No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris

noaconseguireuelmeuodiFa poc feien a la ràdio un especial d’aquells de “recordes on eres quan van dir que Barcelona seria seu olímpica?”. D’allò no me’n recordo perquè era massa petit. El que sí que recordo perfectament és on era durant aquella nit de París. Era a casa. Al sofà. I el primer que em va saltar va ser la vocació, després la feina, després la música i després l’angúnia.

La vocació, perquè sóc periodista. El primer que vaig fer va ser mirar mitjans d’aquí, de Madrid, i sobretot, de París, per saber què havia passat i, a continuació, vaig mirar Twitter. La feina, perquè alguna cosa al cervell va despertar per dir-me “despenja aquell concurs que regala un viatge a París”. La música, perquè el concert era dels Eagles of Death Metal, un grup de broma amb components de grups que sí que m’agraden molt. De fet, si hagués viscut a París, és més que possible que hagués anat a veure aquell concert. I finalment, l’angúnia. I quina angúnia.

Després del Charlie Hebdo i el Je suis Charlie, va arribar el Bataclan. I la xarxa va moure un text delicat, ple d’amor, tristor absoluta i rebuig d’un noi anomenat Antoine Leiris. I el text deia així:

Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc aconseguireu el seu odi.

Estat Islàmic havia assassinat la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, però també la mare del seu fill, el petit Melvil. En aquest No aconseguireu el meu odi, d’Antoine Leiris, hi ha un relat esfereïdorament serè d’un moment pertorbador: la pèrdua de la mare i la dona.

Leiris fa un relat de la nit del 13 de novembre de 2015 alternant la notícia, l’espera, la sala de vetlla, el jardí d’infància essent vidu amb la resta de mares que el volen ajudar,… tot això, amb el nou dia a dia trastornat. La vida segueix però segueix diferent. Segueix equivocada. Segueix malament.

Acabo d’agafar del cossi de la roba bruta les últimes peces que encara porten la seva olor. Me les planto a la cara, cada vespre, per adormir-me amb aquesta olor d’eternitat.

Però aquest diferent, equivocat i malament no farà que els doni la raó ni la justificació. Només farà que l’Antoine i en Melvil segueixin sent una família i tirin endavant, sigui com sigui. No es mereixen una cosa tan preuada com l’odi.

Nosaltres, que no us faci por. No és escabrós. És delicat. És serè. És trist. I és un homenatge preciós.

Títol: No aconseguireu el meu odi
Autor: Antoine Leiris
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast
Traductor: Oriol Sánchez Vaqué
Pàgines: 112
ISBN: 978-84-297-7519-8
Preu: 9,95€

Volar en cercles, de John Le Carré

volarencercles-johnlecarreEn Lluís se’ns estrena al Nosaltres perquè quan ens va arribar aquest Volar en cercles ens el va birlar com si es tractés d’un secret d’estat dels que apareixen a les novel·les de John le Carré. Una sola confessió: “en sóc molt fan”. Aquell dia portava només un llibre a sobre: la versió original -en anglès, of course- de La cançó dels missioners.

Endavant, Lluís! Quins secrets confessa Le Carré a les seves memòries?

Al primer capítol de Volar en cercles, John le Carré recorda la reacció d’antics companys del servei secret britànic davant l’èxit de les seves primeres novel·les: “Ara que s’ha fet ric a costa nostra, potser ens deixarà un pau una temporada”. Els espies britànics tenien motius per sentir-se molestos. En les obres de le Carré, els serveis secrets viuen en el cinisme i els ingenus que s’hi acosten esperant obtenir-ne justícia són ignorats, en el millor dels casos.

En aquestes memòries, le Carré demostra que la seva visió sobre l’espionatge prové d’una experiència personal. Als inicis de la dècada dels 60, fou membre del servei secret britànic a l’Alemanya Federal. Recorda com, en aquells anys, els antics buròcrates nazis tornaven a passejar tranquil·lament pels carrers i recuperaven el seu paper en el govern de l’estat (i els sous endarrerits). Els britànics, en plena guerra freda, estaven encantats de col·laborar-hi. Le Carré viu a Alemanya obsessionat per la rehabilitació dels nazis i mostra simpatia per aquells que, dins i fora del país, denuncien la situació.

