Arxiu de la categoria: Ficció

La casa de la frontera, de Rafael Vallbona

Corren dies de llegir tuits. Amb una ocurrència de 140 caràcters ja ha d’estar tot dit… Potser una foto ho acaba d’il·lustrar? O un vídeo? Piu i pim pam!

Tot i que hi reconec la gràcia, per tot allò de la proximitat als fets i de la immediatesa, d’haver portat la veu a persones que normalment no tenien altaveu, confesso que en aquest entorn comunicatiu no m’hi acabo de trobar com peix a l’aigua (hauria de dir com ocell al niu?).

M’agraden més els espais amplis, on desplegar arguments i que el lector pugui endinsar-se en un tema sense la sensació d’estar davant d’un mostrari que passa d’una cosa a l’altra sense solució de continuïtat.

Sóc un d’aquests nosaltres que llegeix revistes, diaris, llibres… i llibres de ficció! Perquè, molt sovint, és en la novel·la que hi trobo noves preguntes i respostes per a les inquietuds de sempre i de les noves que em van sorgint.

I si vosaltres també sou part d’aquests nosaltres, us recomano La casa de la frontera, el darrer Premi BBVA Sant Joan. Us hi trobareu la Carme, una narradora que és més que un tuit. Ella us anirà explicant com la història recent ha anat omplint els dies de l’hostal, aquesta casa de la frontera, que la seva família ha regentat a Puigcerdà des de finals del segle XIX.

Hi he passat fred, angoixa, impotència, alegria i moltes altres vivències, en les pàgines d’aquesta casa. Els canvis que ha viscut la Cerdanya i el país sencer no han estat sempre un llit de roses, tot i que també hi hagin florit èpoques de bonança econòmica, i tot plegat queda molt ben retratat en aquesta obra costumista i d’estructura molt moderna per la gestió del temps de la narració.

Que llegint el TimeLine de segons qui hauria rigut més? Segur! Però ni de bon tros hauria conegut tanta gent que, a hores d’ara, tindria molt a explicar-nos… I és que, com diu en Rafael Vallbona al final de tot de l’obra, hi ha novel·les que les habiten les persones.

Nosaltres, feu-me cas i, entre tuit i tuit, regaleu-vos una estona per llegir una novel·la que us agradarà!

Aquí teniu les primeres pàgines del Premi Sant Joan de Rafel Vallbona en pdf.

Títol: La casa de la frontera
Autor: Rafael Vallbona
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-297-7613-3
PVP: 20,50€

L’home que perseguia la seva ombra, de David Lagercrantz

Ja fa dos anys que vaig llegir i ressenyar pel Nosaltres l’esperada continuació de la trilogia Millenium de Stieg Larsson… sense Larsson. L’agosarat escriptor encarregat del “marrón”, en David Lagercrantz, se’n va sortir més que airós a El que no et mata el fa més fort i ens va permetre seguir les passes de l’enigmàtica Lisbeth Salander, Mikael Blomkvist i alguns dels personatges dels tres primers volums. També en van aparèixer de nous i jo preveia una presència destacada en futures entregues d’un d’ells (una en realitat), la Camilla. No us explicaré qui és per no aixafar-vos la guitarra, si no heu llegit la quarta entrega de Millennium.

Amb la Camilla em vaig equivocar. Sí que a L’home que perseguia la seva ombra hi té un paper important, però en segon terme. Què hi trobem, doncs, en aquest nou llibre de Millennium? Un tema dominant: els bessons. I, naturalment, personatges que en són de bessons.

També prenen un paper molt destacat les investigacions que, en el passat, van poder realitzar-se sobre el grau d’influència de l’herència genètica i la de l’entorn social en les persones. L’ens que ho estudiava -amb seu a Uppsala- s’havia anomenat, fins el 1958, “Institut de Biologia Racial”, i que després, per correcció política, va passar a anomenar-se “Institut per a la Genètica Mèdica”. Alguns dels investigadors són peça fonamental en la novel·la. I també ho són altres personatges bessons que no desvelaré més del que ja he deixat entreveure.

