De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Pel que he pogut anar observant entre amistats i crítica, Haruki Murakami és un d’aquells escriptors en què els seus seguidors i detractors es mouen en els extrems. O l’estimen incondicionalment o en reneguen del tot. I, per tant, n’hi ha que any rere any maleeixen els ossos del jurat que decideix el Nobel de Literatura i molts que se n’alegren que el japonès no passi un cop més de les posicions de finalista.

A mi em passa una cosa estranya amb els seus escrits. No aconsegueixo passar de les 30 primeres pàgines quan intento llegir la seva literatura més habitual (Tòquio Blues, entre d’altres) però m’agrada, i força, quan es dedica a parlar de la vida, com és el cas d’aquest De què parlo quan parlo d’escriure.

M’agrada el Murakami que parla d’ell mateix, de com pensa, del que pensa, de com s’enfronta a la carretera quan prepara una marató o de com és el procés que segueix quan es decideix a escriure una nova història.

Aquest Murakami íntim, que mira dins d’ell mateix, que toca de peus a terra em resulta fins i tot inspirador. Ja ho va ser quan explicava les diferents sensacions que tenia durant els quaranta-dos quilòmetres i cent-noranta-cinc metres de la reina de les curses -per culpa d’ell em vaig aficionar a córrer, i per culpa d’ell llegeixo sovint llibres que parlen de córrer-, però és que ara ho ha tornat a aconseguir parlant de com va començar a escriure, de què el va portar a pensar que seria millor persona escrivint que portant un bar a Tòquio, o de com s’enfronta a la temuda pàgina en blanc a la que tot escriptor tard o d’hora s’ha d’acabar enfrontant.

De què parlo quan parlo d’escriure resulta ser -sense voler-ho- un manual per a l’escriptor, però alerta! És un manual personal, basat en la seva pròpia experiència, en tot allò que a ell li ha funcionat fins ara.

Qualsevol és lliure de seguir la mateixa forma de fer i enfrontar-se al paper, però cal tenir present que cadascú viu, pensa i respon als estímuls que ens ofereix la vida de maneres diferents i personals. Per posar un exemple, per a l’escriptor, l’equilibri entre la part espiritual i física és fonamental. D’aquí el fet que busqui, en la forma que sigui, estones per a fer esport:

La força física i espiritual són com les dues rodes d’un carro. És quan totes dues estan ben equilibrades i funcionen bé que et condueixen en la direcció adequada i aprofiten la força motriu de la manera més efectiva.

I és que, de la mateixa manera que amb De què parlo quan parlo de córrer, les seves reflexions també són vàlides per a qualsevol persona que algun cop hagi pensat a dedicar-se a alguna activitat en la que cregui que pot sobresortir d’alguna manera.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir de què parla en Haruki Murakami quan parla d’escriure.

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

De què parlo quan parlo d’escriure, de Haruki Murakami

Haruki Murakami torna abans de Sant Jordi -el que fora d’aquí en diuen el Dia del Llibre- per parlar-nos de com entén això de l’escriure. El llibre es titula De què parlo quan parlo d’escriure, un títol que recorda misteriosament el seu anterior De què parlo quan parlo de córrer que vam ressenyar aquí, ja fa temps, al Nosaltresllegim.

És per això que podem arribar a deduir que el fet d’escriure i el córrer són de la mateixa família; no en farà un de respirar perquè això ja li surt sol, peró la qüestió és que el córrer i l’escriure són el que el motiven a fer coses i a assolir uns objectius. Quins objectius? Després us ho explicarà ell en una cita que teniu més avall.

Murakami, etern candidat al Premi Nobel de Literatura, comença explicant-nos per què va començar a escriure i ens deixa molt clar que els novel·listes són un tipus de gent molt especial a qui no els importa gaire la competència literària: quan apareixen nous novel·listes que no són fabulosos, no els critiquen perquè, al cap i a la fi, la novel·la -com a gènere- és molt amable: “qualsevol pot escriure una novel·la”, diu Murakami. El més important, segons el japonès, és que si en fas una de bona, has de mantenir el nivell i seguir al ring, per molts “contrincants literaris” que pugin.

