Arxiu de la categoria: No ficció

En Joan Todó ens explica el seu llibre ‘Guia sentimental del Delta de l’Ebre’

Va ser veure el tuit on es feia ressò del seu llibre i ens vam dir: “a aquest li hem de tirar la canya…”. I un cop la canya tirada, més que al riu Ebre, a l’autor, vam rebre un text fabulós el Joan Todó explicant la seva pròpia obra.

No sempre és fàcil tenir accés a aquesta mena d’escrits: qui escriu, escrivint sobre el seu escrit. Intentarem repetir-ho sempre que s’hi prestin tan bé com en Joan Todó!

Aquí el teniu explicant el seu llibre Guia sentimental del Delta de l’Ebre:

Primer que res, hi havia un títol: Guia sentimental del Delta de l’Ebre. O, més ben dit, un concepte, la “guia sentimental”. Que es concretés en el Delta va ser pràcticament un malentès: l’editor em parlava del Delta, jo pensava en el Delta, i no va ser fins que ja havia començat que ens vam adonar que quan ell deia “Delta” no volia dir “Delta”, sinó que pensava en “Terres de l’Ebre”, totes elles. És a dir, en un territori tan vast que donaria per a tres o quatre guies. I vam romandre, doncs, al Delta, mirant de descobrir què podia ser una “guia sentimental”, aquest concepte dual. Per una banda, la “guia”: una indicació clara, precisa, de què havia de ser el llibre, per a què havia de servir, de quina manera trencar el gel de la pàgina en blanc. I per l’altra “sentimental”: una invitació a dissoldre la claredat i la precisió, a sabotejar la utilitat pràctica, a perdre’s. Ja el propi malentès inicial donava una indicació per extraviar-se: jo no sóc del Delta, no he nascut ni he viscut allà, no parlo com ells ni sé moltes coses de les que ells coneixen. No hi tinc una relació ingènua, sinó sentimental: no sóc natura, sinó un nostàlgic de la natura perduda.

Era tot plegat tan temptador! Anar pels camins els vespres blaus d’estiu, petjant l’herba menuda, descobrir racons que no coneixia, parlar amb gent d’allà. Fer un llibre al ras, a peu d’obra, on entrés tota la llum, i la terra incerta dels arrossars, i els vols de flamencs i la solitud de les tores. Tenir una excusa per poder arribar fins on no havia pogut arribar: a l’illa de Buda, a la punta de la Punta de la Banya, als miratges del Fangar. Fornir-me un motiu per anar, amb quaranta anys!, a festivals de techno, per voltar urbanitzacions abandonades, per recordar concerts de Za! i acudits sobre Demis Roussos.

Com sempre, el projecte inicial d’un llibre, el llibre somniat, acaba sent alhora contradit i confirmat per la realitat, pels límits personals: jo no sóc periodista, ni tinc gaire do de gents, tampoc tinc fusta d’excursionista. M’he caminat gairebé tot el Delta, malgrat tot; he parlat amb força gent, tot i amb la recança que hauria pogut parlar amb molta més, que hauria pogut treure’ls molt més suc, que tot de secrets han quedat allà. Al final la realitat sempre és més grisa, més avorrida, més funcionarial, cosa que, entre altres coses, permet que el somni segueixi sent somni: bona part d’aquest llibre, com tots, s’ha escrit més aviat a base de colzes, de llegir i estudiar, de reescriure una vegada i una altra, de descartar paraules, cops d’efecte, recursos retòrics.

Al final, en queda una mena de novel·la sense argument, una llenca de text on he tingut la llibertat d’explicar el Delta no tal com és sinó tal com jo el veig, de jugar amb les paraules a lloure, de divertir-me buscant-ne combinacions insòlites, de barrejar les poques habilitats que encara pugui tenir com a poeta amb les poques capacitats que hagi adquirit com a narrador, un llibre on el protagonista podria ser el llenguatge. No en va és un diccionari.

Moltíssimes gràcies, Joan! Esperem veure’t sovint al Nosaltresllegim, sigui en forma d’autor de llibres o d’escrits. A reveure!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de la Guia sentimental del Delta de l’Ebre de Joan Todó.

Títol: Guia sentimental del Delta de l’Ebre
Autor: Joan Todó
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 240
ISBN: 978-84-9809-426-8
Preu: 17,50€

Share

Operació urnes, de Laia Vicens i Xavi Tedó

En Joan Maria Morros torna al Nosaltresllegim per ressenyar-nos un dels llibres estrella d’enguany: Operació urnes, de la Laia Vicens i en Xavi Tedó.

Aquí teniu l’escrit del Joan Maria!

