Arxiu de la categoria: Biografies i memòries

Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies

confessionsdunculerdefectuospamiesEn Sergi Pàmies és un dels escriptors i cronistes més lúcids del nostre país. És capaç d’escriure novel·les, de parlar de política o de literatura des d’una columna en un diari i fer-ho d’una forma única. I de futbol, amb un punt de vista únic, fet que el converteix en un escriptor molt característic.

En Sergi Pàmies té una cosa que no tots els escriptors tenen: una veu pròpia i única.

En el cas de Confessions d’un culer defectuós ens trobem amb un Sergi Pàmies íntim, que parla en primera persona, i que analitza què és el Barça, què significa el Barça, què vol dir ser del Barça i, sobretot, què “inclou” aquest ser del Barça. Com diu en Pàmies, “un bon culer ha de ser antimadridista”. Heus aquí el “alguna cosa ens falla”, quan l’autor afirma que li és igual el Madrid.

En aquestes confessions descobrim un Sergi Pàmies que va viure la infantesa a París per l’exili dels seus pares, i el futbol en sí, la manera de ser del club i l’aficionat del Barça com a alguns dels elements que, quan va arribar a Barcelona el van educar i, sobretot, acollir. En Pàmies afirma que això del Barça té quelcom de tribal i que el no haver viscut aquell “a mi em van fer soci quan era a la panxa de la mare”, per exemple, o no demostrar un odi inversemblant cap al Madrid l’allunya d’aquesta tribalitat i el converteix en un culer defectuós.

Aquest llibre no deixa de ser, d’alguna manera, arriscat. I no només perquè ens trobem amb un Pàmies declarant-se d’alguna manera una espècie de “no antimadridista” malgrat que l’ADN culé figura que ha de portar incorporat l’odi cap als merengues i també el menyspreu cap als pericos. És un llibre tendre, obert, i amb records per ídols per molts de Nosaltres no viscuts però sí coneguts, com ara el ‘Cholo’ Sotil. Aquest és un llibre on Pàmies es manifesta com a “culer defectuós” i, alhora, com a un meravellós observador de què significa, què inclou, i què suposa ser del Barça.

En aquest llibre no només hi trobareu confessions sinó que també hi trobareu anècdotes personals (els inicis al Camp Nou a la falda d’un tiet que fa d’introductor vital al món Barça), tractats d’abraçologia amb els presidents del club, fets biogràfics que han marcat un munt de personalitats, i també un anàlisi en profunditat d’alguns personatges claus de la història del barcelonisme.

Un gran llibre per a bons i grans culers escrit per un culer que s’autoanomena defectuós però que té una veu única.

Aquí teniu els primers capítols en pdf i aquí l’entrevista que li van fer en Jordi Basté i en Quim Monzó a ‘El món a RAC1’.

Títol: Confessions d’un culer defectuós
Autor: Sergi Pàmies
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 168
ISBN: 978-84-16367-59-7
Preu: 15,50€

Generació Tomàtic, d’Andrés Palomino

generaciotomaticandrespalominoPetrillons!! S’acosta Sant Jordi i encara no saps quin llibre regalar?!?! Deixa les fotocòpies del Goku i posa’t en marxa! No et preocupis amb això del llibre: té solució, súper!! I no és la nostra amiga, la pressió de l’aire, Lester!!

Si has somrigut per sota el nas només de llegir aquesta frase perquè l’has entesa tota i t’ha arribat una mica al cor és que, sens dubte, ets Generació Tomàtic.

Fa uns mesos, els diaris anaven plens de l’aniversari del Club Súper 3 i entrevistaven un Petri sense ulleres ni casc, una Noti sense vermell corporatiu i una Nets que, per un moment, deixava els culebrots de tarda per tornar a la infantesa de tota una generació. Alguns vam descobrir que el Megazero també el feia el Petri. També recordo algunes entrevistes amb un “va ser qüestió de trobar els personatges. En Goku va fer la resta”.

