La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

L’Àngels Bassas, actriu i escriptora, torna al Nosaltresllegim després de que ja fa un temps parléssim del seu llibre Dóna’t.

 Va ser immediat! L’Àngels va veure la ressenya que havia fet la Mariona del llibre de la Siri Hustvedt i ens en va parlar molt bé. Vam proposar-li si volia parlar-ne ella, com a autora, al Nosaltres i aquí teniu l’escrit sobre La dona que mira els homes que miren a les dones que teníem poca estona després: una carta al Nosaltres i a la Siri Hustvedt.

Cal reconèixer que La dona que mira els homes que miren a les dones és un llibre dens, no gens fàcil de llegir, sobretot si no tens paciència o no ets perseverant.

Jo tinc la malaltia de ser una lletraferida que, a més, creu que als llibres se’ls ha de donar sempre l’oportunitat d’arribar fins al final; igual que en un espectacle de teatre no és bo marxar abans que s’acabi. Cal arribar al final del camí per valorar. No s’hi val desestimar o jutjar només pels primers capítols. Això ja ho fem massa a la vida actualment, immersos en l’estímul constant que no ens deixa aprofundir en res. I la Siri no ho posa fàcil, precisament, al principi del llibre. Una quantitat ingent d’informació sobre artistes i obres d’art als primers capítols pot desinflar un lector que no estigui avesat al món de l’art o simplement no li interessi.

Però quan t’endinses en el llibre i segueixes persistent, pàgina a pàgina, poc a poc comences el viatge hutsvedtià que et porta a reflexionar sobre la dona, el món de l’art, la ciència, i la vida en general. Sobretot quan t’interpel·la com a lector amb frases punyents, complexes i riques que et fan plantejar coses, que et fan pensar, que et fan sortir de la quotidianitat per submergir-te en la reflexió filosòfica profunda. Un bé escàs en els nostres temps.

Les grans dones es cotitzen menys que els grans homes?
Una obra d’art té sexe?
Vivim sota el prejudici de que la ment i la raó estan per sobre dels sentiments o les emocions?

Són algunes de les qüestions que Siri Hustvedt ens planteja com si estigués parlant amb nosaltres o acompanyant-nos en un somni. Com a escriptora i com a dona vaig sentir-me molt propera a Siri, vaig identificar moltíssimes de les coses que planteja i viu… Sobretot quan descriu a la perfecció el fenomen de la creació, una mena de procés entre la consciència real i l’estat subconscient del somni on els personatges sorgeixen gairebé més enllà de mi mateixa quan escric. Siri sent també això i ho explica de meravella.

Siri es pregunta i somia amb nosaltres, i al seu llibre comparteix vida i pensaments, i ens interpel·la de manera profunda. I per renunciar a la superficialitat cal ser molt valent. Aquest llibre ho és.

¿Les dones artistes necessitem una forta càrrega de “grandiositat” per fer front al sexisme incessant que arriba en forma de condescendència, por i prejudici?
Sí, Siri: diria que malauradament…encara és així.
Perquè sóc dona, sóc artista i ho he viscut en les meva pròpia pell.

I quan et llegia, Siri, pensava que tant de bo d’aquí uns anys, ja no hàgim d’escriure sobre la por sinó sobre el respecte mutu entre dones i homes, d’igual a igual.

Tant de bo, d’aquí uns anys, una dona forta, intel·ligent i guapa, ja no faci por, com ho fa ara, sinó que sigui un bé enriquidor al costat d’homes savis a qui no els calgui empetitir una dona per ser grans.

Àngels Bassas
Actriu i escriptora

Si voleu llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, en aquest link hi trobareu els primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Àngels!! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!! Sigui amb els teus llibres o amb els teus escrits!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

La Mariona torna al Nosaltres per ressenyar-nos un llibre que interessarà a totes aquelles persones que vulguin llegir assaig. En aquest cas, un molt bon assaig sobre feminisme.

 Siri Hustvedt (Minnesota 1955) és una autora nord-americana llicenciada en Filologia anglesa per la Universitat de Columbia.

La dona que mira els homes que miren a les dones és un conjunt d’assajos sobre feminisme, art i ciència que aborda qüestions diverses des d’un punt de vista interdisciplinari.

No us deixeu convèncer per aquelles ressenyes que només destaquen en la biografia de l’autora el seu matrimoni amb Paul Auster. Siri Hustvedt no és només una escriptora; és una lectora culta, apassionada i molt empàtica. A banda de comptar amb estudis de filologia, ha cultivat la literatura, la filosofia, la història i el psicoanàlisis. A conseqüència de la lectura d’aquestes disciplines, ha profunditzat en el tema del feminisme, l’art i la ciència des d’àmbits que en principi no són els seus, com ara el biològic, el fisiològic, el neurològic i fins i tot el psiquiàtric. En aquest llibre intenta treure l’entrellat d’aquesta pluralitat de perspectives que li han interessat des de fa dècades.

