Arxiu de la categoria: Ficció

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

alloquevapassaracardosEl tema d’aquest Allò que va passar a Cardós, del Ramon Solsona, el va ressenyar molt bé la Mariona en aquest post del Nosaltresllegim (benvinguda, però no em prenguis la feina!) fa uns dies i, en el meu cas, em limitaré a afegir coses que jo hi he trobat.

Començo per dir que, últimament, he llegit obres molt bones però que, tot i això, feia temps que no m’ho passava tan bé. Haig de confessar que tinc una debilitat per Ramon Solsona derivada, segurament, de l’enveja que em provoca la secció que porta al programa d’El Matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas; és exactament el que jo voldria fer quan sigui gran: remenar paraules, formes dialectals, vulgarismes entranyables… Quina xalada!

Allò que va passar a Cardós no va d’això, però sí que hi ha molt de domini dels diferents registres de la llengua. Autèntica llengua viva.

Solsona no necessita demostrar que sap escriure en català normatiu amb prosa fluida i gens encarcarada i pot permetre’s saltar-se les normes per tal de poder mostrar una galeria de personatges totalment creïbles, situats en un entorn i en una època que, tot i no quedar gaire allunyada en el temps, avui ens apareixen com a definitivament pertanyents a un passat desaparegut, que perviuen en la memòria, però que no hi són, ni tornaran. L’autor recrea aquells paisatges, fets i personatges; i una de les virtuts, em sembla a mi, és el fet que cada grupuscle parla amb la llengua i registre que li pertoca. El català del barceloní, el català dels pallaresos, el català lleugerament postís de la revista local, el castellà dels guàrdies civils, el dels treballadors andalusos…

Tot això hi és, i jo ho he fruït!, però no “es nota”: no enfarfega ni mica. Al contrari: ho fa natural com si fos un reportatge pres amb magnetòfon.

D’altra banda, allò que té de thriller la novel·la funciona molt bé i la trama argumental, construïda relligant diferents monòlegs, també. Es nota que Solsona té moltíssim ofici.

És molt interessant la descripció de la gran complexitat de les obres que es van fer i descobrir que són, avui, pràcticament invisibles.

¿Sabíeu que molts llacs del Pirineu van ser foradats per sota i buidats, com si fossin una pica que se li treu el tap, per després canalitzar el desaigüe per dins de la roca de la muntanya i fer-la anar a fer moure les turbines que fabriquen l’electricitat? Això ho van dissenyar enginyers, ho van fer persones treballant en condicions duríssimes i ho van inaugurar capitostos polítics.

Tot “el que va passar a Cardós” transcorre en un món de sòrdida postguerra (capellans-cacics-censors de bons costums, guàrdies civils perseguint obrers comunistes, societat totalment patriarcal sense cap escletxa), però no la dels anys immediats a la fi del conflicte bèl·lic sinó molt posterior. Una realitat dels anys 60 repicats. I és que allò va durar molts anys!

Tampoc no és “el tema” del llibre però està molt ben reflectit.

Us garanteixo que llegireu el llibre amb fruïció i que, quan ho feu, el recomanareu a tothom. Com jo ho estic fent entusiàsticament.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Allò que va passar a Cardós
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-630-5
Preu: 20€

Li deien Lola, de Pilar Romera

li-deien-lola-pilar-romeraA la ribera de l’Ebre, a la casa senyorial Ca Maurici hi ha moviment. La senyoreta Adela està a punt de convertir-se en la dona de l’Amadeu, l’hereu de la casa. La senyoreta Adela és mes aviat lletja, esquifida, té els ulls petits, una boca com una línia invisible i una mala llet que no se l’acaba.

Les minyones de Ca Maurici saben prou bé com se les gasta l’amo. Qui més qui menys ha passat per les seves mans en el sentit més estricte de la paraula. I és que l’Amadeu és un home a qui pencar no li agrada gaire; ara bé, del tema de les festes ben regades d’alcohol i les dones joves, n’és tot un professional.