Jo formo part d’aquesta generació nascuda de l’amor previ o posterior al mundial del naranjito que, afortunadament, ens vam trobar amb una tele jove, valenta i amb molt de talent que es va saber inventar un producte com el Club Súper 3, o com a mínim, exportar-lo amb èxit dels Estats Units. Crescuts, molts de Nosaltres, amb un canvi de Barcelona que vèiem com a natural gràcies a uns Jocs Olímpics i a un Barça de Dream Team guanyador… què podia sortir malament? I si a més la tele hi ajudava, què més voleu?! Fins i tot ens penjàvem les monedes de cinc duros del coll!!

Aquest llibre ens recorda i ens explica d’on vénen totes aquelles vivències. Què feiem, com ho fèiem (i com ens ho fèiem sense smartphone!), i com de meravellosa va arribar a ser la dècada dels noranta, especialment pels nens de Catalunya. Recordeu que a Marbella tenien el Jesús Gil en un jacuzzi!

I ja per pujar nota: sabeu què és això sense fer servir el Shazam?

Sou prou Generació Tomàtic?

Tinc un amic 2.0 anomenat Ángel que ho és tant, que té un vídeo a Youtube amb més de 1.200.000 reproduccions. Sabeu per què? Perquè la Generació Tomàtic fins i tot vam estrenar un “cumpleaños feliz”. I ens el va fer en Kitflus.

Bon Sant Jordi, súpers!

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Generació Tomàtic
Autor: Andrés Palomares
Editorial: Fanbooks
Col·lecció: NO FICCIÓ
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-16297-70-2
Preu: 16,95€

Si sou molt Generació Tomàtic, cap a Facebook i Twitter!

Aquella porta giratòria, de Lluís Foix

aquellaportagiratoriaUn dels grans consells que em va anar repetint ma mare mentre estudiava periodisme ha resultat ser -com no podia ser d’una altra manera- un dels més encertats. Ella sempre m’anava al darrera dient-me allò de “llegeix el Foix d’avui, que encara que els de La Vanguardia no t’agradin del tot, aquest home en sap molt”. Era això o avisar-me quan parlava a les tertúlies amb el Bassas.

A Aquella porta giratòria, el Premi Josep Pla 2016, Lluís Foix fa un relat de què va ser, ha estat, és, i molt probablement seguirà sent La Vanguardia, a partir dels 45 anys en què hi ha estat treballant. I treballant de tot: traductor, redactor, corresponsal, subdirector, director adjunt, director,… El fet és que Lluís Foix comença a tenir aquella edat meravellosa que tenen alguns personatges públics en què l’edat els fa adonar que ja no necessiten guardar certes compostures. No és en absolut un “para lo que me queda en el convento”, que dirien en castellà, però sí que és dir sense gaire manies què és, com és i com ha funcionat tant de temps i tan bé un dels, per què no dir-ho, símbols de Catalunya.

La Vanguardia és, ens agradi o no, un reflex de què som i com som. I Lluís Foix ens ho explica des del terreny. Coses bones i dolentes. De fet, fa poc, Foix explicava a Vilaweb que si aquest diari ha durat tant és perquè no ha estat mai “un torcebraç definitiu al poder”. Ni d’aquí ni d’allà. Ha estat un diari que no ha fet mai nosa del tot a ningú. Adéu al quart poder, oi? En aquest sentit i sobre el conde,

L’any 1987 don Carlos moria a la seva residència de Sarrià. Era un dels últims eduardians que gaudiren d’una vida dura però, alhora, plena de distraccions i satisfaccions. Fou una persona molt influent en la societat en la qual visqué. Republicà, fugitiu durant la guerra, franquista, monàrquic i finalment demòcrata. Sense cap exageració. La capacitat d’adaptació a tots els moments històrics explica la continuïtat de la família Godó al davant de La Vanguardia des del primer de febrer de 1881.

En aquestes memòries hi ha detalls i anècdotes que ens revelen com era una redacció de La Vanguardia situada al carrer Pelai i amb aquella porta giratòria que molts de nosaltres havíem creuat només per entrar i dir “aquí m’agradaria treballar-hi”. És un viatge periodístic a l’estil Mad Men per la redacció del carrer Pelai. Tothom fuma, tothom beu i el franquisme és una llosa terrorífica. Però amb aquest llibre no ens quedem només a la porta giratòria. També anem a Londres, Washington, i un munt de llocs que repassen les vivències d’un periodista que, per desgràcia seva, va haver de cobrir massa estona el franquisme però que, per sort per molts de nosaltres, era prou bo com perquè l’enviessin a fora per anar a cobrir cimeres.