A partir de l’èxit del seu tercer llibre, L’espia que tornava del fred, le Carré abandona el servei secret i es dedica exclusivament a escriure. En un viatge a Àsia el 1974, descobreix que l’illa de Hong Kong i el continent estan ja unides per un túnel i que, per tant, la persecució en ferry que ha inclòs al seu últim llibre El talp és inversemblant. Amb el llibre ja a impremta, intenta aturar-ne la publicació per corregir-lo però no ho aconsegueix. Arrel d’això, es promet que mai tornarà a ambientar un escena en un lloc que no hagi visitat.

Volar en cercles relata molts viatges posteriors que van acabar alimentant la seva obra. Le Carré visita el Líban i Israel durant els anys 80 per documentar els escenaris de la guerra al Pròxim Orient (amb una memorable trobada amb Yasser Arafat, a les runes del Beirut de la guerra civil); Rússia per conèixer la màfia emergent després del col·lapse de la Unió Soviètica; Panamà seguint el rastre del tràfic de droges; o el Congo per entendre les inacabables guerres africanes i la lluita pels recursos naturals.

La inspiració de le Carré no es limita als països que visita. Amics i coneguts que l’impressionen acaben també transformats en personatges de novel·la. Una infatigable activista pels refugiats cambodjans es converteix vint-i-cinc anys més tard, gairebé copiada, en la Tessa d’El jardiner constant. Igualment, Murat Kurnaz, ciutadà turc detingut a Pakistan, empresonat durant cinc anys a Guantànamo i alliberat finalment sense càrrecs, inspira el pretès terrorista txetxè protagonista de L’home més buscat.

Els episodis de Volar en cercles sobre els viatges i les persones que han inspirat la seva obra són interessants, no només per les pistes que ofereixen sobre l’origen dels llibres de le Carré, sinó també perquè revelen un autor molt meticulós en la concepció de les seves novel·les, molt més realista del que mai hagués imaginat, i amb un gust pels detalls extrem.

Als últims capítols, le Carré aprofundeix finalment en la seva pròpia família. Descobreix, en els fragments més íntims del llibre, la figura del seu pare: un estafador dandi de vida convulsa, arruïnat múltiples vegades, i visitant periòdic de la presó a diversos països. Però tanca el llibre, encara en l’àmbit íntim, amb dos episodis simètrics, exemples de bondat: en el primer, l’autor rep ajuda desinteressadament, i en el segon, la dóna.

Un final feliç necessari després d’haver descobert en aquestes memòries que la ficció de le Carré -els personatges que s’estavellen contra el sistema, l’amoralitat del poder, els escenaris degradats- està, en gran mesura, basada en fets reals.

Lluís, això del Nosaltres s’ha de repetir!

Aquí teniu els primers capítols per començar a llegir les memòries de John Le Carré.

Títol: Volar en cercles
Autor: John le Carré
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Marc Rubió
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-297-7514-3
Preu: 21,90€

Les darreres paraules, de Carme Riera

lesdarreresparaules-carmerieraA aquestes alçades, probablement, queden poques coses a dir sobre la literatura de Carme Riera. I és que és difícil no elogiar la trajectòria professional d’aquesta mallorquina que s’ha fet un lloc ben destacat en el panorama literari català i castellà.

I és que Carme Riera pot presumir d’haver guanyat bona part dels premis més reconeguts en llengua catalana: el Prudenci Bertrana (Una primavera per a Domenico Guarini, 1980), el Ramon Llull (Joc de miralls, 1989), el Josep Pla (Dins el darrer blau, 1995) o el Sant Jordi de novel·la (La meitat de l’ànima, 2003). I, si faltava algun reconeixement, el juny passat va ser guardonada amb el premi Sant Joan de literatura, per la seva novel·la Les darreres paraules, de la qual avui en parlem al Nosaltres.

Tots nosaltres coneixem mínimament la història d’una de les famílies regnants més transcendentals de la història europea: els Habsburg. La majoria pels llibres d’història, però sobretot per dos dels seus membres més reconeguts: els emperadors Francesc Josep i Elisabeth d’Àustria -la famosíssima Sisí-.

A Mallorca però, aquesta família és coneguda i gairebé mitificada gràcies a un dels seus cosins, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, que es va convertir en un habitual de l’illa fins al punt de posseir terres i construir casalots on hi passava bona part del temps que les seves obligacions familiars i polítiques li permetien.

