’

En Miquel Fañanàs és un autor que escriu uns llibres d’aquells que, si t’atreveixes a entrar-hi, de forma inexplicable i meravellosa, no en pots sortir perquè t’atrapen! I no et deixen anar!

És per això que quan ens ha sortit l’oportunitat de fer-li unes quantes preguntes sobre el seu nou llibre, Susqueda, ens hi hem posat ràpidament!

Miquel Fañanàs respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

Susqueda. Crònica d’una catàstrofe és una novel·la que planteja la hipòtesi del trencament de la presa de Susqueda com a conseqüència d’un moviment sísmic que s’ha produït prop del poble d’Amer, una zona justament procliu a fenòmens d’aquesta naturalesa i detalla dia a dia tot el procés de la catàstrofe.

  • Hem sabut que aquest nou llibre, Susqueda, té com a origen un relat breu que va guanyar el Premi Just M. Casero i que va atemorir la gent de la conca del Ter quan es va emetre per ràdio… Com va anar, això?

Efectivament, el 21 d’abril de 1983 Ràdio Girona de la Cadena SER va fer un programa sobre el llibre que s’acabava de publicar amb el relat curt “Susqueda” que havia quedat finalista del Premi Literari Just M. Casero, amb una entrevista a l’autor de la novel·la i es varen llegir fragments mentre el tècnic de so posava efectes especials d’aigua caient. Molta gent es va creure que anava de debò i que Susqueda havia caigut i, per tant, va fugir muntanya amunt cames ajudeu-me. Cal tenir present que des de la seva construcció Susqueda sempre ha estat motiu de polèmica i de preocupació a la societat gironina.

  • Què vas sentir, en viure aquest ‘Moment H.G. Welles’ a l’estil de La guerra dels mons?

El policia nacional que va venir a aturar el programa va dir que allò era una repetició casolana del programa d’Orson Welles però que seria millor deixar-ho córrer ja que els era molt difícil convèncer la gent que fugia aterrida que tot plegat era una lectura radiofònica d’un relat de ficció!

  • Quan vas decidir reprendre la idea d’aquella novel·la curta per convertir-la en el Susqueda que tenim entre mans i per què?

La del 83 era un relat curt i sempre he pensat que el tema mereixeria una novel·la amb cara i ulls. És el que he fet ara. I ho he fet coincidint amb el 50è aniversari del cobriment d’aigua de la presa, per al qual estranyament no es va fer inauguració oficial.

  • Després del crim del pantà de Susqueda, vas haver de replantejar alguna qüestió de la novel·la? T’ho vas plantejar en algun moment, incloure-hi alguna cosa en el teu nou text?

Si, el crim del pantà em va obligar a refer un text que ja tenia escrit. Vaig introduir-hi una nova hipòtesi d’investigació. Atesa la seva repercussió, no podia ignorar aquest tema.

  • El teu protagonista, l’Oriol Rovira, és un periodista mig retirat i en crisi. Tal com estan les coses, creus que si el que expliques al llibre fos real, la gent faria cas d’algú com ell? Últimament el periodisme viu uns temps de crisi de credibilitat… Si això passés de veritat, la gent de la conca del Ter faria cas d’algú com l’Oriol?

Efectivament, la participació del periodista Oriol Rovira és també una mica de ficció, però d’alguna manera he volgut introduir l’evidència que en un cas com aquest serien molt importants les eines de les xarxes socials i la seva immediatesa, la transmissió d’informació a través de les eines electròniques, afegides a les habituals de televisió i ràdio.

  • Quins són els teus escriptors preferits en català?

Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Josep Pla, Montserrat Roig i Marti Gironell.

  • Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

Javier Cercas, Jorge Semprún, Eduardo Mendoza.

  • Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

John le Carré, Primo Levi, Graham Green.

  • Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

Vengo del crematorio de Auschwitz, de Henryk Mandelbaum.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Josafat, de Prudenci Bertrana.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

Patria, de Fernando Aramburu.

  • Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

Solo en Berlín, de Hans Fallada.

  • I ara, quin projecte tens entre mans?

Ara mateix la promoció d’aquesta novel·la, Susqueda. Quan acabi la promoció pensaré en un nou projecte, segurament vinculat també amb la professió del periodisme i la credibilitat en temps de crisi.

•    Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Miquel!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Susqueda, de Miquel Fañanàs.