La Lola, la bella Lola, és la filla de l’última minyona que ha passat per Ca Maurici. La seva mare mor en el part i deixa la nena exposada als perill de la casa gran, tot i que li han repetit mil i una vegades: nena, no vagis a la casa, allí no se t’hi ha perdut res…

Poc pot fer una criatura, que a més està dotada d’una bellesa excepcional, per escapolir-se de les urpes de la casa gran i dels seus detestables habitants.

Al final passa el que no hauria d’haver passat mai i la nena, la bella Lola, surt de nit i d’amagat en una barqueta del poble que la vist néixer per arribar a Barcelona. Durant el trajecte, la vida se li esguerra encara una mica més, i quan per fi arriba al seu destí ja no li queden llàgrimes per vessar.

A Barcelona, la Lola es fa gran, el seu cos i la seva cara guanyen punts amb l’edat i no deixa cap home indiferent. Aprèn tota sola a buscar-se la vida, a sobreviure, coneix l’amor i el desamor i, mica en mica, va fent estalvis per poder tornar al poble, al seu poble, d’on va haver de marxar com una furtiva.

Aquesta novel·la es llegeix amb fruïció. És amena a més no poder, apareixen uns personatges que t’enamoren i d’altres que els voldries escanyar.

A mi, sens dubte, em farà seguir la pista d’aquesta autora.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i el booktràiler del llibre

Títol: Li deien Lola
Autor: Pilar Romera Aguilà
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-664-2144-7
Preu: 19€

Calendar Girl 3 – Juliol, Agost, Setembre, d’Audrey Carlan

calendar-girl-3-juliol-agost-setembreLa Míriam torna al Nosaltres per ressenyar-nos la tercera entrega de la sèrie Calendar Girl! Les aventures de la Mia que vam llegir a la primera entrega i a la segona entrega continuen…

La tercera part de la saga ha sigut realment angoixant i molt emotiva, ja que descobrim una Mia molt més madura, molt més segura de sí mateixa, i que s’haurà d’enfrontar als dimonis del seu passat més obscur. La Mia troba la manera de trobar el seu cor de veritat, de poder identificar els seus sentiments de veritat per aquells que estima.

Al Juliol marxa a Miami a gaudir d’un mes amb l’Anton, el sex-symbol del hip-hop, on serà la propera model del seu vídeoclip. Això sí: tingueu en compte que desprès del temps que va passar a Washington DC, el contacte amb els homes que no siguin en West són complicats. A Miami haurà d’aprendre a superar-ho.

A l’Agost ha de marxar a Texas on… On no us podeu arribar a imaginar les coses que descobrirà amb el cowboy!! A mi em va deixar bocabadada tota la història que l’autora ens va descobrint! Torna el seu passat familiar i tornen un munt coses que la Mia creia oblidades.

El setembre, senzillament, no us el puc explicar. Només podré dir-vos que la Mia es clava una patacada amb el seu passat. La seva nova vida queda trasbalsada amb un que… Només us puc dir que vaig emocionar-me molt. Vaig haver de llegir-la dos cops!

Haig de dir que cada llibre supera les meves expectatives respecte l’anterior. Heu de llegir-lo per poder-ho sentir!!

Estic esperant la quarta i última entrega de la sèrie!

La quarta entrega acaba de sortir. A veure què ens explica la Míriam quan l’hagi llegit!!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Calendar Girl 3 -Juliol, Agost, Setembre-
Autor: Audrey Carlan
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-664-2124-9
Preu: 17,90€

Argelagues, de Gemma Ruiz

argelagues-gemma-ruizL’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.

El títol és molt escaient fent de metàfora de les dones, “de les dones-gens-especials”, com diu l’autora, que van viure “històries-gens-especials”.

A Argelagues, Gemma Ruiz ha fet la història, sobretot, de la besàvia Remei i de l’àvia i tieta-àvia de la seva família. La història de les dones que passen de viure a pagès a fer-ho les ciutats, en aquest cas, a Sabadell, on seran una mà d’obra importantíssima i on tindran una vida gens fàcil, plena de sacrificis i dedicació a marits i fills, de molt de treball i molt dur, i amb una estricta obediència als encarregats de fàbrica i a les normes morals del moment. Sovint els caldrà lluitar i patir per assegurar l’alimentació i un cert benestar per tots, especialment durant l’etapa d’escassetat, durant la guerra, i l’època de l’estraperlo en la llarga postguerra.