Una de les curiositats que podreu descobrir en aquest assaig és que a ell, això d’escriure una novel·la li va venir, de cop, un dia que mirava un partit de beisbol.

Però parlant d’un altre esport del qual és molt fan, afirma que això d’escriure és com una cursa de llarga distància, de resistència, que requereix entrenament i dedicació durant molt de temps. El talent pot portar a un èxit ràpid… però no és garantia de que et mantindràs gaire temps amb els que la lideren.

Un altre dels temes que aborda Murakami és el dels premis literaris -“el Premio Nobel, por la puerta asoma”-, dels quals afirma que li importen un rave. Ell és fan d’autors com Chandler o Algren, que van tenir un reconeixement important però que van passar olímpicament de la parafernàlia i la pompositat del premi en sí. En particular, Algren es va quedar prenent una copa, lligant amb una noia, perquè li interessava més la noia que la medalla que li havien de donar  ¿Podem arribar a deduir que deu ser fan del que ha estat fent Bob Dylan fins ara, potser?

No oblideu que Murakami va guanyar un premi important amb la seva primera novel·la, Escolta la cançó del vent, així que ell és dels que ha guanyat al ring i després s’ha hagut de mantenir. O més que mantenir, ha anat cap amunt amb el seus Tòquio Blues, Homes sense dones, Underground, elefants desapareguts i caceres d’ovelles.

No oblideu que Murakami va rebre no fa tant un Premi Catalunya

Durant l’assaig també va abordant temes sobre l’escriptura i la Literatura -com Lodge, Salter o Eagleton- com són l’originalitat. I és aquí, enmig d’aquest assaig-autobiografia, on l’escriptor de Kyoto admet les seves influències, que van des de la música pop dels 60 i 70 -i en particular la lluita entre Beatles i Beach Boys que acaba amb Brian Wilson en un frenopàtic-, el jazz com a una música amb una obertura de mires sense rival, o els músics de Clàssica com Stravinski o Mahler -¿era en Jaume Cabré que va dir que volia viure en un acord de Mahler durant la presentació de ‘Quan arriba la penombra’?-.

El seu resum? Les coses es veuen originals amb el pas del temps.

Sobre l’escriure quan parla d’escriure, però sobretot sobre Murakami quan parla del Murakami escriptor, que us ho expliqui ell mateix:

Per naturalesa, quan una cosa m’agrada o m’interessa m’hi fico de ple i vaig fins al final. No la deixo a mitges perquè me n’hagi cansat: hi persisteixo fins que arribo on volia. Però quan no m’interessa no m’hi dedico gaire, perquè no hi ha manera de fer-me’n entrar ganes.

Esperem que segueixi tenint ganes d’escriure, oi?
El Nobel ja li donaran, tard o d’hora. O no.

I si li donen, veurem quina novel·la ens munta perquè ho puguem explicar.

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir sobre què és escriure per Haruki Murakami quan parla d’escriure

Títol: De què parlo quan parlo d’escriure
Autor: Haruki Murakami
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Jordi Mas
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-17016-00-5
Preu: 19,90€

Què ens està passant, de Gemma Calvet

que-ens-esta-passant-gemma-calvet-proleg-de-xavier-sala-i-martinLa pregunta que serveix de títol fa referència, inequívocament, al panorama polític de Catalunya immers en allò que solem anomenar “el procés”.

Aquest Què ens està passant de la Gemma Calvet comença fort amb un pròleg de Xavier Sala i Martín, que mira de donar una nova perspectiva al mite del Minotaure: sosté que el monstre no és la personificació del mal, que sense els errors dels líders de Creta el Minotaure no hauria existit mai i que l’heroi no és Teseu, ni Ariadna, sinó el cabdell de fil que permet trobar la sortida, l’entrellat, del laberint.