En paraules de l’autora; les dues afirmacions centrals del llibre són:

Tot coneixement humà és parcial.

Ningú no se salva de la influència de la comunitat de pensadors o investigadors on viu.

El llibre,  s’organitza en dues parts. Citant l’autora:

La primera part del llibre inclou textos sobre artistes concrets. Investigacions sobre els biaixos perceptius que afecten que afecten els nostres judicis sobre art, literatura i el món en general

La introducció s’inicia amb cites atribuïdes a Pablo Picasso, Max Beckhmann i Willem de Kooning, on els tres vinculen la seva obra amb un sentiment vers les dones. L’amor i la irritació.

Són aquests els homes als quals es refereix Hustvedt en el títol del llibre?

El llibre no està basat en textos inèdits sinó que és un recull d’encàrrecs que ha rebut Hustvedt durant els últims quatre anys i que demostren l’immens interès que l’art plàstic desperta en l’autora.

En posteriors assajos hi veiem desfilar a Louis Bourgeois, Emily Dickinson, Anselm Kiefer, Susan Sontag, Pina Bausch i Pedro Almódovar, entre d’altres. Aquí és on demostra com l’art ha condicionat algunes escriptores o artistes plàstiques que han viscut en un entorn fortament masculinitzat.

La mateixa Louis Bourgeois; que es va fer famosa després d’anys d’obscuritat artística, tot i la lluita constant, afirmava que “el món de l’art és dels homes”.

Personalment, destaco una de les afirmacions que apareixen en el capítol dedicat a la coreògrafa Pina Bausch:

Una de les qualitats més notables d’una obra d’art reeixida és que no fa sentir la quantitat de feina que va caldre per realitzar-la.
(…)
Per a les dones sovint és millor ser gran. Els rostres vells no contenen l’amenaça dels desig eròtic.

A la segona part del llibre hi trobem xerrades en trobades amb experts i convencions acadèmiques on van convidar l’autora.

Hustvedt, que en general escriu de forma senzilla, sense floritures pròpies d’una novel·la, introdueix en aquest segona part, llenguatge complex que pot resultar poc familiar per als lectors no iniciats en la matèria.

Personalment, no estic massa familiaritzada en el discurs o la literatura feminista però he de dir que m’hi he sentit molt còmoda. Des del desconeixement, considero que no estem davant d’un discurs extremista a favor del feminisme. El que sí que hi he trobat és una complexitat difícil d’obviar. No tant per la radicalitat dels textos sinó per la quantitat de dades i informació interdisciplinari que aporta.

Es tracta de textos narrats des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, des de l’experiència personal de l’escriptora. Tot, en conjunt, amb el suport de teories científiques i estudis.

La meva missió, si es pot dir que en tinc una, és molt senzilla: Espero que vosaltres, lectors, descobriu que bona part del que els llibres, els mitjans de comunicació i internet ens presenten com a veritats establertes, tant si són científiques com si no, de fet són qüestions obertes a revisions.

Queda molt de territori per explorar i tant de bo que Siri Hustvedt segueixi dedicant-hi esforços amb la saviesa que ha demostrat fins ara:

Tothom està d’acord que el consum continuat de menjar porqueria té efectes nocius. Què passa amb el consum diari d’estereotips mediàtics?

Si voleu començar a llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, cliqueu aquest link per donar un cop d’ull als primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Mariona!! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

Sobre la tirania, de Timothy Snyder

Tinc un amic molt fan dels còmics i les pelis de Batman a qui no li va agradar gaire la tercera adaptació que va fer Christopher Nolan de la figura del caballer més fosc de la Literatura contemporània. I no perquè després del Joker de Heath Ledger aquell tio de la màscara -el dolent- semblés un nebot calb de Hulk Hogan amb els problemes de respiració de Darth Vader.

No li va agradar la pel·lícula, especialment, perquè en veure algunes de les imatges dels dolents ocupant Gotham City hi va veure mala fe: ell hi veia recreacions del moviment d’Occupy Wall Street, un moviment que havia intentat canviar les coses.

Ara us explicaré què té a veure Batman amb Snyder, no patiu.

D’ençà d’aquell Ocuppy Wall de 2011 i aquella peli de 2012, a Estats Units i al món les coses han canviat però alguns diran que no tant. I es tracta d’això. Han canviat d’una manera diferent: Trump president, Le Pen en una segona volta, Brexit a la cantonada, ultradreta aflorant misteriosament per tot arreu, casos de corrupció encara més a tot arreu, atemptats terroristes a països que fins ara no havien patit aquests atacs… i una lleugera baixada de braços de la població indignada, bàsicament perquè ara està treballant a les institucions després de ser escollits per representar els indignats.

I els anomenàvem indignats perquè Stéphane Hessel va escriure un llibre que ens els definia: Indigneu-vos. Després ens va demanar compromís. Ara estem en el temps del No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris. Però també en el temps de Sobre la tirania, de Timothy Snyder.

