Arxiu de la categoria: Biografies i memòries

Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas

En Lluís, el nostre lector més amant de l’economia ha afrontat tot un repte: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, d’Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas.

La cúpula del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya durant els anys de les retallades -les dues legislatures d’Artur Mas entre 2011 i 2015- dóna explicacions:

A finals del 2010, enmig de la pitjor crisi econòmica dels últims 80 anys, Andreu Mas-Collel i el seu equip, en què també es trobaven Albert Carreras i Ivan Planas, van prendre possessió de la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Foren els responsables de gestionar la reducció de la despesa més important que ha conegut la Generalitat moderna: el que es va acabar anomenant “les retallades”.

Turbulències i tribulacions és la visió dels tres autors sobre els seus quatre anys a l’ull de l’huracà. En una combinació de memòries, reportatge i anàlisi tècnica, relaten la realitat amb què es van trobar, les prioritats que van marcar, les opcions que tenien (i les que no tenien) i la manera com van prendre les decisions econòmiques de què depenien tants ciutadans. El seu to és neutre i asèptic. Érem aquí i ens vam trobar això; vosaltres ho haguéssiu fet millor?

Malgrat l’honestedat dels autors, o potser per la seva honestedat, m’ha estat impossible evitar un sentiment de desesperança mentre llegia Turbulències i tribulacions. Com Sísif empenyent la roca muntanya amunt, els autors buscaven diners i recursos sota les pedres per quadrar els pressupostos de cada any amb l’esperança que els ajustos serien els últims, per trobar-se al final de l’esforç amb una realitat encara pitjor del que es preveia (la crisi del deute grec) o amb un ministre d’Hisenda (Elena Salgado, Cristóbal Montoro) encantat d’exigir encara més. La roca queia muntanya avall i calia tornar a empènyer de nou.

Ell relat és il·luminador sobre molts aspectes de la realitat política i econòmica catalana dels últims anys. Els excessos del període anterior a la crisi es fan evidents. Les tuneladores de la línia 9 del metro tenien un cost d’un milió d’euros… al dia! Els trens nous van arribar (i es van haver de començar a pagar) abans d’acabar-se la construcció de la via. L’administració vivia a crèdit, confiant que la bombolla duraria per sempre.

També es fan evidents les distorsions i els biaixos del sistema autonòmic: la capacitat del Ministeri d’Hisenda de centrifugar la contenció de la despesa a la Generalitat en base a criteris polítics i previsions esbiaixades, o l’arbitrarietat en decisions sobre inversions i arquitectura empresarial. Per què va sobreviure Bankia com a entitat diferenciada, i no Catalunya Caixa? Com fou la caiguda de Spanair?

Al final, es consolida una desconfiança absoluta entre la Generalitat de Catalunya i els seus homòlegs estatals. En l’època socialista, el Ministeri d’Hisenda es veu sobrepassat per la crisi a causa de la inexperiència i d’un optimisme irreal, en l’època popular els gestors arriben amb una estratègia ben clara i predefinida d’aprimar les comunitats autònomes asfixiant-ne el finançament. Mentrestant, Mas-Colell i els seu equip suen sang cada semestre per pagar nòmines i farmàcies. La continuació de la història i la progressiva degeneració de les relacions l’hem viscuda en els últims mesos.

El 1971 es van filtrar a la premsa nord-americana els “papers del Pentàgon”, que oferien una visió detallada de la participació dels Estats Units als afers del Vietnam. El secretari de Defensa Robert McNamara, de carrera política molt discutida, n’havia encarregat l’elaboració amb l’esperança de poder promoure un debat factual i raonat en la posteritat, un cop la guerra hagués acabat. (Spielberg hi ha dedicat la seva última pel·lícula). Turbulències i tribulacions és, salvant les distàncies, els papers de la Conselleria d’Economia.

La reivindicació d’uns gestors que, en moments molt complicats en què cap decisió era bona, van haver de posar la casa en ordre i gestionar el patiment en espera de temps millors.

Moltes gràcies, Lluís per ressenyar-nos un llibre que no deu haver estat lleuger però segur que és molt i molt interessant!

Aquí teniu els primers capítols en pdf de les Turbulències i tribulacions de Carreras, Mas-Colell i Planas.