I afirma que:

I el llibre que ens presenta la Gemma Calvet ens dóna pistes de com és el cabdell de fil. No ha escrit un llibre per atribuir culpes dels nostres problemes. De fet ni tan sols parla dels problemes que Catalunya té amb Espanya. Tampoc ha escrit un llibre sobre el cabdell de fil. Un cabdell que no ha vingut del savi Dèdal sinó que ha sorgit de la seva experiència com a diputada  al Parlament de Catalunya (com a independent a les llistes d’ERC) i gràcies a converses mantingudes amb personatges significats de la nostra política i la nostra cultura.
Pgs. 23-24

Efectivament, Calvet ens proporciona molta informació que ens permet veure, des de dins, com són i com es mouen els actors -en el sentit d’agents, no pas de comediants- de l’actual moment de la política catalana.

Per escriure el llibre ha utilitzat, com ens explica el prologuista Sala i Martín, la seva experiència viscuda en primera persona als hemicicles, passadissos i despatxos.

NO ÉS, en absolut, un llibre de xafarderia política. Seguint amb la descripció de Sala i Martín, ha estat escrit gràcies a converses mantingudes amb diversos personatges, però tampoc NO ÉS un llibre d’entrevistes a l’ús. Calvet no se situa mai per sobre del bé i del mal a la manera d’una periodista entrevistadora; mai no amaga les seves cartes ni la seva posició i opinió política; no vol aparèixer amb falsa neutralitat però dóna sempre al lector –al menys a mi- una gran sensació de sinceritat i honestedat. I per descomptat NO ÉS un pamflet indepe. Vol la independència, estima l’independentisme, però no fa trampes amagant-ne els problemes i febleses.

Si busqueu llum sobre Què ens està passant preneu el fil que us ofereix la nova Ariadna, que és la Gemma i recordeu allò que escrivia l’Espriu:

Si de nou voleu entrar
Ariadna tornarà
a mostrar-vos el camí
que us permeti de sortir
(…)

I digui tot el poble amén

 

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar-lo a llegir.

Títol: Què ens està passant
Autor: Gemma Calvet i Barot
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-664-2125-6
Preu: 16,50€

Lesbos a cor obert, d’Arantza Diez

lesbos-a-cor-obert-arantza-diez10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins el centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps es veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després, i que mostrava les condicions amb les quals l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista dels que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien.

I, tot i que és una lectura molt dura, tant com ho va ser el visionat, s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat europea. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, sinó -encara pitjor- perquè no han volgut.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Lesbos a cor obert
Autor: Arantza Diez
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2144-7
Preu: 15,90€

Homo Deus. Una breu història del demà, de Yuval Noah Harari

homodeusunabreuhistoriadeldemaFa dos anys clavats vaig escriure la ressenya del llibre Sàpiens, de Yuval N. HARARI i començava afirmant que m’havia agradat molt llegir-lo i que em feia sentir més savi que abans de començar la lectura.

Ara, després de llegir Homo Deus podria repetir punt per punt la mateixa afirmació però puc, i cal, afegir matisos.

Malgrat que en els primers dos terços del llibre exposa idees que ja havíem trobat a Sàpiens, no he tingut en cap cas la temptació de passar els ulls en diagonal com a cosa ja sabuda. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són la clau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).

Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

Acabo amb les seves paraules:

Aquest llibre segueix la pista dels orígens dels nostres condicionaments actuals per tal d’afluixar la seva presa perquè ens permeti pensar de maneres molt més imaginatives sobre el nostre futur. En lloc d’estrènyer els nostres horitzons preveient un escenari únic i definitiu, el llibre aspira a eixamplar els nostres horitzons i fer-nos conscients d’un espectre d’opcions molt més ampli. Com he emfasitzat diverses vegades, ningú no sap realment com serà el mercat de treball, la família o l’ecologia el 2050, o quines religions, sistemes econòmics o estructures polítiques dominaran el món.

