Arxiu de la categoria: Ficció

Thug. L’odi que dónes, d’Angie Thomas

Fa uns dies va contactar amb Nosaltres un àvid lector valencià que es diu Álvaro Muñoz que ens preguntava si podia col·laborar al Nosaltresllegim. I, evidentment, li vam dir que si!

Sabeu què? Té pinta que aquest Thug. L’odi que dónes, d’Angie Thomas, és només el principi d’una llarga amistat amb l’Álvaro! Aquí teniu el seu escrit sobre aquest llibre publicat a Fanbooks:

La divisió habitual referida al món es torna dual quan parlem de pells: negres i blancs. Aquesta diferenciació racial és la que, malauradament, impera a la societat americana on viu la Starr, la protagonista de Thug. L’odi que dónes.

Els problemes de cada món són diferents: els de Garden Heights, un barri on viuen principalment negres amb les seues bandes, enfront dels de Williamson, l’institut més acomodat de la zona suburbial plena de bancs on estudia la Starr. La protagonista gaudeix d’amics —i parella— a la zona blanca però té el cor a la zona negra malgrat les seues tragèdies i perills. La major part del temps veiem una Starr amb un comportament diferenciat per mantenir dues vides alternatives, fet que resulta exhaustiu i determinant per la pressió que els uns i els altres li realitzen pel seu color de pell.

Aquest conflicte entre la Starr de Garden Heights i la de Williamson són només una de les moltes trames que l’autora, mitjançant una narració lleugera i amena, ens mostra. Els pilars d’una vida dividida entre el cor i la raó, els sentiments i el desig, fan de la comunitat, la seguretat i la responsabilitat unes eines vitals dins d’una personalitat complexa i agitada pels revessos que la vida li produeix en forma de tragèdia racial. Les morts per la raça, que tant a l’ordre del dia s’hi troben, estan assenyalats com persones “thug” (terme de referència a violent o criminal relacionat amb la raça negra). La protagonista en presagia un i queda com a únic testimoni per tractar de defensar un dels dos bàndols: el que li ha donat la vida però del qual no s’enorgulleix, o el que li ha llevat però en el qual s’hi veu identificada.

La novel·la, més enllà de ser una condemna a les tragèdies racials al llarg de la història, sensibilitza —i de forma molt encertada— situacions quotidianes i plataformes que no tenen la repercussió necessària, almenys fora dels estudis socials, com poden ser el moviment Black Lives Matter (Les Vides dels Negres són Importants) que va sorgir per a frenar la passivitat del president Barack Obama enfront dels continus assassinats racials a mans de la policia.

Tupac ens va deixar el concepte Thug Life, vida de malfactor, així va nàixer l’acrònim: T.H.U.G.L.I.F.E: The hate u give little infants fuck everybody, és a dir, “l’odi que dónes als més petits ens fot a tots.

Gràcies a aquest anacronisme podem explicar un títol que conté honestedat, cor i intel·ligència per a parlar d’un tema tan delicat com el dia a dia d’una persona racialitzada. Una història propera a un lector conscienciat amb les injustícies socials i que aprofundeix amb ràbia enfront d’altres lluites que semblen tenir llum i de les quals la segregació racial i el racisme en cada àmbit de la nostra vida encara continuen llunyanes, terriblement llunyanes.

Moltes gràcies per la teva ressenya, Álvaro! T’esperem aviat al Nosaltres amb nous llibres!

Podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf tot seguint aquest enllaç.

Títol: Thug. L’odi que dónes
Autor: Angie Thomas
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: FICCIÓ
Traductor: Scheherezade Surià
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-16716-34-0
PVP: 16,95€

Una verge insensata, d’Ida Simons

El títol pot enganyar una mica, ja que en realitat fa referència a una paràbola que apareix a l’Evangeli en què es contraposa el capteniment de les noies “prudents” amb les “nècies” (que es quedaven sense oli a la llàntia per esperar el nuvi).

No és que l’episodi en què apareix aquesta referència sigui de gran importància, però com que serveix per posar de manifest l’actitud infantilment crítica de la protagonista, va servir a Ida Simons per trobar un títol per a la seva novel·la. No hi busqueu doncs cap episodi pujat de to sobre pèrdues de virginitat per falta de sensatesa.

Què hi trobem doncs? Una interessantíssima descripció d’un grup social, el del món dels jueus que estaven establerts a Anvers vist a través dels ulls d’una noia preadolescent (10, 11, 12 anys) que en forma part. Ella veu les coses que passen al món dels adults, no totes les entén, però les capta amb gran lucidesa.

Redactada en primera persona i amb un subtilíssim sentit de l’humor anem seguint les peripècies de la Gittel, gran aficionada a tocar el piano, i de tota una colla de personatges pintorescos de la seva família i cercle d’amistats.

No es tracta d’una autobiografia però és evident que el món que retrata Simons és el que ella va viure.

Al començament del llibre hi ha un pròleg redactat per Eva Cossée, filla d’una gran amiga d’Ida Simons. Ella és qui ha impulsat el redescobriment d’Una verge insensata -un bestseller arran de la seva publicació el 1959-.

