Arxiu de la categoria: Biografies i memòries

Córrer per ser lliure, de Núria Picas i Albets

correrperserlliureSegur que molts de vosaltres sabeu qui és la Núria Picas. Una forma molt ràpida de d’anomenar-la és dir d’ella que és la Kilian Jornet de les dones, cosa que evidentment és una manera molt barroera de resumir en quatre paraules a què es dedica i com és. Per si de cas hi hagués algú que no la conegués, us diré que la Núria Picas va guanyar la Copa del Món d’Ultra Trail el 2012, que la seva carrera en la disciplina del Trail fa posar els pèls de punta i que també és escaladora i ciclista de muntanya. En definitiva, una fora de sèrie.

Avui -escric aquestes línies la nit del 13 de setembre- m’he recordat molt de la Núria Picas. Aquest matí, cap a les 11, feia peu a l’arribada de la Cursa de la Mercè d’enguany després d’una hora i vuit minuts de carrera. Sí, sóc una dels centenars de bojos que cada dia podeu trobar pels carrers de Barcelona entrenant entre cotxes, bicicletes i motos. Molts es diuen “runners”. Jo en dic simplement sortir a córrer. El cas és que aquest matí, mentre corria entre els altres corredors, anava pensant en aquest llibre acabat de llegir.

Córrer per ser lliure no és un llibre sobre l’Ultra Trail o l’escalada o el ciclisme de muntanya. És un llibre sobre la vida i sobre com una persona en concret -la Núria- s’enfronta als reptes que li planteja la vida, que han estat uns quants.

Per la Núria, deixant de banda la família i els amics, l’esport i la muntanya han estat dos dels pilars més importants en els quals s’ha pogut recolzar i en què ha basat una filosofia de vida que parla sobretot de superació. Perquè tenir un accident d’escalada i que després de trencar-se un peu et diguin que mai més podràs tornar a competir és un motiu per deixar de practicar un esport però també és un repte per demostrar a tothom que no hi ha res impossible de fer.

I és que és així. La vida et pot donar cops molt forts, però hem de lluitar per superar-los. La Núria va trobar la força a la muntanya, en la família i en els amics. I la Núria és una fora de sèrie -físicament parlant-, però no hi ha res que la faci gaire més diferent que nosaltres llevat de la manera que té d’enfrontar-se a les dificultats.

Res que no puguem també fer els altres. Feu-vos amb aquest Córrer per ser lliure i ho veureu.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Share

Jaume Sisa, el comptador d’estrelles, de Donat Putx

jaumesisaelcomptadordestrellesHi ha personatges imprescindibles per entendre la nostra Història. El que passa és que moltes vegades passen de llarg. Hi ha moments en què convé agafar-los pel pijama amb el qual se’n van a dormir a un lloc on no arribarem mai per dir, “ep! Que m’ho podries explicar una mica millor, això?”; i et pregunten, “el què?”. I el que vols saber és com s’ho fan. Com s’ho fan per ser així i com és que són així.

No he estat mai un fan irreductible de Jaume Sisa, encara que sempre he preferit les galetes galàctiques a les diòptries, i aquest llibre de Donat Putx és una catifa vermella per a descobrir un comptador d’estrelles, un home que no creu en Déu però sí que està interessat en els àngels.

Com a fan irreductible de la música com a fet cultural sempre li podré atorgar a Sisa la qualitat d’haver estat una influència fenomenal en els grups de música pop del meu temps. I és que després de tanta murga de rock català, el pop en català nacional ha gaudit d’un renaixement sa gràcies a uns pares de músics fans de Sisa i un espolsament de puces polítiques.

Jo entenc un disc com un concepte, com una obra. Sóc un supervivent d’un cert esperit…

I diuen que l’esperit no mor mai…
-No ho sé, això. Jo m’imagino que el món dels esperits és més o menys com la vida real. Que sempre hi ha esperits que s’estan a la primera fila, els de la segona, els de la tercera, i finalment els del galliner. L’esperit del qual jo formo part, ara mateix, no està a primera fila, però hi ha símptomes que fan pensar que no és mort i que tampoc és al galliner. Trobo molt simptomàtic que grups com Manel (i els Antònia Font quan encara funcionaven) siguin els que agraden més. En aquests dos grups jo hi reconec coses del meu esperit, coses que em ressonen com a familiars, i el cas és que això no em passava amb el rock català.