I és aquest el personatge principal de Les darreres paraules. Una novel·la que Carme Riera converteix en una barreja entre novel·la històrica i autobiografia, fent servir com a recurs narratiu la troballa fictícia d’un manuscrit redactat per l’arxiduc a les darreries de la seva vida, davant la urgència de posar en ordre els seus pensaments però sobretot, fer justícia amb cadascun dels personatges que han format part de la seva vida i que, per motius familiars i d’aparença política, no han estat mai reconeguts.

Així, Lluís Salvador d’Habsburg, repassarà fets transcendentals per la història europea, com els fets ocorreguts els anys anteriors a l’assassinat de l’hereu de la corona, l’arxiduc Francesc Ferran que havia estat elevat al lloc d’hereu després del suïcidi del seu cosí i fill legítim de l’emperador, Rodolf. Fets que van portar Europa a un dels episodis més tristos de la seva història, la Primera Guerra Mundial. Però les memòries de Lluís Salvador es detindran sobretot en la seva vinculació amb Mallorca, des d’on viurà els episodis més feliços de la seva vida, però també els més tristos, obligat per les convencions socials i familiars.

Com a curiositat, Carme Riera es converteix a sí mateixa en la primera part de l’obra en un personatge que ens explica la història del manuscrit i com hi arriba. I és que l’any passat es va fer a Mallorca una exposició sobre l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la qual Riera hi va participar.

Si sou una mica del saber què es manegava entre els Habsburg, per allò de saber què feien, com vivien i què els passava pel cap i no us heu cregut mai la versió “oficial” del suïcidi dels amants a Mayerling, la lectura d’aquestes darreres paraules és la vostra oportunitat per posar-hi una mica més de llum sobre el tema.

Això sí: recordeu que és ficció!

Aquí teniu els primers capítols en pdf per començar a llegir el Premi Sant Joan de la Carme Riera.

Títol: Les darreres paraules
Autor: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Premi BBVA Sant Joan 2016 de literatura catalana
Pàgines: 176
ISBN: 978-84-297-7458-0
Preu: 19,50€

Guia sentimental de l’Alguer, de Joan Elies Adell

guia-sentimental-de-l-alguerAra que Internet ens posa a l’abast tanta informació abans de viatjar als llocs -veure imatges, consultar  plànols,  buscar hotels i restaurants…- i ara que trobem arreu les anomenades “guies visuals” amb fotografies i dibuixets, s’imposa recuperar la idea del viatge com a aproximació al coneixement d’un lloc. I per això és tan oportuna la via d’un nou format de guia. I això, justament, crec que és l’objectiu d’aquesta guia sentimental.

Visitar l’Alguer (…) en ple segle XXI, ens permet descobrir un patrimoni viu i canviant que parla de la nostra identitat i de la nostra història, d’una herència cultural compartida, i que posa en relació Sardenya i Itàlia amb Catalunya i la resta de les terres de parla catalana.

Per començar ens explica com alguns viatgers catalans i europeus van “descobrir” aquest preciós racó, com es van sorprendre en descobrir la pervivència de la parla catalana. Fou llavors que lingüistes i poetes (Espriu, per exemple) van posar-se a escriure sobre l’Alguer. El capítol dedicat a la història ens permet veure l’origen d’aquesta relació i també les vicissituds posteriors d’un territori inserit en la personalitat sarda, que ha mantingut, però, lligams culturals i lingüístics catalans.

Quan ja hem llegit unes 60 pàgines, l’autor es pregunta: Però això no era una guia? És clar que sí. Les 80 pàgines següents les dedicarà a descriure amb precisió i entusiasme L’Alguer, la ciutat vella, les muralles i els seus monuments i edificis més notables. L’eixample i els barris moderns i les platges meravelloses del nord i les del sud. Encara que jo hi vaig ser a l’hivern i no em vaig banyar confirmo la veracitat de les aigües cristal·lines i les sorres clares quasi blanques i de les més vermelloses de Porto Ferro.

M’ha interessat molt (i es correspon a la meva experiència) el capítol de l’Alguerès per a principiants. Val la pena llegir-lo amb atenció per descobrir les particularitats d’aquest català. Molt amenaçat per un procés de substitució lingüística per la idea que és la llengua “de los iaios” dels joves d’ara. El Pont aeri Girona-L’Alguer ha contribuït a mantenir i a enfortir llaços culturals i econòmics. En aquest moment el Pont penja d’un fil. A veure si hi ha sort!