En aquest pròleg se’ns donen algunes dades biogràfiques: Ida va començar una brillant carrera internacional de concertista de piano, va haver-ho de deixar per la prohibició als artistes jueus d’actuar en públic. El 1943 els Simons van ser deportats. Van salvar la vida “de miracle” quan el 1945 van formar part d’un contingent que fou bescanviat a Suïssa… per material bèl·lic! Ida Simons no va tornar a fer concerts i va ser llavors quan va començar a escriure.

A mi m’ha sorprès gratament no descobrir en el llibre -escrit només catorze anys després- cap mena de premonició de què havia de passar després. Es podria creure que el que llegim va ser veritablement escrit per una noia durant els anys vint que no podia preveure què li tocaria viure.

Al final del llibre hi ha un interessantíssim epíleg on hi he trobat un parell de cites que em semblen ben il·lustradores:

Kees Fens (…) al seu obituari a la revista De Tijd (…) considerava que la seva caracterització irònica era un dels elements més impressionants, i qualsevol que es llegeixi els primers paràgrafs del llibre hi estarà d’acord.

Aquests són els primers paràgrafs:

Des de jove m’havia acostumat a sentir a dir al meu pare, més o menys cada dia, que en no posar una funerària havia perjudicat seriosament els seus congèneres. Estava del tot convençut que si ho hagués fet, a l’instant la població del nostre planeta hauria passat a estar formada exclusivament per éssers immortals.

La pròpia Ida, en un poema, ens dóna la clau:

l’humor és (…) la tela de coloraines que necessitem per cobrir una ferida.

Llegiu el llibre i gaudiu de les coloraines!

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquesta verge insensata de Ida Simons.

Títol: Una verge insensata
Autor: Ida Simons
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 232
ISBN: 978-84-7588-626-8
Traductores: Maria Rosich Andreu | Dina de la Lama Saül
Preu: 17,90€

Els ocells, de Víctor García Tur

Vaig llegir Els ocells, de Víctor García Tur, en primera lectura, ja fa un munt de temps. Com que l’Anna Carreras n’havia fet una excel·lent ressenya pensava que ja no calia dir res més. Però com que m’ho vaig passar molt bé, l’estic rellegint i ja sóc a les acaballes. I em reafirmo: és un molt bon llibre per llegir-lo en aquests dies que comença a ser evident que tenim l’estiu al damunt.

M’ha acabat de decidir a fer-ne un comentari haver llegit al diari (Ara, el de l’onze de juny de 2017) un article a la secció “Viatges d’Autor” que duu per títol “L’esclat del turisme ornitològic”. Parla doncs, del tema i del món on se situa Els ocells i una de les seves protagonistes.

Precisament, la gràcia d’aquesta novel·la és la presència d’una galeria de personatges molt ben caracteritzats que podem considerar protagonistes, acompanyats d’una pila de secundaris que, amb les seves fòbies, fílies i dèries resulten tan de carn i ossos que tenim la impressió que els coneixem de fa temps.

Tota l’acció passa en els entorns de Sant Salvador, poble imaginari que jo situaria ben a la vora d’Horta de Sant Joan, al peu dels penya-segats dels Ports on segurament hi fan niu voltors com els de la novel·la però que també podria ser més al Nord, a la serra del Boumort -on ens diu el reportatge del diari que s’hi pot veure el “Trencalòs”.

L’indret, sigui on sigui, és fresquet i convé en aquests dies que se’ns prometen calorosos. La fauna humana que es troba a la novel·la és tan o més interessant i, fins i tot, més divertida que els ocells: l’activista de 16 anys que fa pintades contra l’alcalde, l’especulació i el turisme, la traductora barcelonina que buscava tranquil·litat, la família de la fonda,…

Si voleu una molt bona descripció de què trobareu a la novel·la rellegiu la ressenya que l’Anna Carreras en va fer i que acabava així: es tracta d’una joia per començar l’any.

Ara jo torno a dir: és una joia per l’estiu. Poseu Els ocells a la bossa de la platja o a la de de viatjar en agradables trens de rodalies. Us farà oblidar la calor i les catenàries.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquests ocells del Víctor García Tur. Gaudiu del viatge literornitològic!!

Títol: Els ocells
Autor: Víctor García Tur
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Premis: Premi de Novel·la Marian Vayreda 2015
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-16367-37-5
Preu: 18,50€

Temps de llum, de Sílvia Tarragó

temps-de-llum-silvia-tarragoNo sé si molts de Nosaltres ha vist o recorda què era L’Avinguda de la Llum (més popularment anomenada Avenida de la Lus), un espai subterrani entre la plaça Catalunya i els carrers Bergara i Pelai/Balmes on hi ha l’accés als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (els de Sarrià, Tibidabo i el Vallès) i on fins fa poc encara hi havia una perfumeria que enllaçava amb el centre comercial d’El Triangle. Encara s’hi veu alguna columna dòrica majestuosa de les que flanquejaven el passadís principal on els anys 40 s’hi obrien botigues i negocis. Anant cap al carrer de Bergara una gran fotografia recorda que allà hi hagué un cinema que va passar de ser un cine de sessió contínua especialitzat en cinema infantil a ser, en la seva darrera època una sala per films X.