Els llibres de Hessel eren valents i apel·ladors. El de Leiris era desafiant i encoratjador. El de Timothy Snyder és conscienciador i educador, però també apel·la a la valentia i el coratge dels ciutadans. Es tracta d’avisar, d’aprendre del passat, de fer veure que la tirania no surt del no res. Té processos, té motius, té vies de triomf i té respostes dels ciutadans que la porten al fracàs.

Quan Snyder, un dels intel·lectuals més reconeguts dels Estats Units es decideix a escriure Sobre la tirania està sentint el mateix que Leiris després del Bataclan. Després de la sacsejada, primer cal veure per què ha passat el que ha passat i, després, arreglar-ho enlloc de doldre’s de la trompada i prou. És una invitació a seguir caminant tenint en compte els sotracs que la història ens ha ensenyat que podem trobar en el nostre camí.

Aquest llibre, que en principi està escrit per a un públic nord-americà (per les referències intel·lectuals que fa a la constitució dels Estats Units, per com es refereix al “Nosaltres” quan parla de la primera persona del plural) és interessantíssim, d’entrada, per entendre millor uns Estats Units que no havien estat mai tan dividits; i després, perquè tot el que pot passar a l’altra banda de l’Atlàntic, pot passar aquí.

Aquestes 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX de què parla el subtítol són les 20 idees que Snyder, un intel·lectual indignat i preocupat per una Amèrica dividida, exposa per superar el fracàs que suposa que un individu com Trump sigui president. Els referents van des de la Grècia Clàssica i passen pels pares fundadors, l’Alemanya de Hitler, Txecoslovàquia o la Rússia actual, un país on les últimes eleccions lliures de veritat van ser fa més de 25 anys.

Sobten algunes de les lliçons que hem d’aprendre del segle XX que proposa Snyder, com ara Aprèn de la gent d’altres països i que acaben tenint un regust de “tingues el passaport en regla, no sigui que hàgim de fugir d’aquí perquè el món es torça”. I quan arqueges les celles, Snyder et respon a continuació: la Història ens demostra que no és una bajanada. Ni tenir el passaport en regla, ni tenir net l’ordinador de qualsevol cosa que et pugui suposar un compromís, ni llegir llibres per tal de tenir una veu i una opinió pròpia.

Així doncs -i tenint en compte el format del llibre, també-, aquest Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX de Timothy Snyder és, com els de Hessel o el de Leiris, un llibre de consulta (i el preu hi ajuda!). Un llibre escrit per un savi que es dirigeix a tothom. Un llibre que cal llegir per no caure en errors que ja s’han comès o permès, sigui per desconeixença o per inacció.

Hi ha qui diu que després de mesos i mesos d’administració Trump, l’única manera de seguir l’actualitat als Estats Units és a través dels humoristes i Buenafuentes nordamericans perquè l’actual POTUS és tan… absurd?, que l’única manera de poder seguir el dia a dia és fent-ne mofa i befa.

I sobre aquest últim fet, i sobre el Batman… recordeu el discurs inaugural de Donald Trump com a president? Compartia paraules -una rera l’altra- amb Bane, el dolent del tercer Batman de Nolan. I la pregunta és: per riure o per plorar?

Potser el que cal és -després de riure o plorar- estar alerta i saber què podem aprendre sobre la tirania gràcies a la Història i Timothy Snyder.

Títol: Sobre la tirania.
Autor: Timothy D. Snyder
Editorial: Ediciones Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9710-268-1
Preu: 19,50€

La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia, de Diversos autors

La Núria Tatger se’ns estrena al Nosaltresllegim amb un llibre per valents! No tothom està interessat o és capaç de llegir llibres d’assaig com La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia. Encara que siguin llibres que expliquen coses menys feixugues del que creiem i que en qualsevol cas són molt i molt interessants! Coses que ens fan entendre millor el món on vivim. Aquí teniu l’escrit de la Núria:

Aquest llibre ens presenta, en 17 capítols escrits per diferents personalitats del món acadèmic i de la investigació -Zygmunt Bauman, Slavoj Zizek, Marina Garcés, Nancy Fraser, Santiago Alba Rico,…-, una sèrie d’arguments, d’explicacions, que intenten donar resposta a les preguntes que tants i tantes ens plantegem: com hem pogut arribar fins aquí? Com s’explica que Trump hagi guanyat les eleccions als EUA? Com pot ser que el PP, quan és provat que ha saquejat les arques públiques, continuï guanyant les eleccions i aferrat al poder? Què explica el creixement desmesurat de l’extrema dreta? On quedem com a humanitat, veient el tracte que dispensem als immigrants que fugen per salvar la vida?

Aquest llibre ens proporciona, des de diferents enfocaments i paradigmes, arguments i conceptes que ens poden ajudar a entendre com tot això ha arribat a passar.

