La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

L’Àngels Bassas, actriu i escriptora, torna al Nosaltresllegim després de que ja fa un temps parléssim del seu llibre Dóna’t.

 Va ser immediat! L’Àngels va veure la ressenya que havia fet la Mariona del llibre de la Siri Hustvedt i ens en va parlar molt bé. Vam proposar-li si volia parlar-ne ella, com a autora, al Nosaltres i aquí teniu l’escrit sobre La dona que mira els homes que miren a les dones que teníem poca estona després: una carta al Nosaltres i a la Siri Hustvedt.

Cal reconèixer que La dona que mira els homes que miren a les dones és un llibre dens, no gens fàcil de llegir, sobretot si no tens paciència o no ets perseverant.

Jo tinc la malaltia de ser una lletraferida que, a més, creu que als llibres se’ls ha de donar sempre l’oportunitat d’arribar fins al final; igual que en un espectacle de teatre no és bo marxar abans que s’acabi. Cal arribar al final del camí per valorar. No s’hi val desestimar o jutjar només pels primers capítols. Això ja ho fem massa a la vida actualment, immersos en l’estímul constant que no ens deixa aprofundir en res. I la Siri no ho posa fàcil, precisament, al principi del llibre. Una quantitat ingent d’informació sobre artistes i obres d’art als primers capítols pot desinflar un lector que no estigui avesat al món de l’art o simplement no li interessi.

Però quan t’endinses en el llibre i segueixes persistent, pàgina a pàgina, poc a poc comences el viatge hutsvedtià que et porta a reflexionar sobre la dona, el món de l’art, la ciència, i la vida en general. Sobretot quan t’interpel·la com a lector amb frases punyents, complexes i riques que et fan plantejar coses, que et fan pensar, que et fan sortir de la quotidianitat per submergir-te en la reflexió filosòfica profunda. Un bé escàs en els nostres temps.

Les grans dones es cotitzen menys que els grans homes?
Una obra d’art té sexe?
Vivim sota el prejudici de que la ment i la raó estan per sobre dels sentiments o les emocions?

Són algunes de les qüestions que Siri Hustvedt ens planteja com si estigués parlant amb nosaltres o acompanyant-nos en un somni. Com a escriptora i com a dona vaig sentir-me molt propera a Siri, vaig identificar moltíssimes de les coses que planteja i viu… Sobretot quan descriu a la perfecció el fenomen de la creació, una mena de procés entre la consciència real i l’estat subconscient del somni on els personatges sorgeixen gairebé més enllà de mi mateixa quan escric. Siri sent també això i ho explica de meravella.

Siri es pregunta i somia amb nosaltres, i al seu llibre comparteix vida i pensaments, i ens interpel·la de manera profunda. I per renunciar a la superficialitat cal ser molt valent. Aquest llibre ho és.

¿Les dones artistes necessitem una forta càrrega de “grandiositat” per fer front al sexisme incessant que arriba en forma de condescendència, por i prejudici?
Sí, Siri: diria que malauradament…encara és així.
Perquè sóc dona, sóc artista i ho he viscut en les meva pròpia pell.

I quan et llegia, Siri, pensava que tant de bo d’aquí uns anys, ja no hàgim d’escriure sobre la por sinó sobre el respecte mutu entre dones i homes, d’igual a igual.

Tant de bo, d’aquí uns anys, una dona forta, intel·ligent i guapa, ja no faci por, com ho fa ara, sinó que sigui un bé enriquidor al costat d’homes savis a qui no els calgui empetitir una dona per ser grans.

Àngels Bassas
Actriu i escriptora

Si voleu llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, en aquest link hi trobareu els primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Àngels!! T’esperem més sovint al Nosaltresllegim!! Sigui amb els teus llibres o amb els teus escrits!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

La Mariona torna al Nosaltres per ressenyar-nos un llibre que interessarà a totes aquelles persones que vulguin llegir assaig. En aquest cas, un molt bon assaig sobre feminisme.

 Siri Hustvedt (Minnesota 1955) és una autora nord-americana llicenciada en Filologia anglesa per la Universitat de Columbia.

La dona que mira els homes que miren a les dones és un conjunt d’assajos sobre feminisme, art i ciència que aborda qüestions diverses des d’un punt de vista interdisciplinari.

