Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un retrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

Quan ens va arribar aquest llibre vam comentar entre Nosaltres que necessitàvem algú del ram, o com a mínim, que fos del món que estudia l’audiovisual perquè ens l’expliqués. És per això que li vam passar a l’Esther, que se’ns estrena. Aquí teniu la seva primera ressenya:

A Gonzalo Herralde. Cineasta cívic, el darrer llibre d’Octavi Martí, l’escriptor aprofundeix en la figura d’Herralde, un cineasta que, com el propi autor explica, és múltiple i canviant al llarg de la seva carrera. Des d’aquesta intenció, la d’apropar-se a un personatge de caire calidoscòpic, el llibre de Martí resulta una visió completa del recorregut del director, on l’aproximació s’aconsegueix des d’una mirada també múltiple i oberta.

Ja des del primer capítol, una mena de semblança biogràfica, l’autor no es limita a la citació dels fets que marquen la vida d’Herralde, sinó que perfila el personatge mitjançant diferents recursos. D’una banda, Octavi Martí fa una acurada descripció del context històric, d’una Catalunya “filla del Pla d’Estabilització”, i de la situació del cinema català i espanyol; i de l’altra, utilitzant sempre el cinema com a leitmotiv, estableix el contacte que l’adolescent barceloní va tenir amb les pel·lícules de l’època i amb la projecció d’aquesta etapa de descobriments en la producció cinematogràfica pròpia.

Sembla que l’Octavi Martí vol lligar-ho tot, i estimo que ho aconsegueix. Cadascun dels altres capítols, un total de 13, es configuren al voltant de les diferents pel·lícules d’en Gonzalo Herralde. Tots ells conformen un curiós repàs a la història del país, així com a la història del cinema; però sobretot, el que fa Martí és articular les diferents etapes del cineasta mitjançant l’anàlisi dels propis films.

Per tot açò, Gonzalo Herralde. Cineasta cívic és una obra on els fets que es narren estan entrellaçats magníficament amb la realitat que els envoltava i resulta una lectura enriquidora des d’una perspectiva de recuperació històrica, així com de crítica cinematogràfica. A més, la veu d’Herralde hi apareix transcrita per Octavi Martí d’una manera molt exacta, amb una gran quantitat de cites, reforçant així la intenció periodística i aportant vitalitat al text.

Aquest llibre ens aproxima a la figura d’un cineasta que va néixer als anys cinquanta, va créixer amb el cinema dels seixanta, va produir des de l’underground dels setanta i vuitanta, i que es va haver de replantejar el negoci als anys noranta endinsant-se en el món de la producció de vídeos. Un homenatge a un home de cinema autòcton que guarda, i filma, amb la seva trajectòria part de la història del seu temps.

Avui us volem parlar del llibre d’un dels fenòmens televisius de la temporada: El Convidat. Durant les més de dues-centes pàgines del llibre publicat per Empúries, Albert Om ens va explicant amb tot detall les gràcies i les misèries de les persones que l’han anat convidant durant les dues temporades.

Així doncs, és només a través d’aquest llibre que descobrirem coses com ara que Pilar Rahola confessa off the record que això de trencar llits és mentida, o si més no que les causes no són ben bé les que va dir, ja que aquests fets van passar durant una època en la qual ella… no estava tan bé com ara.

És curiós saber també que en realitat el Tourette de Quim Monzó és fals. Que va escollir aquesta malaltia per donar un punt distintiu a la seva figura mediàtica, o que els dibuixos de Pilarín Bayés en realitat els fa la Capdevila.

Amb un estil àgil, distès, desenfadat però també punyent –sobretot quan treu les misèries-, Albert Om ens fa una repassada a una vintena de personatges que molt sovint no ens interessen gens però que, un cop ens en descobreix la marca dels calçotets, se’ns fan tan propers que no els podrem oblidar mai.

Aquest no només és un “llibre-solució” per aquells qui no sapigueu què regalar per Reis, sinó que també augurem que serà un dels títols més venuts el proper Sant Jordi.

I si no, al temps!

Nens, nenes, d’aquí a quatre dies ja és Nadal un cop més. Que bé!

A mi, tot i que ja tinc uns quants anyets, em continua fent molta il·lusió, i confio que em duri molts anys més.

La fortuna ha posat a les meves mans aquesta obra escrita pel gurú de “La bruixa d’or” de Sort: el Xavier Gabriel.