El títol, La Gran Regressió, és d’allò més adequat. Al llegir-lo evoca aquesta sensació de procés, que si bé molts n’ubicarien l’inici a la crisi financera global del 2008, cal anar a buscar molt abans. I sense cap mena de pal·liatius, aquest llibre va documentant aquest retrocés que vivim, amb conseqüències també molt més bastes de les que encara avui podem sospitar.

Des de l’anàlisi dels perills de les eleccions, que si bé abans sustentaven la democràcia, ara la posen en perill, fins a la consideració de l’individu modern en termes de rendiment econòmic, on els perdedors en són culpabilitzats i castigats.

Des de la pèrdua d’identitat de l’esquerra tradicional fins a la necessitat de canviar i adoptar un nou paradigma per a poder explicar el nou context i reconduir-lo, el que passa avui dia no es un pas enrere fàcilment recuperable; és un canvi de les regles del joc que desmantellen el món tal i com l’entenem ara.

I cal estar documentat per a poder oposar-hi alguna resistència.

Què millor per documentar-se sobre aquest present -a vegades massa fosc- que un llibre amb les ments més brillants del nostre temps? Gràcies pel teu escrit sobre La gran regressió, Núria!! Ens tornem a trobar al Nosaltres aviat!!

Aquí podeu començar a llegir aquest conjunt d’articles (de fet, hi trobareu complet el primer article de Santiago Alba Rico!) que publica Empúries anomenat La gran regressió.

Títol: La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia
Autor: Diversos autors
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductor: Diversos autors
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-17016-07-4
Preu: 19,90€

Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, de Germà Bel

En Lluís, el nostre home de números i finances, va començar a aixecar els braços i a dir “Ep! Aquest el vull jo!” en saber que havíem rebut Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, de Germà Bel. Aquí teniu el seu escrit.

Germà Bel és un reputat economista que ha compaginat en els últims quinze anys les activitats acadèmiques, polítiques i periodístiques. És catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona, i ha estat professor visitant a prestigioses universitats dels Estats Units. Fou diputat al Congrés dels Diputats pel Partit Socialista de Catalunya a principis de la dècada dels 2000, i més tard cap de llista de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de 2015. En paral·lel, ha estat un col·laborador regular de diaris i revistes.

Cabòries des d’una galàxia ben llunyana és una selecció d’articles de Bel publicats des de l’any 2000, que permet recórrer de manera molt evident la triple trajectòria de l’autor. Des de la seva especialitat en economia, Bel reflexiona sobre aspectes com la globalització, la política territorial o la construcció d’infraestructures amb rigor acadèmic, claredat expositiva, i una eminent intenció pràctica.

Més enllà del valor de cada article, la lectura del llibre evidencia diverses característiques de l’autor, valuoses i que val la pena remarcar. En primer lloc, la posició de Bel en els seus articles és sempre empírica i pràctica, molt poc ideològica. Les seves propostes provenen de l’observació i de l’anàlisi, i es refereix en força articles a treballs acadèmics més profunds que han ajudat a construir el seu punt de vista.

En segon lloc, Cabòries des d’una galàxia ben llunyana destaca també per la transparència en l’exposició del punt de vista de l’autor, independentment dels consensos majoritaris del moment. Aquesta és una qualitat que pren encara més valor vista en retrospectiva. Bel parla de bombolla immobiliària a principis dels anys 2000 (quan tothom corria a comprar pisos perquè mai baixarien de preu), renega de la inversió en trens d’alta velocitat fins i tot abans que l’AVE arribés a Barcelona, o reclama una política agressiva de reformes durant els anys 2007-2008 (quan els ministres a Espanya tenien prohibida la paraula crisi i la culpa dels desordres financers era dels especuladors internacionals).

Germà Bel manté també la transparència i independència en els seus articles més recents. Defensa de manera molt convincent els beneficis del turisme a Barcelona, la inconveniència de construir infraestructures com el tramvia de la Diagonal o la línia 9 del metro, o la necessitat de contenir el creixement del deute públic. Bel no té problemes tampoc en corregir els seus punts de vista quan la realitat el desmenteix: és molt significativa en aquest aspecte l’explicació de la seva evolució política des del federalisme de principis dels anys 2000 -alguns articles del llibre, publicats en aquells anys, estan cosignats per Pasqual Maragall.

Finalment, en aquest compendi d’assajos, Bel demostra una profunditat cultural que va més enllà de l’economia. Busca les traces de l’actual hostilitat envers els creditors internacionals en poemes de Quevedo, relaciona tendències històriques passades amb conseqüències econòmiques actuals, i es desespera per la falta de debat crític a Espanya a causa del fracàs de la Il·lustració.

En resum, Cabòries des d’una galàxia ben llunyana és una contribució molt sòlida al debat polític i econòmic. Plantejar una discurs tan clar i brillant simplement a través d’una recopilació d’articles és una prova del talent de Germà Bel. Tant de bo el nivell -a l’acadèmia, a la política o al periodisme- fos sempre aquest.