I l’interlocutor? En Donat Putx. I el que, afortunadament, fa aquest periodista -un dels més importants del món musical- és conèixer molt i molt bé el personatge (i bastant la persona) per poder anar desfilant, obrint, pelant i revelant què és, com és, com era, què va ser, què vol ser i què ha estat el comptador d’estrelles.

Talment com si l’un comptés les estrelles i l’altre les anés apuntant en una llibreta perquè els que només les mirem les puguem descobrir. Un luxe.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Jaume Sisa, el comptador d’estrelles
Autor: Donat Putx
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 248
ISBN: 978-84-9787-993-4
PVP: 17€

Share

Memòries trobades en una furgoneta. Els primers èxits de Dagoll Dagom, de Joan Lluís Bozzo

memoriestrobadesenunafurgonetaÉs impossible escriure la crònica de què ha estat el teatre català i espanyol d’aquests darrers quaranta anys sense reservar un espai molt rellevant a Dagoll Dagom. Amb aquest nom estrambòtic, l’origen del qual ens revela el llibre, es van reunir una colla de joves que volien fer teatre a començaments dels anys setanta. Els components han anat canviant, tot i que alguns com el mateix Bozzo en formen part gairebé des del començament, però l’aventura ha resistit el pas dels anys. I l’aventura continua.

Bozzo, que com hem dit, forma part de Dagoll Dagom des de molt aviat, s’ha proposat mirar enrere i aixecar acta de tot el que ha anat succeint a la companyia i al teatre en general durant aquest temps.

Sembla que amb aquest llibre ens trobem davant de la primera part d’una sèrie que promet molt: el període que va des del 1977 fins el 1985. O dit d’una altra manera, els quatre primers muntatges, exitosos tots quatre: “No hablaré en clase”, “Antaviana”, “La Nit de Sant Joan” i “Glups”.

El fil conductor d’aquesta primera part el defineix el títol del llibre: Memòries trobades en una furgoneta. Arriba a ser tan definitori aquest mitjà de transport per Dagoll Dagom, que quan es plantegen un nou muntatge una de les condicions és que cal que pugui fer-se amb nou actors, els que caben a la “furgo”.

Bozzo disposa, és evident, d’un bon arxiu i de bona memòria, encara que lamenta que l’alegre incúria dels primers temps hagi impedit tornar a muntar el mític “No hablaré en clase”. Era una obra col·lectiva que s’anava creant en el curs dels assaigs i ningú no va pensar a prendre nota dels textos definitius…

La gran quantitat d’informació que rep el lector i que va des de les anècdotes fins a interessantíssimes reflexions sobre què és, què pot ser i què ha de ser un espectacle teatral que vol arribar a tots els públics, fan d’aquest llibre una font i un referent indispensable per a tots aquells que estiguin interessats en el fet teatral.

Aquí teniu primers capítols en pdf.

Títol: Memòries trobades en una furgoneta. Els primers èxits de Dagoll Dagom
Autor: Joan Lluís Bozzo
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 352
ISBN: 978-84-16367-08-5
Preu: 18€

Share

Els homes de la terra i el mar, de Sebastià Juan Arbó

elshomesdelaterraielmarNo coneixia l’obra de Sebastià Juan Arbó. És el primer que llegeixo d’ell i la veritat és que és un autor que si infon alguna cosa és, sobretot, calma.

Té unes maneres pausades, lentes, harmonioses… Es recrea en els paisatges de la seva infantesa. El llibre, tot ell, és un recull biogràfic des del seu naixement a Sant Carles de la Ràpita fins al moment en què perd l’edat de la innocència, si és que la perd en algun moment.

Explica com era la vida al poble, les festes, els correbous, les excursions per anar al riu a banyar-se (encara que gairebé ningú no sabia nedar), la manera que tenien els homes en aquells temps -inicis del 1900- de dirimir les seves diferències a base de pedrades o, en el seu defecte, a ganivetades.

En aquest llibre hi descobrim l’eterna rivalitat entre els homes de la terra i el mar: la gent de terra endins, els pagesos, no podien aguantar els de baix a mar, els mariners. I aquesta rivalitat sovint s’acabava amb algú cementiri.