És un llibret ben curiós. L’autor ens explica quins van ser els seus primers passos al món laboral i com es va embolicar en el tema dels esports d’aventura per tal d’assolir el seu propòsit obsessiu de situar el Pallars Sobirà al mapa del món.

També parla dels amics i enemics que ha anat trobant i perdent a la vida. La seva pròpia aventura americana, com ell mateix anomena, que el va fer viatjar a llocs remots per tal de viure en la seva pròpia pell el risc de veritat, l’autèntica aventura.

Això es va acabar convertint en una filmació tipus documental “a lo Fèlix Rodríguez de la Fuente”, que va necessitar 13 episodis plens a vessar d’activitats, cadascuna d’elles més animal que l’anterior.

Després va venir el tema de la loteria que l’ha fet famós arreu del món gràcies als moltíssims premis que ha anat donant la seva estimada bruixeta de Sort.

Confio que llegir aquest llibre m’apropi una miqueta més a l’univers màgic de la fortuna. Jo per si de cas, ja tinc el meu dècim a la butxaca. A veure si la bruixeta de la sort se’n recorda, eh?

Molt bona sort i molt Bones Festes per a tots, amics!!

Recordo que quan era més jovenet que ara –encara més!-, quan anava d’excursió a visitar Montserrat, el Museu de la Ciència, el Pantà de Sau i un llarg etcètera d’indrets del nostre país, sempre hi havia algun company de classe que no acabava de portar gaire bé el tema dels revolts. Era llavors quan el professor o la senyoreta deien allò de “vine aquí que et donaré una Biodramina”.

I vet aquí, que això de la Biodramina és un invent d’aquí! La mítica píndola antimareig d’excursions de primària va néixer en uns laboratoris catalans: els del grup farmacèutic Uriach.

En Joan Uriach ens explica en aquest Memòries del doctor Biodramina l’origen de la dèria familiar per la farmàcia i ens la posa en el seu context històric, que comença a mitjan del s.XIX quan un besavi va entrar a treballar a una adrogueria (un Schleker de l’època).

Uriach repassa com durant quatre generacions, des d’aquell besavi adroguer fins a ell i els seus fills, va creixent una farmaciola que es convertirà en una de les empreses farmacèutiques puntals del nostre país i d’Espanya.

En aquest llibre de memòries s’explica com ha anat evolucionant el món de l’indústria farmacèutica, juntament amb un repàs a altres figures d’aquest sector com ara Antoni Esteve Subirana o Pere Puig Muset, i de com els esdeveniments històrics i el caràcter emprenedor d’aquesta família ha anat conformant el Grup Uriach, no només conegut per la nostra adorada Biodramina, sinó també pels nostres amics Lipograsil i Hipotensor.

El llibre se’m va fer un pèl feixuc al principi, però a mida que avançava en el temps, en moments històrics que ja tinc més llegits, he tingut més referents i l’he pogut situar millor. És un llibre que podran gaudir aquells que vulguin saber una mica més sobre aquells catalans emprenedors que han fet del nostre país el que és, i que a vegades no acaben de tenir el reconeixement popular que els pertoca.

I no patiu. Aquest llibre no mareja!

Si voleu veure l’autor presentant Memòries del doctor Biodramina (i també parlant d’altres temes d’actualitat), aquí teniu l’entrevista que li va fer Manel Fuentes a El Matí de Catalunya Ràdio.

Nosaltres, us parla una persona que quan perd l’autobús pensa que s’ha llevat massa tard, que quan dorm malament troba que ha de deixar el cafè del vespre i quan oblida un nom preveu que haurà d’anotar-lo a l’agenda la propera vegada. En cap cas que l’Univers està a favor meu, que estic tenint visions d’una altra vida o que hi ha persones a qui no hauria d’haver conegut… Vull dir amb tot aquest preàmbul que sóc de les qui toquen de peus a terra, de vegades, potser massa i tot!

I què faig jo llegint Aleph? Més encara, què faig jo recomanant Aleph? Doncs si us heu de refiar de mi us diré que són circumstàncies de la feina, però si escoltéssim en Coelho potser trobaria que hi ha alguna configuració energètica-universal que em predisposa a llegir les seves novetats una rere l’altra. I aquesta, aquest Aleph, m’ha semblat millor que les anteriors. Per què? Doncs perquè l’autor es deixa de romanços amb vocació de novel·la de ficció i va directament a l’autobiografia quan explica, amb tot luxe de detalls, una experiència transcendent viscuda al Transsiberià.