La rapidesa amb què va avui la informació fa que moltes vegades no tinguis temps d’entrar a fons a les notícies. Tot és vell al cap de pocs minuts. Per això es fa interessant i necessari fer una pausa i repassar o aprofundir temes. I Operació urnes, de Laia Vicens i Xavi Tedó, ho fa. És un exercici periodístic que recull l’organització del referèndum de l’1 d’octubre com si fos un reportatge. Si poguéssim llegir amb els ulls tancats, estaríem davant d’un documental de gran format que passa pels escenaris i protagonistes anònims que van fer possible el referèndum.

Com aquest:

La primera furgoneta que ha enfilat el camí cap a casa s’atura a Sant Hipòlit de Voltregà per esperar els altres voluntaris. Les urnes que van baixant la resta d’expedicionaris les lliuren a ell, que les carrega al vehicle i les porta a un magatzem provisional. Ara només ell, l’Aleix i el Joan saben on són.

Després d’entrevistes a algunes de les persones que, de forma piramidal es van encarregar del dia 1, i amb els noms degudament canviats, s’ha fet un relat ràpid, precís i captivador. I sabem a través d’ells que les urnes van venir de la Xina, es van estar a França i des d’allà es van repartir pel territori. Amagades als llocs més inversemblants que us pugueu imaginar. I tot envoltat del major del secretisme, com si ens trobéssim en plena guerra freda, a la resistència, a la clandestinitat. Tot això ho expliquen de manera molt atractiva, que t’enganxa perquè vols anar desgranant com va funcionar tot aquest operatiu.

La història és ben sabuda per tothom. Però això no fa menys interessant el llibre. Al contrari. Són poques les persones que han conegut de primera mà què va passar, com es va organitzar, quanta gent hi havia darrere de la història del referèndum. I les tenim en aquest llibre. Vicens i Tedó tramen una narració a través de la qual cada engranatge de l’organització de l’1-O té la seva importància. Els testimonis que reben en primera persona ens descobreixen com alguns d’aquests protagonistes no van explicar ni a la seva parella que tenien una urna a casa o al cotxe. I ens fem còmplices del seu neguit. Ens expliquem com van fer desplaçaments en què sospitaven que qualsevol que els mirés se’ls tiraria a sobre perquè els havien descobert. I ens posem a la seva pell. I tot explicat en un muntatge ràpid de capítols que t’enganxa. Un boníssim exercici periodístic; un llibre per saber una mica més com és la gent d’aquest país.

Gràcies pel teu escrit, Joan Maria!

Títol: Operació urnes
Autor: Xavier Tedó Gratacós | Laia Vicens Estaran
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 15,90€

Share

NosaltresEntrevistem en Josep Piera, autor de ‘El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai’

Després del Victor Jurado, en Jaume Funes i la Tània Juste, Nosaltresentrevistem un autor amb el rebost ple de coses interessants i un llibre d’assaig i cuina acabat de sortir del forn i que ens respon les preguntes del nostre qüestionari daurat.

En Josep Piera, escriptor i gastrònom valencià acaba de publicar El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai, un llibre on hi trobarem un munt de respostes sobre la paella… però també preguntes que potser encara no ens havíem formulat.

Josep Piera respon el test del NosaltresEntrevistem.

  • Què es trobarà el lector quan obri les pàgines d’El llibre daurat?

Es trobarà una història d’històries pròximes i llunyanes: la història interminable de l’arròs i de la paella. Ja ho diu clarament el subtítol.

  • És cert. El subtítol del teu nou llibre parla d’una “història de la paella com no s’ha contat mai”. Què és el més important que calia explicar sobre aquest plat i aquesta tradició culinària?

Tot. La història de la paella no s’havia contat mai des dels seus orígens fins a l’actualitat mateixa. El més important? Com és que un menjar nascut a les marjals de València es converteix en una icona universal.

  • Vostè diu que aquest llibre li va demanar Joan Perucho fa molts anys. Per què fins ara no s’ha decidit a escriure’l?

Així va ser: mentre menjàvem una paella a València. Abans, jo només en sabia les històries familiars. Durant dècades he anat recollint informacions, bibliografia, coneixements, i he tardat set anys en escriure’l tal com el lector el llegeix. Com he dit és una llarga història… interminable.

  • En quin moment i en quines circumstàncies es crea la paella? Què va fer-ho possible?

Si al lector li ve de gust de llegir El llibre daurat trobarà les respostes. Fins i tot a preguntes que no s’havia fet mai.

  • De paelles, en trobem cada dijous a molts menús, però tot el que s’hi serveix són paelles? Què fa que una paella sigui una paella de veritat?

Si qui la menja en queda content, convençut i satisfet, sí, per suposat. El seu paladar li ho dirà en aquell moment. El més important en una paella valenciana és que l’arròs quede “al punt”. És a dir: amb els grans cuits, eixuts, solts, sencers i saborosos.