La guia acaba amb la referència a les tradicions i descobrim, per exemple, que els Focs de Sant Joan o el cant de la Sibil·la que es canta la nit de Nadal a Catalunya i Mallorca són tradicions compartides. A més de les tradicions també fa referència a personatges de l’Alguer (especialment cantants), a la cuina i als vins de la regió.

La guia no està escrita per un “expert viatger”. Està feta per una persona de Vinaròs, que viu i treballa a l’Alguer en l’àmbit cultural, però que és traductor i poeta, i estima l’Alguer com si fos casa seva. El recull de poemes que hi ha durant tota la guia és el clar testimoni d’aquesta estimació. Per tant, si aneu a l’Alguer,  porteu la guia a la motxilla, no només per consultar l’itinerari per la ciutat vella, sinó també per anar trobant aquells versos bonics que en cada moment s’escauen.

Resum d’urgència: si anàveu a l’Alguer perquè encara s’hi parla català us caldrà insistir però la sorpresa és l’extraordinària bellesa de la ciutat i les seves platges. Aneu-hi i no us oblideu d’emportar-vos-hi el llibre de l’Adell. És el complement perfecte.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Guia sentimental de l’Alguer
Autor: Joan Elies Adell Pitarch
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9809-299-8
Preu: 17€

Ha nevat sobre Yesterday, de Gabriel Janer Manila

ha-nevat-sobre-yesterdayDesprés d’una extensa obra literària Gabriel Janer Manila decideix obrir el calaix dels seus records evocant amb passió el món de la seva Mallorca preturística, la dels nens que han crescut a la grisa postguerra envoltats de testimonis del que foren els temps passats, la de l’eufòria dels anys de la República, la de la derrota i duríssim calvari dels vençuts -entre els quals, la seva família-… Nens que, tanmateix són feliços, juguen i sobreviuen.

Els records, exposats en un ordre aproximadament cronològic, però molt poc sistemàtic i ple de temes i personatges que deriven els uns dels altres, com en una narració oriental, comencen a mitjan segle XIX, amb els personatges coneguts per la tradició oral familiar, continuen amb els records recollits de boca del seu pare, de la seva mare i també de diverses tietes, veïns i veïnes d’Algaida, tots amb noms i cognoms, que ve a ser el particular Macondo de Janer, fins els anys seixanta dels Beatles. Ell mateix descriu en una bella metàfora com s’entrelliguen aquest enfilall d’històries:

Vaig sentir contar moltes històries, unes de riure, altres de por. Era com si descobrís la literatura, i no sabia que existia. Vaig tenir la fortuna de trobar bons narradors a prop meu, i a través dels seus relats -perquè articulaven la vida com qui teixeix un drap o el desteixeix- vaig recórrer certs paisatges humans inhabitables, escenaris que podien ser terrorífics, a vegades còmics, i absurds, i grotescs, gairebé sempre desolats. Amb la desolació que es parlava de la vida, i l’angoixa, i el desemparament, i la tristor encastades a la memòria. La tia Antonina tenia una faixa vella de color rosat. Quan necessitava una mica de fil, perquè havia de sargir una peça de roba -podia ser una camisa de jeure, una faldeta de les que portava sota la falda o un sac blanc per a la farina-, refent-ne amb l’agulla el teixit trencat, desteixia la faixa, lentament fins a aconseguir-ne un cabdell. Moltes vegades vaig enfilar-li l’agulla. Els ulls li fallaven. Cosia d’esma. La tia Antonina sabia que, a vegades, en contar-les, les històries tornen a desfer-se, i se’n treu un fil com el que extreia de la faixa

pg: 150-151

Tot un gran fris de personatges entranyables, pintorescos, cruels o desgraciats desfila per les planes del llibre, protagonistes d’un inacabable anecdotari puntuat per la presència insistent de la por i la repressió com a teló de fons.

Hi ha però el que, per a mi és la gran protagonista: la llengua.

Gabriel Janer estima la seva llengua, el català de Mallorca, amb una força gens dissimulada. Llegint aquest llibre tenim la sensació d’estar immersos en un torrent de paraules, expressions i modismes que no sé si encara són vius, però que hauran quedat rescatats per sempre més.

I encara una altra protagonista: l’olor.