Lluís, t’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Títol: Cabòries des d’una galàxia ben llunyana
Autor: Germà Bel
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-394-0
Preu: 17,90€

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Pel que he pogut anar observant entre amistats i crítica, Haruki Murakami és un d’aquells escriptors en què els seus seguidors i detractors es mouen en els extrems. O l’estimen incondicionalment o en reneguen del tot. I, per tant, n’hi ha que any rere any maleeixen els ossos del jurat que decideix el Nobel de Literatura i molts que se n’alegren que el japonès no passi un cop més de les posicions de finalista.

A mi em passa una cosa estranya amb els seus escrits. No aconsegueixo passar de les 30 primeres pàgines quan intento llegir la seva literatura més habitual (Tòquio Blues, entre d’altres) però m’agrada, i força, quan es dedica a parlar de la vida, com és el cas d’aquest De què parlo quan parlo d’escriure.

M’agrada el Murakami que parla d’ell mateix, de com pensa, del que pensa, de com s’enfronta a la carretera quan prepara una marató o de com és el procés que segueix quan es decideix a escriure una nova història.

Aquest Murakami íntim, que mira dins d’ell mateix, que toca de peus a terra em resulta fins i tot inspirador. Ja ho va ser quan explicava les diferents sensacions que tenia durant els quaranta-dos quilòmetres i cent-noranta-cinc metres de la reina de les curses -per culpa d’ell em vaig aficionar a córrer, i per culpa d’ell llegeixo sovint llibres que parlen de córrer-, però és que ara ho ha tornat a aconseguir parlant de com va començar a escriure, de què el va portar a pensar que seria millor persona escrivint que portant un bar a Tòquio, o de com s’enfronta a la temuda pàgina en blanc a la que tot escriptor tard o d’hora s’ha d’acabar enfrontant.

De què parlo quan parlo d’escriure resulta ser -sense voler-ho- un manual per a l’escriptor, però alerta! És un manual personal, basat en la seva pròpia experiència, en tot allò que a ell li ha funcionat fins ara.

Qualsevol és lliure de seguir la mateixa forma de fer i enfrontar-se al paper, però cal tenir present que cadascú viu, pensa i respon als estímuls que ens ofereix la vida de maneres diferents i personals. Per posar un exemple, per a l’escriptor, l’equilibri entre la part espiritual i física és fonamental. D’aquí el fet que busqui, en la forma que sigui, estones per a fer esport:

La força física i espiritual són com les dues rodes d’un carro. És quan totes dues estan ben equilibrades i funcionen bé que et condueixen en la direcció adequada i aprofiten la força motriu de la manera més efectiva.

I és que, de la mateixa manera que amb De què parlo quan parlo de córrer, les seves reflexions també són vàlides per a qualsevol persona que algun cop hagi pensat a dedicar-se a alguna activitat en la que cregui que pot sobresortir d’alguna manera.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir de què parla en Haruki Murakami quan parla d’escriure.

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

D’on trec el temps, de Màrius Serra

Màrius Serra existeix des que tinc memòria. La meva tieta feia els mots encreuats de La Vanguardia i ja hi era. Si posaves la ràdio parlava de coses, de paraules, de criatures, de llengua,… i ja hi era. No hi era tota l’estona però hi era sempre. Quan vaig començar a anar a l’institut vaig descobrir que, ¡oh, meravella!, a sobre escrivia llibres.

És impossible estar allà dalt, contínuament, sense parar, tota l’estona, sense saber gestionar el temps, la feina i el lleure. Perquè a més de treballar, bé que deu fer coses que no són feina, aquest senyor, oi?

Entre enigmàrius, scrabbles i imperfeccions a Hawaii, hi ha hagut també fills quiets o fills amb bioritmes lents. I això també ho hem pogut saber quan l’han convidat a alguna banda perquè ens ho expliqués o en aquest llibre tan particular. Si a més hi sumeu les coses que fa, no per feina sinó perquè vol fer-les… tots a aplaudir!!

A D’on trec el temps, en Màrius Serra explica aquest com s’ho fa. D’on treu el temps. Com és capaç de fer-ho tot. Però no només són consells de vida i d’autoajuda: també són relats breus amb el toc únic d’aquest escriptor, articles verbívors, assajos sobre la lectura en diagonal, anàlisis de paciència, alabacions de la procastinació,… Hi ha de tot. Com bé l’anomena l’autor, al capítol de les 10 del matí sobre el temps de multitasca, aquest és un “llibre inclassificable”.

Dividit en quatre parts, el llibre ens ofereix unes quantes claus de com s’ho fa aquest autor barceloní per poder arribar a llocs que moltes vegades, al comú dels mortals, ens sembla massa complicat arribar. El llibre comença així:

Suposo que sóc pencaire perquè vaig néixer un u de maig. En l’entremig he estat un home de fer. Tots en fem, de coses, i a l’era digital cada cop n’hi ha més que queden registrades. Llibres, articles, mots encreuats, traduccions, col·laboracions als mitjans audiovisuals, conferències… Per això no trobo estrany que molta gent em digui “no sé d’on treus el temps”. En aquest llibre exploro els amagatalls dels quals trec el temps.