  • Com s’està rebent aquest llibre entre els lectors valencians?

Em diuen que bé. I és natural, perquè conta la seua història i, a més, està escrit en la llengua de la paella; o millor, en la llengua amb què s’inventa la paella.

  • Què li diuen els primers lectors? I els llibreters? I els amics cuiners?

Uns em fan comentaris divertits, uns altres se’n sorprenen o em somriuen.

  • Quina és i quina ha estat la relació del món de la cultura amb la paella?

Intensa, llarga, i admirable, quan no complicada. De la paella, se n’ha escrit moltíssim, arreu del món. Per això, potser, no se n’havia escrit mai la història.

  • De quina manera la política s’ha interessat per la paella?

Hi ha qui diu que al voltant d’una paella s’han fet pactes i contubernis, i hi ha hagut controvèrsies, també. D’això també se’n parla, al llibre. I prou.

  • La paella és de dretes o d’esquerres?

La paella és un plat de temporada, i canvia d’ingredients. Per a uns és un “convit democràtic”, per a uns altres un “menjar republicà”, per a uns altres una “metàfora franquista”… Com que a tots els agrada, tots n’han fet i en fan un símbol real i compartible.

  • Quins són els seus escriptors preferits en català? I en altres idiomes?

Sobre el tema arrosser o culinari, l’esmentat Joan Perucho, però també Josep Pla, Joan Fuster i Manolo Vázquez Montalbán. Pel que respecta a la manera de tractar un motiu natural per a contar una història cultural, pense en l’italià Claudio Magris i en el croat Predrag Matvejević.

  • Quin és l’últim llibre que l’ha emocionat?

Si parlem de narrativa catalana diré que m’ha emocionat Els homes i els dies de David Vilaseca. Si parlem de poesia, en tinc uns quants, com La netedat, de Sebastià Alzamora, Era, de Jaume C. Pons-Alorda, i Quan els grans arbres cauen, d’Àngels Gregori, que tinc molt recents. I si parlem de clàssics, Ausiàs March i Joan Vinyoli són els que sovint rellegesc.

  • I una pregunta que no fem mai però que aquí pertoca: què hem de tenir en compte per menjar una paella “com Déu mana”?

Que la paella valenciana és un plat de festa i que fa festa. Que és un menjar feliç per a passar un moment feliç… en família, entre amics, amb bona companyia, com a celebració.

  • Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes, Josep!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de El llibre daurat, de Josep Piera

Títol: El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai
Autor: Josep Piera
Editorial: Edicions Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-9809-418-3
Preu: 19€

Share

Els llibres triomfadors del Sant Jordi 2018

Hola a tots, Nosaltres!

Ahir va ser un Sant Jordi -com tots!- MERAVELLÓS! Vam estar tota la Diada amunt i avall gaudint del dia amb què “Amb pluja, roses i llibres / celebrem la festa gran,” i que té com a objectiu “que ningú en quedi fora, / ni els d’ara ni els qui vindran.”

I després de celebrar el nostre amor a la Literatura i a la Lectura… què us sembla si fem un repàs “dels llibres de Sant Jordi”? Aquest esperit competitiu només fa bé a qui necessita tenir una llista però no deixa de ser divertit -i molt útil!- tenir aquesta mena d’informació.

Si no us acaba d’interessar, aquí teniu les Nostres recomanacions de Sant Jordi!

❤️📚🌹🐉

I el llibre de ficció més venut de Sant Jordi 2018 és…

La força d’un destí, de Martí Gironell

I aquí teniu l’escrit que ens va fer la Míriam del Premi Ramon Llull del Martí Gironell:

En Martí Gironell relata la vida d’un personatge d’aquells que acabes la novel·la perquè te l’has cruspit en un tres i no res i dius… “de veritat que ningú no havia escrit mai sobre aquest tio?”

Aquí teniu la ressenya de la Míriam sobre La força d’un destí, de Martí Gironell:

La força d’un destí és una novel·la històrica situada en l’Espanya dels anys 50, on la vida d’un home jove es veu destinada a l’exèrcit. És una novel·la que parla dels homes que volen més de la seva vida, volen viure dels somnis i que volen anar més enllà del que els toca viure.

En Ceferino, el nostre protagonista, viu a l’Espanya de l’època franquista on per no ser reclutat i enviat a files ha d’anar-se’n de Catalunya i exiliar-se. Després d’intentar-ho i intentar-ho, se’n surt i aconsegueix, per fi, ficar-se en dins d’un vaixell que el portarà cap als Estats Units.

