nosaltresllegim.cat

Títol: Les passions ocultes: Correspondència i vida.
Títol original: Correspondència amb Llorenç Villalonga
Autor: Baltasar Porcel
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i memòries
Pàgines: 832
ISBN: 978-84-2976-033-0
Preu: 39,90€

Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

Títol: Sapigueu que…
Autor: Jordi Basté
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-6641-450-0
Preu: 19,90€

Cada matí escolto El món a RAC1 quan em llevo, mentre esmorzo i faig el dinar per anar a la feina. Quan el Toni Bassas va marxar d’El Matí de Catalunya Ràdio, em vaig passar a RAC1 amb el Jordi Basté i, gràcies a Basté, tenim aquest llibre entre mans.

Quan vaig veure aquest llibre el vaig agafar amb ganes, ja que volia veure com eren aquests “davantals”. Que què és un “davantal”? Doncs jo tampoc ho sabia, però és una reflexió d’aproximadament 3 minuts que fa en Basté cada dia al programa, a les 8 del matí. És clar, a les 8… Per això no ho sabia! Tot i escoltar el programa cada dia, no he sentit cap d’aquests “davantals” en directe. Cap ni un. És el que té haver de llevar-se més d’hora (ben d’hora, ben d’hora) i escoltar la ràdio a les 7, ja que a les 8 ja haig de ser al tren arribant a Barcelona.

Després d’aquest apunt autobiogràfic, us diré que aquest recull de ràfegues de metralleta pot arribar a ser difícil de digerir. Com que recopila els millors “davantals” des del 2007 fins al 2011, et trobes una sèrie d’opinions sobre molts temes que eren notícia cadascun d’aquests dies. La majoria de pàgines parlen (quan llegia el llibre simplement el sentia a ell parlant) de temes com a mínim polèmics: des de les relacions Catalunya-Espanya (recomano llegir-los per parts, et pot agafar un atac de mala llet si els llegeixes tots seguits), la crisi, problemes socials… En canvi, hi ha altres temes més lleugers que fan passar millor la lectura: cultura, difunts il·lustres, el Barça i Pep Guardiola…

En fi, aquest és un llibre d’un senyor que parla com escriu i escriu com parla: com una bala, clar i català. Al ser discursos pensats per ser declamats per la ràdio tenen una inmediatesa, una frescor i una “incorrecció” que no té, per exemple, aquesta ressenya, que estic escrivint, esborrant i tornant a escriure, canviant-la, censurant-la, polint-la, suavitzant-la… No, no. Els “davantals” del Basté són indignació, exaltació, sentiment, adrenalina… Pensats per transmetre l’opinió d’aquest comunicador a l’audiència i, sobretot, per fer que aquesta (nosaltres) reaccioni, que no es quedi parada, que lluiti pel seu món, el nostre món.

Benvinguts al món.

Títol: Gonzalo Herralde. Cineasta cívic
Autor: Octavi Martí
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: Cineastes
Pàgines: 216
ISBN: 978-84-9809-202-8
Preu: 20€

Quan ens va arribar aquest llibre vam comentar entre Nosaltres que necessitàvem algú del ram, o com a mínim, que fos del món que estudia l’audiovisual perquè ens l’expliqués. És per això que li vam passar a l’Esther, que se’ns estrena. Aquí teniu la seva primera ressenya:

A Gonzalo Herralde. Cineasta cívic, el darrer llibre d’Octavi Martí, l’escriptor aprofundeix en la figura d’Herralde, un cineasta que, com el propi autor explica, és múltiple i canviant al llarg de la seva carrera. Des d’aquesta intenció, la d’apropar-se a un personatge de caire calidoscòpic, el llibre de Martí resulta una visió completa del recorregut del director, on l’aproximació s’aconsegueix des d’una mirada també múltiple i oberta.

Ja des del primer capítol, una mena de semblança biogràfica, l’autor no es limita a la citació dels fets que marquen la vida d’Herralde, sinó que perfila el personatge mitjançant diferents recursos. D’una banda, Octavi Martí fa una acurada descripció del context històric, d’una Catalunya “filla del Pla d’Estabilització”, i de la situació del cinema català i espanyol; i de l’altra, utilitzant sempre el cinema com a leitmotiv, estableix el contacte que l’adolescent barceloní va tenir amb les pel·lícules de l’època i amb la projecció d’aquesta etapa de descobriments en la producció cinematogràfica pròpia.

Sembla que l’Octavi Martí vol lligar-ho tot, i estimo que ho aconsegueix. Cadascun dels altres capítols, un total de 13, es configuren al voltant de les diferents pel·lícules d’en Gonzalo Herralde. Tots ells conformen un curiós repàs a la història del país, així com a la història del cinema; però sobretot, el que fa Martí és articular les diferents etapes del cineasta mitjançant l’anàlisi dels propis films.

