nosaltresllegim.cat

Títol: Memòries del doctor Biodramina
Autor: Joan Uriach
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Memòries
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-2976-861-9
Preu: 25€

Recordo que quan era més jovenet que ara –encara més!-, quan anava d’excursió a visitar Montserrat, el Museu de la Ciència, el Pantà de Sau i un llarg etcètera d’indrets del nostre país, sempre hi havia algun company de classe que no acabava de portar gaire bé el tema dels revolts. Era llavors quan el professor o la senyoreta deien allò de “vine aquí que et donaré una Biodramina”.

I vet aquí, que això de la Biodramina és un invent d’aquí! La mítica píndola antimareig d’excursions de primària va néixer en uns laboratoris catalans: els del grup farmacèutic Uriach.

En Joan Uriach ens explica en aquest Memòries del doctor Biodramina l’origen de la dèria familiar per la farmàcia i ens la posa en el seu context històric, que comença a mitjan del s.XIX quan un besavi va entrar a treballar a una adrogueria (un Schleker de l’època).

Uriach repassa com durant quatre generacions, des d’aquell besavi adroguer fins a ell i els seus fills, va creixent una farmaciola que es convertirà en una de les empreses farmacèutiques puntals del nostre país i d’Espanya.

En aquest llibre de memòries s’explica com ha anat evolucionant el món de l’indústria farmacèutica, juntament amb un repàs a altres figures d’aquest sector com ara Antoni Esteve Subirana o Pere Puig Muset, i de com els esdeveniments històrics i el caràcter emprenedor d’aquesta família ha anat conformant el Grup Uriach, no només conegut per la nostra adorada Biodramina, sinó també pels nostres amics Lipograsil i Hipotensor.

El llibre se’m va fer un pèl feixuc al principi, però a mida que avançava en el temps, en moments històrics que ja tinc més llegits, he tingut més referents i l’he pogut situar millor. És un llibre que podran gaudir aquells que vulguin saber una mica més sobre aquells catalans emprenedors que han fet del nostre país el que és, i que a vegades no acaben de tenir el reconeixement popular que els pertoca.

I no patiu. Aquest llibre no mareja!

Si voleu veure l’autor presentant Memòries del doctor Biodramina (i també parlant d’altres temes d’actualitat), aquí teniu l’entrevista que li va fer Manel Fuentes a El Matí de Catalunya Ràdio.

Títol: Aleph
Autor: Paulo Coelho
Editorial: Proa
Col·lecció: Paulo Coelho
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-7588-257-4
Preu: 17€

Nosaltres, us parla una persona que quan perd l’autobús pensa que s’ha llevat massa tard, que quan dorm malament troba que ha de deixar el cafè del vespre i quan oblida un nom preveu que haurà d’anotar-lo a l’agenda la propera vegada. En cap cas que l’Univers està a favor meu, que estic tenint visions d’una altra vida o que hi ha persones a qui no hauria d’haver conegut… Vull dir amb tot aquest preàmbul que sóc de les qui toquen de peus a terra, de vegades, potser massa i tot!

I què faig jo llegint Aleph? Més encara, què faig jo recomanant Aleph? Doncs si us heu de refiar de mi us diré que són circumstàncies de la feina, però si escoltéssim en Coelho potser trobaria que hi ha alguna configuració energètica-universal que em predisposa a llegir les seves novetats una rere l’altra. I aquesta, aquest Aleph, m’ha semblat millor que les anteriors. Per què? Doncs perquè l’autor es deixa de romanços amb vocació de novel·la de ficció i va directament a l’autobiografia quan explica, amb tot luxe de detalls, una experiència transcendent viscuda al Transsiberià.

Quan jo em trobo malament vaig al metge, al cine o a cal jardiner a esbargir-me, però tinc bons amics que també busquen l’energia de les pedres o de les paraules de guies espirituals, de mestres. Bé, doncs, a tots ells Aleph els encantarà. És una obra rica en frases d’aquelles que mereixen passar als diccionaris de cites perquè fan reflexionar l’ànima i conforten l’esperit amb una dosi d’amor, pau i esperança insuperables. De fet, us puc garantir que hi ha tres persones a les quals els he recomanat aquesta lectura de tot cor.

Jo segueixo preferint la literatura per portar-me llum quan la necessito (Fecsa-Endesa també, no cal dir), però si sentiu que la foscor us pesa massa, de debò que Aleph us donarà una empenta com només el millor Coelho és capaç.

Per cert, he buscat una mica d’informació sobre aquest viatge i he trobat en premsa una menció a un episodi del llibre. És una entrevista entre Putin i Coelho:

“I know you liked the Baikal.”
The president was probably working up to a mention of how he saved the lake, but the writer replied, “I liked the river very much. I always wanted to swim in it.”
“Did you do it?!” the president asked.
“Yes!” Coelho exclaimed with glee. “It was cold – four degrees – but I felt that I had plunged into the heart of Russia!”