Un altre univers de personatges molt importants en la trama de la narració és el de l’entorn familiar fanàticament islamista de Faria, una noia de Bangla Desh que havia intentat trencar el cercle opressiu al qual es veia sotmesa i que la va portar a una presó d’alta seguretat, al mateix pavelló on es troba la Lisbeth. A més, el pavelló està dominat/aterrit per un sinistre personatge: una noia que es fa anomenar Benito per la seva admiració per Mussolini.

Aquesta tal Benito té la proa posada a la Faria davant la vista grossa dels vigilants i Lisbeth decideix de protegir-la. Tant l’una com l’altra estan amenaçades de mort per cantons diversos.

Poseu aquests elements en funcionament i acabareu atrapats pel clàssic final de novel·la negra amb desenllaços sorprenents, tips de patir per la sort dels personatges, morts, transfiguracions, etc.

Entremig aprenem un munt de coses sobre els bessons univitel·lins i bivitel·lins, els que són mirall, teories diverses sobre tot això… I també aprendrem sobre malalties com la hiperacúsia, o sobre temes com ara en Django Reinhard i el jazz gitano.

El món de la revista Millennium gairebé no apareix. L’inevitable Mikael Blomkvist sí, i molt.
I la seva germana advocada Annika, i l’inspector Bublanski, i la Hacker Republic. I un munt de personatges molt ben caracteritzats, nous o vells coneguts.

Si arribeu de nou als llibres de la sèrie no us decebrà i no tingueu por: no necessiteu haver llegit els anteriors, tot i que us n’agafaran ganes.

I als viciosos què us haig de dir! Allò del Cruyff: sortiu i disfruteu.

Ja sé que seria més correcte escriure gaudiu o fruïu però és que no sona igual i em sembla que, “en un momento dado”, el gran creador de neologismes no m’ho perdonaria.

Títol: L’home que perseguia la seva ombra
Autor: David Lagercrantz
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Marc Delgado Casanova
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-664-2286-4
PVP: 22,50€

4 3 2 1, de Paul Auster

Això va més o menys així: l’Álvaro, que debuta fa molt poc al Nosaltresllegim parlant d’assassins que estimen llibres m’envia un missatge -el divendres- on em diu que començarà a llegir la nova novel·la de Paul Auster, anomenada 4 3 2 1, però que no hi té ficades “gaire esperances”.

Jo, des de la llunyania que permet el servei de missatgeria, somric.

És diumenge al vespre i rebo un correu de l’Álvaro. S’ha acabat les casi 900 pàgines de la nova novel·la de l’escriptor novaiorquès -que fa poc ens visitava durant La Setmana del Llibre en Català- i m’envia la ressenya del llibre.

Li pregunto que què tal. Que si li ha agradat. Una paraula: “molt”

Aquest és el 4 3 2 1 de Paul Auster, de l’Álvaro Muñoz:

Ressenyar un gran autor com Auster té les seues virtuts. També té inconvenients si no estàs a l’altura i la crítica no es justa, però d’aquests últims en tinc ben pocs després de posar punt final a les 893 pàgines que comporten la seua magnífica obra.

Hi ha llibres que t’esborren els problemes perquè te’n distrauen, d’altres que t’avorreixen i et deixen malhumorat, i per últim, alguns que et fan pensar. Pensar. Aquest verb que tothom coneix però poca gent practica conforma el tema principal del 4, 3, 2, 1. A mi m’ha fet fer-ho, fer-me aquesta pregunta mil i un cops: i si hagués pres aquesta decisió? I si hagués viscut en altre país? Una altra família? Altres gustos literaris, socials, sexuals…? Aquesta pregunta l’haurem de fer a cada pàgina per a entendre aquesta meravellosa obra. Els canvis ho són tot, les decisions de dreta i esquerra, anar-hi o no, apostar per un negoci o guardar els diners per a temps de penombra, parlar-li a aquesta xica que et mira mentre tu comences a tindre les galtes vermelles. Fes-ho, pot acabar sent la teua dona, o la persona que t’arruïne la vida, mai no ho sabràs.

Imaginar-se que les coses podien ser diferents encara que ell fos el mateix. El mateix nen en una casa diferent amb un arbre diferent. El mateix nen amb uns pares diferents que no feien les mateixes coses que feien ara. ¿I si el seu pare fos caçador, per exemple, i visquessin tots a l’Àfrica?