Aquest espai  -unes galeries comercials quan amb prou feines existia aquest concepte a la Barcelona dels anys 40-  és l’escenari triat per l’autora per desenvolupar les històries de tres dones, des de la primera joventut, amb les seves il·lusions,  projectes de vida i els seus amors i desamors, fins a l’edat adulta i madura. I, com l’itinerari vital de les persones, la galeria creixerà, madurarà i començarà la seva decadència inevitable fins al tancament i desaparició total els anys noranta.

De les tres protagonistes, Júlia, la minyona que arriba de fora de Barcelona, tindrà la veu principal i seguirem amb emoció i dramatisme la seva història i la seva lluita vital. I a més de les dues amigues, que l’acompanyen, desfilaran també per les galeries tot un conjunt d’altres personatges que ens acabaran retratant no solament l’Avinguda de la Llum, sinó la ciutat de postguerra i la seva transformació dels anys 60, una  societat marcada per la guerra, de moral tancada i plena de prejudicis,  que es mourà entre llums i ombres.

En aquest sentit l’autora ha fet un esforç de documentació, no solament de les botigues i negocis que hi havia a L’Avinguda de la Llum, sinó també d’elements de la vida quotidiana, que ara han desaparegut, fins alguns fets de la història de la ciutat i els seus escenaris: la granja Dulcinea, l’Ateneu, el Liceu …

El llibre és de bon llegir. L’estil és directe i amb diàleg viu. Els capítols són curts. Sempre porten un títol relacionat amb la llum, que ens prepara per el què passarà: Radiant, Ombra projectada, Fulgor, Opacitat… Fos a negre.

Ara que desapareixen tants llocs (espais, botigues…) engolides pel tsunami de la globalització llibres com aquest ens ajuden a reconstruir la Barcelona que fou durant els anys grisos, desapareguda també per l’empenta dels nous temps.

Comença a llegir els primers capítols en pdf en aquest enllaç.

Títol: Temps de llum
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2086-0
Preu: 16€

T’ho donaré tot, de Sílvia Tarragó

La Clara torna al Nosaltresllegim amb la ressenya de l’últim llibre de Sílvia Tarragó, una autora que l’últim cop que la vam llegir, ens parlava d’un boulevard històric de la ciutat de Barcelona. Ara, anem del punt més baix de Barcelona, al punt més alt!

El Tibidabo és el teló de fons i un protagonista més de la darrera novel·la de Sílvia Tarragó Castrillón, T’ho donaré tot. L’Àngela i l’Aurora, filles bessones d’un dels obrers que treballen a la urbanització del Tibidabo es fan grans en paral·lel al creixement del parc d’atraccions. Les seves vivències estan lligades a aquest indret tan emblemàtic de Barcelona, i les acompanyarem en esdeveniments com ara la inauguració d’atraccions com la Talaia o l’avió.

El parc d’atraccions del Tibidabo va ser construït pel farmacèutic Salvador Andreu (famós per les conegudes píndoles per a la tos) i es va inaugurar el 1901, juntament amb el Tramvia Blau i el Funicular. En aquell moment va ser tot un esdeveniment que mostrava l’esperit cosmopolita i capdavanter de la ciutat, que ja llavors anhelava ser un referent a Europa.

Sílvia Tarragó ens presenta un relat de ficció molt ben documentat que va des de 1901 fins el 1930. Al llarg de les seves pàgines narra fets cabdals en la història de Barcelona de les primeres dècades del segle XX, i que s’esdevenen en el transcurs de la novel·la, com ara la Setmana Tràgica, el cop d’Estat de Primo de Rivera o la segona Exposició Universal de 1929. L’autora ens descriu fets i anècdotes que enriqueixen la novel·la i la doten de realisme, convertint-la en un fidel retrat d’aquella època.

D’entre aquestes anècdotes, l’autora ens explica l’origen del topònim: “Tibi dabo”, que vol dir “et donaré” en llatí. A la Bíblia es diu que Satanàs porta Jesús a una muntanya molt alta, des d’on es poden veure els diferents regnes del món. Per tal de temptar-lo li diu: “Tot això et donaré si, prostrant-te, m’adores”.

T’ho donaré tot ens presenta diferents trames que es van entrellaçant a mesura que avancem en la lectura de la novel·la. D’una banda, ens acosta la vida de l’Eulàlia i les seves dues filles, l’Aurora i l’Àngela; la d’en Narcís, un dels enginyers del parc; la del doctor Obiols, metge de la família Regàs… i la de la temuda Dama de l’Arsènic.

El ritme de la novel·la és dinàmic, amb cinc parts de capítols curts que narren la història en ordre cronològic. Passions, amors i desamors atrapen el lector. Amors de parella, amors prohibits, amors interessats, amors incondicionals o amors malaltissos. I tot plegat, amb la serra de Collserola i el Tibidabo com a escenari de fons.