Un llibre imprescindible. Un Premi Josep Pla de periodisme d’un senyor que ma mare sempre ha dit que és molt bo. I jo hi estic d’acord. També us aviso: ma mare s’equivoca molt poques vegades.

Aquí podeu començar a llegir els primers capítols en pdf.

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix Carnicé
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Premi Josep Pla 2016
Pàgines: 300
ISBN: 978-84-9710-261-2
Preu: 20€

La filla del capità Groc, de Víctor Amela

lafilladelcapitagrocEl Premi Ramon Llull d’enguany ha estat pel mediàtic Víctor Amela i la seva obra La filla del Capità Groc.

Nosaltres, aquest és un llibre que parla de la guerra, concretament de la lluita acarnissada entre els carlins i els isabelins. Uns, partidaris del rei Carles, i els altres de la nena-reina Isabel. Uns, els primers, defensors a ultrança de l’Església i del Rei, i els altres, també anomenats liberalistes, defensors de la reina i d’enderrocar els vells costums, que consideren obstacles per al progrés.

En Tomàs Penarrocha es el Groc. Tothom el coneix així pel seu manyoc de cabells i llargs bigotis del color d’una panotxa. La vida del Groc es un no parar d’amagar-se i defensar-se, una fugida permanent que fa que la seva família visqui sempre amb l’ai al cor. Si per algú te predilecció el Groc, és per la seva filla Manuela, una nena que adora son pare i que, amb els anys, demostra ser filla de qui és. De valentia i de coratge no en va escassa, no.

Després de més d’un any a França, lluitant amb el seu cap, el mític carlista Cabrera, el Groc torna a Forcall, el seu petit poble a tocar del Maestrat. El primer en veure’l es el petit Pep lo Bitxo, que corre com un esperitat a donar la notícia a la seva amiga Manuela. Aviat s’escampa per tot el poble que… ha tornat el Groc!!

El Groc és un bon orador i un gran ésser humà. Parla de la seva causa amb tanta passió, amb tanta determinació i convenciment… I al principi guanya adeptes amb comptagotes, però mica en mica aconsegueix reunir gairebé un petit exèrcit de fidels a la causa carlista. Tots són gent de camp, treballadors honrats que veuen amb recel tornar a les armes i a triscar pels penya-segats com les cabres… però el Groc es el Groc! I al seu darrera que van amb la il·lusió renovada i les ganes de lluitar i guanyar intactes.

Tan en un bàndol com a l’altre es cometen barbaritats i salvatjades de tota mena. Així son les guerres: no n’hi a ni una de sola que hi entengui de contenció o moderació o de sentiments. Per això serveixen les guerres: per embrutir la gent i anul·lar qualsevol vestigi d’humanitat.

En el cas del Groc, tot i que no és pas un angelet, s’ha de reconèixer que és un paio que inspira simpatia, combreguis o no amb els seus ideals. Té una mena d’honradesa i de punt d’honor que el situen amb una elit única de lluitadors.

Al llarg de la seva vida, al Capità Groc li passen històries de tots colors. Des del principi de la lluita que mantenen contra els isabelins l’han acompanyat tres dels seus millors amics. Són gent pels qui el Groc posaria la mà al foc sense por de cremar-se. Però enmig d’una guerra és ben cert que només pots fiar-te de tu mateix…!

L’autor descriu meravellosament la comarca del Maestrat, els Ports de Beseit, el parlar característic d’aquests indrets, la transparència de l’aigua dels rius, el bestiar, les llars… Et fa viatjar en el temps i veure, dalt de tot de qualsevol cim, el Groc amb els seus ulls blaus i els seus cabells tan rossos lluitant per la seva causa.