No us deixeu convèncer per aquelles ressenyes que només destaquen en la biografia de l’autora el seu matrimoni amb Paul Auster. Siri Hustvedt no és només una escriptora; és una lectora culta, apassionada i molt empàtica. A banda de comptar amb estudis de filologia, ha cultivat la literatura, la filosofia, la història i el psicoanàlisis. A conseqüència de la lectura d’aquestes disciplines, ha profunditzat en el tema del feminisme, l’art i la ciència des d’àmbits que en principi no són els seus, com ara el biològic, el fisiològic, el neurològic i fins i tot el psiquiàtric. En aquest llibre intenta treure l’entrellat d’aquesta pluralitat de perspectives que li han interessat des de fa dècades.

En paraules de l’autora; les dues afirmacions centrals del llibre són:

Tot coneixement humà és parcial.

Ningú no se salva de la influència de la comunitat de pensadors o investigadors on viu.

El llibre,  s’organitza en dues parts. Citant l’autora:

La primera part del llibre inclou textos sobre artistes concrets. Investigacions sobre els biaixos perceptius que afecten que afecten els nostres judicis sobre art, literatura i el món en general

La introducció s’inicia amb cites atribuïdes a Pablo Picasso, Max Beckhmann i Willem de Kooning, on els tres vinculen la seva obra amb un sentiment vers les dones. L’amor i la irritació.

Són aquests els homes als quals es refereix Hustvedt en el títol del llibre?

El llibre no està basat en textos inèdits sinó que és un recull d’encàrrecs que ha rebut Hustvedt durant els últims quatre anys i que demostren l’immens interès que l’art plàstic desperta en l’autora.

En posteriors assajos hi veiem desfilar a Louis Bourgeois, Emily Dickinson, Anselm Kiefer, Susan Sontag, Pina Bausch i Pedro Almódovar, entre d’altres. Aquí és on demostra com l’art ha condicionat algunes escriptores o artistes plàstiques que han viscut en un entorn fortament masculinitzat.

La mateixa Louis Bourgeois; que es va fer famosa després d’anys d’obscuritat artística, tot i la lluita constant, afirmava que “el món de l’art és dels homes”.

Personalment, destaco una de les afirmacions que apareixen en el capítol dedicat a la coreògrafa Pina Bausch:

Una de les qualitats més notables d’una obra d’art reeixida és que no fa sentir la quantitat de feina que va caldre per realitzar-la.
(…)
Per a les dones sovint és millor ser gran. Els rostres vells no contenen l’amenaça dels desig eròtic.

A la segona part del llibre hi trobem xerrades en trobades amb experts i convencions acadèmiques on van convidar l’autora.

Hustvedt, que en general escriu de forma senzilla, sense floritures pròpies d’una novel·la, introdueix en aquest segona part, llenguatge complex que pot resultar poc familiar per als lectors no iniciats en la matèria.

Personalment, no estic massa familiaritzada en el discurs o la literatura feminista però he de dir que m’hi he sentit molt còmoda. Des del desconeixement, considero que no estem davant d’un discurs extremista a favor del feminisme. El que sí que hi he trobat és una complexitat difícil d’obviar. No tant per la radicalitat dels textos sinó per la quantitat de dades i informació interdisciplinari que aporta.

Es tracta de textos narrats des d’un punt de vista molt personal i subjectiu, des de l’experiència personal de l’escriptora. Tot, en conjunt, amb el suport de teories científiques i estudis.

La meva missió, si es pot dir que en tinc una, és molt senzilla: Espero que vosaltres, lectors, descobriu que bona part del que els llibres, els mitjans de comunicació i internet ens presenten com a veritats establertes, tant si són científiques com si no, de fet són qüestions obertes a revisions.

Queda molt de territori per explorar i tant de bo que Siri Hustvedt segueixi dedicant-hi esforços amb la saviesa que ha demostrat fins ara:

Tothom està d’acord que el consum continuat de menjar porqueria té efectes nocius. Què passa amb el consum diari d’estereotips mediàtics?

Si voleu començar a llegir La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt, cliqueu aquest link per donar un cop d’ull als primers capítols del llibre en pdf.

Moltes gràcies pel teu escrit, Mariona!! T’esperem aviat al Nosaltresllegim!!