El Tibidabo no deixava mai de sorprendre-la. Tant era el temps que hagués transcorregut o les circumstancies que hagués pogut viure: els miralls, el Ferrocarril Aeri, la Talaia… cada nova atracció revifava la seva il·lusió, i la transportava de nou a la infantesa.

T’ho donaré tot inclou la dosi justa d’intriga i de drama, ingredients que la fan irresistible. No us la perdeu!

No ho farem! Moltes gràcies, Clara, pel teu escrit!

El pròxim dia que et llegim una ressenya, volem tenir-te amb firma pròpia!!

Si voleu començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre de la Sílvia Tarragó, seguiu aquest enllaç.

Aquí hi trobareu els altres llibres que hem publicat d’aquesta autora, com ara Temps de llum.

Títol: T’ho donaré tot
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2272-7
Preu: 16,90€

Joan Maria Morros ens explica el seu llibre ‘Els Coixinets’

Fa uns dies us explicàvem que havíem tirat la canya a un autor, en Josep Capsir, perquè ens expliqués el seu llibre… i que havia funcionat! I després ens vam dir: si ha funcionat amb ell, ¿i si ho provem amb en Joan Maria Morros, que publica la seva primera novel·la anomenada Els Coixinets?

I ha funcionat! Aquí teniu el seu escrit!

Els Coixinets és una història sobre l’amistat a la segona dècada del segle XXI. Un grup d’homes i dones d’uns 45 anys, que fa temps que es coneixen, solters i solteres, queden sovint per sopar i explicar-se la vida. Els amics és l’entorn més pròxim que tenen. En un d’aquests sopars decideixen fer un grup de Whatsapp… tots el fan servir per la feina i ara és moment que en tinguin un per ells. I coincideixen que el millor nom pel grup és ‘coixinets’, perquè el coixí és el company més habitual al seu llit. A partir d’aquí, el Whatsapp funciona com a element cohesionador: se saluden al matí, s’expliquen què els passa, concreten trobades, sopars…

La novel·la barreja converses amb trobades reals; històries de cada un dels amics; tot plegat demostra que l’amistat, per molt que es treballin moltes hores al dia, que no es tingui molt temps per un mateix, és el més fort que els uneix. I saben que, o bé realment o bé a través del grup de whatsapp, els amics sempre estan al costat.

Aquesta és la meva primera novel·la. Va sorgir a partir d’un sopar i un posterior esmorzar amb l’editora de Columna, Glòria Gasch. A partir d’aquí, les històries i els personatges reals van ser la font d’inspiració. De trobades, d’anècdotes i de xerrades reals n’han sortit, degudament modificades i ficcionadament alterades, les històries dels 12 personatges d’aquesta novel·la. Els Coixinets vol ser un llibre que exemplifiqui que les xarxes socials també poden ser les nostres aliades. Aquest grup se l’ha fet seva i utilitza el Whatsapp per estar més a prop, més en contacte els uns amb els altres.

Espero que la gaudiu i que passeu una bona estona amb les històries que s’hi expliquen.

Nosaltres també ho esperem. De fet, n’estem segurs!!

Moltes gràcies, Joan Maria, per explicar-nos el teu llibre, Els Coixinets! Un de Nosaltres el ressenyarà aviat aquí, al www.nosaltresllegim.cat!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre del Joan Maria Morros. Seguiu aquest enllaç!

A més, en Joan Maria Morros ens ha passat uns quants enllaços per si voleu més informació de la seva primera novel·la.

Els Joan Maries -el Morros i el Pou- i Els Coixinets al ‘No ho sé’ de Rac1

D’aquest llibre, n’han parlat a un munt de llocs! A La Vanguardia, a Lleida Televisió, al Diari Segre de Lleida, al Canal Taronja de l’Anoia o al Regió 7.

Al final, com sempre, la fitxa del llibre!

Títol: Els Coixinets
Autor: Joan Maria Morros i Cuadras
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2274-1
Preu: 18€

Individus com nosaltres, de Ferran Torrent

En Lluís, que ja ens ha parlat de cabòries llunyanes i simpatitzants vietnamites, entra en una dimensió desconeguda que sempre és recomanable visitar: l’Univers Valencià del Torrent. Aquí teniu el seu escrit sobre Individus com nosaltres, de Ferran Torrent:

Fa uns anys, potser en l’època daurada de la meva joventut, vaig gaudir molt d’algunes novel·les de Ferran Torrent: Gràcies per la propina, La mirada del tafur o Societat Limitada. Quan el Martí em va proposar Individus com nosaltres no vaig poder resistir-me al que esperava que fos un gran retrobament.

I així ha estat. Torrent ha tornat amb el seu esquema habitual de novel·la negra valenciana. Conté una trama que es desenvolupa d’una manera trepidant: amb xantatges, amb un segrest, amb corrupció. Hi ha la voluntat de reflectir una realitat social. I inclou també un context valencià, de to costumista i amb un punt d’autoparòdia molt refrescant.