Auster s’ho planteja tot: l’existència de Déu dins d’un context on l’església té tot el poder del món. Les guerres, la fam, les desigualtats. Hi ha cap Déu que puga tindre el control per a aturar-ho i no ho faça? Gràcies a la diversitat de personatges -jueus, cristians, ateus…- l’autor crea mil i una situacions que et fan dubtar de tot, inclús de si el seu propòsit inicial és fer-nos vacil·lar tant. L’amor és l’altre dels eixos que l’autor tracta des del punt de vista de qualsevol edat: l’adolescent fogós i ardent que perd el cap per uns pits o els avis que amb la tranquil·litat d’una carícia ja són feliços. Parlar-li a una, no a l’altra, comporta el desenvolupament de les nostres vides amoroses, les quals, tot plegat, tenen gran part de la nostra felicitat o desgràcia. També implica prendre les decisions intel·ligents, evitar-hi morts sobtades, actituds irresponsables o allunyar-te d’un camí que mai saps on pot acabar. Aquesta incertesa és, si més no, la felicitat dintre de la ignorància.

– Només Déu pot veure la carretera principal i la carretera secundària a la vegada, i això vol dir que només Déu pot saber si l’has encertada o no.
– ¿Com saps que ho sap?
– No ho sé. Per això és el que suposa la gent. Per desgràcia, Déu no ens diu mai el que pensa.

La vida, la companyia, l’amor i les decisions. Quatre pilars sobre els quals Paul Auster ha construït una catedral literària que no passarà desapercebuda entre les lectures obligatòries de qualsevol lletraferit.

Exacte. Li ha agradat “molt”.

 

Aquí teniu les primeres pàgines de 4 3 2 1 de Paul Auster en pdf.

Aquí teniu la crònica del dia que Auster va presentar el seu llibre a Barcelona.

I aquí teniu l’entrevista/presentació (en anglès, això sí!) que va fer amb Antoni Bassas durant La Setmana del Llibre en Català d’enguany al COAC.

Títol: 4 3 2 1
Autor: Paul Auster
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Traductor: Albert Nolla Cabellos
Pàgines: 992
ISBN: 978-84-297-7612-6
PVP: 23,90€

L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez

L’Álvaro torna al Nosaltresllegim explicant-nos un dels llibres més aplaudits d’aquesta tornada de vacances. Ens va avisar per Twitter i després es va ventilar el llibre. Li ha agradat molt!

 Nosaltres, per combatre la síndrome postvacacional, L’assassí que estimava els llibres, de Martí Domínguez.

No seré un assassí però Martí Domínguez ha aconseguit que estime aquest llibre. La història de la mort d’un crític literari, Guillem Gual, és el tret d’eixida d’una cursa on el misteri, la situació econòmica i social, i l’erotisme d’una mort perfecta són els protagonistes. Dels bons llibres, tanmateix com dels crims, o se’n parla o no han sigut mereixedors de l’opinió dels intel·lectuals:

A banda d’això —va reflexionar Roc—, és un crim que pot fer parlar els crítics, primer requisit, segons De Quincey, perquè siga una obra d’art.

Ambientada a la València més esnob, aquella on l’adreça on vius denota la teua vàlua com a persona, l’autor deixa al descobert, amb una crítica brillant i admirable, quin tipus de persones són les qui posen per sobre els cognoms als sentiments i els ideals.

Aquell nom, el del tio Adelio, per algun motiu l’havia impressionat, i s’havia convertit en metonímia humana de tot el que contenia la vida del poble. Pensava en les xafarderies, i pensava també en la seua consogra, explicant a les veïnes o a les clientes que la seua Carol havia pescat un peix gros a la ciutat i que seria una boda “por todo lo alto”.

Com si és tractés d’un clàssic de novel·la negra, Martí Domínguez barreja un estil lleuger i àgil amb la intriga de les millors històries de detectius. El misteri i les nombroses mencions d’autors, les obres i les investigacions, fan d’aquesta novel·la un precís retrat de la vida burgesa, aquesta que menysprea sovint una saviesa popular que és tan necessària com enriquidora..