Arbó també parla de l’amor incondicional que sentia pels seus pares, sobretot per sa mare. El pare, quan en Sebastià es va fer una mica mes grandet, va començar a perdre punts a ulls del Sebastià tot i que era un bon home, just i comprensiu. Però les tavernes… les tavernes l’atreien més del compte. A ell i a tots els homes de la seva generació.

El desgavell familiar que va suposar perdre, per culpa d’una malaltia, el seu germà petit. La tragèdia d’abandonar Sant Carles de la Ràpita per anar a viure a Amposta, un lloc sense coneguts, sense amics, sense cap referència on poder agafar-se. Tots aquests temes van desfilant de tots Nosaltres en aquest Els homes de la terra i el mar.

En Sebastià era un nen poruc. Li feien por moltes coses, tot i que ho compensava amb una inquietud, una curiositat i una audàcia innates. I així, mica en mica, ens va explicant com eren les cases per dins, com eren les persones que les habitaven i com era anar a ajudar els grans amb les galledes per la recollida de l’arròs.

És un llibre deliciós, d’aquells que cal llegir sense pressa per poder gaudir dels records d’una persona que escriu com aquell que parla i sap fer-se escoltar.

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Els homes de la terra i el mar
Autor: Sebastià Juan Arbó
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-TELA
Traductor: Joan Todó Cortiella
Pàgines: 448
ISBN: 978-84-7588-568-1
Preu: 18€

Share

Sense nostàlgia, de Feliu Formosa

sensenostalgiaEn un altre comentari al Nosaltres ja vaig parlar de com han anant apareixent llibres dels nostres autors evocant i descrivint els seus respectius mons infantils, amb diferents estils i graus de profundidat: Rafel Nadal, Carme Riera, Lluís Foix, Manuel Cuyàs o el notabilíssim Joan F. Mira

Avui vull parlar-vos del Feliu Formosa i el seu Sense nostàlgia.

Formosa, que és sobretot poeta però també traductor, actor i director escènic, ja havia parlat d’ell en els seus 3 volums de dietaris, però en un altre to, més reflexiu i poètic. Avui d’una forma senzilla, amb una prosa fluida, com si sentissis algú proper que t’ho està explicant, ens descriu el que era físicament el Sabadell on va néixer: cases, establiments i llocs avui desapareguts o transformats; les famílies paterna i materna. Segueix amb els seus primers anys d’infància marcats per la guerra i la marxa a l’exili del pare que passarà, com d’altres catalans, per la terrible experiència del camp d’Argelers i retorna passant per el camp de concentració que hi havia a Reus.

És especialment colpidor el fragment en el què narra el retorn del pare:

Quan al menjador, amb la iaia Dolores i les meves tietes, s’hi havia reunit una quantitat considerable de persones: parents i amics de la família. Es van haver d’aplegar totes les cadires de la casa. (…) Jo estava del tot desconcertat i, amb el meu cosí Camilo, em vaig amagar sota el bufet de potes altes (…) Quan els meus pares van posar els peus al menjador, el pare va rebre les salutacions dels presents i a mi em van fer sortir de sota el bufet. Jo ja havia fet set anys. En feia tres que no veia el meu pare i era difícil que el reconegués en la persona que em va abraçar i em va fer un petó.

p. 101-102

La segona meitat del llibre és la descripció de la nova vida que els pares emprenen marxant de Sabadell a Barcelona i la trajectòria escolar de l’autor, començant per les acadèmies de pis i acabant amb l’entrada als “Hermanos Maristes”, vivint una educació pròpia de l’època: en castellà (un autor català que als 15 anys no sabia res de la seva llengua o de la literatura del seu país!), religiosa i repressora que marcarà l’autor en el seu pas de l’infant que arriba a l’ús de raó fins a una adolescència amb problemes de timidesa i de relació normal amb l’altre sexe.

Formosa descriu també en aquesta part com el van marcar els llibres als quals va tenir accés, gràcies a uns bons pares lectors, les converses polítiques que va presenciar, la música que els pares escoltaven i alguns amics d’ells com l’il·lustrador Josep Narro.