Com si fos el compartiment dels germans Marx, Torrent fa entrar personatges i personatges a la novel·la, fins i tot quan pensem que ja no n’hi poden cabre més. I així ens anem trobant amb els protagonistes Llargo, Messié i Marc Sendra, però també amb Toni Butxana, el Sinatra del Cabanyal, el pare Rafael, Paco l’Artillero (quina artilleria!), Marisa la Gallega, Jennifer l’Esplèndida (per què serà?), el Mític Regino, Enric el Comptable, Albert el Negociador… Tots ells embolicats, d’una manera o d’una altra, en el desenvolupament d’un nou casino (sense permisos, òbviament) a la ciutat de València.

I tots ells units també no només pel fet de cobrar en B, sinó de viure en B, al marge dels circuits oficials de la societat. Els fugitius de la justícia, l’antic periodista forçat a convertir-se en autònom, l’emigrada a Frankfurt, els obrers sense papers, el capellà retirat a la residència d’ancians… a tots, Ferran Torrent els tracta amb gran estima i humanitat, a diferència de les capes teòricament respectables de la societat.

Vas llegint i t’acabes trobant a favor del segrestador i del xantatgista.

Mentre el pla per construir el casino avança, els personatges segueixen les últimes tendències socials -les trucades per Skype amb la parella que viu a l’estranger, les aplicacions per lligar per internet, les noves variants de Viagra-, recorden episodis del final de la dictadura i la transició, i s’atipen a dinar. De fet, aquesta pot ser la novel·la amb més àpats de paella de tota la literatura universal -que, evidentment, acaben sempre amb copes, tabac, i fins i tot altres substàncies per ser fumades.

Molt divertida de llegir, ben construïda i fins i tot amb un lleu toc de moralitat (cal ser compassiu amb les persones grans).

M’ho he passat molt bé amb aquests Individus com nosaltres.

Moltes gràcies pel teu escrit, Lluís! D’aquí poc… t’haurem de donar una firma al Nosaltresllegim!

Aquí teniu tots els posts que hem publicat al Nosaltres sobre els llibres del Ferran Torrent.

I aquí teniu els primers capítols d’aquest Individus com nosaltres del Ferran Torrent en pdf perquè els pugueu començar a llegir.

Títol: Individus com nosaltres
Autor: Ferran Torrent
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 368
ISBN: 978-84-664-2264-2
Preu: 20,50€

Josep Capsir ens explica el seu llibre ‘Els fills de l’Atlàntida’

De tant en tant tirem la canya als autors. És allò que deia l’Eva de Plats Bruts: “si passa, passa; i si passa, què passa?”. Doncs això: li vam dir a en Josep Capsir si ens volia explicar el seu llibre, Els fills de l’Atlàntida, i ens va dir que sí! Aquí teniu el seu escrit:

L’home humà actual és el resultat d’una evolució que abasta milions d’anys. S’estima que les primeres espècies del gènere homo van habitar la terra durant el Pleistocè, fins i tot podria ser que fos abans, però posats a concretar, podríem establir que va ser fa dos milions d’anys quan aquests antecessors van començar a deixar-nos pistes de la seva existència. Un període molt llarg d’evolució.

Cap a l’any 6000 a.C. i el 2500 a.C, l’home antic tot just havia après a fer foc, a construir barraques fràgils i a caçar amb artefactes improvisats amb restes d’ossos i pedres. Milions d’anys d’evolució per ser un simple animal hàbil per aquells temps. Resulta curiós doncs, que en un lapse històric tan curt –un parell de dotzenes de segles-, aquest espècimen comença a aixecar construccions gegantines i simètriques que encara avui segueixen en peu. L’home aprèn a conrear, a pasturar, a aprofitar les lleres dels rius per assentar-se permanentment; també s’interessa per l’astronomia i desenvolupa una ciència abstracta: les matemàtiques. També comencen a escriure i a establir codis orals comuns per a la comunicació. Es desplacen pels mars amb embarcacions impossibles, es vesteixen amb teles, conserven el foc, aprenen arts mèdiques i alien metalls per fosa.

Resulta estrany que, en un lapse de temps tan curt -tres o quatre milers d’anys-, aquests avantpassats evolucionessin d’una manera tan sorprenent. Coincideix també que per aquests temps l’home comença a esmentar als déus i ho fa a tots els continents alhora. S’erigeixen bustos i estàtues per tot el món, es dibuixen siluetes en coves o a l’interior de piràmides i a aquests éssers desconeguts se’ls adora i se’ls tem.

La Història mai ha participat d’aquests fets perquè ni hi ha testimoni ni hi ha escriptures que avalin la seva existència. O potser sí… El cert és, que la mitologia sempre s’ha considerat com una espècie de pseudo-història, relegant aquests fets a pura llegenda. I llavors, un es pregunta: qui van ser els déus dels quals tothom parlava?, com van intervenir en la humanitat perquè aquests antecessors patissin una evolució tan vertiginosa? Fos el que fos el que succeís, acabava de néixer la religió i, amb ella, el control social.