Les olors que, amb el seu gran poder evocador transporten a Janer i a nosaltres, lectors, a gaudir de l’olor del pa calent acabat de sortir de la fleca de davant de casa, de les figues forneres que es preparaven per a l’hivern, de la terra mullada per les primeres pluges d’agost,…

Quan tingueu el llibre a les mans comprovareu que, només d’obrir-lo, en brollen les olors de la Mediterrània insular i la cançó de les paraules mallorquines.

Títol: Ha nevat sobre Yesterday
Autor: Gabriel Janer Manila
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 400
ISBN: 978-84-7588-617-6
Preu: 21€

La revolució que ara toca, de Pau Riba

larevolucioquearatocaPau Riba ja és un personatge del nostre imaginari col·lectiu. Des de les noies de porcellana, passant per la família literària, les actuacions a Canet amb una barreja de calçotets i pijama fins a ser l’avi de ple dret de l’escena musical catalana actual, Pau Riba ja ocupa un lloc molt concret al nostre cap.

En aquest llibre però, el cantautor surt de l’espectre habitual on el tenim posat de la mà de Francesc Miralles. Gràcies a les converses que recull Pòrtic en aquest La revolució que ara toca, descobrim un individu que es treu de sobre el paperot d’icona per reflexionar sobre el món on vivim i com creu que pot ser el nostre futur.

No deixa de ser curiós -i també molt interessant i molt d’agrair- el poder sentir i llegir algú tant interessant com Pau Riba i que fa molts anys que porta la llufa de ser el hippy oficial de Catalunya.

No deixa de ser curiós llegir a Pau Riba parlar sobre petroli i què creu que passarà quan hàgim esgotat el planeta, o la seva confiança i alhora mirada preventiva davant dels avenços tecnològics que ens afecten físicament o a nivell psicosocial. També hi trobem un autor que rebla el clau del que anomena “Timologia” -una etimologia més versàtil- i que ja va explicar al seu llibre Alol·laila, o que reflexiona sobre la crisi econòmica de la qual encara no hem acabat de sortir, de l’atur, del paper de les màquines en això que anomenem treball, i molt més.

Ideal pels fans de la màxima icona de la contracultura catalana. Gratament sorprenent per tots aquells que el tingueu només per un hippy. Pau Riba és més que un hippy: és el hippy. Però té més coses a dir que “pau al món”. A La revolució que ara toca us les explica totes.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La revolució que ara toca
Autor: Pau Riba
Editorial: Pòrtic
Col·lecció: P.VISIONS
Pàgines: 144
ISBN: 978-84-9809-244-8
Preu: 18€

Els Güell, d’Andreu Farràs

els-guell-andreu-farrasBenvolguts Nosaltres,

No sé si us he explicat mai que això de la història és, en general, un dels meus temes preferits. Ja sigui per triar lectures o simplement pel fet de voler conèixer una mica més el com i el perquè hem arribat fins aquí. I sí, ara m’agrada molt, però a l’escola era una de les meves assignatures que més em costava… Qui m’ho havia de dir!

En fi, no ens desviem el tema. Tot això us ho explicava arrel de l’últim llibre que he llegit i del qual us parlaré una miqueta tot seguit. I és que aquest llibre d’Andreu Farràs Calatayud ve carregadíssim de les aventures i desventures d’una de les famílies més importants de Catalunya: els Güell.

Farràs ens endinsa en una investigació que, sens dubte, deu haver estat molt i molt interessant en on retrata els Güell més destacats que molts de nosaltres ja coneixem, com a mínim d’anomenada: l’Eusebi, en Joan o, ja més recent, en Carlos Güell, el personatge amb qui finalitza aquest repàs a la història, no només d’aquesta gran família, sinó també del nostre país.

Potser us passarà com a mi i tindreu més tirada a saber què va fer i com s’ho va fer el mecenes d’un dels arquitectes més reconeguts mundialment que ha donat aquesta terra, Antoni Gaudí. O potser us inclinareu més per conèixer d’on va sortir la immensa fortuna que aquests personatges van arribar a tenir i que van decidir dedicar -alguns- a mantenir i promoure la cultura, la indústria i l’art de Catalunya. Per descomptat que no us sorprendrà conèixer el paper de mecenes que Eusebi Güell va exercir en Gaudí, però potser sí que ho farà saber que aquest Güell va ser el fundador de la companyia Asland o que va fer grans esforços per tal de salvar Verdaguer del desnonament.