La Remei comença sent la protagonista principal i és la nena de pagès que neix a Castellterçol, essent filla de jornalers. A través d’ella vivim les condicions de misèria, treball i brutalitat freqüents a l’època. Pares i germans decideixen sobre el destí de les nenes, sigui treballant tot cuidant mainada o fent de minyona. És la part més vivament narrada. Es nota molt que la Remei va ser la font oral de l’autora. Frases curtes. Estil directe. Un català riquíssim de vocabulari i d’expressions molt vives de  llavors, no sempre normatiu i que comprenem bé pel context.

Al llarg de la novel·la desfilen diferents personatges, bones i males persones. Vides plenes de sacrificis, amb ben poques satisfaccions i amb una idea que els dóna molta força: que els fills i els que vénen puguin viure millor que ells. Encara que amb ambicions modestes: menestrals, tenir un ofici, saber de lletra, fer un casament decent…

És la història de les dues generacions anteriors, des del començament de segle XX fins els anys seixanta. Unes generacions sacrificades, que van treballar molt, que van patir situacions històriques terribles com la guerra i la postguerra franquista. L’autora en va aixecant acta i testimoni, donant protagonisme a les dones, tan sovint ignorades, i que són les que mantenen el fil narratiu.

Recordo que quan donava classes a l’institut i treballàvem el període de la guerra i la immediata postguerra insistia als meus alumnes de 17 anys que fessin parlar als avis i àvies. Era fantàstic quan tornaven a classe i m’explicaven excitats les coses que havien descobert de la història de la família de les que mai es parlava: un avi afusellat per anarquista o una àvia coratjosa agafant la maleta i fins a tres fills per venir a treballar a Catalunya, saltant del tren abans d’arribar a l’estació de França; una àvia que recollia garrofes de Collserola per poder matar la gana i que repartia el cap i l’espina d’una arengada per ella i el marit i la carn per al nen o la nena…

Llegiu-lo i parleu amb els avis. Us sorprendrà quantes coses en comú hi trobareu, sobretot si ells vénen de pagès. Jo he recordat moltes històries del pare i la mare.

Si llegir aquest llibre serveix per deslligar llengües ja es pot donar per ben empleada la lectura. I us ho asseguro: per ell mateix és més que interessant i recomanable.

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per poder començar-lo a llegir!

Títol: Argelagues
Autor: Gemma Ruiz
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-7588-629-9
Preu: 18,50€

Un secret de l’Empordà, d’Imma Tubella

unsecretdelemporda-immatubellaVaig començar a llegir Un secret de l’Empordà amb una idea equivocada. Em vaig llegir la contraportada i vaig pensar que no li trobava sentit al plantejament. No veia clar com es podia enfilar una narració interessant i que enganxés a partir d’un fet tan puntual i, més aviat propi de les revistes del cor, com un accident d’automòbil ocorregut el 1935 en què havien mort dos personatges de l’aristocràcia europea. Tot i això, vaig decidir donar-li una oportunitat.

Imma Tubella, la seva autora, parteix d’un fet que va succeir realment l’agost del 1935 i que va ser durant molt de temps un esdeveniment rellevant a la comarca. Mentre anaven cap a França, el príncep Alexis Mdivani i la seva amant, la baronessa Thyssen, van tenir un accident a l’alçada d’Albons a causa de l’alta velocitat a la que anaven. A conseqüència de l’accident, el príncep va morir i la baronessa va acabar a l’hospital per les greus ferides de l’accident.

L’esdeveniment va portar cua durant molt de temps, entre altres coses perquè tots dos personatges eren casats i amagaven un amor clandestí. Però també per altres motius, de tipus més terrenals. Durant el temps que va durar la investigació de l’accident va desaparèixer un bagul amb joies,. Unes joies valorades en una milionada i que van ser motiu perquè investigadors, policía, periodistes i altres elements acabessin posant al mapa Albons i bona part de la comarca.