Quan jo em trobo malament vaig al metge, al cine o a cal jardiner a esbargir-me, però tinc bons amics que també busquen l’energia de les pedres o de les paraules de guies espirituals, de mestres. Bé, doncs, a tots ells Aleph els encantarà. És una obra rica en frases d’aquelles que mereixen passar als diccionaris de cites perquè fan reflexionar l’ànima i conforten l’esperit amb una dosi d’amor, pau i esperança insuperables. De fet, us puc garantir que hi ha tres persones a les quals els he recomanat aquesta lectura de tot cor.

Jo segueixo preferint la literatura per portar-me llum quan la necessito (Fecsa-Endesa també, no cal dir), però si sentiu que la foscor us pesa massa, de debò que Aleph us donarà una empenta com només el millor Coelho és capaç.

Per cert, he buscat una mica d’informació sobre aquest viatge i he trobat en premsa una menció a un episodi del llibre. És una entrevista entre Putin i Coelho:

“I know you liked the Baikal.”
The president was probably working up to a mention of how he saved the lake, but the writer replied, “I liked the river very much. I always wanted to swim in it.”
“Did you do it?!” the president asked.
“Yes!” Coelho exclaimed with glee. “It was cold – four degrees – but I felt that I had plunged into the heart of Russia!”

Tot això, i més, a Aleph.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Aquest llibre fa de mal situar pel que fa al gènere. No és una novel·la, no és una autobiografia, no acaben de ser ben bé unes memòries, ni tampoc una crònica: és una barreja de tot això.

L’autor, utilitzant el desencant, el desencís, una apatia sàviament controlada, ens explica els primers 14 anys de la seva vida, des del naixement, fins als primers anys de l’adolescència.

El que passa és que és altament verídic. El seu pare, poeta, bohemi, addicte a la morfina, va morir just un any després del seu naixement, deixant-li un llibre de poemes, Otra más alta vida, amb el qual ell va aprendre a llegir tot sol i, alhora, a desenvolupar la seva vessant poètica.

Els malsons que va ocasionar la Guerra Civil a la ciutat de Lleó van trigar més que a bona part de la resta d’Espanya a fer-se evidents. Tenien una espècie de “calma chica” basada en la por, el terror… en fi, les coses de sempre, però tot i així van tenir una mena de temps per aprendre a patir.

La personalitat turmentada d’en Gamoneda no li va posar les coses gens fàcils. La vergonya de ser tan pobre, de passar gana, d’anar a escola amb sabates de noia amb els tacons rebaixats (amb la crueltat que poden tenir els nens amb aquestes coses), li va girar el cervell i el va convertir en un tipus estrany fins i tot per a ell mateix.

A tot això, la figura de la mare (és l’ombra de l’armari) que tanta por li fa obrir. Mare amantíssima, malaltissa, pobra d’esperit, però mare al cap i la fi, tan bona que és la gran inspiradora de la seva posterior obra… Per tot plegat crec que no se’n pot fer un comentari a la babalà. És bo llegir-lo.

Començo el comentari d’aquest llibre dient que llegint-lo he arribat a la conclusió de que hi ha llibres que m’agraden i m’interessen i d’altres com aquest que m’apassionen. I és que el seu contingut em va atrapar i apassionar tan sols començar-ne la lectura.

Toni Soler, nascut a Figueres, resident a Badalona i soci (com jo) de la Penya (Club Joventut de Badalona), club referent del bàsquet català, com va qualificar-lo l’expresident Pujol arran de proclamar-se primer campió català de la màxima competició europea de bàsquet, és més conegut per la seva tasca de director de programes televisius de gran èxit com els Polònia i Crackòvia que s’emeten a través de TV3, que per la seva faceta d’historiador i escriptor, és autor de llibres com Història de Catalunya (Modèstia a Part), L’última carta de Companys (una de les meves primeres col·laboracions en aquest blog) i Amb Llengua o Sense, un recull de les seves col·laboracions com a columnista de La Vanguardia que tenen com a nexe comú, la seva preocupació per l’estat de salut de la llengua catalana i els intents espanyols de sotmetre-la a un estat d’inferioritat en relació a l’hegemònica llengua espanyola.