Títol: Susqueda
Autor: Miquel Fañanàs
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 19,50€

Share

La noia de l’aniversari, de Haruki Murakami

La Clara torna al Nosaltresllegim per explicar-nos l’últim llibre de Haruki Murakami, un autor de qui ja hem ressenyat uns quants llibres! Aquí la teniu, explicant-vos La noia de l’aniversari.

Degut a un imprevist d’última hora, la protagonista de la història ha d’anar a treballar el dia del seu vintè aniversari. L’encarregat del restaurant on treballa es posa malalt i li demana que s’ocupi de pujar el sopar al seu amo, a l’apartament situat al sisè pis de l’edifici. Cada vespre, el misteriós amo, a qui ningú coneix llevat de l’encarregat, es fa portar el sopar del seu propi restaurant. Sempre demana pollastre.

Quan la noia de l’aniversari hi va, descobreix que és un vellet molt polit, i “les arrugues profundes que li solcaven el front li van evocar la imatge d’uns barrancs fons en una fotografia aèria”. Després d’una breu conversa una mica desconcertant i donat que és el seu aniversari, el vellet li ofereix concedir-li un desig. El que ella vulgui. S’ho haurà de pensar molt bé per després no haver-se’n de penedir.

La noia de l’aniversari és un conte breu, un relat hipnòtic, un punt inquietant i misteriós, que no acaba d’aclarir res. La narració alterna la tercera persona amb l’explicació que la noia farà anys després del dia del seu vintè aniversari a una amiga seva. Quan aquesta amiga li pregunta si el desig es va complir i si es penedeix d’haver-lo demanat, ella respon: “Per moltes coses que desitgis, per molt lluny que vagis, mai no deixes de ser tu mateix”. Convido a rellegir el relat per captar les subtileses que d’entrada poden passar per alt, i que ens permeten submergir-nos en el particular imaginari de l’autor.

Les il·lustracions de l’alemanya Kat Menschik, a través de les quals plasma perfectament l’univers de l’autor, aporten tensió i fan el relat més inquietant. El volum es completa amb un escrit de l’autor que fa referència a una anècdota relacionada amb el seu propi aniversari. En aquesta segona part el to és tan proper i íntim, que contribueix a crear una certa complicitat amb el lector o lectora. Haruki Murakami és un autor de reconeguda trajectòria. Amb les seves novel·les ha guanyat prestigiosos premis, com ara el Premi Noma, el Premi Tanizaki o el Premi Literari Yomiuri.

Bona lectura!

Títol: La noia de l’aniversari
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Pàgines: 80
ISBN: 978-84-17016-50-0
Preu: 15€

Share

NosaltresEntrevistem la Tània Juste, autora de ‘Passatge a un nou món’

Després del Victor Jurado i en Jaume Funes, fem el nostre primer NosaltresEntrevistem a una autora! La Tània Juste, una escriptora que ja hem ressenyat -i s’ha ressenyat a sí mateixa- al Nosaltresllegim amb anterioritat, torna a les llibreries amb un llibre publicat per Columna anomenat Passatge a un nou món.

Com que volem conèixer la informació de primera mà, li hem enviat unes preguntes per conèixer una mica més el seu llibre i saber més d’ella com a escriptor i lectora.

Tània Juste respon el test del NosaltresEntrevistem.

•    Ens expliques el teu nou llibre sense mirar la sinopsi de la contracoberta?

És l’any 1918 i el foc de la primera guerra mundial s’ha aturat mentre les grans potències negocien la pau. Un gran transatlàntic surt del port de Barcelona amb destinació Rio de la Plata, Buenos Aires i en el seu interior hi viatgen tot un seguit de personatges d’origen i condició molt diversos. El personatge central és la Berta Casals, una catalano-francesa que s’embarca cap al nou món disposada a casar-se amb un ric oveller de la Patagònia a qui gairebé no coneix. En la travessia farà molta amistat amb una altra noia, d’origen rus, i també hi trobarà un vell amic de la infància. Un vaixell farcit de somnis i una travessia on res està del tot escrit.

•    Si hem de situar als nostres lectors, on hem de posar aquest ‘Passatge al nou món’? En la novel·la històrica que escriuen María Dueñas, Care Santos o Luz Gabás?

Cada novel·lista té el seu propi món narratiu, el seu to, la seva manera d’explicar una ficció dins un context històric i per tant se’m fa molt difícil situar “Passatge al nou món” dins un d’aquests universos concrets. Podríem dir que hi trobarem complicitats amb tots tres, i també amb totes les lectures dels clàssics que han fet de l’escriptura la meva vida.

•    La teva novel·la està situada fa 100 anys, en un viatge per mar a Buenos Aires. Què és el que ens fascina -i us fascina als autors- tant d’aquesta època d’inicis de segle XX?