Molts de Nosaltres pot ser que tinguem un rebuig -una mica estúpid?- al llibre pràctic o als manuals de “com aprendre a…”. El cas és que els llibres serveixen per moltes coses, però el més important és que ens fan gaudir i ens expliquen i ajuden a aprendre unes quantes coses. En el cas de l’últim llibre del Màrius Serra, aconsegueix fer ambdues coses: gaudim de la lectura de contes i consells, i ens dona un cop de mà per trobar més temps.

En Màrius Serra ens condueix pels bons consells per aprofitar el temps cap a l’assaig, i en aquest camí hi trobem poesia, enigmística, bibliografia ben diversa, i alguns contes que si els escoltes bé tenen la veu, la melodia i la poètica del seu autor.

No voldríeu tenir més temps per a poder llegir? El temps ja el teniu. Només l’heu d’aprofitar. I si no, que us ho expliqui en Màrius Serra.

Aquí teniu en Màrius Serra a l’entrevista que li va fer en Xavier Grasset al programa Més 324 on parla del seu llibre D’on trec el temps:

Aquí teniu els primers capítols en pdf perquè comenceu a veure d’on treure el temps per llegir un molt bon llibre del Màrius Serra.

Títol: D’on trec el temps
Autor: Màrius Serra
Editorial: Empúries
Col·lecció: Empúries Narrativa
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-16367-97-9
Preu: 16,90€

El Nostre Sant Jordi 2017

Ahir va ser, com cada any, un dels dies més bonics i feliços de l’any. El Sant Jordi d’ahir va ser, com cada any, un dia meravellós.

Aquí teniu les fotos dels autors que vam trobar signant, ahir, a un munt de llocs de Barcelona. La nostra enhorabona als autors que apareixen als rànquings de llibres més venuts… però sobretot, la Nostra enhorabona a tots nosaltres, que fem d’aquest dia de Sant Jordi, un dia meravellós.
Gaudiu de les fotos i bona lectura!

I és meravellós gràcies a la gent, als llibres i al fet que Nosaltres llegim.

Esperem que hàgiu gaudit d’una feliç Diada de Sant Jordi!!

Els Nostres llibres per Sant Jordi 2017

Arriba el dia més feliç de l’any! El dia en què no pararem de dir que Nosaltres llegim! És per això que us hem preparat una petita selecció del bo i millor per aquest Sant Jordi, per a tots els gustos i totes les edats!

Per començar, un dels que promet ser un dels llibres d’aquesta Diada de Sant Jordi -i de l’any!- com és el Nosaltres dos del Xavier Bosch. Un llibre sobre si és possible l’amistat entre un home i una dona, però també sobre els camins de dos amics, que es van trobant i retrobant. Un llibre que atrapa i que agradarà als fans habituals del periodista i escriptor però que també convencerà del tot els seus nous lectors.

La Pilar Rahola ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull per un llibre de novel·la històrica que va més enllà del gènere. A partir d’una magnífica documentació, la periodista catalana ens descobreix la història d’un individu que només té per interès aconseguir anar ben amunt en l’escala social encara que això vagi en detriment de la relació amb la seva família. I de fons, els moments previs a la Setmana Tràgica de la Barcelona d’inicis del segle XX.

Amb el rerefons d’una de les crisis humanitàries més bèsties que ha viscut Europa els últims 50 anys, en David Cirici ha guanyat amb totes les de la llei el Premi Sant Jordi de novel·la amb El setè àngel, la història d’un pare desesperat per recuperar el seu fill, perdut enmig d’un mar que tot ho destrossa. La fragilitat de la vida, l’amenaça de l’atzar, el vincle de la paternitat, la importància de la família,… Un llibre que ens enfronta a les pors més íntimes, però també a les pors col·lectives. Un llibre per dir, també, que casa nostra és casa vostra.
Una aposta segura! El Sant Jordi, per Sant Jordi!

Un dels fenòmens (i un fenòmen feliç!) previs a Sant Jordi ha estat, sens dubte, La senyora Stendhal del Rafel Nadal amb una història que comença l’any 1939. En Lluc té vuit anys i des de la finestra de casa seva veu com la seva mare mor d’un tret el darrer dia de la Guerra Civil a la Plaça de Sant Pere de Girona. Un punt de partida que, com vam explicar en aquest post, Nadal relata de manera que gaudireu en una primera lectura però que promet no decebre -si no millorar- en una segona lectura.