Títol: Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades
Autor: Albert Carreras, Andreu Mas-Colell i Ivan Planas
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-297-7657-7
Preu: 19,50€

Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet

Totes les persones, al meu parer, tenim quelcom interessant. Hi ha algunes que perden el cap per demostrar que són diferents i d’altres que, fins que la seua filla no publica un llibre, no aconseguim conèixer al cent per cent. En Josep Maria Benet i Jornet, a qui crec que no cal presentar gaire, és dels segons, i gràcies a la Carlota Benet hem pogut descobrir la seua vessant més personal, i m’encanta.

Sota el títol de Papitu —nom que empraven familiars i amics amb el dramaturg— la Carlota Benet es despulla emocionalment durant 190 pàgines. Més enllà d’una biografia teòrica i gruixuda com tantes altres que hom qualificat pot escriure, l’autora conta les seues emocions i sensacions darrere d’una malaltia tan quotidiana i poc tractada com és l’Alzheimer, i com afrontar-ho. Hi ha certa genètica al llibre, un estil directe i sense davallades temàtiques, que t’enreda en una teranyina d’anècdotes fent que no deixes de passar pàgines.

El meu pare era molt humil però també molt orgullós. Humil perquè es malfiava de l’èxit i en canvi es prenia les crítiques molt seriosament. Orgullós perquè tenia molt sentit del ridícul i no li agradava que li perdonessin la vida.

La figura de Benet i Jornet, que, com apunta Sergi Belbel al pròleg, no és un autor català sinó l’autor, es barreja amb pinzellades personals de la Carlota, que ens explica la cara oculta de l’autor amb anècdotes que et fan desitjar una segona part amb més viatges per Nova York i Grècia, més amics com la Sardà o l’Àngels Moll, i tot plegat, més Benet i Jornet. Aquest lligam tan fort entre pare i filla fa que l’autora descobrís que el dramaturg tenia Alzheimer abans que els metges ho pogueren detectar. Ella sentia una pèrdua de relació que, de forma correcta, va relacionar amb aquesta malaltia.

Un cop diagnosticada, una sensació contradictòria entre angoixa i alleugeriment va envair el cap de Carlota, que va tornar dels Estats Units on feia de lectora de català i enllestia la seua tesi doctoral. Una decisió difícil amb les preferències familiars clares fa ver que tornés al país a fer de l’Alzheimer del pare una vivència més lleugera amb la seua companyia.

Aquesta combinació de —dures— vivències de la filla i situacions biogràfiques de l’autor fan de Papitu un model de llibre que m’agradaria veure en més autors, on es puga conèixer als autors que, per desgràcia, alguns no tenim la sort de conèixer personalment.

Aquí teniu els primers capítols en pdf de Papitu. El somriure sota el bigoti, de Carlota Benet.

Títol: Papitu. El somriure sota el bigoti
Autor: Carlota Benet
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 200
ISBN: 978-84-664-2335-9
Preu: 17,50€

Tot el que no es volia dir, de Xavier Trias

Quan la Sílvia va saber que havíem rebut el Tot el que no es volia dir, de Xavier Trias, no ho va poder evitar! Li va sortir un somriure fascinant i ens va demanar si el podia llegir ella… què li havíem de dir? Ho hem d’admetre: ella simpatitza amb l’autor del llibre a nivell polític així que… Aquí teniu aquestes memòries de l’exalcalde de Barcelona, exconseller de la Generalitat, ex… casi de tot!

Tot el que no es volia dir és un llibre molt interessant! On t’hi esperes el relat de les memòries de Xavier Trias -que durant els últims anys i per la nova generació, ha estat l’alcalde de Barcelona, trencant amb el govern dels socialistes de mes de 30 anys-, hi trobes les memòries d’un polític que va estar al costat de Catalunya, partícip de la construcció dels últims 35 anys de l’autogovern català. Una trajectòria interessant, passant per tots els càrrecs, picant pedra, amb honestedat, humilitat i capacitat de negociació, sempre amb un sentiment d’estima cap a Catalunya, Barcelona i la gent que l’envoltava.

En aquest llibre hi trobareu la creació i el naixement de l’estat del Benestar a Catalunya, la recuperació de l’autogovern després del franquisme -creant unes estructures d’Estat, defensant la cultura i la llengua catalanes, la immersió lingüística, la creació de Tv3, dels Mossos, el sistema de salut, ensenyament,…- i la creació d’unes estructures d’Estat. Trias reivindica que, trencant mantres de partit conservador, va fer la llei de parelles de fet, i va anar donant suport a totes les lleis que feien avançar Catalunya socialment: derogació del servei militar obligatori, creació de la primera conselleria de Medi Ambient… enlairant Catalunya des dels ajuntaments, creant infraestructures que van anar lligant el país.