Plató va parlar dels déus, de la seva estada entre nosaltres, de les seves guerres i d’aquest gran continent que va desaparèixer sota les aigües. El filòsof també ens va parlar de l’últim reducte d’aquests éssers totpoderosos, una terra rica i fèrtil situada més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un lloc dominat per un gran temple dedicat a Posidó i envoltat per uns anells circulars de terra que feien de fortalesa i de contenció als capricis del gran mar. Es diu que aquest lloc mític també va acabar sucumbint a la fúria d’un oceà voraç. I es deia L’Atlàntida. Però… realment va desaparèixer?

Partint de la teoria d’Adolf Schulten (1870-1960), va poder ser Tartessos, un regne del sud de la península ibèrica, l’hereu d’aquesta terra que un parell de milers d’anys enrere fou L’Atlàntida. No en va, moltes de les esteles tartèssies trobades d’aquest període conserven gravats coincidents amb la forma circular del mític reducte dels déus. Però què sabem de Tartessos? La Història també va voler esborrar-la del mapa i avui es conserven molt pocs testimonis escrits que ens recordin la seva existència.

Els fills de l’Atlàntida tracta de conciliar mitologia i Història, d’explicar-nos qui eren els déus i quina influència van tenir en una societat castigada per la mala ventura. Els seus personatges els adoren i també dubten d’ells, no de la seva existència, però sí del seu poder. L’ús de la religió com a instrument polític pren forma i ens mostra que l’engany i la manipulació és la millor doctrina per controlar a la gent del poble. És una novel·la per obrir la ment, per donar corretja als nostres dubtes i a comprendre que estem condemnats per aquells mateixos que ens van dotar d’intel·ligència. Un lector em va explicar que després de llegir la novel·la va comprendre que el seu ateisme no tenia sentit i que ara era un politeista convençut.

Conduït a través de la vida de Teró, un humil adober de la zona costanera, el lector coneixerà els esdeveniments que van acabar amb Tartessos, aquesta terra que abans va ser la mítica Atlàntida. Us convido a passejar per aquestes terres de llegenda i a dubtar de la Història i de les nostres creences més profundes.

Moltes gràcies, Josep, per explicar-nos el teu llibre, Els fills de l’Atlàntida!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre del Josep Capsir. Seguiu aquest enllaç!

Títol: Els fills de l’Atlàntida
Autor: Josep Capsir Comin
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Sabina Galí
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2271-0
Preu: 19€

Michael Fassbender és el Harry Hole de Jo Nesbo

A can Universal Pictures estan molt contents. Després de l’èxit que va tenir la peli que adaptava Headhunters de Jo Nesbo, fa no res han pogut ensenyar a tothom el tràiler d’una peli que, si es converteix en sèrie de pelis i el protagonista li agafa “carinyo” al tema ens pot portar moltes alegries a totes els fans de la novel·la negra nòrdica més sanguinolenta.

Aquest dimecres es va estrenar el tràiler de l’adaptació d’El ninot de neu, un dels llibres de la sèrie del detectiu Harry Hole, un borratxo que casi arriba a ser parent de l’home del sac. I per fer el paper, un dels millors actors de Hollywood que hi ha ara mateix: Michael Fassbender.

Aquí teniu el tràiler!

No té mala pinta, oi?

Un petit resum de la carrera de Harry Hole i Jo Nesbo al Nosaltresllegim!

El ninot de neu de la Montse

Tothom en parla bé, d’en Jo Nesbø… però a mi no m’agrada la novel·la negra… i tothom diu que val la pena llegir-lo… però a mi em criden més els drames… i tothom m’explica que és un rotllo més Larsson que no pas Conan Doyle… però jo quan vaig a la llibreria miro abans les novetats en llengua catalana que cap altra cosa… i tothom hi posa topets de recomanació… però, però, però jo al final hi caic i el començo… i em tothomejo: ja no el puc deixar!

No em sorpèn que tingui tant d’èxit, aquest novel·lista. El ninot de neu és obra d’algú que no només sap escriure bé, sinó que sap com anar tensant la corda de l’argument de tal manera que arriba un moment que penses “és que si el deixo ara tampoc no podré dormir, així que millor l’acabo i descanso!”.

(…)

L’autor, parlant-ne!

I més Harry Hole!!

El lleopard, de l’Ana

ellleopardjonesboSí, us encoratjo a llegir El lleopard de Jo Nesbø. I tant! Però primer, us recomano que llegiu El ninot de neu, si encara no ho heu fet. Potser en realitat, el millor seria deixar-se anar atrapant per cadascun dels llibres de la saga d’en Harry Hole, cronològicament. Però sobretot no deixeu de llegir El lleopard.

La lògica que segueixo per a dir-vos això és que si a mi que no tenia el gust de conèixer aquest investigador de la Unitat d’Homicidis d’Oslo. Solitari, alcohòlic, audaç, prim, irònic i arrogant… M’ha costat anar tancant el llibre quan no tenia més remei que fer-ho. Imagino que coneixent-lo, directament no l’hagués tancat fins acabar-lo.

(…)

Més? Més!