I tanca el llibre amb una imatge que ens recorda la seva militància política: la vaga dels tramvies de 1951, Formosa es va trobar amb una multitud silenciosa que se li apropava i a la qual, quan aquesta va arribar a la seva altura, s’hi va afegir per començar a caminar al seu costat.

Per als qui recordem alguns dels anys que evoca i per als qui no els han viscut, serà bo que llegeixin aquest llibre sense nostàlgia.

Aquí teniu les primeres pàgines del llibre en pdf.

Títol: Sense nostàlgia
Autor: Feliu Formosa
Editorial: Proa
Col·lecció: A TOT VENT-RÚST
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-7588-540-7
Preu: 17€

Share

Que tot sigui com no ha estat mai, de Joachim Meyerhoff

quetotsiguicomnohaestatmaiUn nen de set anys acabats de fer viu amb els seus dos germans més grans que ell i amb els seus pares a la casa que hi ha al bell mig del Manicomi Provincial, en una petita ciutat del nord d’Alemanya. El pare n’és el director. Tota la resta d’edificacions d’un extens complex són pavellons ocupats per nens afectats per diferents malalties psiquiàtriques.

En aquest entorn tan insòlit, el nen viu la seva normalitat quotidiana i davant dels nostres ulls van desfilant esdeveniments i personatges vistos sempre a través del doble filtre dels ulls del nen i d’allò que de gran creu que era el que passava.

Els dos primers capítols introdueixen al lector en el món del nen i la seva percepció: anant cap a l’escola troba un home estirat bocaterrosa entre uns matolls, segurament mort. Pel nen no és una cosa terrible sinó emocionant. Fa tard per arribar a l’escola i això sí que és un problema. Arriba i no se’l creuen; ell, que és un nen difícil, va afegint detalls macabres inventats a la troballa…

Al segon capítol trobem la descripció, sempre amb els ulls del nen, de tota una colla de personatges, pacients interns del psiquiàtric, que són la seva normalitat i, alguns d’ells, els seus amics. Ell no ho troba terrible, nosaltres potser sí.

A partir d’aquí anem fent un recorregut per episodis de la vida quotidiana del nen i de la seva família, que és, diguem-ne “normal”. N’hi ha de certament còmics, d’altres desperten una gran tendresa, algun és terrible,… Nosaltres, els lectors, hem entrat en el joc i també ho percebem tot com a normal.

Unes pàgines finals de gran intensitat ens donen totes les claus per entendre el que, al llarg de tot el llibre, resulta sovint desconcertant. Per exemple, el títol del llibre: allò que ens diuen els fets que conformen els records potser no ha sigut mai com creiem o com voldríem que fossin.

No és estrany que hagi esdevingut un bestseller a Alemanya ni que ho hagi estat via boca-orella ja que desconcerta qualsevol crític.

El que sí que cal dir és que és molt, molt i molt recomanable. Llegiu-lo: no us deixarà indiferents

Aquí teniu els primers capítols en pdf.

Títol: Que tot sigui com no ha estat mai
Autor: Joachim Meyerhoff
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Traductor: Carlota Gurt | Joan Ferrarons LLagostera
Pàgines: 344
ISBN: 978-84-297-7383-5
Preu: 19€

Share

No sóc d’aquesta mena de noies, de Lena Dunham

Si voleu llegir allò que normalment ningú no escriu en un llibre perquè no és políticament correcte, No sóc d’aquesta mena de noies és el vostre llibre.

En aquest llibre la Lena Dunham fa un repàs de tot allò que ha estat i que és ella. A com ha viscut part de la seva infantesa i la seva joventut. I ho fa de manera irònica, divertida i descarada.

Parla de l’amor, del sexe, de la feina, de l’amistat, del cos i les dietes… parla de tot el seu entorn, que alhora ben bé pot ser l’entorn de qualsevol de nosaltres. Perquè més enllà de ser un llibre d’assaig o d’una autobiografia amb l’estil més clàssic del gènere, estructura el llibre a mode de manual. Amb llistes com: “18 coses inversemblants que he dit amb coqueteria”. També hi trobareu dibuixos, reproduccions de mails reals, però també d’imaginaris, d’aquells que li hagués agradat escriure si hagués estat una mica (encara) més atrevida.