És una vida relatada per etapes, com quan va ser alcalde de Barcelona, on parla dels consensos amb els partits de l’oposició, i el naixement de noves polítiques, no sempre amb empatia amb tothom.

Una altra etapa és, sens dubte, la construcció d’un partit nou on l’independentisme ha sigut el gran protagonista, relat de trobades per el desenvolupament de la històrica jornada de l’1 d’octubre. Trias també ens explica els dies anteriors i posteriors. És un relat de realitats, realitats de persones, que han decebut, però que també han generat sinergies positives. Tot explicat des de el cor, i el sentiment fort d’estima d’en Xavier Trias cap a Catalunya i la ciutat de Barcelona. Al llibre, Trias també dóna les gràcies al seu gran pilar, la seva família, i a uns quants polítics de renom que han fet història al nostre País. I així, d’etapa en etapa, Xavier Trias explica tot el que s’ha amagat o tergiversat dels últims 40 anys de política catalana i espanyola.

Amb una mirada endavant, tenint clar que el futur del nostre País el decidirem les persones, Trias també té clar que els partits polítics d’Espanya han de fer una profunda reflexió sobre la seva actuació durant aquests últims anys i, sobretot, aquests últims mesos. El futur va de la mà de les persones que el lideren. I són moltes.

Gràcies, Sílvia, pel teu escrit!! Ens llegim aviat!

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Xavier Trias, Tot el que no es volia dir.

Títol: Tot el que no es volia dir
Autor: Xavier Trias
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-9809-413-8
Preu: 18,90€

Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas

Acabo de llegir-me en dues tirades -dos cops que he obert el llibre, en dos cops que me l’he acabat!- un llibre que m’han dedicat: “Als oients d’El matí de Catalunya Ràdio”.

Sí! Perquè vaig ser durant anys una seguidora fidel d’aquest programa de l’Antoni Bassas que podia escoltar més o menys estona segons l’horari laboral que tenia.

Bon dia, són les vuit!, que ha estat molt justament premiat amb el Josep Pla 2018, és més coses que la crònica del programa el MCR (el Matí de Catalunya Ràdio) entre 1995 i 2008.

El primer capítol -”La veu que desperta la gent”- conté algunes reflexions sobre el periodisme, sobre què significa fer un magazín des de ben d’hora al matí entrant a la casa dels oients, seguint-lo a la dutxa o mentre esmorza i finalment acompanyant-lo al cotxe anant a treballar… Són uns moments de gran impacte i Bassas ho enllaça amb els que ocupaven el poder en cada moment -Pujol, Maragall, Montilla, Aznar, Zapatero…- i com es comportaven i utilitzaven a través de les entrevistes.

El segon capítol, “Dels tres tenors a Carles Capdevila”, és una evocació dels tertulians i col·laboradors que van donar caràcter al programa. Alguns, tristament, ja no hi són. És una delícia recordar-los a tots i també recordar com cadascun d’ells, des de les seves professions i posicions, van anant enriquint-nos i fent-nos més savis.

Aquesta evocació segueix al tercer capítol, “Històries viscudes”. Haig de reconèixer que algunes històries les havia oblidat completament, però d’altres les recordo nítidament o dramàticament. I són testimonis dels comportaments d’alguns entrevistats o dels actors voluntaris o involuntaris de l’actualitat d’aquells moments. Es recullen també els esforços per sortir fora de l’estudi, per entendre millor la realitat i fer un millor periodisme, com el programa que es va fer des de Moçambic.

Però el llibre no és només la crònica del programa, és també la crònica del jove periodista que es va fent, va madurant i la seva lluita per mantenir la independència professional resistint la pressió dels diferents partits polítics que, quan no tenen poder, reclamen sempre més pluralitat i, quan en tenen, fan tot el que poden (pressionen, canvien directors o amenacen) per imposar la seva visió. I és també la crònica de l’evolució de la vida política: els canvis de governs, els atemptats o la crònica del canvi en la relació entre Espanya i Catalunya percebuda en les reaccions dels seus oients.