D’altra banda, eixamplar els nostres horitzons pot ser contraproduent i pot fer-nos sentir més confosos i fer-nos tornar més inactius que abans. Amb tants escenaris i possibilitats, de què hauríem d’estar pendents? El món canvia més de pressa que mai, i estem inundats d’una quantitat de dades, d’idees, de promeses i de perills impossible. En part, els humans, cedeixen autoritat al mercat lliure, a l’opinió col·lectiva i a algoritmes externs perquè no són capaços de gestionar el diluvi de dades. Antigament, la censura funcionava obstruint el flux d’informació. Al segle XXI la censura funciona inundant la gent amb informació irrellevant. La gent simplement no sap a què ha de parar atenció, i sovint passa el temps investigant i debatent temes marginals. En temps antics tenir poder significava tenir accés a les dades. Avui tenir poder significa saber què ignorar. És a dir, de tot el que passa en el nostre món caòtic, en què ens hauríem de centrar?

Si pensem en termes de mesos, probablement ens hauríem de centrar en problemes immediats com el conflicte a l’Orient Mitjà, la crisi de refugiats a Europa i l’alentiment de l’economia xinesa. Si pensem en termes de dècades, l’escalfament global, la desigualtat creixent i els canvis en el mercat de treball planen amenaçadors. Però si ens decantem per la visió realment gran de la vida, tots els altres problemes i desenvolupaments queden eclipsats per tres processos entrellaçats:

  1. La ciència està convergint en un dogma que ho abasta tot, que diu que els organismes són algoritmes i que la vida només és un processament de dades.
  2. La intel·ligència s’està escindint de la consciència.
  3. Algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, poden conèixer-nos millor del que ens coneixem nosaltres mateixos

Aquests tres processos plantegen tres preguntes clau, que espero que us quedin gravades al cap molt després que hàgiu acabat el llibre:

  1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades?
  2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència?
  3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan els algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres mateixos?

Pg. 520-21

 

Apa. Ara al racó de pensar.

 

Títol: Homo Deus. Una breu història del demà
Autor: Yuval Noah Harari
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Esther Roig Giménez
Pàgines: 576
ISBN: 978-84-297-7527-3
Preu: 23,90€

La ciència a l’ombra, de J.M. Mulet

lacienciaalombraDurant els últims 10-20 anys i gràcies als mitjans de comunicació de tota mena, l’afició de tipus thriller ha envaït la nostra quotidianitat perquè, siguem sincers, la part fosca ens atrau i els personatges perversos ens fascinen. Fins aleshores es tractava d’un tema més o menys ocult i més o menys restringit als especialistes.

En J.M. Mulet, amb rigor, sentit de l’humor i tarannà desenfadat ens acosta a la part més tèrbola de la condició humana. Això ens ajudarà a entendre les tècniques que fa servir la policia científica i el curiós món que envolta tots aquests professionals que conviuen diàriament amb la mort.

L’autor pensa que és possible que al viure en una societat -relativament molt- tranquil·la puguem sentir una espècie d’atracció morbosa cap a tot el que sigui la truculència que tenen aquests temes i que al ser minoritaris ens permeten un cert alleujament psicològic. El fet que sempre enxampin el dolent també juga un paper clau en la fascinació que sentim tots els aficionats del gènere de novel·la negra.

El llibre m’ha resultat força instructiu per dos motius: el primer, que les sèries de televisió -CSI, Bones, Rosewood,… ja us les sabeu- cometen errors que grinyolen d’una hora lluny, i segon, cosa que ja imaginava, sembla realment difícil cometre un crim i que no t’enxampin. No és que tingués cap idea al cap però… però ja m’enteneu.

Ah, per cert! El que no m’ha resultat novedós han estat les descripcions dels cadàvers. Encara que per la meva especialitat no en tinc gaire contacte habitual -em dedico a portar embarassos i atendre parts-, sí que he tingut força hores al costat de cossos sense vida quan estudiava medicina. Què en treiem d’això? Us asseguro que si descriu un cadàver d’una manera és que els cadàvers són així de veritat!