Feia temps que no mirava el cantó dret d’un llibre amb la tristesa de que cada pàgina que avançava era una pàgina menys. Amb aquesta novel·la l’autor es consagra -si és que per a algú ja no ho estava amb La sega– en la literatura catalana. I també amb la certesa, i disculpeu si agrane cap a casa, de saber que els valencians cada cop són més presents i ajuden a teixir el panorama literari català.

Ai, Álvaro! No ho dubtis mai: els escriptors valencians són fabulosos!

Del Martí Domínguez n’havíem parlat quan va publicar aquest magnífic llibre que menciona l’Álvaro anomenat La sega. Si no el recordeu, al Nosaltresllegim en vam parlar en aquest post!

Aquí teniu l’enllaç per començar a llegir els primers capítols del nou llibre de Martí Domínguez.

Títol: L’assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domínguez
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-7588-678-7
Preu: 18,50€

Els Coixinets, de Joan Maria Morros

La primera novel·la de Joan Maria Morros ens acosta el dia a dia d’un grup de dotze amics i amigues, quasi bé tots singles, que comparteixen un grup de Whatsapp anomenat “Els coixinets”. El nom del grup fa referència al coixí que els acompanya cada nit, perquè es tenen els uns als altres i mai no estan sols.

L’autor descriu a través dels seus personatges una forma de vida present a la societat actual. Els i les protagonistes tenen entre quaranta i quaranta-cinc anys, no tenen compromisos i compten amb una estabilitat econòmica que els permet gaudir de la vida social de Barcelona. Per exemple, cada dijous en Marc, director adjunt d’un diari, i l’Albert, assessor de l’alcalde de Barcelona, tenen instaurat un sopar que ja és tradició. També, fan escapades quan tenen uns dies de vacances. Una Setmana Santa en Marc, l’Albert i en Pau, la persona més discreta del grup, visiten Sevilla i comparteixen les seves vivències al xat.

L’autor d’Els Coixinets, en Joan Maria Morros, és el cap dels informatius de RAC1 des del 2008 i es defineix com un gran usuari de les xarxes socials, en especial de WhatsApp. Amb la seva primera novel·la fa un retrat de les relacions socials contemporànies. Ens mostra que ser solter no vol dir estar sol en absolut. I menys encara avui dia. Els coixinets formen una família amb qui compartir celebracions, bons moments i d’altres que no ho son tant. Una família triada, que els acompanya en els seus èxits i fracassos sentimentals o professionals.

La xarxa social WhastApp és el pilar a través del qual gira tota la trama. De vegades treu fum! El grup permet el contacte quasi bé diari dels seus integrants, ja sigui per saludar, per fer una broma o per quedar. Però la comunicació a través d’aquesta xarxa social de vegades dóna peu a malentesos que posen a prova la seva amistat. En ocasions alguns dels membres del grup es comuniquen en petit comitè per fer safareig o senzillament perquè prefereixen buscar espais de major intimitat, igual com ho faríem les persones usuàries d’aquesta xarxa social. Per exemple, quan en Pau havia de compartir un secret amb el Marc i l’Albert, els amics li mostren el seu suport: “Pots estar tranquil. No som aquí per jutjar res. Som amics i t’escoltem. I si podem, t’ajudarem”.

La novel·la és fresca i actual, de to distès i propera, especialment si vius a Barcelona i comparteixes edat o estil de vida amb els protagonistes. És fàcil visualitzar els i les protagonistes passejant per la Diagonal o pel barri de Gràcia, o sopant plegats a casa la Marga, a Gavà, el lloc de trobada habitual de tots ells. Allà aprofiten per posar-se al dia i xerrar animadament, per exemple, comentant les últimes sèries de moda.

Els coixinets ens acosta el dia a dia de persones connectades, amb inquietuds i ganes de passar-ho bé. La novel·la posa de manifest que els canals comunicatius amb les amistats han canviat. Ben lluny queden les converses per telèfon fix (aquell que tenia una rodeta per marcar el número) o les cartes en paper. És indiscutible que la tecnologia ha canviat la forma de relacionar-nos. Seríem capaços de viure sense la comunicació instantània o sense estar permanentment connectats? De fet, ja mai no estem sols de tot: sempre ens acompanyen els fils de conversa de les xarxes socials.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre del Joan Maria Morros. Seguiu aquest enllaç!