En Víctor Amela va jugar pels carrers de Forcall quan era petit i és descendent directe d’algun del personatges que desfilen per aquesta novel·la, que de ben segur us farà mes entenedora una part de la nostra història gairebé desconeguda per molts de nosaltres.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La filla del capità Groc
Autor: Víctor Amela
Editorial: Planeta
Col·lecció: Ramon Llull
Premi Ramon Llull 2016
Pàgines: 438
ISBN: 978-84-9708-281-5
Preu: 21,50€

Dies de tot, de Blanca Soler

diesdetotQuan s’edita un llibre nou sovint s’acompanya d’una faixa on apareix una frase publicitària per cridar l’atenció del comprador o al costat del títol hi apareix una definició del llibre per atreure al possible lector. Podríem fer la llista d’aquesta mena d’eslògans. El llibre que avui us porto al Nosaltres té una bonica foto a la portada d’una dona a qui no li veiem la cara i al costat dues frases:

Una vida a examen

i

Reflexions d’una mestra, memòries d’una dona

Quan l’he acabat de llegir m’he dit: “Ostres! De quina manera tan simple i tan precisa està definit el que és aquest llibre”.

L’autora, que forma part d’una família on altres membres escriuen articles, novel·les i fan guions i dirigeixen programes per la televisió, arriba als 60 anys, li ha tocat la “loteria” d’una malaltia dolorosa i que l’impedeix portar una vida activa i “normal”, i aquesta situació amb Dies de tot la porta a construir un conjunt de 81 capítols breus  -dies, jo diria-  on contempla el present amb la maduresa d’una vida plena, viscuda, i al mateix temps una evocació als temps passats, amb les penes i les alegries, les il·lusions i les decepcions. Els que han nascut i els que ja no hi són, els paisatges d’infantesa i el paisatge quotidià d’avui … I molt especialment l’experiència viscuda d’una professió iniciada amb moltes il·lusions i dedicació, molt estimada, passant de vegades per davant del que era més important, l’home i els fills, i que acaba convertint-se en una font de frustracions continuades que desgasta, cansa, crema.

Ja veieu doncs que el llibre és una confessió honesta on apareix aquest sentiment, tan present en la literatura, de descobrir com de de pressa han passat els dies i els anys i com, de cop, som conscients que ja ens queda poc futur i que no estem segurs d’haver aprofitat del tot el nostre temps vital. Tot això, però, escrit amb sinceritat i amb serenitat. I ben escrit, com podem esperar d’una antiga professora de llengua i literatura.

El llibre es tanca amb un epíleg, que no té títol, però que comença dient “Per què escriu?”… i la llista de les respostes és magnífica. Balsàmica pel cos i l’ànima.

Com que jo també he arribat a aquesta edat, he viscut el món i la societat que a pinzellades hi surt i… i també sóc de les que ens vam abocar vocacionalment a la mateixa professió, excuso dir-vos que jo afegiria a la coberta un altra frase: “Retrat d’una generació”, de tan identificada que m’he sentit.

És un llibre que interessa, per tant, als veterans i veteranes (com cal afegir ara) d’aquelles batalles que avui ja són batalletes. Però vull creure que també als que avui malden per tirar endavant el repte d’educar els fills dels altres. I, naturalment als que miren el passat amb curiositat, tendresa i ganes de treure’n lliçons. I que gaudeixen de llegir allò que està ben escrit.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dies de tot
Autor: Blanca Soler
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-664-2039-6
Preu: 18,50€

La dama de la furgoneta, d’Alan Bennett

ladamadelafurgonetaAquest és un llibre curiós. Tracta d’uns fets i d’una història que, si no fos que són reals (ho diu la BBC, gent seriosa!), no ens els podríem creure.

Alan Bennett, que al seu país, la Gran Bretanya, és molt conegut com a dramaturg, actor, novel·lista i guionista, es troba en l’estranya situació que al davant de casa seva hi aparca una furgoneta mig desballestada que serveix de vivenda a una dona vella amb aspecte de sense sostre i que ha de barallar-se a cada moment amb la guàrdia urbana ja que no es pot tenir un cotxe gaire temps en un mateix lloc. Bennet ho veu des de la finestra de casa seva i com que està tip de presenciar les disputes absurdes ho soluciona deixant que la senyora estacioni temporalment la furgoneta a l’espai que té destinat a l’aparcament del seu cotxe del seu jardí. I li passa un cable des de la casa per a que tingui llum i calefacció.