Tubella utilitza aquest esdeveniment per desenvolupar un segon escenari. Uns quants anys després, el juliol de 1992, un periodista s’entrevista amb en Joan, un historiador aficionat del poble que havia viscut l’accident de primera mà en ser una de les primeres persones que van arribar al lloc dels fets. Així, al llarg de bona part de la novel·la, en Joan i en Fred, desenvolupen una conversa que anirà obrint i descobrint secrets personals relacionats d’una manera o altra amb els fets de 1935. I és que en Fred ha arribat a Albons per uns motius que ni ell mateix sospita, però sap d’alguna manera que ha d’enfrontar-se amb un passat, el seu passat, per poder continuar vivint el seu present i futur.

Vaig començar llegint aquesta història amb una idea i l’he acabat amb una altra.

N’he quedat satisfeta per com la seva autora ha aconseguit trenar una narració ferma, ben documentada, sense estridències a partir d’un fet aparentment poc interessant, però que ens fa submergir-nos en la història d’una comarca i els seus habitants -alguns de ben il·lustres- que acaben fent-nos partícips dels seus secrets més íntims.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol:  Un secret de l’Empordà
Autor: Imma Tubella
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2100-3
Preu: 18,50€

Basat en una història real, de Delphine de Vigan

basatenunahistoriareal-delphinedeviganAquesta és la segona novel·la que llegeixo d’aquesta magnífica autora. La primera va ser Res no s’oposa a la nit, i em va impactar profundament. Aquesta segona incursió en l’obra de la de Vigan no es queda curta en quant a capacitat de seduir i atrapar al lector… Paraula!

La cosa va així: la Delphine és una autora que acaba d’assaborir la mel del èxit amb la seva ultima novel·la. La fama, la repercussió mediàtica que ha tingut, tot plegat la té aclaparada. Li falta temps per donar rodes de premsa, per anar a donar conferències, les escoles se la rifen perquè parli amb els alumnes i els il·lustri. En fi, una bogeria.

Una tarda, la Delphine ha d’atendre una cua llarga com un dimoni de lectors que esperen amb il·lusió que els signi el llibre. I aquí comença el marro: entre tota aquesta gent apareix la L.

És una dona d’uns 40 anys, terriblement atractiva, enginyosa, intuïtiva, que té quelcom que fa que la Delphine se senti atreta i intimidada. Tota plegat, la L. enganxa. Sap com fer-ho. I tant!

La relació entre totes dues cada cop es va fent més propera, la L., aconsegueix amb les seves arts entrar com aquell qui no vol la cosa al cor, a la vida, a la casa i als secrets més íntims de la Delphine. En resum: la té ben agafada!

Desprès de l’últim èxit literari,  la Delphine ja no és la mateixa. No sap què escriure, té un bloqueig mental de proporcions faraòniques, i el que és pitjor, li agafa una mena de fòbia a l’ordinador que tot és obrir-lo i posar-se malalta. Li suen les mans, li tremolen els dits, una suor freda li recorre tot el cos,… Un desastre absolut.

I aquí és on l’amiga L. comença a fregar-se les mans. La L. és una persona entre sonada i maquiavèl·lica i, a més, més llesta que la fam, com la majoria de sonats.

No os puc desvetllar ni com segueix ni com acaba la cosa. Això sí: la L., aconsegueix gairebé fer embogir la Delphine, per no parlar de coses pitjors.

Aquesta autora té un estil únic. M’agrada aquesta manera que té d’escriure tan elegant, tan sofisticada, i també tan poètica i reposada. Me la imagino davant meu prenent-se una infusió i parlant com algú senzill i proper.

Una autentica delícia. Us la recomano de tot cor. No deixeu que se us escapi. Seria una llàstima, la veritat.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Basat en una història real
Autor: Delphine De Vigan
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-664-2106-5
Preu: 19,90€

Tres bones raons per llegir Dolores Redondo

El dissabte passat la Dolores Redondo va guanyar el 65è Premi Planeta amb un llibre que estem desitjant que arribi al Nosaltresllegim per poder-lo llegir, gaudir, ressenyar i recomanar.

I és que d’això va aquest post. Quan hem llegit Dolores Redondo, ens ha agradat. Molt.

Aquí teniu tres molt bones raons per llegir Dolores Redondo. Es diuen Trilogia del Baztán.