El llibre està escrit amb molt de tremp i aconsegueix que el lector –si més no això és el que m’ha passat a mi- visualitzi les anades i vingudes dels històrics polítics catalans que van protagonitzar aquells convulsos dies del naixement de la Segona República Espanyola i de l’efímera República Catalana.

Jo substituiria en el títol del llibre l’adversatiu “contra” de Macià contra Companys, per la locució “enfront de” ja que el que fa és relatar la diferent visió que d’aquells fets tenien ambdós líders polítics.

També ens relata, amb lògica enyorança, com Catalunya va esdevenir un estat sobirà durant tres dies. Els que van del 14 al 17 d’abril de 1936, i com només l’ancestral sentit unitari dels polítics espanyols i la prudència –quasi por- i les desavinences dels líders polítics catalans van portar la nounada República de Catalunya a esdevenir un simple govern autònom, això sí, sota el nom medieval i ple de prestigi històric de Generalitat de Catalunya.

Recomano la lectura del llibre a tots els catalans i ciutadans de Catalunya amb sentit d’identitat nacional catalana o a tots aquells que simplement tinguin interès a ampliar els seus coneixements envers els fets que a partir del dia 12 d’abril de 1936 van portar al naixement d’un règim democràtic i d’il·lusió col·lectiva que només l’alçament militar del sanguinari general Franco va poder escapçar.

Permeteu-me una nota prèvia:

Actualment porto un cotxe automàtic, la qual cosa em sembla una autèntica delícia perquè tinc la impressió de conduir un cotxet de la fira que només va endavant  i enrere. A més, sempre que puc hi poso el limitador de velocitat, deixo els pedals quiets i em dedico a guiar el volant mentre escolto la ràdio. Per tant, l’anunci aquell de “T’agrada conduir?” sempre ha merescut en el meu cas la mateixa resposta: NO!

Ara que us he posat sobre avís, pensareu que a sant de què m’he llegit Conduir la vida, d’en Salvador Servià i, a sobre, em ve de gust comentar-vos-el… Bé doncs, el Nosaltres les té aquestes coses i de vegades m’arriben llibres que, si no fos perquè em cauen a les mans, mai no hauria ni vist en una llibreria. Aquest era el cas. Però com que és curtet, me’l vaig prendre com un “entreacte”. El que justifica que tingui ganes de comentar-vos-el no és, tanmateix, que me l’hagi llegit, sinó que m’ha agradat!

Us ho dic ben sincerament. És una biografia distreta, sense pretensions, honesta, amable i plena d’anècdotes curioses d’un pilot de ral·lis a qui coneixia ben poc abans de llegir-me el llibre. En definitiva, m’ho he passat d’allò més bé, descobrint les peripècies d’una família (perquè també apareixen l’avi, el pare, els fills i la dona, que es diu com jo) que ha fet coses curioses al llarg de generacions. I si això m’ha passat a mi, que ja us dic que sóc un 0 a l’esquerra quan es tracta de cotxes, m’imagino que la valoració d’aquest llibre per part dels seguidors dels esports de motor serà extraordinària…

Diu en un comentari final Mossèn Ballarín: “aquest és un llibre on t’hi trobes bé”. No puc estar-hi més d’acord!

Ja tenim el llibre que ajudarà als lectors a entendre l’origen i descobrir nous aspectes de l’afamada trilogia policíaca Millennium. Es tracta de Millennium, Stieg i jo, escrit per l’Eva Gabrielsson -parella de l’Stieg Larsson durant més de trenta anys- en col·laboració amb la periodista Marie-Françoise Colombani.

No és una autobiografia ni un diari però a Millennium, Stieg i jo l’Eva Gabrielsson ens parla dels orígens familiars de tots dos, de com es van conèixer, de les inquietuds ideològiques, socials i morals tant de l’Stieg com d’ella mateixa i de la seva difícil vida en parella per motius polítics i de seguretat.

Així, descobrim aspectes personals i professionals de l’Stieg Larsson com que va ser un periodista compromès amb les injustícies socials, contra el racisme i l’extrema dreta, tenint un munt d’articles escrits sobre aquests temes, fet que el va comportar viure durant un cert temps perseguit i amenaçat. També descobrim que va aprofitar aquesta situació personal per introduir alguns dels seus aspectes a la trama de les tres novel·les, com la relació entre periodistes i policies i d’altres més prosaics com la instal·lació d’alarmes a les vivendes.