La solució temporal dura 15 anys!

L’anecdotari que aquesta peculiar situació provoca és inacabable. Per exemple:

La gent que venia a casa s’havia d’esquitllar pel costat del vehicle, i mentre esperaven que jo obrís la porta, Miss Shepherd els escrutava des del darrere del parabrisa tèrbol. Si tenien mala sort, es trobaven la porta del darrere oberta i Miss S. asseguda allà amb les cames llargues i blanques penjant. L’interior de la furgoneta, un abocador de roba vella, bosses de plàstic i menjar a mig consumir, no era fàcil d’ignorar, però si algú que Miss S. no coneixia s’aventurava a parlar-li, ella de seguida arronsava les cames i tancava la porta sense dir ni una paraula. (…)

En una ocasió, Coral Browne sortia de la casa amb el seu marit, Vincent Price, i parlaven en veu baixa.  -A veure si callem -va exclamar la veu dins de la furgoneta-, que estic provant de dormir. Per algú que havia provocat terror a milions de persones, va ser una ració inesperada de la seva pròpia metzina.

La tècnica narrativa, molt ben portada, divideix La dama de la furgoneta (152 planes amb lletra grandeta) en tres parts: una “Introducció”, el nucli “La Dama de la Furgoneta. Memòria original” i una “Nota final (1994)”. Gairebé tan llarg és l’arrebossat com el tall, però és que Bennet ens dosifica la informació de manera que ens va interessant en la descripció de la fascinant Miss Shephard creadora d’un partit polític de la què és l’única integrant, que envia escrits a Mrs. Tatcher donant-li consells, que havia sigut concertista de piano, que pinta les seves successives furgonetes de color groc, que fa una pudor insuportable…

El rodatge del film basat en tot això, que ja s’ha estrenat a Anglaterra, forma part del propi llibre que hi fa referència sovint.

Divertit, tendre, amb l’acidesa civilitzada de l’humor made in UK, és un llibre agradable de llegir, molt ben construït i que ens fa esperar amb candeletes veure’l al cinema.

I, a l’inrevés, quan vegeu el film us agradarà rememorar la inefable Miss Shephard, La Dama de la Furgoneta.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: La dama de la furgoneta
Autor: Alan Bennett
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Traductor: Ernest Riera Arbussà
Pàgines: 160
ISBN: 978-84-16367-45-0
Preu: 11,50€

Mai no és tard, de Miquel Pucurull

mainoestardPer aquelles casualitats de la vida, resulta que el mateix dia que acabo de llegir Mai no és tard és el dia que a Barcelona es corre la Mitja Marató de la ciutat. I és que Mai no és tard és un llibre que parlar de córrer i del que suposa pel seu autor, Miquel Pucurull, aquesta passió -dir-ne afició seria quedar-se moooooooooolt lluny.

Anem per parts. Comencem parlant de qui és Miquel Pucurull, o en “Pucu” com el coneixen els habituals de les curses de llarga distància. El Pucu és un dels personatges més coneguts i estimats en el món dels corredors populars, és marit, pare i avi, i a més és maratonià de soc-rel. I dic tot això, perquè presentar-lo com un iaio de setanta-set anys seria gairebé com faltar-li al respecte perquè que sigui la seva edat el primer que ressaltin d’ell és el que menys li agrada. Però això de les maratons és el que potser ens crida més l’atenció -i l’admiració- als que al nostre DNI hi diu que som més joves i que en algun moment ens ha picat el cuquet de les curses. Perquè resulta que en Miquel ha acabat ni més ni menys que quaranta-cinc!! maratons. Hi torno, quaranta-cinc!!