En el capítol “La crosta nacionalista” la crònica s’accelera i enriqueix. Són els últims anys del programa, amb el PSC al poder. El període de la tramitació de l’Estatut, la creixent tensió en les relacions entre Espanya i Catalunya, i l’aparició incipient de l’acusació d’adoctrinament per part mitjans públics catalans.

L’Antoni Bassas, que ha trigat 10 anys a descriure el que va passar fins la seva no renovació al capdavant del programa ho fa de manera elegant. La part on s’explica l’origen de la famosa “crosta nacionalista” és digna de lectura i reflexió per aquells que volen fer de la informació la seva professió.

El llibre acaba amb la crònica dels seus 1.500 dies a Amèrica. Bassas ja no saluda des de la Diagonal de Barcelona i ens dona la seva visió de l’Amèrica (del nord, of course) que ell ha pogut conèixer.

En algunes entrevistes, l’autor, parlant del seu llibre, ha fet sortit la paraula agraïment: als seus col·laboradors de la ràdio -aquells de qui no transcendeix casi mai el nom- i també als molts testimonis d’oients que li van manifestar el seu suport.

Moltes gràcies, Antoni Bassas, per haver deixat tan ben escrit el testimoni d’un programa de ràdio que, seguint i eixamplant el camí que havia obert Josep Cuní -com no et canses de repetir- ens ha marcat als que et seguíem. I gràcies per permetre que els molts que no ho van fer -simplement perquè els anys passen i llavors eren nens-, coneguin de primera mà la versió del que va ser aquella aventura col·lectiva.

Recomano a aquests darrers, als “massa” joves, que no us perdeu la lectura d’aquest Bon dia, són les vuit. Als antics seguidors no cal que us en digui res, segur que ja feu cua a la llibreria.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del Premi Josep Pla 2017 de l’Antoni Bassas.

Títol: Bon dia, són les vuit!
Autor: Antoni Bassas
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2018
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-9710-272-8
Preu: 20,50€

El que la terra m’ha donat, de Lluís Foix

Ara que el fred ens ha arribat i de seguida es fa fosc, ve de gust seure còmodament a casa amb una música que ens acompanyi sense fer nosa i amb un llibre entre les mans. Aquest inici de comentari podria ser una cita treta del llibre d’en Lluís Foix. Caldria afegir-hi “tot mirant per la finestra per veure en quina fase està la lluna i quines estrelles es veuen”.

Us parlo d’un llibre d’aspecte pulcre, noucentista i amb una delícia d’il·lustracions de Xavier Cabanach per la coberta i al final d’alguns dels 40 capítols que descriuen el que la terra ens dóna en les quatre estacions de l’any. (En el seu llibre La marinada sempre arriba les il·lustracions també eren d’en Xavier Cabanach).

Els capítols són breus, 4, 6, 8 pàgines i cada un té entitat en sí mateix. Estan escrits en forma directa. Frases curtes. Ben construïdes. Sovint simplement juxtaposades, però que donen una vivesa extraordinària. L’ofici de periodista hi posa el seu segell.

Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat. Hi ha arbres que parlen i escolten. Esperen. Envelleixen més que els humans. Superen els humans. Quan vaig néixer ja hi era. Solitari, al costat de la carretera, sempre igual, amb la voluminositat de les branques inalterada. (…)
– pàg.119

Però que és aquest llibre? Moltes coses.

La descripció del país que coneix profundament Lluís Foix (Rocafort i la vall del Corb). Hi va néixer i hi va viure la seva infantesa, fins que va marxar a Barcelona buscant un futur. El lloc on retorna una i una altra vegada. Que l’ha recorregut i observat en el canviant aspecte segons les estacions al llarg de l’any. És també la descripció dels treballs dels homes en aquesta terra. Treballs durs i fatigants. Amb una descripció de la “trilogia mediterrània”: el blat, el raïm i l’olivera. Descripció que apel·la als nostres sentits: els diferents colors de la terra o del blat, els sons de la natura, els sabors de l’oli acabat de premsar, les olors evocadores…

No només ens parla de la seva terra. Lluís Foix ha viatjat i ha viscut en altres llocs del món. Ha conegut altres paisatges, altres climes, altres vegetacions i de tant en tant ens descriu altres llocs, colors, arbres o estacions de l’any que li han impressionat. Tafanera com sóc, aquestes referències a Anglaterra, Washington o Sibèria m’han agradat molt.