Són morts de debò i l’autor és el que en diríem un “catxondu”!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La ciència a l’ombra
Autor: J.M. Mulet
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 288
ISBN: 978-84-9809-367-4
Preu: 17,90€

Guia sentimental de l’Alguer, de Joan Elies Adell

guia-sentimental-de-l-alguerAra que Internet ens posa a l’abast tanta informació abans de viatjar als llocs -veure imatges, consultar  plànols,  buscar hotels i restaurants…- i ara que trobem arreu les anomenades “guies visuals” amb fotografies i dibuixets, s’imposa recuperar la idea del viatge com a aproximació al coneixement d’un lloc. I per això és tan oportuna la via d’un nou format de guia. I això, justament, crec que és l’objectiu d’aquesta guia sentimental.

Visitar l’Alguer (…) en ple segle XXI, ens permet descobrir un patrimoni viu i canviant que parla de la nostra identitat i de la nostra història, d’una herència cultural compartida, i que posa en relació Sardenya i Itàlia amb Catalunya i la resta de les terres de parla catalana.

Per començar ens explica com alguns viatgers catalans i europeus van “descobrir” aquest preciós racó, com es van sorprendre en descobrir la pervivència de la parla catalana. Fou llavors que lingüistes i poetes (Espriu, per exemple) van posar-se a escriure sobre l’Alguer. El capítol dedicat a la història ens permet veure l’origen d’aquesta relació i també les vicissituds posteriors d’un territori inserit en la personalitat sarda, que ha mantingut, però, lligams culturals i lingüístics catalans.

Quan ja hem llegit unes 60 pàgines, l’autor es pregunta: Però això no era una guia? És clar que sí. Les 80 pàgines següents les dedicarà a descriure amb precisió i entusiasme L’Alguer, la ciutat vella, les muralles i els seus monuments i edificis més notables. L’eixample i els barris moderns i les platges meravelloses del nord i les del sud. Encara que jo hi vaig ser a l’hivern i no em vaig banyar confirmo la veracitat de les aigües cristal·lines i les sorres clares quasi blanques i de les més vermelloses de Porto Ferro.

M’ha interessat molt (i es correspon a la meva experiència) el capítol de l’Alguerès per a principiants. Val la pena llegir-lo amb atenció per descobrir les particularitats d’aquest català. Molt amenaçat per un procés de substitució lingüística per la idea que és la llengua “de los iaios” dels joves d’ara. El Pont aeri Girona-L’Alguer ha contribuït a mantenir i a enfortir llaços culturals i econòmics. En aquest moment el Pont penja d’un fil. A veure si hi ha sort!

La guia acaba amb la referència a les tradicions i descobrim, per exemple, que els Focs de Sant Joan o el cant de la Sibil·la que es canta la nit de Nadal a Catalunya i Mallorca són tradicions compartides. A més de les tradicions també fa referència a personatges de l’Alguer (especialment cantants), a la cuina i als vins de la regió.

La guia no està escrita per un “expert viatger”. Està feta per una persona de Vinaròs, que viu i treballa a l’Alguer en l’àmbit cultural, però que és traductor i poeta, i estima l’Alguer com si fos casa seva. El recull de poemes que hi ha durant tota la guia és el clar testimoni d’aquesta estimació. Per tant, si aneu a l’Alguer,  porteu la guia a la motxilla, no només per consultar l’itinerari per la ciutat vella, sinó també per anar trobant aquells versos bonics que en cada moment s’escauen.

Resum d’urgència: si anàveu a l’Alguer perquè encara s’hi parla català us caldrà insistir però la sorpresa és l’extraordinària bellesa de la ciutat i les seves platges. Aneu-hi i no us oblideu d’emportar-vos-hi el llibre de l’Adell. És el complement perfecte.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Guia sentimental de l’Alguer
Autor: Joan Elies Adell Pitarch
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9809-299-8
Preu: 17€

Per què llegir els Clàssics, d’Italo Calvino

per què llegir els clàssics italo calvinoAra que ha passat el tsunami de Sant Jordi és del tot oportú, fins i tot higiènic, tenir a mà aquest llibre.