Un punt que m’ha sobtat molt és descobrir l’ús que en fa l’Stieg Larsson de la Bíblia a la seva trilogia. I és que la utilitza per trobar versicles a partir dels quals construir els enigmes dels assassinats de noies, especialment al primer volum.

Amb la lectura d’aquest llibre, fàcil i amena, arribes a la certesa de que Larsson va voler mostrar-nos intencionadament a les seves novel·les totes les injustícies socials que detestava i denunciava com a persona i periodista.

Per acabar, Nosaltres, l’esperit d’aquest llibre el reflecteix l’Eva Gabrielsson al final del primer capítol quan ens parla així de l’Stieg Larsson:

L’Stieg de la indústria Millennium no m’interessa. El que m’agrada és el meu company de vida i el meu aliat en tot. El que vaig estimar profundament i amb qui vaig caminar durant trenta-dos anys. L’home tendre, entusiasta, curiós, compromès, generós… El periodista, el feminista, el militant, l’amor de la meva vida. En perdre’l, he perdut una gran part de mi mateixa.

En Sergi ens explica Sense fronteres, l’últim llibre que ha llegit per al Nosaltres:

El Sense Fronteres de l’Albert Casals és la continuació d’El món sobre rodes. I és un llibre que es llegeix bé!

El fet és que aquest noi es dedica a viatjar pel món… amb 30 euros a la butxaca! I ho aconsegueix! Això demostra que amb una mica d’empenta, coratge, valor (i inconsciència), i quatre duros es poden recórrer continents sencers. En aquest Sense Fronteres, Casals recorre tot Sud-Amèrica, l’Àfrica i el Japó.

Aquest noi té dos sistemes per poder viatjar pel món: l’autoestop i el “búsestop”. La primera és sobradament coneguda de tots, i la segona consistiria en alguna cosa així com ara aturar un autobús, plantificar-s’hi al davant, i explicar (sense tallar-se un pèl) al conductor que ha d’anar a algun lloc i que no hi ha calers.

La pregunta que us podeu fer és “i com viatja per mar?”. Doncs en un dels casos, plantant-se a l’oficina d’un dels caps d’una naviliera i seguint el mateix raonament del “búsestop”. I viatjar, viatja.

Pels pares patidors, heu de saber que l’Albert Casals té un codi ben establert amb ells: si no dóna senyals de vida en 15 dies… malament.

Una de les novetats respecte El món sobre rodes és que, per primera vegada, Casals viatja acompanyat: al Japó hi va amb la seva xicota, l’Anna.

És un llibre entretingut però potser es troba a faltar que s’expliquin una mica els països per on passa, enlloc de conèixer tan a fons les seves anècdotes i vivències. Més que un llibre de viatges, és un anecdotari situat a diversos continents.

En aquest enllaç hi podreu trobar el primer capítol en pdf.

Quan t’ofereixen esdevenir una persona culta i educada no pots dir que no. Quan t’ofereixen que la cultura i l’educació, a més, siguin sobre la història de les persones i personalitats, institucions i espais cabdals del teu país, aleshores no només no pots dir que no, sinó que has de dir que sí.

Per això vaig llegir les Memòries de Jordi Pujol (I iII). I vaig aprendre un munt: sobre la vida política, sobre tot allò que normalment no s’explica però tothom (d’una determinada edat) sap. Fa uns dies em van oferir aprendre sobre el que es coneix per societat civil; tota aquella gent que, sense dedicar-se a la política, va construir país, institucions, espais. El notari Raimon Noguera era un d’aquests homes.

Imprescindible per entendre per què hi ha coses que són com són i no com uns altres haurien volgut que fossin. Impensable que no hi hagi hagut més homes, més dones, com en Raimon Noguera. Però de tots no se’n fan biografies. De manera que hem d’aprofitar les que es fan per aprendre, per enlluernar-nos, per educar-nos. Per ser cultes i dignes hereus del seu llegat.

Perquè per tenir un país on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! (gràcies al poeta) ens cal, abans, ser nosaltres mateixos nets i nobles, cultes, rics, lliures i desvetllats.

I en Raimon Noguera era tot això.

