nosaltresllegim.cat

Títol: Els Pets retratats
Autor: Lluís Gavalda
Editorial: Columna
Col·lecció:
Pàgines: 175
ISBN: 978-84-6641-449-4
Preu: 24,50€

L’Anna, que és súperfan d’Els Pets, s’ha llegit (i mirat amb molta atenció!) Els Pets retratats del Lluís Gavalda i ens n’ha fet la ressenya. És d’aquells llibres que quan els obres… sonen bé i fan bona olor!

En aquest llibre podem veure l’evolució de la història d’Els Pets durant els seus vint-i-cinc anys d’història. És una mostra en forma de reportatge fotogràfic, acompanyat per petites explicacions fetes pel mateix Lluís Gavaldà, de diverses coses i moments del grup.

En primer lloc, les sessions de fotos que han patit durant tota la seva història com a grup, què els ha agradat més o menys, i on es pot veure molt fàcilment l’evolució d’aquests anys, i com s’han anat fent grans com a grup i persones.

En segon lloc, les peripècies que han aguantat en els diferents desplaçaments cap als concerts (i en aquest cas massa fotos dels diferents viatges que han fet a Mèxic).

A part, també hi trobem una mostra dels altres Pets que no són tan o gens coneguts per la majoria dels fans: Les llufes i col·laboradors musicals d’alguns concerts.

A Els Pets retratats també hi trobem què és el que passa darrera dels escenaris: com es preparen i què fan per passar els nervis d’abans d’un concert.

I finalment, i el que més ens agrada als fans, a part de conèixer tot el que fa possible que gaudim de cançons i espectacles que ens semblen irrepetibles, els concerts: fotos que ens porten records d’alguns dels concerts on hem pogut assistir. I amb una mica de sort, entre el públic, hi hem acabat sortint.

Un àlbum de fotos i records dels vint-i-cinc anys d’història d’un dels nostres grups preferits: Els Pets.

Aquí us en deixem el vídeo!

.

Títol: #miccionari
Autor: @frandomenech
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-6641-492-0
Preu: 11,95€

No l’hem contractat. Ha vingut sol. S’ha assabentat per la xarxa que al Nosaltres teníem El miccionari del Francesc Domènech… i aquí en teniu la ressenya:

Hola, em dic Marcel i sóc piulaire compulsiu. Tinc Twitter des de fa temps i no me’n puc estar: l’he de mirar, remirar, repiular, dir-hi la meva, reprimir-me de no dir bestieses massa grosses, i sobretot, passar-m’ho bé veient les bestieses que diuen els altres.

Si s’hagués de fer una guia d’inici per l’usuari d’aquesta xarxa que twiteja en català -piular és un verb més nostrat, però bé…- se l’hauria d’advertir dels quatre usuaris que cal seguir per, cadascun en aquests diferents temes, estar informat, saber què toca saber, veure i llegir coses interessants, i riure. Cal dir que aquest últim és, segurament, el més saludable.

@frandomenech –no li penso dir el nom- és un d’aquests usuaris de la “rissa”, que en dèiem abans, i que juntament amb gent com ara @victorcorreal et dibuixen un somriure quan mires què diu la gent. Aquest parell, a més, són de la factoria de l’APM!…

El fet és que una de les coses que mou Twitter és l’humor i l’actualitat. Si voleu el millor recull d’aquesta fusió (micció, que diria en @frandomenech), busqueu el seu #miccionari, que també va apareixent dia a dia al diari Ara.

Humor semàntic dels nostres dies, amb definicions que van des del “Shoppinghauer” (un filòsof que compra llibres de forma compulsiva), “The Woking Dead” (sèrie de zombis asiàtics), “converlent” (el procés cap a la independència liderat per Artur Mas), o altres perles similars.

El #Miccionari del @frandomenech és un recull de “txwists” (twits amb “xists”) que faran il·lusió, especialment a la comunitat tuitaire catalana que construeix, tuit a tuit, aquest país nostre que és la Catalunya digital. Si a això hi afegiu el pròleg de Màrius Serra (aquest i la seva llengua són infalibles!) ja teniu el llibre perfecte per aquell amic amb qui, quan quedeu per fer un cafè, costa treure-li el telèfon del davant de la cara perquè ha d’explicar que ha quedat per prendre un cafè, fer un “check-in” al Foursquare, dir on és, amb qui, i si pot ser, fer-hi una foto amb Instagram.

Com a mínim estarà una bona estona davant d’un llibre i no del telèfon…

I és que no hi ha res com la bona tuiteratura: grans novel·les en 140 caràcters.

Encara que això… és un diccionari, oi? Em sembla que he pixat fora de test

RT!