De famílies importants en tenim moltes a Catalunya. Si us interessa la seva història i voleu conèixer les intimitats bones -i les no tant bones, també- esteu d’enhorabona. Ara podreu fer-ho amb Els Güell.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els Güell
Autor: Andreu Farràs
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i Memòries
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-297-7501-3
Preu: 20,90€

 

Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies

confessionsdunculerdefectuospamiesEn Sergi Pàmies és un dels escriptors i cronistes més lúcids del nostre país. És capaç d’escriure novel·les, de parlar de política o de literatura des d’una columna en un diari i fer-ho d’una forma única. I de futbol, amb un punt de vista únic, fet que el converteix en un escriptor molt característic.

En Sergi Pàmies té una cosa que no tots els escriptors tenen: una veu pròpia i única.

En el cas de Confessions d’un culer defectuós ens trobem amb un Sergi Pàmies íntim, que parla en primera persona, i que analitza què és el Barça, què significa el Barça, què vol dir ser del Barça i, sobretot, què “inclou” aquest ser del Barça. Com diu en Pàmies, “un bon culer ha de ser antimadridista”. Heus aquí el “alguna cosa ens falla”, quan l’autor afirma que li és igual el Madrid.

En aquestes confessions descobrim un Sergi Pàmies que va viure la infantesa a París per l’exili dels seus pares, i el futbol en sí, la manera de ser del club i l’aficionat del Barça com a alguns dels elements que, quan va arribar a Barcelona el van educar i, sobretot, acollir. En Pàmies afirma que això del Barça té quelcom de tribal i que el no haver viscut aquell “a mi em van fer soci quan era a la panxa de la mare”, per exemple, o no demostrar un odi inversemblant cap al Madrid l’allunya d’aquesta tribalitat i el converteix en un culer defectuós.

Aquest llibre no deixa de ser, d’alguna manera, arriscat. I no només perquè ens trobem amb un Pàmies declarant-se d’alguna manera una espècie de “no antimadridista” malgrat que l’ADN culé figura que ha de portar incorporat l’odi cap als merengues i també el menyspreu cap als pericos. És un llibre tendre, obert, i amb records per ídols per molts de Nosaltres no viscuts però sí coneguts, com ara el ‘Cholo’ Sotil. Aquest és un llibre on Pàmies es manifesta com a “culer defectuós” i, alhora, com a un meravellós observador de què significa, què inclou, i què suposa ser del Barça.

En aquest llibre no només hi trobareu confessions sinó que també hi trobareu anècdotes personals (els inicis al Camp Nou a la falda d’un tiet que fa d’introductor vital al món Barça), tractats d’abraçologia amb els presidents del club, fets biogràfics que han marcat un munt de personalitats, i també un anàlisi en profunditat d’alguns personatges claus de la història del barcelonisme.

Un gran llibre per a bons i grans culers escrit per un culer que s’autoanomena defectuós però que té una veu única.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí l’entrevista que li van fer en Jordi Basté i en Quim Monzó a ‘El món a RAC1’.

Títol: Confessions d’un culer defectuós
Autor: Sergi Pàmies
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-16367-59-7
Preu: 15,50€

Generació Tomàtic, d’Andrés Palomino

generaciotomaticandrespalominoPetrillons!! S’acosta Sant Jordi i encara no saps quin llibre regalar?!?! Deixa les fotocòpies del Goku i posa’t en marxa! No et preocupis amb això del llibre: té solució, súper!! I no és la nostra amiga, la pressió de l’aire, Lester!!

Si has somrigut per sota el nas només de llegir aquesta frase perquè l’has entesa tota i t’ha arribat una mica al cor és que, sens dubte, ets Generació Tomàtic.

Fa uns mesos, els diaris anaven plens de l’aniversari del Club Súper 3 i entrevistaven un Petri sense ulleres ni casc, una Noti sense vermell corporatiu i una Nets que, per un moment, deixava els culebrots de tarda per tornar a la infantesa de tota una generació. Alguns vam descobrir que el Megazero també el feia el Petri. També recordo algunes entrevistes amb un “va ser qüestió de trobar els personatges. En Goku va fer la resta”.

Jo formo part d’aquesta generació nascuda de l’amor previ o posterior al mundial del naranjito que, afortunadament, ens vam trobar amb una tele jove, valenta i amb molt de talent que es va saber inventar un producte com el Club Súper 3, o com a mínim, exportar-lo amb èxit dels Estats Units. Crescuts, molts de Nosaltres, amb un canvi de Barcelona que vèiem com a natural gràcies a uns Jocs Olímpics i a un Barça de Dream Team guanyador… què podia sortir malament? I si a més la tele hi ajudava, què més voleu?! Fins i tot ens penjàvem les monedes de cinc duros del coll!!