Es tracta d’un recull d’assajos escollits per la vídua d’Italo Calvino, Esther Calvino, d’una selecció que l’autor ja havia anat preparant. Tal i com ens explica en la “Nota preliminar”:

En una carta del 27 de setembre de 1961 Italo Calvino escrivia a Niccolò Gallo:

“Per publicar un recull d’assajos dispersos i mancats d’homogeneïtat com els meus, cal esperar la pròpia mort o, en tot cas, la vellesa avançada.”

No hi va arribar; va morir el 1985 als 62 anys.

L’article que dóna nom al llibre n’és el primer capítol i planteja, per començar, una reflexió sobre els clàssics repassant algunes propostes de definició, unes amb el sol enunciat i d’altres amb consideracions que les confirmen o matisen. Els articles acaben amb una mostra del tarannà de Calvino:

“Ara hauria de reescriure l’article sencer mirant que quedés ben clar que els clàssics serveixen per entendre qui som i on hem arribat (…)”

“Després l’hauria de tornar a escriure una altra vegada perquè ningú no es pensi que els clàssics s’han de llegir perquè “serveixen” per alguna cosa. L’única raó que es pot adduir és que llegir els clàssics és millor que no llegir-los.”

“I si algú objecta que no val la pena tant d’esforç citaré Cioran (…): ‘Mentre li preparaven la cicuta, Sòcrates estava aprenent una ària per a flauta. “De què et servirà?”, li van preguntar. ‘Per saber-me aquesta ària abans de morir’”

Per què servirà, doncs, llegir aquest llibre? Per tenir ajuda per navegar entre els clàssics.

Comença per l’Odissea i va repassant el que Esther Calvino anomena els “seus” clàssics: Xenofont, Ovidi, Les set princeses de Nizami, Tirant lo Blanc, Stendhal, Dickens, Tolstoi, Mark Twain, Pasternak, Hemingway, Borges, Queneau, Pavese… Més de trenta-quatre autors i obres clàssiques passen per la prosa amena, profunda i erudita de Calvino.

Llegiu-ne un cada dia i us obrirà la gana de llegir o rellegir clàssics.

I una observació final: les darreres pàgines contenen uns llistats amb les traduccions catalanes utilitzades en les citacions literals i les traduccions catalanes dels textos comentats per Calvino sense citacions literals. Encara que només fos per aquestes utilíssimes llistes que es converteixen en guies de lectura valdria la pena tenir ben a mà aquest llibre.

Felicitats, editors!

Títol: Per què llegir els Clàssics
Autor: Italo Calvino
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Teresa Muñoz Lloret
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7492-4
Preu: 19,50€

Sempre els diners!, de Hans Magnus Enzensberger

sempreelsdinersHeu pensat mai que per entendre el que passa en el món dels diners ens aniria bé tenir a casa un professor d’economia i finances en horari 24×7? Perquè no ens enganyem, mira que n’és de difícil, a vegades, entendre per què passa el que passa des de fa uns anys, oi?

Nosaltres, els tres protagonistes d’aquesta història són ben afortunats! Tenen una tieta rica que, a part de tenir diners que li surten per les orelles, també és una entesa en com funciona aquest món i els pot anar resolent els dubtes que els van sorgint. I és que la tieta Felicitas és una mica estrafolària i com que està també una mica avorrida, decideix ajudar els seus nebots (la Felicitas -repetim nom-, la Fanny i el Fabian) explicant-los com d’estranya, divertida, complicada, però sobretot interessada i a vegades poc ètica pot arribar a ser l’Economia.

Un detall: us heu fixat que tots els noms comencen per F, com la paraula finances?

Hans Magnus Enzensberger es va donar a conèixer sobretot arrel de la publicació del llibre El dimoni dels nombres, i va servir per tal que molts joves veiessin les matemàtiques i els nombres des d’una perspectiva molt més amable que la que ens presenten els llibres d’aquesta matèria. A banda, Enzensberger és assagista, periodista i en ocasions també poeta.