 

La primera raó es diu El guardià invisible:

La novel·la negra acostuma a crear personatges singulars de detectius, inspectors de polícia o investigadors privats que van associats a un lloc determinat o una ciutat molt concreta i que tenen alguns trets característics i personals, ja sigui gastronòmics o simplement alcohòlics. Parlem de Carvalho i Barcelona, Montalbano i Sicília, Wallander i Ystad, Brunetti i Venezia, Rebus i Edinburgh, Knutas i l’illa de Gotland…

M’he llegit El guardià invisible, el primer volum de la trilogia de Baztan de la Dolores Redondo, on descobrim la jove inspectora d’homicidis Amaia Salazar. Tenim doncs una altra parella: Amaia i Navarra/País Basc. En aquest cas i concretament, Elizondo i la vall del riu Batzan, amb els seus boscos una mica misteriosos i màgics que seran l’escenari d’assassinats d’adolescents, acompanyades d’una escenificació ritual macabre i amb un fort simbolisme psicosexual.

La nostra heroïna treballarà amb aplicació i professionalitat en uns casos enrevessats, encara que això signifiqui que haurà d’entrar a fons en històries familiars que estaven soterrades i que són doloroses i traumàtiques, al mateix temps que haurà de defensar la seva posició professional de jove inspectora.

Com sempre, un detall aparentment simple acabarà donant la clau per resoldre el misteri de l’assassí erigit en guardià de la virtut en la vall de Batzan. No convé donar més detalls, oi?

El llibre es tanca amb un estimulant CONTINUARÀ que ens anuncia nous casos de la inspectora Amaia Salazar…

Afortunadament, El llegat dels ossos ja és a les nostres llibreries i al Nosaltresllegim!

Una bona novel·la pels amants del gènere, que t’enganxa i que es llegeix ràpid, ràpid!!

 

La segona raó es diu El llegat dels ossos:

elllegatdelsossosLa Dolores Redondo ja ha entregat la segona part de la trilogia del Baztan, El llegat dels ossos, i si sou d’aquells que patiu perquè dieu allò de “oh, és que jo no m’he llegit el primer llibre”, no us preocupeu. Jo no vaig llegir en el seu moment El guardià invisible i aquest llibre m’ha enganxat del tot i l’he pogut seguir amb tota tranquil·litat.

La nostra protagonista és una investigadora de la policia foral de Navarra, l’Amaia Salazar -un personatge que crec que té prou personalitat per convertir-se en el Carvalho del nord d’Espanya-, i que a l’inici del llibre està en el tram final del seu primer embaràs. He trobat força divertit tot el procés del part, la lactància, etc. No oblideu que jo em dedico a això! El fet és que Salazar es troba amb una sèrie d’assassinats de dones que, aparentment, no tenen cap relació entre ells.

Però el nas de l’Amaia va més enllà i nota que alguna cosa falla quan resulta que els assassins, alguns d’ells immediatament després de cometre els crims, acaben tots suïcidats, de manera que els casos es van tancant. A més, tots ells deixen un missatge per l’Amaia: la paraula “Tarttalo”. Ara no us diré què vol dir… no us vull aixafar la guitarra! Però el que sí que us puc explicar és que té alguna cosa a veure amb la història i les llegendes del Baztan.

La raó per la qual abans he dit “alguns immediatament” és perquè el que trigarà més en acabar suïcidat és qui li donarà la clau per descobrir qui s’amaga darrere de tots aquests assassinats.

És un llibre que m’ha enganxat molt, tot i que en alguns moments hi ha alguns temes que m’han grinyolat, potser perquè són d’una truculència bastant extrema: membres congelats i rosegats, amputacions als cadàvers que van apareixent… Potser no sóc de tanta sang! En qualsevol cas, és un llibre que m’ha fet apagar el llum sempre més tard de l’hora que tocava anar a dormir. És un indicador prou clar, oi?

A tots aquells que vau llegir la Dolores Redondo al primer llibre, estic convençuda que aquesta segona part de la trilogia no us fallarà. I si resulta que l’agafeu de nou, sense haver passat per El guardià invisible, com ja us he dit, no heu de patir gens.