Anem pel llibre. Podria acabar ràpid dient que és un llibre que va sobre córrer. Més concretament, sobre córrer maratons, però us enganyaria perquè és molt més que això. Pàgina rere pàgina, capítol a capítol, en Miquel posa negre sobre blanc per parlar de què ha suposat, suposa i suposarà a la seva vida el posar-se unes bambes i baixar al carrer a fer quilòmetres. Però sobretot, el que representa córrer els 42.195 metres que té de recorregut una marató moderna. No us enganyo quan us dic que aquest llibre exhala passió per una disciplina atlètica que a mi em semblava que em quedava molt lluny, però que després de llegir aquests 42 quilòmetres i 195 metres, ara veig més a prop.

Us en fotreu, però us ben asseguro que jo també faré una marató algun dia i és que, com diu el Pucu, Mai no és tard.

Hi ha capítols per a tot. En uns explica per què va començar a córrer, o com una necessitat es va convertir en una passió, en altres parla dels moments bons com quan va anar a Nova York o a Londres a córrer en aquelles ciutats i altres els reserva pels moments dolents, com quan va haver de fer una parada per recuperar-se d’una lesió.

Però hi ha capítols que m’han semblat especialment emotius, com el que dedica a la soledat del corredor de fons i que li dedica a la Tatiana Sisquella reproduint un article que va publicar al Diari Ara amb motiu de la marató de 2011. La Tatiana no era corredora, però el seu pare, l’Emili Sisquella, sí que ho era i coneixia molt bé què viuen i senten els maratonians quan s’enfronten als 42.195 metres.

O quan parla de com les dones es van anar introduint en aquesta disciplina, com quan van intentar treure per la força la Katherine Switzer de la Marató de Boston el 1967 o quan a les Olimpíades de Los Angeles, durant la primera Marató olímpica on es permetia a les dones participar la Gabrielle Andersen va acabar la cursa completament deshidratada i exhausta perquè les normes desqualificaven els corredors assistits per les assistències mèdiques encara que no els haguessin ajudat en el desplaçament.

I com no, ja al final, ens explica el motiu que el fa sortir a córrer la Marató de Barcelona els últims anys. En Pucu corre per una causa molt especial, per recollir diners per la investigació de la diabetis infantil, perquè és una malaltia que a la seva família els ha tocat de ben a prop.

Us en deixo uns fragments:

Una recomanació per a aquells i aquelles que us agrada córrer: no deixeu de fer-ho mai. Arribeu a septuagenaris com un servidor i correu la Marató (…) L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us suposarà que, avis i àvies com sereu, la gent us victoregi durant el recorregut i a l’arribada serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida

“Córrer la primera Marató et canvia la vida. I córrer-ne qualsevol altra és apassionant. Has aconseguit una fita extraordinària, fruit d’un esforç anterior que t’ha comportat una sèrie de sacrificis durant setmanes. Sense aquest sacrifici, sense resolució ni esma, no pot haver-hi Marató”

Miquel -Pucu- si llegeixes aquest escrit, gràcies. Jo aquest any no podré participar, però estaré a l’arribada i et victorejaré -a tu i als altres participants- i espero ben aviat poder ser una més d’aquest grup escollit de corredors que un dia poden dir: “Jo he fet una Marató”.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Mai no és tard
Autor: Miquel Pucurull
Editorial: Columna
Col·lecció: NO FICCIÓ COLUMNA
Pàgines: 328
ISBN: 978-84-664-2038-9
Preu: 18€

Dins el cor del mar, de Nathaniel Philbrick

dinselcordelmarAixò amics, no és un relat apassionant d’aventures, sinó la crònica d’una de les tragèdies més grans viscudes al mar.

La cosa comença l’any 1821, a l’illa de Nantucket, un lloc que deu el seu nom i la seva fortuna a la pesca indiscriminada del catxalot. Per a la família d’un balener el sistema de treball era molt dur: dos o tres anys d’absència per tres o quatre mesos a casa. Temps que els homes aprofitaven per prenyar les seves dones i després, tot seguit, desaparèixer un altre cop. Amb el homes tot aquest temps fora de casa, les dones no tenien altre remei que pujar la mainada totes soles i, a banda d’això, mirar de fer rutllar la resta de negocis de l’illa. En fi, tot plegat és una vida tirant a salvatge. Això sé, els calers els agradaven molt, i amb aquest sistema de treball se’n feien, i molts, de quartos!!