Si encara teniu dubtes de com hem arribat a aquesta situació, agafeu aquest Sempre els diners! i deixeu que la tieta Felicitas us en faci cinc cèntims!! És tan divertida -i segur que molt més estrafolària- com una classe amb els professors Sala i Martin o Gay de Liébana, per posar un parell d’exemples.

I a tot això, sumeu-hi el grandíssim Javier Mariscal i les seves il·lustracions, que acompanyen el llibre!

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols del llibre en pdf.

Títol: Sempre els diners!
Autor: Hans Magnus Enzensberger
Il·lustracions: Javier Mariscal
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Carlota Gurt
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-297-7491-7
Preu: 16,90€

L’or blanc, d’Edmund de Waal

lorblancedmunddewaalEdmund de Waal és un ceramista anglès que ha aconseguit fama mundial en escriure un llibre –La llebre amb ulls d’ambre– explicant la història d’una col·lecció de netsukes, petits passadors japonesos que són peces de valor artístic, i que era també la història de la seva família.

Què és L’or blanc del títol del nou llibre? La porcellana.

I què és aquest llibre que us porto avui al Nosaltres? No és una novel·la. És moltes coses. Podríem dir que és un llibre de viatges en el temps i en l’espai refent la Ruta Blanca a què fa referència el títol original (The White Road).

És una història de la porcellana. Però escrita d’una manera personalíssima. S’inicia amb una seqüència històrica -la seva aparició a la Xina (Jingdezhen), la seva arribada a Europa, la seva “reinvenció” a Dresden, el descobriment dels grans jaciments d’argila a Cornualla,…- i es va mesclant amb la història de De Waal, quan l’autor es feia un fart de treballar fent “instal·lacions” per exposicions artístiques al Victòria & Albert Museum, a Cambridge o a Nova York.

Aquesta reconstrucció històrica està feta en forma d’un viatge, que el propi autor ha fet, pels llocs significatius de la història de la porcellana i per la documentació, els arxius i els museus que li han permès rememorar els fets i les persones que han tingut un paper en aquesta història. Des dels jesuïtes que van viatjar a la Xina, el Père d’Entrecolles que va ser el primer a estudiar la porcellana xinesa i la seva fabricació, passant per August el Gran de Saxònia, col·leccionista de tot i especialment de porcellana que ambicionava que en el seu regne es fabriqués un bé tan preuat.

També, l’emotiu testimoni de les memòries de Hans Landauer que es va salvar de morir al camp de concentració de Dachau gràcies a que va treballar en la fàbrica que Himmler va instal·lar per tal de fabricar una porcellana al servei del III Reich. I finalment, el testimoni dels pobres xinesos que van haver de destruir els antiquíssims motlles imperials i substituir-los pels que servien per fer per fer efigies de Mao.

Aquest viatge a través de la història de la porcellana és una mena de “Ruta de la Seda” i està ple de reflexions intercalades del ceramista que es forma, que treballa, i que es fa preguntes i reflexiona sobre la creació, tot posant-se sovint a la pell dels protagonistes que van treballar i lluitar per aconseguir fer aquest “or blanc”.

I d’entre les reflexions, les que es fa sobre el color blanc, amb els seus matisos:

Utilitzo tots els blancs consumats, intentats, consoladors, melancòlics, amenaçadors, espurnejants del meu viatge. Tots els blancs de Jingdezhen: “blanc com greix de moltó solidificat”, (…) “blanc de llet com un narcís”, (…) i “blanc com el fum”.
– p. 440

Si us ve de gust conèixer una mica la història de la porcellana i la dels homes que la van estimar i van lluitar per conèixer-la, i també us agrada llegir i sentir la veu d’una persona culta, que no enfarfega, i que té una concepció profundament humanista, aquest és el vostre llibre.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: L’or blanc
Autor: Edmund de Waal
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió | Esther Roig Giménez
Pàgines: 456
ISBN: 978-84-297-7498-6
Preu: 24€