Un cop arriba a nova York, en aquesta terra de les oportunitats, es reuneix amb uns familiars seus que viuen allà i amb alguns entrebancs i alguns cops de sort, aconsegueix canviar la seva identitat -a partir d’ara es farà dir Jean Leon!- ja que des de Espanya arriba un document en forma de comunicat on hi diu el pitjor: saben que és allà i el tornen a cridar a files.

Després d’unes quantes peripècies, el nostre protagonista acaba Hollywood, on sense adonar-se’n es troba amb en James Dean, que es converteix en el seu amic inseparable i amb qui junts arriben a fer actes de cinema on es relacionen amb les grans estrelles de Hollywood.

No us explico res més perquè en James Dean ja us l’imagineu… és a la portada del llibre! En qualsevol cas, aquest llibre és una mescla de novel·la -casi- d’aventures del nostre protagonista per esdevenir un home nou, amb aquell ambient glamurós que tenia el Hollywood de finals dels 50 i inicis dels 60.

Una nova novel·la històrica de Martí Gironell. Aquesta però, ha guanyat el Premi Ramon Llull!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per si voleu començar a llegir!

Títol: La força d’un destí
Autor: Martí Gironell
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Premi Ramon Llull de Narrativa
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-2361-8
Preu: 21,50€

❤️📚🌹🐉

I el llibre de no-ficció més venut de Sant Jordi 2018 és…

Operació Urnes, de Laia Vicens i Xavier Tedó

Aquí teniu el post que ens va escriure en Xavi Tedó per explicar-nos de primera mà l’Operació Urnes. Els vam preguntar «d’on surt, com hi arribeu, com el feu, com decidiu fer un llibre d’això. Quan decidiu que això té un llibre, com ho feu de forma simultània mentre esteu treballant al diari, qui us empeny,… (…) I sobretot, com heu viscut vosaltres aquest Operació urnes

I això és el que ens explicaven en el seu moment la Laia Vicens i en Xavi Tedó:

El dia 2 publiquem un article al diari que és el més llegit de la història de l’ARA des de la seva fundació el 2010 on expliquem resumidament com es va portar a terme l’operació urnes i el cervell de l’operatiu es posa en contacte amb nosaltres. El cervell de l’operació vol saber d’on hem obtingut la informació.

Diferents editorials i productores es posen en contacte amb nosaltres i quan el cap de l’operatiu ens diu que parlarà sempre i quan es respecti el seu anonimat decidim impulsar el llibre.

El llibre explica com es porta  a terme l’operatiu. Qui compra les urnes, on es fa la compra, on es porten en un primer moment i com es distribueixen posteriorment a Catalunya. Parlem de la xarxa clandestina que va fer possible que l’1-O hi haguessin urnes a tots els col·legis electorals parlant amb els caps de l’operatiu i amb persones que van tenir-ne a casa o al cotxe els darrers dies. És un llibre que posa en relleu l’auto-organització popular: com gent anònima va assumir la responsabilitat de liderar el referèndum per la persecució a la que es veia sotmesa el Govern.

El llibre permet descobrir quines són les claus de l’èxit per realitzar una operació d’aquesta envergadura davant l’oposició d’un estat.

L’èxit del llibre rau en què som els únics que hem parlat amb el cervell de l’operatiu, que coneixen poquíssimes persones. De fet, hi ha membres del Govern que encara no saben qui és.

El que no ens pensàvem pas és que en quatre setmanes arribaríem a les cinc edicions. La mateixa editorial està sorpresa perquè és un èxit sense precedents. Un llibre que va sortir a finals de novembre s’ha situat entre els  més venuts del 2017. Aquest inesperat èxit ha fet que costés trobar-lo a les llibreries, però ara ja és més fàcil trobar-lo.

El fet de ser periodistes dóna un rigor a l’obra perquè ens hem limitat a explicar els fets sense opinar, sense fer judicis, a relatar amb el màxim de detalls com va funcionar l’engranatge que va ser capaç de burlar els aparells de l’estat. La principal dificultat ha estat compaginar la realització del llibre amb el dia a dia a la secció de política perquè vam tenir només un mes per fer-lo i l’actualitat no donava treva amb la proclamació de la república, els empresonaments i l’aplicació del 155.

El llibre és un homenatge als milers de persones que van participar en l’operatiu perquè la gent pogués votar l’1-O i que ho tornarien a fer si calgués, de nou. Un tribut als catalans i catalanes que es van arriscar en defensa de la democràcia, tot i saber que s’enfrontaven -com estem veient- a la intransigència de l’estat.

Moltes gràcies pel vostre escrit, Laia i Xavi!

Sempre que vulgueu, tindreu les portes obertes del Nosaltresllegim!