A principis de 1820, salpa del port de Nantucket  un balener, l’Essex, amb la tripulació formada per un total de 21 homes amb edats compreses entre els 14 i els 30 anys, tenint en compte la mitjana de vida d’avui en dia sembla com si no pogués ser possible, però sí que ho era, sí! Els primers mesos de navegació transcorren dins del que es considera normal: de tant en tant atrapen una balena, n’extreuen l’oli, aprofiten tot el que és aprofitable -que es pràcticament tot-, s’acostumen a la olor repugnant que desprèn aquesta operació… i, en fi, es van acostumant a la feina.

En contra del que pugui semblar, aquest tipus de mamífers al principi no eren especialment agressius, és a dir, o eren capaços de fugir o bé es deixaven capturar sense oposar gaire resistència. Però en un dia fatídic la fortuna no vol fer costat als tripulants de l’Essex: de cop i volta troben un exemplar d’aproximadament 28 metres de longitud, que només amb dos o tres cops de cua, aconsegueix fer que el balener, una embarcació dotada de tots els mitjans per resistir aquest embats, faci figa. Aquest catxalot, segons el relat, el testimoni dels mateixos supervivents, no és com els altres. És una bèstia dotada d’una qualitat quasi humana: una ràbia, un odi, una set de venjança impròpia dels de la seva espècie. El tripulants no tenen altre remei que encabir-se com bonament poden a les tres xalupes de reforç de què disposen i assistir impotents al naufragi de l’Essex.

Han de fer esforços titànics per atrevir-se a enfilar-se al balener abans no s’enfonsi del tot, i rescatar tot allò que sigui possible rescatar. Provisions, aigua, estris i cartes nàutiques… En fi, una mica de tot. Amb les tres xalupes absolutament plenes d’homes i de coses de tota mena, van veient com del seu balener ja no en queda res de res: ha desaparegut.

Els costa molt allunyar-se del lloc del naufragi, no veuen la manera de marxar d’allà. És com si l’estela del balener els hagués d’ajudar, com si continués sent per ells un port segur on trobar empar i protecció. Al final decideixen posar-se a remar amb les seves precàries embarcacions, ajudats només que pels seus braços i la divina providència.

És a partir d’aquest moment que comença el calvari de veritat d’aquest homes. Els tripulants de l’Essex estan a la deriva més de 90 dies. Amb una disciplina fèrria amb el repartiment d’aigua i galetes de pa sec, el homes són l’ombra del que eren. Tot és pell i òs, la llengua inflada per la sequedat, la gana que els fa embogir, els ulls vermells i ensorrats, el deliri… Arriba un moment en què els més febles o els més mal alimentats, comencen a morir, i els que queden vius, no tenen altre remei que prendre una decisió aterradora.

És un relat que fa patir, i molt!, no us vull enganyar… Però també et fa veure que cal valorar les coses bàsiques com obrir l’aixeta i que surti aigua, tenir gana i menjar qualsevol llaminadura, i arribar a casa i trobar la gent que mes t’estimes. Això no té preu. Si llegiu aquest magnífic relat, de ben segur que en algun moment davant d’una taula ben parada i plena de menjar i beure, pensareu en els mariners de l’Essex.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Dins el cor del mar
Autor: Nathaniel Philbrick
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Traductor: Alexandre Gombau Armau
Pàgines: 464
ISBN: 978-84-7588-552-0
Preu: 19,50€

Bàrbara, d’Agustí Pons

barbaraagustiponsLlegir coses que han passat… la veritat, sempre fa una mica de respecte. Una novel·la és una novel·la, però si aquesta disposa d’elements autobiogràfics, vulguis o no la cosa canvia. Aquest és el cas de Bàrbara, l’obra que relata les vivències d’infantesa de l’autor.

La Bàrbara va néixer a Albalat, província de Terol, i va venir de molt jove a Barcelona a fer de minyona, mainadera i de tot el que fes falta a casa de l’Agustí Pons.