Novel·la negra en estat pur i un personatge que espero que la Dolores Redondo segueixi cultivant. Jo intentaré recuperar el primer llibre de la trilogia mentre espero que surti el tercer!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

 

I la tercera raó es diu Ofrena a la tempesta:

lofrenaalatempestaPer fi, per fi!, arriba la tercera part de la Trilogia del Baztán! Crec que parlo per tots quan dic que estàvem desitjant que la nostra estimadíssima Amaia Salazar tornés amb un nou volum de novel·la negra de la bona amb aquell punt… com us ho diria? Entre truculent i que enganxa com una mala cosa!

En aquest cas, a l’Ofrena a la tempesta, un llibre que és tan addictiu o més que El guardià invisible o El llegat dels ossos, la nostra inspectora de la Policia Foral es troba amb la mort d’una nena a la localitat d’Elizondo. No us xafaré gaire res sobre detencions prèvies, jutges, Guàrdia Civil i derivats perquè crec que la gràcia de veritat està en llegir la trilogia sencera.

En qualsevol cas, anem al cas: la investigació de la mort d’aquesta nena ens conduirà cap a la mort de molts més nadons. Si a això li sumem l’enrevessada relació que tenen l’Amaia Salazar amb el jutge Markina… ja ho tenim quasi tot fet!

El jutge va tornar a somriure d’aquella manera que no sabia si es burlava d’ella o si se sentia extraordinàriament feliç de veure-la; la va contemplar en silenci durant uns segons, fins que ella, finalment intimidada, va abaixar la mirada, només un segon, suficient per recuperar l’aplom i preguntar:
-Què passa?
Quan m’he queixat de la teva falta de notícies no em referia pas als avenços en la investigació.
Ella va tornar a abaixar la mirada, aquesta vegada somrient mentre assentia amb el cap. Quan el va alçar havia tornat a recuperar totalment l’aplom.
-Doncs aquestes són les úniques notícies que tindrà de mi -va respondre ella.

A això, sumeu-li també les germanes de la nostra inspectora, la seva mare -ai, la mare! Quina mare!-, i aquest misteriós Inguma, el nom que rep a la Vall del Baztán un dimoni que es carrega les criatures ofegant-los mentre dormen,… una investigació trepidant!

Sabeu aquells llibres que te’ls cruspeixes en un cap de setmana?
Aquest no és d’aquests. Segons com, amb un dissabte en tens prou!

 

Estem esperant aquest Todo esto te daré!

Enhorabona, Dolores Redondo!

Les darreres paraules, de Carme Riera

lesdarreresparaules-carmerieraA aquestes alçades, probablement, queden poques coses a dir sobre la literatura de Carme Riera. I és que és difícil no elogiar la trajectòria professional d’aquesta mallorquina que s’ha fet un lloc ben destacat en el panorama literari català i castellà.

I és que Carme Riera pot presumir d’haver guanyat bona part dels premis més reconeguts en llengua catalana: el Prudenci Bertrana (Una primavera per a Domenico Guarini, 1980), el Ramon Llull (Joc de miralls, 1989), el Josep Pla (Dins el darrer blau, 1995) o el Sant Jordi de novel·la (La meitat de l’ànima, 2003). I, si faltava algun reconeixement, el juny passat va ser guardonada amb el premi Sant Joan de literatura, per la seva novel·la Les darreres paraules, de la qual avui en parlem al Nosaltres.

Tots nosaltres coneixem mínimament la història d’una de les famílies regnants més transcendentals de la història europea: els Habsburg. La majoria pels llibres d’història, però sobretot per dos dels seus membres més reconeguts: els emperadors Francesc Josep i Elisabeth d’Àustria -la famosíssima Sisí-.

A Mallorca però, aquesta família és coneguda i gairebé mitificada gràcies a un dels seus cosins, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, que es va convertir en un habitual de l’illa fins al punt de posseir terres i construir casalots on hi passava bona part del temps que les seves obligacions familiars i polítiques li permetien.

I és aquest el personatge principal de Les darreres paraules. Una novel·la que Carme Riera converteix en una barreja entre novel·la històrica i autobiografia, fent servir com a recurs narratiu la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per l’arxiduc a les darreries de la seva vida, davant la urgència de posar en ordre els seus pensaments però sobretot, fer justícia amb cadascun dels personatges que han format part de la seva vida i que, per motius familiars i d’aparença política, no han estat mai reconeguts.