Títol: Operació urnes
Autor: Xavier Tedó Gratacós | Laia Vicens Estaran
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 15,90€

❤️📚🌹🐉

I vosaltres –Nosaltres-, quin(s) llibre(s) us heu firat per celebrar la Diada de Sant Jordi?

Share

Tot Messi, de Jordi Puntí

València és comparable a Barcelona en molts aspectes: tots tenim bons músics, excel·lents escriptors, bons actors, actrius i cuiners. Això no obstant, com a valencià, llance la tovallola en temes futbolístics perquè nosaltres teníem a David Albelda i vosaltres al millor del món: Lionel Andrés Messi. Avui en dia, qui no reconeix la superioritat d’aquest sobre la resta és perquè no hi entén de futbol o no vol entendre-hi. I ja pots dur tatuat l’escut de l’Espanyol o del Reial Madrid, que res no canviarà perquè, com em va dir un amic ahir, nosaltres podrem dir “Jo sóc aquell que va veure jugar Messi”.

Amb aquesta premissa, Jordi Puntí engega un llibre que em sembla una meravella. Ja no només per com està escrit —que també— sinó per la forma que té d’arribar al cor dels aficionats del futbol. L’escriptor manlleuenc sap com tocar-nos la fibra sensible rememorant moments claus de l’astre blaugrana i, per què negar-ho, dibuixant un petit somriure a la boca del lector. Jordi Puntí reparteix informació com Xavi repartia el joc, amb seguretat, subtilesa i estil. L’anàlisi dels elements que envolten el futbol també té el seu protagonisme, demostrant-nos que a Tot Messi hi ha més coses que una simple biografia.

«A Messi no se li poden posar adjectius. Jo no en tinc més, se m’han acabat.» – Amb el temps, aquest recurs periodístic —dir que no hi ha paraules— s’ha convertit en una manera més d’elogiar les grans actuacions de Messi. Per descomptat que no falten adjectius al diccionari (mai no en falten) i si de cas hi ha periodistes a qui els falla el vocabulari. De fet, Messi és tot el contrari: crea llenguatge.

A banda de deixar clara la gegantesca diferència que hi ha entre els narradors espanyols (que creuen que amb l’allargament de la -O a la paraula gol ho tenen tot fet), Puntí ens descriu un seguit de persones que envolten l’astre argentí amb els qui fa l’anàlisi personal de per què no són comparables, malgrat ser bon jugadors, com Cristiano Ronaldo, Ronaldinho o el propi Maradona.

El punt àlgid del llibre l’he trobat a la pàgina 58, on compara de forma magistral les sis propostes per definir l’art i la literatura del segle XXI d’Italo Calvino i el joc de l’argentí.

Lleugeresa en la carrera, rapidesa a l’hora d’esprintar, exactitud quan defineix, visibilitat quan el partit està obscur i multiplicitat amb la seua importància dins i fora del camp. Característiques d’una novel·la… Però -per què no?-, és que n’hi ha cap que no puguem atribuir a l’argentí?

El caràcter personal amb el qual Jordi Puntí descriu Messi és com el del pare que descriu el seu fill. Al principi em semblava que un llibre dedicat a l’argentí podia ser una mica massa però crec que es queda curt. Tanque el llibre amb un somriure als llavis, recordant de memòria les nombroses situacions que Puntí ens fa rememorar: el gol maradonià, la celebració besant la seua bota blava o aquell mític contracte a un tovalló de classe mitjana.

Per acabar, només cal citar Jorge Valdano, que sintetitza allò que tots pensem però que pocs diuen: «el millor jugador del món és Messi. El segon millor jugador del món és Messi lesionat».

Aquí teniu el seu últim recull de contes, Això no és Amèrica que ens va explicar la Montse no fa tant, i en aquest post hi trobareu les seves Maletes perdudes. Torna aviat, Puntí! Nosaltres t’estarem esperant!

Títol: Tot Messi
Autor: Jordi Puntí
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-17016-49-4
PVP: 15,50€

 

Share

Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas

En Lluís, el nostre lector més amant de l’economia ha afrontat tot un repte: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas.

La cúpula del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya durant els anys de les retallades -les dues legislatures d’Artur Mas entre 2011 i 2015- dóna explicacions:

A finals del 2010, enmig de la pitjor crisi econòmica dels últims 80 anys, Andreu Mas-Collel i el seu equip, en què també es trobaven Albert Carreras i Ivan Planas, van prendre possessió de la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Foren els responsables de gestionar la reducció de la despesa més important que ha conegut la Generalitat moderna: el que es va acabar anomenant “les retallades”.