Aquí teniu el post que ens va escriure en Joan Maria Morros parlant del seu llibre! Aquí, al Nosaltresllegim!

Títol: Els Coixinets
Autor: Joan Maria Morros i Cuadras
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-664-2274-1
Preu: 18€

Thug. L’odi que dónes, d’Angie Thomas

Fa uns dies va contactar amb Nosaltres un àvid lector valencià que es diu Álvaro Muñoz que ens preguntava si podia col·laborar al Nosaltresllegim. I, evidentment, li vam dir que si!

Sabeu què? Té pinta que aquest Thug. L’odi que dónes, d’Angie Thomas, és només el principi d’una llarga amistat amb l’Álvaro! Aquí teniu el seu escrit sobre aquest llibre publicat a Fanbooks:

La divisió habitual referida al món es torna dual quan parlem de pells: negres i blancs. Aquesta diferenciació racial és la que, malauradament, impera a la societat americana on viu la Starr, la protagonista de Thug. L’odi que dónes.

Els problemes de cada món són diferents: els de Garden Heights, un barri on viuen principalment negres amb les seues bandes, enfront dels de Williamson, l’institut més acomodat de la zona suburbial plena de bancs on estudia la Starr. La protagonista gaudeix d’amics —i parella— a la zona blanca però té el cor a la zona negra malgrat les seues tragèdies i perills. La major part del temps veiem una Starr amb un comportament diferenciat per mantenir dues vides alternatives, fet que resulta exhaustiu i determinant per la pressió que els uns i els altres li realitzen pel seu color de pell.

Aquest conflicte entre la Starr de Garden Heights i la de Williamson són només una de les moltes trames que l’autora, mitjançant una narració lleugera i amena, ens mostra. Els pilars d’una vida dividida entre el cor i la raó, els sentiments i el desig, fan de la comunitat, la seguretat i la responsabilitat unes eines vitals dins d’una personalitat complexa i agitada pels revessos que la vida li produeix en forma de tragèdia racial. Les morts per la raça, que tant a l’ordre del dia s’hi troben, estan assenyalats com persones “thug” (terme de referència a violent o criminal relacionat amb la raça negra). La protagonista en presagia un i queda com a únic testimoni per tractar de defensar un dels dos bàndols: el que li ha donat la vida però del qual no s’enorgulleix, o el que li ha llevat però en el qual s’hi veu identificada.

La novel·la, més enllà de ser una condemna a les tragèdies racials al llarg de la història, sensibilitza —i de forma molt encertada— situacions quotidianes i plataformes que no tenen la repercussió necessària, almenys fora dels estudis socials, com poden ser el moviment Black Lives Matter (Les Vides dels Negres són Importants) que va sorgir per a frenar la passivitat del president Barack Obama enfront dels continus assassinats racials a mans de la policia.

Tupac ens va deixar el concepte Thug Life, vida de malfactor, així va nàixer l’acrònim: T.H.U.G.L.I.F.E: The hate u give little infants fuck everybody, és a dir, “l’odi que dónes als més petits ens fot a tots.

Gràcies a aquest anacronisme podem explicar un títol que conté honestedat, cor i intel·ligència per a parlar d’un tema tan delicat com el dia a dia d’una persona racialitzada. Una història propera a un lector conscienciat amb les injustícies socials i que aprofundeix amb ràbia enfront d’altres lluites que semblen tenir llum i de les quals la segregació racial i el racisme en cada àmbit de la nostra vida encara continuen llunyanes, terriblement llunyanes.

Moltes gràcies per la teva ressenya, Álvaro! T’esperem aviat al Nosaltres amb nous llibres!

Podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf tot seguint aquest enllaç.

Títol: Thug. L’odi que dónes
Autor: Angie Thomas
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: FICCIÓ
Traductor: Scheherezade Surià
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-16716-34-0
PVP: 16,95€

Una verge insensata, d’Ida Simons

El títol pot enganyar una mica, ja que en realitat fa referència a una paràbola que apareix a l’Evangeli en què es contraposa el capteniment de les noies “prudents” amb les “nècies” (que es quedaven sense oli a la llàntia per esperar el nuvi).