Jo concebo cada principi de segle com un nou full en blanc, i encara més el segle XX, ja que la humanitat deixa enrere el món antic per entrar de ple en la modernitat. És un estat psicològic molt potent, hi ha la consciència individual i col·lectiva de començar de nou, de la reinvenció a tots nivells. Artísticament està demostrat que és un moment decisiu, i també ho és en la ciència, en la política, en la filosofia, en la moda, en la vida quotidiana en general. No és estrany, així doncs, que alguns autors ens hi sentim cridats tot sovint.

•    Ens expliquen que la protagonista, la Berta Casals, té un destí -Don Julio Mitchell- i dos acompanyants en el seu viatge, l’Abel i la Irina. Ens pots donar més detalls d’ells?

Caldrà anar-los descobrint poc a poc, amb la lenta cadència dels dies de navegació, però podria avançar que la Berta és en aparença una noia com tantes altres de la seva edat, excepte pel fet extraordinari que ha decidit creuar el vast oceà per casar-se amb un desconegut. L’Abel és un amic d’infantesa que retroba per casualitat al vaixell i que li recordarà aspectes d’ella que potser havia oblidat. La Irina, ai…, qui li anava a dir a aquesta filla d’una cèlebre ballarina russa que trobaria una amiga com la Berta a bord! Una travessia que els canviarà la vida i que la Berta explicarà a la seva néta escriptora gairebé set dècades després.

•    D’on va sortir aquest ‘Passatge al nou món’? Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure’l?

Va sorgir arran d’un viatge a l’Argentina i de tot un seguit de preguntes i reflexions que em van anar sorgint. Em van atrapar les infinites històries dels europeus que hi van anar a viure, que van voler començar una nova vida en un lloc tan llunyà i desconegut. Els seus motius, les seves pors i els seus anhels van anar impregnant la meva ànima i poc a poc van anar agafant vida els personatges de la meva novel·la i la seva història particular.

•    Tens alguna època, algun moment, algun lloc, alguna situació que creus que mereix una novel·la però que encara no l’has poguda explicar en una novel·la? Tens previst fer-ho aviat?

Tinc llibretes senceres amb noves idees que algun dia voldria novel·lar! Quan acabo d’escriure un llibre –més aviat quan finalment el deixo anar a córrer món–, comença la dolorosa sensació de pèrdua que provo d’apaivagar ràpidament començant un nou projecte. Normalment viatjo a qualsevol dècada de la primera meitat del segle XX, que considero d’un gran interès històric, literari i artístic i font inesgotable d’inspiració i de reflexió.

•    Quins són els teus escriptors preferits en català?

Més que d’autors sóc de llibres, tot i que sempre hi ha hagut unes lectures constants que m’han fet una mica més escriptora, com ara les obres de Mercè Rodoreda, Víctor Català o Cèlia Suñol, i també lectures més contemporànies com Jaume Cabré, Monika Zgustova… només per citar-ne alguns. M’agrada llegir tot el que puc sobre els autors i autores de la meva generació i he fet bones descobertes.

•    Quins són els teus escriptors preferits en castellà?

Els primers que em van atrapar de joveneta van ser els de la generació del 98, potser per aquell sabor fi de segle que em va arribar a l’ànima. El teatre i la poesia de Lorca sempre m’han acompanyat, no me’n perdo cap posada en escena que, per cert, en els últims anys han estat superbes. De lectures actuals en faig moltes i molt diverses, des d’una novel·la històrica d’Almudena Grandes, passant pel més recent d’Espido Freire, fins a alguna novel·la negra de la Dolores Redondo reservada per a les vacances.

•    Quins són els teus escriptors preferits en altres idiomes?

No acabaria mai la llista! Llegeixo molts autors estrangers. En primer lloc, hi ha els clàssics que sempre m’han acompanyat i que continuo llegint compulsivament. Tinc sempre a mà les novel·les de Dickens, Thomas Mann, Zweig o qualsevol d’Irène Némirovski. Estic sempre atenta a les noves edicions i en la meva biblioteca conviu sovint un mateix títol en l’exemplar vell –de la meva àvia– i el nou. També els diaris de l’Anaïs Nin són sempre a prop meu, perquè allà hi resideix una part de la meva memòria familiar, i perquè a través d’ella trobo tot sovint reflexions, anhels i una passió per la vida que comparteixo.

•    Quin és l’últim llibre que t’ha emocionat MOLT?