El llibre conté també reflexions enraonades. Pròpies d’un periodista acostumat a observar el món i la nostra societat canviant. Pròpies també d’un home ja gran i que ha vist la profunda transformació de la societat amb l’emigració i abandonament del camp i que comprova com s’està produint el fenomen de retorn al camp per part de joves, ara que la nova tecnologia permet treballar lluny de les grans ciutats i de nou en contacte amb la natura. És el que ell pronostica com la nova futura aristocràcia.

Potser passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat. Viure envoltat de camps, veure com es comporten, com manegen els temps, com parlen des dels silencis, serà un dels luxes que estarà reservats a molt pocs. (…)
– pàg. 155

I tot amarat d’aquesta idea que “la Terra ens crida. Hi és sempre. Sempre hi ha estat” i de la preciosa frase que reprodueix (pàg. 201) de Henry David Thoreau “Feliç l’home a qui cada dia li és permés de contemplar una cosa tan pura i serena com el cel de ponent a la posta de sol, mentre les revolucions irriten el món”.

Llegim-lo i mirem-nos la nostra Terra.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: El que la terra m’ha donat
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-664-2301-4
PVP: 16,90€

Pepe i jo, de Joan Lluís Bozzo

Més d’un cop, els últims dies, m’he trobat amb algú que recupera un TV3 a la carta amb un Albert Om una mica menys arrepenjat en l’edat i una mica més despert al costat d’un senyor que diu allò del “que se metan la unidad de España por el culo, a ver si les explota ya y les quedan los huevos colgando… Que se vayan a la puta mierda, hombre.” -de memòria, diria, que diu una cosa com ara això, oi?

És una barreja d’un “has vist! Aquest tio els tenia ben posats per dir això a la tele!!” i un “com trobo a faltar el tio aquest i la seva mala llet… i la seva burla de tot i de tothom”. Talment el que pensava l’Évole fa uns anys. Ara, a saber…

A saber com hauria vist Pepe Rubianes els dies que estem vivint. Segurament estaria molt preocupat i s’estranyaria que el món de la cultura d’Espanya no estigués al costat de Toni Albà, de cantants de rap condemnats, cantants de rock a l’audiència nacional, o multes a setmanaris que surten en dimecres.

En qualsevol cas, 10 anys després, de la parella de pallassos que formaven, Joan Lluís Bozzo ens explica les interioritats, el camerino desconegut, els amagatalls i els aparts teatrals, de la vida i miracles de Pepe Rubianes i la relació única que van tenir dues de les figures més importants de la història del teatre català contemporani.

En aquest llibre hi trobareu els detalls de com es va formar Pepe Rubianes, sigui per camí a la vida o per on va estudiar i amb qui es va trobar a llocs com la Universitat, Dagoll Dagom, els Joglars,.. També hi trobareu curiositats de la seva infantesa, juventut i adolescència, i també el viure i el conviure amb la malaltia que ens el va prendre massa d’hora.

Especialment important m’ha semblat el desencís, la sorpresa, la decepció i -en certa manera- la tragèdia de veure el buit dels actors de l’estat espanyol després de les seves paraules en aquell programa de televisió que la gent encara recupera.

Aquest llibre ens ofereix, gràcies a Joan Lluís Bozzo i la seva amistat amb aquell pallasso que tan trobem a faltar, la possibilitat de navegar cap a una terra per explorar. Una terra africana, tropical, de la Barceloneta, desenfrenada, divertida, burleta, surrealista, malparlada, a vegades una mica mentidera però també sorprenentment vertadera. Una terra de mambo anomenada Pepe Rubianes.

Deixeu en pau els vídeos a la carta, que Joan Lluís Bozzo us porta un menú Rubianes que us deixarà més que tips. Si sou amants de l’actor i el personatge us encantarà.

Aquí teniu els primers capítols en pdf del llibre de Joan Lluís Bozzo: Pepe i jo.

Títol: Pepe i jo
Autor: Joan Lluís Bozzo
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 304
ISBN: 978-84-9809-401-5
Preu: 18,90€

En Jordi Amat ens explica el seu llibre ‘Com una pàtria. Vida de Josep Benet’

Com bé sabeu, de tant en tant ho fem això: obrim la porta a un autor perquè ens expliqui el llibre que ha publicat i -oh, meravella!- ens diuen que sí.