No és que l’episodi en què apareix aquesta referència sigui de gran importància, però com que serveix per posar de manifest l’actitud infantilment crítica de la protagonista, va servir a Ida Simons per trobar un títol per a la seva novel·la. No hi busqueu doncs cap episodi pujat de to sobre pèrdues de virginitat per falta de sensatesa.

Què hi trobem doncs? Una interessantíssima descripció d’un grup social, el del món dels jueus que estaven establerts a Anvers vist a través dels ulls d’una noia preadolescent (10, 11, 12 anys) que en forma part. Ella veu les coses que passen al món dels adults, no totes les entén, però les capta amb gran lucidesa.

Redactada en primera persona i amb un subtilíssim sentit de l’humor anem seguint les peripècies de la Gittel, gran aficionada a tocar el piano, i de tota una colla de personatges pintorescos de la seva família i cercle d’amistats.

No es tracta d’una autobiografia però és evident que el món que retrata Simons és el que ella va viure.

Al començament del llibre hi ha un pròleg redactat per Eva Cossée, filla d’una gran amiga d’Ida Simons. Ella és qui ha impulsat el redescobriment d’Una verge insensata -un bestseller arran de la seva publicació el 1959-.

En aquest pròleg se’ns donen algunes dades biogràfiques: Ida va començar una brillant carrera internacional de concertista de piano, va haver-ho de deixar per la prohibició als artistes jueus d’actuar en públic. El 1943 els Simons van ser deportats. Van salvar la vida “de miracle” quan el 1945 van formar part d’un contingent que fou bescanviat a Suïssa… per material bèl·lic! Ida Simons no va tornar a fer concerts i va ser llavors quan va començar a escriure.

A mi m’ha sorprès gratament no descobrir en el llibre -escrit només catorze anys després- cap mena de premonició de què havia de passar després. Es podria creure que el que llegim va ser veritablement escrit per una noia durant els anys vint que no podia preveure què li tocaria viure.

Al final del llibre hi ha un interessantíssim epíleg on hi he trobat un parell de cites que em semblen ben il·lustradores:

Kees Fens (…) al seu obituari a la revista De Tijd (…) considerava que la seva caracterització irònica era un dels elements més impressionants, i qualsevol que es llegeixi els primers paràgrafs del llibre hi estarà d’acord.

Aquests són els primers paràgrafs:

Des de jove m’havia acostumat a sentir a dir al meu pare, més o menys cada dia, que en no posar una funerària havia perjudicat seriosament els seus congèneres. Estava del tot convençut que si ho hagués fet, a l’instant la població del nostre planeta hauria passat a estar formada exclusivament per éssers immortals.

La pròpia Ida, en un poema, ens dóna la clau:

l’humor és (…) la tela de coloraines que necessitem per cobrir una ferida.

Llegiu el llibre i gaudiu de les coloraines!

Aquí teniu les primeres pàgines en pdf d’aquesta verge insensata de Ida Simons.

Títol: Una verge insensata
Autor: Ida Simons
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 232
ISBN: 978-84-7588-626-8
Traductores: Maria Rosich Andreu | Dina de la Lama Saül
Preu: 17,90€

Els ocells, de Víctor García Tur

Vaig llegir Els ocells, de Víctor García Tur, en primera lectura, ja fa un munt de temps. Com que l’Anna Carreras n’havia fet una excel·lent ressenya pensava que ja no calia dir res més. Però com que m’ho vaig passar molt bé, l’estic rellegint i ja sóc a les acaballes. I em reafirmo: és un molt bon llibre per llegir-lo en aquests dies que comença a ser evident que tenim l’estiu al damunt.

M’ha acabat de decidir a fer-ne un comentari haver llegit al diari (Ara, el de l’onze de juny de 2017) un article a la secció “Viatges d’Autor” que duu per títol “L’esclat del turisme ornitològic”. Parla doncs, del tema i del món on se situa Els ocells i una de les seves protagonistes.