Títol: Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011)
Autor: Jordi Pujol
Editorial: Proa
Col·lecció: Fora Col·lecció
Pàgines: 336
ISBN: 978-84-7588-258-1
Preu: 23,50€

El títol de les memòries del President Pujol diuen que s’acaben el 2011 però en realitat arriben fins el 2003, que és quan el President Pujol es va retirar de la primera línia política. Tot i això, com que hi ha constants referències a èpoques posteriors (i un epígraf, i unes quantes entrevistes, i un programa del Jordi Évole, entre d’altres), Pujol també parla de temes més actuals.

El primer volum de les memòries d’en Jordi Pujol servien per saber qui és, què volia i per què ho volia com ho volia el President Pujol. El segon volum, en canvi, ens presentava què havia fet i com ho havia fet. Què havia costat i què havia generat.

El tercer, Memòries – De la bonança a un repte nou (1993-2011), per contra, és un llibre de valoració.

Valoració, no tant de fets acomplerts sinó de les persones amb qui ha coincidit el President com a cap de Govern (González, Aznar, Zapatero…), les situacions que ha viscut (cas GAL, corrupció socialista, Pacte del Majestic, segona legislatura d’Aznar amb majoria absoluta, Govern Tripartit a Catalunya…),i les que ha viscut ja com a expresident (reunions amb primeres figures de partits del Govern, trucades de personatges claus de la política europea actual com Angela Merkel…).

I com en els llibres anteriors de Memòries, n’hi ha que en surten ben parats, n’hi ha que en surten malparats i n’hi ha que no surten, directament. Així, tot i que arriba a simpatitzar amb González, considera que Aznar és un xulo (quina sorpresa, oi?) però un xulo amb paraula, mentre que Zapatero és fum i paraules, sense cap mena de substància i sense paraula. Tampoc és cap sorpresa, en realitat.

I del Tripartit? Què en diu del Tripartit i dels qui el van conformar? En Maragall i en Carod surten, certament. I de l’Estatut? Per què pensa que es va impulsar l’Estatut? La valoració que el President fa de l’Estatut és molt dura. Però no tant pel seu contingut sinó pels motius que creu que van impulsar Maragall i Carod a reclamar un nou Estatut: motius personals i tàctics, no estratègics. I això no és precisament positiu.

Després de valorar com queda el País després de set anys de Tripartit i dels governs socialistes, Pujol ens pinta els seus “mapes”: els mapes educatius, els mapes industrials i, el principal, el mapa humà. El del País que ha imaginat i que pensa. I el País que creu que tenim, en un moment clau: o ens decidim ara o ja no tindrem temps per decidir-nos, perquè no serem res per decidir.

El President Pujol fa anys que està retirat de la política en actiu, però fa uns dies que està més actiu que mai en política. Per tant, cal saber per què. I les Memòries ens ajuden a entendre aquest perquè.

Títol: Jo, Steve Jobs
Autor: George Beahm
Editorial: Columna
Col·lecció: No ficció
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-6641-481-4
Preu: 10,95€

En Marc és l’home més Apple que tenim. Sembla que estigui esponsoritzat per aquesta empresa. També pel Barça –és per això que també li passem els llibres culés-, però sobretot per l’empresa de la poma mossegada. És per això que quan va arribar aquest llibre, no ho vam dubtar!

Jo, Steve Jobs, de George Beahm, és un llibre que recull un munt de cites del creador d’Apple en moments molt concrets i importants de la seva vida. Una de les coses que més m’ha agradat és que hi trobareu de tot. No només hi tenen cabuda les qüestions relacionades amb la informàtica, sinó que també hi ha el pensament d’aquest senyor pel què fa al treball en equip, la competitivitat, la manera de fer les coses, (molt i molt sobre) l’art i (molt i molt) sobre el disseny.

El llibre recull, breument, les petites picabaralles que va tenir també amb Bill Gates, i amb els individus que quan va arribar el moment, el van fer fora de la seva pròpia empresa:

“L’únic problema que té Microsoft és que no tenen gust. I ho dic seriosament, en el sentit que no se’ls acudeixen idees originals i no aporten gaire cultura als seus productes. Em sembla molt bé el seu èxit… en gran part se’l mereixen. El que no m’agrada gens és que en realitat fabriquen productes de tercera”

Grans perles, sens dubte.

El que no es pot negar és que Steve Jobs era un geni, però també era un individu summament “sobrat”:

“Nosaltres no fem màrqueting ni contractem consultors (…). Simplement fem productes excel·lents”

En resum, que aquest llibre recull les millors frases de, segurament per actitud, el Mourinho de la informàtica. Això sí, amb “jogo bonito” i fent servir els dits per moure les coses en una pantalla.