Si sou seguidors habituals del Nosaltres sabeu que ja ens han fet cas en en Joan Maria Morros i Els Coixinets i en Josep Capsir i Els fills de l’Atlàntida. Aquest cop li hem obert la porta a en Jordi Amat, autor del Com una pàtria. Vida de Josep Benet que va ressenyar en Lluís-Emili. Aquí teniu en Jordi Amat examinant la maquinària de Com una pàtria.

La maquinària de Com una pàtria
– Jordi Amat

La redacció de Com una pàtria se’m va quedar encallada en aquell capítol. Encallada no un dia ni una setmana ni uns mesos. Anys. Entre l’escriptura del capítol dels anys de joventut confessional a Sant Andreu i el moment per fondre pàtria i fe al Montserrat de les Festes de l’Entronització va passar ben bé un lustre (durant el qual se’m va morir l’Albert Manent i en Josep Maria Castellet). Va ser com un parèntesi paralitzador. No me’n sortia. Era el capítol dels temps fosquíssims de la resistència. Del tram central de la dècada dels 40. Quan Josep Benet, amb vint-i-pocs anys i després de molta tristesa i grisosa incertesa, encarrilava el seu projecte vital: comprometent-se amb el catalanisme democràtic que pervivia a la clandestinitat –hores i hores amb Maurici Serrahima i Fèlix Millet, activisme vinculat al Front Universitari de Catalunya- havia trobat la salvació per un caràcter enfervorit i reclòs que s’aguantava per un fil primíssim d’estabilitat personal.

Això ara ho puc sintetitzar fàcilment, en tres línies, però em va costar entendre que aquesta podia ser la identitat narrativa sobre la qual, per fi, jo podria reconstruir completa la trajectòria del meu personatge.

Si no vaig desencaminat diria que la noció d’identitat narrativa la va formular el filòsof Paul Ricoeur. Me n’he fet una definició còmoda i simplificada. És aquesta. Hi ha elements de continuïtat de la nostra manera de ser i de fer, que coagulen durant la infantesa i l’adolescència o com a conseqüència d’una vivència crítica, a través dels quals sentim que es consolida la nostra identitat al llarg de la nostra existència. És un procés temporal, artificiosament causal, que ve a significar que jo sóc qui sóc perquè sóc qui vaig ser. És una interpretació del subjecte que és cosina germana d’una altra, la d’il·lusió biogràfica. Aquesta última és del sociòleg Pierre Bordieu. Sostenia Bordieu que els biògrafs, com que no podem reconstruir completa la vida del nostre biografiat ni conèixer-la mai prou i del tot, elaborem una il·lusió per donar coherència al seu relat biogràfic. Aquesta il·lusió és la identitat narrativa.

La meva il·lusió biogràfica de Benet, doncs, s’hauria de fondre amb tanta força com fos possible amb la seva identitat narrativa més profunda: una identitat que pendolava i pendolaria sempre entre la fragilitat personal i el compromís nacional. Intuït això, reconstruït aquell episodi de la seva vida en el seu context, vaig poder seguir endavant amb l’escriptura del llibre. No era una plantilla que fes servir maquinalment sinó que els fets l’imposaven a cada capítol. Només així, crec, el llibre podia mostrar Benet des de dins i explicar alhora la reconstitució del catalanisme al llarg de la postguerra. Si me n’he sortit o no, lector, ja és tota una altra cosa.

Moltes gràcies, Jordi! T’esperem ben aviat al Nosaltresllegim, sigui per parlar d’un nou llibre o perquè ens vulguis explicar algun llibre interessant!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

Quan els peus són les teves ales, de Guillem Cabrera

Ens passem la vida llegint llibres sobre fets puntuals, sobre moments que canvien la Història. La qüestió és que la majoria de vegades que llegim aquesta mena de coses hi trobem un punt de gravetat que acaba resultant una mica pesat. En Guillem Cabrera i el seu pare, amb l’ajuda Marc Cornet, s’encarreguen de carregar-se tot això en aquest emocionant Quan els peus són les teves ales.

La història del Guillem Cabrera potser la coneixeu perquè ha estat notícia a bastants llocs -des de ràdios una mica sobreexcitades fins a informatius infantils de televisions públiques- i no és altra que la d’aquell nen que volia ballar i que, a més, va aconseguir entrar a l’escola de ballet més prestigiosa del món: la Royal Ballet School de Londres.