Té un llenguatge mordaç i quotidià. És una lectura amable i divertida, que us ajudarà a passar el dia a dia una mica millor. Si més no, amb una mica més d’entreteniment del que esteu acostumats.

Ah! i si sou fans o heu seguit la sèrie “Girls”, de segur que encara us agradarà més. Dunham n’és la protagonista, creadora i productora!

Podeu llegir els primers capítols en aquest link.

Títol: No sóc d’aquesta mena de noies
Autor: Lena Dunham
Editorial: Columna
Col·lecció: Clàssica
Traductor: Núria Parés Sellarés
Pàgines: 320
ISBN: 978-84-664-1900-0
Preu: 19,90€

Share

La vida lenta, de Josep Pla

lavidalentaFans i estudiosos de Josep Pla, si no vau fer nit a les portes de les llibreries quan va sortir a la venda La vida lenta, tal i com ho fan els militants de la lliga de l’Apple amb l’IPad de torn, és que no us imaginàveu què amagava aquest dietari.

336 pàgines de veure en Pla pel forat del pany, amb comentaris desordenats i molt breus que representen una mena de resum dels seus dies (i les seves nits) entre els ’50 i els ’60. És important tenir en compte que no és un diari ni una autobiografia… jo diria que, si fos avui, tot això serien post-its ordenats cronològicament explicant alguna idea/anècdota/situació del dia, o dels dies immediatament anteriors.

Fragments que, a més, ens presenten l’espai (Llofriu i Palafrugell especialment, però també en viatges), les persones que conformaven el seu escenari, des de la gent més propera del poble fins a il·lustres escriptors i pensadors de l’època, i la manera com treballava en els seus textos.

Els qui m’heu llegit en alguna ocasió, sabeu que normalment us recomano fervorosament la lectura dels llibres que m’han agradat… en aquest cas, tanmateix, seré una mica més prudent. Us el recomano, sí! Però només en cas que ja conegueu l’obra literària d’en Pla i ara us vingui de gust llegir-lo des d’una altra perspectiva, que m’imagino que us resultarà força sorprenent…

Us he triat un dia, a veure si us engresco!

27 de gener

Passat tot el dia al llit: llevat a les 8 del vespre. Dia agradabilíssim. Les intoxicacions de whisky són més suportables que les del millor vi del país. Mercè em fa un excel·lent sopar: una garbure, carn amb pastanagues, crema i cafè. Menjo amb gana. Solitud prodigiosa. És com viure en el son de l’Edat Mitjana. Treballo al vespre en el Barcelona – esterilitat. Mercè, a la vora del foc, em fa companyia.

 

Títol: La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964)
Autor: Josep Pla
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-9710-252-0
Preu: 21€

Share

La Dina de la Lama ens recomana ‘La vida lenta’ per Nadal

lavidalentaLa Dina de la Lama, editora internacional d’Empúries i Proa, ens recomana un llibre que no ha publicat ella però que sí que ha gaudit, i força! Tant com per recomanar-nos-el per aquest Nadal.

Avui, a l’Editor’s Choice del Nosaltres, La vida lenta de Josep Pla. La Dina us en dóna més detalls…

Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat

Malalta, al llit, llegeixo La vida lenta, Notes per a tres diaris, de Josep Pla. De Pla no en puc dir res que no hagin dit ja molts dels seus estudiosos, molt més preparats que no pas jo per parlar de la seva obra, la seva escriptura i la seva persona. No en sé prou. Però el que sí que puc fer, un cop més, és recomanar aquesta lectura fervorosament.

Sola a casa, amb el Nadal a tocar, només amb els sorolls que m’arriben del carrer, m’he sentit acompanyada, trista, enrabiada, identificada i a mil quilòmetres de distància de l’autor i del seu dia a dia. I també he rigut. Sí, un riure d’aquells còmplices, d’ara t’entenc i això m’ajuda a entendre’m.

Sovint Pla sembla molt enfadat amb o per alguna cosa, i la manera d’expressar aquest mal humor és tan perfecta, tan eficaç… Aquesta capacitat d’aconseguir posar en paraules sentiments tan viscerals, íntims, confusos, m’ha fet somriure i, fins i tot, riure. Aquest llibre és una joia per a tot els “planians”, per saber més de l’autor i conèixer més el seu món íntim, personal (les lectures, els amics, les converses, els amors, els viatges, el dia a dia), però també ho és per a qui encara tingui la immensa sort d’haver d’acostar-se a Pla i la seva obra per primera vegada.