Títol: La dona que mira els homes que miren a les dones
Autor: Siri Hustvedt
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7571-6
PVP: 21,50€

Sobre la tirania, de Timothy Snyder

Tinc un amic molt fan dels còmics i les pelis de Batman a qui no li va agradar gaire la tercera adaptació que va fer Christopher Nolan de la figura del caballer més fosc de la Literatura contemporània. I no perquè després del Joker de Heath Ledger aquell tio de la màscara -el dolent- semblés un nebot calb de Hulk Hogan amb els problemes de respiració de Darth Vader.

No li va agradar la pel·lícula, especialment, perquè en veure algunes de les imatges dels dolents ocupant Gotham City hi va veure mala fe: ell hi veia recreacions del moviment d’Occupy Wall Street, un moviment que havia intentat canviar les coses.

Ara us explicaré què té a veure Batman amb Snyder, no patiu.

D’ençà d’aquell Ocuppy Wall de 2011 i aquella peli de 2012, a Estats Units i al món les coses han canviat però alguns diran que no tant. I es tracta d’això. Han canviat d’una manera diferent: Trump president, Le Pen en una segona volta, Brexit a la cantonada, ultradreta aflorant misteriosament per tot arreu, casos de corrupció encara més a tot arreu, atemptats terroristes a països que fins ara no havien patit aquests atacs… i una lleugera baixada de braços de la població indignada, bàsicament perquè ara està treballant a les institucions després de ser escollits per representar els indignats.

I els anomenàvem indignats perquè Stéphane Hessel va escriure un llibre que ens els definia: Indigneu-vos. Després ens va demanar compromís. Ara estem en el temps del No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris. Però també en el temps de Sobre la tirania, de Timothy Snyder.

Els llibres de Hessel eren valents i apel·ladors. El de Leiris era desafiant i encoratjador. El de Timothy Snyder és conscienciador i educador, però també apel·la a la valentia i el coratge dels ciutadans. Es tracta d’avisar, d’aprendre del passat, de fer veure que la tirania no surt del no res. Té processos, té motius, té vies de triomf i té respostes dels ciutadans que la porten al fracàs.

Quan Snyder, un dels intel·lectuals més reconeguts dels Estats Units es decideix a escriure Sobre la tirania està sentint el mateix que Leiris després del Bataclan. Després de la sacsejada, primer cal veure per què ha passat el que ha passat i, després, arreglar-ho enlloc de doldre’s de la trompada i prou. És una invitació a seguir caminant tenint en compte els sotracs que la història ens ha ensenyat que podem trobar en el nostre camí.

Aquest llibre, que en principi està escrit per a un públic nord-americà (per les referències intel·lectuals que fa a la constitució dels Estats Units, per com es refereix al “Nosaltres” quan parla de la primera persona del plural) és interessantíssim, d’entrada, per entendre millor uns Estats Units que no havien estat mai tan dividits; i després, perquè tot el que pot passar a l’altra banda de l’Atlàntic, pot passar aquí.

Aquestes 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX de què parla el subtítol són les 20 idees que Snyder, un intel·lectual indignat i preocupat per una Amèrica dividida, exposa per superar el fracàs que suposa que un individu com Trump sigui president. Els referents van des de la Grècia Clàssica i passen pels pares fundadors, l’Alemanya de Hitler, Txecoslovàquia o la Rússia actual, un país on les últimes eleccions lliures de veritat van ser fa més de 25 anys.

Sobten algunes de les lliçons que hem d’aprendre del segle XX que proposa Snyder, com ara Aprèn de la gent d’altres països i que acaben tenint un regust de “tingues el passaport en regla, no sigui que hàgim de fugir d’aquí perquè el món es torça”. I quan arqueges les celles, Snyder et respon a continuació: la Història ens demostra que no és una bajanada. Ni tenir el passaport en regla, ni tenir net l’ordinador de qualsevol cosa que et pugui suposar un compromís, ni llegir llibres per tal de tenir una veu i una opinió pròpia.

Així doncs -i tenint en compte el format del llibre, també-, aquest Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX de Timothy Snyder és, com els de Hessel o el de Leiris, un llibre de consulta (i el preu hi ajuda!). Un llibre escrit per un savi que es dirigeix a tothom. Un llibre que cal llegir per no caure en errors que ja s’han comès o permès, sigui per desconeixença o per inacció.