Aquest llibre ens recorda i ens explica d’on vénen totes aquelles vivències. Què feiem, com ho fèiem (i com ens ho fèiem sense smartphone!), i com de meravellosa va arribar a ser la dècada dels noranta, especialment pels nens de Catalunya. Recordeu que a Marbella tenien el Jesús Gil en un jacuzzi!

I ja per pujar nota: sabeu què és això sense fer servir el Shazam?

Sou prou Generació Tomàtic?

Tinc un amic 2.0 anomenat Ángel que ho és tant, que té un vídeo a Youtube amb més de 1.200.000 reproduccions. Sabeu per què? Perquè la Generació Tomàtic fins i tot vam estrenar un “cumpleaños feliz”. I ens el va fer en Kitflus.

Bon Sant Jordi, súpers!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Generació Tomàtic
Autor: Andrés Palomares
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: NO FICCIÓ
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-16297-70-2
Preu: 16,95€

Si sou molt Generació Tomàtic, cap a Facebook i Twitter!

Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

aquellaportagiratoriaUn dels grans consells que em va anar repetint ma mare mentre estudiava periodisme ha resultat ser -com no podia ser d’una altra manera- un dels més encertats. Ella sempre m’anava al darrera dient-me allò de “llegeix el Foix d’avui, que encara que els de La Vanguardia no t’agradin del tot, aquest home en sap molt”. Era això o avisar-me quan parlava a les tertúlies amb el Bassas.

A Aquella porta giratòria, el Premi Josep Pla 2016, Lluís Foix fa un relat de què va ser, ha estat, és, i molt probablement seguirà sent La Vanguardia, a partir dels 45 anys en què hi ha estat treballant. I treballant de tot: traductor, redactor, corresponsal, subdirector, director adjunt, director,… El fet és que Lluís Foix comença a tenir aquella edat meravellosa que tenen alguns personatges públics en què l’edat els fa adonar que ja no necessiten guardar certes compostures. No és en absolut un “para lo que me queda en el convento”, que dirien en castellà, però sí que és dir sense gaire manies què és, com és i com ha funcionat tant de temps i tan bé un dels, per què no dir-ho, símbols de Catalunya.

La Vanguardia és, ens agradi o no, un reflex de què som i com som. I Lluís Foix ens ho explica des del terreny. Coses bones i dolentes. De fet, fa poc, Foix explicava a Vilaweb que si aquest diari ha durat tant és perquè no ha estat mai “un torcebraç definitiu al poder”. Ni d’aquí ni d’allà. Ha estat un diari que no ha fet mai nosa del tot a ningú. Adéu al quart poder, oi? En aquest sentit i sobre el conde,

L’any 1987 don Carlos moria a la seva residència de Sarrià. Era un dels últims eduardians que gaudiren d’una vida dura però, alhora, plena de distraccions i satisfaccions. Fou una persona molt influent en la societat en la qual visqué. Republicà, fugitiu durant la guerra, franquista, monàrquic i finalment demòcrata. Sense cap exageració. La capacitat d’adaptació a tots els moments històrics explica la continuïtat de la família Godó al davant de La Vanguardia des del primer de febrer de 1881.

En aquestes memòries hi ha detalls i anècdotes que ens revelen com era una redacció de La Vanguardia situada al carrer Pelai i amb aquella porta giratòria que molts de nosaltres havíem creuat només per entrar i dir “aquí m’agradaria treballar-hi”. És un viatge periodístic a l’estil Mad Men per la redacció del carrer Pelai. Tothom fuma, tothom beu i el franquisme és una llosa terrorífica. Però amb aquest llibre no ens quedem només a la porta giratòria. També anem a Londres, Washington, i un munt de llocs que repassen les vivències d’un periodista que, per desgràcia seva, va haver de cobrir massa estona el franquisme però que, per sort per molts de nosaltres, era prou bo com perquè l’enviessin a fora per anar a cobrir cimeres.

Un llibre imprescindible. Un Premi Josep Pla de periodisme d’un senyor que ma mare sempre ha dit que és molt bo. I jo hi estic d’acord. També us aviso: ma mare s’equivoca molt poques vegades.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2016
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-9710-261-2
Preu: 20€