A través de la veu del Guillem i la del seu pare -guiats per en Marc Cornet-, anem descobrint com neix i creix la passió pel ball d’aquest nen que accepta que l’apuntin a futbol però que implora als seus pares que no el desapuntin de dansa quan ha de fer extraescolars, passant per les classes amb Olga Roig, la coneixença de Lourdes de Rojas, fins que fa la prova per entrar a la Royal Ballet School de Londres, passant pel procés que porta a terme ell i els seus pares per aconseguir els diners per poder-hi fer les classes -perquè això de Londres no és car, no… És caríssim!

En Guillem Cabrera, amb l’ajuda del Marc Cornet, ha aconseguit fer un llibre que enganxa, un llibre interessant que, amb una mica de sort, serà el primer document sobre la que podria ser una figura internacional del món de la dansa.

Com ell mateix explica, aquest nano no és el Billy Elliot català per una raó molt senzilla: els seus pares sempre li han donat suport per convertir-se en ballarí de ballet. I per això s’ha de ser molt valent. Tant si ets pare com si ets fill. Apostar la vida a una carta des de tan aviat… d’això se’n diu vocació! D’això se’n diu perseguir un somni.

Aquí el teniu, a l’info-k


I aquí, l’entrevista al Canal Taronja

Títol: Quan els peus són les teves ales
Autor: Guillem Cabrera
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 220
ISBN: 978-84-664-2227-7
Preu: 16,95€

Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de Jordi Amat

Hi ha persones -personatges- que quan són objecte d’una biografia, es pot separar la vida professional -biografia literària, biografia artística, biografia musical, biografia política…- de la vida privada. Aquest no és el cas de Josep Benet.

Sembla que no hi va haver res en la seva vida que no girés entorn de la seva fortíssima vocació política en un sentit que avui no és fàcil d’entendre. No va viure temps en què dedicar-se a la política signifiqués aspirar a una presència en espais de poder. Justament quan va començar a “professionalitzar-se” en la política, l’estrella de Josep Benet -el senador més votat en tota la història de la democràcia espanyola- va començar a minvar fins a gairebé eclipsar-se.

Va ser a tot arreu i no pas com a espectador inert sinó com a agent al servei del que per ell era l’ideal de país: Catalunya i Fe cristiana.

Salvador Dalí té una pintura que sempre he trobat fascinant -i no sóc gens dalinià- que s’anomena “Dalí niño levantando la piel del mar para ver el perro que duerme bajo el agua” (1950).

Per mi la imatge d’una mar en calma i un nen que n’aixeca la pell per tal de veure què hi ha a sota em fa pensar en allò que representa la biografia de Josep Benet: ens permet veure què hi havia sota la calma de la pell de la societat catalana en els anys de la llarguíssima postguerra i dels primers de la (sovint penosa) transició.

Els seus orígens com a escolà de Montserrat el marquen per sempre: militància com a catòlic en el difícil context dels anys de la “revolució” i l’adscripció a La Federació de Joves Cristians de Catalunya (els “fejocistes” autèntica pedrera d’activistes polítics i animadors culturals dels anys 40, 50, 60… i fins ara). Per entendre el personatge, a Benet el mobilitza l’exèrcit republicà i, un cop al front, el depuren per catòlic però ell es nega a canviar de bàndol.

En acabat de la guerra, jove i amb les idees intactes treballa sense parar buscant l’ombra de Montserrat i de Fèlix Millet i Maristany, home que -ell sí- havia passat al bàndol franquista i havia fet fortuna a través de negocis (i contactes) en el món immobiliari, bancari i de les assegurances.

Nosaltres, no us explicaré tot el llibre. No vull ni és possible. Llegiu-lo. Descobrireu, per exemple, que el contacte, col·laboració i amistat amb Alexandre Cirici -company seu en l’exitosa candidatura al Senado- ve de molt lluny. Concretament, dels anys 40, quan a l’empara del montserratinisme fervorós de Millet, és al darrera del que es considera el primer acte de ressorgiment del catalanisme de masses: l’entronització de la imatge de la Mare de Déu l’any 1947. Tot i la forta empremta nacionalcatòlica, es donen actes inèdits com el desplegament de la senyera al mur de la muntanya que presideix l’esplanada del monestir. Benet i Cirici són al darrere dels actes oficials però també dels “subversius”. Aquesta mobilització és la iniciativa de la que Benet se sent més orgullós. Va tenir moltes iniciatives però cap de tant reeixida com aquesta.