El més recent que he llegit, i que m’ha agradat molt, és “Un debut en la vida”, d’Anita Brookner.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’aquí!

Vaig tornar a llegir “El temps de les cireres” de Montserrat Roig en l’acurada edició commemorativa que va fer 62 i encara la vaig gaudir més que de joveneta, perquè ara els 70 són part de la meva història.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a d’allà!

L’últim que he llegit d’Espido Freire, “Llamadme Alejandra”, amb el qual he conegut més de prop la controvertida figura de l’última tsarina i el seu moment històric.

•    Recomana’ns un llibre d’un autor/a de més enllà!

“Tu no ets una mare com les altres”, de l’autora alemanya Angelika Schrobsdorff, tot un descobriment. La vida de la seva mare no pot deixar indiferent a ningú.

•    I ara, quin projecte tens entre mans?

Una nova història s’obre pas en el meu cap, de moment en un estat molt germinal com per començar-ne a parlar, tot i que puc avançar que em farà viatjar, en el proper any, altre cop cap enrere.

•    Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Tània!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Passatge a un nou món, de Tània Juste

Títol: Passatge a un nou món
Autor: Tània Juste
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2379-3
Preu: 20€

Share

Sebastià Alzamora ens escriu «Algunes notes sobre l’escriptura de ‘La netedat’»

Ens el vam trobar a la Rambla Catalunya la tarda de la Diada de Sant Jordi. Estava flanquejat per escriptores d’èxit i acompanyat per un altre escriptor que no passa per ser “fàcil” com és en Vicenç Pagès. I resulta que després de fer-li un parell de fotos -a ell i a en Pagès- li vam dir allò de

“Si ens el vols explicar al Nosaltresllegim, portes obertes!”

I dit i fet! Sebastià Alzamora ens ofereix Algunes notes sobre l’escriptura de ‘La netedat’, el seu últim llibre de poesia. – Aquí el teniu!

Vaig escriure els primers poemes que acabarien formant part de La netedat l’any 2012, després de tres anys en què havia publicat dues novel·les, Miracle a Llucmajor i Crim de sang, però no havia escrit cap poema que em semblés digne de ser tingut en compte (en poesia, havia publicat el llibre La part visible l’any 2009). Aquests primers poemes varen ser els que ara es poden trobar a La netedat amb els títols “Un poema indecent” i “Un poema més presentable”. També són d’aquesta primera tongada “Els erudits” (l’única peça d’una sèrie de versions de Yeats que vaig trobar publicable) i una primera versió d’“Intent fallit”, un poema de només tres versos que va tardar, tanmateix, alguns anys a arribar a la seva versió definitiva. Aleshores ja estava malalt d’alcoholisme, tot i que aleshores jo no ho sabia o, més ben dit, no volia saber-ho. No em vaig posar en tractament fins al juny de 2016, després de més tres anys de caiguda personal en picat.

Durant aquests anys, tot i així, vaig seguir escrivint poemes, tret de l’interval que va abastar la segona meitat del 2015 i la primera del 2016, en què escriure se’m va fer extremadament difícil perquè l’alcohol m’havia atacat la vista fins a reduir la meva visió a un trenta per cent escàs. Després de la desintoxicació i en iniciar la rehabilitació (no són la mateixa cosa), vaig reprendre l’escriptura del llibre. En algun moment dels anys anteriors ja havia decidit que el títol seria el que és, de manera que vaig fer una tria dels poemes que tenia escrits, prescindint d’aquells que, al meu parer, no s’adeien amb la idea de la netedat, que a més de títol, se m’imposava com a fil conductor del llibre. Del poema llarg i homònim que ara tanca el conjunt ja n’existia una primera versió que es corresponia aproximadament amb la meitat del que ha acabat essent la versió final. En els mesos següents, vaig escriure aquesta versió definitiva del poema extens, a més d’un grapat de nous poemes breus que han acabat completant les diferents seccions del llibre (especialment les “Marines”, de les quals, en aquell moment, només n’existia la primera). També vaig publicar un article als diaris Ara i Ara Balears, en què donava a conèixer el meu alcoholisme. Vaig pensar que fer-ho podia ser útil per a la meva recuperació, i tenia a més l’esperança que també pogués fer algun servei a altres persones que es trobessin en aquesta situació. Em satisfà molt poder dir que va ser així, en els dos aspectes.