Hi ha qui diu que després de mesos i mesos d’administració Trump, l’única manera de seguir l’actualitat als Estats Units és a través dels humoristes i Buenafuentes nordamericans perquè l’actual POTUS és tan… absurd?, que l’única manera de poder seguir el dia a dia és fent-ne mofa i befa.

I sobre aquest últim fet, i sobre el Batman… recordeu el discurs inaugural de Donald Trump com a president? Compartia paraules -una rera l’altra- amb Bane, el dolent del tercer Batman de Nolan. I la pregunta és: per riure o per plorar?

Potser el que cal és -després de riure o plorar- estar alerta i saber què podem aprendre sobre la tirania gràcies a la Història i Timothy Snyder.

Títol: Sobre la tirania.
Autor: Timothy D. Snyder
Editorial: Ediciones Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-9710-268-1
Preu: 19,50€

La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia, de Diversos autors

La Núria Tatger se’ns estrena al Nosaltresllegim amb un llibre per valents! No tothom està interessat o és capaç de llegir llibres d’assaig com La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia. Encara que siguin llibres que expliquen coses menys feixugues del que creiem i que en qualsevol cas són molt i molt interessants! Coses que ens fan entendre millor el món on vivim. Aquí teniu l’escrit de la Núria:

Aquest llibre ens presenta, en 17 capítols escrits per diferents personalitats del món acadèmic i de la investigació -Zygmunt Bauman, Slavoj Zizek, Marina Garcés, Nancy Fraser, Santiago Alba Rico,…-, una sèrie d’arguments, d’explicacions, que intenten donar resposta a les preguntes que tants i tantes ens plantegem: com hem pogut arribar fins aquí? Com s’explica que Trump hagi guanyat les eleccions als EUA? Com pot ser que el PP, quan és provat que ha saquejat les arques públiques, continuï guanyant les eleccions i aferrat al poder? Què explica el creixement desmesurat de l’extrema dreta? On quedem com a humanitat, veient el tracte que dispensem als immigrants que fugen per salvar la vida?

Aquest llibre ens proporciona, des de diferents enfocaments i paradigmes, arguments i conceptes que ens poden ajudar a entendre com tot això ha arribat a passar.

El títol, La Gran Regressió, és d’allò més adequat. Al llegir-lo evoca aquesta sensació de procés, que si bé molts n’ubicarien l’inici a la crisi financera global del 2008, cal anar a buscar molt abans. I sense cap mena de pal·liatius, aquest llibre va documentant aquest retrocés que vivim, amb conseqüències també molt més bastes de les que encara avui podem sospitar.

Des de l’anàlisi dels perills de les eleccions, que si bé abans sustentaven la democràcia, ara la posen en perill, fins a la consideració de l’individu modern en termes de rendiment econòmic, on els perdedors en són culpabilitzats i castigats.

Des de la pèrdua d’identitat de l’esquerra tradicional fins a la necessitat de canviar i adoptar un nou paradigma per a poder explicar el nou context i reconduir-lo, el que passa avui dia no es un pas enrere fàcilment recuperable; és un canvi de les regles del joc que desmantellen el món tal i com l’entenem ara.

I cal estar documentat per a poder oposar-hi alguna resistència.

Què millor per documentar-se sobre aquest present -a vegades massa fosc- que un llibre amb les ments més brillants del nostre temps? Gràcies pel teu escrit sobre La gran regressió, Núria!! Ens tornem a trobar al Nosaltres aviat!!

Aquí podeu començar a llegir aquest conjunt d’articles (de fet, hi trobareu complet el primer article de Santiago Alba Rico!) que publica Empúries anomenat La gran regressió.

Títol: La gran regressió. Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia
Autor: Diversos autors
Editorial: Empúries
Col·lecció: BIBLIOTECA UNIVERSAL EMPURIES
Traductor: Diversos autors
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-17016-07-4
Preu: 19,90€

Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, de Germà Bel

En Lluís, el nostre home de números i finances, va començar a aixecar els braços i a dir “Ep! Aquest el vull jo!” en saber que havíem rebut Cabòries des d’una galàxia ben llunyana, de Germà Bel. Aquí teniu el seu escrit.