Només enunciar uns quants temes “estrella” dóna idea de la densitat i quantitat de la informació que obtenim: els diferents encontres i desencontres amb Tarradellas i Pujol, des de les de l’exili fins a la moció de censura de 1982; la sorollosa polèmica amb Solé Tura amb motiu de la figura de Prat de la Riba; les publicacions de les Edicions Catalanes de París, Serra d’Or, la Gran Enciclopèdia Catalana, i un llarg etcètera.

La biografia del personatge atrapa per l’enorme quantitat de fets que s’hi descriuen però, a més, estan exposats amb gran coneixement del difícil ofici de biografiador. Jordi Amat escriu molt bé i amb un to entenedor que l’allunya dels tecnicismes acadèmics que sovint fan feixugues les adaptacions de tesis doctorals (que no és el cas).

El que més agraeixo a Amat és que no hagi caigut en el gran perill d’aquest gènere. Sovint els autors no poden evitar “enamorar-se” del seu biografiat i utilitzar un to hagiogràfic. I que, per contra, tampoc hagi caigut en l’altre parany, fàcil en tractar-se d’un polític compromès ideològicament, que seria dedicar-se a posar de manifest, només, les contradiccions internes per tal d’acabar de bescantar-lo.

No sóc especialista en el tema però a mi no m’ha semblat ni una cosa ni l’altra. I he llegit unes quantes crítiques molt qualificades que ho veuen de la mateixa manera.

Una gran eina i una obra amena pels amants del gènere històric, pels amants de les biografies, i pels tafaners que hi busquin personatges coneguts. Segur que n’hi trobareu!

Aquí teniu els primers capítols del llibre perquè pugueu començar a llegir aquesta biografia de Josep Benet que ha fet en Jordi Amat.

Títol: Com una pàtria. Vida de Josep Benet
Autor: Jordi Amat
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 584
ISBN: 978-84-297-7554-9
PVP: 21€

No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris

noaconseguireuelmeuodiFa poc feien a la ràdio un especial d’aquells de “recordes on eres quan van dir que Barcelona seria seu olímpica?”. D’allò no me’n recordo perquè era massa petit. El que sí que recordo perfectament és on era durant aquella nit de París. Era a casa. Al sofà. I el primer que em va saltar va ser la vocació, després la feina, després la música i després l’angúnia.

La vocació, perquè sóc periodista. El primer que vaig fer va ser mirar mitjans d’aquí, de Madrid, i sobretot, de París, per saber què havia passat i, a continuació, vaig mirar Twitter. La feina, perquè alguna cosa al cervell va despertar per dir-me “despenja aquell concurs que regala un viatge a París”. La música, perquè el concert era dels Eagles of Death Metal, un grup de broma amb components de grups que sí que m’agraden molt. De fet, si hagués viscut a París, és més que possible que hagués anat a veure aquell concert. I finalment, l’angúnia. I quina angúnia.

Després del Charlie Hebdo i el Je suis Charlie, va arribar el Bataclan. I la xarxa va moure un text delicat, ple d’amor, tristor absoluta i rebuig d’un noi anomenat Antoine Leiris. I el text deia així:

Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc aconseguireu el seu odi.

Estat Islàmic havia assassinat la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, però també la mare del seu fill, el petit Melvil. En aquest No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris, hi ha un relat esfereïdorament serè d’un moment pertorbador: la pèrdua de la mare i la dona.

Leiris fa un relat de la nit del 13 de novembre de 2015 alternant la notícia, l’espera, la sala de vetlla, el jardí d’infància essent vidu amb la resta de mares que el volen ajudar,… tot això, amb el nou dia a dia trastornat. La vida segueix però segueix diferent. Segueix equivocada. Segueix malament.

Acabo d’agafar del cossi de la roba bruta les últimes peces que encara porten la seva olor. Me les planto a la cara, cada vespre, per adormir-me amb aquesta olor d’eternitat.

Però aquest diferent, equivocat i malament no farà que els doni la raó ni la justificació. Només farà que l’Antoine i en Melvil segueixin sent una família i tirin endavant, sigui com sigui. No es mereixen una cosa tan preuada com l’odi.

Nosaltres, que no us faci por. No és escabrós. És delicat. És serè. És trist. I és un homenatge preciós.

Títol: No aconseguireu el meu odi
Autor: Antoine Leiris
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-297-7519-8
Preu: 9,95€