Per tots aquells que us agraden els relats curts, tenim dues propostes de dos autors ben diferents. Per una banda, teniu la Jenn Díaz amb el Vida familiar que li va valer el Premi Mercè Rodoreda la Nit de Santa Llúcia. I per altra banda teniu el que segurament que és el millor escriptor de casa nostra, en Jaume Cabré, amb Quan arriba la penombra, un recull de contes deliciós i temible. Un goig pels amants de la lectura en tots els sentits. I el de què va, va d’això: si a Jo confesso qui guiava la narració era, en certa manera, el Mal, aquí qui ens acompanya durant totes les pàgines del seu nou llibre és la Mort: tràgica, còmica, irònica, de totes les èpoques i menes.

Pels amants de la novel·la negra, teniu en Jo Nesbo amb un nou cas del seu -ja imprescindible- Harry Hole. El seu nou llibre s’anomena La set i és l’onzena entrega d’un dels detectius més famosos del món. Si vau llegir Policia (i els 10 llibres anteriors), no us podeu perdre aquest nou títol d’aquest escriptor noruec! En Valentin torna a aparèixer a la vida d’en Harry Hole… I si el coneixeu, ja sabeu com les gasta! Com sempre, llegir Nesbo és assegurar-se una bona lectura de novel·la negra nòrdica! Si voleu començar pel començament, repasseu tots els seus 11 casos seguint aquest enllaç!

Una proposta ben diferent però una molt bona proposta per aquesta Diada de Sant Jordi són Els vells amics de la Sílvia Soler. L’Ada, el Mateu, el Marc, el Santi i la Lídia acaben d’entrar a Belles Arts units pel destí quan s’organitzen per seguir la proposta d’un professor d’anar a visitar una exposició de pintura de Gauguin a París. Una història bonica, senzilla, propera i sense excessos. Els vells amics és una novel·la que us farà pensar en la vostra pròpia colla d’amics!

Un Clàssic de Sant Jordi -i de les lletres catalanes!- com és en Màrius Serra ens explica en aquest Sant Jordi com s’ho fa per tenir temps pertot i per a tot. El nostre verbívor preferit respon a una pregunta que li han fet mil vegades davant d’aquesta hiperactivitat que té. A cavall de la no-ficció d’autoajuda i la ficció narrativa, ens explica com aprofitar millor el temps. I ho en 24 capítols/hores, dividits en tres parts: “un formulisme, un formalisme i un informalisme”. Pur Serra! Paraula de verbívor que d’aquest llibre n’aprendreu i us que ho farà passar bé!

Un altre autor que ens ha sorprès molt gratament i que podem recomanar del tot és en Xavier Theros i La fada negra. Allà hi trobareu -com us explicava la Marta quan ens el va ressenyar- una trepidant història situada durant la regència del General Espartero amb el Capità Llampades com a protagonista. Cadàvers de criatures que apareixen per Barcelona… Aiaiai!! Thriller, novel·la negra, novel·la històrica i Premi Josep Pla 2017!

I ja que parlem de premis, una altra que ens ha confirmat que ens agrada molt ha estat la Care Santos amb el seu Premi Nadal per Mitja vida. La novel·la comença amb unes nenes en un internat de monges paulines i un joc de les penyores que els canviarà la vida. Trenta anys més tard, havent passat aquesta mitja vida, es tornen a trobar i… i aquí teniu un dels llibres d’aquest Sant Jordi. Un retrat preciós sobre l’amistat sense passar-se de sucre. L’escriptora mataronina ha fet un tros de llibre!

I com que a vegades no prestem prou atenció als més menuts, aquest any volem reivindicar una de les autores més venudes dels últims anys -sí! Sempre al podi dels més venuts!- i que té la família arrassant al teatre. L’única i inconfusible rosegoescriptora Tea Stilton estrena col·lecció de llibres amb les Tea Sisters i, com diria aquell, farà tremolar els bigotis d’emoció als seus fans amb A la recerca dels tresors perduts: El jardí d’alabastre. Aquí hi trobareu més detalls sobre aquesta nova aventura extraràtica!

Pels que no són tant petits -i segons com ja no són ni joves, perquè aquesta història té estona i quilòmetres-, tenim l’autor italià més important de novel·la romàntica. Federico Moccia ha escrit la molt i molt ansiada tercera part de A tres metres sobre el cel i Tinc ganes de tu, que porta per títol Tres vegades tu. El triangle entre en Step, la Gin i la Babi ha tornat a fer bategar els nostres cors (i enganxar-nos a la lectura) de mala manera!

Una recomanació que no té res a veure amb les demés! És una de les nostres autores preferides i aquest cop no ens explica contes ni tampoc ens explica com explicar contes, sinó que escriu un llibre explicant d’on li ve això de córrer. El títol -com sempre molt encertat- és De què fuges, qui et persegueix? i us el va explicar la Marta, la nostra lectora més ‘runner’. Amb la seva veu inconfusible, Empar Moliner ens explica què és això de córrer, el perquè de córrer i per què als que comencen a córrer, tard o d’hora, els pica el cuc de fer maratons.