Per tot açò, Gonzalo Herralde. Cineasta cívic és una obra on els fets que es narren estan entrellaçats magníficament amb la realitat que els envoltava i resulta una lectura enriquidora des d’una perspectiva de recuperació històrica, així com de crítica cinematogràfica. A més, la veu d’Herralde hi apareix transcrita per Octavi Martí d’una manera molt exacta, amb una gran quantitat de cites, reforçant així la intenció periodística i aportant vitalitat al text.

Aquest llibre ens aproxima a la figura d’un cineasta que va néixer als anys cinquanta, va créixer amb el cinema dels seixanta, va produir des de l’underground dels setanta i vuitanta, i que es va haver de replantejar el negoci als anys noranta endinsant-se en el món de la producció de vídeos. Un homenatge a un home de cinema autòcton que guarda, i filma, amb la seva trajectòria part de la història del seu temps.

Títol: El llibre de l’any. Almanac literari
Autor: Vicenç Pagès
Editorial: labutxaca
Col·lecció: labutxaca
Pàgines: 132
ISBN: 978-84-9930-391-8
Preu: 16,95€

El Martí s’ha llegit El llibre de l’any del Vicenç Pagès i ens n’ha fet la ressenya. Tingueu en compte que coneix l’autor… però com que li agrada burxar a pràcticament tot el que se li posa davant, podeu confiar (prou) en el seu escrit.

Hi ha llibres que entren primer pels ulls amb la portada o, en el seu defecte, amb la contraportada. I què diu aquest El llibre de l’any? Doncs una cita de Samuel Johnson que resa: “no us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit”.

Partint d’aquí, doncs, jo em refio d’en Vicenç Pagès perquè, pel que sé, és un home molt llegit… i a més, sap escriure. A més, aquesta cita és una pseudojustificació per entendre què trobarem en aquest “almanac literari”: un recull dels articles que des de l’any 2000 ha anat escrivint Pagès al diari El Punt i després a la revista Presència. Ara, però, no us imagineu un totxo amb un recull d’onze anys de columnes setmanals! El que trobareu en aquest llibre són cinquanta-tres textos on es contextualitza cadascuna de les setmanes de l’any, amb les seves circumstàncies, separats per estacions, marcats per les “dates assenyalades” -Sant Jordi, Nadal, Tots Sants, Setmana Santa, l’Epifania d’un Crist salvador, l’arribada de cada estació o dels canvis de temps, etc.-, i amb una altra guia inamovible i indispensable: la literatura i, en el seu defecte, els seus autors.

Així doncs, en la citada epifania comencem a llegir un text on se’ns parla de l’inici de l’Ulisses de Joyce, però poc després s’explica que si a la literatura universal hi ha hagut algun especialista en la matèria és Lleó Tolstoi. I, en aquest sentit, partint d’autors o temes anem passejant de la mà de Vicenç Pagès per retrobar o descobrir les obres de Dostoievski, Pla, Virginia Woolf, Fages de Climent, Cortázar, Kapuscinski, Salvat-Papasseit, Nietzsche, Verdaguer, C.S. Lewis, Maria Mercè Marçal, Huxley, Stendhal, Rodoreda, Kafka, Karl Marx, o fins i tot referents culturals indispensables per la nostra societat com Groucho Marx.

Un llibre que es llegeix de forma deliciosa. Fins i tot li ho podríem retreure a Pagès. I és que ja ho aconsella l’autor al pròleg quan recomana una lectura pausada i, si pot ser, llegint cada text corresponent-la a cada setmana de l’any.

I entre text i text de Pagès, l’excel·lent treball d’il·lustració que fa Joan Mateu, extreient dels escrits setmanals aquella imatge que podria passar pel nostre cap, o fins i tot aquella que ens fa dir allò del “sí, sí,… té raó. Així està més ben explicat” a l’hora de plasmar l’escrit al dibuix: rostres de Sagarra amb tatuatges de la Polinèsia, llibres en una nevera quan es parla de la fredor narrativa de Txèkhov o un Peter Pan de Disney amb bigotis dalinians a l’hora d’explicar com el pintor surrealista i Gala van sobreviure, com Orwell, als Fets de Maig del 34.

Només dos retrets: he estat incapaç de fer-ne una lectura pausada. Sóc periodista i devoro més articles que no pas llibres.

L’altre retret és que després de llegir aquest almanac literari de Vicenç Pagès tinc tal quantitat de “deures”, de llibres per llegir amb una explicació del per què ho he de fer, que ja no podré devorar més articles…

Doncs això: no us refieu de qui ha escrit més llibres dels que ha llegit.

D’en Vicenç Pagès us en podeu fiar.