Germà Bel és un reputat economista que ha compaginat en els últims quinze anys les activitats acadèmiques, polítiques i periodístiques. És catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona, i ha estat professor visitant a prestigioses universitats dels Estats Units. Fou diputat al Congrés dels Diputats pel Partit Socialista de Catalunya a principis de la dècada dels 2000, i més tard cap de llista de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de 2015. En paral·lel, ha estat un col·laborador regular de diaris i revistes.

Cabòries des d’una galàxia ben llunyana és una selecció d’articles de Bel publicats des de l’any 2000, que permet recórrer de manera molt evident la triple trajectòria de l’autor. Des de la seva especialitat en economia, Bel reflexiona sobre aspectes com la globalització, la política territorial o la construcció d’infraestructures amb rigor acadèmic, claredat expositiva, i una eminent intenció pràctica.

Més enllà del valor de cada article, la lectura del llibre evidencia diverses característiques de l’autor, valuoses i que val la pena remarcar. En primer lloc, la posició de Bel en els seus articles és sempre empírica i pràctica, molt poc ideològica. Les seves propostes provenen de l’observació i de l’anàlisi, i es refereix en força articles a treballs acadèmics més profunds que han ajudat a construir el seu punt de vista.

En segon lloc, Cabòries des d’una galàxia ben llunyana destaca també per la transparència en l’exposició del punt de vista de l’autor, independentment dels consensos majoritaris del moment. Aquesta és una qualitat que pren encara més valor vista en retrospectiva. Bel parla de bombolla immobiliària a principis dels anys 2000 (quan tothom corria a comprar pisos perquè mai baixarien de preu), renega de la inversió en trens d’alta velocitat fins i tot abans que l’AVE arribés a Barcelona, o reclama una política agressiva de reformes durant els anys 2007-2008 (quan els ministres a Espanya tenien prohibida la paraula crisi i la culpa dels desordres financers era dels especuladors internacionals).

Germà Bel manté també la transparència i independència en els seus articles més recents. Defensa de manera molt convincent els beneficis del turisme a Barcelona, la inconveniència de construir infraestructures com el tramvia de la Diagonal o la línia 9 del metro, o la necessitat de contenir el creixement del deute públic. Bel no té problemes tampoc en corregir els seus punts de vista quan la realitat el desmenteix: és molt significativa en aquest aspecte l’explicació de la seva evolució política des del federalisme de principis dels anys 2000 -alguns articles del llibre, publicats en aquells anys, estan cosignats per Pasqual Maragall.

Finalment, en aquest compendi d’assajos, Bel demostra una profunditat cultural que va més enllà de l’economia. Busca les traces de l’actual hostilitat envers els creditors internacionals en poemes de Quevedo, relaciona tendències històriques passades amb conseqüències econòmiques actuals, i es desespera per la falta de debat crític a Espanya a causa del fracàs de la Il·lustració.

En resum, Cabòries des d’una galàxia ben llunyana és una contribució molt sòlida al debat polític i econòmic. Plantejar una discurs tan clar i brillant simplement a través d’una recopilació d’articles és una prova del talent de Germà Bel. Tant de bo el nivell -a l’acadèmia, a la política o al periodisme- fos sempre aquest.

Lluís, t’esperem aviat al Nosaltresllegim!

Títol: Cabòries des d’una galàxia ben llunyana
Autor: Germà Bel
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-394-0
Preu: 17,90€

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Pel que he pogut anar observant entre amistats i crítica, Haruki Murakami és un d’aquells escriptors en què els seus seguidors i detractors es mouen en els extrems. O l’estimen incondicionalment o en reneguen del tot. I, per tant, n’hi ha que any rere any maleeixen els ossos del jurat que decideix el Nobel de Literatura i molts que se n’alegren que el japonès no passi un cop més de les posicions de finalista.

A mi em passa una cosa estranya amb els seus escrits. No aconsegueixo passar de les 30 primeres pàgines quan intento llegir la seva literatura més habitual (Tòquio Blues, entre d’altres) però m’agrada, i força, quan es dedica a parlar de la vida, com és el cas d’aquest De què parlo quan parlo d’escriure.

M’agrada el Murakami que parla d’ell mateix, de com pensa, del que pensa, de com s’enfronta a la carretera quan prepara una marató o de com és el procés que segueix quan es decideix a escriure una nova història.