Llegint aquestes Notes només aconsegueixes tenir més ganes de conèixer aquest personatge immens i contradictori i la seva extensa i contradictòria obra. Malgrat que són no uns diaris, sinó només les notes per a tres diaris, estan escrites amb una força, una precisió, una passió, que t’arrosseguen, et transporten i et fan demanar més. Pla parla de fins a quin punt li resulta feixuc, de vegades, escriure (que era la seva feina com a periodista):

La fatiga d’escriure pels diaris arribarà un moment que serà insuportable . Quan veig que a fora fa tan bon dia i jo estic amarrat, com un presidiari, a aquesta taula de la xemeneia, em desespero”

De la soledat, de com n’és de difícil fer-se gran:

Sento que m’he fet vell —que cada dia sóc mes vell . ¿Què viuré? ¿Tres anys? ¿Sis anys? No tindré temps de res.

També de la depressió, i de la terrible censura dificilíssima d’eludir:

La censura està insuportable. Em trobo en un moment de depressió irreparable. Potser seria hora de prendre una decisió i marxar. Aquest país és asfixiant. ¿Sobre què es pot parlar? No hi ha res a fer.

Però malgrat la presència constant de la depressió i la melancolia, també intueixes al llarg de les notes la presència d’un home vital que parla de l’amistat, dels negocis i del menjar, del beure i de l’amor, i del sol i la tramuntana i la seva felicitat al mas de Llofriu.

Sembla que Pla escrivia les notes just abans d’anar a dormir (de vegades tard a la nit, de vegades ja de matinada) per fer un repàs o un balanç de com havia anat el dia. Com que ara que arriba el final de l’any, potser és un bon moment per a tots nosaltres de fer un repàs o balanç de l’any que s’acaba, i reflexionar, com ho feia Pla, sobre què hem deixat enrere, què podem redreçar, què ja no som a temps i quins plans de futur tenim. La vida lenta pot ser una lectura ideal per a aquests dies de Nadal.

Prenem bona nota, Dina! Sigui matí, tarda o nit, Josep Pla serà sempre un mestre!

Títol: La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964)
Autor: Josep Pla
Editorial: Destino
Col·lecció: L’ANCORA
Pàgines: 416
ISBN: 978-84-9710-252-0
Preu: 21€

Share

El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys, de Maria Mercè Marçal

elsenyaldelaperduaEn aquest llibre hi ha una mica de tot: una mica de poesia de la Maria Mercè Marçal i, en menor mesura, del Pere Gimferrer; una mica d’assaig sobre creació literària; una mica més de reivindicació feminista; i, especialment, una gran dosi de reflexió sobre la vida i la mort.

L’obra es divideix en tres parts: el dietari que l’autora anava escrivint des del moment del diagnòstic del càncer fins a la mort, les cartes que li enviava a Jean-Paul Goujon (no hi ha incloses les respostes de l’autor) i l’apèndix, que és una entrevista feta per en Jordi Muñoz.

De tot plegat, el que més m’ha impressionat ha estat el dietari inicial. Uf! Quina pena més bèstia, només de pensar com va plantejar a la seva mare, a l’Heura -la seva filla- o a la seva companya Fina l’evolució de la malaltia que finalment va acabar per engolir-se-la…

És, aquest “posar per a la mort” de què l’autora parla, d’aquelles coses sobre les que un normalment no hi reflexiona, però que quan te les trobes a llibres com aquest els fantasmes es desperten tots alhora. Potser caldria recordar més sovint els versos de Vinyoli:

Cada moment és el moment de néixer
i cada instant és l’instant de morir.

Us deixo, per acabar, una nota que m’ha agradat molt:

Viure no és durar. Viure intensament un espai breu de temps pot equivaler a una vida llarga amb molts moments “buits” – aquells en què no vivim, sinó que alguna cosa ens viu d’esme, maquinalment, com en una sínia.

Títol: El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys
Autor: Maria Mercè Marçal
Editorial: Empúries
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA
Pàgines: 208
ISBN: 978-84-9787-971-2
Preu: 18€

Share