L’autor fa un exercici de sinceritat al parlar de coses que afecten el seu passat i el de la seva pròpia família. Parla dels avis, de la passió religiosa, de les tietes solteres que tenien una administració de loteria al carrer Ferran,… De com sortien al balcó a mirar les processons del Corpus i actes altres relacionats amb l’església i que eren motiu d’alegria per a tothom, perquè de coses per distreure’s n’hi havia ben poquetes….

L’Agustí Pons parla de la fàbrica de botons que el seu pare tenia al Poblenou, del caràcter d’aquest home, de que per més que si va esforçar al màxim, al final la fàbrica va fer fallida amb el conseqüent desgavell econòmic que això va suposar per una família nombrosa,… I a més, una família que portava un tren de vida (carboner, planxadora, cosidora, la pròpia Bàrbara) i un llarg etcètera de persones que anaven a amunt i avall i que no es podien permetre. Sortien més calers dels que entraven i això era motiu d’un mal rotllo permanent i d’un deteriorament de la vida del matrimoni i de la família en general.

El tema dels diners fa que al final la família hagi de renunciar als serveis de la Bàrbara perquè no li poden pagar el sou. Això és un petit cataclisme pels germans, que estan acostumats a aquesta dona petita, una mica rabassuda, enèrgica i alegre. La que els cuida quan estan malalts, la que els prepara el tiberi, la que els abriga, els porta al Parc Güell i a la Plaça Catalunya, al cinema i en definitiva, que està per la canalla i que, entre crits i calbots, fa que s’ho passin bé i sobretot que l’estimin.

Han de passar molt anys perquè l’autor es decideixi a retrobar la Bàrbara. El llibre comença a Albalat i allí comença a investigar. La fonda, el casal d’avis, antics parents…. Al principi sembla missió impossible però la perseverança i la tossuderia donen els seus fruits i al final la troba. I tant que la troba!!

Ara la Bàrbara es una velleta de cabells blancs que encara es capaç de mantenir el cap clar i una mirada que fa respecte.

Es un llibre seriós emotiu i que demostra que es cert que, quan menys t’ho esperes, tot el passat torna con una onada immensa.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Bàrbara
Autor: Agustí Pons
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Pàgines: 256
ISBN: 978-84-7588-593-3
Preu: 19€

El paradís perdut de Mercè Rodoreda, de Carme Arnau Faidella

elparadisperdutdemercerodoredaCada cop que em ve al cap la Mercè Rodoreda , recordo Mirall trencat… Aquell llibre ple de personatges que semblaven massa reals per ser inventats, com l’avi Fontanill, personatge que va sorgir gràcies a la influencia del seu propi avi, o fins i tot La Plaça del Diamant, escenari de molts episodis de la seva vida. Aquestes només son unes de les moltes novel·les que va escriure aquesta escriptora que feia que els personatges de la seva vida s’endinsessin en les seves històries.

La Carme Arnau, incansable historiadora de la seva vida i obra, ens porta El paradís perdut de Mercè Rodoreda, un llibre que recull una part molt important de la vida de la novel·lista: la seva infantesa.

Gràcies a cartes familiars, sobretot les d’un oncle catalanista que va anar a viure Amèrica entre 1909 i 1921, i a testimonis de l’època, ens trobem a una Mercè Rodoreda que rep una educació pròpia de la classe benestant al barri de Sant Gervasi, escenari comú a les seves obres. Sabrem com pensava la nena que esdevingué una gran novel·lista i com veia el seu entorn i el seu món a través dels seus propis ulls. També coneixerem, a través de la seva història, esdeveniments emblemàtics de l’època en una Barcelona en constant moviment i la ideologia catalanista en què es mouen tots plegats.

Si voleu saber més sobre l’emblemàtica i universal escriptora catalana, no deixeu de llegir el llibre. Endinsar-vos en la seva infantesa us farà, sens dubte, entendre molt més moltes de les seves novel·les.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: El paradís perdut de Mercè Rodoreda
Autor: Carme Arnau Faidella
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-297-7467-2
Preu: 19,90€