Precisament, la gràcia d’aquesta novel·la és la presència d’una galeria de personatges molt ben caracteritzats que podem considerar protagonistes, acompanyats d’una pila de secundaris que, amb les seves fòbies, fílies i dèries resulten tan de carn i ossos que tenim la impressió que els coneixem de fa temps.

Tota l’acció passa en els entorns de Sant Salvador, poble imaginari que jo situaria ben a la vora d’Horta de Sant Joan, al peu dels penya-segats dels Ports on segurament hi fan niu voltors com els de la novel·la però que també podria ser més al Nord, a la serra del Boumort -on ens diu el reportatge del diari que s’hi pot veure el “Trencalòs”.

L’indret, sigui on sigui, és fresquet i convé en aquests dies que se’ns prometen calorosos. La fauna humana que es troba a la novel·la és tan o més interessant i, fins i tot, més divertida que els ocells: l’activista de 16 anys que fa pintades contra l’alcalde, l’especulació i el turisme, la traductora barcelonina que buscava tranquil·litat, la família de la fonda,…

Si voleu una molt bona descripció de què trobareu a la novel·la rellegiu la ressenya que l’Anna Carreras en va fer i que acabava així: es tracta d’una joia per començar l’any.

Ara jo torno a dir: és una joia per l’estiu. Poseu Els ocells a la bossa de la platja o a la de de viatjar en agradables trens de rodalies. Us farà oblidar la calor i les catenàries.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’aquests ocells del Víctor García Tur. Gaudiu del viatge literornitològic!!

Títol: Els ocells
Autor: Víctor García Tur
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPÚRIES NARRATIVA
Premis: Premi de Novel·la Marian Vayreda 2015
Pàgines: 392
ISBN: 978-84-16367-37-5
Preu: 18,50€

Temps de llum, de Sílvia Tarragó

temps-de-llum-silvia-tarragoNo sé si molts de Nosaltres ha vist o recorda què era L’Avinguda de la Llum (més popularment anomenada Avenida de la Lus), un espai subterrani entre la plaça Catalunya i els carrers Bergara i Pelai/Balmes on hi ha l’accés als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (els de Sarrià, Tibidabo i el Vallès) i on fins fa poc encara hi havia una perfumeria que enllaçava amb el centre comercial d’El Triangle. Encara s’hi veu alguna columna dòrica majestuosa de les que flanquejaven el passadís principal on els anys 40 s’hi obrien botigues i negocis. Anant cap al carrer de Bergara una gran fotografia recorda que allà hi hagué un cinema que va passar de ser un cine de sessió contínua especialitzat en cinema infantil a ser, en la seva darrera època una sala per films X.

Aquest espai  -unes galeries comercials quan amb prou feines existia aquest concepte a la Barcelona dels anys 40-  és l’escenari triat per l’autora per desenvolupar les històries de tres dones, des de la primera joventut, amb les seves il·lusions,  projectes de vida i els seus amors i desamors, fins a l’edat adulta i madura. I, com l’itinerari vital de les persones, la galeria creixerà, madurarà i començarà la seva decadència inevitable fins al tancament i desaparició total els anys noranta.

De les tres protagonistes, Júlia, la minyona que arriba de fora de Barcelona, tindrà la veu principal i seguirem amb emoció i dramatisme la seva història i la seva lluita vital. I a més de les dues amigues, que l’acompanyen, desfilaran també per les galeries tot un conjunt d’altres personatges que ens acabaran retratant no solament l’Avinguda de la Llum, sinó la ciutat de postguerra i la seva transformació dels anys 60, una  societat marcada per la guerra, de moral tancada i plena de prejudicis,  que es mourà entre llums i ombres.

En aquest sentit l’autora ha fet un esforç de documentació, no solament de les botigues i negocis que hi havia a L’Avinguda de la Llum, sinó també d’elements de la vida quotidiana, que ara han desaparegut, fins alguns fets de la història de la ciutat i els seus escenaris: la granja Dulcinea, l’Ateneu, el Liceu …

El llibre és de bon llegir. L’estil és directe i amb diàleg viu. Els capítols són curts. Sempre porten un títol relacionat amb la llum, que ens prepara per el què passarà: Radiant, Ombra projectada, Fulgor, Opacitat… Fos a negre.