Així, Lluís Salvador d’Habsburg, repassarà fets transcendentals per la història europea, com els fets ocorreguts els anys anteriors a l’assassinat de l’hereu de la corona, l’arxiduc Francesc Ferran que havia estat elevat al lloc d’hereu després del suïcidi del seu cosí i fill legítim de l’emperador, Rodolf. Fets que van portar Europa a un dels episodis més tristos de la seva història, la Primera Guerra Mundial. Però les memòries de Lluís Salvador es detindran sobretot en la seva vinculació amb Mallorca, des d’on viurà els episodis més feliços de la seva vida, però també els més tristos, obligat per les convencions socials i familiars.

Com a curiositat, Carme Riera es converteix a sí mateixa en la primera part de l’obra en un personatge que ens explica la història del manuscrit i com hi arriba. I és que l’any passat es va fer a Mallorca una exposició sobre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la qual Riera hi va participar.

Si sou una mica del saber què es manegava entre els Habsburg, per allò de saber què feien, com vivien i què els passava pel cap i no us heu cregut mai la versió “oficial” del suïcidi dels amants a Mayerling, la lectura d’aquestes darreres paraules és la vostra oportunitat per posar-hi una mica més de llum sobre el tema.

Això sí: recordeu que és ficció!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Joan de la Carme Riera.

Títol: Les darreres paraules
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi BBVA Sant Joan 2016 de literatura catalana
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7458-0
Preu: 19,50€

L’hotel blanc de la platja, d’Alba Sabaté

lhotelblancdelaplatjaL’Alba Sabaté, l’autora d’aquesta novel·la anomenada L’hotel blanc de la platja és intimista. Escriu des del sentiment i fa que les seves paraules t’arribin al cor. És un llibre trist, melancòlic, però al mateix temps, poètic i amb voluntat de viure la vida per més esquerpa que aquesta es mostri a vegades amb nosaltres -amb algú més que amb d’altres.

La Virgínia viu a Roma i li agrada mirar les teulades des de el balcó de casa seva. Allí s’hi passa moltes hores badant, recordant, patint i acariciant la ferida del pit que ja no té.

Sí. A la Virgínia li han extirpat un pit per culpa del maleït càncer. Ara té cinquanta-dos anys, ha preferit separar-se de l’Alberto, el seu company, perquè se li fa molt difícil viure una vida que ja no serà mai igual que als temps passats compartits quan ella estava sencera, quan no li faltava res, quan eren tan feliços.

Enmig de la seva tristesa rep la noticia de la mort del pare. Fa la bossa i emprèn el viatge cap a Girona, la seva ciutat. Quan arriba a casa tot li és quotidià i al mateix temps llunyà. Ja no es d’ella, ja no li correspon.

La seva germana, la neboda, les tasses blanques de la mare amb la seva tira daurada, els drapets de puntes sobre la taula del menjador… Tot és un “si però no” que li provoca certa esgarrifança. Va amunt i avall pels carrers de la seva infantesa, pel mapa fet de records i paraules de quan sortia a passejar de bon matí amb el seu pare pels carrers humits de Girona. I mentre camina i es perd en el seus records, té temps de recuperar un amor de joventut, reconciliar-se amb la família, amb l’Alberto,… i potser amb la vida.

Si esteu en hores baixes, aquest llibre ja us dic que toca el sentiment. Però no per tristes les coses no deixen de ser boniques, oi?

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’hotel blanc de la platja
Autor: Alba Sabaté
Editorial: Columna
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Premis: Finalista del Premi Prudenci Bertrana
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2098-3
Preu: 18€

Brúixola, de Mathias Enard

bruixulamathiasenardNo sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica. Crec que algun cop ja he esmentat aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n fio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pulitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa, Brúixola, ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la, però. Mathias Enard ens presenta, a Brúixola, en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible-, que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergim en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible: en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard, més que seguir una trama, el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una suggerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Aquí teniu l’autor explicant el seu llibre

Títol: Brúixola
Autor: Mathias Enard
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Martin Lloret
Premis: Premi Goncourt
Pàgines: 432
ISBN: 978-84-16367-68-9
Preu: 22,90€