Turbulències i tribulacions és la visió dels tres autors sobre els seus quatre anys a l’ull de l’huracà. En una combinació de memòries, reportatge i anàlisi tècnica, relaten la realitat amb què es van trobar, les prioritats que van marcar, les opcions que tenien (i les que no tenien) i la manera com van prendre les decisions econòmiques de què depenien tants ciutadans. El seu to és neutre i asèptic. Érem aquí i ens vam trobar això; vosaltres ho haguéssiu fet millor?

Malgrat l’honestedat dels autors, o potser per la seva honestedat, m’ha estat impossible evitar un sentiment de desesperança mentre llegia Turbulències i tribulacions. Com Sísif empenyent la roca muntanya amunt, els autors buscaven diners i recursos sota les pedres per quadrar els pressupostos de cada any amb l’esperança que els ajustos serien els últims, per trobar-se al final de l’esforç amb una realitat encara pitjor del que es preveia (la crisi del deute grec) o amb un ministre d’Hisenda (Elena Salgado, Cristóbal Montoro) encantat d’exigir encara més. La roca queia muntanya avall i calia tornar a empènyer de nou.

Ell relat és il·luminador sobre molts aspectes de la realitat política i econòmica catalana dels últims anys. Els excessos del període anterior a la crisi es fan evidents. Les tuneladores de la línia 9 del metro tenien un cost d’un milió d’euros… al dia! Els trens nous van arribar (i es van haver de començar a pagar) abans d’acabar-se la construcció de la via. L’administració vivia a crèdit, confiant que la bombolla duraria per sempre.

També es fan evidents les distorsions i els biaixos del sistema autonòmic: la capacitat del Ministeri d’Hisenda de centrifugar la contenció de la despesa a la Generalitat en base a criteris polítics i previsions esbiaixades, o l’arbitrarietat en decisions sobre inversions i arquitectura empresarial. Per què va sobreviure Bankia com a entitat diferenciada, i no Catalunya Caixa? Com fou la caiguda de Spanair?

Al final, es consolida una desconfiança absoluta entre la Generalitat de Catalunya i els seus homòlegs estatals. En l’època socialista, el Ministeri d’Hisenda es veu sobrepassat per la crisi a causa de la inexperiència i d’un optimisme irreal, en l’època popular els gestors arriben amb una estratègia ben clara i predefinida d’aprimar les comunitats autònomes asfixiant-ne el finançament. Mentrestant, Mas-Colell i els seu equip suen sang cada semestre per pagar nòmines i farmàcies. La continuació de la història i la progressiva degeneració de les relacions l’hem viscuda en els últims mesos.

El 1971 es van filtrar a la premsa nord-americana els “papers del Pentàgon”, que oferien una visió detallada de la participació dels Estats Units als afers del Vietnam. El secretari de Defensa Robert McNamara, de carrera política molt discutida, n’havia encarregat l’elaboració amb l’esperança de poder promoure un debat factual i raonat en la posteritat, un cop la guerra hagués acabat. (Spielberg hi ha dedicat la seva última pel·lícula). Turbulències i tribulacions és, salvant les distàncies, els papers de la Conselleria d’Economia.

La reivindicació d’uns gestors que, en moments molt complicats en què cap decisió era bona, van haver de posar la casa en ordre i gestionar el patiment en espera de temps millors.

Moltes gràcies, Lluís per ressenyar-nos un llibre que no deu haver estat lleuger però segur que és molt i molt interessant!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de les Turbulències i tribulacions de Carreras, Mas-Colell i Planas.

Títol: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades
Autor: Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7657-7
Preu: 19,50€

Share

Història de la violència, d’Édouard Louis

Comencem pel títol. Sembla que ens disposem a llegir una assaig històric sobre la violència. I no és això.

En català (i en espanyol) tenim tendència a referir-nos a la violència com un fet genèric, mentre que en francès té una connotació molt més propera a la paraula violació. Si llegim senceres les llargues entrades dels diccionaris de les tres llengües ens adonem que acaben coincidint però queda clar que per un lector francès la primera imatge que li ve al cap és Història de la violació. I això sí que és aquest llibre terrible i extraordinari.

A Història de la violència, Édouard Louis escriu una narració on el protagonista es diu Édouard Louis: un noi jove, ros, de bellesa fràgil, introvertit, lletraferit, cult malgrat tenir orígens en una família amb pocs estudis.

Édouard té una germana –Clara, únic referent familiar- amb qui manté una relació distant i difícil, casada amb un home avesat als silencis i soledats del camioner professional. Té dos amics -Geoffroy i Didier-, homosexuals com ell.

La nit de Nadal, l’Édouard coneix accidentalment un jove kabileny –Reda- el convida a pujar al seu minúscul estudi, tenen relacions sexuals i a continuació Édouard és objecte de robatori, quasi estrangulament, amenaça amb un revòlver i violació per part de Reda.