Ara que desapareixen tants llocs (espais, botigues…) engolides pel tsunami de la globalització llibres com aquest ens ajuden a reconstruir la Barcelona que fou durant els anys grisos, desapareguda també per l’empenta dels nous temps.

Comença a llegir els primers capítols en pdf en aquest enllaç.

Títol: Temps de llum
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 384
ISBN: 978-84-664-2086-0
Preu: 16€

T’ho donaré tot, de Sílvia Tarragó

La Clara torna al Nosaltresllegim amb la ressenya de l’últim llibre de Sílvia Tarragó, una autora que l’últim cop que la vam llegir, ens parlava d’un boulevard històric de la ciutat de Barcelona. Ara, anem del punt més baix de Barcelona, al punt més alt!

El Tibidabo és el teló de fons i un protagonista més de la darrera novel·la de Sílvia Tarragó Castrillón, T’ho donaré tot. L’Àngela i l’Aurora, filles bessones d’un dels obrers que treballen a la urbanització del Tibidabo es fan grans en paral·lel al creixement del parc d’atraccions. Les seves vivències estan lligades a aquest indret tan emblemàtic de Barcelona, i les acompanyarem en esdeveniments com ara la inauguració d’atraccions com la Talaia o l’avió.

El parc d’atraccions del Tibidabo va ser construït pel farmacèutic Salvador Andreu (famós per les conegudes píndoles per a la tos) i es va inaugurar el 1901, juntament amb el Tramvia Blau i el Funicular. En aquell moment va ser tot un esdeveniment que mostrava l’esperit cosmopolita i capdavanter de la ciutat, que ja llavors anhelava ser un referent a Europa.

Sílvia Tarragó ens presenta un relat de ficció molt ben documentat que va des de 1901 fins el 1930. Al llarg de les seves pàgines narra fets cabdals en la història de Barcelona de les primeres dècades del segle XX, i que s’esdevenen en el transcurs de la novel·la, com ara la Setmana Tràgica, el cop d’Estat de Primo de Rivera o la segona Exposició Universal de 1929. L’autora ens descriu fets i anècdotes que enriqueixen la novel·la i la doten de realisme, convertint-la en un fidel retrat d’aquella època.

D’entre aquestes anècdotes, l’autora ens explica l’origen del topònim: “Tibi dabo”, que vol dir “et donaré” en llatí. A la Bíblia es diu que Satanàs porta Jesús a una muntanya molt alta, des d’on es poden veure els diferents regnes del món. Per tal de temptar-lo li diu: “Tot això et donaré si, prostrant-te, m’adores”.

T’ho donaré tot ens presenta diferents trames que es van entrellaçant a mesura que avancem en la lectura de la novel·la. D’una banda, ens acosta la vida de l’Eulàlia i les seves dues filles, l’Aurora i l’Àngela; la d’en Narcís, un dels enginyers del parc; la del doctor Obiols, metge de la família Regàs… i la de la temuda Dama de l’Arsènic.

El ritme de la novel·la és dinàmic, amb cinc parts de capítols curts que narren la història en ordre cronològic. Passions, amors i desamors atrapen el lector. Amors de parella, amors prohibits, amors interessats, amors incondicionals o amors malaltissos. I tot plegat, amb la serra de Collserola i el Tibidabo com a escenari de fons.

El Tibidabo no deixava mai de sorprendre-la. Tant era el temps que hagués transcorregut o les circumstancies que hagués pogut viure: els miralls, el Ferrocarril Aeri, la Talaia… cada nova atracció revifava la seva il·lusió, i la transportava de nou a la infantesa.

T’ho donaré tot inclou la dosi justa d’intriga i de drama, ingredients que la fan irresistible. No us la perdeu!

No ho farem! Moltes gràcies, Clara, pel teu escrit!

El pròxim dia que et llegim una ressenya, volem tenir-te amb firma pròpia!!

Si voleu començar a llegir els primers capítols en pdf del llibre de la Sílvia Tarragó, seguiu aquest enllaç.

Aquí hi trobareu els altres llibres que hem publicat d’aquesta autora, com ara Temps de llum.

Títol: T’ho donaré tot
Autor: Sílvia Tarragó Castrillón
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2272-7
Preu: 16,90€