Després va entrar en la història del llibre el dibuixant Julio César Pérez, bon amic meu i no obstant això artista magnífic, que amb els seus dibuixos plens de força i bellesa va donar al llibre la fesomia que ara poden conèixer els lectors. Mentrestant, jo em trobo ara en la fase final de la meva rehabilitació, que, segons els paràmetres mèdicament establerts, dura dos anys. Escric ara aquestes notes perquè, quan se’m pregunta sobre La netedat, l’alcohol acostuma a sobrevolar la conversa de forma explícita o insinuada, com per altra banda és lògic i comprensible. Acostumo a dir, perquè és cert, que aquest no és un llibre sobre l’alcoholisme, ni sobre com recuperar-se’n. No és aquest el tema, ni ho pretén. Del que tracta el llibre és d’una caiguda en solitari dins un pou de brutícia, i de la necessitat de sortir-ne per tornar a sentir-se net, per respirar de bell nou aire no pudent ni contaminat. Crec que tots podem arribar a sentir-nos així en algun moment de la nostra vida, a causa d’una experiència o una altra. I allò a què aspiren aquests poemes és a ser dignes de fer companyia a la persona que els llegeixi, també quan això li succeeixi.

– Sebastià Alzamora

Gràcies, Sebastià, per obrir-nos una mica més les portes de La netedat.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf de La netedat de Sebastià Alzamora.

Títol: La netedat
Autor: Sebastià Alzamora
Editorial: Proa
Col·lecció: OSSA MENOR
Pàgines: 96
ISBN: 978-84-7588-696-1
PVP: 15€

Share

La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado

En Joan Maria Morros, autor del llibre Els coixinets, se’ns estrena com a un de Nosaltres però aquest cop, enlloc d’explicar-nos el seu llibre, ens explica  La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado Riba.

A l’autor, el vam entrevistar perquè ens expliqués el llibre!

Aquí teniu l’escrit del Joan Maria:

Aquest Sant Jordi l’ha marcat la literatura inspirada a l’entorn del referèndum de l’1 d’octubre. Llibres que expliquen com hi hem arribat i què ha passat després. Llibres de polítics i de periodistes. I segur que si això fos un estat dels Estats Units, alguna productora hauria estrenat alguna pel·lícula sobre el tema. El Víctor Jurado els ha fet el pas previ: escriure ‘La tardor de la llibertat’: la història d’un amor… impossible? entre els dos sectors, l’indepe i l’unionista. En Jurado es nota que és una de les persones que ha viscut a peu de carrer què ha passat a Catalunya aquests últims mesos. I si el lector també ho ha fet, li agradarà La tardor de la llibertat. La clau: heu d’imaginar-vos una situació: les setmanes prèvies i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre són l’escenari en el qual viuen tres personatges: l’Arnau, un estudiant universitari d’història; la Irene, una guàrdia civil destinada a Altea a qui fan anar a Barcelona per infiltrar-se i trobar informació de l’entorn indepe; i el Salvador, un traductor que acaba tenint contacte amb tots dos. Això és ‘La tardor de la llibertat’, una novel·la amb un quart protagonista: l’amor. Un amor que arriba de la mateixa manera com han passat la majoria de les coses en aquest país aquests últims mesos: sense avisar:

El jove la mira de fit a fit. Deu tenir cinc anys més que ell, però és molt bonica. Té la pell delicada i uns llavis en els quals ja comença a somiar.

Aquesta és la trobada entre el noi i la noia, d’una manera casual: en una manifestació. El Víctor Jurado ha triat aquests personatges i aquesta època per escriure una novel·la que es llegeix ràpid gràcies a l’estructura dels seus capítols i a la proximitat del que s’explica. És fàcil per al lector identificar-se amb aquests fets, i fins i tot amb algun dels protagonistes. Cada tres capítols aproximadament anem avançant amb les històries de l’Arnau, la Irene i el Salvador; ens imaginem que són coneguts nostres; recordem les manifestacions. És la fórmula de jugar amb fets molt pròxims i que ens toquen la pell, de tenir uns personatges que podríem haver tingut al nostre costat a les protestes a Rambla Catalunya o a la Gran Via, i d’explicar les coses d’una manera planera, com si ens ho digués un amic.

No trobareu la resposta a per què hem arribat fins aquí però és idoni per reviure ficcionats alguns moments dels últims mesos i llegir en estones curtes.

Gràcies pel teu escrit, Joan Maria! I ens llegim al Nosaltresllegim!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de La tardor de la llibertat, de Víctor Jurado Riba.

Títol: La tardor de la llibertat
Autor: Víctor Jurado Riba
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 272
ISBN: 978-84-664-2358-8
Preu: 16,90€

Share