Aquest Murakami íntim, que mira dins d’ell mateix, que toca de peus a terra em resulta fins i tot inspirador. Ja ho va ser quan explicava les diferents sensacions que tenia durant els quaranta-dos quilòmetres i cent-noranta-cinc metres de la reina de les curses -per culpa d’ell em vaig aficionar a córrer, i per culpa d’ell llegeixo sovint llibres que parlen de córrer-, però és que ara ho ha tornat a aconseguir parlant de com va començar a escriure, de què el va portar a pensar que seria millor persona escrivint que portant un bar a Tòquio, o de com s’enfronta a la temuda pàgina en blanc a la que tot escriptor tard o d’hora s’ha d’acabar enfrontant.

De què parlo quan parlo d’escriure resulta ser -sense voler-ho- un manual per a l’escriptor, però alerta! És un manual personal, basat en la seva pròpia experiència, en tot allò que a ell li ha funcionat fins ara.

Qualsevol és lliure de seguir la mateixa forma de fer i enfrontar-se al paper, però cal tenir present que cadascú viu, pensa i respon als estímuls que ens ofereix la vida de maneres diferents i personals. Per posar un exemple, per a l’escriptor, l’equilibri entre la part espiritual i física és fonamental. D’aquí el fet que busqui, en la forma que sigui, estones per a fer esport:

La força física i espiritual són com les dues rodes d’un carro. És quan totes dues estan ben equilibrades i funcionen bé que et condueixen en la direcció adequada i aprofiten la força motriu de la manera més efectiva.

I és que, de la mateixa manera que amb De què parlo quan parlo de córrer, les seves reflexions també són vàlides per a qualsevol persona que algun cop hagi pensat a dedicar-se a alguna activitat en la que cregui que pot sobresortir d’alguna manera.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir de què parla en Haruki Murakami quan parla d’escriure.

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Haruki Murakami torna abans de Sant Jordi -el que fora d’aquí en diuen el Dia del Llibre- per parlar-nos de com entén això de l’escriure. El llibre es titula De què parlo quan parlo d’escriure, un títol que recorda misteriosament el seu anterior De què parlo quan parlo de córrer que vam ressenyar aquí, ja fa temps, al Nosaltresllegim.

És per això que podem arribar a deduir que el fet d’escriure i el córrer són de la mateixa família; no en farà un de respirar perquè això ja li surt sol, peró la qüestió és que el córrer i l’escriure són el que el motiven a fer coses i a assolir uns objectius. Quins objectius? Després us ho explicarà ell en una cita que teniu més avall.

Murakami, etern candidat al Premi Nobel de Literatura, comença explicant-nos per què va començar a escriure i ens deixa molt clar que els novel·listes són un tipus de gent molt especial a qui no els importa gaire la competència literària: quan apareixen nous novel·listes que no són fabulosos, no els critiquen perquè, al cap i a la fi, la novel·la -com a gènere- és molt amable: “qualsevol pot escriure una novel·la”, diu Murakami. El més important, segons el japonès, és que si en fas una de bona, has de mantenir el nivell i seguir al ring, per molts “contrincants literaris” que pugin.

Una de les curiositats que podreu descobrir en aquest assaig és que a ell, això d’escriure una novel·la li va venir, de cop, un dia que mirava un partit de beisbol.

Però parlant d’un altre esport del qual és molt fan, afirma que això d’escriure és com una cursa de llarga distància, de resistència, que requereix entrenament i dedicació durant molt de temps. El talent pot portar a un èxit ràpid… però no és garantia de que et mantindràs gaire temps amb els que la lideren.

Un altre dels temes que aborda Murakami és el dels premis literaris -“el Premio Nobel, por la puerta asoma”-, dels quals afirma que li importen un rave. Ell és fan d’autors com Chandler o Algren, que van tenir un reconeixement important però que van passar olímpicament de la parafernàlia i la pompositat del premi en sí. En particular, Algren es va quedar prenent una copa, lligant amb una noia, perquè li interessava més la noia que la medalla que li havien de donar  ¿Podem arribar a deduir que deu ser fan del que ha estat fent Bob Dylan fins ara, potser?