La violència continua per a Édouard quan va a demanar assistència hospitalària, quan ha de reviure la situació en les successives denúncies, quan ho relata a la germana, quan constata el racisme latent de metges, infermeres, policies, germana…

Els fets que descriu són prou brutals però Édouard Louis no se’ls inventa: els ha viscut i ens posa un nus a la gola.

La tècnica narrativa alterna el monòleg amb la narració dels fets que la germana fa al seu marit, tal com ella els ha recollit dels llavis del noi, i que ell escolta des del darrere d’una porta mal tancada. Els tipus de lletra -cursiva o normal- serveix admirablement l’autor per denotar els diferents nivells del monòleg.

Però no tan sols comunica uns fets sinó una colla de reflexions que posen el mirall davant de la violència que la societat actual imposa.

És obligat recordar el Kafka dels llargs inferns burocràtics i dels malsons enganxosos. Aquí, però, l’autor no s’amaga en al·legories sinó que escriu -extraordinàriament bé- mostrant-se ell mateix, que és una manera de posar encara més en evidència el món que l’envolta. Que ens envolta. Que l’envoltem…

Per paladars literaris delicats amb estómacs forts. I pels que no fugen del repte de mirar-se al mirall.

Aquí teniu els primers capítols en pdf d’Història de la violència, d’Edouard Louis.

Títol: Història de la violència
Autor: Édouard Louis
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traducció: Jordi Martin Lloret
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-17016-43-2
PVP: 17€

Share

Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet

Totes les persones, al meu parer, tenim quelcom interessant. Hi ha algunes que perden el cap per demostrar que són diferents i d’altres que, fins que la seua filla no publica un llibre, no aconseguim conèixer al cent per cent. En Josep Maria Benet i Jornet, a qui crec que no cal presentar gaire, és dels segons, i gràcies a la Carlota Benet hem pogut descobrir la seua vessant més personal, i m’encanta.

Sota el títol de Papitu —nom que empraven familiars i amics amb el dramaturg— la Carlota Benet es despulla emocionalment durant 190 pàgines. Més enllà d’una biografia teòrica i gruixuda com tantes altres que hom qualificat pot escriure, l’autora conta les seues emocions i sensacions darrere d’una malaltia tan quotidiana i poc tractada com és l’Alzheimer, i com afrontar-ho. Hi ha certa genètica al llibre, un estil directe i sense davallades temàtiques, que t’enreda en una teranyina d’anècdotes fent que no deixes de passar pàgines.

El meu pare era molt humil però també molt orgullós. Humil perquè es malfiava de l’èxit i en canvi es prenia les crítiques molt seriosament. Orgullós perquè tenia molt sentit del ridícul i no li agradava que li perdonessin la vida.

La figura de Benet i Jornet, que, com apunta Sergi Belbel al pròleg, no és un autor català sinó l’autor, es barreja amb pinzellades personals de la Carlota, que ens explica la cara oculta de l’autor amb anècdotes que et fan desitjar una segona part amb més viatges per Nova York i Grècia, més amics com la Sardà o l’Àngels Moll, i tot plegat, més Benet i Jornet. Aquest lligam tan fort entre pare i filla fa que l’autora descobrís que el dramaturg tenia Alzheimer abans que els metges ho pogueren detectar. Ella sentia una pèrdua de relació que, de forma correcta, va relacionar amb aquesta malaltia.

Un cop diagnosticada, una sensació contradictòria entre angoixa i alleugeriment va envair el cap de Carlota, que va tornar dels Estats Units on feia de lectora de català i enllestia la seua tesi doctoral. Una decisió difícil amb les preferències familiars clares fa ver que tornés al país a fer de l’Alzheimer del pare una vivència més lleugera amb la seua companyia.

Aquesta combinació de —dures— vivències de la filla i situacions biogràfiques de l’autor fan de Papitu un model de llibre que m’agradaria veure en més autors, on es puga conèixer als autors que, per desgràcia, alguns no tenim la sort de conèixer personalment.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet.

Títol: Papitu. El somriure sota el bigoti
Autor: Carlota Benet
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2335-9
Preu: 17,50€

Share

Tot el que no es volia dir, de Xavier Trias

Quan la Sílvia va saber que havíem rebut el Tot el que no es volia dir, de Xavier Trias, no ho va poder evitar! Li va sortir un somriure fascinant i ens va demanar si el podia llegir ella… què li havíem de dir? Ho hem d’admetre: ella simpatitza amb l’autor del llibre a nivell polític així que… Aquí teniu aquestes memòries de l’exalcalde de Barcelona, exconseller de la Generalitat, ex… casi de tot!