Gerard Piqué sortejarà 3 samarretes oficials del Barça, que signarà i entregarà ell mateix, entre tots els que comprin entre el 15 i el 30 d’aquest mes d’abril el seu llibre, Viatge d’anada i tornada. El 3 del Barça les entregarà a la Ciutat esportiva Joan Gamper. Per aconseguir una de les samarretes caldrà comprar el llibre Viatge d’anada i tornada entre el 15 i el 30 d’abril i enviar el tiquet de compra amb totes les dades personals a Edicions 62:

Edicions 62
Departament de màrqueting
c/ Peu de la Creu, 4
08001 Barcelona

Penseu que ja queden poquets dies!!! Ànims, sort i Força Barça!! (que Piquenbauer ens assisteixi!)

Gerard Piqué sortejarà 3 samarretes oficials del Barça, que signarà i entregarà ell mateix, entre tots els que comprin entre el 15 i el 30 d’aquest mes d’abril el seu llibre, Viatge d’anada i tornada. El 3 del Barça les entregarà a la Ciutat esportiva Joan Gamper. Per aconseguir una de les samarretes caldrà comprar el llibre Viatge d’anada i tornada entre el 15 i el 30 d’abril i enviar el tiquet de compra amb totes les dades personals a Edicions 62:

Edicions 62
Departament de màrqueting
c/ Peu de la Creu, 4
08001 Barcelona

El llibre, amb un to personal, proper, senzill i molt emotiu mostra l’evolució de Gerard Piqué com a futbolista i com a persona.

A Viatge d’anada i tornada (aquí teniu un dels posts que vam fer al Nosaltres) Gerard Piqué ens explica amb sinceritat els anys al Barça: els inicis en les categories infantils i juvenils del planter, el seu pas pel Manchester United de Ferguson, lluny de la família i els amics, l’any al Saragossa, i, finalment, el somniat reton al Barça. Un viatge absolutament excepcional, que l’ha portat a formar part del millor equip de futbol de la història, on ha viscut episodis tan emocionants com el 2-6 al Bernabéu, la final de Champions a Roma o la històrica Copa de Mundials a Abu-Dhabi, el 2009, l’any de les sis copes!

Viatge d’anada i tornada, publicat l’abril de 2010, va ser un dels llibres més venuts del Sant Jordi passat i ja se n’han venut 30 mil exemplars.

Aquí hi podreu trobar les bases del sorteig en pdf.

Sort!

En Sergi s’ha llegit L’efecte Facebook, de David Kirkpatrick, i ens l’explica al Nosaltresllegim:

L’efecte Facebook explica aquesta xarxa social des del seu origen fins a 2010. Sobre com Mark Zuckerberg i uns amics de Harvard van decidir deixar la carrera per embrancar-se en un projecte en el qual, ell en particular, creia cegament.

El més curiós és com l’empresa, el projecte, fins a 2008 funciona amb una estructura molt informal, quasi amateur. Per exemple, al principi, Zuckerberg i els seus tenien una casa llogada on els treballadors dormien en matalassos per terra i anaven mantenint Facebook. La xarxa social més important del món era un pis d’estudiants.

Normalment aquestes empreses quan creixen, per obtenir diners, han de fer entrar inversors nous que acaben obtenint el control de l’empresa i fent-ne el que volen (venent-la a Google, o altres grans imperis d’internet) però, en aquest cas, Mark Zuckerberg ha mantingut sempre el control de l’empresa malgrat l’entrada de capital d’altra gent.

Part de l’obsessió de Zuckerberg sorgeix de l’experiència que va viure el creador de Napster, Sean Parker, a qui van fer fora de la seva pròpia empresa d’internet quan aquesta es va fer gran i hi va entrar capital que no era seu. D’aquí el gran control de Zuckerberg sobre Facebook, una empresa que ha decidit no vendre mai, i que si fos per ell no tindria ni tan sols filtres de privacitat.

El llibre és interessant, sobretot per descobrir que una empresa com Facebook, que només té 7 anys de vida, és un gegant tan absolutament consolidat que se’l pot considerar un dinosaure de la xarxa.

És un títol amè, que es llegeix molt bé, i que descriu de forma més minuciosa i detallada el que ja es podia veure a la pel·lícula “The Social Network”.

Facebook, un dels fenòmens a la xarxa dels nostres temps. Potser el més gran. I ara, en llibre.