No oblideu que Murakami va guanyar un premi important amb la seva primera novel·la, Escolta la cançó del vent, així que ell és dels que ha guanyat al ring i després s’ha hagut de mantenir. O més que mantenir, ha anat cap amunt amb el seus Tòquio Blues, Homes sense dones, Underground, elefants desapareguts i caceres d’ovelles.

No oblideu que Murakami va rebre no fa tant un Premi Catalunya

Durant l’assaig també va abordant temes sobre l’escriptura i la Literatura -com Lodge, Salter o Eagleton- com són l’originalitat. I és aquí, enmig d’aquest assaig-autobiografia, on l’escriptor de Kyoto admet les seves influències, que van des de la música pop dels 60 i 70 -i en particular la lluita entre Beatles i Beach Boys que acaba amb Brian Wilson en un frenopàtic-, el jazz com a una música amb una obertura de mires sense rival, o els músics de Clàssica com Stravinski o Mahler -¿era en Jaume Cabré que va dir que volia viure en un acord de Mahler durant la presentació de ‘Quan arriba la penombra’?-.

El seu resum? Les coses es veuen originals amb el pas del temps.

Sobre l’escriure quan parla d’escriure, però sobretot sobre Murakami quan parla del Murakami escriptor, que us ho expliqui ell mateix:

Per naturalesa, quan una cosa m’agrada o m’interessa m’hi fico de ple i vaig fins al final. No la deixo a mitges perquè me n’hagi cansat: hi persisteixo fins que arribo on volia. Però quan no m’interessa no m’hi dedico gaire, perquè no hi ha manera de fer-me’n entrar ganes.

Esperem que segueixi tenint ganes d’escriure, oi?
El Nobel ja li donaran, tard o d’hora. O no.

I si li donen, veurem quina novel·la ens munta perquè ho puguem explicar.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir sobre què és escriure per Haruki Murakami quan parla d’escriure

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

Què ens està passant, de Gemma Calvet

que-ens-esta-passant-gemma-calvet-proleg-de-xavier-sala-i-martinLa pregunta que serveix de títol fa referència, inequívocament, al panorama polític de Catalunya immers en allò que solem anomenar “el procés”.

Aquest Què ens està passant de la Gemma Calvet comença fort amb un pròleg de Xavier Sala i Martín, que mira de donar una nova perspectiva al mite del Minotaure: sosté que el monstre no és la personificació del mal, que sense els errors dels líders de Creta el Minotaure no hauria existit mai i que l’heroi no és Teseu, ni Ariadna, sinó el cabdell de fil que permet trobar la sortida, l’entrellat, del laberint.

I afirma que:

I el llibre que ens presenta la Gemma Calvet ens dóna pistes de com és el cabdell de fil. No ha escrit un llibre per atribuir culpes dels nostres problemes. De fet ni tan sols parla dels problemes que Catalunya té amb Espanya. Tampoc ha escrit un llibre sobre el cabdell de fil. Un cabdell que no ha vingut del savi Dèdal sinó que ha sorgit de la seva experiència com a diputada  al Parlament de Catalunya (com a independent a les llistes d’ERC) i gràcies a converses mantingudes amb personatges significats de la nostra política i la nostra cultura.
Pgs. 23-24

Efectivament, Calvet ens proporciona molta informació que ens permet veure, des de dins, com són i com es mouen els actors -en el sentit d’agents, no pas de comediants- de l’actual moment de la política catalana.

Per escriure el llibre ha utilitzat, com ens explica el prologuista Sala i Martín, la seva experiència viscuda en primera persona als hemicicles, passadissos i despatxos.

NO ÉS, en absolut, un llibre de xafarderia política. Seguint amb la descripció de Sala i Martín, ha estat escrit gràcies a converses mantingudes amb diversos personatges, però tampoc NO ÉS un llibre d’entrevistes a l’ús. Calvet no se situa mai per sobre del bé i del mal a la manera d’una periodista entrevistadora; mai no amaga les seves cartes ni la seva posició i opinió política; no vol aparèixer amb falsa neutralitat però dóna sempre al lector –al menys a mi- una gran sensació de sinceritat i honestedat. I per descomptat NO ÉS un pamflet indepe. Vol la independència, estima l’independentisme, però no fa trampes amagant-ne els problemes i febleses.