Tot el que no es volia dir és un llibre molt interessant! On t’hi esperes el relat de les memòries de Xavier Trias -que durant els últims anys i per la nova generació, ha estat l’alcalde de Barcelona, trencant amb el govern dels socialistes de mes de 30 anys-, hi trobes les memòries d’un polític que va estar al costat de Catalunya, partícip de la construcció dels últims 35 anys de l’autogovern català. Una trajectòria interessant, passant per tots els càrrecs, picant pedra, amb honestedat, humilitat i capacitat de negociació, sempre amb un sentiment d’estima cap a Catalunya, Barcelona i la gent que l’envoltava.

En aquest llibre hi trobareu la creació i el naixement de l’estat del Benestar a Catalunya, la recuperació de l’autogovern després del franquisme -creant unes estructures d’Estat, defensant la cultura i la llengua catalanes, la immersió lingüística, la creació de Tv3, dels Mossos, el sistema de salut, ensenyament,…- i la creació d’unes estructures d’Estat. Trias reivindica que, trencant mantres de partit conservador, va fer la llei de parelles de fet, i va anar donant suport a totes les lleis que feien avançar Catalunya socialment: derogació del servei militar obligatori, creació de la primera conselleria de Medi Ambient… enlairant Catalunya des dels ajuntaments, creant infraestructures que van anar lligant el país.

És una vida relatada per etapes, com quan va ser alcalde de Barcelona, on parla dels consensos amb els partits de l’oposició, i el naixement de noves polítiques, no sempre amb empatia amb tothom.

Una altra etapa és, sens dubte, la construcció d’un partit nou on l’independentisme ha sigut el gran protagonista, relat de trobades per el desenvolupament de la històrica jornada de l’1 d’octubre. Trias també ens explica els dies anteriors i posteriors. És un relat de realitats, realitats de persones, que han decebut, però que també han generat sinergies positives. Tot explicat des de el cor, i el sentiment fort d’estima d’en Xavier Trias cap a Catalunya i la ciutat de Barcelona. Al llibre, Trias també dóna les gràcies al seu gran pilar, la seva família, i a uns quants polítics de renom que han fet història al nostre País. I així, d’etapa en etapa, Xavier Trias explica tot el que s’ha amagat o tergiversat dels últims 40 anys de política catalana i espanyola.

Amb una mirada endavant, tenint clar que el futur del nostre País el decidirem les persones, Trias també té clar que els partits polítics d’Espanya han de fer una profunda reflexió sobre la seva actuació durant aquests últims anys i, sobretot, aquests últims mesos. El futur va de la mà de les persones que el lideren. I són moltes.

Gràcies, Sílvia, pel teu escrit!! Ens llegim aviat!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Xavier Trias, Tot el que no es volia dir.

Títol: Tot el que no es volia dir
Autor: Xavier Trias
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9809-413-8
Preu: 18,90€

Share

Control de plagues, d’Enric Gomà Ribas

Els catalanoparlants i catalanopensants som molts, comparats amb segons qui i poquets si mirem cap amunt de la classificació. Allò del cap d’arengada i la cua de lluç.

Amb tot, la proporció de preocupats per la supervivència, la correcció, la puresa (o no) de la llengua em sembla que és molt superior a la mitjana mundial. O m’ho sembla.

El llibre que ressenyaré a continuació, tot seguit o suara mateix –Control de plagues. 92 paraules catalanes per fulmigar– és una nova aportació al tema de la correcció/supervivència del català des d’un punt de vista original: Gomà detecta, després d’un capbussament intensiu en un munt de diccionaris, 92 paraules que, tot i haver passat la ITV dels diccionaris normatius n’estan substituint d’altres tantes que ell (i jo) considera normals i/o col·loquials. Més ben dit: dues de les noranta-dues no han passat la ITV: llanterna per lot i enfermetat per malaltia.

Aquest llibre m’hauria agradat escriure’l jo i el celebro entusiàsticament: fora el català cargol poma que expulsa el català de tota la vida! Combrego al 100% amb el criteri.

Els problemes vindran quan hàgim de decidir la vida de qui i la vida d’on. Però això donarà per molts altres llibres que seran molt benvinguts pels paraulaferits.

Posem-nos drets (que no dempeus), tots alhora (que no a la vegada), i fem sortir del prestatge (que no estanteria) les paraules que tenim rovellades (que no oxidades) i vigilem en no caure, no sigui cas que ens omplíssim de blaus (que no de morats).

Gràcies, Enric (encara que trobo que una galleda no és sinònim de gibrell…).

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre d’Enric Gomà, Control de plagues.

Títol: Control de plagues. 92 paraules catalanes per fulmigar
Autor: Enric Gomà Ribas
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-9809-411-4
Preu: 15,90€

Share