El ratpenat de la Fita

elratpenatQuan ja havíem pogut llegir algunes novel·les de l’inspector Wallander, recordo que els editors van publicar, amb retard cronològic, una primera novel·la de la sèrie, on es feia la primera descripció d’un jove inspector Wallander. La història es repeteix.

Ara que molts hem llegit El ninot de neu i El lleopard i ja coneixem de sobres l’inspector Harry Hole, aquest Sant Jordi ens hem trobat amb la primera novel·la de la saga Hole, El ratpenat, publicada i premiada ja fa uns anys (1997).

En aquesta novel·la Jo Nesbø ens presenta en detall a Harry Hole, un detectiu noruec, que és enviat a Sydney perquè col·labori amb les autoritats australianes a resoldre el crim d’una jove immigrant noruega que ha aparegut brutalment violada, assassinada i llençada al mar. Començarà la peripècia del nostre home descobrint una ciutat i els seus baixos fons i una terra on els aborígens malviuen poc integrats en la societat australiana.

(…)

Més bestioles! Més Harry Hole!

Els escarabats de la Fita

escarabatsnesboSi fa poc us parlava de l’arribada de la primera novel·la de la saga Hole, El ratpenat, avui saludem al Nosaltres l’edició de la segona novel·la de la sèrie, Escarabats, publicada el 1998. Aviat podrem tenir la col·lecció completa de les aventures i desventures del detectiu Harry Hole!

En aquest cas, el nostre protagonista, després de resoldre el cas que l’havia portat a Sydney, és enviat a instàncies del Ministeri Noruec d’Afers Exteriors a Tailàndia, a Bangkok, per tal de resoldre el cas d’un ambaixador noruec que ha aparegut assassinat en un bordell.

Ja sabem que les trames de les novel·les de Nesbo no són simples. La veritat és que sovint són complicades i una mica rocambolesques i quan creus que ja estàs sobre el fil que et portarà al descobriment de la veritat, l’autor juga amb tu, canvia els components i et porta a canviar de sospitós. Així fins al final.

(…)

I canviem les bèsties pels fantasmes!

L’espectre de la Fita

lespectreESPECTRE, imatge d’un mort que apareix als ulls d’algú, fantasma, aparició.

Ja ens ha arribat l’última novel·la del Jo Nesbo i el seu detectiu Harry Hole!

Un Hole cada vegada més madur, amb més cicatrius al cos i a la cara, i amb el seu dit amb una pròtesi de titani. També amb més cicatrius a l’ànima. Torna de Hong Kong i arriba a Oslo per mirar de salvar a un jove Oleg -fill de la dona de qui s’havia enamorat, i que encara estima- que ja coneixem si hem llegit El ninot de neu.

A partir d’aquí ens esperen més de sis-centes pàgines on el món de la droga (en aquest cas, una de sintètica, el violí) a Noruega, i especialment a Oslo, adquireix un protagonisme important, amb tota la seva complexitat en la producció i distribució, i les morts que aquest tràfic provoca.

(…)

Ep! Que el Harry Hole no s’acaba aquí!! De fantasmes, a polis!

Policia, del Lluís-Emili

policiajonesboAmb aquesta novel·la, Jo Nesbo demostra per què s’ha situat en un dels llocs més importants de l’escena literària de la novel·la negra.

Ho domina tot: els tempos, la dosificació de què ha de saber el lector i què encara no, la creació de personatges de carn i ossos (sovint de sang i ossos), la sorpresa, el suspens, la descripció dels estats d’ànim i dels escenaris tant si són urbans com si pertanyen al inquietants boscos i muntanyes de Noruega. Fa que les seves “criatures” resultin creïbles submergides en peripècies objectivament increïbles…

Hi ha autors que des del començament fan que el lector sàpiga qui és el que ha comès el crim. Fins i tot és freqüent que també ho sàpiga l’investigador.

Aquesta no és en absolut la tècnica narrativa de Nesbo, que enganxa el lector que, conscient o no que estan jugant amb ell, no pot deixar de llegir per saber què trobarà en girar el full com si anés per uns carrers d’una ciutat desconeguda i a cada cantonada li pogués sortir alguna cosa inesperada.

I per acabar, si esteu assedegats de novel·la negra… la set!

La set del Lluís-Emili

Ja tenim la darrera entrega de la sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Harry Hole. És la que en fa 11. I finalment ens hem posat al dia! Ha sortit en català al mateix temps que l’original noruec i que en altres llengües no tan minoritàries. Això parla de l’èxit creixent d’aquest personatge i, per tant, del seu pare literari: Jo Nesbo.

Si sou addictes de Hole/Nesbo us recomano l’entrada corresponent a la Viquipèdia i podreu comprovar si les heu llegides totes i per quin ordre van aparèixer en la llengua original començant per El ratpenat de 1997 (fa vint anys!).

I aquesta vegada de què va? El llibre es diu La set -set de beure no del nombre- i és set de beure sang. Va de vampirisme. Però no us enganyeu: res de vampirs ensucrats, enamorats i descolorits. A la pàgina 30 ja tenim una mossegada que, amb l’ajuda d’una dentadura postissa de ferro, dessagna la primera víctima.

