Andreu González, un dels autors d’aquesta obra, es pregunta què i com es determina que un llibre sigui atribuït al gènere de la novel·la històrica. Una narració ambientada a la guerra civil espanyola és històrica? I una sobre l’11-S? El temps passat no és una raó prou bona per legitimar-ho, perquè l’estil, la contrucció de la trama, el ritme i el patró dels personatges (per no dir també de la tipologia de lector/a que hi combrega) són factors molt característics, més que no pas el període que representa. Que un llibre com Bon cop de falç! hagi guanyat el darrer Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica ja promet respondre a molts d’aquests atributs. Veiem-los un per un.
No hem citat amb ingenuïtat l’11-S, data que per a tothom ha quedat dissortadament lligada a l’enderrocament de les Torres Bessones de Nova York, i per a molta gent al cop d’estat pinochetista de 1973. Ara bé, quan es parla de la Guerra dels Segadors, que dóna nom a l’himne nacional de Catalunya, s’acostuma erròniament a situar-la pels volts de 1714, després de catorze mesos de setge del borbó Felip V. El conflicte bèlic que ens ocupa, però, va ocórrer gairebé seixanta anys abans, concretament el 1640, contra “el Rey Planeta” (en contraposició al “Rey Sol” francès), el velazqueny Felip IV. La sublevació esclatà quan, estant les relacions tan tenses per la guerra contra els veïns francesos, les tropes castellanes ocuparen el territori de Catalunya per la força, amb la complaença del comte-duc d’Olivares. Bon cop de falç! se centra en la defensa de Cambrils, Barcelona (la primera Batalla de Montjuïc) i de Martorell contra Pedro Fajardo, marquès de Los Vélez i protegit del rei traïdor. Així, les seves pàgines són farcides de miquelets enrabiats, aliats francesos i hereus com en Joan de can Martí, un jove granjer que veu esguerrada sa vida per un dolent d’aquells clàssics, capaç de matar la seva pròpia mare per no haver-li comprat els crispis que ell volia. Vet aquí el marc de la història, i val a dir que tot passa tan ràpidament que hom espera estirar aquest Corpus de Sang fins a la Guerra de Succesió espanyola.
El ritme és trepidant, reprenent l’estil del fulletó decimonònic: capítols molt curts que interrompen de cop i volta l’acció per mantenir el suspens. En aquest sentit, els autors semblen inspirats per l’esperit romàntic d’un Puixkin o d’un Zola, però amb moments d’autèntic “speed literari” com els de Lafuente Estefanía o Clark Carrados. Només per això, doncs, Bon cop de falç! ja respon als cànons del bon best-seller, a més de les claus editorials d’una lletra gruixuda, unes tapes dures i un format de totxo.
El protagonista, un bon jan potser massa il·lustrat pel seu temps que no només escriu la seva pròpia confessió, sinó que s’expressa en un perfecte català postfabrià, es converteix de sobte en una mena de justicier sanguinari àvid de venjança (és el que té l’amor…). Com a L’estranger, de Camus, on tot passà per culpa d’una gota de suor que es va escórrer dins de l’ull, aquí la tragèdia la provoca la gana de dos soldats que mataren uns xais aliens… i alguna cosa més. La resta, esclar, serà a partir d’aquí un cúmul d’escenes conegudes i d’emocions prou ben construïdes: el paisatge bucòlic abocat a la ruïna, la mort imprevista que genera el drama, la traició, la invasió, etc. La brutalitat punyent d’alguns moments –més propis d’un film noir escrit per Jim Thompson o Dashiel Hammett– esquitxa de gore moltes planes amb dolls de sang, braços i caps tallats de socarrel, i uns quants esbudellaments a dojo. La portada ja és prou representativa, amb un trabucaire clamant mut al cel amb una torxa encesa i amb cara de pomes agres (en Joan Martí), mentre els seus companys branden la seva falç al fons. Per arrodonir aquest coratge, les frases èpiques que llueixen els diàlegs hi han d’afegir un caire cinematogràfic evident, però molt agraït: “Visca la terra i morin els traïdors!” / “A carn, a carn! Sense pietat!”.
Aquest encert és també un ensurt, perquè els personatges entren i surten sense més interès i funció que la de fer de cronistes del que està passant. El fet que apareguin i desapareguin per caprici dels autors suposa un llast pel lector desprevingut, que sovint ha de recular per reconèixer qui està parlant o recordar el seu lligam amb el protagonista. Tot i ser pur clixé –estructurats psicològicament de manera bidimensional: el bo versus el dolent, per exemple, sense més justificació ni argumentació que la d’un ordre moral universal–, els personatges són sovint mers analistes de què està succeïnt, i fins i tot grans coneixedors de la situació present més enllà de les fronteres pirinenques. Amics retrobats, pares masovers que tot d’una són diputats, i figures difoses com el (no tan) enigmàtic Frare o un misteriós mosqueter de nom d’Artagnan amb qui s’acaba creuant els camins, no ajuden gaire a mantenir una línia narrativa clara. Altres desajustaments històrics i lingüístics fan posar el morro tort, sobretot davant de mots com cafarnaüm, eccehomo, tros de quòniam, pòtol o bajanada, potser improcedents per l’època que es tracta.
Valorant que un dels autors prové de la poesia –al currículum d’Andreu González-Castro hi consten títols com Retablo de Nueva York (Universidad de Sevilla, 2004), Obra Nueva (La Garúa, 2005), Epigrames del Mas d’en Gall (Tarafa, 2007), Maniobras Diversivas (Fundación Cultural Miguel Hernández, 2008), entre altres obres d’assaig i conte curt–, es troba a faltar una mica de lírica en els moments de certa tranquil·litat entre tants mars de drama. Les descripcions reclamen més atenció en l’espai, els gestos i l’atmosfera, i no tant en el vestuari dels personatges. En aquest aspecte, a la novel·la li manca ironia i li sobra distanciament, en benefici d’un tempo molt viu, una història senzilla i uns patrons humans massa tòpics que serviria molt bé per bastir el guió d’una TV movie. Sobre el paper, però, es ressent d’una certa fredor expositiva i un abús dels accents efectistes, sense aprofundir gens en la fenomenologia dels seus éssers.
La història, això sí, manté en tot moment una mesurada acció, amb prous meandres com per continuar produint seqüel·les a partir d’alguns secundaris de luxe, començant per un dolent més dolent que el més dolent dels dolents. De fet, la novel·la acaba i no acaba, atès que obre el panorama pels propers seixanta anys, fins la revolta antiborbònica. En temps con els actuals, aquesta sensació d’opressió econòmica, lingüística, identitària i cultural –per no dir ja espiritual– encara persisteix. Al marge de fundacions filantròpiques il·lícites i sous inversemblants per feines de “public relations” de discoteca amb corona, Bon cop de falç! convida al debat sobre la conveniència de mantenir encara qualsevol forma de reialesa. El llibre, doncs, com un excel·lent dispositiu estètic, intensifica el sentiment de rebel·lia esmorteïda que ennuega l’ànima catalana des de fa tres segles. L’abdicació estalviaria les incomoditats i les angoixes de nous segadors amb telèfon mòbil a qui han canviat indignació per il·lusions, com quincalla per l’or als indis. Gasch i González manifesten molt bé aquesta ràbia, condensada en la transformació d’en Joan Martí, al llarg de 400 pàgines que es llegeixen en quatre hores, i aconsegueixen encomanar-la al lector amb eficàcia.
Títol: Paraules d’amor