I per acabar, un que va per Premi Nobel -a saber quan li donaran si és que l’hi donen- i que també és addicte a això del fugir corrent de gent: Haruki Murakami. Anys després d’explicar-nos de què parla quan parla de córrer, aquesta vegada l’escriptor japonès ens explica en el seu últim assaig-biografia De què parlo quan parlo d’escriure, un llibre imprescindible per a tots aquells que vulgueu endinsar-vos en la figura de l’autor de Kyoto, però també per a tots aquells a qui us fascini el fet d’escriure i de llegir. De fet, en llegir-lo, vam trobar força punts en comú amb el que va explicar en Jaume Cabré quan va presentar Quan arriba la penombra. El resum de l’autor català era que, al final, la qüestió és llegir.
I el millor és que Nosaltres llegim!

Gaudiu de la nostra Diada més lectora: feliç Sant Jordi!

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Haruki Murakami torna abans de Sant Jordi -el que fora d’aquí en diuen el Dia del Llibre- per parlar-nos de com entén això de l’escriure. El llibre es titula De què parlo quan parlo d’escriure, un títol que recorda misteriosament el seu anterior De què parlo quan parlo de córrer que vam ressenyar aquí, ja fa temps, al Nosaltresllegim.

És per això que podem arribar a deduir que el fet d’escriure i el córrer són de la mateixa família; no en farà un de respirar perquè això ja li surt sol, peró la qüestió és que el córrer i l’escriure són el que el motiven a fer coses i a assolir uns objectius. Quins objectius? Després us ho explicarà ell en una cita que teniu més avall.

Murakami, etern candidat al Premi Nobel de Literatura, comença explicant-nos per què va començar a escriure i ens deixa molt clar que els novel·listes són un tipus de gent molt especial a qui no els importa gaire la competència literària: quan apareixen nous novel·listes que no són fabulosos, no els critiquen perquè, al cap i a la fi, la novel·la -com a gènere- és molt amable: “qualsevol pot escriure una novel·la”, diu Murakami. El més important, segons el japonès, és que si en fas una de bona, has de mantenir el nivell i seguir al ring, per molts “contrincants literaris” que pugin.

Una de les curiositats que podreu descobrir en aquest assaig és que a ell, això d’escriure una novel·la li va venir, de cop, un dia que mirava un partit de beisbol.

Però parlant d’un altre esport del qual és molt fan, afirma que això d’escriure és com una cursa de llarga distància, de resistència, que requereix entrenament i dedicació durant molt de temps. El talent pot portar a un èxit ràpid… però no és garantia de que et mantindràs gaire temps amb els que la lideren.

Un altre dels temes que aborda Murakami és el dels premis literaris -“el Premio Nobel, por la puerta asoma”-, dels quals afirma que li importen un rave. Ell és fan d’autors com Chandler o Algren, que van tenir un reconeixement important però que van passar olímpicament de la parafernàlia i la pompositat del premi en sí. En particular, Algren es va quedar prenent una copa, lligant amb una noia, perquè li interessava més la noia que la medalla que li havien de donar  ¿Podem arribar a deduir que deu ser fan del que ha estat fent Bob Dylan fins ara, potser?

No oblideu que Murakami va guanyar un premi important amb la seva primera novel·la, Escolta la cançó del vent, així que ell és dels que ha guanyat al ring i després s’ha hagut de mantenir. O més que mantenir, ha anat cap amunt amb el seus Tòquio Blues, Homes sense dones, Underground, elefants desapareguts i caceres d’ovelles.

No oblideu que Murakami va rebre no fa tant un Premi Catalunya

Durant l’assaig també va abordant temes sobre l’escriptura i la Literatura -com Lodge, Salter o Eagleton- com són l’originalitat. I és aquí, enmig d’aquest assaig-autobiografia, on l’escriptor de Kyoto admet les seves influències, que van des de la música pop dels 60 i 70 -i en particular la lluita entre Beatles i Beach Boys que acaba amb Brian Wilson en un frenopàtic-, el jazz com a una música amb una obertura de mires sense rival, o els músics de Clàssica com Stravinski o Mahler -¿era en Jaume Cabré que va dir que volia viure en un acord de Mahler durant la presentació de ‘Quan arriba la penombra’?-.

El seu resum? Les coses es veuen originals amb el pas del temps.

Sobre l’escriure quan parla d’escriure, però sobretot sobre Murakami quan parla del Murakami escriptor, que us ho expliqui ell mateix:

Per naturalesa, quan una cosa m’agrada o m’interessa m’hi fico de ple i vaig fins al final. No la deixo a mitges perquè me n’hagi cansat: hi persisteixo fins que arribo on volia. Però quan no m’interessa no m’hi dedico gaire, perquè no hi ha manera de fer-me’n entrar ganes.

Esperem que segueixi tenint ganes d’escriure, oi?
El Nobel ja li donaran, tard o d’hora. O no.

I si li donen, veurem quina novel·la ens munta perquè ho puguem explicar.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir sobre què és escriure per Haruki Murakami quan parla d’escriure

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€