Si busqueu llum sobre Què ens està passant preneu el fil que us ofereix la nova Ariadna, que és la Gemma i recordeu allò que escrivia l’Espriu:

Si de nou voleu entrar
Ariadna tornarà
a mostrar-vos el camí
que us permeti de sortir
(…)

I digui tot el poble amén

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Què ens està passant
Autor: Gemma Calvet i Barot
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2125-6
Preu: 16,50€

Lesbos a cor obert, d’Arantza Diez

lesbos-a-cor-obert-arantza-diez10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins el centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps es veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després, i que mostrava les condicions amb les quals l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista dels que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien.

I, tot i que és una lectura molt dura, tant com ho va ser el visionat, s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat europea. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, sinó -encara pitjor- perquè no han volgut.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Lesbos a cor obert
Autor: Arantza Diez
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2144-7
Preu: 15,90€

Homo Deus. Una breu història del demà, de Yuval Noah Harari

homodeusunabreuhistoriadeldemaFa dos anys clavats vaig escriure la ressenya del llibre Sàpiens, de Yuval N. HARARI i començava afirmant que m’havia agradat molt llegir-lo i que em feia sentir més savi que abans de començar la lectura.

Ara, després de llegir Homo Deus podria repetir punt per punt la mateixa afirmació però puc, i cal, afegir matisos.

Malgrat que en els primers dos terços del llibre exposa idees que ja havíem trobat a Sàpiens, no he tingut en cap cas la temptació de passar els ulls en diagonal com a cosa ja sabuda. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són la clau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).

Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

Acabo amb les seves paraules:

Aquest llibre segueix la pista dels orígens dels nostres condicionaments actuals per tal d’afluixar la seva presa perquè ens permeti pensar de maneres molt més imaginatives sobre el nostre futur. En lloc d’estrènyer els nostres horitzons preveient un escenari únic i definitiu, el llibre aspira a eixamplar els nostres horitzons i fer-nos conscients d’un espectre d’opcions molt més ampli. Com he emfasitzat diverses vegades, ningú no sap realment com serà el mercat de treball, la família o l’ecologia el 2050, o quines religions, sistemes econòmics o estructures polítiques dominaran el món.

D’altra banda, eixamplar els nostres horitzons pot ser contraproduent i pot fer-nos sentir més confosos i fer-nos tornar més inactius que abans. Amb tants escenaris i possibilitats, de què hauríem d’estar pendents? El món canvia més de pressa que mai, i estem inundats d’una quantitat de dades, d’idees, de promeses i de perills impossible. En part, els humans, cedeixen autoritat al mercat lliure, a l’opinió col·lectiva i a algoritmes externs perquè no són capaços de gestionar el diluvi de dades. Antigament, la censura funcionava obstruint el flux d’informació. Al segle XXI la censura funciona inundant la gent amb informació irrellevant. La gent simplement no sap a què ha de parar atenció, i sovint passa el temps investigant i debatent temes marginals. En temps antics tenir poder significava tenir accés a les dades. Avui tenir poder significa saber què ignorar. És a dir, de tot el que passa en el nostre món caòtic, en què ens hauríem de centrar?

Si pensem en termes de mesos, probablement ens hauríem de centrar en problemes immediats com el conflicte a l’Orient Mitjà, la crisi de refugiats a Europa i l’alentiment de l’economia xinesa. Si pensem en termes de dècades, l’escalfament global, la desigualtat creixent i els canvis en el mercat de treball planen amenaçadors. Però si ens decantem per la visió realment gran de la vida, tots els altres problemes i desenvolupaments queden eclipsats per tres processos entrellaçats:

  1. La ciència està convergint en un dogma que ho abasta tot, que diu que els organismes són algoritmes i que la vida només és un processament de dades.
  2. La intel·ligència s’està escindint de la consciència.
  3. Algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, poden conèixer-nos millor del que ens coneixem nosaltres mateixos

Aquests tres processos plantegen tres preguntes clau, que espero que us quedin gravades al cap molt després que hàgiu acabat el llibre:

  1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades?
  2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència?
  3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan els algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres mateixos?

Pg. 520-21

 

Apa. Ara al racó de pensar.

 

Títol: Homo Deus. Una breu història del demà
Autor: Yuval Noah Harari
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Esther Roig Giménez
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-7527-3
Preu: 23,90€