Tota l’acció es desenvolupa a Oslo i voltants no gaire llunyans. Hi apareixen un munt de personatges: alguns vells coneguts i altres de nous, relacionats amb la policia i amb la psicologia. Harry Hole, feliçment aparellat i enamorat després del llibre Policia, havia deixat d’investigar per donar classes a l’escola de policia, però el convencen per incorporar-se a la investigació ja que tot fa pensar que l’assassí en sèrie és un vell adversari de Hole fugit de la presó i que no se sap per on para.

Així doncs, ja ho veieu!

Tant de bo que en Fassbender s’animi, perquè el seu Harry Hole té molt bona pinta, i hi ha molta teca!

Volem més Harry Hole.

I sobretot, volem més Jo Nesbo!!

Argelagues, de Gemma Ruiz

La Meritxell Bellmunt s’ha llegit no fa gaire Argelagues, de Gemma Ruiz, un llibre que la Fita ja va ressenyar fa molt de temps però que és, sens dubte, un dels fenòmens editorials de l’any. Des del Nadal passat que es va venent, aquest llibre! Sabeu com se’n diu, d’això? Boca a boca i passar-s’ho bé llegint.

En saber que podia enviar-nos el seu text i col·laborar amb Nosaltres, la Meritxell es va afanyar a explicar-nos el llibre de la Gemma Ruiz:

El primer que he de dir d’Argelagues és que em sap greu no haver-la llegit abans, de seguida, d’una tirada com ho he fet ara, just quan es va publicar el setembre passat.

Argelagues és, sense exagerar, una joia literària que s’hauria de convertir en un clàssic modern de la literatura catalana. En una obra de referència per a la recuperació de la memòria històrica i, per això mateix, en una lectura imprescindible per als escolars del nostre país.

Amb Argelagues, podríem dir que Gemma Ruiz ha fet justícia, no només a la seva besàvia Remei, a la seva àvia i tia àvia, Nina i Rosa, sinó a totes les dones silenciades que van haver de canviar el terròs familiar per una ciutat inhòspita com Terrassa o Sabadell que només pensaven a enriquir-se, i ho van fer, a costa d’engolir en les seves fàbriques tèxtils la salut, la dignitat i la joventut de noietes de catorze anys vingudes d’aquí i de fora.

L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

Doncs això. I Amén!

Sí, la història de la Remei és la història d’unes dones sotmeses a un temps difícil, a una brutal guerra civil i una immediata postguerra encara més bèstia. Unes dones que no podien decidir ni a qui estimar, ni contradir pare, home o germà, però que si convenia sortien de casa per fer l’estraperlo i arriscaven la seva vida per no deixar morir de gana els seus.

Però si la novel·la s’ho val no només és per aquest homenatge a unes dones i a un temps, que és també nostre, sinó pel relat en si mateix. La novel·la, construïda a partir d’una successió de capítols breus, flueix sense que te n’adonis, de la mateixa manera que les protagonistes de l’obra no s’adonen que els passa la vida. Els personatges, tots ells, són d’una autenticitat extraordinària.

Destaca l’empenta i la fortalesa d’aquelles dones: l’optimisme realista de la Remei, l’idealisme però també el sacrifici de la Rosa i la Nina, l’alegria, la generositat de la Paquita… Però també són molt ben definits els personatges masculins: els homes bons com el Martí, el masclisme imperant del germà Josep, el contrapunt polític del Marià, el terrissaire que com tants d’altres es va haver d’exiliar a França, i la impudícia dels malparits amos de les fàbriques.

El retrat de tots ells és el retrat d’un temps i d’un país que es fa inesborrable gràcies sobretot a la perícia literària de l’autora i a la inestimable riquesa lèxica de l’obra. I aquesta és la gran qualitat de l’obra, que és escrita com si sentíssim la veu de la Remei, la seva oralitat, les seves paraules, els seus renecs. En definitiva, el parlar de tota una època que els més joves d’avui no han sentit ni de lluny.

Em quedo amb un petit paràgraf que resumeix a la perfecció aquell mon:

I aquella nit, en aquella casa de la Creu Alta es plora. I després es calla. Com si el silenci curés. El callar i el ser només del treballar, sent la Rosa que diu el pare, això ens ha salvat el pèl. I ai, aquell callar i aquell ser només del treballar. Comptaran més que la paraula de déu, d’ara endavant. Seran la nova religió del poble. I qui sap si l’opi també.

I amb l’encert del títol: Argelagues. Quina gran metàfora. Quines grans dones.

Gràcies Gemma, per aquesta magnífica contribució a la nostra llengua, per salvar els mots de les nostres àvies i poder fer que arribin als més joves. Gràcies per aquestes Argelagues que ens han permès arribar fins aquí.

Moltes gràcies, Meritxell, pel teu escrit! Si voleu llegir més escrits de la Meritxell, la trobareu al seu bloc Compartim llibres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Argelagues
Autor: Gemma Ruiz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-629-9
Preu: 18,50€