Tot això, i més, a Aleph.

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Títol: Un armari ple d’ombra
Autor: Antonio Gamoneda
Editorial: Empúries
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 192
ISBN: 978-84-9787-727-5
Preu: 18€

Aquest llibre fa de mal situar pel que fa al gènere. No és una novel·la, no és una autobiografia, no acaben de ser ben bé unes memòries, ni tampoc una crònica: és una barreja de tot això.

L’autor, utilitzant el desencant, el desencís, una apatia sàviament controlada, ens explica els primers 14 anys de la seva vida, des del naixement, fins als primers anys de l’adolescència.

El que passa és que és altament verídic. El seu pare, poeta, bohemi, addicte a la morfina, va morir just un any després del seu naixement, deixant-li un llibre de poemes, Otra más alta vida, amb el qual ell va aprendre a llegir tot sol i, alhora, a desenvolupar la seva vessant poètica.

Els malsons que va ocasionar la Guerra Civil a la ciutat de Lleó van trigar més que a bona part de la resta d’Espanya a fer-se evidents. Tenien una espècie de “calma chica” basada en la por, el terror… en fi, les coses de sempre, però tot i així van tenir una mena de temps per aprendre a patir.

La personalitat turmentada d’en Gamoneda no li va posar les coses gens fàcils. La vergonya de ser tan pobre, de passar gana, d’anar a escola amb sabates de noia amb els tacons rebaixats (amb la crueltat que poden tenir els nens amb aquestes coses), li va girar el cervell i el va convertir en un tipus estrany fins i tot per a ell mateix.

A tot això, la figura de la mare (és l’ombra de l’armari) que tanta por li fa obrir. Mare amantíssima, malaltissa, pobra d’esperit, però mare al cap i la fi, tan bona que és la gran inspiradora de la seva posterior obra… Per tot plegat crec que no se’n pot fer un comentari a la babalà. És bo llegir-lo.

Títol: 14 d’abril. Macià contra Companys
Autor: Toni Soler
Pàgines: 166
Editorial: Columna Edicions
Col·lecció: No ficció
ISBN: 978-84-664-1378-7
Preu: 17 €

Començo el comentari d’aquest llibre dient que llegint-lo he arribat a la conclusió de que hi ha llibres que m’agraden i m’interessen i d’altres com aquest que m’apassionen. I és que el seu contingut em va atrapar i apassionar tan sols començar-ne la lectura.

Toni Soler, nascut a Figueres, resident a Badalona i soci (com jo) de la Penya (Club Joventut de Badalona), club referent del bàsquet català, com va qualificar-lo l’expresident Pujol arran de proclamar-se primer campió català de la màxima competició europea de bàsquet, és més conegut per la seva tasca de director de programes televisius de gran èxit com els Polònia i Crackòvia que s’emeten a través de TV3, que per la seva faceta d’historiador i escriptor, és autor de llibres com Història de Catalunya (Modèstia a Part), L’última carta de Companys (una de les meves primeres col·laboracions en aquest blog) i Amb Llengua o Sense, un recull de les seves col·laboracions com a columnista de La Vanguardia que tenen com a nexe comú, la seva preocupació per l’estat de salut de la llengua catalana i els intents espanyols de sotmetre-la a un estat d’inferioritat en relació a l’hegemònica llengua espanyola.

El llibre està escrit amb molt de tremp i aconsegueix que el lector –si més no això és el que m’ha passat a mi- visualitzi les anades i vingudes dels històrics polítics catalans que van protagonitzar aquells convulsos dies del naixement de la Segona República Espanyola i de l’efímera República Catalana.

Jo substituiria en el títol del llibre l’adversatiu “contra” de Macià contra Companys, per la locució “enfront de” ja que el que fa és relatar la diferent visió que d’aquells fets tenien ambdós líders polítics.

També ens relata, amb lògica enyorança, com Catalunya va esdevenir un estat sobirà durant tres dies. Els que van del 14 al 17 d’abril de 1936, i com només l’ancestral sentit unitari dels polítics espanyols i la prudència –quasi por- i les desavinences dels líders polítics catalans van portar la nounada República de Catalunya a esdevenir un simple govern autònom, això sí, sota el nom medieval i ple de prestigi històric de Generalitat de Catalunya.

Recomano la lectura del llibre a tots els catalans i ciutadans de Catalunya amb sentit d’identitat nacional catalana o a tots aquells que simplement tinguin interès a ampliar els seus coneixements envers els fets que a partir del dia 12 d’abril de 1936 van portar al naixement d’un règim democràtic i d’il·lusió col·lectiva que només l’alçament militar del sanguinari general Franco va poder escapçar.